22 de juliol de 2012

El rebuig als diferents


«A Papantla, un bell poblet de Mèxic, em desperten a les sis del matí els crits punyents d'un porc que degollaran en una petita carnisseria adjacent a la pensió on dormo. No puc deixar de pensar en una distinció que em va semblant cada vegada més important a mesura que passen els anys: em refereixo a la que es dóna entre allò que cal anomenar una ètica de proximitat, o més precisament una moral de proximitat (que resulta natural i “fàcil” per a l'ésser humà) i una moral de llarga distància, que ens planteja, al contrari i des de fa segles, un desafiament enorme.

El porquet degollat pel carnisser a Papantla no forma part de la comunitat moral local: no gaudeix de la protecció de les normes morals vigents. Si un veí, humà i membre de la comunitat de Papantla, hagués emès aquests crits terribles enmig de la nit, sens dubte hagués rebut ajut dels veïns dels voltants. Però el porquet no pertanyia al “nosaltres” sociològic-moral. I aquesta és una distinció clau, com veurem més endavant: el “nosaltres” (sociològic-moral) davant dels “altres”.» ~ Jorge Riechmann [D'una moral de proximitat a una moral de llarga distància, 2012]

 

Hi ha una discriminació igual d'injusta que el racisme o el sexisme però que roman gairebé inadvertida fins al punt de ser gairebé invisible: és la discriminació pel què fa a l'espècie, l'especisme. L’especisme és la idea que és moralment acceptable excloure de la mateixa consideració moral altres individus pel simple fet de no pertànyer a una determinada espècie. La forma més predominant i estesa d'especisme és la que discrimina els animals que no pertanyen a l'espècie humana.

Altres individus que no són humans també tenen la capacitat de sentir, és a dir, experimenten sensacions [dolor, plaer...] i tenen interessos propis, com són l'interès en viure i evitar el mal. Són individus que senten, pateixen i desitgen encara que no siguin humans; encara que tinguin un aspecte físic molt diferent del nostre.

Sentir és bàsicament la capacitat de percebre sensacions. És la capacitat que genera el fenomen de la subjectivitat — el fet de sentir implica que és algú el que experimenta alguna cosa. El fenomen de la sentença és el fonament del que anomenem consciència. És per això que entenc que tots els éssers sentents haurien de ser considerats persones. No són coses, no són objectes, sinó que són individus que tenen experiències subjectives. Per tant, podem considerar-los moralment com a persones.

Ajustar el concepte de persona segons el criteri de la sentença és ajustar-lo a les qualitats inherents de l'individu en comptes d'ajustar-lo a un criteri relatiu com l'espècie. No pot ser racionalment vàlid defensar que solament són persones els éssers humans, o alguns d'ells, o solament els individus amb un cert nivell d'intel·ligència.

Si el que defineix bàsicament el concepte de persona és la seva oposició al concepte de cosa, ja que tots els conceptes es construeixen per delimitació i oposició, aleshores el criteri racional que distingeix la persona seria la capacitat de sentir. Aquesta capacitat és el que origina la subjectivitat –el jo. Una persona és primordialment un subjecte, és a dir, un ésser conscient que pot sentir i té interessos; allò oposat a un objecte — una cosa que no sent ni té interessos.

D'altra banda, no hi ha cap raó que justifiqui que les capacitats cognitives o el nivell d'intel·ligència tinguin alguna relació amb el criteri per ser considerat moralment.

Per què, per exemple, la capacitat de poder sumar i restar hauria de tenir alguna relació amb la consideració i el respecte moral que cada individu mereix per ell mateix? Per què algú que tingui un coeficient intel·lectual de 180 mereixerà més consideració, en termes ètics, que algú que el tingui de 50? No hi ha cap raó que ho justifiqui moralment.

La intel·ligència no afecta al fet rellevant de poder sentir, d'experimentar dolor o plaer, de tenir interessos bàsics, com ara el desig de viure, de continuar existint i d'evitar el mal. Per això el professor Gary Francione assenyala que:


«És especista afirmar que la vida animal té un valor més baix que la vida humana. Això no vol dir necessàriament que hem de tractar els no humans de la manera com tractem els humans per a tots els propòsits. Significa, però, que per al propòsit de ser tractat exclusivament com un recurs per a altres, tots els éssers sentents són iguals i no podem justificar tractar-los com un recurs.» [Gary Francione, Matar animals i fer patir els animals, 2011]

 

No és més injust excloure del nostre respecte altres persones pel simple fet de no ser de la nostra raça, sexe o orientació sexual, que excloure-les per no ser de la nostra espècie. Tots els animals sentents som diferents en moltes coses. Però som iguals en allò més important: tots igualment sentim, i, per això, tots som persones.

La discriminació especista ve determinada per l'adoctrinament antropocèntric que rebem i la cultura en què vivim des de la infància. Ara bé, els patrons culturals poden estar condicionats, al seu torn, per una tendència, potser inherent a la nostra naturalesa, a discriminar els que no considerem part del nostre grup.

Sembla que difícilment podrem tenir una idea clara sobre la consideració moral que els altres animals mereixen mentre continuem veient-los com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los de menjar, i en general tractant-los com la nostra propietat —com a simples mitjans per aconseguir els nostres fins.

Qualsevol intent de justificar l’especisme i l’explotació d’animals valdria formalment per a justificar el racisme i l’explotació d’éssers humans. Si hem entès i superat el racisme –i altres formes injustes de discriminació i opressió– també podem comprendre i superar l'especisme. Si comprenem que esclavitzar els animals és tan injust com esclavitzar éssers humans, llavors el que és just és basar la nostra vida en l'ètica del veganisme.