El canvi de perspectiva que cal

La zona del sistema nerviós responsable de generar sensacions és idèntica o molt semblant a tots els animals. Tots experimentem emocions, tenim interessos i voluntat pròpia. Per això, a diferència de minerals i vegetals, som subjectes; no objectes.

M'agradaria començar aquesta nota rememorant uns fets que fa un temps van tenir un gran predicament en l'àmbit animalista.

L'any 1993, un grup d'acadèmics van publicar un llibre d'assajos titulat «El Projecte 'Gran Simi'». El llibre anava acompanyat d'un document titulat: “Declaració dels grans simis”. La declaració afirmava que els grans simis "són els parents més propers de la nostra espècie" i que aquests no-humans "posseeixen unes facultats mentals i una vida emotiva suficients per justificar la seva inclusió a la comunitat dels iguals".

Cal recordar que a l'Estat espanyol, l'any 2006, el grup parlamentari socialista va expressar el seu suport als esforços dels que promouen el reconeixement legal de drets per als grans simis. La idea que hi ha darrere d'aquests esforços és que hem de brindar als grans simis certs drets fonamentals, atès que són genèticament similars als humans i tenen característiques considerades exclusivament humanes, com l'autoconsciència, el pensament abstracte, les emocions i l'habilitat per a comunicar-se mitjançant un llenguatge simbòlic.

Dins del generalitzat suport que suposadament va tenir aquesta iniciativa, i que fins al moment actual no ha aconseguit cap mena d'èxit real, van aparèixer posteriorment veus molt crítiques en contra. La més destacada va ser la del professor i activista Gary Francione, que inicialment havia donat suport a la iniciativa, que assenyalava el seu erroni caràcter antropocèntric i proposava un profund canvi de perspectiva en la manera com hem d'afrontar la qüestió moral dels animals.

La idea central en l'enfocament que presentava Francione era que el nostre reconeixement de l'estatus moral i legal dels animals no-humans hauria d'estar basat únicament que ells són sentents. Ells poden sentir dolor i plaer. Tenen voluntat i consciència. Tenen interessos propis. No cal cap altra característica més que aquesta.

La idea que l'estatus moral requereix certes característiques intel·lectives, com ara la racionalitat, el pensament abstracte o l'habilitat per usar el llenguatge, incorre en una fal·làcia de petició de principi i no es pot justificar racionalment.

Fins i tot si assumim que els altres animals no tenen estats d'intenció equivalents -una suposició que és en si mateixa qüestionable sota la teoria de l'evolució, segons la qual les diferències entre humans i no-humans són quantitatives i no qualitatives- per què se suposa que aquestes diferències aportarien un valor més gran en un sentit moral? És a dir, per què l'habilitat per a les matemàtiques o l'ús de comunicació simbòlica és moralment millor que l'habilitat per volar, respirar sota l'aigua o qualsevol altra característica que alguns no-humans tenen i els humans no?

Partim ja de la base que les nostres habilitats són moralment més valuoses que les seves habilitats. No obstant això, no hi ha cap justificació per defensar aquesta postura excepte que nosaltres ho diem així i és en el nostre interès fer-ho així.

A més, fins i tot si tots els animals no humans no tinguessin una particular característica cognitiva, més enllà de la capacitat per sentir, o la posseïssin en menor grau o de forma diferent als humans, aquesta diferència no podria justificar que els tractem com a objectes, atès que ells no són objectes, sinó que són subjectes.

Pot passar que les diferències entre humans i no-humans siguin rellevants per a altres propòsits. Per exemple, ningú defensa que els no-humans puguin conduir automòbils o participar a la política. De la mateixa manera que ningú defensa que a tots els humans sense distinció se'ls permeti fer aquestes coses.

Tanmateix, aquestes diferències no tenen relació ni justifiquen l'ús de no-humans com a aliment o en experiments. Aquesta apreciació queda clara quan solament parlem de l'ésser humà. Qualsevol característica que identifiquem com a exclusivament humana en realitat serà també posseïda en menor grau per alguns humans i estarà completament absent en altres. I resultarà que alguns humans tindran exactament la mateixa carència que atribuïm als no-humans. Aquesta mancança en alguns éssers humans pot ser rellevant per a alguns propòsits, però no per esclavitzar-los o tractar-los com a mercaderies o recursos sense valor moral inherent.

Considerem la característica de l'autocosciència. Necessàriament tot ésser sentent ha de ser autoconscient en algun grau, perquè ésser sentent significa ser la classe d'individu que reconeix que és aquest individu, i no cap altre, el que experimenta plaer, dolor, alegria o angoixa. Tal com va argumentar en el seu treball el biòleg Donald Griffin; si els animals són conscients d'una cosa aleshores el propi cos de l'animal i les seves accions han de quedar dins de l'àmbit de la seva consciència perceptiva i, per tant, negar als altres animals algun grau bàsic d'autoconsciència suposaria una restricció arbitrària i injustificada.

Quan un animal experimenta una sensació, quan, per exemple, sent dolor, experimenta un estat mental que li diu: “aquest dolor m'està passant a mi”. Perquè la sensació pugui existir, algun ésser conscient ha de percebre que li està passant a ell, i ha de preferir mantenir o evitar aquesta sensació.

Però fins i tot si requerim l'autoconsciència en el sentit, peculiarment antropocèntric, d'aquella habilitat per reflexionar mitjançant pensaments, aleshores moltíssims éssers humans, com nadons, ancians senils, o aquells humans que pateixen discapacitat mental severa —els quals no tenen aquesta autoconsciència intel·lectiva— quedarien automàticament exclosos de la consideració moral, igual que excloem altres animals, per suposadament no tenir aquest tipus d'autoconsciència.

La manca del tipus d'autoconsciència que atribuïm a adults humans normals pot ser rellevant per a alguns propòsits. Podem, per exemple, no estar disposats a acceptar que una persona amb discapacitat psíquica greu condueixi un vehicle de motor. No obstant això, la manca d'aquest tipus d'autoconsciència en certs humans no té relació amb determinar si hauríem, per exemple, de fer-los servir en experiments biomèdics sense el seu consentiment i per a benefici d'altres.

Sigui quina sigui la característica que triem, alguns humans la posseiran en menor grau que alguns no-humans i fins i tot alguns humans presentaran una mancança absoluta de la mateixa. La manca d'aquesta característica pot ser rellevant per a alguns propòsits, però no justifica el tracte d'un ésser humà sentent com un objecte els interessos fonamentals del qual poden ser ignorats si ens beneficia de fer-ho.

El principal error de la perspectiva que hi ha darrere del Projecte Gran Simi, i de qualsevol altra iniciativa similar, és la idea que els únics animals que importen moralment són aquells que són “com nosaltres els humans”. No obstant això, no hi ha cap justificació lògica per arribar a aquesta conclusió.

De fet, l'única justificació que podem oferir per justificar la nostra explotació sobre els altres animals és que nosaltres som humans i ells no. Però aquesta afirmació és semblant a la que argueix que nosaltres som blancs i ells no; o que nosaltres som homes i elles no; o que nosaltres som heterosexuals i ells no.

En resum, l'especisme -la discriminació d'individus de la comunitat moral sobre la base d'una diferència d'espècie- no té fonaments millors que el racisme, el sexisme o l'homofòbia.

Sovint afirmem que ens prenem seriosament als altres els animals i els seus interessos, i assegurem que està malament infligir-los mal o patiment innecessari. Tot i això, la immensa majoria de l'ús que fem dels animals no pot ser qualificat com una "necessitat" en cap sentit coherent del mot. No cal menjar animals ni caçar-los ni fer-los servir com a entreteniment. I no podem justificar moralment el nostre ús d'animals no humans en el camp de l'experimentació perquè mai no creuríem apropiat que, en aquest camp, es fessin servir aquells humans que estan en condició mental o física similar als no-humans.

Per descomptat que hem d'abolir l'explotació que fem dels grans simis, però les bases morals d'aquesta postura no tenen res a veure amb el fet que les seves ments siguin “similars a les nostres” en algun sentit antropocèntric. Un gos o cavall adult és clarament un animal més racional, a més d'un animal més comunicatiu, que un nadó humà d'un dia, d'una setmana o fins i tot d'un mes. Però tot i suposar que no fos així, quina diferència suposaria? La qüestió no és si poden raonar o com d'intel·ligents són. L'única qüestió que importa és si poden sentir.

El juliol del 2012 una sèrie d'acadèmics, entre els quals hi havia Stephen Hawking, van signar una declaració pública, «La Declaració de Cambridge», en què reconeixen que els animals no humans sentents —més específicament mamífers i aus i pops encara que sense excloure els altres animals— són éssers conscients i que aquest fet té, i ha de tenir, implicacions morals i legals.

 

Reconocimiento Oficial de la Conciencia Animal Nohumana — Declaración de Cambridge from Filosofía Vegana on Vimeo.

 

Això vol dir que ja s'ha produït un veritable canvi de perspectiva. Ja no es tracta de com de semblants a nosaltres els humans són altres animals, ja es tracti de similitud genètica o la capacitat d'intel·ligència. Es tracta específicament de reconèixer que el fet diferencial és la capacitat de sentir: la capacitat d'experimentar sensacions. I aquesta és l'única raó que justifica la inclusió a la comunitat moral.

Si els altres animals són éssers conscients aleshores aquest fet té implicacions morals. Si són individus amb voluntat i interessos propis aleshores són subjectes; no són objectes. Per tant, els hauríem de tractar com a persones i no com a objectes.

Aquest reconeixement implicaria necessàriament deixar de considerar-los com la nostra propietat, com a recursos; passant a respectar-los com a subjectes amb drets bàsics, com és el dret fonamental de no ser esclaus.