13 d’octubre de 2020

Càmeres als escorxadors, benes a les consciències

 

Una publicació al diari El Salto planteja un interrogant sobre la instal·lació de càmeres als escorxadors. Aquesta iniciativa ha estat promoguda, a l’Estat Espanyol, per l’organització Equalia.

L’organització Equalia funciona com a assessora de la indústria d’explotació animal a la qual li preocupa que no es compleixin les normes que beneficien la pròpia economia de la indústria i els consumidors de productes d’origen animal. Amb la instal·lació de càmeres, la indústria d’explotació animal podrà publicitar que els animals són tractats 'humanitàriament' i que es té en compte el seu benestar. No cal interpretar res. La pròpia Equalia declara que «la millora de la protecció dels animals en el moment del sacrifici contribueix a millorar la qualitat de la carn i té un efecte positiu indirecte en la seguretat laboral en els escorxadors». Crec que és impossible ser més clar.

La veritat és que no solament Equalia funciona com a assessora de la indústria d’explotació sinó que avui en dia la majoria d’organitzacions animalistes actuen exactament de la mateixa manera; col·laborant amb els explotadors institucionals per corregir i millorar la forma en què els animals són explotats sota paràmetres econòmics. 

El tema de la instal·lació de càmeres en un escorxador deu haver sortit una dotzena de vegades en els mitjans informatius. El que és peculiar en aquesta publicació és que s’inclogui una crítica per part de l’activista Aitor Garmendia en la qual explica que la instal·lació de càmeres no afavoreix els animals, que continuen essent violentats de múltiples maneres legalment acceptades i que aquestes càmeres són, de fet, una eina a disposició dels explotadors institucionals i ni tan sols són d’accés al públic en general. De totes maneres, qui vulgui veure el que succeeix en un escorxador té centenars de vídeos disponibles a les xarxes socials.

Cal agrair que com a mínim s’inclogui alguna veu crítica; de totes maneres, aquesta no és una crítica al propi paradigma del “Benestar Animal”, i per aquesta raó penso que cal un qüestionament més profund del problema. És un fet que les normes de “Benestar Animal” no protegeixen els animals de ser sotmesos, confinats, agredits i matats de diverses maneres per a ésser convertits en productes per a consum humà. Com els podrien protegir unes normes dissenyades per a esclavitzar-los i matar-los? Crec que el primer punt que ens hauríem de qüestionar és el fet de considerar els animals com a recursos que existeixen per a satisfer els nostres desitjos. La qüestió fonamental que hauríem de plantejar és per què tractem a éssers conscients com si fossin objectes a la nostra disposició. 

Al meu entendre, si apareix el tema dels escorxadors, la primera pregunta que ens hauríem de fer és; «Per què hi ha escorxadors?» No és necessari menjar animals; no ens cal consumir substàncies d’origen animal per a poder alimentar-nos i estar sans. Així doncs, per què continuem fent servir i matant animals per a servir-nos de menjar? Per què els infligim un dany que no es pot justificar ni excusar ni apel·lant a una necessitat?

La proposta d’instal·lar càmeres als escorxadors serveix, paradoxalment, per a cegar-nos encara més respecte de la injustícia que cometem sobre els animals; ja que ens centrem, un cop més, en el tracte concret que dispensem als animals que explotem i no en el fet de la pròpia explotació.   

Per cert, en els escorxadors no solament hi acaben arribant els animals criats per a servir de carn sinó també els que han estat explotats per a treure’ls-hi la llet i els ous. Consumir productes làctics i ous significa també finançar els escorxadors i la indústria de l’explotació animal. Tota aquesta violència seria fàcilment evitable deixant de consumir productes d’origen animal i triant el veganisme.


9 de juny de 2020

El dilema del bot salvavides


Un experiment mental molt popular és el del dilema del bot, que té diverses versions. La idea principal es podria sintetitzar d'aquesta manera: si en cas de naufragi, ens trobem en un bot que solament pogués salvar un determinat nombre d'individus fent fora els altres, quins i per què haurien de ser escollits per a salvar-se? A quins seria lícit llançar per la borda? Aquesta situació si bé no és impossible, i ha passat de fet al món real, sembla força improbable que passi per a la majoria de nosaltres.

Aquest dilema s'ha aplicat específicament al context animalista per intentar dilucidar quina decisió hauríem de prendre en cas que el dilema es reduís a haver d'escollir entre un ésser humà i un animal no humà. Crec que el primer pensador que va exposar aquest dilema sota una perspectiva animalista va ser el professor Tom Regan a la seva obra «En Defensa dels Drets Animals». Resumint-ho a la mínima expressió, Regan argumenta que si calgués decidir en aquesta situació extrema entre salvar un humà i un no-humà, allò moralment correcte seria sempre salvar l'humà, ja que els éssers humans, en general, són cognitivament superiors als altres animals, i gaudeixen d'una major riquesa d'experiències, de manera que la mort de l'humà suposaria una pèrdua més gran per a l'humà que per al no-humà [pàgina 363].

Ara bé, Regan aclareix que solament considera vàlid aquest criteri per a situacions extremes de supervivència, però que en cap altre cas justificaria danyar o matar un animal en un context normal. Tot i això, molts consideren que la posició de Regan no solament és problemàtica sinó incoherent amb els seus postulats. Crec que hi ha pocs pensadors que acceptant el plantejament moral de Regan —basat en la filosofia dels drets morals— estiguin d'acord amb la consistència de la conclusió. La professora Evelyn Pluhar sembla estar-hi d'acord, atès que Pluhar al·lega que en cas d'haver d'escollir necessàriament per supervivència seria preferible privilegiar els animals més desenvolupats cognitivament [Beyond Prejudice, capítol V, pàgina 259].

Cal tenir en compte una cosa: ni Regan ni Pluhar defensen l'igualitarisme moral. Tots dos rebutgen l'especisme entès com el prejudici que la vida humana és intrínsecament superior a la vida animal i, per tant, això justificaria sempre usar, lesionar o matar els animals en benefici dels humans. Però ni Regan ni Pluhar rebutgen la jerarquia en el context moral. El que argumenten és que l'espècie no és un criteri vàlid —així com tampoc no ho és la raça o el sexe— per a justificar una discriminació moral. El simple rebuig a l'especisme no equival a rebutjar antigues o noves jerarquies morals que, aparentment, no es basen en l'espècie. Aprofito per a assenyalar que és per això, entre d'altres raons, que alguns ens posicionem en contra de l'"antiespecisme", ja que la sola idea de l'especisme no abasta tots els problemes morals en la nostra relació amb els altres animals.

Regan insisteix que el seu raonament no incorre en l'especisme perquè solament valora els individus sota criteris universals, sense importar l'espècie. Suposo que en aquest plantejament hi estaria d'acord James Rachels amb la seva teoria de l'individualisme moral. Sota aquesta perspectiva, si calgués triar entre dos humans caldria salvar el més intel·ligent, o el que té més capacitat per experimentar vivències, perquè la mort suposaria una pèrdua més gran per a ell. Potser això suggereix més problemes dels que resol. Com determinar objectivament el grau d'intel·ligència? Com s'avalua objectivament la riquesa d'experiències essent aquest un fenomen subjectiu? Entre un aficionat a l'òpera i un altre a la música rap, a qui hauríem de salvar? Hauríem de salvar una persona de quocient intel·lectual per sota de la mitjana que té una vida molt rica en aventures en lloc de salvar Immanuel Kant que mai no va sortir de la seva petita ciutat? Tornant al context animalista, cal tenir en compte que científics especialistes en etologia animal, com ara Donald Griffin i Frans De Waal i Marc Bekoff, han denunciat que tradicionalment hem subestimat les capacitats cognitives dels animals. Podem estar segurs que Regan no incorre en un biaix especista?

La resolució de Regan ha estat molt criticada també per altres pensadors afins al seu corrent intel·lectual. Per exemple, el professor Gary Francione rebutja la noció que la mort sigui un mal més gran per a un humà que per a un no-humà. Francione argumenta que no es pot resoldre aquest cas extrem sota criteris morals, ja que tots els éssers sentents posseeixen un igual valor inherent, i que triar l'animal és tan legítim com triar l'humà, però pretendre justificar un privilegi de l'humà sobre el no-humà indica sempre un prejudici especista. En tots els casos, cap elecció que prenguem finalment podria justificar que tractem els animals com a recursos. Un cas excepcional no serveix com a criteri normal.

Potser també caldria tenir en compte que un cas extrem de supervivència pot afectar el control de la nostra conducta. La nostra responsabilitat moral depèn de la nostra consciència moral i aquesta consciència no existeix en un buit sinó que és producte del nostre cervell, que es pot veure afectat per la fam i altres factors que alteren la nostra voluntat. És per això que a persones considerades responsables que cometen delictes sota la influència de drogues o altres elements que els perverteixin la ment, se'ls sol aplicar atenuants o fins i tot eximents de responsabilitat.

Així mateix, una altra autora molt en desacord amb Regan és Joan Dunayer, que defensa un igualitarisme radical. Dunayer assegura que l'única manera justa de resoldre aquest tipus de dilema seria llançant una moneda a l'aire, ja que cap criteri moral no podria resoldre'l [Speciesism, capítol 5, pàgina 96]. Sembla una solució una mica extravagant, encara que no deixa de tenir coherència amb la idea que tots els individus mereixen el mateix respecte. Si tots els éssers sentents posseeixen un igual valor moral, aleshores no se'n pot privilegiar cap per sobre d'un altre. També és cert que la proposta de Dunayer sembla orientada per a descarregar-nos la responsabilitat de decidir racionalment. És correcte concloure que no podem prendre una decisió si ens atenim a criteris exclusivament morals?

Una crítica a Regan particularment interessant és la de la filòsofa Lisa Kemmerer qui, acceptant de partida els postulats de Regan, conclou d'una manera molt diferent de la seva. Kemmerer argumenta que en cas de supervivència, caldria salvar sempre el no-humà davant de l'humà. Per què? Perquè el no-humà és innocent, mentre que l'humà no ho és. Un animal no humà no està capacitat per a la responsabilitat moral, així que sempre és innocent —ni tan sols és responsable de ser en el bot. Mentre que un humà sí que és responsable de la seva conducta. L'humà probablement no solament és responsable d'estar en aquesta situació sinó que segurament sigui culpable d'haver comès alguna injustícia. Si l'innocent ha de prevaler davant del culpable en cas de conflicte, aleshores la decisió sembla clara.

Així doncs, què ens pot dir el veganisme sobre tot això? El veganisme pot ajudar-nos a resoldre la situació racionalment? Segons el meu punt de vista, sí. D'acord amb el principi del veganisme, no hem de fer servir cap animal com un mitjà per als nostres fins; de cap manera, forma o propòsit, sigui quin sigui. Si assumim aquest principi, llavors no hem d'emprar un animal per a salvar la nostra vida. Per tant, no hem de llançar per la borda cap animal amb el propòsit de salvar-nos nosaltres. Així que almenys ja tenim clar què no hem de fer.

Podeu respirar tranquils; no som en aquest bot salvavides i és poc probable que ens trobem mai en una situació similar. En el context de la vida quotidiana, si usem un animal no ho estem fent per necessitat real sinó per costum, tradició o per alguna mena de benefici: plaer, diversió, lucre econòmic... Això ja no sona tan tranquil·litzador sinó més aviat pertorbador. No som aquesta persona desesperada en un bot que és a punt d'enfonsar-se; més aviat som aquesta persona que es dedica a donar puntades de peu als animals perquè el diverteix. Si usem els animals —si consumim productes d'origen animal— encaixem en aquesta categoria, la de qui fa mal als animals sense una bona raó, i no en la del pobre nàufrag desesperat.