Drets Legals i Drets Morals

Aquest escrit del filòsof i activista Tom Regan és un article valuós per la seva concisió i claredat argumental. S'hi explica, bàsicament, en què consisteix la noció essencial del que és un dret i la diferència entre les categories de dret moral i dret legal.

*********
Drets Legals i Drets Morals

Tom Regan

Juny 2011

Els filòsofs distingeixen entre drets legals i drets morals. Els drets legals són llibertats o proteccions que tenen els individus pel fet que les lleis els atorguen. Per exemple, els ciutadans nord-americans que tenen divuit anys, o més, tenen dret a vot. És evident que els drets legals no apareixen per si sols sinó que són creats per la llei; de dues maneres diferents: a causa dels capricis d'un dèspota, o a causa de la voluntat d'una assemblea triada democràticament. Per tant, una de les característiques definitòries dels drets legals és que són fets pels éssers humans; i de la mateixa manera, els humans poden també desfer-los.

Això ens condueix a una altra característica definitòria: els drets legals varien segons el país, i també varien amb el temps dins d'un mateix país. Per exemple, el dret que tenen els ciutadans nord-americans a la llibertat de religió i el dret a ser jutjats per un jurat no són drets universals a totes les nacions. I el dret a vot que tenen negres i dones actualment als Estats Units és el mateix dret que els va ser denegat sistemàticament durant gran part de la història del país.

Dues de les característiques definides dels drets morals, les altres seran exposades més endavant, contradiuen el que hem dit sobre els drets legals. Primer, els éssers humans no creem els drets morals, ni tampoc els podem desfer. Segon, els drets morals no estan limitats als ciutadans d'una nació particular o d'un moment particular. Els drets morals [per exemple: el nostre dret a la vida, a la llibertat, a la integritat física] són universals i intemporals.

La creença en els drets morals ha estat molt present en les democràcies parlamentàries. Els autors de la Declaració d'Independència dels Estats Units certament hi creien. Ells defensaven que l'única raó per tenir un govern, en primer lloc, era la de protegir els drets dels ciutadans. Drets que en ser independents, i previs, als drets legals, tenen l'estatus de drets morals.

Com a defensor dels drets morals, comparteixo la postura dels Pares Fundadors. Aquells joves que van ser enviats a lluitar al Vietnam tenien drets morals, incloent-hi el dret a la vida, a la llibertat i a la integritat física. Així com també els tenien els nens vietnamites que van ser assassinats i ferits durant el conflicte. I cada individu tenia aquests drets, tant si el govern nord-americà, com qualsevol altre govern, els reconeix com si no.

Però què vol dir dir que «ells tenien drets»? Suposem que diem com a resposta: «Bé, els drets que ells tenien eren drets morals, els quals són universals i intemporals.» Això és veritat, sens dubte, però no ens porta gaire lluny. Què més podríem dir sobre els drets morals que ens ajudi a entendre què són i per què són importants?

Hi ha sis característiques definitòries addicionals que ens ajuden a elaborar una resposta:

1. Drets i Deures: Dues Cares D'Una Mateixa Moneda

El primer element a destacar és la relació entre obligacions morals, d'una banda, i drets morals, de l'altra. Alguns dels nostres deures morals són de tal importància que porten aparellats amb ells uns drets. Els deures assumits són una cara de la moneda; els drets que se'n tenen són l'altra cara de la moneda. Permeteu-me explicar-ho:

Quan diem que alguna cosa és un deure moral, volem dir que és una cosa que hem de fer; una cosa que no seria correcta que no féssim. Per descomptat, podem no fer-ho. En tant que som éssers limitats, hi ha algunes coses que hem de fer però que no aconseguim fer. Tot i això, tothom entén la idea del que és tenir un deure —per exemple: el deure de dir la veritat; o el deure de mantenir la paraula dita. Quan volem saber quins són els nostres deures més importants, la resposta en part és simple. Alguns dels nostres deures són importants perquè permeten que hi hagi els drets.

2. Estatus Moral: *No Traspassar*

Una altra característica definitòria dels drets morals fa referència a l'estatus moral. La possessió de drets morals confereix un estatus moral distintiu a tots aquells que en tenen. Posseir aquests drets implica tenir una mena d'escut moral; una cosa que podem descriure com un senyal invisible que posés: "No Traspassar"

Què és el que aquest senyal invisible prohibeix? Dues coses, en general. Primer, que altres individus no estan moralment legitimats per fer-nos mal. Això vol dir que els altres individus no poden treure'ns la vida o danyar el nostre cos perquè ells vulguin fer-ho. Segon, els altres individus no estan legitimats a interferir en la nostra lliure voluntat. Això vol dir que els altres no estan legitimats per limitar la nostra voluntat pel sol fet que ells ho vulguin així. En tots dos casos, el senyal de *No Traspassar* protegeix els nostres béns més preuats [la nostra vida, el nostre cos, la nostra llibertat] limitant moralment la conducta d'altres individus.

Vol dir tot això que sempre està malament treure la vida a algú, danyar-lo o restringir-ne la llibertat? No. Quan algú s'excedeix dels seus drets violant els nostres, estem legitimats dins dels nostres drets a respondre de maneres que poden causar danys o limitar la llibertat dels qui vulneren els nostres drets. Per exemple: suposem que un lladre t'ataca. En aquest cas, actues dins dels teus drets si fas sevir la força per defensar-te a tu mateix, fins i tot si calgués causar un mal al teu agressor.

Afortunadament, al món en què vivim aquests casos són excepcions, no el que és habitual. La majoria de la gent, durant la major part del temps, actua respectant els drets dels altres éssers humans. Però fins i tot si el món fos diferent, el punt central continuaria essent el mateix: allò que estem moralment legitimats a fer quan algú viola els nostres drets no es tradueix en una excusa permanent per violar els seus drets.

3. Pes Moral: *Prevalència*

Qualsevol defensor seriós dels drets humans no sols creu que els drets individuals són importants; sinó que, encara més, creu que els nostres drets són la consideració moral més important que puguem imaginar. Emprant una analogia del joc de cartes anomenat brigde: els drets individuals són el que s'anomena un trumfo. Això significa el següent:

El joc de brigdge consta de quatre jugadors, i cinquanta-dues cartes; i es juga cada ronda amb tretze cartes de cada tipus: piques, cors, diamants, trèvols. Hi ha tretze rondes a cada mà, i sempre guanya la carta de més valor a cada ronda. Normalment, la carta guanyadora és la de més alt valor de cada tipus. L'as de trèvols preval sobre qualsevol altre tipus de trèvol, l'as de diamants preval sobre cada qualsevol altre tipus de diamant, i així successivament. Tot i això, els jugadors poden decidir que un tipus concret és el que preval, és el 'trumfo', dins d'una ronda particular. Quan ho decideixen, les cartes que pertanyen a aquest tipus concret adquireixen un valor afegit.

Per exemple, suposem que els cors són el “trumfo”, i que les tres primeres cartes jugades són la reina de piques, el rei de piques i l'as de piques. Ara tu ets el següent a jugar. No tens piques a la teva baralla. Tot i això, tens el dos de cors. Com que els cors són el 'trumfo' en aquesta ronda, el teu dos de cors preval davant de la reina de piques, el rei de piques, i fins i tot l'as de piques. És així com funciona la prevalença en el joc del brigde.

L'analogia entre el joc de bridge i els drets individuals en el context moral hauria de ser raonablement aclaridora. Hi ha diverses consideracions que són rellevants a l'hora de prendre una decisió moral. Com ens afectarà personalment depenent de la decisió que prenguem? Què podrà passar amb la nostra família, amics, companys i conciutadans? No és difícil escriure una llarga llista sobre això. Quan diem que els drets han de prevaldre, això vol dir que el nostre deure de respectar els drets individuals és la consideració més important en el context moral. Això significa que les conseqüències desitjables que puguem obtenir, per a nosaltres o els nostres familiars, mai no justifiquen violar els drets dels altres. Això significa que el benefici que altres puguin obtenir violant els drets d'algú mai no pot justificar el fet de violar-los.

4. Drets Morals i Igualtat Moral

La característica següent dels drets morals concerneix la igualtat. Els drets morals són iguals per a tots els que en tenen. Per això, ningú no pot denegar drets per motius arbitraris, prejudicis o moralment irrellevants. La raça seria una d'aquestes raons. Determinar quins individus tenen drets sobre la base de la seva raça representa especialment una virulenta forma de prejudici. La raça a què pertanyem no ens diu res sobre els drets que tinguem.

El mateix val per a altres diferències entre nosaltres. Podem traçar la nostra línia ancestral cap a diferents indrets: alguns provenen d'Irlanda, d'altres de Lituània, d'altres d'Àfrica. Alguns són cristians, altres jueus, altres musulmans. Altres són agnòstics o són ateus. Alguns, pocs, són molt rics, i molts són pobres. I així en general. Les nostres diferències són moltes i reals. No té sentit negar-ho.

No obstant això, no hi ha ningú que cregui en els drets que pensi que aquestes diferències estableixen diferències moralment rellevants. Si de veritat la idea dels drets morals vol dir alguna cosa, vol dir que els individus que tenen drets morals els tenen per igual. I els posseïm en igualtat de condicions sense importar les nostres moltes diferències, ja es tracti de diferències, per exemple, sobre la raça, el gènere, la intel·ligència, les creences religioses, el nivell de vida, el lloc de naixement.

5. Reclamar Drets: Exigències, No Favors.

La cinquena característica sobre els drets fa referència al que signifiquen quan els reclamem. Aquest punt s'entén més bé contrastant la reivindicació de drets amb la caritat o la generositat. És a dir, a vegades demanem coses que no mereixem. Si jo vull un cotxe esportiu i tu tens prou diners per comprar-me'l, et puc demanar: «Escolta, no t'importaria comprar-me un Ferrari?». Una cosa és clara sobre això i és que jo no tinc legitimitat per exigir que em compris un Ferrari. El fet que em compris un cotxe, qualsevol cotxe, no és una cosa que jo mereixi, no és una cosa que em deguis. El fet que em regalessis un cotxe seria precisament això: un regal. El teu regal podria servir per qualificar-te com a algú extraordinàriament generós, no com a algú extraordinàriament just.

Quan reclamem els nostres drets, no apel·lem a la generositat de ningú. No diem: «Si us plau, t'importaria donar-me alguna cosa que no mereixo?». No estem demanant favors. Al contrari, quan reclamem els nostres drets estem exigint un tracte just, demanant allò que ens pertany. Per descomptat, no hi ha garantia que ho rebem. Els ciutadans tenen dret a exigir seguretat quan passegen per un parc, però, malauradament, és un dret que els assaltants vulneren. En tot cas, entenem que no demanem res que no mereixem quan volem fer una passejada sense que ningú ens assalti.

6. Violació de drets i el deure d'ajudar

A vegades passa que les víctimes els drets de les quals són violats no comprenen la injustícia que es comet contra elles. El que els succeeix als nens, així com als que pateixen alguna greu discapacitat mental, sense importar-ne l'edat, són exemples evidents de com això pot passar. A causa de la seva vulnerabilitat, aquests individus són víctimes fàcils per als que cerquen algun benefici, ja sigui personal o col·lectiu. Quan són emprats com a mitjans per a aquests fins, no solament els drets d'aquestes víctimes són violats; sinó que també tots aquells que poden comprendre la injustícia que s'ha comès, tenen el deure d'intervenir a favor de la víctima, i actuar i al·legar en la seva defensa. De fet, aquest deure és en ell mateix una demanda de justícia, no una apel·lació a la generositat. Aquestes víctimes mereixen que les auxiliem. Ajudar-les és una cosa que mereixen, no simplement una cosa que seria 'bonica de fer' per part nostra. Conseqüentment, com menys capaços siguin les víctimes de defensar per si mateixes els seus drets, més gran és el nostre deure de fer-ho per elles.

Tots entenem que hi ha un límit al que podem fer per ajudar les víctimes de la injustícia. No ho podem fer tot per cada víctima. Tot i això, el nostre límit no és zero. Que no ho puguem fer-ho tot no vol dir que haguem d'acontentar-nos en no fer res.

-------------------------------------------------
Traduït del text original: "Legal Rights And Moral Rights"
-----------------------------------------------------

El principi d'identitat

El filòsof Franz Brentano va categoritzar l'univers en dos tipus d'ens: els que tenen intencionalitat i els que no. Els primers tenen iniciativa, tenen fins i desitjos; els segons solament obeeixen a les lleis físiques. Els primers són subjectes [són éssers conscients; són algú] i els segons són objectes, coses.

Tot i que la recent Declaració de Cambridge confirma específicament l'existència de consciència [consciència sensitiva] als mamífers i les aus, no nega que la consciència també existeixi en els altres animals, i les evidències actuals cada cop apunten de manera més clara a corroborar la tesi —avalada per Gary Francione i per Joan Dunayer— que tots els éssers que tenen un sistema nerviós actiu —ja siguin mol·luscs, peixos, rèptils o insectes— poden experimentar sensacions i tenen, almenys, una consciència bàsica de si mateixos i del que els passa. Anomenem consciència la capacitat de generar experiències subjectives: sensacions, emocions, sentiments, desitjos, pensaments.

Pot ser important advertir que la presència de l'utilitarisme ha distorsionat el coneixement correcte en l'àmbit animalista –i en general sobre tota la societat– sobre el fenomen de la sentença, sobre allò que realment significa sentir, i les seves implicacions morals. A l'utilitarisme tan sols li importa el dolor i de vegades el plaer. A l'utilitarisme li resulta irrellevant la individualitat i la voluntat pròpia de cada subjecte sentent. Per això comprovarem que sentir es confon sovint amb el sol fet de sentir dolor o sentir plaer —també veurem que es diu 'patir i gaudir'. Aquest punt, a part de no correspondre amb la realitat dels fets, obre una escletxa moral insalvable entre l'utilitarisme i l'ètica de drets individuals.

És un error considerar la sentença com solament la capacitat per a experimentar sensacions [dolor, plaer...] i oblidar o ignorar que la sentença es defineix per l'aparició de la subjectivitat (tota sensació fa referència necessàriament a un subjecte). La subjectivitat és el fonament de la individualitat. Tot ésser sentent té consciència de si mateix com un ésser únic i diferenciat de la resta d'éssers —individus o coses— que l'envolten. Aquest tret, d'acord amb les evidències que es poden trobar en els treballs dels científics Donald Griffin i Rodolfo Llinás -entre d'altres- és comú a tots els organismes que tenen un sistema nerviós.

Aquesta individualitat es defineix per l'afirmació de l'autonomia i la independència de l'individu. És a dir, l'individu té la pròpia voluntat i els seus propis interessos. Encara que aquests interessos bàsics poden ser comuns a la resta d'éssers sentents. Tot ésser sentent pel fet de ser un individu desitja la seva pròpia conservació i desenvolupament. La sentença és una facultat sorgida evolutivament en els animals per a assolir la supervivència. Els animals sentents desitgem, entre altres coses, perseverar en la nostra existència i satisfer les nostres necessitats. Així ho descriu el catedràtic Nolasc Acarín:

«Igual que la resta d'animals tenim dos objectius bàsics a la vida, de manera que els impulsos que ens governen tendeixen a aconseguir-los. Són la perpetuació i la satisfacció de l'ànsia de plaer. Són els dos grans estímuls que ens fan viure. (...) podria ser equivalent al que algunes escoles psicològiques caracteritzen com a instint de vida.»

Plaer i dolor solament són mitjans, instruments, per a aconseguir els nostres fins. Quan ens trobem abocats a una situació de greu perill i amenaça per a la nostra vida, emprarem tot el nostre afany i energia a resoldre o sortir d'aquesta situació, per molt patiment i dolor que ens comporti. Desitgem viure, conservar la nostra existència individual, i desitgem protegir-nos tant del mal com de les intromissions que pretenen sotmetre'ns. Volem que la nostra voluntat —l'altre tret fonamental de la sentença— no es vegi anul·lada o sotmesa a la voluntat dels altres.

Aquesta característica bàsica de la sentença que és la subjectivitat, la consciència d'un mateix, i allò que comporta —el desig d'autonomia i de supervivència— no és menys important que la capacitat d'experimentar sensacions [dolor, plaer, imatges, sons] i a més, tots dos fenòmens estan intrínsecament relacionats.

Per descomptat, el veritable problema moral d'aquesta qüestió consisteix en el fet que reconèixer la sentença en els altres animals no deriva automàticament en respectar-los. De fet, aquesta dada en realitat no és cap novetat. Des de fa milers d'anys podem trobar testimonis sobre com els humans reconeixien i assumien que altres animals també sentien –o que també raonaven. La ciència actual no ha fet més que confirmar amb evidències una cosa que en realitat ja s'intuïa des de fa mil·lennis. En paraules del neurofisiòleg Antonio Damasio:

«La consciència no és una cosa únicament humana, sinó un procés gradual que s'ha desenvolupat al llarg de l'evolució en moltes espècies.»

I no obstant això, reconèixer que altres animals senten no ha estat obstacle perquè els humans els explotin. Perquè per convertir aquesta dada en un fet moral ens cal aplicar correctament la lògica. Començant per una aplicació inconscient o emocional com és l'empatia —el que jo sento també ho senten altres: A=A] fins a arribar al principi ètic d'igualtat [la mateixa consideració] i el respecte per la persona.

Al seu prestigiós diccionari de filosofia, l'acadèmic Josep Ferrater Mora explica com el principi d'identitat es refereix tant a l'existència en si mateixa (l'ésser) com a la lògica i també la psicologia. Teniu almenys tres aspectes d'aplicació. I precisament el que jo defenso aquí és que el principi lògic d'identitat no solament està necessàriament unit amb el principi ontològic d'identitat sinó que també correspondria amb el principi psicològic d'identitat, és a dir, la consciència entesa com a consciència sensitiva. "La identitat de la persona és formalment identitat de consciència" afirma el filòsof David Sánchez Meca.

En resum, i sense detriment de res del que s'ha exposat anteriorment, la tesi que presento aquí, i que pretén sustentar una fonamentació objectiva de l'ètica i solucionar el problema filosòfic del "ser i el deure ser", es podria resumir substancialment en tres passos:

    * Cada ésser sentent, pel fet de ser sentent, posseeix necessàriament, almenys, una consciència bàsica, una consciència sensitiva. Aquesta consciència significa que es reconeix a si mateix, que experimenta sensacions, i que té una sèrie d'interessos bàsics com l'interès en autoconservar-se, evitar allò que atempti contra la seva integritat física. És a dir, tot ésser sentint posseeix identitat [A=A]. Es reconeix a si mateix diferenciat de la resta d'éssers que l'envolten. Quan sent, experimenta una sensació, és ell mateix, i no pas un altre, qui sent. Les sensacions no es produeixen en un buit impersonal, sinó que requereixen per definició l'aparició d'un subjecte, una identitat, a la qual es refereixen.

    * El principi lògic d'identitat expressa que cada ens és ell mateix [A=A] i no un altre de diferent. Això es correspon a l'àmbit empíric amb el que entenem per sentença o consciència sensitiva. No es correspon merament amb l'existència ni amb la vida com a procés biològic. Ja que ni l'existència ni la vida impliquen de per si mateix tenir consciència de si mateixes. L'existència és el fenomen primordial [l'ésser] i la vida no és més que un mecanisme natural —com la digestió. Tant l'existència en si mateixa i com a vida s'expressen simplement com a “A”. Solament aquella existència que es reconeix a si mateixa com a existent, es pot expressar com a "A=A", és a dir, com a identitat.

    *Per tant, si el respecte per la lògica, inherent a la nostra naturalesa i raonament, significa inevitablement respectar el principi lògic d'identitat, se'n deriva també el respecte pel principi psicològic d'identitat (que serien el mateix en àmbits diferents), és a dir, la sentença o consciència sensitiva. La nostra obligació racional de respectar la lògica implica el respecte moral per la persona. Això fonamenta objectivament l'ètica i rebutja qualsevol altre tipus de fonamentació diferent, que per necessitat seria arbitrària.

Realment, no hi ha res especialment nou en aquesta argumentació, excepte potser el fet de connectar el principi lògic d'identitat amb el principi psicològic d'identitat —la ment o la consciència de cada individu. Altres propostes filosòfiques han apel·lat al principi d'identitat i al respecte per la persona, però no tinc constància que cap hagi connectat tots dos principis en el sentit esmentat.

No obstant això, aquesta connexió em sembla singularment important ja que fonamenta de manera racional i inapel·lable l'objectivitat de l'ètica, alhora que exclou, d'una banda, la pretensió irracional que tota fonamentació és sempre necessàriament arbitrària, i, d'altra banda, refuta prejudicis morals com l'especisme o l'utilitarisme assenyalat anteriorment. Ja no es tracta que el respecte per la persona -a qui molts arribem primerament a través de l'empatia i de la intuïció- sigui una proposta més entre d'altres, sinó que és l'única postura racional que algú pot mantenir en l'ètica.

Alguns esforços moderns a favor de l'objectivitat en l'ètica, com és el recent cas de Derek Parfitt, no han satisfet realment ningú, ja que Parfitt no soluciona el problema essencial de com trobar un fonament universal a les qüestions morals, i simplement es dedica a raonar sobre la coherència interna, o la possibilitat pràctica, de cada teoria moral.

Per descomptat, encara que soluciona alguns problemes essencials, aquest plantejament que he exposat no està exempt de complexitats en la seva aplicació, les quals tinc intenció de solucionar en successives notes. En tot cas, allò important és que ningú que raoni, que accepti la lògica i la racionalitat, pot proposar una altra postura sense que resulti evidentment arbitrària i sense fonament objectiu. Si aspirem que sigui la raó (i no la violència) qui governi les nostres vides, i apliquem la lògica, tan sols pot ser satisfactori aquest principi d'argumentació.

Solament si per caprici o per benefici pretenem que l'ètica continuï essent una mena de bufet on qualsevol teoria hi cap, i cadascú se serveix al seu gust, ens resultarà hostil la idea que no podrem per més temps tolerar com a suposadament racional el fet que hi hagi diverses teories morals diferents i contraposades. Aquest relativisme moral no és racionalment acceptable. Això és, res diferent del que passa a la ciència.

Ja és hora que l'ètica, i la filosofia en general, parteixin de l'evidència i es basin solament en l'evidència i en la lògica; no més en prejudicis, gustos o fantasies que no ens han conduït més que al desastre moral, a causar víctimes innocents que es podrien haver evitat. És clar que si no acceptem que el respecte per la lògica i, per tant, el respecte per la persona, és el centre de l'ètica llavors òbviament no veurem mai això com un problema.