El veganisme és un posicionament moral

The vegan spring 1951

En un bloc publicat pel mitjà El Salto va aparèixer un text titulat «És el veganisme un posicionament moral?» escrit per François Jouet, en què es respon a si mateix negant que el veganisme sigui un posicionament moral. En aquest assaig voldria explicar per què considero que el que argumenta Jouet és fonamentalment erroni.

L'única referència vàlida per definir el veganisme, segons Jouet, és allò que exposa el diccionari general. Tot i això, el diccionari general no estableix la definició dels mots. El diccionari tan sols recull els usos que els parlants fan dels mots. Per exemple, el diccionari diu que el mot persona és sinònim d'ésser humà, cosa que exclou la resta d'animals, perquè així el fan servir la gran majoria de parlants; no obstant això, comptem amb prou dades aportades per la investigació científica i amb arguments de la filosofia que apunten que el concepte de personalitat es pot aplicar encertadament a altres animals. Hem de rebutjar el reconeixement de la personalitat dels animals tan sols perquè el diccionari general digui que una persona és necessàriament un ésser humà? Fins fa poc el diccionari general no incloïa l'entrada especisme, vol dir això que l'especisme no tenia un significat abans que aparegués en aquest diccionari? Em sembla poc seriós basar-se en el diccionari general per esbrinar el significat d'un concepte. La postura de Jouet no es pot qualificar de raonable, ja que pretén, ni més ni menys, ignorar la tradició intel·lectual del veganisme i tot el que en diguin les pròpies associacions i activistes vegans.

El diccionari general afirma que el veganisme és “una actitud”. Una actitud és una disposició psicològica i no pas un posicionament moral. Però d'on prové aquesta actitud? No es pot donar una actitud sense una base que la motivi. La base d'aquesta actitud no pot ser altra que el convenciment moral que els animals no han de ser tractats com a objectes i recursos. En assajos anteriors he argumentat que solament el rebuig moral a la cosificació dels animals pot conduir a una actitud d'oposició a l'ús i consum d'animals. Cap altra posició moral, personal, ecològica, religiosa, o de qualsevol altra mena, sosté que hem de rebutjar l'ús d'animals en si mateix.

Per cert, ja que parlem d'actituds, imaginem que per definir el feminisme decidíssim ignorar tota la història del feminisme i el que van en escriure les pioneres del moviment. O encara pitjor, si és possible, imaginem que el terme feminisme hagués estat creat expressament i se li hagués afegit una definició concreta, però tot i així preferíssim ignorar-la i definir el feminisme com ens donés la gana, arbitràriament. Doncs aquesta actitud és precisament la que mostra Jouet respecte el veganisme.

Per cert, què passarà si d'aquí a un temps els acadèmics que redacten el diccionari general revisen la definició de veganisme, d'acord amb l'ús dels parlants, i el re-defineixen com una filosofia ètica, perquè n'és l'ús més generalitzat? Potser llavors en Jouet tirarà el diccionari a terra i dirà que tampoc no li sembla vàlid, perquè qualsevol fet que no encaixi amb les seves intencions prèvies, simplement, ja no val.

A l'hora de significar el veganisme se sol tenir en compte la definició de l'actual Associació Vegana [The Vegan Society], que defineix el veganisme d'una manera que a Jouet clarament no li agrada:

«El veganisme és una filosofia i una manera de vida que exclou -fins on sigui possible i pràctic- totes les formes d'explotació i crueltat sobre els animals per motiu d'alimentació, vestimenta, o qualsevol altre propòsit, i per extensió promou el desenvolupament i ús d'alternatives lliures d'animals per a benefici dels animals, els humans i el medi ambient».

A banda de si aquesta definició ens sembla coherent amb la definició original del veganisme, em sembla força evident que estem davant d'un posicionament moral, és a dir, un posicionament que considera que és moralment injust tractar els animals com a mitjans per als fins humans. Cal tenir en compte que encara que l'Associació Vegana no manté la definició original, sí que reconeix el llegat històric del moviment vegà; tot i que actualment és una empresa corporativa i no una organització activista.

A Jouet tampoc li val aquesta definició perquè és una definició que s'enquadra com un posicionament moral. Entenc que Jouet no vol esbrinar si el veganisme pot ser considerat com un posicionament moral sinó que tan sols vol defensar de bon principi que el veganisme no és un posicionament moral i després rebutja totes les evidències que contradiuen la seva tesi; que és pràcticament tota la història i l'anàlisi teòrica sobre el veganisme. Digueu-me malpensat si voleu, però tinc la sospita que Jouet assumeix una actitud fortament esbiaixada contra el veganisme.

El professor Gary Francione ha redactat un article sobre el terme veganisme que serà inclòs a la propera edició del prestigiós diccionari de filosofia Ferrater Mora i que defineix el veganisme com un posicionament moral. Aquí en cito alguns extractes:

«El veganisme entès com una filosofia ètica s'aplica a la pràctica de no menjar, portar ni fer servir productes d'origen animal ni participar en l'explotació animal, fins on sigui possible.

El 1949, Leslie J. Cross, un pioner i influent vicepresident de l'Associació Vegana, va escriure que el veganisme tractava sobre "l'abolició de l'explotació dels animals per la humanitat" i va exposar una definició de veganisme: "el principi de l'emancipació dels animals de l'explotació humana”. Ell va deixar clar que l'"emancipació" significa la fi de la domesticació. Ell argumentava que els animals tenien "drets relativament equivalents" als drets dels humans i que tota l'explotació animal en si mateixa, independentment del tracte, violava aquests drets.

Hi ha un moviment abolicionista que manté que el veganisme és una qüestió de justícia i reflecteix un imperatiu moral que no hem de menjar, vestir o fer servir els animals per a qualsevol propòsit humà. El moviment abolicionista promou la idea que l'objectiu és acabar amb l'ús d'animals, incloent-hi la domesticació, i no aconseguir una explotació animal més “humanitària”. Aquest moviment abraça així mateix el principi de la no-violència, i sosté que el rebuig a l'explotació animal és part del moviment que rebutja totes les formes de cosificació i discriminació, incloent-hi aquelles que afecten els humans.»

A Jouet no li importa res d'això senzillament perquè ell no vol acceptar que el veganisme és un posicionament moral i no perquè el veganisme com a terme sí que estigui associat històricament i actualment a un posicionament moral; que és el rebuig a la cosificació i instrumentalització dels animals no humans per a fins humans.

Per intentar defensar la seva tesi, Jouet al·lega que tindrà en compte l'"anàlisi conceptual", encara que no ens aclareix en cap moment a què es refereix amb això. A continuació, assenyala que el concepte de germà no es pot aplicar segons està definit perquè pel que sembla una hipotètica Isabel considera que el fill dels seus pares no és el seu germà:

«Imagini que se li ofereix fer la següent anàlisi del concepte de GERMÀ: X és el germà de Y si, i solament si, X té els mateixos pares que Y. Immediatament pensarà en un contraexemple: Isabel té els mateixos pares que Jim, però no és el seu germà. Aquesta definició no permet identificar les condicions en què s'aplica el concepte GERMÀ, perquè suposa que s'aplica a un cas al qual realment no s'aplica, el d'Isabel.»

Crec que el senyor Jouet està profundament confós. Si el concepte de germà es defineix pel fet de tenir els mateixos pares aleshores qui tingui els mateixos pares que aquesta Isabel serà el seu germà, sense importar el que la Isabel, o qualsevol altre, cregui o pensi o digui sobre això. La Isabel no està obligada a sentir afecte pel seu germà, o a tenir cap relació personal amb ell, però sí que està racionalment obligada a reconèixer la definició del concepte de germà. De la mateixa manera, Jouet està obligat racionalment a reconèixer el concepte de veganisme, encara que no li agradi o no li convingui.

Segons sembla, l'"anàlisi conceptual" de Jouet consisteix que cadascú accepta els conceptes segons li convingui; independentment del que els conceptes signifiquin en si mateixos. Crec que ara sí que comprenc el que ens vol dir Jouet. Ens proposa un exemple del que fa ell mateix amb els conceptes. El concepte de veganisme es refereix a un posicionament moral, però ell decideix rebutjar aquest concepte arbitràriament, de la mateixa manera que la seva amiga Isabel decideix rebutjar el concepte de germà; sense cap raó que ho justifiqui.

Jouet empra diverses vegades en el text l'expressió intuïtivament per després afirmar a continuació una cosa que no sabem d'on l'ha treta. Per exemple:

«Intuïtivament, però, vostè és vegà sigui quina sigui la raó que justifiqui el seu motiu de prescindir dels productes animals, sigui quina sigui la filosofia darrere aquesta decisió. Així que el veganisme no és una filosofia.»

"Intuïtivament"? Les intuïcions no són raons. Per què hauríem d'acudir a suposades intuïcions quan tenim evidències que assenyalen que el veganisme és un posicionament moral? "Intuïtivament" sona que no pot justificar amb raons el que afirma. Si bé, per altra banda, Jouet té raó en assenyalar que el veganisme no s'aplica solament a la dieta però, per la mateixa raó que el veganisme no es refereix solament a la dieta, tampoc no es refereix solament als productes d'origen animal sinó a qualsevol ús d'animals.

La veritat és que els que no assumeixen el veganisme com un posicionament moral ni tan sols compleixen amb el veganisme des d'una perspectiva pràctica sinó que sempre accepten i toleren determinats usos d'animals. Els qui pretenen limitar el veganisme a una qüestió exclusivament pràctica ni tan sols l'acaten sota aquesta perspectiva. Per això es van inventar termes com a 'flexitarià' o 'reducetarià', perquè ni tan sols el que practiquen podria ser considerat veganisme des d'un punt de vista purament pràctic.

Com ja vaig argumentar en assajos anteriors, és impossible mantenir la pràctica del veganisme sense assumir el veganisme com un principi ètic. La pràctica de rebutjar l'ús d'animals tan sols es pot sostenir des d'una posició ètica que considera que la instrumentalització dels animals és injusta. Cap altre enfocament pot fonamentar o motivar una pràctica com aquesta. Altres posicions solament consideraran potser que hi ha alguns usos d'animals que no són acceptables, que és inacceptable algunes maneres de fer-los servir, però de cap manera defensaran que tot ús d'animals és èticament rebutjable en si mateix.

Afirmar que el veganisme no és un posicionament moral implica afirmar implícitament que el veganisme no pot ser un imperatiu moral, és a dir, que no podem ni tan sols tenir l'obligació de no tractar els animals com a mitjans per a fins humans. Afirmar que el veganisme no és un posicionament moral significa afirmar que és moralment permissible fer servir els animals per servir-nos de menjar, vestimenta, entreteniment, experimentació o altres propòsits. Si el veganisme no és un posicionament moral, llavors no pot ser immoral explotar els animals.

A l'article, Jouet també aprofita per publicitar l'organització AnimaNaturalis, que s'ha destacat per promoure l'especisme i per donar suport a reformes de l'explotació animal que beneficien econòmicament els explotadors institucionals i tranquil·litzen la consciència dels consumidors de productes animals. Dubto moltíssim que les activitats d'AnimaNaturalis ajudin gens a dirigir la societat cap al veganisme.

Compte, lectors. Ara ve el cop de gràcia. Jouet argüeix que en un hipotètic futur en què s'ha prohibit l'ús d'animals tots seríem automàticament vegans!:

«[...] no tots els ciutadans estan convençuts que és immoral explotar els animals. Alguns ho dubten, però no obstant apliquen la llei al peu de la lletra. Intuïtivament, aquests ciutadans són vegans, cosa que confirma que el veganisme no és un principi moral.»

Afirmar que en una hipotètica situació en què fos il·legal explotar animals, tots els ciutadans que compleixen la llei són vegans i, per tant, això confirma que el veganisme no és un principi moral, resulta anàleg a afirmar que tots els ciutadans que compleixen amb la llei de no abusar de les dones són feministes i, per tant, això confirma que el feminisme no és un principi moral. El simple fet de no abusar de les dones per por de la llei et fa ser feminista? M'atreviria a afirmar que no hi ha ni una sola autora, activista o organització feminista que pugui estar d'acord amb aquest enfocament.

El que addueix Jouet incorre en una fal·làcia, ja que resulta molt obvi comprovar que fer X no equival a estar d'acord amb X. Un religiós fanàtic que es veu obligat a respectar el laïcisme no és laïcista sinó tot al contrari, encara que per circumstàncies no li quedi una altra opció que acatar el laïcisme vigent a la societat. D'altra banda, un vegà que puntualment hagi consumit productes d'origen animal condicionat per error o per engany continua essent vegà, encara que a la pràctica hagués vulnerat el principi del veganisme. Segons Jouet, algú en contra del veganisme ha de ser considerat vegà solament perquè decideix no usar els animals circumstancialment. El que exposa Jouet em recorda aquell acudit que diu que tots els humans som vegans quan dormim, ja que quan dormim no fem servir els animals. En general, tot el que escriu Jouet em sona a un mal acudit.

Suposo que a hores d'ara seria gairebé reiteratiu recalcar que considero que Jouet està completament equivocat. El que defineix el veganisme no és la conducta externa sinó el convenciment moral que no hem de tractar els animals com a mitjans per als nostres fins; el convenciment que és injust considerar els animals com a recursos per a benefici humà. La pràctica de no fer servir els animals és una conseqüència necessària i directa d'aquest convenciment moral. Insisteixo que no hi ha cap creença, doctrina o plantejament que pugui sostenir i conduir al rebuig de l'ús d'animals que no sigui el mateix veganisme com a principi ètic. Aquest principi es sosté en una sèrie de raons morals que he argumentat en altres assajos d'aquest bloc.

Jouet acaba el seu atac cap al veganisme regalant un atac als mateixos vegans, a qui acusa de tenir la mateixa incapacitat per definir el veganisme que la que té una balena:

 

«Igual que les balenes, les persones veganes poden no ser especialment capaces de definir el veganisme, a diferència del Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, que sap exactament què és un diccionari.»

 

Jouet sembla tenir alguna estranya obsessió amb les balenes. Al principi del seu text sorprenentment els acusava de creure's que són peixos [sic]. És possible que una balena no sigui capaç de conceptualitzar el veganisme, però no comprovo que els vegans siguin especialment incapaços de definir el veganisme, ja que si són vegans llavors segur que tenen una definició del veganisme, però el que sí que veig és que François Jouet no és especialment capaç d'oferir un únic argument raonable i que no incorri en alguna fal·làcia per sostenir la seva tesi que el veganisme no és un posicionament moral.

Tan sols si deixem de banda tota l'evidència històrica, la coherència lògica, el raonament moral, i els fets en general, aleshores, i solament aleshores, el que defensa Jouet podria tenir algun sentit. Segons sembla, els opositors al veganisme estan disposats a rebaixar-se fins a la irracionalitat més extrema perquè ja han constatat que no hi ha cap altra manera d'atacar el veganisme.

En conclusió, pretendre defensar que el veganisme no és un posicionament moral, en contra de la tradició històrica del veganisme i dels arguments exposats, tan sols es pot explicar des d'una posició que està a favor de l'ús d'animals i que pretén que el rebuig a aquest ús d'animals no hagi de ser considerat com un imperatiu moral. En definitiva es tracta d'algú que està a favor de l'ús d'animals i que no vol que els altres puguin contemplar que l'ús d'animals és immoral. Segons el meu punt de vista, és impossible explicar altrament els continus disbarats que conté el text de Jouet, que s'hauria d'haver titulat més encertadament: «No vull que el veganisme sigui considerat una posició moral».

Reconec que una mica ingènuament potser vaig arribar a pensar, veient alguna de les seves publicacions, que el diari El Salto podria contenir un espai preferent per a l'abolicionisme vegà dins d'un mitjà d'informació general, però fa la impressió que ha decidit escorar-se a promoure el benestarisme i la propaganda antivegana, igual que van fer altres publicacions considerades progressistes com Público i elDiario.es. No és una cosa de la qual sorprendre's, ja que els qui dirigeixen aquests mitjans són partícips i partidaris de l'explotació animal —encara que la seva consciència els incomodi al respecte— i per això el benestarisme els resulta molt més convenient que el veganisme.

El benestarisme és enemic del veganisme i els partidaris del benestarisme faran tot el possible per distorsionar, confondre i desacreditar el veganisme, ja que el veganisme els incordia per al seu propòsit de continuar sotmetent els animals sota la dominació humana.

Càmeres als escorxadors, benes a les consciències

 

Una publicació al diari El Salto planteja un interrogant sobre la instal·lació de càmeres als escorxadors. Aquesta iniciativa ha estat promoguda, a l’Estat Espanyol, per l’organització Equalia.

L’organització Equalia funciona com a assessora de la indústria d’explotació animal a la qual li preocupa que no es compleixin les normes que beneficien la pròpia economia de la indústria i els consumidors de productes d’origen animal. Amb la instal·lació de càmeres, la indústria d’explotació animal podrà publicitar que els animals són tractats 'humanitàriament' i que es té en compte el seu benestar. No cal interpretar res. La pròpia Equalia declara que «la millora de la protecció dels animals en el moment del sacrifici contribueix a millorar la qualitat de la carn i té un efecte positiu indirecte en la seguretat laboral en els escorxadors». Crec que és impossible ser més clar.

La veritat és que no solament Equalia funciona com a assessora de la indústria d’explotació sinó que avui en dia la majoria d’organitzacions animalistes actuen exactament de la mateixa manera; col·laborant amb els explotadors institucionals per corregir i millorar la forma en què els animals són explotats sota paràmetres econòmics. 

El tema de la instal·lació de càmeres en un escorxador deu haver sortit una dotzena de vegades en els mitjans informatius. El que és peculiar en aquesta publicació és que s’inclogui una crítica per part de l’activista Aitor Garmendia en la qual explica que la instal·lació de càmeres no afavoreix els animals, que continuen essent violentats de múltiples maneres legalment acceptades i que aquestes càmeres són, de fet, una eina a disposició dels explotadors institucionals i ni tan sols són d’accés al públic en general. De totes maneres, qui vulgui veure el que succeeix en un escorxador té centenars de vídeos disponibles a les xarxes socials.

Cal agrair que com a mínim s’inclogui alguna veu crítica; de totes maneres, aquesta no és una crítica al propi paradigma del “Benestar Animal”, i per aquesta raó penso que cal un qüestionament més profund del problema. És un fet que les normes de “Benestar Animal” no protegeixen els animals de ser sotmesos, confinats, agredits i matats de diverses maneres per a ésser convertits en productes per a consum humà. Com els podrien protegir unes normes dissenyades per a esclavitzar-los i matar-los? Crec que el primer punt que ens hauríem de qüestionar és el fet de considerar els animals com a recursos que existeixen per a satisfer els nostres desitjos. La qüestió fonamental que hauríem de plantejar és per què tractem a éssers conscients com si fossin objectes a la nostra disposició. 

Al meu entendre, si apareix el tema dels escorxadors, la primera pregunta que ens hauríem de fer és; «Per què hi ha escorxadors?» No és necessari menjar animals; no ens cal consumir substàncies d’origen animal per a poder alimentar-nos i estar sans. Així doncs, per què continuem fent servir i matant animals per a servir-nos de menjar? Per què els infligim un dany que no es pot justificar ni excusar ni apel·lant a una necessitat?

La proposta d’instal·lar càmeres als escorxadors serveix, paradoxalment, per a cegar-nos encara més respecte de la injustícia que cometem sobre els animals; ja que ens centrem, un cop més, en el tracte concret que dispensem als animals que explotem i no en el fet de la pròpia explotació.   

Per cert, en els escorxadors no solament hi acaben arribant els animals criats per a servir de carn sinó també els que han estat explotats per a treure’ls-hi la llet i els ous. Consumir productes làctics i ous significa també finançar els escorxadors i la indústria de l’explotació animal. Tota aquesta violència seria fàcilment evitable deixant de consumir productes d’origen animal i triant el veganisme.

Els Drets Animals segons Evelyn Pluhar

 

En aquest assaig voldria intentar exposar un resum concís de la teoria de Drets Animals defensada per la filòsofa Evelyn Pluhar. El seu llibre actualment no té cap traducció al català i crec que les seves idees són profitoses per a la perspectiva animalista.

Al capítol 5 de la seva obra «Beyond Prejudice: The moral significance of human and nonhuman animals» Evelyn Pluhar defensa una teoria moral dels drets que estén el seu àmbit als altres animals i no es restringeix solament als humans. Tot i això, Pluhar defensa aquesta teoria d'una manera una mica diferent de la defensada per altres autors afins com per exemple el professor Tom Regan. Pluhar construeix la seva argumentació seguint la teoria ètica desenvolupada pel filòsof Alan Gewirth, que defensa des del racionalisme filosòfic que tots els éssers humans posseeixen drets morals bàsics; uns drets que existeixen de manera independent als drets legals.

La premissa de la teoria d'Alan Gewirth és senzilla. Ell argumenta que, com que a tots els agents conscients ens cal actuar per aconseguir els nostres objectius, cal que a tots se'ns respecti aquesta capacitat d'actuar. Això seria equivalent a dir que tots reivindiquem el dret a actuar i això implicaria, per consistència lògica, reconèixer que tots hem de tenir reconegut el dret d'actuar, de manera que estarem obligats lògicament a respectar aquest mateix dret en els altres agents conscients.

Evelyn Pluhar parteix d'aquesta premissa per a defensar que els animals d'espècie diferent de la nostra també haurien de gaudir de drets, de cara a poder aconseguir els seus objectius, és a dir, satisfer els seus interessos i necessitats. Tot i això, Pluhar rebutja el prejudici antropocèntric que Gewirth assumeix en presentar la seva teoria. Pluhar argumenta que tots els intents per a justificar la discriminació dels animals de la comunitat moral han resultat lògicament fallits, pel que als animals —o almenys alguns— se'ls ha de reconèixer els mateixos drets morals a la vida i la llibertat que reconeixem als humans.

La teoria de Gewirth explica que un agent que té desitjos i intencions ha de voler lògicament alhora que se li permeti satisfer aquests desitjos i intencions. La llibertat i el benestar són condicions necessàries per aconseguir aquests desitjos i intencions, per la qual cosa cap agent conscient desitja que se li coarti la llibertat i el benestar. Pluhar empra en el seu llibre l'expressió agent conatiu [un ésser que experimenta conat] en comptes d'agent conscient, per ressaltar el fet que els desitjos i les intencions no requereixen de llenguatge ni d'una reflexió conscient. És a dir, per a tenir el desig de menjar no cal pensar reflexivament sobre el desig de menjar; per sentir dolor no cal poder pensar sobre el dolor ni tenir la idea de dolor, així com tampoc no ho és per sentir el desig d'evitar el dolor.

Ara bé, a més de ser agents conatius, alguns també som éssers reflexius i la coherència lògica ens obliga a reconèixer que tot agent conatiu té igualment el mateix dret bàsic a la llibertat i el benestar. Si no fos així, estaríem restringint injustificadament els seus desitjos i intencions. Així doncs, de partida tots els agents conatius han de tenir protegida la llibertat i el benestar a l'hora d'aconseguir els seus propòsits i allò que valoren. Això és el que significa essencialment tenir un dret: és una protecció d'un interès del subjecte davant d'ingerències dels altres.

Per tant, si el reconeixement de drets bàsics és necessari per a protegir els interessos dels agents conatius, hem de reconèixer aquests mateixos drets a tots els agents conatius. Així com volem que altres respectin la nostra intenció d'actuar també hem de respectar de la mateixa manera la intenció d'actuar dels altres agents. És una qüestió de lògica elemental.

Pluhar afirma al seu llibre que almenys tots els mamífers, i probablement també les aus, són agents conatius i han de tenir drets bàsics a la llibertat i el benestar. No exclou la resta d'animals, però pel que sembla Pluhar a l'hora de publicar el llibre [l'any 1995] considerava que no hi havia prou evidència sobre les ments d'altres animals, a banda de mamífers i aus, per afirmar que són agents conatius. No qüestiona que puguin sentir, però no pot afirmar que tinguin propòsits i intencions. Ara bé, la investigació científica actual revela que tots els animals vertebrats i la majoria d'invertebrats tenen consciència sensitiva. Així doncs, és raonable deduir que tots els éssers conscients tenen almenys la intenció d'evitar el mal i conservar la seva vida, ja que la consciència va sorgir evolutivament com una facultat biològica per afavorir la supervivència de l'organisme animal. Per tant, crec que el criteri de demarcació de Pluhar avui en dia seria injustificadament restrictiu.

D'altra banda, Pluhar aclareix que en la terminologia de Gewirth el terme bo no equival a moralment bo sinó que es refereix a tot allò que considera que és desitjable o valuós d'aconseguir. També podríem anomenar-lo més apropiadament beneficiós. En aquest sentit, una cosa considerada bona ho etiquetarem com un bé. Però és un bé empíric i no necessàriament un bé moral. La distinció es veu amb més claredat si pensem que l'aliment és un bé empíric per a l'individu però que usar éssers humans com a aliment, encara que segueix sent un bé empíric per al subjecte que necessita l'aliment, no pot ser un bé moral.

Pluhar continua explicant que qualsevol agent que reflexiona sobre la seva pròpia condició d'agent ha de comprendre que qualsevol acció requereix dues condicions prèvies: [a] l'habilitat de tenir propòsits i intencions i [b] la llibertat per aconseguir aquests propòsits. Això em recorda la clàssica distinció entre llibertat positiva i llibertat negativa exposada per Isaiah Berlin.

Ara bé, per a aconseguir aquests propòsits, hem d'estar vius i tenir un mínim de qualitat de vida, així com certes capacitats mentals i físiques. Alan Gewirth engloba tots aquests elements genèricament com a benestar. D'aquesta manera, hi hauria una tercera premissa en l'argument, que expressa el fet que si un agent reflexiu que vulgui assolir els seus objectius ha de valorar necessàriament el benestar i la llibertat com a béns necessaris.

Béns necessaris signifiquen que no solament la llibertat i el benestar són condicions necessàries per a assolir un objectiu, sinó que comporten l'aprovació de qualsevol agent reflexiu. No obstant això, Gewirth no defensa que el benestar i la llibertat siguin moralment bons en si mateixos sinó que un agent els ha de considerar bons per a ell mateix, en tant que els necessita per assolir els seus objectius. Encara que un agent decidís esclavitzar-se o decidís immolar-se ha de valorar necessàriament la llibertat i el benestar que ha requerit per aconseguir aquest propòsit.

Aparentment no hi hauria cap contradicció aquí. Si un agent reflexiu considera que els seus objectius són bons aleshores ha de considerar lògicament que l'estat de partida que necessita per aconseguir els seus objectius és també una cosa bona; la qual cosa inclou necessàriament la llibertat i el benestar. Qualsevol agent reflexiu vol tenir llibertat i benestar per assolir els seus objectius. Per tant, segons explica Gewirth, aquest desig el fa considerar que mereix llibertat i benestar.

És important aclarir que encara Gewirth no conclou que els agents tinguin alguna mena de drets. Tan sols assenyala que qualsevol agent reflexiu considera que mereix que es respecti la seva llibertat i benestar en tant que són necessaris per aconseguir els seus propòsits. Això és el mateix que considerar que un mateix té drets, ja que un dret és l'obligació de respectar un interès.

D'aquesta manera, els drets són pretensions sobre la conducta dels altres. Seria lògicament contradictori que un agent reflexiu pretengués que es respecti la seva llibertat i benestar però després deduís que els altres estan legitimats a interferir o anul·lar la seva llibertat i el seu benestar.

Així, ni Gewirth ni Pluhar afirmen de partida que els éssers reflexius tinguin drets. Solament argumenten lògicament que si acceptem les premisses que tenim propòsits, i necessitem llibertat i benestar per aconseguir aquests propòsits, aleshores necessàriament hem de concloure que també desitgem que els altres respectin la nostra llibertat i benestar, és a dir, que estem exigint drets —tenim la pretensió que els altres agents reflexius respectin el nostre interès a tenir llibertat i benestar.

Ara, si acceptem la conclusió que tot agent reflexiu exigeix necessàriament que té drets, hauria d'estendre aquesta exigència als altres agents? En altres paraules, l'agent reflexiu està obligat a ser un agent moral? El punt de vista de la moralitat declara que hem de tenir en compte els interessos dels altres, i no sols els nostres. Segons Gewirth, a més d'agents reflexius, som agents intencionals prospectius, és a dir, que mentalment podem recrear una dimensió intencional del futur i controlar la nostra conducta en funció del futur. Dit d'una altra manera, podem conscientment preveure i planificar les nostres accions i d'altres. Per això som responsables de les nostres accions. Sabem reflexivament que les nostres accions estan orientades al futur i que tenen efectes i conseqüències sobre altres individus.

Com hem vist anteriorment, si tenim la intenció d'aconseguir determinats propòsits, i ens cal la llibertat i el benestar per aconseguir-los, aleshores tenim l'exigència que els altres agents respectin la nostra llibertat i el nostre benestar —és l'exigència d'un dret. La diferència entre reclamar un dret i reclamar una simple pretensió, és que la reclamació de drets es basa en assumir que els agents estan obligats lògicament a actuar de determinada manera. La qüestió que queda per dirimir és: aquesta pretensió obliga els altres a acatar-la? Sense justificar aquesta obligació, no es pot afirmar que els agents tinguin drets morals.

La identitat particular d'un agent no és rellevant sinó que l'única cosa rellevant és que l'agent es caracteritza per posseir intencions i propòsits que li importen a ell mateix. La lògica ens obliga a acceptar el principi de la universalitat. Això significa que qualsevol ésser que sigui un agent ha de comptar exactament igual que qualsevol altre ésser que sigui un agent.

Si està justificada lògicament la pretensió que els altres respectin la meva llibertat i benestar, aleshores tots els agents reflexius han d'acatar aquesta pretensió. Però jo mateix també l'he d'acatar, ja que el raonament s'aplica en tots els casos. És una qüestió elemental de consistència lògica. Gewirth ho expressa d'acord amb un principi que anomena Principi de Consistència Genèrica.

Segur que a molts aquest principi ens recorda la famosa Regla d'Or: actua amb els altres d'acord amb com desitges que actuïn amb tu. Si desitgem que respectin la nostra llibertat i el nostre benestar, aleshores hem de respectar igualment la llibertat i el benestar dels altres agents, ja que ells també ho requereixen per aconseguir els seus propis propòsits. És una obligació lògica.

En desenvolupar tota aquesta argumentació, Gewirth pensa exclusivament en éssers humans. Per això Pluhar vol argüir que aquest raonament no es pot limitar als humans sinó que s'ha d'estendre almenys a altres animals. Pluhar explica que tots els agents són éssers que actuen per a satisfer les seves preferències. Si altres animals són efectivament agents, aleshores no solament tenen intencions i propòsits sinó que volen gaudir igualment de llibertat i de benestar per aconseguir-los. El grau d'intel·ligència no és una objecció per a reconèixer que els animals són agents, ja que la intel·ligència tan sols determina la complexitat de les intencions.

Tots els éssers conscients són inherentment agents: tenen preferències i intencions que volen satisfer. Aleshores, tots els agents han de tenir drets morals bàsics. Pluhar rebutja que solament els agents que tinguin un cert grau d'intel·ligència tinguin drets. Per la mateixa raó que reconeixem drets a éssers humans amb una intel·ligència notablement reduïda davant de la mitjana humana, hem de reconèixer drets als animals que sabem que són agents, és a dir, éssers conscients; sense importar el desenvolupament de la seva intel·ligència.

El mateix Gewirth reconeixia que els humans anomenats agents marginals —humans amb una intel·ligència i una autonomia molt reduïda i limitada davant la mitjana humana— continuen essent individus que volen sobreviure i desitgen aliment, refugi i afectivitat. Per tant, mereixen una consideració moral completa. La intencionalitat és l'element comú entre aquests individus humans i els humans adults normals; la qual cosa justifica que tots dos gaudeixin d'iguals drets bàsics tot i que difereixin enormement en les seves capacitats per a poder satisfer els propis propòsits i desitjos. Tots ells són doncs subjectes de drets.

El fil de l'argumentació es podria sintetitzar així:

[1] Faig X per aconseguir I
[2] Considero que I és bo per a mi.
[3] La meva llibertat i el meu benestar són necessaris per aconseguir I.
[4] He de tenir llibertat i benestar per aconseguir I.
[5] Tinc dret a la llibertat i el benestar.
[6] Els altres agents reflexius deuen almenys evitar anul·lar o interferir en la meva llibertat i benestar.
[7] Tots els agents conatius tenen drets a la llibertat i el benestar.
[8] Actua d'acord amb els drets dels teus afectats així com amb tu mateix.

Per acabar, Pluhar apunta que acceptar aquesta perspectiva ens condiciona la nostra valoració moral sobre la qüestió de l'avortament. Si el fetus posseeix sentença llavors és un ésser intencional i ha de tenir reconegut un dret bàsic a la vida, mentre comptem amb l'evidència que el fetus és realment sentent. Pluhar assenyalar que això es podria comprovar almenys una vegada acabada la primera meitat de la gestació normal. Si bé Pluhar assenyala que es tracta d'un dret prima facie que es pot vulnerar si a la dona li calgués protegir la pròpia salut física o mental.

En conclusió, aquesta teoria exposada per Alan Gewirth, i revisada per Evelyn Pluhar, ens condueix a reconèixer que tots els éssers sentents tenen dret que el seu benestar i la seva llibertat siguin respectades en tant que les necessiten per a poder assolir els seus propis propòsits.

El problema de fons en tot aquest assumpte potser no estaria en el procés intel·lectual aquí implicat, que en realitat em sembla força clar i senzill si hom hi para atenció, sinó en el fet d'acceptar que aquesta teoria xoca frontalment amb la nostra cultura antropocèntrica, assentada sobre la base que tan sols els humans posseeixen valor moral i que els altres individus que no són humans existeixen per a servir els humans. Assumir un nou paradigma ètic en què tots els éssers conscients tenen drets fonamentals requereix necessàriament un canvi radical d'idees i hàbits per part nostra.

 

Sobre la definició d'especisme

El TERMCAT, DIEC, etc. [n. del t.: RAE en la versió original] no recorre als llibres de filosofia per aclarir el significat d'un concepte sinó que investiga l'ús que els parlants en fan. Aquests organismes simplement recullen els usos predominants que empren els parlants però no investiguen sobre els conceptes dels quals deriven aquests usos. Així, en un context antropocèntric és inevitable que en parlar d'especisme parlem sempre de l'especisme antropocèntric. Per això, la definició que recull el TERMCAT no reflecteix correctament la definició conceptual del que és l'especisme sinó que es limita a assenyalar el sentit que els parlants solen fer servir.

Us recordem que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans assenyala que una accepció del mot persona és la d'individu de l'espècie humana, excloent-ne la resta d'animals. Realment el DIEC no defineix el concepte de persona; solament reflecteix l'ús majoritari del terme per part dels parlants en el context quotidià. Recordem que durant segles es van excloure molts éssers humans de la categoria de persona per motius de raça o de sexe. De la mateixa manera, el TERMCAT no vol establir el significat de l'especisme sinó que reflecteix els usos que una majoria de parlants fan servir del terme. 

 

A què ens referim exactament quan parlem d'especisme?

Per exemple, Joan Dunayer escriu que l'especisme és «una errada a l'hora de reconèixer la mateixa consideració i respecte a tot no-humà sentent» [«Speciesism», pàgina 5]. És una definició estranya  d'especisme en què l'espècie ni tan sols apareix esmentada. A més, aquesta errada podria afectar també els humans sentents. Si acordem igual consideració i respecte solament per als no-humans, però no per als humans, no seria també especisme? Recordo haver llegit en un fòrum que Dunayer desitjava corregir aquesta definició en una pròxima edició del seu llibre i substituir el terme no-humà pel d'esser sentent. Ara bé, el problema amb aquesta definició revisada és que podria valer per a la desconsideració moral o la injustícia, però no per a definir l'especisme. Quina diferència hi hauria llavors amb el racisme o el sexisme? A més, crec que aquest error seria més aviat conseqüència de l'especisme i no el concepte d'especisme en si mateix. De tota manera, en una entrevista posterior a la publicació del llibre, Dunayer declara que «l'especisme és qualsevol prejudici o discriminació basada en l'espècie».

El filòsof Peter Singer descriu l'especisme com «un prejudici o actitud parcial favorable als interessos dels membres de la nostra pròpia espècie i en contra dels altres» [Alliberament Animal; capítol 1]. Aquesta definició no pot ser correcta, ja que fa referència a un tipus d'especisme. Podem tenir una actitud favorable a altres espècies que no siguin la nostra. El psicòleg Richard Ryder, que va encunyar el terme especisme però no el va definir, afirma que «l'especisme significa infligir dany als altres perquè són d'una altra espècie»[«Ethics, Humans and Other Animals»; pàgina 237]. Un cop més, això sembla descriure un efecte de l'especisme més que l'especisme com a concepte. El professor Gary Francione escriu que «l'especisme succeeix quan acordem un pes diferent d'interessos similars sobre la base de la diferència d'espècies.» Aquesta darrera definició em resulta més ajustada a la veritat.

A parer meu, la definició bàsica d'especisme hauria de ser la discriminació moral basada en l'espècie. El tret essencial de l'especisme és el mateix fet de considerar que l'espècie és una categoria moral, a més de biològica, i que aquesta categoria justifica un tractament diferent dels individus segons la seva inclusió a una espècie determinada. D'aquesta manera, la sola creença que l'espècie és una categoria moral ja és especisme.

 

La segona accepció d'especisme que recull el diccionari de la RAE (i la segona part de la definició del TERMCAT) em sembla que més aviat encaixa amb el que seria el significat de l'especisme antropocèntric o antropocentrisme moral. Tot i que un altre terme més específic encara seria el de supremacisme humà. El supremacisme humà és una manera concreta d'especisme. Això no obstant, atès que els humans són els únics que poden pensar de forma especista pràcticament tot l'especisme del que tenim notícia és antropocèntric, però l'especisme teòricament podria no ser antropocèntric.

Podem reconèixer l'existència de l'especisme que, a part d'estar registrat en centenars de documents acadèmics, sembla aclaparadorament evident. Podem raonar que és una injustícia fonamental. Però reconèixer la seva existència i la seva immoralitat no comportaria la fi del problema en la nostra relació amb els altres animals sinó que solament seria el principi a l'hora de resoldre'l.

Penso que potser seria ingenu per part nostra creure que simplement n'hi ha prou amb eliminar l'especisme per estructurar un sistema just que reconegui els interessos dels individus no humans. Ens cal una nova teoria moral no especista que parteixi de la base de considerar tots els éssers conscients com a subjectes de consideració moral, tal com han desenvolupat Tom Regan, Evelyn Pluhar, Gary Francione i altres pensadors. També pot caldre una teoria política animalista que reconegui noves categories civils per als animals no humans.

Alguns autors apunten que podem rebutjar l'especisme des de diferents posicions morals. Això significaria que no importa si assumim qualsevol teoria moral; ja fos l'utilitarisme, l'emotivisme, l'egoisme, el contractualisme, l'individualisme, l'inherentisme o la teoria de drets –la sola acceptació de la lògica implica que l'especisme no pot ser acceptat racionalment com un concepte normatiu. No obstant això, si aquesta conclusió és correcta aleshores sembla que tenim un greu problema amb l'etiqueta "antiespecista", ja que aquest terme ocultaria que existeixen en efecte profundes diferències ideològiques entre els que ens oposem a l'especisme. Fins i tot encara que rebutgem l'especisme, no estem plenament d'acord en allò que està bé i allò que està malament, allò que hem de fer i allò que no hem de fer.

Per exemple, els utilitaristes i els que defensen una ètica de drets difícilment poden col·laborar de manera amistosa, sent les seves posicions morals no sols profundament diferents sinó antagòniques entre si. Els utilitaristes estan en contra dels drets morals i els partidaris dels drets morals s'oposen radicalment al sacrifici d'innocents, encara que això comportés un gran benefici per a la majoria de la comunitat. De la mateixa manera que no podem veure comunistes i liberals col·laborant junts en una mateixa associació —si és que de veritat s'atenen a les seves doctrines respectives— tampoc no hem de pensar que és possible que diferents animalistes col·laborin junts solament per compartir, suposadament, el rebuig a l'especisme .

Tot i això, no està del tot clar que des de qualsevol teoria moral es pugui rebutjar l'especisme coherentment. Així ho va advertir el professor Tom Regan quan va explicar que un utilitarisme coherent pot considerar que l'especisme és una posició acceptable si serveix per a promoure la major felicitat per al major nombre. En realitat, qualsevol posició categoritzada com a 'conseqüencialista' o teleològica —és a dir, una teoria que considera que l'important abans de res és aconseguir una finalitat determinada— no pot rebutjar l'especisme com una qüestió de principi. Si l'especisme serveix per a assolir l'objectiu que aquesta teoria considera desitjable, aleshores l'especisme seria no solament acceptable sinó fins i tot obligat.

Si a algú li sembla inquietant aquest panorama, llavors potser no li agradi saber que molts animalistes ni tan sols rebutgen l'especisme. La majoria d'animalistes no desafien l'especisme sinó que en realitat en defensen alguna versió, tal com han denunciat Joan Dunayer i Gary Francione. Per exemple, alguns animalistes creuen que els mamífers mereixen més consideració que els peixos i els rèptils, i aquests més consideració que els crustacis o els insectes. Altres són encara més específics i pensen que cal discriminar espècie a espècie i no per grups d'espècies: primer els humans, després els grans primats no humans i després altres espècies classificades segons la semblança amb la mitjana humana. Tot això és una forma concreta i molt estesa d'especisme que podríem anomenar especisme gradualista. Es tracta d'una nova versió d'aquesta jerarquia que col·loca els humans al cim d'una piràmide ideal i els altres animals per sota.

En conclusió, és convenient ser molt prudents amb la qüestió de l'especisme. Fins i tot si estiguéssim d'acord en el significat de l'especisme i en el fet de reconèixer que es tracta d'un error moral en qualsevol de les seves versions —cosa que ja seria molt en el context actual— no se'n deriva necessàriament que estiguem d'acord en altres qüestions morals també importants. Així doncs, no ens hauríem de centrar solament en la qüestió de l'especisme.

 

Un nadó, un conill, una poma i una fal·làcia

L'autor Harvey Diamond va publicar un llibre sobre nutrició que va tenir força èxit als Estats Units i en què defensa que la dieta natural per a l'ésser humà es basa en vegetals. Per a defensar aquesta idea va apuntar, entre altres arguments, que un nen petit no menjaria mai instintivament un conill mentre que sí que es menjaria una poma. Aquesta al·legoria ha estat exhibida per alguns activistes a favor del vegetarianisme i del veganisme.

M'agradaria exposar tres observacions sobre aquest argument.

La primera és que si poses un cadell de lleó en la mateixa situació és probable que tampoc es mengi el conill, ja que encara no té desenvolupat l'instint predatori i s'alimenta de llet materna; igual que la resta de mamífers. Certament, aquesta situació no demostra que l'ésser humà no sigui carnívor. Val a dir que si en comptes d'un conill col·loquessis un animal molt més petit, com un insecte, no seria estrany que el nen se'l posés a la boca. A més, des de quan el comportament dels nens representa un criteri moral? Plantejar aquesta situació hipotètica és un malbaratament de temps que es podria haver emprat millor explicant que podem viure saludablement amb una dieta vegana ben planificada.

La segona és que encara que els humans fóssim carnívors això no justificaria moralment que mengéssim animals. Suposem que en comptes de ser una espècie de primats fóssim una espècie de felins —continuaríem estant obligats a no explotar els animals en tant que som agents morals. Tot i ser carnívors podríem dissenyar una dieta saludable sense productes d'origen animal, de la mateixa manera que milers de gats —que són fisiològicament carnívors— viuen alimentats saludablement de forma vegana.

La tercera és que cal evitar els arguments fal·laços a l'hora de defensar una idea. Un activista pot esgrimir que no importa si els arguments són correctes sinó que solament importa que funcionin per a motivar la gent a deixar d'explotar animals. Però, realment funcionen aquests argumets fal·laços? M'atreveixo a dubtar que un argument que és fàcilment rebatible pugui funcionar en absolut. Si fem servir arguments fraudulents el que mostrem és que no ens importa la veritat sinó tan sols convèncer altres encara que sigui amb enganys. Això és molt poc honest. Enverinar mortalment algú funciona per a aconseguir que deixi d'explotar animals? Sens dubte, però aquesta no sembla una acció moralment acceptable. Argumentar és una manera d'actuar i actuar immoralment no es justifica amb l'excusa de pretendre assolir un suposat bé.

Abans d'emprar un argument cal avaluar:

- Si l'argument es basa en fets comprovats empíricament.

- Si l'argument és formalment coherent.

- Si l'argument que fem servir és deontològicament acceptable.

En un context moral no val solament que el que argumentem sigui veritable des d'un punt de vista empíric i formal sinó que també ha de ser èticament correcte. Un exemple:

[1] X és de fet més poderós que I

[2] Per tant, X pot materialment oprimir I

[3] Per tant, és moralment correcte que X oprimeixi I

Aquest argument pot ser correcte al nivell empíric, però és lògicament erroni perquè d'una supòsit de fet no es pot inferir un judici moral. Pretendre inferir un judici moral d'una situació natural és com pretendre justificar l'escanyament al·legant que les nostres mans estan naturalment preparades per estrangular els altres. Així mateix, el fet que X tingui més poder que un altre no justifica sotmetre'l a la seva voluntat. Tenir més força, més poder, o qualsevol altre element o capacitat que ens permeti dominar o destruir altres individus no és una raó que justifiqui actuar amb violència. Pensar que el poder atorga legitimitat incorre en una fal·làcia il·lògica que es coneix com a fal·làcia ad baculum.

Una causa justa és aquella que es recolza en raons. Però el fet de defensar una causa que sigui justa no converteix automàticament en just qualsevol argument que fem servir per a defensar-la. La veracitat d'un argument depèn de si s'ajusta a la lògica en tots els aspectes [formal, material, normatiu] i no de si es fa servir per a defensar una bona causa.

La FAL·LÀCIA NATURALISTA i l'APEL·LACIÓ a la NATURALESA (Vídeo de Lluna Pineda).

El dilema del bot salvavides

Un experiment mental molt popular és el del dilema del bot, que té diverses versions. La idea principal es podria sintetitzar d'aquesta manera: si en cas de naufragi, ens trobem en un bot que solament pogués salvar un determinat nombre d'individus fent fora els altres, quins i per què haurien de ser escollits per a salvar-se? A quins seria lícit llançar per la borda? Aquesta situació si bé no és impossible, i ha passat de fet al món real, sembla força improbable que passi per a la majoria de nosaltres.

Aquest dilema s'ha aplicat específicament al context animalista per intentar dilucidar quina decisió hauríem de prendre en cas que el dilema es reduís a haver d'escollir entre un ésser humà i un animal no humà. Crec que el primer pensador que va exposar aquest dilema sota una perspectiva animalista va ser el professor Tom Regan a la seva obra «En Defensa dels Drets Animals». Resumint-ho a la mínima expressió, Regan argumenta que si calgués decidir en aquesta situació extrema entre salvar un humà i un no-humà, allò moralment correcte seria sempre salvar l'humà, ja que els éssers humans, en general, són cognitivament superiors als altres animals, i gaudeixen d'una major riquesa d'experiències, de manera que la mort de l'humà suposaria una pèrdua més gran per a l'humà que per al no-humà [pàgina 363].

Ara bé, Regan aclareix que solament considera vàlid aquest criteri per a situacions extremes de supervivència, però que en cap altre cas justificaria danyar o matar un animal en un context normal. Tot i això, molts consideren que la posició de Regan no solament és problemàtica sinó incoherent amb els seus postulats. Crec que hi ha pocs pensadors que acceptant el plantejament moral de Regan —basat en la filosofia dels drets morals— estiguin d'acord amb la consistència de la conclusió. La professora Evelyn Pluhar sembla estar-hi d'acord, atès que Pluhar al·lega que en cas d'haver d'escollir necessàriament per supervivència seria preferible privilegiar els animals més desenvolupats cognitivament [Beyond Prejudice, capítol V, pàgina 259].

Cal tenir en compte una cosa: ni Regan ni Pluhar defensen l'igualitarisme moral. Tots dos rebutgen l'especisme entès com el prejudici que la vida humana és intrínsecament superior a la vida animal i, per tant, això justificaria sempre usar, lesionar o matar els animals en benefici dels humans. Però ni Regan ni Pluhar rebutgen la jerarquia en el context moral. El que argumenten és que l'espècie no és un criteri vàlid —així com tampoc no ho és la raça o el sexe— per a justificar una discriminació moral. El simple rebuig a l'especisme no equival a rebutjar antigues o noves jerarquies morals que, aparentment, no es basen en l'espècie. Aprofito per a assenyalar que és per això, entre d'altres raons, que alguns ens posicionem en contra de l'"antiespecisme", ja que la sola idea de l'especisme no abasta tots els problemes morals en la nostra relació amb els altres animals.

Regan insisteix que el seu raonament no incorre en l'especisme perquè solament valora els individus sota criteris universals, sense importar l'espècie. Suposo que en aquest plantejament hi estaria d'acord James Rachels amb la seva teoria de l'individualisme moral. Sota aquesta perspectiva, si calgués triar entre dos humans caldria salvar el més intel·ligent, o el que té més capacitat per experimentar vivències, perquè la mort suposaria una pèrdua més gran per a ell. Potser això suggereix més problemes dels que resol. Com determinar objectivament el grau d'intel·ligència? Com s'avalua objectivament la riquesa d'experiències essent aquest un fenomen subjectiu? Entre un aficionat a l'òpera i un altre a la música rap, a qui hauríem de salvar? Hauríem de salvar una persona de quocient intel·lectual per sota de la mitjana que té una vida molt rica en aventures en lloc de salvar Immanuel Kant que mai no va sortir de la seva petita ciutat? Tornant al context animalista, cal tenir en compte que científics especialistes en etologia animal, com ara Donald Griffin i Frans De Waal i Marc Bekoff, han denunciat que tradicionalment hem subestimat les capacitats cognitives dels animals. Podem estar segurs que Regan no incorre en un biaix especista?

La resolució de Regan ha estat molt criticada també per altres pensadors afins al seu corrent intel·lectual. Per exemple, el professor Gary Francione rebutja la noció que la mort sigui un mal més gran per a un humà que per a un no-humà. Francione argumenta que no es pot resoldre aquest cas extrem sota criteris morals, ja que tots els éssers sentents posseeixen un igual valor inherent, i que triar l'animal és tan legítim com triar l'humà, però pretendre justificar un privilegi de l'humà sobre el no-humà indica sempre un prejudici especista. En tots els casos, cap elecció que prenguem finalment podria justificar que tractem els animals com a recursos. Un cas excepcional no serveix com a criteri normal.

Potser també caldria tenir en compte que un cas extrem de supervivència pot afectar el control de la nostra conducta. La nostra responsabilitat moral depèn de la nostra consciència moral i aquesta consciència no existeix en un buit sinó que és producte del nostre cervell, que es pot veure afectat per la fam i altres factors que alteren la nostra voluntat. És per això que a persones considerades responsables que cometen delictes sota la influència de drogues o altres elements que els perverteixin la ment, se'ls sol aplicar atenuants o fins i tot eximents de responsabilitat.

Així mateix, una altra autora molt en desacord amb Regan és Joan Dunayer, que defensa un igualitarisme radical. Dunayer assegura que l'única manera justa de resoldre aquest tipus de dilema seria llançant una moneda a l'aire, ja que cap criteri moral no podria resoldre'l [Speciesism, capítol 5, pàgina 96]. Sembla una solució una mica extravagant, encara que no deixa de tenir coherència amb la idea que tots els individus mereixen el mateix respecte. Si tots els éssers sentents posseeixen un igual valor moral, aleshores no se'n pot privilegiar cap per sobre d'un altre. També és cert que la proposta de Dunayer sembla orientada per a descarregar-nos la responsabilitat de decidir racionalment. És correcte concloure que no podem prendre una decisió si ens atenim a criteris exclusivament morals?

Una crítica a Regan particularment interessant és la de la filòsofa Lisa Kemmerer qui, acceptant de partida els postulats de Regan, conclou d'una manera molt diferent de la seva. Kemmerer argumenta que en cas de supervivència, caldria salvar sempre el no-humà davant de l'humà. Per què? Perquè el no-humà és innocent, mentre que l'humà no ho és. Un animal no humà no està capacitat per a la responsabilitat moral, així que sempre és innocent —ni tan sols és responsable de ser en el bot. Mentre que un humà sí que és responsable de la seva conducta. L'humà probablement no solament és responsable d'estar en aquesta situació sinó que segurament sigui culpable d'haver comès alguna injustícia. Si l'innocent ha de prevaler davant del culpable en cas de conflicte, aleshores la decisió sembla clara.

Així doncs, què ens pot dir el veganisme sobre tot això? El veganisme pot ajudar-nos a resoldre la situació racionalment? Segons el meu punt de vista, sí. D'acord amb el principi del veganisme, no hem de fer servir cap animal com un mitjà per als nostres fins; de cap manera, forma o propòsit, sigui quin sigui. Si assumim aquest principi, llavors no hem d'emprar un animal per a salvar la nostra vida. Per tant, no hem de llançar per la borda cap animal amb el propòsit de salvar-nos nosaltres. Així que almenys ja tenim clar què no hem de fer.

Podeu respirar tranquils; no som en aquest bot salvavides i és poc probable que ens trobem mai en una situació similar. En el context de la vida quotidiana, si usem un animal no ho estem fent per necessitat real sinó per costum, tradició o per alguna mena de benefici: plaer, diversió, lucre econòmic... Això ja no sona tan tranquil·litzador sinó més aviat pertorbador. No som aquesta persona desesperada en un bot que és a punt d'enfonsar-se; més aviat som aquesta persona que es dedica a donar puntades de peu als animals perquè el diverteix. Si usem els animals —si consumim productes d'origen animal— encaixem en aquesta categoria, la de qui fa mal als animals sense una bona raó, i no en la del pobre nàufrag desesperat.

 

La racionalització i l'ús d'animals

En general, als éssers humans ens cal tenir una raó que justifiqui allò que fem. La nostra pròpia naturalesa racional ens exigeix conèixer els motius i els objectius de les nostres accions. Si bé des de la infància ens inculquen la idea que els animals són éssers inferiors —així com ens habituen a usar-los— fins i tot després d'haver incorporat aquesta mentalitat cerquem les raons que justifiquin allò que fem. És aquí quan apareix la racionalització. És una necessitat per la nostra consciència moral en particular que hi hagi una raó que justifiqui el mal que infligim als altres. Infligir mal a altres individus de manera gratuïta repugna el nostre sentit moral.

Una investigació liderada pel doctor Jared Piazza, del departament de psicologia de la universitat de Lancaster, assenyala que els consumidors de carn que assumeixen racionalitzacions per a la seva conducta se senten menys culpables respecte del mal que infligeixen als animals. La investigació va trobar que la racionalització dels seus hàbits es basa principalment en quatre arguments que en anglès comencen amb la lletra ena: natural, normal, necessary and nice [natural, normal, necessari i deliciós] abreujats com les 4N.

Aquests quatre arguments són ben coneguts en aquest blog i es resumeixen així:

* Natural: els humans són omnívors.

* Necessari: menjar carn és una necessitat per obtenir nutrients.

* Normal: hem crescut menjant animals i la majoria ho fa.

* Plaent: menjar carn és deliciós.

El doctor Piazza explica que les objeccions ètiques contra el consum de carn són les que han motivat l'aparició d'aquestes justificacions, com un intent d'evitar el sentiment de culpa i la condemna moral inevitable que suposa infligir mal als animals sense una raó que ho justifiqui. També apunta que l'adhesió a les 4N ve associada a un menyspreu a la capacitat mental dels animals i una tolerància més gran a la desigualtat social en la pròpia societat humana.

Aquests resultats coincideixen amb els d'altres estudis sobre psicologia social que han mostrat que les persones que consumeixen carn tendeixen a menystenir la sentença específicament en aquells animals que fan servir de menjar; i arriben a negar fins i tot que pateixen. La ment fa servir mecanismes psicològics per evitar el conflicte moral amb els nostres hàbits. Preferim pensar que els animals no senten o no pateixen perquè així ens quedem més tranquils i no desafiem la moralitat de la nostra pròpia conducta.

La investigació liderada per Piazza, centrada en la psicologia moral, ha anat més enllà del consum d'animals i exposa com l'estratègia de les 4N també és aplicada per intentar justificar la resta d'ús d'animals i no solament el consum de carn. L'aplicació de les 4N varia segons l'ús de què es tracti. En àrees com ara el mascotisme, la vestimenta o l'equitació, l'argument de la necessitat preval molt menys davant l'argument del plaer. Tan sols en l'alimentació i la investigació mèdica, la majoria al·lega que calgui fer servir animals.

Cal tenir en compte que el defecte previ de la racionalització rau en el fet de ser una fal·làcia ad hoc, és a dir, un argument que postulem després d'haver executat un comportament; és a dir, intentem aparentar que aquest argument és a la causa del nostre comportament quan en realitat es tracta d'un argument sorgit posteriorment per intentar justificar el que fem. Per exemple, algú pot al·legar que menja animals perquè és plaent. Però aquesta no és la causa per la qual té aquest costum. Menja animals perquè ha estat educat per a fer-ho des de petit. El plaer pot ser un reforç, però no n'és la causa inicial. A banda que segurament mai no ha arribat a prendre la decisió de menjar animals sinó que s'ha limitat a continuar un hàbit adquirit durant l'educació i la socialització en què ha estat involucrat des de la infància.

La racionalització és un raonament aparent que pretén trobar un argument, però no pretén trobar la veritat. Quan dic veritat, em refereixo a la concordança amb l'evidència empírica i els principis de la lògica. Per exemple, encara es continua de dir que menjar animals és una necessitat per motius de salut, tot i que l'evidència científica indica que no és així. A més, la necessitat no justifica moralment fer mal als altres quan els altres no tenen culpa d'aquesta nostra necessitat. El fet que ens calgui menjar no justifica que emprem altres individus de menjar.

Crec important destacar que l'estudi publicat per Piazza i el seu equip també assenyala que juntament amb les 4N apareix una altra racionalització que anomenen "tractament humanitari", és a dir, la creença que està bé usar animals si els proporcionem un tracte relativament confortable. En el context de la filosofia animalista anomenem aquesta idea com a benestarisme. Ara bé, no és l'únic argument que s'afegeix a les 4N, ja que l'estudi també reconeix que els enquestats apel·len a la creença que la vida humana té més valor moral que la vida animal. Aquesta posició ideològica, a més d'enquadrar-se en l'especisme, pot ser catalogada dins del gradualisme. I tot i així, faltaria una altra racionalització més, a la qual es refereixen a l'estudi com *l'argument de la 'sostenibilitat*, és a dir, la idea que l'ús d'animals resulta més ecològic que l'opció de no fer-los servir. Així doncs, al final tindríem 7 arguments principals en total.

El treball del doctor Piazza exposa el paper rellevant que té el factor ideològic en el manteniment de prejudicis i hàbits a la societat. Enfront de la teoria que la dominació humana és principalment un problema estructural, la investigació acadèmica mostra la gran importància que té l'aspecte psicològic. A parer meu, això avala la posició que defensa que l'activisme educatiu ha de ser el focus principal i prioritari dels nostres esforços si el que cerquem és un canvi profund en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres animals.

 

POSDATA. 30 de desembre de 2020

Un estudi recent dut a terme per Matti Wilks, Lucius Caviola, Guy Kahane i Paul Bloom, de les universitats de Yale, Oxford i Harvard, revela que la tendència per prioritzar la vida dels humans davant la d'altres animals és molt més feble en nens d'entre 5 i 9 anys que en adults. Els resultats suggereixen que les inclinacions antropocèntriques són d'aparició tardana i de naturalesa fonamentalment social:

«És possible que la propensió a triar els éssers humans per sobre dels animals a l'hora de salvar qualsevol dels dos es desenvolupi més tard en els nens? Segons un recent estudi de Matti Wilks i els seus col·legues publicat a Psychological Science, la resposta a la qüestió anterior és, sí. Dos estudis preregistrats en nens d'entre 5 i 9 anys i adults (N = 622) van mostrar que els nens tenien menys propensió a prioritzar els humans sobre els animals que els adults. Per a fer els estudis es van presentar als subjectes dilemes de presa de decisions morals, en què s'enfrontava a diversos éssers humans amb diversos animals (ja sigui gossos o porcs), i se'ls demanava que decidissin a qui salvar. Es va trobar que en tots dos estudis els nens van mostrar una menor propensió, en comparació amb els adults, a prioritzar els humans sobre la seguretat dels gossos tant com salvar 100 gossos i 10 porcs per sobre d'un humà. Això demostra que els nens consideraven la vida d'un gos tan important com la vida d'un humà. Tot i això, gairebé tots els adults van triar salvar la vida d'un humà sobre 100 gossos o porcs. Segons els autors, aquests resultats revelen que la idea que els humans són més valuosos que els animals s'adquireix més tard en el procés de desenvolupament i podria ser el resultat de l'aprenentatge social.» [Tendency to Choose Humans Over Animals Develops Later in Children, Study]