Una qüestió de compromís

 

Estic fermament convençut que, en la nostra vida, hem de ser el màxim de rigorosos possibles amb la pràctica del veganisme, tot i que fa temps vaig donar suport a aquella idea que hem de centrar-nos, com una qüestió d'estratègia, en els productes i no en els subproductes. Ara he arribat a la conclusió que aquesta distinció entre productes i subproductes no és correcta ni moralment justificable. A més, considero que mantenir aquest enfocament pot servir per a tergiversar l’essència del missatge vegà i servir, al final, més com una excusa per a participar d’un veganisme lleuger i poc rigorós que com una forma de centrar les nostres energies en l’activisme abolicionista, que és del que es tracta. 

La distinció entre producte i subproducte no és una distinció moral

El veganisme és un principi moral de rebuig a l’explotació animal; no és una dieta o un estil de vida. És una realitat que, al viure en aquesta societat especista, no podem deslliurar-nos de tota la nostra participació en l’explotació dels altres animals, encara que sigui una participació indirecta. Però és clar que podem perfectament evitar fer servir sabates de pell.

M’he trobat en diverses ocasions amb el cas que certes persones feien servir calçat o vestits fets amb productes animals (comprats abans d’ésser vegans) i que s’excusaven amb l’argument conseqüencialista que ells ja no provocaven cap mal a l’usar aquest producte tot i que sí l’haguessin fet en el moment de donar diners a la indústria de l’explotació pelletera. Però crec que és un greu error fer servir aquestes sabates o objectes similars pel nostre benefici perquè al fer-ho estem acceptant el resultat d’un crim.

Si tenim una alternativa hem d’optar sempre per la vegana. Aquesta pell fou arrencada d’un animal després de ser assassinat o fins i tot essent encara conscient. Vols calçar-te o vestir-te amb el producte d’un crim com aquest? Jo m’estimo més calçar-me i vestir-me sense dur a sobre el resultat de la mort intencionada d’un ésser innocent.

Tan en el cas dels productes com dels subproductes, es tracta d'un producte que prové de l’explotació animal; amb els eu consum participes en una activitat que consisteix en explotar els altres animals. El consum és la darrera etapa de l’explotació, però n’és part com qualsevol altra. I, a més, és precisament aquest consum el que genera la demanda. És un cercle viciós.

A més, al fer-ho, també manifestes implícitament a la resta de gent que explotar els altres animals està bé. Fins i tot t'ho estàs dient a tu mateix.

Si un criminal hagués fet sabates amb pell humana, estaria bé fer-los servir?

Usar sabates de pell és explotar els animals, és consumir el producte de l'explotació animal. Això solament ho pot fer algú que continuï veient els animals com a objectes. Algú que consideri que els altres animals són persones no pot aprofitar-se del producte de la seva esclavitud i assassinat, sobretot quan pot evitar-ho.

No és una justificació al·legar que “el mal ja està fet”. Aquesta excusa valdria per a justificar qualsevol crim, ja que qualsevol mal es produeix en un moment determinat que llavors passa en el temps. D’aquesta manera podríem cometre tota classe de maldats i llavors dir “però ja està fet”. Em sembla increïblement absurd. El mal que “ja està fet” continua essent un mal. Unes sabates de pell són un mal: són part del cos d’algú que va ser esclavitzat i assassinat per a ser convertit en un producte de consum.

Fer allò més fàcil no equival a fer allò correcte

Sóc conscient que vivim en una societat basada en l’explotació dels altres animals. Viure un veganisme estricte a la pràctica pot ser difícil en certes ocasions i per això resulta més còmode -però no just ni correcte- deixar-se dur per la inèrcia del nostre voltant, però no hem de deixar que això passi. Ens resultarà menys difícil si estem convençuts del què fem i per què ho fem. Ja ho estàvem en el moment que vam decidir ser vegans i ens hi hem de continuar reafirmant cada dia de la nostra vida.

Sempre que hi hagi una alternativa hem d’escollir la vegana, la que no hagi estat producte de l’esclavitud i l’assassinat d’altres animals. No és una qüestió de “puresa” sinó de compromís i convenciment amb una causa: els animals no són objectes ni esclaus per al nostre benefici sinó que són persones a les que hem de respectar.

Si no som coherents aleshores traicionem els nostres principis. Si nosaltres mateixos no fem del respecte als altres animals el centre moral de la nostra vida, qui ho farà? Hem de donar un exemple el més íntegre possible. No és per nosaltres sinó per ells. 

No hi ha cap excusa per a rebutjar també els subproductes de l’explotació animal en tot el que sigui possible. Els casos excepcionals en que els subproductes són pràcticament inevitables, per exemple la pintura o grassa industrial, es refereixen a casos en què no podem trobar alternatives veganes.

No deixarem de pintar casa nostra ni de fer servir bicicletes per no poder trobar pintura vegana o grassa industrial vegana. Tan de bo que, en el futur -quan siguem molts més vegans- sí que es puguin trobar aquestes alternatives, però, per ara, la nostra presència i pressió en el mercat és limitada perquè som una minoria social. Això no obstant, en àmbits essencials com l’alimentació, el vestir o la higiene, no hi ha excuses vàlides basades en la necessitat. En aquests casos, tots els subproductes poden i han de ser rebutjats.

Veganisme simbòlic i veganisme pràctic? Veganisme, simplement.

Em sembla que no existeix realment aquesta diferència entre vegà simbòlic i vegà pràctic que esmentava Mat Ball en un article en què defensava que és coherent ésser vegà i consumir subproductes de l’explotació animal. No ho és. Vegà és simplement vegà i no hi ha jerarquies ni diferències teòriques o pràctiques. Consumir subproductes és donar suport, finançar i participar en l’explotació animal.

Que la civilització moderna en la qual participem causa un terrible perjudici als animals no humans és un fet innegable. No és possible aïllar la nostra conducta d’aquesta violència, fins i tot essent vegans. Però encara que anem a viure amb una tribu frugívora de la selva no arreglarem aquest problema perquè la resta de la humanitat no ens seguirà.

Ser un vegà pràctic és tractar de solucionar, des del cor mateix de la civilització moderna, el que aquesta ha provocat: el problema de la violència especista. Ser un vegà simbòlic és exemplificar com es pot viure perfectament sense explotar animals i com s’ha de mirar de viure amb uns valors de respecte i justícia tant per a humans com no humans.

No és una qüestió de triomfar o fracassar. És, en primer lloc, una qüestió de compromís moral.