Sol passar molt sovint quan es debat la moralitat sobre la nostra relació moral amb els altres animals que aparegui esmentat el tema de les plantes. S'afirma que si en efecte hem de respectar els altres animals, de la mateixa manera que volem ser respectats —començant per no tractar-los com a propietats o recursos— llavors hem d'aplicar el mateix criteri per als vegetals en general. Per a arribar a aquesta conclusió se solen esgrimir tres arguments:
[1] Les plantes són éssers vius.
[2] Les plantes formen part de la natura.
[3] Les plantes posseeixen la capacitat de sentir.
Com veurem a continuació, aquests arguments són irrellevants o són falsos, segons el cas.
Els dos primers arguments són realment fàcils d'evidenciar com a invàlids. La qüestió és: per què el simple fet que un ésser estigui viu, o formi part de la natura, hauria de valer per si mateix perquè l'incloguem en la nostra consideració moral?
La veritat és que no hi ha cap argument que justifiqui que la vida, o el fet de formar part de la natura, siguin característiques moralment rellevants. I si no hi ha cap raó que ens expliqui per què la vida o la naturalesa han de ser moralment considerades per si mateixes aleshores no hi pot haver cap tipus de plantejament racional sobre això.
Deixant de banda el fet que conceptes com vida i naturalesa són controvertits i no hi ha un consens definitiu del que signifiquen ni tan sols a nivell científic, el punt central és que la raó per la qual existeix l'ètica no té a veure amb el fet que siguem vius o que siguem part d'un ecosistema.
L'ètica té a veure amb el fet que tenim interessos. I si tenim interessos és perquè tenim la capacitat de sentir. Això sí que és el fet moralment rellevant: el fet que experimentem sensacions [percepcions subjectives] que tenim desitjos i preferències.
Totes les diferents teories ètiques, per molt que es diferenciïn entre si, sempre apel·len d'una manera o altra als interessos dels individus.
Considero que el biocentrisme seria una posició racionalment insostenible. La vida no és un criteri racional per a determinar la consideració moral, ja que l'ètica és per definició la consideració i la protecció d'interessos. La vida per si sola no té interessos. Per tenir interessos cal poder sentir. Un interès és una disposició d'ànim inclinada a satisfer un objectiu concret. Els únics éssers que tenen interessos són els individus amb capacitat de sentir.
Per tant, la diferència biològica moralment rellevant entre els animals sentents i les plantes és a la sentença.
Els éssers sentents som éssers conscients, éssers amb una ment, que tenim voluntat, desitjos i intencions. Ara bé, poden existir diferències específiques en la manera de sentir. Per exemple, nosaltres els humans depenem molt del nostre sentit de la vista, mentre que altres animals són gairebé cecs i perceben el món sensorialment a través de l'olor o el so. Però aquestes diferències no són rellevants. Tots igualment sentim, experimentem sensacions i tenim els mateixos interessos bàsics. Interessos com el desig de viure i gaudir, així com l'interès a evitar el dany i la mort.
La confusió entre sensorialitat i sensibilitat
Hi ha una diferència qualitativa molt notable entre animals i plantes. Els animals que tenen sistema nerviós actiu són éssers que senten. Mentre que les plantes poden ser vives, però no senten. Les plantes no tenen la capacitat de sentir. No tenen neurones ni tenen sistema nerviós, ni cap òrgan similar que pugui exercir la funció de sentir. Per tant, estaria més enllà de qualsevol possibilitat racional plantejar que les plantes puguin sentir. Simplement no hi ha cap tipus de prova, evidència o argument que apunti en aquest sentit. Suposar que les plantes poden sentir no és més raonable que suposar que l'aigua o les pedres poden sentir.
És cert que una planta pot respondre a estímuls i es pot moure. Però això no és cap prova ni sinònim de la capacitat de sentir. Les màquines artificials que construïm també poden respondre a estímuls i moure's, però això no implica que puguin sentir.
Les plantes poden percebre, però no poden sentir. El contrari seria confondre la sensibilitat [o sentença] amb la sensorialitat. Són dos conceptes diferents que fan referència a dos fenòmens diferents. Les plantes poden tenir sensorialitat però no tenen sensibilitat. Els animals posseeixen sensorialitat però a més posseeixen també sensibilitat, que és el que anomenem sentir o sentença.
Les plantes poden percebre estímuls de l'exterior i reaccionar-hi, és clar. Això també ho poden fer moltes màquines, com ara els termòmetres, per exemple. Res d'això no evidencia que puguin sentir, és a dir, que puguin experimentar sensacions, emocions, sentiments, desitjos; que sabem que altres animals sí que experimenten perquè tenen un sistema nerviós centralitzat que de forma anàloga al nostre realitza les funcions que estan associades a l'existència de sensacions.
La sentença implica que un organisme pot processar percepcions de forma subjectiva i transformar-les en sensacions. Per a poder fer això cal disposar de neurones organitzades mitjançant un sistema nerviós. Per això la comunitat científica ha rebutjat la idea que les plantes puguin sentir, perquè aquesta hipòtesi no té cap suport físic material que ho pugui fer possible. Les plantes no tenen neurones, no tenen sistema nerviós ni cap òrgan que pugui fer la funció de processar i integrar sensacions.
Les suposades proves que les plantes puguin sentir tan sols són evidències de la seva capacitat reactiva a determinats estímuls. Això és gairebé com dir que l'aigua pot sentir perquè reacciona al fred i a la calor. És absurd, tant des del punt de vista conceptual com des del punt de vista empíric. Tan absurd com suposar que les plantes senten solament perquè reaccionen mecànicament a determinats estímuls tot i que les manca qualsevol òrgan que pugui processar i integrar percepcions en forma subjectiva.
Sentir és un peculiar fenomen que significa la facultat d'experimentar sensacions i l'aparició de la consciència. Les sensacions són la base dels desitjos i els interessos. Però les plantes no tenen interessos perquè per tenir interessos cal disposar de la capacitat de sentir. Interès és sinònim de desig, i per desitjar hi ha d'haver algú que vulgui alguna cosa. Però les plantes no tenen la capacitat d'experimentar sensacions i, per tant, no tenen consciència o autoconsciència. Tal com recorda el biòleg Javier Fuertes:
«Cal no oblidar que les plantes no tenen cervell i per tant, tampoc consciència. No decideixen activament realitzar una acció o una altra, simplement reaccionen a certs estímuls quan tenen els receptors apropiats»
No hi ha cap evidència comprovada que les plantes tinguin un sistema nerviós ni res que se li sembli remotament. És cert que les plantes actuen mecànicament per aconseguir aliment [llum, aigua, minerals...] i per això alguns científics els han volgut atribuir "intel·ligència", però això no implica que tinguin la capacitat de sentir.
El simple fet que un element reaccioni davant d'estímuls no vol dir que senti. L'aigua també reacciona movent-se a la calor i la fred; però l'aigua no sent. El termòmetre també reacciona davant dels canvis de temperatura, però els termòrmetres no senten. Les plantes reaccionen davant d'estímuls —així funcionen els tropismes— però no experimenten sensacions.
Les plantes no tenen sistema nerviós. Tampoc no tenen cap sistema equivalent o similar. Per descomptat que les seves cèl·lules perceben, però no hi ha cap evidència o argument que indiqui que poden sentir.
Per tant, si les plantes sentissin pel sol fet de reaccionar a estímuls, llavors hi hauria màquines que també podrien sentir en tant que perceben sons i hi reaccionen. En realitat això no seria res més que una forma retòrica i errònia de parlar. És que l'aigua també sent [d'escoltar] atès que reacciona a les ones sonores i es mou d'acord amb l'impacte que les rep? És òbviament absurd. Es tracta d'una mera retòrica efectista i un ús incorrecte del vocabulari bàsic.
Sentir vol dir poder experimentar sensacions, emocions, sentiments, desitjos. És la capacitat de tenir experiències subjectives. Això és sentir. Les plantes no tenen aquesta capacitat ja que no disposen d'un sistema nerviós que pugui processar percepcions de forma subjectiva. La comunitat de neurocientífics ja ha aclarit que no és correcte parlar de l'existència d'una suposada consciència en plantes.
Així doncs, l'error de base consisteix a confondre la sensibilitat amb l'homeòstasi, que és el mecanisme biològic pel qual els éssers vius intenten conservar-se a si mateixos, i amb la sensorialitat, que és la capacitat de percebre estímuls externs i reaccionar-hi. Ni l'homeòstasi ni la sensorialitat impliquen sensibilitat o sentença. Hi ha màquines elèctriques que tenen sensorialitat, com és el cas dels termòstats que perceben la temperatura de l'ambient, però encara que els termòstats la percebin, no senten ni calor ni fred perquè no poden sentir; el mateix passa amb les plantes.
La percepció per si sola no implica necessàriament sensació
Les plantes no se senten perquè no processen la percepció en forma subjectiva, és a dir, en forma de sensació. No tenen òrgans auditius ni visuals ni cap sistema incorporat en què es puguin processar les percepcions en forma conscient. Reaccionen d'acord amb un programa biològic que és idèntic a processos fisiològics no conscients com són la respiració, la digestió i l'homeòstasi tèrmica. Tots els éssers vius reaccionen davant d'estímuls com a part dels seus processos d'homeòstasi.
Afirmar que les plantes senten és equivalent a dir que l'aigua té memòria. Però ni les plantes senten ja que no tenen sistema nerviós i neurones que processin les percepcions en forma d'experiències subjectives, ni tampoc l'aigua té memòria, per la mateixa raó: no té cap sistema o òrgan que tingui la capacitat de crear records.
Hi ha plantes que reaccionen de maneres diferents segons la intensitat i la freqüència de la calor o del so. Hi ha màquines que poden fer el mateix. Per exemple, algunes màquines són capaces de detectar sons i també són capaces de diferenciar-ne i reaccionar de manera específica a cada so diferent.
Això vol dir que escolten? Vol dir que senten? La resposta és no. Això solament indica que tenen l'habilitat de percebre freqüències acústiques i que tenen una programació per a reaccionar a aquestes freqüències. Això no vol dir que hi sentin [d'escoltar]. Hi ha aparells capaços de detectar sons en diferents freqüències, i reaccionar de manera diferent a cadascun, però aquests aparells no escolten, no experimenten sons. Ara, algú pot dir que “escolten” en sentit retòric –igual que les plantes– de la mateixa manera que diem expressions com “les parets senten”, però tot això és un ús retòric del llenguatge.
La idea que les plantes senten no té a veure amb la ciència
La neurociència no estudia les plantes perquè no hi ha res a estudiar en termes neurològics. No hi ha fonament biològic a les plantes que possibiliti l'aparició de consciència sensitiva. Com assenyalava el neurocientífic Antonio Damasio, no és possible sentir sense la possessió d'un sistema nerviós:
«Les plantes reaccionen davant de molts estímuls: la llum, l'aigua i els nutrients. Algunes persones entusiastes fins i tot creuen que les plantes reaccionen davant d'amables paraules d'ànim. Però sembla que [NdT. les plantes] no tenen la possibilitat de ser conscients d'un sentiment. El primer requisit per sentir, doncs, procedeix de la presència d'un sistema nerviós.»
El que fa la ciència és estudiar els mecanismes biològics d'adaptació de determinades plantes que reaccionen davant dels canvis del medi on viuen. Això no és sentença sinó homeòstasi. Certament la sentença es pot considerar una eina homeostàtica —és a dir: destinada a la conservació de l'organisme animal— però l'homeòstasi no implica la sentença.
Quan parlem de sentir estem indicant un tipus de fenomen singular que es produeix quan: veiem una imatge, sentim un so, assaborim una substància, olorem una fragància, experimentem plaer o sentim dolor; quan tenim gana o set... Així mateix tot allò que anomenem desitjos o intencions estaria inclòs a la sentança. Si experimentem el desig d'anar a un lloc concret o de fugir d'un esdeveniment determinat; això també forma part del sentir.
Sentir vol dir ser conscient d'una percepció que s'ha produït al nostre organisme. Les nostres cèl·lules processen centenars o milers, potser milions, de percepcions constantment que reben de l'exterior i del propi organisme. Però aquestes percepcions no són conscients. Nosaltres no les sentim. La percepció no equival automàticament a la consciència. Abans de sentir dolor hi ha hagut tota una sèrie de processos i aquests processos han activat que hagi sorgit la sensació.
El cos processa percepcions [és a dir: informació] constantment. Però no en sentim res perquè aquestes percepcions no són transformades en sensacions. En cas contrari, estaríem sentint totes les percepcions que es produeixen al nostre organisme. Que potser algun lector està sentint com li creixen els cabells? O com li flueix la sang? O com els pulmons es pleguen i s'expandeixen?
La consciència solament inclou un tipus específic de percepció que és la percepció subjectiva. A aquesta peculiar forma de percepció li cal l'activitat de les neurones aferents o sensorials.
La suposada sintiència a les plantes no afecta el veganisme
Ara bé, imaginem per un moment que fos certa la suposició que les plantes senten —de la mateixa manera que podem imaginar que l'aigua té memòria o que els humans ens podem alimentar simplement mirant el sol cada cert temps. Què passaria en aquest cas? Què canviaria respecte del veganisme? Doncs en realitat no canviaria res.
La qüestió empírica sobre quins éssers són sentents no afecta el criteri moral. Els éssers sentents continuen essent, per lògica, els únics éssers que tenen valor intrínsec, i això implica necessàriament que els hem de respectar com a fins en si mateixos i mai tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins. D'altra banda, des del punt de vista pràctic, l'aplicació global del veganisme suposa un impacte mediambiental menor, és a dir, matar moltíssimes menys plantes que una societat basada en l'explotació d'animals no humans.
Que potser el fet que les plantes sentissin significa que el canibalisme estaria justificat? Que no hi hauria cap problema a fer servir d'aliment éssers humans? Argumentar que si les plantes senten llavors no hi ha problema moral a menjar animals valdria igualment per a justificar el canibalisme.
Encara que les plantes sentissin, cosa que no és el cas, el veganisme continuaria essent igualment l'única postura ètica raonable. El cert és que això no canviaria res a efectes morals o pràctics, tret d'algunes mesures específiques com intentar preferenciar el consum de fruites davant del consum directe de vegetals.
A més, la pràctica del veganisme suposa actualment causar un dany molt menor a la vegetació que el dany que causa l'explotació animal, ja que el veganisme eliminaria totes les milions d'hectàrees que es cultiven actualment per a alimentar els animals usats en la ramaderia.
Suposar que les plantes senten no seria un argument en contra sinó a favor del veganisme, atès que la pràctica del veganisme implica reduir el nombre de plantes destruïdes.
La vida per si sola no posseeix valor moral
No hi ha cap raó que expliqui per què hem de respectar les plantes per si mateixes. Solament els éssers que senten mereixen consideració moral perquè són els únics que tenen consciència i interessos. Tan sols ells poden ser subjectes de consideració perquè, per començar, solament ells poden ser subjectes, és a dir, tenen subjectivitat; una de les característiques essencials de la sentneça. Aquesta és la raó per la qual no seria moralment acceptable explotar-los, és a dir, tractar-los com la nostra propietat, com a mers recursos per assolir els nostres fins, ignorant així la seva voluntat i els seus propis interessos.
Algú pot per això acusar-nos d'estar discriminant els vegetals, per si mateixos, de la nostra consideració moral. I efectivament així és. Però, com hem vist, això no té res d'incorrecte. El problema és que el mot discriminació té una connotació negativa injustificada. Hi ha discriminacions que són moralment correctes mentre que n'hi ha d'altres que no ho són mentre vulneren un principi ètic.
No conec cap argument que justifiqui que la vida sigui un criteri de consideració moral. Un ésser humà amb mort cerebral ja no és considerat una persona encara que la resta del seu cos continuï viu i funcioni igualment. Per què? Perquè no hi ha res a considerar allà, ja no hi ha una ment que pugui experimentar sensacions i altres experiències subjectives. No hi ha desitjos ni intencions ni pensaments. La característica rellevant per a la consideració és la sensibilitat o la sentença. Sense sensibilitat no hi pot haver interessos ni preferències. La vida per si sola no és més que un procés dinàmic regit per l'homeòstasi però que no té cap consciència. La vida en si mateixa no posseeix un valor intrínsec perquè no té la capacitat de fer valoracions, ja que aquesta capacitat requereix l'existència d'una consciència sensitiva que distingeixi entre l'experiència del dolor i del plaer, entre l'experiència de desitjar alguna cosa i de rebutjar-ne una altra.
Ara bé, comprendre que les plantes no són éssers que mereixin consideració per ells mateixos no vol dir que estiguem lliures de qualsevol tipus d'obligació moral en relació amb les plantes. És a dir, això no implica que sempre estigui bé fer el que ens vingui de gust amb un vegetal. Per exemple, si veiem un arbre al bosc i volem talar-lo hem de tenir en compte que en aquest arbre hi poden viure altres animals. Les nostres accions sobre els vegetals poden afectar directament altres éssers sentents.
Si hem de respectar un arbre –o qualsevol altre element natural no sentent– no és per l'arbre mateix, sinó pel que aquest arbre signifiqui per a altres animals en relació amb els seus interessos.
Els animals sentents tenen interessos i han de ser respectats com a individus amb drets, ja que són éssers que tenen un valor inherent, per sobre de qualsevol valor instrumental que puguin tenir. En canvi, les plantes no senten ni tenen interessos, per la qual cosa solament importen mentre siguin importants per als interessos dels animals. Aquest seria l'enfocament correcte per a poder assumir l'ecologisme des d'una perspectiva vegana.
Si apliquem la lògica a la nostra moral haurem de concloure per força que l'ètica bàsica no permet que cap persona pugui ser tractada com una cosa, com una propietat o recurs. És per això que el veganisme és un imperatiu moral i una base necessària per a qualsevol relació justa que establim amb altres animals.
No podem justificar moralment el fet de tractar altres humans com a esclaus o usar-los com a menjar. Però si això no és acceptable no és perquè siguin humans sinó perque són individus que senten: tenen voluntat i interessos propis. I si no ens deixem encegar pel prejudici de l'especisme, aleshores aplicarem el mateix criteri per als altres animals sentents, sense importar la seva espècie.
La sentença per si sola és l'únic requisit perquè qualsevol animal, sense importar la seva espècie, sigui moralment considerat com a persona.
* Plant neurobiology: no brain, no gain?
