«L'activisme animalista i el mètode científic»

 

Aquest text és el primer d'una sèrie d'articles que, basats en l'evidència, tracten sobre l'efectivitat de l'activisme. L'autor és el professor Casey Taft, especialista acadèmic en psicologia, que amablement m'ha donat l'aprovació per a traduir-lo.

El text forma part d'una resposta raonada a la propaganda dels grups benestaristes que: 

    - Difon la idea que promoure el veganisme no és la manera més efectiva d'aconseguir que la gent deixi de donar suport a l'explotació animal; i que...

    - Intenta adornar el missatge antivegà amb referències pseudocientífiques que no tenen evidència provada.

 

***************************

L'Activisme Animalista i el Mètode Científic

Casey Taft

Desembre de 2014

Com algú que ha dedicat tota la carrera a estudiar i practicar el mètode científic tant com a autor com a editor responsable de determinar l'acceptació o el rebuig per a la publicació, estic sorprès per la manca de respecte envers el mètode científic que té l'activisme animalista. Això passa en la preparació d'estratègies, en l'avaluació i en la interpretació de les mateixes. En aquest escrit reflexiono sobre un estudi publicat recentment [“Humane Research Council Study of Current and Former Vegetarians and Vegans"] i la manera com aquesta investigació no s'ajusta al mètode científic establert.

Alguns estudis recents han estat difosos en aquesta mateixa línia i he observat que hi ha activistes que han adoptat, com a resultat, un canvi d'enfocament. Us adverteixo sobre el perill de confiar seriosament en aquests estudis com a base per a preparar l'activisme pel fet que sovint no segueixen les pautes del mètode científic i, per tant, les conclusions que se'n dedueixen són limitades.

Abans d'analitzar l'estudi de l'HRC [Humane Research Council], exposo algunes bases del mètode científic que són habitualment ignorades en la preparació de l'activisme animalista:

    1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Si un estudi no aporta prediccions sobre allò que l'anàlisi de dades ens hauria de mostrar, llavors les hipòtesis no poden ser verificades i l'estudi ha de ser considerat exploratori.

    2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès d'una manera clara usant definicions acceptades.

    3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència.

    4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada.

Per aquells que no estiguin familiaritzats amb l'estudi d'HRC, aquest és un estudi epidemiològic sobre 11.000 subjectes que té com a objectiu comprendre els factors que porten algú a adoptar una dieta vegetariana o vegana a llarg termini. Per a propòsits de l'anàlisi estadístic, els vegans -volent-se referir a aquells que tenien una dieta exclusivament vegetal- i els vegetarians van ser agrupats junts. La principal troballa va ser que hi havia cinc vegades més de persones que havien abandonat la dieta vegetariana/vegana que els que continuaven practicant-la en aquell moment. Això suggereix que l'adhesió a aquest tipus de dietes és mínima i problemàtica.

Basant-se en una sèrie d'anàlisis que comparen aquests dos grups de persones, els autors extreuen una sèrie de conclusions entre les quals inclouen que hem de fer èmfasi en la reducció del consum d'animals –en comptes del cessament complet– i que ens hem de centrar més en com s'aplica el vegetarianisme i el veganisme –en comptes del per què del vegetarianisme i el veganisme.

Ara repassem les bases del mètode científic que he exposat anteriorment per a veure com s'aplicarien en aquest estudi.

1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Els autors no presenten hipòtesis específiques i no mostren les seves prediccions abans de fer l'anàlisi. Per tant, no sabem què pretenen demostrar al començar l'estudi i la interpretació dels resultats ha de ser presa amb precaució.

2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès de manera clara usant definicions acceptades: El veganisme en aquest estudi no va ser definit segons la definició acceptada per la Vegan Society:

"El veganisme és una filosofia de vida que exclou, fins on sigui possible i pràctic, totes les formes d´explotació i crueltat cap als animals ja sigui per alimentació, vestimenta o qualsevol altra finalitat"

Els autors defineixen el veganisme com si fos una dieta, però el veganisme no és una dieta. Més encara, els vegans i els vegetarians van ser agrupats com a iguals tot i que en realitat es tracta de dos grups molt diferents respecte de les seves motivacions sobre el rebuig a l'ús d'animals.

Si s'haguessin assumit les definicions correctes de vegà i vegetarià a l'anàlisi sobre la permanència d'una dieta sense carn, estic segur que els vegans haurien mostrat un índex molt més alt de continuïtat que els vegetarians. La conclusió a partir d'aquesta anàlisi seria que cal promoure directament el veganisme en lloc d'estadis intermedis respecte aquest objectiu.

3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència. Curiosament, les conclusions esgrimides pels autors sobre que hem de preferir un enfocament centrat a reduir el consum de carn –en oposició a abolir-ne el consum– i en el “com” dur a terme una transició a una dieta sense carn –en oposició al "per què"– semblen allunyar-se considerablement del que els resultats mostren en realitat. Les variables més importants que determinen per què algú continua essent vegà o vegetarià es referien a raons relacionades amb els drets animals, el medi ambient o la justícia social. Més concretament, aquells que van indicar que seguien una dieta vegetariana o una vegana a causa de "protegir els animals", "sentiments de disgustos respecte de la carn i els productes animals", "preocupació pel medi ambient", i "la justícia social i la fam al món” eren precisament els que mantenien indefinidament la seva dieta sense carn. Una anàlisi separada va mostrar que el desafiament principal per a mantenir una dieta sense carn entre els participants de l'estudi era que ells no veien el vegetarianisme o el veganisme com una part de la seva identitat.

A través de totes les anàlisis exposades, les variables que feien referència a l'empatia amb els altres van ser les que van mostrar una connexió més gran amb la continuïtat d'una dieta sense carn que aquelles referents a la salut, el gust, la influència social, les creences religioses/espirituals, la moda, o els desitjos. Quan ho fem pels animals, estem més lluny de tornar a consumir productes animals. En altres paraules, l'estudi suggereix que hem de promoure el veganisme segons la definició establerta d'evitar fer mal als animals. I hem de motivar la gent que s'identifiqui com a vegana i elimini els productes animals de les seves vides. En definitiva, els resultats suggereixen que ens hem d'enfocar en el per què del veganisme –acabar amb l'explotació sobre els animals–, posar un èmfasi més gran en animar els altres a evitar fer mal als animals –en lloc de reduir el consum de carn– i treballar per a incrementar la identificació amb el veganisme –en comptes de debilitar-lo.

4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada. Si l'estudi d'HRC hagués estat revisat científicament, almenys alguns dels punts que he assenyalat haurien estat notificats i els autors els haurien hagut de respondre en un document corregit –o refer-ho tot plegat– perquè pogués ser publicat. El procés de revisió per iguals és el que aporta legitimitat a un estudi i demostra que supera un cert llindar de mèrit científic, ajuda a eliminar l'impacte que la parcialitat de l'investigador hagi pogut tenir sobre la interpretació dels resultats, i contribueix a millorar la ciència en general. Reconec que hi ha limitades opcions de publicació per a un estudi d'aquesta naturalesa en revistes científiques, encara que hem de trobar una manera més científicament rigorosa de revisar aquests treballs perquè puguin ser considerats eficaços.

És evident que les dades mostrades aquí són potencialment avaluables i que poden ajudar-nos a respondre qüestions importants. El valor d'aquests esforços es pot reforçar si les qüestions i les interpretacions se sotmetessin a un escrutini rigorós i a la resposta per part d'altres en la comunitat científica i vegana. És important per als qui fem activisme pels animals que llegim investigacions comprenent que la investigació és un procés humà i que hem de ser conscients de les seves limitacions.

Text original en anglès: «Animal Advocacy and The Scientific Method: The Humane Research Council Study»

**************************

Una explicació naturalista de l'especisme

 

 

Un fonament biològic en l'existència dels prejudicis

La nostra relació actual amb els altres animals es basa en pautes i costums que hem heretat del Paleolític i que continuem per inèrcia social. Tot i que la cultura i el context han canviat profundament, la nostra actitud amb els altres animals amb prou feines ha evolucionat des de llavors.

Molta gent sembla convençuda que l'explotació animal és un fenomen natural que sorgeix espontàniament però la veritat és que des de la infància ens inculquen que els animals són “éssers inferiors” que existeixen com a mers recursos per al nostre benefici. Aquest adoctrinament ens modela la visió del món. Això no obstant, la idea que aquest prejudici especista que cosifica els animals solament té origen en la cultura i l'educació, i que té poc o res a veure amb la biologia, podria ser equivocada.

Podem reconèixer el paper decisiu que tenen l'educació i el context social a l'hora de perpetuar la mentalitat especista. Això no vol dir, però, que l'especisme sigui un prejudici d'origen purament cultural. Considero raonable suposar que hi ha una certa tendència natural o biològica darrere d'aquest comportament.

Penso que això mateix serviria per a explicar —però no per a justificar— el racisme i el sexisme. De fet, no crec que es pugui produir cap fenomen ideològic o cultural sense que existeixi alguna mena de base biològica d'origen; en tant que som essencialment éssers biològics. El contrari seria assumir irracionalment que les coses sorgeixen del no-res, però del no res no en pot sorgir res.

Les ideologies mai no sorgeixen del buit sinó que tenen sempre un fonament previ que no depèn del pensament.

Per descomptat que la nostra mentalitat es configura en gran mesura segons l'educació i l'ambient on creixem i vivim. Això no obstant, això solament explica com s'inculquen les idees però no explicaria com sorgeixen originàriament. Explicar això darrer és sobre el que tracta aquest assaig.

En comptes de dictaminar amb tosquedat i apel·lar a la maldat, l'estupidesa o la simple ignorància; comprendrem millor els problemes que succeeixen si els estudiem de manera imparcial i objectiva. I així podrem afrontar-los i solucionar-los de manera més efectiva.

Les evidències mostren que sembla que hi ha una certa tendència biològica a afavorir els que són més semblants que nosaltres, cosa que implica desfavorir els més diferents, i és un fet notori en el comportament instintiu de molts animals.

Aquest tret innat explicaria en part la facilitat amb què els prejudicis grupalistes han predominat al llarg de la història. La tendència bàsica de què parlem seria la mateixa en tots els casos, però es manifestaria en diverses formes i maneres.

Atès que l'especisme entre la humanitat sempre ha estat estès i arrelat, una explicació biològica ajudaria a comprendre la causa d'aquesta situació. L'explicació es basaria en el fet que tenim una preferència per aquells individus que s'assemblen genèticament més a nosaltres per l'avantatge evolutiu que això suposa.

Sota aquesta perspectiva, així com tendim a considerar un familiar abans que un desconegut, o un paisà abans que un estranger, igualment és comprensible que tinguem una disposició a considerar els humans abans que la resta d'animals per certa simpatia de semblança.

De fet, fins i tot entre animalistes —fins i tot entre vegans— semblen inevitablement sorgir aquestes tendències, ja que no és inusual que es considerin més els mamífers, i especialment els primats, que els peixos o els insectes. Per això comprovem que les campanyes animalistes sovint se centren en aquests animals.

Per tant, bé podem explicar l'origen de l'especisme apel·lant a una certa tendència biològica. Tot i que és important tenir en compte sempre que els individus no som clons ni productes de fàbrica i que cadascú és diferent i hi ha diversos graus en una tendència que és merament general.

Les tendències biològiques no són criteris morals

Abans que ens deixem portar per la temptació de caure a la fal·làcia naturalista, cal aclarir que, fins i tot suposant que l'especisme tingués una causa natural, això no implica que haguem de ser especistes o que està bé que siguem especistes. Així com aclareix Pere Estupinyà:

«Conèixer aquest innatisme no ens ha de servir per a justificar les nostres accions ni acceptar-nos tal com som, sinó per saber quines qualitats podem potenciar i quines oferiran resistència quan intentem corregir-les per aconseguir el benestar individual i comú.» [Pere Estupinyá, El lladre de cervells, 2010]

Ara bé, suposant que les explicacions biològiques de l'especisme siguin creïbles, què n'hem d'extreure sobre la possibilitat de superar l'especisme?

Si en efecte existeixen, sempre han existit, i potser sempre existiran, conflictes grupals entre humans motivats per instints discriminatoris —racisme, sexisme, nacionalisme— per què no es podria assenyalar el mateix, amb més raó, de la nostra desconsideració envers altres animals?

Si la nostra desconsideració moral envers els no-humans fos una cosa merament adquirida llavors la solució a aquest problema no dóna lloc a controvèrsia, ja que allò adquirit es pot eliminar de la mateixa manera. Ara bé, si l'especisme és un prejudici que té el seu fonament també en la nostra biologia, aleshores ho hem de tenir en compte i no veure'l solament com un constructe cultural, si en veritat desitgem evitar-ho.

Estic d'acord amb la tesi de Steven Pinker sobre que és errònia la creença que la naturalesa humana és una "taula rasa". No sorgim com fulles en blanc sinó que naixem amb una estructura natural inherent que inclou tant el nostre cos com la nostra ment. També estic d'acord que el paper que juga l'ambient i la cultura en el desenvolupament de la nostra personalitat són decisius. Tots aquests factors –naturalesa, ambient, cultura– intervenen igualment en la formació de la nostra mentalitat. Fins i tot aquests mateixos factors s'influeixen entre ells. És una via de dues direccions. Si bé la biologia influeix decididament en la cultura, aquesta alhora pot influir en la biologia.

L'ambient modela part de la nostra biologia, és cert; però, hem de comprendre que, com que no som una taula rasa, no som infinitament modelables. Hi ha certs límits que cal assumir.

Però en comptes de cometre l'error maniqueu de canviar el mite de la “taula rasa” pel mite de la “taula determinada”, hauríem de forjar una nova visió que equilibri de forma intel·ligent tots els elements implicats, que s'acosti més a la realitat i ens permeti afrontar el progrés moral reeixidament.

 

Encara que fos efectivament cert que hi ha una certa predisposició biològica a la discriminació especista això no vol dir que aquesta predisposició sigui una destinació. Una predisposició no és una determinació. L´ambient i l´educació que rebem enfoca la nostra base biològica.

Crec que el problema és com interpretem la presència d'aquesta tendència a l'afinitat amb els semblants. A parer meu, ens equivoquem si equiparem una tendència a una determinació. No són el mateix. Que hi pogués haver una tendència no vol dir que estiguem obligats que aquesta tendència determini la nostra manera de pensar i d'actuar.

Ens sentim més identificats amb els que ens són més propers genèticament? Potser sí, en certa manera, en certes ocasions, no sempre. Si això fos una tendència determinista entraria en contradicció amb el fet que podem comprovar que sorgeixen amors, amistats o consideració entre individus de diferent raça o espècie. Que potser no hi ha gaires humans que es preocupen altruistament per individus no-humans i hi dediquen la vida?

Tenim més preocupació personal pels nostres familiars: amics, familiars, companys. Els fets ho indiquen clarament. Però hi ha nivells de consideració. La moral igualitària no és incompatible amb l'existència d'un àmbit privat. Podem preocupar-nos de forma especial per la nostra família i alhora respectar els altres individus com a persones i no tractar-los com a objectes.

 

La nostra conducta no està determinada per la biologia

No veig per què l'especisme és diferent de la resta de prejudicis. Si podem superar el racisme, el sexisme, o l'homofòbia, per què no podrem superar l'especisme?

És clar que la biologia fonamenta i condiciona tot el nostre comportament, però això no equival que la biologia determini tot allò que fem. La nostra configuració biològica pot, per exemple, fer-nos tendir a la ira, però l'autocontrol après gràcies a l'educació que rebem aconsegueix que reconeguem aquesta ira i puguem controlar-la i atenuar-la i, finalment, anul·lar-la.

Una tendència no equival a una inevitabilitat. Hi ha una tendència inherent a afavorir els qui són més semblants a nosaltres? Potser sí. Aquesta tendència implica que hi estem determinats? Em sembla que no. D'acord amb allò que assenyala Stuart Sutherland en el seu destacat estudi sobre la irracionalitat:

«Possiblement el desgrat cap als exogrups sigui fins a cert punt innat i es remunti a la nostra història tribal. Però això ni ho justifica ni implica necessàriament que sigui impossible de controlar.» [Suart Sutherland, Irracionalitat, 1992]

A l'obra del professor Konrad Lorenz es postula que en els animals en general hi ha un instint d'agressió —una predisposició agressiva innata. Però encara que aquesta tendència és inherent no és unívoca. Es pot adreçar tant a la guerra -i altres formes de violència- com a activitats civilitzades i constructives com són l'art, l'esport i la cultura en general. Pensem en el heavy metal, les arts marcials i els jocs de consola.

Per tot això, no hauríem de caure en el pessimisme: el pessimisme de creure que no podem us deixar de ser especistes o que mai no podrem aconseguir que la societat deixi de ser especista.

No considero el pessimisme una postura raonable ja que no em sembla justificat. És a dir, si el que pretenem és que l'especisme desaparegui en el no-res absolut, això és impossible. Algú que pretengui això és conseqüent que s'aboqui al pessimisme. Però és una postura absurda. És com deprimir-se perquè mai no podrem ser immortals. El que sí que podem aconseguir és viure existències més llargues que les dels nostres avantpassats, més d'acord amb l'ètica, i raonablement feliços. La nostra actitud davant de les vicissituds de la vida depèn en gran mesura de la visió i l'objectiu que ens marquem prèviament.

Si en efecte el prejudici es tracta d'una tendència que apareix de forma inherent, aleshores no podem eradicar-lo fins a fer-la desaparèixer. Ara bé, això no vol dir que educant la gent no puguem evitar que hi hagi menys persones que assumeixin aquest prejudici com a part de la seva manera de pensar que les que hi hauria sense aquesta educació igualitària. La cultura serveix entre altres coses per controlar aquestes tendències innates. En paraules de Manuel Garrido Lora: «La biologia ens fa agressius, però és la cultura la que ens fa pacífics o violents.»

Vegem el cas del masclisme. La pràctica del masclisme pot aparèixer com:

[1] Un prejudici sistemàtic assentat en el corrent de la mentalitat predominant i en la pròpia estructura de la societat.

[2] Un cas marginal i excepcional; cosa que succeeix ocasionalment però que és rebutjat per la majoria de la societat.

Crec que podem comprovar que hi ha una abismal diferència entre les dues situacions. Segons ho veig jo, l'especisme pot ser afrontat de manera semblant.

Que l'especisme no és una tendència determinista és clar, ja que milions de persones veganes ho demostren cada dia mitjançant les seves idees i accions.

 

Una nova perspectiva sobre un problema antic

En conclusió, plantejar el problema de l'especisme des d'un punt de vista naturalista no serveix per justificar-lo ni per menysprear l'explicació cultural.

L´explicació naturalista serveix per a complementar l´explicació cultural. Serveix per a comprendre el perquè passa el que passa. I serveix perquè ens plantegem la possibilitat que amb el canvi de mentalitat —encara que calgui i sigui important— pot no haver-n'hi prou per fer-ho desaparèixer i que hem d'estar atents davant la possibilitat que aquesta tendència inherent es manifesti en qualsevol moment i forma.

Ser conscients que la llavor de l'especisme és dins nostre és un coneixement que ens ajudarà a evitar que sorgeixi i ens domini. Tan sols així el podrem entendre, controlar i podrem aconseguir que no regeixi la nostra vida, tal com passa actualment.

Crec que no és il·lusori pensar que podem superar l'especisme com la ideologia dominant a les nostres vides, igual que podem superar la resta de prejudicis. Citant el professor António Damasio:

«La naturalesa per ella mateixa no té valors morals. Tot i això, tenim la cultura, la possibilitat de reflexionar sobre les nostres vides i de canviar les coses. Li posaré un exemple relacionat amb l'esclavatge: des del punt de vista de qui se'n beneficiava, podia ser bona, però els éssers humans hem descobert que l'esclavatge no és bo i l'hem abolit. Això no sorgeix de l'evolució biològica. És una cosa cultural.» [Entrevista a António Damasio, El Periódico de Catalunya, 11 d'octubre del 2010]

Per tot això, si bé l'especisme —igual que el racisme o altres prejudicis— potser mai no podria ser completament eradicat del tot, atès que a l'origen hi hauria un factor biològic intrínsec, sí que pot ser bandejat en gran mesura i penso que és un imperatiu moral que ens esforcem per a aconseguir-ho.

 

Simbiosi, parasitisme i explotació animal

GRANGES D'ESCLAUS

En algunes ocasions es declara que els humans tenim una "relació simbiòtica" amb els altres animals que explotem, com un intent de justificar aquesta explotació.

Deixant de banda la fal·làcia naturalista que hi ha intrínseca en aquest argument; és cert que la nostra explotació sobre els altres animals seria una relació simbiòtica però és un cas específic de simbiosi.

Hi ha tres tipus bàsics de simbiosi:

1- Mutualisme: tots dos es beneficien voluntàriament.

2- Comensalisme: un es beneficia i l'altre no és perjudicat.    

3- Parasitisme: un es beneficia a costa de perjudicar l'altre.

Crec que podem comprovar que en la nostra relació de "simbiosi" amb els altres animals actuem certament com paràsits dels animals, en tant que n'exercim l'explotació tot consumint la seva llibertat, la seva salut i les seves vides per al nostre benefici.

Biològicament els humans no som organismes paràsits, ja que no estem determinats ni ens cal parasitar altres animals per a viure. És un fet que els humans podem viure saludablement sense explotar els animals. No ens cal emprar els animals per a satisfer les nostres necessitats vitals i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Però fins i tot encara que fóssim biològicament paràsits tampoc estaria bé que actuéssim com a tals. La necessitat no és una justificació moral. Fins i tot si fóssim fisiològicament carnívors continuaria essent igual de mal fet que empréssim altres animals com a menjar. En aquest cas també hauríem de cercar la manera de viure sense explotar altres animals.

No obstant això, no estic assenyalant que el fet mateix de parasitar sigui alguna cosa intrínsecament dolenta des d'un punt de vista moral. El que altres animals facin no es pot jutjar moralment. Tan sols es poden avaluar moralment les accions dels agents morals, és a dir, dels que som responsables dels nostres actes perquè podem controlar conscientment la nostra conducta d'acord a normes i principis ètics.

Quan els humans practiquem la caça considero que actuem com si fóssim depredadors. Aquesta forma de comportar-nos és èticament errònia perquè comporta vulnerar el principi d'igualtat i el respecte pel valor inherent dels animals sentents. No obstant això, el fet mateix de la depredació comesa per animals no humans no es podria jutjar moralment en si, ja que es tracta d'un fet amoral, a causa que en aquest cas no hi ha agents morals implicats en la seva existència.

 

Ciència i especisme: la necessitat no genera legitimitat moral

 

«Que una acció 'calgui' per a aconseguir un objectiu, fins i tot un objectiu molt valuós, no implica en si mateix que sigui permissible.» — Nathan Nobis

Introducció

En aquesta anàlisi, dividida en diverses parts, pretenc exposar una concisa refutació d'un dels principals arguments que se solen usar per a intentar justificar l'ús d'animals nohumans per a fins científics i, per extensió, qualsevol ús de nohumans que fem per als nostres fins.

Generalment, en totes les argumentacions que pretenen defensar l'ús d'animals no humans en experiments científics sempre s'al·lega la mateixa raó principal: es diu que cal fer-ho; que cal fer servir els animals nohumans per tal de progressar en ciència, medicina i altres camps.

El que aquí pretenc plantejar és si aquest argument justifica moralment que fem servir els altres animals. No solament en investigació científica sinó en qualsevol altre àmbit o per a qualsevol altre propòsit. Aquest el prenc com a exemple representatiu però val igualment per a qualsevol context.

Alguns aclariments

En primer lloc, recalquem que estar a favor dels Drets Animals no significa en cap cas estar en contra de l'experimentació mèdica o científica, ni en contra del progrés de la ciència ni de la medicina. Tot i que moltes vegades s'intenta presentar com una postura contrària a la pròpia ciència, quan en cap cas no és així.

No estem en contra de l'experimentació científica o mèdica. L'oposició solament és en contra d'usar altres individus sense el seu consentiment, en contra de la seva voluntat, i a expenses de violar els seus interessos.

Així que és una falsedat manifesta dir que estar en contra de l'ús de nohumans és el mateix que estar en contra de la ciència. De la mateixa manera que estar en contra d'emprar éssers humans sense el seu consentiment explícit i informat no vol dir òbviament estar en contra de la ciència i el seu progrés.

La necessitat no genera legitimitat moral

El fet que "calgui" fer servir animals nohumans en investigació és ja de per si una qüestió força discutible a diversos nivells.

Per exemple, avui en dia ja no cal, com passava en el passat, l'ús d'altres animals per a fabricar insulina. De la mateixa manera, és impossible saber si realment cal emprar-los per a altres fins sense haver provat abans noves línies de recerca.

En qualsevol cas, si realment calgués fer servir animals no humans per a beneficiar els humans, aleshores per què no s'usen de la mateixa manera també altres humans? Per què no fer amb éssers humans el mateix que fem amb altres animals —emmalaltir-los a propòsit, inocular-los substàncies tòxiques, amputar-los membres— sense tenir en compte la seva voluntat ni el seu consentiment, per així beneficiar altres humans? De fet, aquest tipus de recerca científica amb éssers humans és una cosa que ha succeït moltes vegades.

La raó per la qual no fem això amb éssers humans és que la necessitat no justifica moralment cap acció. Podria caldre per a l'avenç de la ciència i la medicina, i el benestar humà general, fer servir éssers humans de la mateixa manera que fem servir els altres animals, però aquesta necessitat no justifica moralment fer-ho. Igual que si a mi em calgués un òrgan per a sobreviure i solament el pogués aconseguir assassinant algú per a treure-li no estaria bé que ho fes, per molt que fos uns necessitat. O sí que creiem que seria correcte actuar d'aquesta manera?

Certament l'àrea de recerca científica en general és l'únic àmbit —a diferència d'altres com l'alimentació o la vestimenta— on potser es pot pretendre amb un mínim de serietat que actualment hi hagi alguna necessitat rellevant d'usar altres animals. De tota manera, la necessitat per si mateixa no pot justificar moralment cap acció. De fet, si atenem merament el criteri de necessitat, aleshores podríem també justificar l'ús forçat d'uns éssers humans per a beneficiar-ne d'altres. Tota mena de crims s'han comès apel·lant a una suposada necessitat.

Si a mi em calgués un trasplantament d'òrgans per a poder continuar vivint i no pogués aconseguir-lo mitjançant una donació, justificaria això que fes servir altres humans sense el seu consentiment per a treure'ls els seus òrgans? Òbviament no. Aleshores per què és diferent quan es tracta d'altres animals? Per què no considerem els interessos dels altres animals de la mateixa manera? Aquest és el punt central de la qüestió.

En definitiva, la necessitat no té res a veure amb l'ètica, ni és un criteri que pugui aclarir si una cosa està moralment ben feta o no. A mi em pot caldre urgentment un òrgan per a poder viure, però aquesta necessitat no em legitima a fer servir sense el seu consentiment altres persones per al meu benefici i treure'ls els òrgans a canvi de la seva salut i la seva vida. La necessitat mai no justifica moralment cap acció.

Si la necessitat fos un criteri acceptable també es podria considerar necessari emprar lliurement altres éssers humans —sense el seu consentiment, i a expenses de la seva vida i la seva salut— per avançar en el coneixement mèdic i científic.

L'ètica no fa referència a la necessitat sinó a la dignitat, és a dir, al valor intrínsec de cada persona que ha de ser respectat. El respecte moral implica no usar ningú sense el seu consentiment, no fer-lo servir com si fos un objecte o un simple recurs. Però precisament això és el que fem amb els altres animals cada dia, ignorant-ne la voluntat i els interessos propis. Els tractem com les nostres propietats, com els nostres esclaus, els releguem a la categoria d'objectes, malgrat que ells no ho són pas, d'objectes; són individus que senten, pateixen i volen viure i que no els facin mal.

L'especisme no es basa en cap justificació racional

Algunes postures especistes diuen que els humans tenim drets perquè les nostres lleis així ho reconeixen. Però i si les lleis no ho reconeguessin? Les lleis poden diferir molt d'un país a un altre i d'una època a una altra.

Es podria assenyalar el mateix respecte l'opinió de la gent. Tenim drets solament perquè la gent així ho creu? Aleshores si la gent creu que un déu existeix això vol dir que efectivament déu existeix, oi? Doncs no. Aquesta afirmació incorre en la recurrent fal·làcia lògica d'apel·lació a la majoria (argumentum ad populum) —que afirma que una cosa és certa simplement perquè molta gent així ho creu. I els raonaments morals no estan exempts de respectar la lògica igual que qualsevol altre raonament.

De fet, la base del mètode científic pot emprar-se també per a qüestions morals. No hi ha cap altra manera racional d'enfocar l'assumpte. Encara que quan dic "mètode científic" em refereixo a la seva versió bàsica d'atenir-se a les evidències i els principis bàsics de la lògica. Quan deixem de banda aquest mètode racional, aleshores ja solament ens queda basar-nos en meres creences, prejudicis i interessos particulars. Precisament això és el que diferencia la ciència de la pseudo-ciència o de la mala ciència. I és el que també hauria de diferenciar l'ètica racional de la pseudoètica i de la mala ètica.

Per què les persones tenim drets, més enllà del que la gent pensi o del que les lleis diguin? Considero que les persones tenim drets precisament pel fet de ser persones.

Ara bé, la qüestió és que no solament els humans som persones, ni tampoc som persones pel fet de ser humans —perquè aleshores els embrions o els cadàvers humans serien persones. Qualsevol individu que tingui capacitat de sentir, és a dir, que experimenti sensacions i tingui interessos i voluntat pròpia, és una persona. Allò que diferencia una persona d'una cosa [un objecte inert o un vegetal] és precisament la facultat de sentir.

La raó per la qual no és acceptable experimentar amb éssers humans sense el seu consentiment és perquè els éssers humans, igual que els altres animals, no són coses sinó persones, és a dir, éssers amb capacitat de sentir i consciència de si mateixos, i això vol dir que tenen un interès fonamental en conservar la vida i en no ser danyats. De la mateixa manera, altres animals tenen igualment la capacitat de sentir i l'interès a conservar la seva pròpia vida i que no els facin mal. És per això que la mateixa raó que justifica respectar els éssers humans —tractar-los com a persones, no com a propietats o recursos— val també per als altres animals.

L'explotació sobre altres animals tan sols es pot defensar apel·lant que ens beneficia. Però llavors, també està bé explotar altres humans si això ens beneficia?

L´ètica racional es basa en la consideració dels interessos de tots els implicats o afectats per una acció. L'ètica racional segueix criteris fonamentats en la lògica, en fets empíricament demostrables i que siguin moralment rellevants; no en els prejudicis i la irracionalitat. I és un prejudici creure que solament els humans mereixen consideració moral, i ser tractats com a persones i no com a mers mitjans per a aconseguir una finalitat. Aquesta discriminació especista és una cosa que no es pot defensar racionalment, i per tant és una creença irracional.

El problema de fons rau en creure que el respecte pels altres animals ha d'estar supeditat a la necessitat que nosaltres tinguem de satisfer els nostres interessos. Però l'ètica implica tot el contrari: viure la nostra vida d'acord amb el respecte per les vides de les altres persones. Així és generalment com actuem —o com hauríem d'actuar— quan es refereix a éssers humans. I no hi ha cap raó vàlida que justifiqui excloure els altres animals del mateix àmbit de consideració moral.

La suposada necessitat ni tan sols és rellevant

No entraré a debatre si a la ciència i a la medicina realment els cal l'experimentació amb altres animals. Aquest és no el lloc apropiat. Tan sols voldria assenyalar que hi ha molts científics i metges que almenys en qüestionen seriosament la utilitat. Tot i així, s'afirma que cal que es dugui a terme aquest tipus d'experimentació, però mai no queda clar per quin motiu. Encara que sovint es diu que no ens podem arriscar a provar la mateixa substància en humans si hi ha la possibilitat que morissin a causa d'això. I jo em pregunto si aquesta reticència per part dels que es dediquen a la investigació és deguda a una sincera preocupació i respecte per les vides dels éssers humans o més aviat a la por de ser demandats judicialment o castigats.

Tot i això, ningú amb ús de raó sosté que els investigadors que empren animals no humans ho fan merament per gust o per plaer. Si ho fan és perquè estan convençuts que les vides dels éssers humans tenen més valor que la dels altres animals. Però aquesta creença no és moralment acceptable. Com tampoc no ho és creure que les vides dels blancs valen més que la dels negres o que la vida dels homes valen més que les de les dones. Les vides de tots aquells éssers que tenen capacitat de sentir tenen el  mateix valor moral, ja que tots són individus que tenen un interès fonamental a conservar la seva pròpia vida i a no ser danyats. Ells no es limiten a viure sinó que valoren la pròpia vida, la seva existència; per això tenen un valor intrínsec en si mateixos.

Quan els defensors de l'especisme afirmen que, malgrat tot, un investigador que experimenta amb animals no humans es preocupa pel "benestar" d'aquests animals que fa servir, els motius sobre això aclareixen que aquest interès és merament utilitari. És a dir, li interessa fomentar el benestar dels animals esclavitzats però no perquè estigui preocupat per l'individu mateix sobre el que experimenta, sinó solament perquè li convé que li duri més temps sense morir-se o sense degradar-se massa la seva salut. Això és el mateix que dir que tenim un interès pel "benestar" del nostre cotxe, o de casa nostra, perquè procurem que no es facin malbé durant el major temps possible.

Com ja he assenyalat abans, el fet que suposadament ens calgués fer servir altres animals no justifica moralment aquest ús. Però realment tenim aquesta necessitat? En ciència i medicina ja hi ha models informàtics i investigació amb cèl·lules mare, que demostren que prescindir de l'ús d'altres animals no suposa prescindir de l'avenç científic. I si visquéssim en un món on es respectessin els drets dels altres animals hi hauria una major pressió i inversió per innovar amb noves tècniques i teràpies que no requerissin l'ús d'animals no humans.

La veritat és que la investigació científica pot funcionar i progressar sense haver d'usar altres animals. Hi ha evidències que ho demostren.

El problema de fons realment no és, doncs, de tipus tècnic, sinó que té una causa moral. És el prejudici de l'especisme el que motiva que els no-humans continuïn essent usats. Aquesta és la veritable causa. Com passa amb l'alimentació i altres àmbits.

A part d'això, encara que fos cert que ens calgués experimentar amb animals no humans —fet que, malgrat tot, no convertiria l'experimentació en una cosa moralment acceptable— el que sí que és de fet una veritat comprovada és que no ens cal emprar animals per a alimentar-nos, ni per a vestir-nos, ni per a entretenir-nos.

Si tenim això en compte i seguim aquell criteri de necessitat, el més coherent seria que no mengéssim animals, ni ens vestíssim amb trossos dels seus cossos ni que tampoc assistíssim a esdeveniments on se'ls usi com a entreteniment.

No és acceptable el criteri de necessitat com a moralment vàlid, però fins i tot qui l'acceptés com a tal no tindrà justificació basada en la necessitat per a menjar animals ni vestir-se amb els seus trossos. I si es dedica a la ciència, en l'àmbit de l'experimentació, crec que allò coherent seria centrar tots els seus esforços, si és que veritablement el preocupen els altres animals, a desenvolupar alternatives que evitin la suposada necessitat de fer servir animals no humans.

Per cert, també és habitual al·legar que la nostra esperança de vida ha augmentat considerablement gràcies a l'experimentació amb animals no humans; ignorant completament altres factors rellevants [higiene, transport, agricultura, nutrició...] que han influït decisivament en aquest aspecte. Això demostra un biaix parcial en els arguments a favor de l'explotació animal.

Si eventualment no hi hagués opcions als experiments en animals no humans continuaria essent injustificable experimentar amb ells, però el què passa és que sí que hi ha opcions que no impliquen l'ús d'animals i una part de l'enorme despesa econòmica que costa anualment l'experimentació en animals es podria invertir en cercar i desenvolupar les opcions que no fan servir-los.

Per tant, no s'ha demostrat objectivament que calgui fer els experiments amb animals no humans, ja que no tenim un altre món sense experimentació per a comparar si hauríem avançat més o menys sense experimentar amb ells.

L'ètica de Drets Animals

És important ressaltar que l'ètica de Drets Animals no denuncia l'experimentació amb animals no humans —o qualsevol altre ús que en fem— solament perquè causi patiment als altres animals.

L'ètica de Drets Animals s'oposa a fer servir altres animals per als nostres fins independentment del propòsit i de la manera com es faci. La raó és exactament la mateixa que es pot al·legar per al cas d'usar altres éssers humans: mai no és just emprar algú sense el seu consentiment per al nostre propi benefici; encara més quan aquest ús els causa algun tipus de dany o perjudici. Com que els altres animals no ens poden donar el seu consentiment, explícit i informat, perquè els fem servir, llavors no és ètic usar-los per als nostres propòsits.

Assenyalo aquest punt important pel fet que un altre error habitual dels arguments especistes el trobem en el fet de prendre una part pel tot. Es basen en allò que alguns determinats activistes o col·lectius animalistes hagin dit sobre el tema de l'experimentació amb animals no humans -per exemple, denunciar les condicions en què es realitza l'explotació- per després atribuir els seus arguments en general a tot el moviment a favor dels drets dels animals. Això és una fal·làcia clara, perquè la postura de Drets Animals no se centra en les condicions de l'explotació, ni en la crueltat de les pràctiques o la crueltat els explotadors, ni en el fet que hi hagi alternatives a l'ús d'animals no humans.

Convé no confondre la postura utilitarista amb l'ètica de Drets. Dins de l'àmbit animalista hi ha una gran preponderància de partidaris de l'utilitarisme, però la postura ètica dels drets no té res a veure amb l'utilitarisme.

L'argument central de l'ètica de Drets Animals és que els altres animals mereixen el mateix respecte bàsic que desitgem per a nosaltres i que no es justifica discriminar-los pel fet de no pertànyer a la nostra espècie.

Discriminar altres individus per no ser humans —ignorant que tots igualment sentim i tenim interessos propis— és igual que discriminar-los per no ser blancs o per no ser homes. Vet aquí l'error en què es basa l'especisme i que l'equipara a altres prejudicis com el racisme i el sexisme.

La qüestió és que nosaltres mai no voldríem que ens fessin servir en un experiment en contra de la nostra voluntat i a expenses de la nostra salut. Els altres animals tenen el mateix interès que nosaltres en continuar vivint i evitar que els facin mal. Així que discriminar-los del mateix respecte bàsic que desitgem per a nosaltres és injust i inacceptable. Això és especisme.

La nostra coherència personal

És important aclarir un punt que sovint sorgeix en aquest debat: no té rellevància moral allò que fem o deixem de fer a nivell personal per a demostrar si alguna cosa està bé o malament.

Una persona pot raonar perfectament que, per exemple, l'assassinat o la violació sexual són actes immorals, i per això presentar els fets i els arguments apropiats. Si aquest algú després practica allò que demostra que està malament aleshores es tractaria sens dubte d'un problema de coherència, però que no afectaria la validesa dels arguments exposats.

Per descomptat, no dic que aquest sigui el meu cas o en general dels defensors dels Drets Animals. Tot al contrari. Tan sols vull deixar clar que el que faci cadascú a la seva vida personal és una qüestió a part de la validesa moral de les nostres idees i raonaments. Tot i que el que fem a la nostra vida personal òbviament té rellevància moral i hauria d'estar supeditat a l'ètica.

Que en algun moment de la nostra vida no prenguem un medicament que originalment fos provat en algun animal no humà no canviarà res; no provaran en més individus el medicament si jo el consumeixo ara i no significa que jo accepti que ho hagin fet. Han provat en animals no humans fins i tot l'aigua que surt de l'aixeta. Però siguem justos i deixem d'usar els altres animals d'ara endavant. Una altra cosa seria que el medicament portés ingredients d'origen animal, en aquest cas sí que hauríem de cercar alternatives.

Experimentant amb éssers humans, sense el seu consentiment, els nazis van aconseguir grans avenços, per exemple en el camp de la genètica. Sabent que el mal que es va causar a les víctimes no es pot reparar, hauríem d'haver cremat aquesta informació? No. El que hem de fer és, a partir d'ara, no permetre que succeeixi res de semblant.

Conclusió

Una cosa és clara: no ens cal usar altres animals per a menjar, vestir-nos o entretenir-nos. Però malgrat això ho continuem fent. Perquè en el fons la suposada necessitat no és la causa real per la qual emprem els altres animals.

La veritable causa que explotem altres animals resideix en aquest prejudici especista que ens fa considerar-nos «superiors» als altres animals i amb dret a usar-los per a satisfer els nostres fins; en comptes de respectar-los com a persones, com a individus que tenen un valor intrínsec pel fet mateix que poden sentir, experimentar sensacions, tenir voluntat pròpia i interessos.

Aquesta característica —la sentença— és l'única que hauria d'importar per a respectar algú, per a respectar-lo igual que nosaltres volem ser respectats; i no la mida, l'aspecte, ni l'espècie o la raça de la persona. Si els altres animals són éssers conscients han de ser tractats com a tals —com a subjectes i no com a objectes— i no ser exclosos de la nostra consideració moral pel simple fet que no siguin humans.

Prescindir d'usar els altres animals com a menjar, i altres fins, és perfectament realitzable a la pràctica. Som milions de persones al món que vivim cada dia de manera vegana. Tan sols és qüestió d'informar-se i de voler fer-ho. Res més que això. No suposa cap mena de sacrifici ni d'esforç addicional.

Ara, la veritable qüestió rau precisament en sortir d'aquesta falsa dicotomia especista de “o ells o nosaltres” que ens han inculcat des de la infància basada en creure que som superiors i que tenim dret a explotar els altres animals per al nostre benefici.


Referències:

- Michael Allen Fox; «The Case Against Animal Experimentation»

- Tom Regan; Empty Cages: «Animal Rights and Vivisection»

- Gary Francione; «Use of Nonhuman Animals in Biomedical Research: Necessity and Justification»

- Fabiola Leyton; «Problemes bioètics de l'experimentació amb animals no humans»

  Gabriel Domènech; «Experimentar amb animals: Problemes ètics i jurídics»

- Nathan Nobis; «The harmful, nontherapeutic use of animals in research is morally wrong»

- Christiane Bailey; «Arguments no especistes contra l'experimentació animal»

 

L'assignatura pendent

En el següent vídeo podem veure algunes reflexions del científic Richard Dawkins sobre la relació entre ciència i moral. Sobre aquest mateix punt en concret ja vaig publicar una nota que versava sobre les idees de Sam Harris. Ara però, crec que pot ser interessant que escoltem el que Dawkins diu sobre aquests tema.

Aquests són alguns punts clau del discurs de Dawkins:

    1. La ciència no pot establir per si mateixa valors morals. La ciència tracta sobre com és el món, sobre com funciona. Però del que és no se'n pot derivar directament el que cal fer.

    2. La ciència sí que pot ajudar l'ètica a establir valors morals d'acord amb els criteris racionals propis de les dues disciplines: la lògica i els fets.

    3. La ciència ens mostra que tots els animals tenim un mateix passat evolutiu, i que tenim característiques similars, com ara la capacitat de sentir. Per tant, és irracional fer separacions radicals entre els animals, tal com fa aquella mentalitat que Dawkins anomena "absolutista", encara que en realitat seria més apropiat anomenar-la especista.

    4. Darrere de la ciència hi ha idees filosòfiques que són les que en condicionen l'objecte i la forma d'estudi. Crec que aquesta última idea l'explica detalladament el filòsof de la ciència, Mario Bunge.

Dawkins parla també sobre l'utilitarisme, una teoria amb què clarament simpatitza en la versió específica promoguda pel filòsof Peter Singer. La idea que és moralment bo sacrificar les vides d'uns quants individus si resulta útil per afavorir el benestar de molts altres no seria genuïnament especista sinó d'arrel utilitarista.

Un altre gran científic, el físic Richard Feynman, va promoure una iniciativa en què proposava que resumíssim el nucli més important del coneixement científic en una sola frase. En les respostes que van aparèixer resulta destacable apreciar que n'hi havia moltes que feien una apologia manifesta de l'antropocentrisme:

"Agafeu-vos les mans, mireu-vos als ulls i parleu recordant la nostra història evolutiva i la importància de la nostra espècie." ~ Marc Hauser

"Per això, l'objectiu dels esforços mediambientals no és tant salvar el planeta -que de totes maneres sobreviurà i crearà noves combinacions d'àtoms- com assegurar la prosperitat de la nostra pròpia espècie." ~ Carl Folke

“Sovint, la manera d'entendre un sistema complex és entenent-ne els components, però probablement no és així en el cas dels sistemes complexos més interessants: nosaltres.” ~ Robert Sapolsky

Sembla que en comptes de demanar-los una frase per resumir el més essencial i important del coneixement científic els haguessin reclamat una sentència que resumís el cor de l'antropocentrisme. I és que sovint fa la impressió que la major part del temps els humans ens dediquéssim a mirar-nos embadalits el melic i estudiéssim totes les altres coses solament perquè estan relacionades amb nosaltres mateixos.

Em demano, aleshores: com podem superar aquest antropocentrisme? Penso que ho podem aconseguir de la mateixa manera que hem superat la màgia, la bruixeria i el xamanisme. Aplicant la raó. Partint de la lògica i dels fets empírics de què tenim coneixement.

Una manera de pensar racional és la que ens proporciona allò que entenem per ciència. Construir teories basades en l'evidència empírica i aplicar els principis de la lògica són els que fonamenten la investigació i el coneixement científic.

Fins al segle XVIII la ciència era anomenada 'filosofia natural', és a dir, una part de la filosofia que estudia la naturalesa en els seus processos, en com funciona. I no va ser fins al segle XIX que va decidir anar-se'n pel seu compte. Com també li va passar a tantes altres disciplines: lògica, psicologia, sociologia...

Ara anomenem filosofia per una banda a la nostra visió del món i la reflexió general sobre els fonaments d'aquesta visió, i, de l'altra, la reflexió particular sobre cadascun dels aspectes concrets de la vida o sobre els nostres diferents sectors de coneixement.

Si una manera de pensar racional ens ha proporcionat la ciència moderna, també pot proporcionar-nos l'ètica. Encara que per això caldria superar prèviament l'antropocentrisme.

Si hem superat el prejudici humano-centrista en cosmologia [no som el centre de l'univers] i en biologia [no som el centre de la natura] tampoc no hi ha cap raó que justifiqui mantenir aquest mateix antropocentrisme en el context moral i suposar que exclusivament els humans mereixen consideració moral o que els humans estem legitimats a sotmetre altres individus si no estan classificats dins de l'espècie humana.

Alguns científics i divulgadors de la ciència i el pensament racional com és el cas de Carl Sagan ja van mostrar preocupació per aquest tema.

Si l'escepticisme racional és una part fonamental d'aquesta visió del món basada en la raó il·lustrada, i la postura racional defensa el principi lògic de la continuïtat de l'existència, aleshores no hi pot haver àmbits de la vida que estiguin radicalment separats. Ja es tracti de ciència, ideologia, economia (o qualsevol altra activitat) no és racional defensar que solament en algunes àrees és pertinent aplicar la raó. Ens hauríem d'esforçar per fer el mateix en tots els àmbits de la vida.

És per això que entenc que la raó hauria de ser aplicada igual també en el terreny de l'ètica. I per això estic plenament d'acord en el fet de denunciar que les discriminacions morals entre éssers humans basades en sexes, races o nacions és una cosa contraria a la raó.

La consideració moral no té cap relació amb la pertinença a determinada raça, sexe o nació. Sinó que té a veure amb el fet que som individus conscients i amb interessos propis que desitgem que se'ns respecti.

Tanmateix, també estic convençut que és una tasca pendent, no sols del moviment escèptic en particular sinó de la societat en general, reconèixer que, igual que el racisme o el sexisme, també l'especisme és una discriminació injusta. L'antropocentrisme moral —creure que solament els éssers humans mereixen la mateixa consideració moral i drets— és una ideologia radicalment irracional i fins i tot més perjudicial que tots els altres prejudicis junts.

Crec que aquest darrer punt mereix, almenys, una més que profunda reflexió per qualsevol persona que es consideri racional i que encara no en comprengui la gravetat o importància. Reconec que això en principi és força complicat, sobretot pel context social en què vivim, on és una idea corrent, i assumida per gairebé tots, la que tan sols els humans mereixem el mateix respecte i que estem per sobre dels altres animals, amb dret a usar-los per als nostres fins.

L'especisme es basa en aquesta mateixa dicotomia en què es basa el racisme o el nacionalisme, la dicotomia del nosaltres [els humans] per sobre d'ells [els altres animals].

La preeminència d'aquesta mentalitat fa que causem milers de milions de víctimes cada any. Sense que hi hagi tampoc cap argument racionalment basat en la necessitat o la utilitat que ho pugui justificar.

No sabem si estem sols a l'univers o bé si hi ha altres planetes que allotgen formes de vida i éssers conscients. Del que no hi ha cap dubte és que no estem sols en aquest planeta. Habitem aquest món juntament amb altres animals que tenen la capacitat de sentir, que tenen la seva pròpia voluntat i interessos.

Per què els nostres interessos han d'estar per sobre dels interessos dels altres animals, solament perquè no siguin humans? Qualsevol argument que es pretengui al·legar servirà igualment per a justificar fer el mateix amb altres humans.

Cal abandonar la irracionalitat i adoptar un canvi radical de perspectiva, i fonamentar la nostra ètica en la raó, és a dir, en les evidències i la lògica. Així, probablement reeixirem com ho ha fet la ciència i aconseguirem un coneixement clar sobre com ens hem de comportar, d'acord amb la raó.

 

Carl Sagan i la qüestió de l'especisme

«Els canvis fonamentals a les societats són moltes vegades etiquetats com a impracticables o contraris a la naturalesa humana. […] Però els canvis fonamentals clarament es poden fer, n'estem envoltats. En els dos darrers segles, l'esclavatge que va estar amb nosaltres durant milers d'anys ha estat gairebé completament eliminat en una ràpida revolució mundial. La dona, sistemàticament maltractada durant mil·lennis, està gradualment recuperant el poder polític i econòmic que tradicionalment se li negava.» Carl Sagan

Aquesta nota està dedicada a un gran científic i excepcional divulgador de la ciència, Carl Sagan, la feina del qual sempre he admirat molt des que era petit i vaig veure el documental Cosmos a la televisió. En general, recomano la seva obra a qualsevol persona interessada en la ciència, l'escepticisme racional i el pensament crític en general

Per què esmentar Sagan en un bloc de temàtica vegana i filosofia moral? Vegem per què.

Durant gran part de la seva trajectòria, Carl Sagan ha qüestionat la racionalitat de l'antropocentrisme i de vegades ha clamat perquè estenem la nostra consideració moral cap a altres animals. Aquests darrers anys he rellegit els seus llibres i he tingut l'ocasió d'apreciar algunes reflexions força encertades.

Per exemple, a la seva genial obra «El món i els seus dimonis» Sagan afirmava:

«Alguns costums de la nostra era seran considerats, sens dubte, bàrbars per generacions posteriors: potser la nostra insistència que els nens petits i fins i tot nadons dormin sols i no amb els seus pares; o potser l'excitació de passions nacionalistes com a mitjà per aconseguir l'aprovació popular i assolir un alt càrrec polític; o permetre el suborn i la corrupció com a mitjà de vida; o tenir animals domèstics; o menjar animals i engabiar ximpanzés; o penalitzar l'ús d'euforitzants per a adults; o permetre que els nostres fills creixin en la ignorància.»

 

Sagan va ser força crític amb la vivisecció, especialment en el cas dels primats no humans, cosa que el va portar a donar suport al Projecte Gran Simi. S'adonava que hi havia una forta arbitrarietat en l'exclusió d'altres animals de la comunitat moral. A Los Dragones del Edén podem llegir:

«Si els ximpanzés són criatures que tenen consciència dels seus actes, capaços de fer abstraccions, per què no tenen el que fins avui s'ha anomenat un estatut dels drets humans? Quin grau d'intel·ligència ha d'assolir un ximpanzé perquè la seva mort es catalogui jurídicament com un assassinat?»

El problema és que malgrat advertir l'error de l'antropocentrisme, no per això Sagan estava exempt de caure en aquest antropocentrisme o xovinisme humà que ell mateix denunciava. Poc després argumentava:

«És indubtable que la humanitat d'un ésser no ve determinada pel fet que sigui capaç de sentir dolor o emocions intenses, ja que aleshores hauríem d'estendre aquest criteri als animals que matem gratuïtament.»

Això és el que en teoria de l'argumentació es coneix com a fal·làcia ad hoc. En aquest cas, es rebutja que la sensibilitat sigui el criteri de consideració moral ja que si s'accepta aquest criteri suposaria rebutjar l'antropocentrisme moral que ja tenim inculcat prèviament i hauríem d'incloure a la comunitat moral la resta d'animals sentents. Com el mateix Sagan escriu una mica més endavant en relació amb una altra qüestió:

«Bé sigui per una mena de xovinisme humà, bé per un antropocentrisme moral mal entès, molts subjectes no acaben d'acceptar aquesta possibilitat.»

Precisament al seu llibre «Ombres d'avantpassats oblidats» assenyalava:

«Els homes —que esclavitzen, castren i fan experiments amb altres animals, i els converteixen en filets— tenen una tendència comprensible a imaginar que els animals no senten dolor.

És essencial que hi hagi una distinció clara entre homes i 'animals' per a poder doblegar-los a la nostra voluntat, aconseguir que treballin per a nosaltres, portar-los posats, menjar-los... sense cap sentiment de culpa o de pena.

Aquests éssers, podem dir, no són com nosaltres. Un abisme insalvable ha exercit així una funció pràctica a part d'afalagar els egos humans. La formulació que Darwin va donar a aquesta resposta va ser: "No desitgem considerar com a iguals aquells animals que hem convertit en els nostres esclaus."»

Malgrat tot, Sagan mai va assumir que els altres animals fossin respectats des de la mateixa consideració, sinó que va advocar per una explotació “humanitària”. No obstant, el fet que hi reflexionés públicament, en una època en què encara la qüestió animalista amb prou feines era present, aporta un especial interès a la seva obra i és un altre tret que fa créixer la peculiaritat del seu llegat.

Al tram final de la seva vida, mentre afrontava la seva greu malaltia, reflexionava sobre la qüestió moral dels animals en un article recopilat al llibre Milers de Milions:

«Als meus textos he tractat de mostrar quant d'estretament emparentats estem amb altres animals, com de cruel és infligir-los dolor i quina fallida moral significa matar-los per, per exemple, fabricar llapis de llavis.

Tot i així, com va assenyalar el doctor Thomas en rebre el premi Nobel: "L'empelt de medul·la no podria haver aconseguit aplicació clínica sense la investigació en animals, primer amb rosegadors endògens i després amb espècies exògames, sobretot el gos." Aquesta qüestió em crea un gran conflicte, ja que si no hagués estat per la investigació amb animals avui no seria viu.»

Ara bé, és molt qüestionable concloure que emprar altres animals sigui una necessitat i inevitable. És un fet que hi ha moltes tècniques de recerca i teràpia que no impliquen fer servir els animals no humans.

A més, si la necessitat justifiqués usar animals en experiments llavors justificaria igualment fer el mateix amb éssers humans. Si a algú de nosaltres li calgués un trasplantament per a poder continuar en vida i no existís cap altra manera d'aconseguir aquest òrgan que matant un altre humà que no té culpa de la nostra situació, estaria justificat que ho féssim? Per suposat que no. El nostre interès per viure no pot estar per sobre de l'interès per viure d'altres. En això consisteix el principi d'igualtat que fonamenta l'ètica.

D'altra banda, no hi ha cap justificació moral que ens legitimi a fer servir altres animals sense el seu consentiment per a satisfer els nostres desitjos i necessitats. Qualsevol raó que al·leguem valdrà igualment per a fer exactament el mateix amb altres éssers humans. Per què aplicar un criteri moral per als humans i un altre de diferent per als animals? Solament podem apel·lar a un prejudici especista per discriminar entre humans i altres animals que senten i tenen els nostres mateixos interessos bàsics.

En fi, potser serveixi aquesta nota per a promoure l'obra de Sagan i fer veure que la ciència i el pensament racional no s'oposen al veganisme sinó que, al contrari, la raó i la ciència fonamenten i donen suport a l'ètica de Drets Animals.