Explotar altres animals pel seu propi bé?

A vegades es planteja la qüestió que si nosaltres, els éssers humans, —o, millor dit, els qui som moralment responsables dels nostres actes— hem de no solament deixar d'agredir i explotar altres animals sinó que també hauríem d'obligar els altres animals, els no-humans lliures, a fer el mateix.

Hem d'interferir en les vides d'altres animals lliures —que no estan sota la nostra tutela ni són moralment conscients dels seus actes— per evitar que es facin mal entre ells o que no pateixin les conseqüències d'accidents i malalties inevitables, arribant fins i tot a sotmetre'ls a tots al nostre domini? Aquesta és la qüestió que pretenc respondre breument en aquest assaig.

El que exposaré de manera concisa és la meva postura moral sobre aquest tema. Perquè la meva opinió emocional és que sempre em desagrada i m'entristeix que un individu mati o n'agredeixi un altre, sigui qui sigui i pel motiu que sigui. Tot i això, la meva postura moral està sempre basada en la raó, no en les emocions. Les emocions no ens diuen res sobre la moralitat. Algunes emocions poden ser moralment correctes i coincidir amb les normes morals, i d'altres no. Però igualment les emocions no estableixen allò que està bé o allò que està malament. És la raó el que ens permet èticament discernir entre allò bo i allò dolent.

Algú podria al·legar que no considera que estigui malament explotar o matar, per exemple, les serps, perquè no sent cap mena d'emoció favorable cap a les serps, és a dir, no sent empatia a causa del desgrat que els provoca l'aspecte. Però si les serps són éssers sentents llavors mereixen el mateix respecte bàsic que qualsevol altre animal sentent, ja sigui un porc, una vaca, un peix o un caragol. Mereixen que no els sotmetem per a satisfer els nostres desitjos, sense importar que ens resultin bonics, agradables o simpàtics.

Podem decidir que ens és igual el raonament moral i que volem fer allò que ens motivi les nostres emocions. Però així promovem i acceptem que altres facin el mateix, és a dir, que no es guiïn per l'ètica, pel que és just i moralment correcte, sinó solament per les seves emocions.

La meva conclusió és que no hem d'intervenir sobre les vides dels animals lliures. La meva argumentació es basa en tres punts fonamentals:

    Primer; no tenim cap obligació moral d'intervenir-hi. Les seves vides no són responsabilitat nostra. No som la causa de la seua existència ni de la seua circumstància. I ells, en no ser agents morals, tampoc tenen cap obligació moral.

    Segon; intervenir suposa destruir la seva autonomia i sotmetre'ls sense el seu consentiment a ser dependents de nosaltres. Això és un tipus de dominació paternalista mitjançant la qual anul·lem la llibertat d'altres animals.

    Tercer; tenim l´obligació d'abolir l'explotació animal i altres violacions morals que nosaltres cometem contra els altres animals. Tot recurs que dediquem a altres coses que no tenim el deure de fer no el dediquem al que sí que hem de fer.

Un argument habitual que se sol emprar per a justificar que ampliem la nostra dominació sobre tots els éssers sentents del planeta, "pel seu propi bé", és que hi ha coses en si mateixes que estan malament: la mort, el patiment, el dolor... No s'afirma que estiguin malament perquè contradiguin alguna norma moral sinó que estan malament en si mateixes. Això és una perspectiva irracional; ja que postular que un fet de l'existència sigui dolent o bo per ell mateix és un error lògic basat en la fal·làcia naturalista.

Pel simple fet que alguna cosa passi a la natura no podem inferir racionalment que sigui moralment bona o dolenta, sense fer referència a una determinada norma moral. No podem dir que alguna cosa és il·legal, o que és lletja, o que està distorsionada, si no apel·lem a una norma, un esquema o un model objectiu segons el qual jutjar el fet en qüestió.

Els que usen la fal·làcia naturalista per a justificar els seus actes, amb l'excusa que el que ells fan és natural, el que realment diuen en el fons és que aquest fet és moralment bo en si mateix pel simple fet de ser, d'existir, i per tant és bo fer-ho o imitar-ho. Perquè si menjar animals és bo pel fet de ser una cosa natural aleshores també ho serà igualment la guerra o la violació sexual. Això és completament absurd. Però no menys absurd és afirmar que hi ha fets a la natura que són dolents en si mateixos.

Ambdues postures cauen de ple a l'irracionalisme, ja que simplement apel·len als seus interessos parcials o a les emocions, no a les raons.

Per tant, entenc que aquesta qüestió tan sols pot tenir dues respostes raonables, depenent del context en què passi.

És a dir, si ens referim al que els passa als animals no humans que viuen les seves vides independents a la natura aleshores es tracta de fets que passen entre individus que no són moralment conscients dels seus actes i respecte dels quals nosaltres no tenim cap responsabilitat. Considero que no hi ha res que tingui relació amb l'ètica en aquest cas.

Però és cert que si nosaltres portem deliberadament persones al món, aleshores som responsables de la seva existència i per tant tenim l'obligació de vetllar-les, almenys mentre no siguin capaces de tenir una vida autònoma i responsable. El mateix val si som els causants que havent estat autònomes ja no ho siguin directament a causa de les nostres accions —per exemple, si els envestim a la carretera per culpa de la nostra negligència. I si es tracta del cas d'un animal no humà que estigui sota la nostra responsabilitat —per exemple, algú rescatat de l'esclavitud— aleshores nosaltres en principi som responsables dels seus actes. Hem d'evitar que els animals no humans que visquin amb nosaltres, sota la nostra cura, facin mal als altres.

Sovint s'argumenta que els animals no humans que viuen a la natura pateixen situacions de penúria [fam, malalties, depredació, lesions] i que, per tant, nosaltres els hem de cuidar. Novament, la qüestió és com es pot justificar racionalment que nosaltres hàgim de fer alguna cosa respecte d'una situació sobre la qual no som de cap manera responsables. Si no en som responsables, llavors no en podem tenir cap obligació des d'un punt de vista ètic.

Si acceptem que no tenim un deure moral en aquest assumpte, encara queda la qüestió de si és moralment acceptable fer-ho, encara que no tinguem el deure fer-ho. Però quina justificació moral tenim per interferir en les vides dels animals no-humans lliures que viuen a la natura? Són éssers autònoms que viuen independents i que no ens han donat el seu consentiment perquè hi establim una relació directa.

Forçar altres animals dels quals no som responsables que visquin sotmesos al nostre domini és explotació. Cap argument no justifica l'explotació. I els que defensen aquesta mesura defensen l'explotació animal. Encara que estiguin convençuts que ho fan pel bé dels animals a qui voldrien sotmetre.

Nosaltres sí que tenim l'obligació de respectar les vides dels altres animals. Però no perquè siguem humans. Que siguem humans és en certa manera irrellevant. El més rellevant és que tenim la capacitat de ser conscients de la moralitat dels nostres actes i de les conseqüències de les nostres accions. Per això som moralment responsables. Som agents morals.

L'espècie és irrellevant en un context moral. El que és rellevant és si l'individu en qüestió és un agent moral. Si ho és, aleshores és responsable dels seus actes i ha de respondre davant d'aquests.

És cert que sovint parlem en termes humans i no-humans, per a referir-nos a una diferència basada en l'agència moral. Això no seria correcte des del punt de vista estricte. Però si tenim en compte el punt que he assenyalat anteriorment, aleshores no hauríem de caure en confusió.

La responsabilitat moral s'amplia, en diferents graus, cap a tots aquells individus que, tot i no ser agents morals ells mateixos, sí que siguin responsabilitat dels agents morals. Tots aquells individus —sense importar la seva espècie— que estiguin al món per la nostra causa són la nostra responsabilitat en el cas que ells no es puguin responsabilitzar dels seus actes. Quan parlo en primera persona del plural em refereixo, és clar, als que som agents morals.

El que facin els animals no humans lliures a les seves vides no és la nostra responsabilitat. No són agents morals ni són al món per la nostra causa. Per tant, no hauríem d'interferir-hi ni molt menys sotmetre'ls a la nostra dominació. No hauríem d'intervenir a les vides dels altres animals que són lliures. Així ho explica el filòsof Tom Regan:

«La nostra obligació rectora respecte els animals salvatges és deixar-los estar. Es tracta d'una obligació fundada en el reconeixement de la seva aptitud per manejar els assumptes del viure, una aptitud que trobem tant als membres de les espècies depredadores com als membres de les espècies que serveixen de presa. Al cap i a la fi, si els membres de les espècies que serveixen de presa, inclosos els juvenils, fossin incapaços de sobreviure sense la nostra ajuda, no existirien aquestes espècies. I el mateix cal dir dels depredadors. En una paraula, honrem l'aptitud dels animals salvatges permetent fer servir les seves habilitats naturals fins i tot en el cas de les seves necessitats de competir. Com a norma general, no els cal la nostra ajuda en la seva lluita per a sobreviure, i no deixem de complir el nostre deure si optem per no brindar-los la nostra ajuda.» [Tom Regan, 2007, Drets Animals i Ètica Mediambiental]

En definitiva, no poso en dubte que hi ha patiment a la natura, com també n'hi ha dins del context estrictament humà. Però, a banda de tots els arguments exposats anteriorment, opino que no té cap sentit ni tan sols que ens preocupem per aquests successos quan nosaltres mateixos causem directament un gran perjudici a milers de milions d'animals; començant pel nostre consum de productes de l'explotació animal: carn, lactis, ous, mel, llana, pell, cuir... Perquè si no som vegans aleshores sí que participem activament en una injustícia manifesta.

Davant d'aquesta situació en què estem directament involucrats, preocupar-nos pel que fan altres animals lliures a la natura em sembla un enfocament equivocat o simplement una manera de desviar l'atenció de la terrible injustícia que nosaltres mateixos provoquem.

La nostra violència contra els altres animals no és una cosa ocasional i excepcional. La societat en què vivim i de la que formem part es basa en la violència contra els animals no humans. Aquesta es fa massivament cada dia, cada hora, cada minut, cada segon. A granges, escorxadors, laboratoris, llocs d'entreteniment, domicilis particulars... També es promou i practica la matança d'animals no humans amb l'excusa de protegir el medi ambient. La violència contra els altres animals està institucionalitzada, assumida socialment com una cosa normal.

Si volem acabar amb aquesta violència —amb tota la nostra violència cap als altres animals— és important que tinguem molt clar que si primer no canviem la mentalitat especista que predomina a la nostra societat llavors totes les iniciatives socials o legislatives que pretenguin combatre alguna de les seves conseqüències resultaran sempre fracassades o inútils. És a l'arrel del problema on hauríem d'enfocar l'activisme. I això comença ineludiblement amb l'educació vegana.

 

El rebuig als diferents

«A Papantla, un bell poblet de Mèxic, em desperten a les sis del matí els crits punyents d'un porc que degollaran en una petita carnisseria adjacent a la pensió on dormo. No puc deixar de pensar en una distinció que em va semblant cada vegada més important a mesura que passen els anys: em refereixo a la que es dóna entre allò que cal anomenar una ètica de proximitat, o més precisament una moral de proximitat (que resulta natural i “fàcil” per a l'ésser humà) i una moral de llarga distància, que ens planteja, al contrari i des de fa segles, un desafiament enorme.

El porquet degollat pel carnisser a Papantla no forma part de la comunitat moral local: no gaudeix de la protecció de les normes morals vigents. Si un veí, humà i membre de la comunitat de Papantla, hagués emès aquests crits terribles enmig de la nit, sens dubte hagués rebut ajut dels veïns dels voltants. Però el porquet no pertanyia al “nosaltres” sociològic-moral. I aquesta és una distinció clau, com veurem més endavant: el “nosaltres” (sociològic-moral) davant dels “altres”.» ~ Jorge Riechmann [D'una moral de proximitat a una moral de llarga distància, 2012]

 

Hi ha una discriminació igual d'injusta que el racisme o el sexisme però que roman gairebé inadvertida fins al punt de ser gairebé invisible: és la discriminació pel què fa a l'espècie, l'especisme. L’especisme és la idea que és moralment acceptable excloure de la mateixa consideració moral altres individus pel simple fet de no pertànyer a una determinada espècie. La forma més predominant i estesa d'especisme és la que discrimina els animals que no pertanyen a l'espècie humana.

Altres individus que no són humans també tenen la capacitat de sentir, és a dir, experimenten sensacions [dolor, plaer...] i tenen interessos propis, com són l'interès en viure i evitar el mal. Són individus que senten, pateixen i desitgen encara que no siguin humans; encara que tinguin un aspecte físic molt diferent del nostre.

Sentir és bàsicament la capacitat de percebre sensacions. És la capacitat que genera el fenomen de la subjectivitat — el fet de sentir implica que és algú el que experimenta alguna cosa. El fenomen de la sentença és el fonament del que anomenem consciència. És per això que entenc que tots els éssers sentents haurien de ser considerats persones. No són coses, no són objectes, sinó que són individus que tenen experiències subjectives. Per tant, podem considerar-los moralment com a persones.

Ajustar el concepte de persona segons el criteri de la sentença és ajustar-lo a les qualitats inherents de l'individu en comptes d'ajustar-lo a un criteri relatiu com l'espècie. No pot ser racionalment vàlid defensar que solament són persones els éssers humans, o alguns d'ells, o solament els individus amb un cert nivell d'intel·ligència.

Si el que defineix bàsicament el concepte de persona és la seva oposició al concepte de cosa, ja que tots els conceptes es construeixen per delimitació i oposició, aleshores el criteri racional que distingeix la persona seria la capacitat de sentir. Aquesta capacitat és el que origina la subjectivitat –el jo. Una persona és primordialment un subjecte, és a dir, un ésser conscient que pot sentir i té interessos; allò oposat a un objecte — una cosa que no sent ni té interessos.

D'altra banda, no hi ha cap raó que justifiqui que les capacitats cognitives o el nivell d'intel·ligència tinguin alguna relació amb el criteri per ser considerat moralment.

Per què, per exemple, la capacitat de poder sumar i restar hauria de tenir alguna relació amb la consideració i el respecte moral que cada individu mereix per ell mateix? Per què algú que tingui un coeficient intel·lectual de 180 mereixerà més consideració, en termes ètics, que algú que el tingui de 50? No hi ha cap raó que ho justifiqui moralment.

La intel·ligència no afecta al fet rellevant de poder sentir, d'experimentar dolor o plaer, de tenir interessos bàsics, com ara el desig de viure, de continuar existint i d'evitar el mal. Per això el professor Gary Francione assenyala que:

«És especista afirmar que la vida animal té un valor més baix que la vida humana. Això no vol dir necessàriament que hem de tractar els no humans de la manera com tractem els humans per a tots els propòsits. Significa, però, que per al propòsit de ser tractat exclusivament com un recurs per a altres, tots els éssers sentents són iguals i no podem justificar tractar-los com un recurs.» [Gary Francione, Matar animals i fer patir els animals, 2011]

 

No és més injust excloure del nostre respecte altres persones pel simple fet de no ser de la nostra raça, sexe o orientació sexual, que excloure-les per no ser de la nostra espècie. Tots els animals sentents som diferents en moltes coses. Però som iguals en allò més important: tots igualment sentim, i, per això, tots som persones.

La discriminació especista ve determinada per l'adoctrinament antropocèntric que rebem i la cultura en què vivim des de la infància. Ara bé, els patrons culturals poden estar condicionats, al seu torn, per una tendència, potser inherent a la nostra naturalesa, a discriminar els que no considerem part del nostre grup.

Sembla que difícilment podrem tenir una idea clara sobre la consideració moral que els altres animals mereixen mentre continuem veient-los com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los de menjar, i en general tractant-los com la nostra propietat —com a simples mitjans per aconseguir els nostres fins.

Qualsevol intent de justificar l’especisme i l’explotació d’animals valdria formalment per a justificar el racisme i l’explotació d’éssers humans. Si hem entès i superat el racisme –i altres formes injustes de discriminació i opressió– també podem comprendre i superar l'especisme. Si comprenem que esclavitzar els animals és tan injust com esclavitzar éssers humans, llavors el que és just és basar la nostra vida en l'ètica del veganisme.

Vindicació del dolor

Fisiologia del dolor

 

«El dolor ens avisa, certament, per tal de no forçar els nostres músculs fins a trencar-los. Quina mena de coneixements caldrien per a comprendre això mitjançant la raó? — Georg Christoph Lichtenberg

En aquesta nota pretenc exposar algunes reflexions filosòfiques sobre la controvertida qüestió del dolor, a fi d'aclarir-ne la naturalesa i la valoració moral.

El dolor en sentit instrumental: el dolor com a eina

Tots els animals que posseïm un sistema nerviós centralitzat podem experimentar sensacions, som éssers conscients, i entre aquestes sensacions hi ha la sensació de dolor.

Així doncs, no es pot separar radicalment el dolor com a tal de la capacitat de sentir dolor, perquè si això es pogués fer voldria dir que el dolor pot existir de manera independent de la capacitat de sentir-lo; però això és absurd i impossible, per tant no es poden separar radicalment.

El dolor és certament una experiència subjectiva, però perquè hi hagi aquesta experiència cal que hi hagi prèviament —entre altres requisits físics— un tipus de cèl·lula nerviosa i una descàrrega elèctrica específica a l'organisme. Quan parli objectivament del dolor em basaré en aquests fets físics que permeten l'experiència subjectiva del dolor.

Per això, considero que es pot parlar sobre el dolor de manera independent a la consciència de sentir dolor de la mateixa manera que es pot parlar de la llum com a fenomen físic a part de la percepció d'aquesta llum. Encara que, òbviament, no es pot parlar de l'existència del dolor independentment separat de la capacitat mateixa de sentir dolor.

La capacitat per sentir dolor serveix primàriament per percebre allò que perjudica el nostre organisme. Si perdéssim la capacitat de sentir dolor llavors ja no podríem detectar el que ens fa mal. D'aquesta manera ens causaríem lesions greus i finalment la mort. És impossible, per a l'organisme animal, sobreviure sense l'existència del dolor.

Segons explica el psiquiatre Pablo Malo:

«El dolor és més que una simple sensació en el sentit que inclou la motivació per fer que s'aturi, per aturar-lo. La funció bàsica del dolor és comú en tots els vertebrats, i probablement en tots els animals que es desplacen, i no és altra que fer que l'individu deixi de fer activitats traumàtiques o que intenti escapar de situacions que produeixen mal.»

Tot i això, la sentença es tracta d'un mecanisme imperfecte i per això pot passar que hi hagi situacions en què el dolor no ens resulti útil, especialment a causa del seu grau d'intensitat. En tot cas, el problema no és el dolor, sinó una manifestació innecessària i excessiva del dolor per al mateix individu.

Em sembla doncs un error creure que el dolor és una cosa dolenta o negativa en si mateixa. O creure que tenim un interès per evitar el dolor. Si realment tinguéssim un interès en evitar el dolor el nostre objectiu seria eliminar el dolor en si mateix; no la font que el causa: malaltia, lesió, agressió. Una altra cosa diferent és que hi hagi una certa intensitat de dolor que ens resulti desagradable. Tot i que aquesta intensitat depèn molt de la tolerància subjectiva de cada individu.

Segons explica el professor Gary Francione, el dolor i el patiment són experiències subjectives que han sorgit evolutivament per adaptar l'organisme conscient al món extern:

«Els éssers dotats de sensació usen les sensacions de dolor i de patiment per fugir de situacions que els amenacen la vida; i usen les sensacions de plaer per cercar situacions que els fomenten la vida. Igual que els humans suporten sovint dolors irresistibles per romandre vius, els animals no solament els suporten sovint, sinó que s'infligeixen a si mateixos dolors insuportables amb l'objecte de viure —com quan es roseguen una urpa que ha quedat atrapada en una trampa. La capacitat de sensació és allò que l'evolució ha produït per assegurar la supervivència de certs organismes complexos. Negar que un ésser que ha evolucionat fins al punt de desenvolupar la sensació no tingui cap interès a romandre viu és una cosa absurda.»

A partir d'aquí podem deduir, en contra del que es diu habitualment, que en realitat no tenim un interès en evitar el dolor. El que sí que tenim, en tot cas, és un interès en evitar tot allò que malmeti la nostra vida. I efectivament pot passar que cert nivell de dolor pot ser dolent per a la nostra vida perquè ens impedeixi desenvolupar-la de manera satisfactòria. Però el mateix passa amb el menjar. Cert nivell de consum de menjar pot ser perjudicial per a la nostra vida en fer que desenvolupem obesitat o altres malalties o trastorns. Però suposar per això que el menjar és "dolent" resulta una afirmació absurda. Tan absurda com dir que el dolor és “dolent”.

Per tant, podem veure que en realitat no tenim cap interès en evitar el dolor. El que tenim és un interès en evitar allò que malmeti la nostra vida. I evidentment un cert grau de dolor és una cosa que pot perjudicar la nostra vida, i per això intentem evitar o eliminar la font que el provoca. O, si això no és possible, aleshores procurem suspendre la nostra consciència del dolor.

En conclusió, al contrari del que afirmen opinions i doctrines irracionals, no és cert que el dolor sigui un misteri o un suposat càstig diví. Ni tampoc és un fet intrínsecament dolent o negatiu. El dolor és un mecanisme fisiològic d'alarma, indispensable per a la supervivència dels organismes animals que són sentents. Així ho explica el professor Antonio Damasio en relació amb el patiment:

«Per què serveix tenir aquests mecanismes pre-organitzats? Per què hi ha aquest estat addicional de molèstia, quan n'hi hauria prou amb la imatge de dolor? És una bona pregunta, però la raó pot relacionar-se que el patiment ens posa sobre avís. Patir ofereix la millor protecció per a la supervivència, ja que augmenta la probabilitat que els individus escoltin els senyals i actuïn per evitar el que els causa o per corregir-ne els efectes.» [Antonio Damasio, L'error de Descartes, Post Scriptum]

Sense dolor no hi ha vida sentent. El dolor és part inherent de la sentença i és una necessitat per al desenvolupament i la conservació de la nostra vida. La capacitat de sentir dolor existeix perquè és indispensable per a la supervivència i la conservació de l'organisme sentent.

Això no vol dir, però, que estigui bé imposar patiment a un altre individu sense el seu consentiment per al nostre benefici; de la mateixa manera que no està bé imposar una interacció sexual sobre altres individus sense el seu consentiment per al nostre benefici.

No és raonable creure que el dolor és objectivament “dolent”. Més aviat és al contrari. El podem jutjar com una cosa bona. És bo per a nosaltres ja que ens resulta indispensable per a sobreviure.

El dolor des del punt de vista moral: el dolor no és un mal

Si la capacitat de sentir dolor és instrumentalment bona [útil] perquè és una necessitat per a poder viure aleshores per la mateixa raó el dolor hauria de ser qualificat com a beneficiós també perquè és imprescindible per a la nostra supervivència. Entenc que no són coses essencialment diferents.

Ara bé, el que no seria correcte és que el dolor s'usés per a un fi que no fos la conservació i continuïtat de la pròpia vida, o per a qualsevol propòsit que no fos moralment acceptable en tant que emprés els individus com a simples mitjans per a un fi. Però hi pot haver casos en què estigués justificat infligir dolor ja fos de manera deliberada —per impedir una violència— o indirecta —per guarir una ferida.

També hi ha casos en què la sensació de dolor és una cosa moralment bona en si mateix. El dolor que sentim pel remordiment d'una cosa dolenta que hem comès és bo. El dolor que sentim en contemplar la realitat de l'explotació animal també és bo, ja que ens ajuda a comprendre en part que ens trobem davant d'una injustícia. El dolor serveix per ajudar a comprendre allò que està moralment malament a través de l'experiència personal i l'empatia.

Reconèixer que el dolor és bo, en el sentit que és indispensable per a la continuïtat de la nostra existència, no significa que estigui justificat causar-lo sense una raó moralment vàlida. De la mateixa manera que reconèixer que l'aliment és bo —perquè ens cal és per a sobreviure— no vol dir que estigui bé alimentar forçosament tot aquell que tingui la necessitat de menjar, sense obtenir-ne el permís o sense una raó justificadament vàlida.

D'altra banda, és un fet que violar o matar algú no implica necessàriament causar dolor. Són actes que es poden fer sense causar dolor en el moment de fer-ho. Així que si diem que el que està malament és el fet de causar dolor, o massa dolor, estarem implícitament aprovant tota mena de crims, sempre que no impliquin causar dolor.

La subjectivitat específica influeix en la tolerància al dolor. També hi influeixen les circumstàncies. Per això, estimar el grau de dolor que sent algú és difícil, si no és impossible si es tracta de l'experiència subjectiva. Encara diria més, resulta del tot inadequat suposar que el dolor dels individus es pot sumar entre si com si fos una quantitat. Així ho aclareix C.S. Lewis:

«Suposeu que tinc un mal de queixal d'intensitat X, i suposeu que vós, que esteu assegut al meu costat, també comenceu a tenir un mal de queixal intens. Si voleu, podeu dir que la quantitat total de dolor a la cambra és, ara, de 2X. Però heu de recordar, que ningú no està patint 2X; cerqueu tot el temps i tot l'espai, i mai trobareu aquest dolor compost, en la consciència d'algú. No existeix tal cosa com una suma de patiment, ja que ningú no el pateix. Quan aconseguim el màxim que una sola persona pot patir, hem aconseguit, sens dubte, una cosa molt horrorosa, però hem aconseguit tot el patiment que es pot donar a l'univers. Afegir un milió de persones que pateixen, no afegeix més dolor.»

De tota manera, el suposat grau de dolor és irrellevant quan es tracta d'un dolor causat per una activitat immoral com és, per exemple, l'explotació animal. En aquest cas, qualsevol dolor que comporta l'explotació d'éssers sentents és igualment indegut sense importar-ne la intensitat perquè no es pot justificar moralment.

D'altra banda, hi ha la circumstància que hi ha persones —com és, per exemple, el cas dels qui pateixen insensibilitat congènita al dolor o CIPA— que no tenen la capacitat de sentir l'experiència concreta del dolor encara que sí que tinguin la capacitat general de sentir. Això, entre altres coses, demostra que el dolor és solament una part —un tipus de sensació entre moltes altres— de la capacitat de sentir. Per això es tracta d'un error creure que el fet de sentir es redueix o limita a sentir dolor i plaer, per suposadament molt amplis que pretenguin ser els significats d'aquests conceptes.

En tot cas, aquestes persones mereixen el mateix respecte que les que podem sentir dolor. A banda del fet que no puguin sentir dolor, en tant que individus que són, tenen els mateixos drets fonamentals que qualsevol altra persona. El que és rellevant no és el dolor. El requisit per ser reconegut com a subjecte de consideració moral és la sentença.

En definitiva, no veig perquè el dolor hauria de ser desqualificat com una experiència negativa en si mateixa. Hi ha diverses maneres d'experimentar el dolor. Dolor no és més que un mot per a designar sensacions diverses. La sentença és un fenomen molt complex que no s'ajusta als esquemes maniqueus que alguns intenten aplicar-li. Per això, no veig que el dolor sigui necessàriament negatiu o perjudicial en cap aspecte, ja sigui en sentit biològic o en sentit moral.

Si parlem del dolor en forma de remordiment, si el que es pretén és simplement eliminar el remordiment, llavors podem recórrer a distraccions, a drogues, a racionalitzacions. Així actua, per exemple, molta gent per evitar la incomoditat de qüestionar el seu especisme. Però és un enfocament incorrecte. El que hem d'eliminar és la causa del remordiment, no el dolor que el remordiment ens causa quan fem alguna cosa moralment dolenta. Així veiem novament que el dolor pot ser una experiència necessàriament desagradable però que no és biològicament perjudicial o moralment dolenta.

La ideologia que demonitza el dolor es basa en una idea errònia

Tenint en compte això m'agradaria assenyalar que les doctrines com l'utilitarisme que fonamentalment cerquen eliminar i eradicar el dolor i el patiment, no sols es basen en pressupostos injustificats, sinó que també impliquen violar els drets individuals i no suposen ni tan sols una veritable eliminació en el patiment que causem injustament.

El benestarisme és una aplicació de l'utilitarisme a la nostra relació moral amb els altres animals, basada en una perversió del concepte de benestar, mitjançant la qual es considera que l'únic fet moralment rellevant és el “benestar” en el sentit d'evitar el patiment o de aconseguir plaer.

Creure que l'única cosa rellevant és "reduir o eliminar el dolor i el patiment" de les víctimes de l'explotació animal —però sense qüestionar en si mateixa l'explotació que pateixen— solament ha aconseguit ajudar precisament a perpetuar i fins i tot augmentar en nombre de víctimes l'explotació dels animals, i amb ella el patiment indegut que provoca.