La igualtat

 

Un dels conceptes clau que s'ha defensat des de fa segles a les reivindicacions socials de justícia és la igualtat. El lema de la Revolució Francesa era: «Igualtat, Llibertat, Fraternitat». Des de llavors la majoria estem d'acords en afirmar que tots els individus som iguals, o hem de ser tractats o respectats de manera igual. El principi és definit així de manera succinta pel professor Tom Regan:

«Aquest principi declara que els desitjos, necessitats, esperances, etc. de diferents individus, quan són d'igual importància per a aquests individus, són d'igual importància o valor sense importar quins siguin els individus: príncep o indigent, geni o idiota, blanc o negre, masculí o femení: humà o animal.»

La qüestió a tractar aquí és de què parlem quan parlem d'igualtat en el context moral i per què la igualtat és un principi moral que cal assumir i defensar, en lloc de, per exemple, la jerarquia. No tan sols podem sinó que fins i tot racionalment hem de qüestionar aquest punt; que entenc que mereix una resposta raonada i no dogmàtica.

El filòsof Isaiah Berlin, en un assaig precisament titulat «La igualtat», va haver de reconèixer que, a parer seu, el principi d'igualtat no es podia fonamentar racionalment, sinó que calia prendre'l com si fos un axioma a partir del qual derivar els nostres raonaments morals. Però és una conclusió amb què difícilment puc estar-hi d'acord. Considero que la igualtat sí que es pot fonamentar racionalment, a partir de la lògica, com explicaré a continuació.

En primer lloc, la igualtat equipara dos elements empíricament diferents. La igualtat es basa en el principi lògic d'identitat, és a dir: A=A. Si tenim un element A i també en tenim un altre que és A, aleshores podem deduir lògicament que són iguals: A=A, encara que podem distingir-los empíricament. Així que la igualtat consisteix bàsicament en identificar termes iguals dins d'un context on apareixen diferències. Tot i que cadascun de nosaltres és un individu únic i diferent dels altres, hi ha trets o característiques en què podem establir una certa igualtat. Començant pel fet que en efecte tots els éssers sentents som igualment individus i tenim els mateixos interessos bàsics.

Per tant, la igualtat moral considera que aquells elements o característiques que siguin iguals han de ser tractats de manera igual. I el fonament, com hem vist, és la lògica. Per tant, acceptar la lògica implica acceptar la igualtat. No pot ser altrament si partim de la idea d'aplicar la lògica com a criteri normatiu a seguir en la nostra conducta. És clar que podem triar no fer-ho i guiar-nos simplement pels nostres desitjos, o per allò que altres —com la tradició o l'autoritat— ens diguin, sense cap més fonament. En aquest cas no estaríem actuant racionalment ni èticament.

Apel·lar a la igualtat per si sola no és suficient. Hem de concretar a quina igualtat ens referim. Quan doctrines com l'utilitarisme, i afins, parlen d'igualtat no es refereixen a la igualtat que exposo i defenso en aquest assaig. L'utilitarisme solament defensa que els interessos de tots els individus siguin quantificats de la mateixa manera. Això vol dir que si l'utilitarista considera que utilitzar i matar un individu innocent beneficiarà molts altres individus llavors el que és just, segons l'utilitarisme, serà utilitzar i matar aquest individu en qüestió. Així ho defensen autors com Peter Singer. És per això que l'utilitarisme i l'explotació animal són compatibles.

De la mateixa manera, quan parlem d'igualtat des d'una perspectiva moral antropocèntrica estem limitant el principi d'igualtat solament als humans sense cap raó que ho justifiqui. El sol fet d'ésser humà no és moralment més rellevant que el fet de ser ros o bru. És una qüestió genètica en què res no afecta els fets que sí que són moralment rellevants: el fet de ser una persona —un ésser conscient que posseeix voluntat i interessos. Creure que l'espècie té una rellevància moral és l'error bàsic de l'especisme.

D'altra banda, cal no confondre igualtat amb identitat. Tots els éssers conscients són iguals empíricament en el sentit que tots ells tenen la capacitat de sentir, i són iguals moralment en el sentit que tenen un valor moral inherent, però no són idèntics, ja que cada individu és únic i singular, encara que siguin molt semblants— i tinguin la seva pròpia identitat personal.

Una distorsió del principi d'igualtat és la idea que tots hem de ser forçats a ser iguals en tots els aspectes rellevants. Reconèixer i assumir el principi d'igualtat implica ser igualitari, però no condueix a adoptar una posició igualitarista. Un enfocament igualitarista no considera que tots hem de ser considerats i respectats de manera igual, sinó que tots hem de ser de fet iguals en tot, encara que no ho siguem. L'igualitarisme no pren la igualtat com a principi sinó com a objectiu a imposar. El problema és que l'igualitarisme vulnera el principi d'igualtat. Per aconseguir la igualtat plena de tots els individus en tots els aspectes, l'igualitarisme està a favor d'explotar els individus per aconseguir la igualtat. És a dir, aspira a aplicar la igualtat total com a fi, però no a aplicar-la als mitjans. Tanmateix, els mitjans han de seguir lògicament el mateix criteri moral que els nostres fins, ja que no hi ha cap raó que justifiqués un tractament diferent entre tots dos.

Hi ha encara una altra diferència entre un enfocament igualitari i un d'igualitarista. Posar al mateix nivell els nostres interessos bàsics i els interessos bàsics dels altres individus no vol dir que haguem de preocupar-nos per a satisfer els interessos dels altres de la mateixa manera que ens preocupem dels nostres. Tan sols vol dir que satisfer els nostres propis interessos no ha d'implicar vulnerar els interessos dels altres. En això consisteix la igualtat quan diem que hem de respectar igualment els altres animals. Si postulem que estem obligats a satisfer els interessos d'altres individus pel simple fet que existeixin, o perquè tinguin necessitats, el que estaríem defensant és l'explotació sobre els individus, és a dir, tractar uns individus com a simples mitjans per als fins d'altres.

Tots els éssers que tenen capacitat de sentir són persones, tenen personalitat, no són objectes —són éssers sensibles, que tenen consciència i interessos propis. Si acceptem el principi d'igualtat, llavors no podem acceptar que un individu sigui sotmès o explotat per un agent moral. Si obliguem un individu a satisfer o estar supeditat als interessos d'un altre individu estem violant el principi d'igualtat. Per això, l'explotació dels individus —incloent òbviament aquesta forma concreta d'explotació que és l'esclavatge— és una injustícia que no es pot justificar ni excusar d'acord amb l'ètica, si entenem l'ètica com un sistema normatiu purament racional.

En definitiva, els punts que més m'importa ressaltar són: [1] Que la igualtat, tal com s'exposa aquí, ha de ser acceptada si hom accepta la lògica i la raó; [2] Que la igualtat no implica forçar que tots siguem iguals en allò en què no ho som, sinó que solament implica reconèixer que hem de ser considerats i respectats en allò que de fet som iguals; [3] Que la igualtat no s'aplica sols als interessos dels individus sinó a la consideració dels individus com a tals: més pròpiament com a persones.

Per a una exposició més detallada sobre el principi d'igualtat en el context animalista, recomano vivament la lectura del llibre “Introducció als Drets Animals”, del professor Gary Francione.