29 de març de 2009

Llenguatge i especisme

 

L'especisme no solament ha corromput la nostra empatia i raonament moral sinó que, com ha succeït amb prejudicis com el racisme i sexisme, ens ha corromput el llenguatge.

El nostre llenguatge és ple d'especisme. Vivim en una cultura i una mentalitat especista que reflecteix aquest prejudici no solament en les actituds i comportaments sinó també en el llenguatge. Fem servir el llenguatge especista sovint sense ni tan sols ser-ne conscients. I a més de ser menyspreador per als animals no humans, recau en nombrosos errors i confusions objectives.

Vegem-ne alguns casos representatius.

El propi mot animal és el millor exemple de com l'especisme distorsiona la forma d'expressar-nos. Els humans som animals però anomenem animals tan sols els altres animals que no són humans. Potser ho fem com una manera de separar-nos-en, d'establir-nos com una categoria separada o superior. Per si fos poc, fem servir el terme també com a insult per menysprear un ésser humà volent dir que és beneit o maldestre.

Si els humans som en efecte animals, llavors per lògica és erroni dir "animals" per referir-nos específicament als que no són humans; encara que gairebé tothom s'expressi d'aquesta manera. El correcte seria emprar qualificatius com "animals no humans" o "els no-humans" si ens referim específicament a ells.

Dir "animals" en oposició a éssers humans seria tan erroni com dir "humans" per referir-nos solament als humans que són homes en oposició als humans que són dones. No té sentit lògic.

[He corregit la meva postura sobre aquesta qüestió. Vegeu l'article: «Nova Revisió sobre el Llenguatge»]

De fet, el mot home significa originàriament ésser humà encara que s'associï solament amb els humans homes. La causa d'aquesta manera de parlar té relació amb l'ancestral menyspreu i discriminació patriarcal cap a les dones. La cultura masclista ha considerat que l'ideal de ser humà és ser home.

De la mateixa manera, l'origen que diguem animals per a referir-nos solament als no-humans pot tenir la causa en l'antropocentrisme i la idea que els humans som éssers especials i a part de la resta d'animals, quan en realitat som animals amb característiques específiques, igual que els altres animals tenen les seves pròpies característiques. No hi ha cap qualitat que sigui exclusivament o intrínseca dels humans. Les diferències sempre són de grau; no de qualitat.

Hi ha un cas específic que crec que il·lustra bé la nostra mentalitat cosificadora sobre els altres animals.

Heu pensat per què a les extremitats inferiors del cos humà les anomenem cames mentre que les dels altres animals són anomenades potes tot i que les dues articulacions són totalment anàlogues i realitzen exactament la mateixa funció?

No hi ha cap diferència biològica rellevant entre les extremitats dels humans i les dels altres animals. Totes elles tenen essencialment la mateixa forma i la mateixa funció. No hi ha cap raó objectiva per a diferenciar-les.

No té cap sentit fer servir un terme per a designar l'ull dels humans i un altre de diferent per a designar el mateix òrgan en els no-humans. De la mateixa manera no té sentit fer servir un terme per a les cames dels humans i usar un altre de diferent per a les cames dels no-humans solament perquè ells no siguin humans.

No és casualitat que parlem de potes quan ens referim als suports d'objectes inanimats, com les taules o les cadires. Com que tractem els altres animals com si fossin objectes és raonable suposar que aquesta cosificació s'ha reflectit en el nostre llenguatge.

Aquesta discriminació no solament és injustificada, i atenta contra el principi de simplicitat, sinó que a més denota clarament una actitud cosificadora. Les extremitats dels objectes s'anomenen potes i segurament de manera inconscient aquesta mentalitat ha motivat el fet d'anomenar potes a les cames dels no-humans. És l'única hipòtesi que explica la diferència en l'ús lingüístic.

Un terme que solem emprar habitualment és el de carn per a referir-nos al cadàver d'un animal. No diem el mateix per parlar d'un cadàver humà perquè no mengem humans. Aquest terme és especista en el sentit que cosifica el resultat de la mort d'un individu i el converteix en una cosa acceptable com a aliment. Carn connota aliment i prescindeix de tot el rerefons d'explotació i sofriment que hi ha al darrere. Carn és un eufemisme per denominar el cadàver de les nostres víctimes.

Fixem-nos com el llenguatge especista sempre tracta de distorsionar la realitat canviant el sentit dels termes.

Per exemple, resulta que els animals emprats en experiments no se'ls reconeix com a víctimes ni com a esclaus sinó que se'ls qualifica d'"herois".

Tampoc es reconeix que els animals siguin esclavitzats ni forçats sinó que es diu que "col·laboren" per ser explotats. De la mateixa manera que es diu que els animals sotmesos a les granges són "feliços" i els podem explotar de manera "humanitària".

A les víctimes de l'explotació especista també se les anomena "màrtirs" en favor del progrés humà. Imaginem que els nazis haguessin anomenat a les seves víctimes "màrtirs en favor d'un món més ari". Sabem que això és un eufemisme. Un màrtir seria algú que s'immola voluntàriament en favor d'una causa. Però els animals no humans no es presenten voluntaris ni donen el seu consentiment per a ser usats, torturats i assassinats per a benefici de l'ésser humà.

Algunes determinades ideologies no empren el llenguatge per a descriure objectivament la realitat sinó per a adequar-la i forçar-la perquè coincideixi amb els seus prejudicis.

Pensem-hi un moment: per què fem servir el terme persona com a sinònim equivalent d'ésser humà? És que els altres animals no tenen personalitat? No tenen potser una ment pròpia i una experiència subjectiva de la vida?

No és correcte discriminar la resta d'animals pel que fa a la condició de personalitat. Ells també són persones en tant que són individus singulars amb capacitat de sentir i de raonar; conscients de si mateixos i amb interessos propis. És per això que considerem que els animals no humans també són persones.

Si considerem que els altres animals són persones, llavors hem de reflectir aquesta noció en la nostra conducta i en la nostra forma d'expressar-nos, oposant-nos a tota forma d'opressió sobre ells.

En tot cas, no es defensa aquí que fer servir termes diferents per a humans i no-humans sigui intrínsecament dolent. El que està malament és fer discriminacions sense una justificació raonable. I en aquests casos concrets que he assenyalat crec que no hi hauria aquesta justificació.

 

26 de març de 2009

No desesperem (III)

 


El nostre compromís és acabar amb l'especisme que oprimeix els animals no humans. 

La nostra responsabilitat és lluitar contra això tot conscienciant i educant. 

Som culpables de no emprar les nostres energies, temps i recursos en ajudar els oprimits. 

Encara que no siguem responsables de la seva situació, ens solidaritzem activament i actuem en conseqüència. 

Molts dels responsables d'aquesta calamitat que és l'explotació animal ni tan sols són conscients del que fan, la seva manera de viure és producte de l'especisme en el qual hem estat educats tots. 

Hem de ser molt creatius i molt obstinats per a aconseguir resultats eficaços. 

Tant se val si la causa que defensem es complirà en el futur. Som responsables d'esforçar-nos-hi del tot. Aquesta responsabilitat recau per sempre sobre la nostra consciència.

 

25 de març de 2009

La compassió

 

La compassió no és debilitat. És debilitat quan la compassió et disminueix l’energia i l’ànim. És força quan la compassió t’agermana amb els altres i et permet de veure que tots els animals sentim per igual, que no som sols en el món sinó que tots compartim plaer i dolor, alegria i patiment. Com-padir és co-sentir: sentir amb els altres. La com-passió ens fa co-apassionats i ens dóna encara més força per a continuar endavant en la defensa del respecte radical cap a la vida sentent.


20 de març de 2009

Arguments vàlids




A l'hora de rebutjar l'ús d'animals en la ciència, molts activistes solen fer força èmfasi, com a argument per a rebutjar aquesta pràctica, en la inutilitat de molts experiments. Però aquest no pot ser un argument vàlid en defensa dels drets dels animals no humans.

En primer lloc; no és cert que aquesta experimentació no tingui utilitat. Sí que la té i ha servit per avançar el coneixement científic i les seves aplicacions pràctiques posteriors. De fet, si estigués permesa l'experimentació lliure amb humans, tindríem, molt probablement, millors coneixements i teràpies (una qüestió que es planteja a la pel·lícula En creuar el límit).

També és cert que alguns científics distorsionen o exageren els èxits que es poden aconseguir amb l'experimentació: promeses sobre una cura del càncer (o millor dit, els càncers), trobar teràpies per a moltes altres malalties incurables avui en dia sense cap prova que demostri una mínima probabilitat de trobar-les... La necessitat de l'ús d'animals no humans no és un fet demostrat. No és el mateix que alguna cosa sigui útil o beneficiosa al fet que sigui necessària.

Exposant la inutilitat de determinada experimentació científica podem fer veure la poca credibilitat de certs científics que procuren exagerar i encobrir els grans errors que també té l'activitat que exerceixen, la conseqüència de la qual és el sofriment i la mort per a milions d'animals innocents cada any. Però aquest no és un argument moral per a no forçar altres animals (ja sigui humans o no-humans).

L'argument moral per a rebutjar l'experimentació amb animals és que els animals tenen interès en viure i en no ser danyats, i aquest interès no pot ser destruït per altres encara que amb això en traguem algun benefici.

Per molt que ens beneficiï l'explotació d'altres animals no estem justificats a fer-ho si ens atenim al principi d'igual consideració: no fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, sense discriminació de raça, sexe, espècie o qualsevol altra característica irrellevant pel que fa a la capacitat de sentir i de voler viure.

La vida dels éssers sentents té un valor inherent per a ells mateixos. No hi ha cap justificació moral per a destruir una vida sentent per a beneficiar uns altres.

Els animals no humans no són culpables de les malalties que ens afecten als humans, per tant, no n’han de pagar el preu. Una altra cosa és que siguem capaços de fer-ho veure a la resta de la gent. Jo ja ho veig, i tu?