A vegades es planteja la qüestió que si nosaltres, els éssers humans, —o, millor dit, els qui som moralment responsables dels nostres actes— hem de no solament deixar d'agredir i explotar altres animals sinó que també hauríem d'obligar els altres animals, els no-humans lliures, a fer el mateix.
Hem d'interferir en les vides d'altres animals lliures —que no estan sota la nostra tutela ni són moralment conscients dels seus actes— per evitar que es facin mal entre ells o que no pateixin les conseqüències d'accidents i malalties inevitables, arribant fins i tot a sotmetre'ls a tots al nostre domini? Aquesta és la qüestió que pretenc respondre breument en aquest assaig.
El que exposaré de manera concisa és la meva postura moral sobre aquest tema. Perquè la meva opinió emocional és que sempre em desagrada i m'entristeix que un individu mati o n'agredeixi un altre, sigui qui sigui i pel motiu que sigui. Tot i això, la meva postura moral està sempre basada en la raó, no en les emocions. Les emocions no ens diuen res sobre la moralitat. Algunes emocions poden ser moralment correctes i coincidir amb les normes morals, i d'altres no. Però igualment les emocions no estableixen allò que està bé o allò que està malament. És la raó el que ens permet èticament discernir entre allò bo i allò dolent.
Algú podria al·legar que no considera que estigui malament explotar o matar, per exemple, les serps, perquè no sent cap mena d'emoció favorable cap a les serps, és a dir, no sent empatia a causa del desgrat que els provoca l'aspecte. Però si les serps són éssers sentents llavors mereixen el mateix respecte bàsic que qualsevol altre animal sentent, ja sigui un porc, una vaca, un peix o un caragol. Mereixen que no els sotmetem per a satisfer els nostres desitjos, sense importar que ens resultin bonics, agradables o simpàtics.
Podem decidir que ens és igual el raonament moral i que volem fer allò que ens motivi les nostres emocions. Però així promovem i acceptem que altres facin el mateix, és a dir, que no es guiïn per l'ètica, pel que és just i moralment correcte, sinó solament per les seves emocions.
La meva conclusió és que no hem d'intervenir sobre les vides dels animals lliures. La meva argumentació es basa en tres punts fonamentals:
Primer; no tenim cap obligació moral d'intervenir-hi. Les seves vides no són responsabilitat nostra. No som la causa de la seua existència ni de la seua circumstància. I ells, en no ser agents morals, tampoc tenen cap obligació moral.
Segon; intervenir suposa destruir la seva autonomia i sotmetre'ls sense el seu consentiment a ser dependents de nosaltres. Això és un tipus de dominació paternalista mitjançant la qual anul·lem la llibertat d'altres animals.
Tercer; tenim l´obligació d'abolir l'explotació animal i altres violacions morals que nosaltres cometem contra els altres animals. Tot recurs que dediquem a altres coses que no tenim el deure de fer no el dediquem al que sí que hem de fer.
Un argument habitual que se sol emprar per a justificar que ampliem la nostra dominació sobre tots els éssers sentents del planeta, "pel seu propi bé", és que hi ha coses en si mateixes que estan malament: la mort, el patiment, el dolor... No s'afirma que estiguin malament perquè contradiguin alguna norma moral sinó que estan malament en si mateixes. Això és una perspectiva irracional; ja que postular que un fet de l'existència sigui dolent o bo per ell mateix és un error lògic basat en la fal·làcia naturalista.
Pel simple fet que alguna cosa passi a la natura no podem inferir racionalment que sigui moralment bona o dolenta, sense fer referència a una determinada norma moral. No podem dir que alguna cosa és il·legal, o que és lletja, o que està distorsionada, si no apel·lem a una norma, un esquema o un model objectiu segons el qual jutjar el fet en qüestió.
Els que usen la fal·làcia naturalista per a justificar els seus actes, amb l'excusa que el que ells fan és natural, el que realment diuen en el fons és que aquest fet és moralment bo en si mateix pel simple fet de ser, d'existir, i per tant és bo fer-ho o imitar-ho. Perquè si menjar animals és bo pel fet de ser una cosa natural aleshores també ho serà igualment la guerra o la violació sexual. Això és completament absurd. Però no menys absurd és afirmar que hi ha fets a la natura que són dolents en si mateixos.
Ambdues postures cauen de ple a l'irracionalisme, ja que simplement apel·len als seus interessos parcials o a les emocions, no a les raons.
Per tant, entenc que aquesta qüestió tan sols pot tenir dues respostes raonables, depenent del context en què passi.
És a dir, si ens referim al que els passa als animals no humans que viuen les seves vides independents a la natura aleshores es tracta de fets que passen entre individus que no són moralment conscients dels seus actes i respecte dels quals nosaltres no tenim cap responsabilitat. Considero que no hi ha res que tingui relació amb l'ètica en aquest cas.
Però és cert que si nosaltres portem deliberadament persones al món, aleshores som responsables de la seva existència i per tant tenim l'obligació de vetllar-les, almenys mentre no siguin capaces de tenir una vida autònoma i responsable. El mateix val si som els causants que havent estat autònomes ja no ho siguin directament a causa de les nostres accions —per exemple, si els envestim a la carretera per culpa de la nostra negligència. I si es tracta del cas d'un animal no humà que estigui sota la nostra responsabilitat —per exemple, algú rescatat de l'esclavitud— aleshores nosaltres en principi som responsables dels seus actes. Hem d'evitar que els animals no humans que visquin amb nosaltres, sota la nostra cura, facin mal als altres.
Sovint s'argumenta que els animals no humans que viuen a la natura pateixen situacions de penúria [fam, malalties, depredació, lesions] i que, per tant, nosaltres els hem de cuidar. Novament, la qüestió és com es pot justificar racionalment que nosaltres hàgim de fer alguna cosa respecte d'una situació sobre la qual no som de cap manera responsables. Si no en som responsables, llavors no en podem tenir cap obligació des d'un punt de vista ètic.
Si acceptem que no tenim un deure moral en aquest assumpte, encara queda la qüestió de si és moralment acceptable fer-ho, encara que no tinguem el deure fer-ho. Però quina justificació moral tenim per interferir en les vides dels animals no-humans lliures que viuen a la natura? Són éssers autònoms que viuen independents i que no ens han donat el seu consentiment perquè hi establim una relació directa.
Forçar altres animals dels quals no som responsables que visquin sotmesos al nostre domini és explotació. Cap argument no justifica l'explotació. I els que defensen aquesta mesura defensen l'explotació animal. Encara que estiguin convençuts que ho fan pel bé dels animals a qui voldrien sotmetre.
Nosaltres sí que tenim l'obligació de respectar les vides dels altres animals. Però no perquè siguem humans. Que siguem humans és en certa manera irrellevant. El més rellevant és que tenim la capacitat de ser conscients de la moralitat dels nostres actes i de les conseqüències de les nostres accions. Per això som moralment responsables. Som agents morals.
L'espècie és irrellevant en un context moral. El que és rellevant és si l'individu en qüestió és un agent moral. Si ho és, aleshores és responsable dels seus actes i ha de respondre davant d'aquests.
És cert que sovint parlem en termes humans i no-humans, per a referir-nos a una diferència basada en l'agència moral. Això no seria correcte des del punt de vista estricte. Però si tenim en compte el punt que he assenyalat anteriorment, aleshores no hauríem de caure en confusió.
La responsabilitat moral s'amplia, en diferents graus, cap a tots aquells individus que, tot i no ser agents morals ells mateixos, sí que siguin responsabilitat dels agents morals. Tots aquells individus —sense importar la seva espècie— que estiguin al món per la nostra causa són la nostra responsabilitat en el cas que ells no es puguin responsabilitzar dels seus actes. Quan parlo en primera persona del plural em refereixo, és clar, als que som agents morals.
El que facin els animals no humans lliures a les seves vides no és la nostra responsabilitat. No són agents morals ni són al món per la nostra causa. Per tant, no hauríem d'interferir-hi ni molt menys sotmetre'ls a la nostra dominació. No hauríem d'intervenir a les vides dels altres animals que són lliures. Així ho explica el filòsof Tom Regan:
«La nostra obligació rectora respecte els animals salvatges és deixar-los estar. Es tracta d'una obligació fundada en el reconeixement de la seva aptitud per manejar els assumptes del viure, una aptitud que trobem tant als membres de les espècies depredadores com als membres de les espècies que serveixen de presa. Al cap i a la fi, si els membres de les espècies que serveixen de presa, inclosos els juvenils, fossin incapaços de sobreviure sense la nostra ajuda, no existirien aquestes espècies. I el mateix cal dir dels depredadors. En una paraula, honrem l'aptitud dels animals salvatges permetent fer servir les seves habilitats naturals fins i tot en el cas de les seves necessitats de competir. Com a norma general, no els cal la nostra ajuda en la seva lluita per a sobreviure, i no deixem de complir el nostre deure si optem per no brindar-los la nostra ajuda.» [Tom Regan, 2007, Drets Animals i Ètica Mediambiental]
En definitiva, no poso en dubte que hi ha patiment a la natura, com també n'hi ha dins del context estrictament humà. Però, a banda de tots els arguments exposats anteriorment, opino que no té cap sentit ni tan sols que ens preocupem per aquests successos quan nosaltres mateixos causem directament un gran perjudici a milers de milions d'animals; començant pel nostre consum de productes de l'explotació animal: carn, lactis, ous, mel, llana, pell, cuir... Perquè si no som vegans aleshores sí que participem activament en una injustícia manifesta.
Davant d'aquesta situació en què estem directament involucrats, preocupar-nos pel que fan altres animals lliures a la natura em sembla un enfocament equivocat o simplement una manera de desviar l'atenció de la terrible injustícia que nosaltres mateixos provoquem.
La nostra violència contra els altres animals no és una cosa ocasional i excepcional. La societat en què vivim i de la que formem part es basa en la violència contra els animals no humans. Aquesta es fa massivament cada dia, cada hora, cada minut, cada segon. A granges, escorxadors, laboratoris, llocs d'entreteniment, domicilis particulars... També es promou i practica la matança d'animals no humans amb l'excusa de protegir el medi ambient. La violència contra els altres animals està institucionalitzada, assumida socialment com una cosa normal.
Si volem acabar amb aquesta violència —amb tota la nostra violència cap als altres animals— és important que tinguem molt clar que si primer no canviem la mentalitat especista que predomina a la nostra societat llavors totes les iniciatives socials o legislatives que pretenguin combatre alguna de les seves conseqüències resultaran sempre fracassades o inútils. És a l'arrel del problema on hauríem d'enfocar l'activisme. I això comença ineludiblement amb l'educació vegana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada