La indulgència animalista

He perdut el compte de les vegades que altres persones han al·legat "fer molt pels animals" per intentar excusar el suport que donen a l'explotació dels animals. Això que diuen fer es refereix principalment a donar diners; ja siguin diners donats a associacions animalistes o pagats per a productes d'origen animal que portin un segell de "benestar animal". Pel que sembla, així arriben a la conclusió que no hi ha cap problema en explotar animals perquè els exploten d'una manera que consideren "humanitària".

El sistema de les donacions funciona de la mateixa manera que les butlles i indulgències de l'església catòlica. La gent paga uns diners a una associació animalista per així alleujar la consciència respecte del mal que comet; d'aquesta manera poden continuar participant en l'explotació animal amb menys remordiments —es tracta d'un estratagema mental descrit pel psicòleg Albert Bandura.

A través dels diners, hom es convenç que "ajuda" els animals, i que ja no s'ha de responsabilitzar de les pròpies accions ni canviar d'idees i costums. Aquesta actitud està fomentada des del propi animalisme, tal com adverteix el professor Gary Francione quan assenyala que “tot el moviment de l'explotació feliç és sobre comprar indulgència per a la participació en un comportament moralment injustificable”. Les corporacions animalistes animen la gent a consumir productes de l'explotació animal avalats amb el seu propi segell de “benestar animal”.

Segons explica Francione, els grups corporatius animalistes es financen en gran part amb la venda d'indulgències; atorgant perdons a canvi de diners. Així se sosté el negoci de les etiquetes de productes animals obtinguts "sense crueltat". Així assumim la creença que no hem de corregir res en la nostra forma de vida; tan sols hem de fer donacions als grups animalistes, i comprar productes amb l'etiqueta de “benestar animal”, i màgicament es resol el problema moral en la nostra relació amb els altres animals; podem continuar explotant aquests animals perquè suposadament s'ha reduït la nostra crueltat i el patiment que els infligim:

«Desafortunadament, les organitzacions animalistes s'han convertit en modernes venedores d'indulgències, similars a l'Església Catòlica medieval. Algunes persones, potser la majoria de la gent, tenen un cert grau de preocupació per l'assumpte de l'explotació animal. Moltes tenen una culpa insistent sobre continuar consumint productes animals. Moltes adoren els seus companys no humans i els tracten com a membres de la seva família, però claven la forquilla en altres animals i, en algun nivell, reconeixen la incoherència moral. Però no cal preocupar-se. Feu una donació i aquests grups faran el millor que es pugui fer. Ells “minimitzaran” el patiment animal; ells “aboliran” els pitjors abusos.»

Jo em demano si la mateixa forma de pensament es pot aplicar als humans. Ens sembla correcte explotar altres humans si periòdicament donem diners a organitzacions humanitàries i comprem productes que portin un segell de «comerç just»? Aquesta conducta assumeix que és lícit explotar éssers humans si en paguem un preu monetari, que és exactament el que passa amb l'explotació dels animals avalada per segells de "benestar animal" i els grups animalistes que promouen l'explotació animal "feliç". Hi ha alguna quantitat monetària que pugui fer que conductes com l'esclavitud, el canibalisme o la violació siguin moralment acceptables? Si no és així, per què creiem que sí que n'hi hauria quan es tracta d'infligir el mateix mal en els animals?

Lluny de lliurar els animals de la violència, aquesta dinàmica de la indulgència té l'efecte de reforçar la creença que els animals són mitjans per a fins humans i que les vides dels animals solament tenen un valor instrumental en funció dels interessos humans. Aquí hi ha el centre de la qüestió: si creiem que els animals no tenen un valor moral inherent —i tan sols tenen un valor extrínsec o econòmic— llavors deduirem que no hi ha mal que imposem als animals que no pugui ser justificat segons el benefici que obtinguem d'això o segons el cost monetari que estiguem disposats a assumir.

És compatible la consideració moral dels éssers humans amb el fet d'usar-los com a menjar i mers recursos? Aleshores, com serà compatible la consideració moral dels animals amb el fet d'usar-los com a menjar i mers recursos? Si entenem l'ètica com la consideració dels interessos dels individus, aleshores menjar animals és una pràctica moralment equivalent al canibalisme, perquè tant humans com animals són individus que tenen un interès genuí a conservar la seva vida i evitar el mal.

La pràctica d'explotar animals no és simplement un error moral. Si cometem alguna cosa dolenta sabent que està malament, és a dir, cometem aquest mal deliberadament, no coincideix potser aquest comportament amb la definició de maldat? L'única opció moralment acceptable és deixar de cometre el mal. Tota la resta és ser indulgents amb la maldat; que és el que promouen les organitzacions benestaristes. En paraules del professor Francione:

«Entenc que, així com comprar una indulgència de l´Església no els mantindrà fora de l´infern en cas que l´infern existeixi, comprar unes quotes de compassió a una organització, representades en ous de gallines “lliures de gàbia», no mantindrà els animals fora de l'infern que certament existeix per a la majoria d'ells i on pateixen i moren cada dia. Ens cal canviar la manera com els humans pensem en els no-humans; ens cal canviar la manera com els humans pensem sobre la violència. Ja es tracti de violència per assolir la pau, o de sexisme per assolir la igualtat de gènere, o de tortures d'animals més “humanitàries” per assolir una major conscienciació sobre ells, ens cal desafiar la pròpia noció que la violència pot ser usada com un mitjà per a un fi lloable.»

Els grups benestaristes promouen la idea que no hem d'assumir el veganisme; solament hem de comprar productes amb un segell de "benestar animal" i donar diners a les organitzacions corporatives perquè elles "ajudin" els animals. Els benestaristes no demanaran que la gent deixi d'explotar animals perquè deixar d'explotar els animals significaria el final del seu negoci que consisteix a demanar diners contínuament amb l'excusa d'acabar amb les crueltats i els maltractaments que són intrínsecs al propi sistema d'explotació animal.

El propòsit del moviment benestarista no és altre que intentar sufocar el nostre sentit moral que ens alerta que està mal fet esclavitzar els animals, així com ens indica que està malament esclavitzar éssers humans. Regular l'explotació animal amb segells de “benestar animal” tan sols és una estratègia per a normalitzar i perpetuar la violència institucionalitzada que representa la indústria d'explotació animal. Si ens importen els altres animals, i no ens limitem a dir que ens importen, aleshores no hauríem de participar a la seva explotació.

La violència sobre els altres animals es manifesta en diverses formes i maneres, però totes tenen una mateixa causa: la creença que els animals són éssers inferiors que existeixen per a servir els desitjos humans. Aquesta creença és motivada pel prejudici de l'especisme. Però la diferència d'espècie no és moralment més rellevant que la diferència de raça o de sexe. Si els éssers conscients tenen un valor moral inherent llavors estem obligats a considerar-los com a fins en si mateixos i mai com a simples mitjans per a satisfer els nostres fins.

 

«Defensors dels drets animals "benestaristes": un oxímoron»

El suport a les normatives de "Benestar Animal" per part de grups animalistes s'intenta justificar apel·lant a dos arguments principals: el primer és que aquestes mesures suposadament redueixen el patiment o milloren el benestar dels animals —la qual cosa és molt qüestionable a nivell empíric i a nivell moral—, i el segon és que aquestes mesures suposadament dificulten o impedeixen l'activitat d'explotació animal. Aquest segon argument és rebatut sistemàticament per la pròpia indústria d'explotació animal i els estaments polítics que vetllen per la continuïtat d'aquesta indústria.

************

Defensors dels drets animals "benestaristes": un oxímoron

Joan Dunayer

Març de 2005

"Portem els pollastres a la cambra de gas!" Un imaginari cant de protesta, massa obscè per ser real. Tot i això, alguns grups animalistes, com PeTA i United Poultry Concerns, han demanat que els escorxadors gasin els pollastres en comptes de deixar-los conscients mentre són paralitzats elèctricament i després degollats. La matança massiva de pollastres és innecessària, injusta i indubtablement cruel. Però demanar que els pollastres passin per la cambra de gas suggereix el contrari. Suggereix que el problema és com se'ls mata. Una campanya per una matança menys cruel proposa una nova manera de cometre un assassinat massiu. Aquest tipus de campanya s'anomena 'benestarista'.

Les campanyes 'benestaristes' fomenten la noció que els animals que estan esclavitzats i són assassinats poden gaudir d'un benestar. Un benestar genuí és incompatible amb l'esclavitud, la mort i qualsevol altre abús, per això poso entre cometes el mot 'benestarisme' quan aquest s'empra en un context que fa referència al dany especista. Les campanyes benestaristes són antidrets. Aquestes donen suport a diferents formes de violació dels drets morals dels no-humans. Les suposades campanyes per una matança de forma humanitària promouen una manera diferent de violar el dret a viure dels no-humans. Les campanyes que tenen com a fi un confinament menys sever promouen una manera diferent de violar el dret a la llibertat dels animals no humans.

PeTA va pressionar McDonalds, Burger King i Wendy's perquè requerissin als seus proveïdors de carn i ous que el confinament dels animals fos menys cruel. Aquestes cadenes de restaurants ara han especificat, entre d'altres coses, que els proveïdors d'ous han d'augmentar de 48 polzades quadrades ((NdT: 119'38cm)) a 67 ((170'18cm)) l'espai proporcionat a cada gallina engabiada. Una gallina té el dret moral a no ser confinada ni en 48 ni en 67 polzades quadrades. Molts activistes han cridat: "Què és el que volem? Drets per als animals! Quan els volem? Ara!". Amb molta raó, cap activista no proclamaria mai: "Què és el que volem? ¡Gàbies una mica més grosses! Quan les volem? ¡En el moment en què McDonalds o algun altre gran abusador els ho demani als seus proveïdors!". Qualsevol intent de treballar amb, en comptes d'en contra de, indústries que abusen dels animals ha de fer hissar una gran bandera vermella. És moralment reprovable explotar els animals no humans, independentment de l'espai que tinguin, o de si són fora o dins d'una gàbia. Aquest és el missatge que els defensors dels animals han de transmetre.

No ens cal menjar parts del cos d'un pollastre matat a una cambra de gas o per algun altre mètode. No ens cal menjar ous de gallines que es troben captives dins d'una gàbia o d'alguna manera diferent. No ens cal menjar res que provingui d'animals no humans. En comptes de demanar una matança o un confinament menys cruel, cal promoure el veganisme. Simplement fent públiques les realitats de l'explotació animal podem aconseguir que molta gent es faci vegana. Persuadir altres persones a adoptar un estil de vida vegà redueix el nombre d'individus que pateixen i moren. També redueix el suport públic cap a la indústria càrnia, la vivisecció i altres formes d'explotació animal, fent més pròxim el dia en què aquestes seran finalment prohibides.

Alguns activistes assumeixen tant el 'benestarisme' com el veganisme. El seu 'benestarisme' impedeix la propagació del veganisme ja que implica que l'explotació animal és inevitable i, per tant, acceptable si es duu a terme d'una manera “humanitària”. El nostre missatge ha de ser clar i consistent: no és cap necessitat explotar els altres animals; la seva explotació és injusta i sempre causa patiment. De la mateixa manera que els models a seguir vegans s'han d'adherir al veganisme en el seu estil de vida, els portaveus pel veganisme s'han d'adherir al veganisme en la seva lluita. No tindria sentit que un defensor del veganisme portés sabates de pell de vaca o mengés la carn de porc. Tampoc no té sentit promoure el veganisme en un moment i al següent promoure la producció i el consum de carn i ous. Perquè la nostra veu sigui escoltada, la nostra oposició a l'explotació animal ha de ser forta i clara.

Nosaltres hem de promoure persistentment els drets dels no humans, és a dir, l'emancipació. Els 'benestaristes' que es diuen a si mateixos "activistes pels drets dels animals", saboten el concepte de drets per als no-humans. Confonen el públic fent-los pensar que l'engabiament, la matança i altres tipus d'abusos especistes poden ser consentits dins dels drets dels no-humans. Els benestaristes reemplacen el dret a viure dels no-humans per un "dret a ser assassinats amb menys terror i dolor." Redueixen el dret a la llibertat dels no-humans a un "dret a ser empresonats injustament en un espai més gros". En realitat, algú que no té els drets més bàsics —a la vida i la llibertat— deixa de posseir cap dret.

Mentre promovem una emancipació total, es poden assolir emancipacions parcials, a través de prohibicions abolicionistes. Totes aquestes prohibicions abolicionistes protegeixen almenys alguns animals d'alguna explotació. Aquestes eviten que alguns animals formin part de situacions explotadores i poden salvar víctimes d'aquesta situació. Una prohibició de la caça d'óssos prevé que hi hagi óssos ferits o matats: el que fa és prevenir, més que modificar-ne l'abús. Els activistes poden treballar per aconseguir qualsevol tipus de prohibició abolicionista, incloent prohibicions en productes pelleters, la clonació d'alguns animals de companyia i d'incloure mamífers marins a presons aquàtiques. De moment, les prohibicions abolicionistes no emanciparan tots els no-humans, però sí que emanciparan alguns i ens conduiran en la direcció correcta. No podem fer que es prohibeixin la majoria dels productes especistes més populars —com la carn dels peixos, la llet de vaca, els ous de gallina— fins que no creem una oposició pública cap a aquests productes.

Quan no podem assolir prohibicions abolicionistes, podem involucrar-nos en boicots abolicionistes. Encara que no tenen la força de la llei, els boicots poden ser altament efectius. Una campanya de boicot als ous pot fer més pròxima l'emancipació de les gallines. Si convencem el nostre entorn en deixar de consumir ous, podem fer disminuir el nombre de gallines que pateixen i augmentar l'oposició contra tota la indústria de l'ou. Similarment, un boicot a productes de bellesa que no estiguin lliures de crueltat pot reduir la vivisecció i augmentar la demanda de productes lliures de crueltat. A més de boicotar productes en particular, els activistes poden boicotar institucions especistes, com les carreres de cavalls i els zoos.

Els 'benestaristes' habitualment diuen: "Jo dono suport a qualsevol cosa que redueixi el patiment animal". Però a llarg termini les mesures 'benestaristes' incrementen el patiment perquè perpetuen l'explotació. Tinguem en compte l'Acta de Mètodes Humanitaris de Matança [HMSA per les sigles en anglès]. Si un està realment informat del que passa en un escorxador, sabrem que la HMSA completament falla en el fet de protegir els animals no-humans. Principalment, reforça el suport social a la matança ja que legitima la indústria càrnia, ja que dóna la falsa impressió que les víctimes són matades “humanitàriament”. Les mesures 'benestaristes' són inútils ja que deixen els animals en mans dels seus opressors. Solament les mesures emancipacionistes, que honren els drets morals dels animals, poden protegir adequadament els no-humans. Un benestar genuí per als no-humans requereix que estiguin lliures de tota explotació.

Text original en anglès: Animal Rights “Welfarists”: An Oxymoron

****************

M'agradaria assenyalar una precisió respecte del què exposa Dunayer al seu article.

Donar suport a una prohibició sobre determinat ús d'animals no sempre pot ser una opció que respecti els drets dels animals. Per exemple, hi ha prohibicions que simplement substitueixen unes víctimes per altres; així passa amb la prohibició d'usar primats en experiments, que el que suposa en realitat és que altres animals seran emprats en comptes d'aquests. D'altra banda, hi ha prohibicions que ni tan sols ho són realment, encara que siguin publicitades com a tals. Així va passar amb la suposada prohibició de la caça de balenes, la suposada prohibició dels circs amb animals o la coneguda prohibició de la tauromàquia a Catalunya, que el que va fer en realitat va ser eliminar les curses de braus per afavorir així la regulació i subvenció dels correbous. Sovint, les suposades prohibicions serveixen per a reforçar l'explotació dels animals. Per això, és convenient adoptar una postura crítica respecte d'aquestes prohibicions i no pensar automàticament que beneficien els animals.

Així que abans de donar suport a una prohibició caldria analitzar si realment aquesta prohibició suposa una diferència real per als animals o més aviat és el contrari. El professor Gary Francione exposà una proposta en el seu llibre Lluvia sin truenos per a determinar si una prohibició és compatible amb el respecte als drets dels animals, d'acord amb si compleix o no determinats requisits. Ara bé, la qüestió és que en el context actual és molt difícil, o gairebé impossible, aconseguir una prohibició d'aquesta magnitud. Per això, seria més efectiu centrar els nostres esforços en l'activisme educatiu per tal d'aconseguir un canvi generalitzat de mentalitat i costums a la nostra societat, mitjançant la difusió del veganisme, que erradiqui la idea que els animals són mitjans per als fins humans i passem a considerar-los com a persones no-humanes. Tan sols en aquest context l'ordenament legal podrà ser una eina útil per protegir els interessos dels animals.

Acabo llistant altres textos valuosos sobre la qüestió del Benestar Animal:

* Servint a l'abús: Promocionant productes d'origen animal; Joan Dunayer [2006]

* Els quatre problemes del Benestar Animal, en poques paraules; Gary Francione [2007]

* El cost ocult de vendre ous de "gallines lliures"; James LaVeck [2007]

* Fent negoci amb les reformes del Benestar Animal; Angel Flinn & Dan Cudahy [2011]

* Granges felices, alimentant el prejudici especista; Rebeca Solano & Mario Orozco [2017]

 

«La suposada veritat és més estranya que la ficció»

 

[N.d.T]: Explicació del codi dels ous. 1r dígit:  

        * 0 = Ous de gallines ecològiques

        * 1 = Ous de gallines camperoles

        * 2 = Ous de gallines criades en sòl

        * 3 = Ous de gallines criades en gàbia

Per a més informació cliqueu aquí o aquí. Quan en aquest article es diu ous "sense gàbia" normalment fa referència als codis 1 i 2. Sovint també trobem informació a la ouera, com ara "Ous de pagès" que ens pot induir confusió i fer pensar que es tracta d'ous de gallines "lliures", quan no necessàriament és així. També a les oueres es destaca la categoria dels ous. Per a més informació de les categories cliqueu aquí.

Acabem aquesta petita introducció informativa constatant la freqüent manca de rigor o mitges veritats o incoherències entre webs que trobem quan cerquem informació detallada sobre les característiques dels diferents tipus de criança de les gallines i categories dels ous. [Fi N.d.T.]

 

En aquest article de l'activista James LaVeck s'exposa com les organitzacions animalistes han esdevingut còmplices i aliats de la indústria d'explotació animal.

Aquesta afirmació no és una acusació ni una interpretació, sinó que és la referència a una evidència. Amb l'excusa de "reduir el patiment" els grups animalistes promouen el consum de productes d'origen animal etiquetats com a "humanitaris" o "compassius".

El que LaVeck exposava fa deu anys sobre aquest problema a l'àmbit anglosaxó s'estén ara a l'àmbit hispà i també a la resta del món occidental.

*****************

«La Veritat És Més Estranya Que La Ficció: El cost ocult de vendre ous de “gallines lliures”»

James LaVeck


Febrer 2007

"Veritat aparent: alguna cosa que és dita com si fos certa, que hom vol que els altres creguin que és veritat, que dita prou vegades amb prou veus orquestrades al darrere, pot fins i tot sonar com a cert, però no ho és." - Ken Dryden, parlamentari canadenc.

Molts líders de l'actual moviment animalista donen suport i fins i tot ajuden a desenvolupar segells i etiquetes de productes animals i estàndards de ramaderia “compassius amb els animals”. Alguns fins i tot promocionen productes animals com ara ous que porten l'etiqueta de "gallines camperoles". Aquesta tendència que s'accelera ràpidament està sent celebrada per alguns com "un nou nivell de compromís" amb la indústria, i criticada per altres com a ni més ni menys que l'apropiació a l'engròs de la causa dels animals per part de la indústria.

Els activistes implicats han descartat els suggeriments que tenen un conflicte d'interessos. "L'afirmació que estem al mateix llit amb la indústria", va dir un empleat superior d'una gran organització benestarista "ignora el fet que tots els grans grups de la indústria ens identifiquen com una gran amenaça."

Però hi ha res més en aquesta història?

Es va informar que aquest mateix empleat va participar en una reunió (el 28 d'abril de 2005) entre la seva organització i els productors d'ous industrialitzats "sense gàbia". Tal i com s'informa al blog de l'assessor de la indústria Joel Salatin, aquesta reunió "inaugural i històrica" ​​es va centrar en la "pluja d'idees" d'una campanya nacional contra els ous en bateria que promouria els ous "sense gàbies" com a alternativa. Salatin va observar com "l'entrar als Wal-Marts  del món va consumir el temps de discussió" i com "tots els productors salivaven per tenir més mercat: un va admetre que s'asseia sobre 700 caixes —això són 21.000 dotzenes— per setmana ara mateix per a les que no tenia mercat”. [N.d.T. Wal-Mart Stores, Inc és una corporació d'origen nord-americà, l'empresa minorista més gran del món, i per les seves vendes i pel nombre d'ocupats també és la major companyia del món. El seu concepte de negoci és la botiga d'autoservei de baix preu i alt volum] Salatin va afegir que el major productor de la trobada, a qui es va referir com el "cap", va assegurar als animalistes que tots els "jugadors" adequats de la indústria hi eren. La intenció del "cap", d'acord amb Salatin, era que la "campanya promocionaria solament aquells que eren asseguts a la taula. S'esperava un temps de bonança per al negoci".

 

 

Reforma o reforç?

El 2001, Bill Moyer, un activista amb 40 anys d'experiència en els moviments de drets civils, contra la guerra i antinuclear, va publicar «Doing Democracy». Aquest llibre històric mostra com els alts i baixos dels moviments socials generalment segueixen un patró predictible i proporciona als activistes un model per a augmentar dràsticament la seva eficàcia.

Moyer assenyala que els moviments reeixits requereixen activistes que compleixin quatre rols diferents. Un és el paper dels “reformadors”, individus i grans organitzacions enfocades a aconseguir que els objectius del moviment, els valors i les alternatives siguin adoptades en lleis, polítiques institucionals i pràctiques de la indústria. Es diu que els reformadors són especialment útils en les darreres etapes del procés del canvi social.

Però Moyer assenyala que hi pot haver un costat fosc de les organitzacions centrades en les reformes que es mostra, tràgicament, just quan un moviment n'augmenta l'impacte. L'oposició al moviment -en aquest cas, la indústria d'explotació animal- en percebre una simpatia pública més gran per la causa, intenta "dividir o soscavar el moviment oferint reformes menors" i "els reformadors ineficaçoss comencen a fer acords en el nom de 'polítiques realistes' generalment per sobre de les objeccions dels grups de base".

Per què? Moyer suggereix que col·laborar amb l'oposició pot oferir beneficis econòmics i de relacions públiques substancials als membres de les organitzacions, malgrat que el moviment com a totalitat pot patir danys greus.

Els integrants de les grans organitzacions de vegades poden oblidar el seu paper com a administradors del poder de base d'un moviment, assenyala Moyer, i en comptes de fomentar la democràcia a les seves organitzacions, i en el moviment en conjunt, comencen a actuar com a líders autodenominats. "Es comporten com si representessin el moviment, decidint sobre estratègies i programes per a tot el moviment i després enviant directives als nivells locals". Moyer deixa clar com aquest "comportament jeràrquic, opressiu, combinat amb polítiques conservadores" divideix el moviment, separant les grans organitzacions dels activistes de base. Aquest és un problema seriós, emfatitza, perquè "el poder dels moviments socials es basa en les arrels".

A l'escenari de Moyer en què els reformadors cometen aquest error, els professionals que dirigeixen les grans organitzacions poden fins i tot arribar a identificar-se més amb els seus homòlegs de l'oposició que amb la gent de base les donacions de la qual els paguen els sous, i que mitjançant el dur el treball fa que els seus programes cobrin vida. Com a resultat, un moviment pot perdre el rumb, "ja sigui a través de la connivència o el compromís dels activistes reformistes que soscaven la consecució dels objectius crítics del moviment."

Això ens torna a la proliferació dels sistemes d'etiquetatges de productes animals aprovats per activistes i el robatori resultant d'identitat que pateix el moviment vegà i pels drets animals. En un article recent del New York Times titulat "Meat Labels Hope to Lure the Sensitive Carnivore" ["Els Segells de la Carn Esperen Atreure els Carnívors Sensibles"], John Mackey, fundador i gerent de Whole Foods, un dels majors minoristes de carn més dels Estats Units, es descriu com "un vegà que és cada cop més eloqüent en qüestions de drets animals". Al mateix article, l'American Humane Association i la Humane Farm Animal Care, totes dues amb un clar interès en les reformes de confinament dels animals, i no en el boicot als productes animals ni en l'abolició de l'explotació animal, són considerades com a "organitzacions de drets animals".

Però quin és el mal, diuen els defensors, tan sols són paraules, oi? Com es diu al mateix article del New York Times, una cadena d'alimentació va augmentar el 25% les vendes de carn des que van afegir el logotip "Certified Humane" [Certificat Humanitari], fins i tot encara que aquests productes costen, de mitjana, entre un 30 i un 40% més.

Sembla que la indústria té més d'uns quants motius per a estar salivant amb la seva nova col·laboració amb el moviment de defensa dels animals.

 

Un moment de veritat aparent

Però, com podrien els líders activistes intel·ligents i experimentats caure en un parany de la indústria tan predictible? Potser no han entès que els valors que dirigeixen un moviment de justícia social són inherentment incompatibles amb els d'un negoci basat en explotar els mateixos éssers que el moviment s'ha compromès a protegir.

Quan el marc moral d'una causa de justícia social es barreja deliberadament amb la lògica utilitarista de maximitzar els beneficis d'una indústria explotadora, el que una vegada va ser una relació natural d'adversaris esdevé un matrimoni disfuncional de conveniència. Per a aconseguir que aquesta aliança antinatural funcioni, el pensament crític, el mateix catalitzador de la consciència, s'ha de neutralitzar a través de les manipulacions de les relacions públiques.

Animal Rights International, encapçalada per Peter Singer, va pagar perquè aquests anuncis es publiquessin als laterals dels autobusos de la ciutat de Nova York. L'enfocament utilitari de Peter Singer guia les polítiques de moltes de les organitzacions animals que actualment col·laboren amb les indústries d'explotació d'animals.

 
Com una estratègia per acabar amb l'ús de gàbies en bateria, per exemple, diverses organitzacions animalistes estan animant els seus membres i simpatitzants a persuadir individus i institucions per a canviar i consumir ous etiquetats com a "campestres o gallines criades en sòl". Un dels arquitectes d'aquesta campanya ha afirmat que aquests termes sinònims de "sense gàbia" no són pas enganyosos, atès que encara que les gallines estan confinades en entorns interiors artificials, tècnicament parlant, no es troben en gàbies reals.

Però ser objectiu tècnicament i dir la veritat no és necessàriament el mateix. Simplement cal demanar a membres de la societat en general que s'imaginin les vides de les gallines que produeixen ous "sense gàbia". La majoria probablement imaginaran una cosa semblant a la mítica cançó infantil "Old MacDonald had a farm", amb animals contents passejant lliurement per un corral bucòlic.

La realitat? Milions de joves gallines romanent espatlla amb espatlla en grans naus tancades, forçades a viure dia i nit sobre els seus propis excrements, respirant un aire tan fètid que els treballadors a vegades porten màscares de gas per a prevenir danys permanents als pulmons. Igual com les seves germanes de les gàbies de bateria, a les gallines "sense gàbies" els tallen brutalment el bec, els provoquen una muda forçada —sense menjar durant dies per a reiniciar el cicle de posta d'ous— i, per descomptat, són matades quan ja no serveixen. O, com va descobrir un investigador, si no es pot trobar cap comprador per als seus cossos destrossats, poden ser ficades en bidons d'acer i gasades, i les piles de les seves restes ja sense vida enviades a un abocador o emprades com a adob i compost. Per no parlar dels milions de pollets mascles que, incapaços de pondre ous, són ofegats sense cerimònia en bosses de plàstic o triturats vius per tal de fer adobs o pinso, les seves vides s'apaguen gairebé abans que arribin a començar.

Abús "nou i millorat"?

Si cerquem justícia tot col·laborant amb la indústria, ajudant a desenvolupar i promoure allò que ens diem que són formes d'explotació una mica menys horribles, no estem realment intentant reemplaçar una forma d'abús per una altra?

Mentre que és qüestionable si aquesta estratègia podria condir eventualment a la fi de l'explotació, una cosa és certa: quan els animalistes animen la societat a acceptar "noves i millorades" formes d'abús i maltractament, realment reforcen poderosament l'estatus dels animals no humans com a propietats —per ser adquirits, usats i disposats a voluntat. També reforcen significativament la credibilitat i la imatge pública positiva d'una indústria amb una llarga història de trair la confiança de la societat.

Encara és més preocupant que nosaltres, els defensors dels animals, no podem reeixir en seguir aquesta estratègia sense participar directament en l'engany i confondre la societat. Considereu, per exemple, allò que cal per vendre satisfactòriament la idea que comprar i consumir ous etiquetats com "de corral o de granja" és socialment responsable, i fins i tot compassiu. Si tota la realitat de la producció d'ous "sense gàbia" —o qualsevol altre sistema sistematitzat d'explotació d'animals— arriba a ser revelat, no seria [im]possible convèncer grans quantitats de gent perquè donessin suport?

Per tant, per a promoure els ous “sense gàbia”, hem de travessar la línia invisible, però crítica, que separa un activista d'un apologista.



 

De "Sense Gàbia" a "Lliure de Crueltat": Com la veritat aparent es converteix en ficció

Examinem algunes de les declaracions que han aparegut als mitjans locals on s'han fet campanyes d'ous "sense gàbia". Fixeu-vos com la pressió per a tancar la venda condueix a la inevitable confusió entre fet i ficció:

Un grup estudiantil de drets animals descriu la campanya d'ous "sense gàbia" com un intent per a aconseguir que el servei de menjars de la seva escola no compri més ous de "grans granges industrials amb condicions cruels". El líder del grup afirma que: "les granges industrials i les gallines engabiades són perjudicials per al medi ambient" i que "els ous 'sense gàbia' són bons per als animals i els ramaders locals".

En una altra universitat, els animalistes afirmen que si el menjador canviés a ous etiquetats "sense gàbia", "podríem estar orgullosos de nosaltres mateixos de saber que aquestes aus van tenir una vida digna" i que ja no donarien suport a "pràctiques mediambientalment insostenibles que exploten la terra, els treballadors i els animals".

La veritat és que la majoria d'ous “sense gàbies” són produïts en granges industrialitzades, i que hi ha poques evidències que suggereixin que les tècniques de producció “sense gàbia” siguin menys perjudicials per al medi ambient. Certament no són "bones per als animals".

Un estudiant de doctorat va dir: "si les nacions al llarg d'Europa poden prohibir les gàbies en bateria i tornar-se lliures de crueltat, llavors sóc optimista que la nostra universitat també podrà!"

Però, una indústria que mutila i mata els animals joves que explota pot ser realment anomenada "lliure de crueltat"?

En un altre centre, un estudiant promotor d'una reeixida campanya "sense gàbies" diu: "és bo que aquesta universitat pugui mostrar que som compassius amb els drets animals". Així que canviar a ous etiquetats com "sense gàbia" és ara una expressió de drets animals, una filosofia que rebutja tota l'explotació i boicota el consum de productes animals?

"Estem encantats de fer-ho" diu el gerent d'alimentació d'una empresa de la llista Fortune 500. "Crec que hi haurà un efecte dominó. Altres companyies també volen assegurar un tracte humanitari als animals".

Com va assenyalar un astut activista, els termes que poden ser emprats en un sentit relatiu quan hom es comunica amb activistes animalistes són ara aplicats en un sentit absolut a l'hora de vendre als consumidors aquests productes animals “nous i millorats”. Així que si bés es pot optar per argumentar que algunes formes d'explotació i matança són menys inhumanes o menys cruels que d'altres, un activista informat no pot definir honestament cap forma d'explotació i matança com a compassiva, humana o lliure de crueltat. Això és justament el que es fa creure al públic.

Imagineu-vos què vol dir fer tota la feina que cal per a abaixar el vel que cobreix l'horrible injustícia de la producció d'ous en bateria, i aleshores, fer mitja volta i metòdicament cobrir-lo de nou amb una façana nova i millorada: ous "sense gàbia", l'alternativa lliure de crueltat, socialment responsable i mediambientalment sostenible. Bo per als animals, bo per als ramaders, bo per als treballadors, bo per a tu.

Tot això passa en un moment en què més i més persones arreu del món són addictes a una dieta centrada en les proteïnes d'origen animal, la causa provada de la majoria de les malalties cròniques. En un moment en què ens enfrontem a una obesitat rècord, i la grip aviària es perfila com la propera pandèmia. Això, en un moment en què els investigadors de l'ONU han determinat que la ramaderia produeix més impacte d'escalfament global gran que tots els automòbils, camions, autobusos, avions, trens i vaixells del món plegats.



 

I no ho oblidem: també són més gustosos

Un tema que es repeteix en les notícies sobre les campanyes d'ous "sense gàbia", de fet molt comú a la majoria de la cobertura dels sistemes d'etiquetatge aprovats pels activistes, és com de deliciosos són aquests productes animals "nous i millorats".

Un servei de menjador d'un campus va realitzar una prova de gust i van ser incapaços de trobar ni un sol estudiant que no pensés que els ous “sense gàbia” tenien més bon gust. Un altre gerent de menjador va ser citat fent compliments per la seva frescor. Va parlar de com un dels seus xefs "va fer pa de plàtan amb els ous i va dir que fa que el pa sigui més lleuger i esponjós" i com "els estudiants semblaven interessats a tastar els ous", concloent que "la gent sembla estar menjant més ous per tal de tastar-los".

Hi ha cap dubte que la nostra causa sigui absorbida?

Però com pot culpar els activistes benintencionats de contribuir a la creixent abundància de desinformació i tergiversació? Al cap i a la fi, han estat convençuts per persones a qui admiren, de manera que si diuen la veritat, no reduiran tant el patiment com oferint aquestes falses garanties tranquil·litzadores de veritat aparent. Han estat convençuts que reemplaçar una forma d'abús per una altra és un camí viable per a acabar amb l'explotació.

A mesura que els valors i principis bàsics del moviment es posen perversament al servei de vendre els mateixos productes de patiment i explotació que es pretenien abolir, la gent íntegra i de bona voluntat es desorienta cada cop més. Perden la capacitat per a reconèixer que s'han vist abocats a un destructiu conflicte d'interessos, confonent-ho amb "pragmatisme" i "sentit comú".



 

Una mitja veritat és una completa mentida

És hora de mirar-se al mirall? Volem realment convèncer els nostres joves més idealistes que la manipulació hàbil és un camí segur cap a un món millor? Aquest gir de relacions públiques, i no pas l'educació, és la resposta? Volem perpetuar la fantasia destructiva que un moviment social de justícia es pot dirigir com una corporació multinacional?

La ignorància, la negació i la deshonestedat són a la pròpia arrel, no solament de l'explotació en si, sinó també de les forces socials i psicològiques que en permeten la tolerància. Quan estem disposats a sacrificar la veritat, a diluir-ne el poder per tal d'aconseguir guanys a curt termini, per nobles que puguin semblar, ens alliberem dels nostres amarraments ètics i comencem a desviar-nos del rumb, inevitablement enduts per la mateixa corrent que impulsa els que estan atrapats en l'explotació.

Al fons del nostre cor, sabem que hi ha un camí millor. Si prenem temps per a escoltar-nos, la nostra consciència ens mostrarà el camí.

Article original: Truthiness is Stranger than Fiction

 
******************

Per tal que el veganisme no tiri endavant com a moviment cal seguir l'estratègia que ja ha funcionat als països anglosaxons durant dos segles: que els animalistes s'aliïn amb els polítics i els explotadors institucionals per a aconseguir que l'esclavatge dels animals no humans es perpetuï adaptant-lo a l'evolució social mitjançant regulacions legals que facin pensar a la gent que tractem "humanitàriament" els animals i que el "maltractament" es castiga. D'aquesta manera, el missatge abolicionista es fa quedar com a "extremista" davant de la "moderació" dels benestaristes. Mentrestant, els animals continuen essent esclavitzats, danyats i matats per a benefici humà, i res no canvia realment per a ells.

 

«Benestar Animal vs. Alliberament Animal»

En aquesta ocasió m'agradaria compartir un article del biòleg i activista brasiler Sergio Greif sobre la diferència fonamental entre la posició del Benestar Animal i l'ideal de l'Alliberament Animal. És un escrit que em va ajudar a comprendre aquesta diferència, ja fa uns quants anys, i crec que avui en dia encara té el mateix valor didàctic. El text estava disponible a diverses pàgines, però resulta que aquestes han desaparegut o s'han renovat i han eliminat aquest text; per això he decidit recuperar-lo per al bloc amb el permís del seu autor.

 

****************

BENESTAR ANIMAL vs. ALLIBERAMENT ANIMAL

Sergio Greif

Benestar Animal i Alliberament Animal són termes que moltes vegades es confonen, especialment quan no s'està compenetrat al tema. No pas perquè la seva diferència sigui massa subtil, sinó perquè tots dos aparentment tendeixen a assolir un mateix ideal, encara que les concepcions, conceptes i arguments es distingeixen massa.

Per entendre tots dos termes primer hem de comprendre què són els drets dels animals. La Declaració Universal dels Drets dels Animals, proclamada en l'assemblea de la UNESCO el 27 de gener de 1978, a Bèlgica, diu al seu primer article "Tots els animals neixen iguals davant la vida i tenen el mateix dret a l'existència"; consideracions sobre la igualtat de drets es mantenen també a l'article segon: "Tot animal té el dret al respecte; l'home, com a espècie animal, no pot atribuir-se el dret d'exterminar els altres animals o explotar-los, violant aquest dret. Té el deure de col·locar la seva consciència al servei dels animals; Cada animal té el dret a la consideració, a la cura i a la protecció per l'home”.

Aquesta declaració es manté consistent des del primer al setè article. En aquests se sosté que: Cap animal ha de ser sotmès a actes cruels, i que aquests tenen dret a l'eutanàsia en cas de necessitat; que els animals salvatges tenen el dret de gaudir del seu ambient natural i que la captura d'aquests animals és antiètica, encara que sigui per a finalitats educatives; declara també els drets dels animals domèstics a no ser explotats, especialment per a fins mercantils; estableix que els animals han de morir de causes naturals, i que els animals domesticats mai no han de ser abandonats; i també que els animals que treballen tenen dret a l'alimentació i al repòs adequats.

Fins al setè article de la Declaració Universal dels Drets dels Animals, benestaristes d'animals i alliberadors d'animals tenen poca diferència, excepte potser que alguns dels benestaristes no tindrien cap problema per a empresonar animals silvestres, si hi hagués pel mig una proposta educativa; I que d'altra banda, alguns dels alliberadors temen els abusos que es puguin cometre a causa de l'establiment de l'eutanàsia com a mitjà per alleujar el patiment animal, ja que alguns propietaris d'animals podrien preferir recórrer a l'eutanàsia en comptes d'un tractament que sigui més costós que el preu de l'adquisició d'un nou animal.
 
La Declaració Universal dels Drets dels Animals conté també set articles més, alguns molt bons: El desè article, per exemple, l'entreteniment a expenses dels animals, els espectacles que usen animals i la seva exhibició, són condemnats; l'onzè article declara que matar un animal sense necessitat és un biocidi, és a dir, un delicte contra la vida; i el dotzè ve a complementar-los, ja que declara que matar molts animals silvestres o destruir el seu ambient és un genocidi. El tretzè i catorzè articles són també compatibles amb la idea fins ara exposada sobre els drets dels animals.

Tot i això, hi ha dos articles que són incompatibles amb tots els altres, i probablement van ser inserits perquè els legisladors eren benestaristes d'animals, i no pas alliberacionistes; i potser no van pensar més profundament sobre allò que escrivien, o no van voler crear polèmica o actuar contra els interessos d'una majoria, fins i tot els seus propis. Al vuitè article llegim "L'experimentació animal que impliqui un patiment físic, és incompatible amb els drets de l'animal, sigui aquesta una experimentació mèdica, científica, comercial o qualsevol altra; les tècniques substitutives han de ser emprades i desenvolupades" i al novè article llegim "En el cas de l'animal criat per servir com a alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i mort sense que per a ell resulti ansietat o dolor".

En aquests dos darrers articles resideix, al meu entendre, gairebé tota la discordança entre benestaristes i alliberacionistes. Analitzem, sense abandonar la Declaració, com són d'antagònics aquests dos articles en relació amb tots els altres: "Tots els animals neixen iguals davant la vida i tenen el mateix dret a l'existència" (Art.1), excepte llavors si són animals criats per a fins alimentaris, des que haurien de ser nodrits, allotjats, transportats i morts sense ansietat o dolor (Art. 9), un fet impossible atesa la naturalesa de la matança. No semblen merèixer el mateix "dret a l'existència". Diu la Declaració que es pot agafar un animal saludable, violar el seu cos amb intervencions i drogues, i en tot el procés no provocar patiment físic a l'animal –i de fet, no hi ha manera d'alleujar el patiment d'un altre sinó que és preguntant.

Pels partidaris del Benestar Animal, el dret a l'existència individual de cada animal no és rellevant, encara que declarin gairebé sempre que els animals han de ser tractats amb dignitat. Els alliberadors reconeixen aquest dret a la vida com a inalienable, intrínsec a l'animal, com ho és en l'home; Són fidels al segon article: "Tot animal té dret al respecte [i menjar-lo no seria una falta de respecte?]; l'home, com a espècie animal, no es pot atribuir el dret d'exterminar els altres animals o explotar-los, violant aquest dret —aquests drets han de ser inalienables, sense importar els nostres interessos particulars, els alliberadors són fidels al segon article, però els benestaristes no.

El corrent de pensament predominant actualment preconitza que matar un animal, si no interfereix amb el medi ambient o amb la conservació de l'espècie, no està malament. És un fet per a moltes espècies d'animals, però no per a totes. Generalment, les persones se sensibilitzen amb la mort individual d'un gos o un gat, o d'algun animal pel qual senten afinitat, però poc importen els centenars de caps de bestiar i milers de pollastres abatuts cada dia, solament només als escorxadors municipals de la nostra ciutat, des que les espècies Bos zebus i Gallus gallus no estan amenaçades d'extinció.

De qualsevol manera, la Declaració deixa clar que hi ha el biocidi i el genocidi, i que són tots dos èticament errats. Per què les persones es preocupen que no s'extingeixin les espècies, però es preocupen poc o gens pels animals a nivell individual? Probablement, el pensament ecològic que va florir a la dècada dels 60´ hi va contribuir molt, ja que va mostrar al poble el valor de la biodiversitat per a la conservació de l´equilibri, que, de fallir-se, tindria conseqüències nefastes fins i tot per a l´home, i no el valor intrínsec, de la vida individual. Tenim avui una concepció utilitarista de la vida.

Aquesta concepció és cruel, perquè pren l'home com a paràmetre per decidir qui ha de viure o morir. Allò simpàtic haurà de viure, allò indiferent podrà morir. Si penséssim així en termes humans, matar deu xinesos amb certa regularitat no comportaria un problema ètic, perquè són més mil milions de persones que garanteixen la supervivència de tot el poble. Però si descomptéssim el nostre raciocini egoista, veuríem cada xinès com un individu diferent de tots els altres, la vida individual dels quals mereix respecte. Per a cada xinès individual, no serà un consol saber que encara que a ell el matin la seva raça romandrà nombrosa, oferint més individus per ser matats amb regularitat.

No és per una qüestió de mal gust que comparem animals i humans: Pel que fa a l'interès per la seva pròpia vida, tots dos són idèntics. D'altra banda, no hi ha fonament consistent per defensar diferències que els tornin menys sensibles o que d'alguna manera els atribueixin un estatus inferior al dels altres, que no es pugui fer servir també per a justificar el racisme. Si deixem de banda l'antropocentrisme i les idees de supremacia humana que defensen les religions, què li quedarà a l'home per autoafirmar-se? Bé, les religions no poden ser considerades àmpliament en una argumentació, atès que tenim la llibertat per acceptar-les o no a la majoria de les parts del món. Molts diuen que la llei del més fort permet que sotmetem els animals, però això és una ximpleria si considerem errades les colonitzacions de nacions febles per les fortes, o que hi ha lleis que ens impedeixen atacar una persona més vulnerable. La llei del més fort no té base de defensa per a persones que viuen en civilitzacions on la vida és regulada per la consciència i no pas per l'instint.

Curiosament, consciència és un terme comunament emprat per a justificar l'explotació dels animals, ja que es diu que no tenen consciència que estan sent explotats. Aquesta mateixa afirmació ja es va fer servir per a justificar l'explotació sobre les dones i la gent de color: perquè les dones i els negres no tenien ànima podien ser explotats. Aquest argument és tan intel·ligent com la defensa cartesiana que els animals són màquines. Per què els humans no serien també màquines? Tan sols una persona que no hagi conviscut amb animals vius o que no hagi observat un animal, pot defensar que els animals no en tenen consciència. Però encara que no tinguessin consciència, això no seria una bona raó per explotar els animals, o també ho podríem fer amb febles mentals o nens petits. Qui pot dir que ells no tenen nivells de consciència gaire semblants?

Alguns diuen que perquè els animals no parlen els podem explotar, però els nadons humans, els muts i els sordmuts, no parlen i tampoc poden ser explotats. A més, els animals tenen les seves pròpies formes de comunicació. Els europeus van sotmetre molts pobles perquè tenien les seves pròpies formes de comunicació, però no parlaven “com la gent”. El fet que no comprenguem la comunicació dels animals no vol dir que no sigui una comunicació articulada. Ella serveix als propòsits dels animals com la nostra comunicació serveix als nostres.

Hi ha una antiga argumentació a favor de l'explotació animal, que ells no conceben una religió, no aprecien les arts o no fabriquen artefactes. Això seria llavors un bon motiu per provar-ne la inferioritat. Realment, molts humans no conceben cap sentit del diví, altres segueixen aquesta o aquella religió, però difícilment concorden quant a la naturalesa i personalitat de Déu. I què dir dels ateus, que encara concebent Déu no creuen en la seva existència? Posseirien els ateus i els adoradors de déus diferents dels nostres un estatus inferior al nostre? Per molts anys sí, això va ser un fet...

Solament a títol de curiositat, el naturalista Vitus B. Dröscher va verificar que alguns ximpanzés i dofins creuen en allò sobrenatural, encara que això no té cap rellevància per al seu major o menor estatus. Els ocells especialment tenen un bon sentit de l'estètica, verificat quan les femelles són atretes pel plomatge del mascle, o per la decoració que ell arregla al niu. I sobre els grans fets enginyosos de l'home? Bé, particularment sóc incapaç de muntar un rellotge partint de les peces; encara que faci servir l'ordinador no comprenc el seu funcionament; encara que sigui bon conductor, no entenc res del mecanisme de funcionament del cotxe, però això no em fa inferior a un rellotger, un professional d'informàtica o un mecànic. Moltes persones no aconsegueixen saber fer anar un ordinador o dirigir una interlocutòria, però no són inferiors a mi. La majoria de nosaltres no podem edificar una casa, però tots els forners (NdT: entenem forner rogenc, ocell) es poden edificar les seves. La majoria de les genialitats tan sols alguns de nosaltres les poden fer, però tota la humanitat ostenta aquests fets.

Al llarg de gran part de la història humana, els homes han explotat animals, però això no justifica la continuïtat del seu ús. Les societats del passat no han de servir mai de paràmetre per a regular la nostra ètica actual. Ètica significa la forma com ens hem de comportar i no la forma com ens comportem actualment, ni molt menys la forma com ens comportàvem en el passat. En el passat, els rebesavis de molts de nosaltres cometien estupre contra les nostres rebesàvies i potser per això som avui aquí; i encara que per aquest mitjà la humanitat sigui aquí no es pot considerar que l'estupre sigui vital per a la supervivència de la nostra espècie. Avui l'estupre és delicte a la major part del món, i no se'l pot justificar basant-nos en el nostre passat.

En el passat, l'esclavització era la base de l'economia, però la civilització humana hauria avançat el mateix sense que existís. Avui no podem justificar l'esclavització basant-nos en el passat. La Bíblia cita l'esclavatge sense qualificar-la com a inhumana; també cita la mort d'animals de la mateixa manera. Si volguéssim fer servir la Bíblia per a justificar la matança d'animals com una voluntat divina, també ho podríem fer en favor de l'esclavització, els crims de guerra, el casament consanguini, la massacre de poblacions civils senceres, l'abús infantil.

Si la proposta de la humanitat és avançar, evolucionar, no avancem gens quan acceptem que els drets inalienables poden ser transgredits a favor d'interessos particulars. El mateix podem dir sobre algú que rebutgi els inalienables drets infantils. Si algú fa servir un nen per a fins il·lícits, encara que aquest nen sigui orfe, ell estarà subjecte a les lleis que asseguren els drets dels nens. Encara que la persona asseguri que el nen no patirà un dolor excessiu, haurà procedit de forma antiètica si hi hagués un perjudici per a aquest. Un crim té agreujants i atenuants, però sempre és un crim. Exactament la mateixa justificació podria ser aplicada pel cas de qualsevol animal.

Aquí està llavors la diferència entre Benestar Animal i Alliberament Animal: les organitzacions de benestar animal pregonen que els animals poden ser explotats, poden ser sotmesos a experiments, poden ser abatuts per a extracció de la seva carn i pell o cuir, poden ser exhibits al públic, poden ser exterminats en massa per controlar les zoonosis, està bé que serveixin en qualsevol activitat a què els vulgui sotmetre l'home, sempre que ho faci "de forma humanitària" -però aquest mateix criteri d'actuació "humanitària" mai no podria ser aplicat a l'ésser humà.

Els activistes per l'Alliberament Animal defensen que l'home no posseeix el dret moral de sotmetre altres espècies animals, sigui per a carn, cuir, o per a experimentació. En tant que aquests éssers tenen la capacitat de sentir dolor i por, i tenen interès en preservar la seva integritat física, no tenim dret a causar dolor, por o dany. En aquest sentit, els animals tenen els mateixos drets bàsics que l'home, i aquests drets són inalienables.

**************

 

El negoci animalista afavoreix la industria de l'ou

 

Igual que hi ha una indústria que explota els animals també hi ha una indústria que es dedica a explotar l'explotació animal. Vull dir que hi ha una sèrie de corporacions animalistes que tenen com a objectiu publicitar determinats aspectes d'aquesta explotació considerats especialment 'cruels' i demanar diners a la gent amb l'excusa que ells poden reformar-la per tal que sigui més 'humanitària' o menys 'cruel'. Aquí en veurem un exemple notable.

L'organització 'IgualdadAnimal' ha anunciat a la seva pàgina que:

«La indústria de l'ou dels EUA deixarà de triturar vius milions de pollets mascles.»

Amb això es vol referir al fet que l'organització nord-americana Humane League afirma haver convençut la indústria avícola perquè apliqui una tècnica que permet identificar i rebutjar els ous que continguin embrions masculins. El propòsit és incubar solament els que continguin embrions femenins perquè es desenvolupin com a gallines i poder treure'ls els ous que produeixin. Els pollets mascle no poden pondre ous així que són assassinats poc després de néixer.

'IgualdadAnimal' dona suport, difon i celebra aquesta mesura qualificant-la com un 'progrés', però, un progrés cap a on?

Els explotadors institucionals reconeixen que aquesta mesura és 'comercialment viable' segons declara la pròpia Humane League al diari Washington Post, és a dir, que això no suposa cap amenaça al seu benefici econòmic ni a la seva existència com a indústria. Per tant, això no és una cosa que ajudi a progressar cap a l'abolició de l'explotació animal.

A més, la reforma no s'implantarà fins d'aquí a quatre anys, i potser llavors ni tan sols s'adopti, atès que es tracta d'un mer compromís verbal. És probable que sigui una pura maniobra publicitària. Els grups animalistes corporatius necessiten anunciar periòdicament suposades 'victòries' per animar la gent a donar-los més diners. És un negoci. Aquests grups animalistes mostren escenes de 'crueltat' i demanen diners a la gent al·legant que ells ho solucionaran. Però en realitat no solucionen res. Les seves mesures no aturen la violència contra els animals.

Fins i tot encara que realment s'arribés a implementar aquesta mesura, no se salvaria ni un sol animal. L'únic que passaria és que, en lloc d'incubar mascles i femelles, s'incubarien solament femelles. I totes les gallines que neixin viuran sotmeses per a produir ous i després ser enviades a l'escorxador. Ni un sol animal se salvaria de l'explotació. Per tant, es tracta de publicitat enganyosa. Tal com informa La Vanguardia:

«El culling hauria de ser substituït per la ‘selecció in-ovo’, una tècnica que permet seleccionar els ous abans que es desenvolupi el pollet. D'aquesta manera, es deixarien desenvolupar tan sols les femelles, mentre que els ous que continguin mascles serien emprats per a altres fins, com la producció d'aliments per a animals i l'experimentació científica, cosa que també reduiria la pressió productiva cap a les gallines ponedores.»

Ara imaginem un grup de proxenetes que tingués dones segrestades per inseminar-les forçosament amb la intenció que tinguin nenes per a explotar-les sexualment, però que matés els nens homes perquè no els serveixen per al seu propòsit. Algú pensa que seria acceptable assessorar els proxenetes sobre una tècnica que els permetés avortar els embrions mascles i així poder aconseguir que tots els naixements siguin nenes? Això és obscè i repudiable. Tot i això, els grups animalistes adopten com a norma aquesta tasca de complicitat amb els explotadors.

La reforma benestarista tan sols serveix per a tranquil·litzar-nos la consciència; però no serveix per a evitar la injustícia que infligim als animals. De fet, tot el concepte de 'benestar animal' s'ha ideat per a reforçar i perpetuar l'explotació sobre els individus no humans millorant-ne el rendiment econòmic i ajudant a tranquil·litzar la consciència de la gent perquè no s'inquietin sobre la moralitat de l'ús d'animals.

Si realment no volguéssim causar un dany innecessari i injustificat als altres animals aleshores ens faríem vegans —i difondríem el veganisme com a imperatiu moral. Totes les altres no són més que mesures inútils, i èticament reprovables, que no afecten el problema de la nostra relació amb els animals ni la seva situació d'esclavatge.

Cap a l'única cosa que aconsegueixen progressar els grups benestaristes és cap a una reforma de l'esclavatge animal que permeti que la gent se senti més còmoda consumint productes de l'explotació animal i fomentar la creença que podem explotar-los de manera 'humanitària' i 'feliç'.

 

Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual

Fa uns dies va aparèixer la notícia que a França s'havia aprovat una modificació legislativa mitjançant la qual els animals catalogats en la categoria d'"animals de companyia" —principalment gossos i gats— se'ls reconeixia jurídicament com a "éssers sensibles", és a dir, éssers que senten.

La qüestió és: i què?

Això senzillament no canvia res en absolut. Els animals no humans continuaran essent propietat humana i els propietaris podran continuar explotant-los —emprar-los per als seus fins. On és la diferència? És un canvi irrellevant que aparenta ser "important" però que ho manté tot exactament igual com fins ara.

Les lleis de "benestar animal" ja reconeixen que alguns animals no-humans són sentents. Per això no tenim lleis de "benestar vegetal" ni de "benestar mineral".

Que hi hagi animalistes que considerin que aquesta notícia és un "avanç" solament mostra el greu i estès desconeixement que hi ha sobre el problema fonamental en la nostra relació moral amb els altres animals.

Amb aquesta reforma legal els altres animals no deixaran de ser vistos com a coses. Continuaran essent considerats i tractats com a coses que existeixen per a ser esclavitzades pels humans. No canviarà absolutament res, excepte un paràgraf d'un paper.

Però és que aquesta mesura no serveix en la pràctica per a res? Sí, serveix per a alguna cosa. Serveix per a obstaculitzar el progrés del veganisme i fer creure a la gent que la situació dels animals es pot canviar mitjançant simples reformes legals i sense necessitat d'abolir el seu estatus de propietat. Per això serveix. És propaganda.

Tot i que la legislació no consideri alguns animals com a simples objectes —en el sentit d'éssers inerts— no equival en cap cas a què aquests animals deixin de ser tractats com a recursos, mercaderies i propietats. Per tant, que l'ordenament jurídic reconegui que els animals són éssers sensibles no implica cap canvi real per a ells en la manera en què són considerats des del punt de vista legal.

Crec que aclarir això és molt important perquè molta gent s'enganya i creu que una modificació legislativa en aquest sentit suposa alguna mena de revolució jurídica en benefici dels animals, quan no ho és en cap cas. Els animals continuen totalment sotmesos al capritx humà, no tenen un valor moral intrínsec reconegut i tan sols se'ls reconeix un valor instrumental en funció dels interessos humans.

Així doncs és la meva obligació oposar-me a la creença que aquests canvis legislatius siguin alguna classe d'"avanç" o de "passos" en la direcció d'eliminar la cosificació i explotació dels animals, perquè aquesta creença no té veracitat. Algunes mesures legislatives similars ja van començar a ser aprovades fa dos segles en països anglosaxons i això no va provocar, de cap manera, un canvi significatiu en la situació dels animals. La reforma de l'estatus de propietat dels animals mitjançant regulacions o normatives de "benestar animal" no condueixen a l'abolició d'aquest estatus d'esclavitud al què són sotmesos sinó que solament serveix perquè la gent cregui que està bé esclavitzar els animals sempre que ens preocupem per intentar assegurar el seu "benestar"; essent aquest suposat benestar en realitat un criteri absolutament limitat i determinat en funció dels interessos humans, i no en els interessos dels animals.

És clar que des del punt de vista lògic resulta incorrecte tractar un subjecte com si fos un objecte —i així mateix seria incorrecte des d'una perspectiva ètica racional— però l'ordenament jurídic no es fonamenta en la lògica sinó en la voluntat dels legisladors. És un sistema convencional i arbitrari. La legislació solament reflecteix els interessos dels poderosos o, en el millor dels casos, la pressió social dels ciutadans. Per això penso que, si un vol de veritat canviar les coses, el que ha de fer per aconseguir un canvi real en la situació dels animals no és enfocar-se en la jurisdicció sinó en l'ètica i en la conscienciació moral de la societat a través de l'activisme, per així aconseguir un canvi en les creences i costums de la gent, que són la font originària que marca la nostra relació amb els altres animals.

Res no canviarà de manera substancial mentre continuem pensant que els animals no humans són éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los per als nostres propòsits, tant si es tracta de menjar, vestimenta o entreteniment. Sense un canvi de paradigma moral no importa que els reconeguem com éssers sensibles, de la mateixa manera que el racisme o el sexisme no nega la sentença en els humans injustament discriminats i oprimits, sinó que els considera inferiors.

El veritable canvi, el canvi real que podem aconseguir ara mateix en favor dels animals és el veganisme.

Si realment estem en contra de la violència envers els animals —si creiem que està malament fer-los mal solament per simple plaer, tradició o conveniència— i aquesta declaració no és mera retòrica, llavors hem de deixar d'usar-los com a menjar, vestimenta o qualsevol altre fi.

Solament d'aquesta manera haurem deixat de considerar-los com a objectes —com a recursos per al nostre benefici— i començarem a reconèixer-los com a persones no humanes.

Els altres animals mereixen que fem aquest canvi. I podem fer-ho ja —des aquest mateix moment— fent-nos vegans, sense haver d'esperar cap llei.