Sobre lògica i identitat

 

«La sanció ètica és un manament semblant a la regla lògica.» ~ Franz Brentano ~

En un anterior assaig anomenat «El principi d'identitat» vaig exposar la idea [anticipada a la nota titulada «Lògica»] que la lògica —els principis bàsics de la lògica— ens proporcionava el fonament material de l'ètica. Així com que en general l'ètica no és més que la correcció de la nostra conducta segons la lògica. Tant en els comentaris i missatges que vaig rebre posteriorment a tots dos articles, així com en debats i converses privades, vaig poder apreciar que els arguments que presentava no eren entesos amb facilitat. Per això, abans de continuar desenvolupant un raonament a partir dels axiomes presentats, continuaré incidint en les idees bàsiques de la teoria que defenso.

Fa 2500 anys que Parmènides va exposar teòricament la base primordial de la lògica [logos] [N.T.: enllaç no disponible] i ho va fer com a contingut. És a dir, els principis bàsics de la lògica ens revelaven per si mateixos la naturalesa de la pròpia existència. La seva explicació es limitava a l'àmbit ontològic, és a dir, a l'existència mateixa com a tal —el ser— i demostrava de manera irrefutable que l'existència és increada, immutable i eterna. Ningú no l'ha pogut refutar des de llavors, i mentre la lògica no canviï, i no pot canviar, els seus arguments són irrefutables.

Certament, la lògica es pot aplicar a l'àmbit del coneixement mateix —l'epistemologia— i precisament aquí radica l'èxit de la ciència. La ciència és una forma determinada de coneixement que es basa rigorosament en la lògica i en els fets, en oposició a l'explicació mitològica: arguments basats en la imaginació, la fantasia, els desitjos personals. La ciència ha tingut èxit a l'hora de conèixer i predir els esdeveniments naturals per la simple raó que s'ha fonamentat en els principis de la lògica i els fets empírics. A part, és clar, de les matemàtiques. Però les matemàtiques no són més que un llenguatge per a representar quantificacionalment el món. Les matemàtiques sí que són una pura eina.

El que proposo, en definitiva, dins ja del context moral, és que també la lògica, com a contingut, es pot aplicar a l'ètica. L'ètica consisteix essencialment en respectar la lògica en si mateixa mitjançant la nostra conducta. Principis ètics com la coherència, la responsabilitat, el respecte per la persona, la igualtat, i altres conceptes morals, estan purament basats en la lògica. No pot ser d'una altra manera. Cal segons la lògica. Si la lògica és inherent a l'existència i al pensament, no té sentit lògic que proposem que la moral no ha d'estar completament supeditada a la lògica, als principis i categories lògiques, i la seva aplicació en la nostra conducta.

He comprovat que aquest punt resulta molt difícil d'entendre per a la majoria de la gent. Estem tots tan acostumats a fer servir la lògica com un mer instrument que ens costa veure-la com un àmbit de coneixement que té el seu propi valor. De la mateixa manera que molta gent no pot assimilar que els altres animals no són eines, sinó que tenen la seva pròpia personalitat, tenen voluntat i interessos. Tenen un valor intrínsec, per sobre de qualsevol valor instrumental que els puguem atorgar. Simplement hi ha persones que no ho entenen o no ho poden assumir. El mateix passa amb la lògica. No és més que un altre cas en què diversos mil·lennis d'inèrcia ens impedeixen literalment qüestionar o enderrocar els prejudicis adquirits.

Quan William K. Clifford al·legava que les nostres creences per ser moralment acceptables havien d'estar sempre basades en l'evidència comprovable, i ho postulava com un deure ètic, no feia altra cosa que aplicar la lògica en si mateixa. Quan William James li replicava que les creences que resulten útils o satisfactòries també han de ser considerades com a vàlides, no estava fent res més que rebutjar la lògica en favor de el predomini de les emocions o del benefici particular de cadascú.

Si aquest raonament que aquí plantejo és correcte, llavors resulta evident que totes les altres suposades teories ètiques es basen en arbitrarietats. Per molt consistents que poguessin ser en la seva coherència interna; si no es basen els seus fonaments en la lògica, han de ser racionalment rebutjades. Hi pot haver algunes teories com la kantiana que es basa en el respecte per la persona. Però el seu concepte de persona és erroni. Hi ha teories com l'utilitarisme que recullen algun aspecte de la sentença —com és el dolor i el plaer— però apliquen un reduccionisme hedonista que no es justifica en base a les evidències que tenim sobre la sentença. Totes aquestes, en general, estan plenes d'errors i dogmes, perquè totes són mers reflexos de prejudicis o interessos creats.

Potser el punt més controvertit en aquesta explicació és la noció d'identitat. Especialment rau aquí la major dificultat, segons sembla, per tant exposaré concisament què és la identitat i per què respectar el principi lògic d'identitat implica i equival a respectar la persona, és a dir, l'ésser que en si posseeix —o, millor dit, l'ésser que és— identitat. La lògica converteix en necessari que respectem tots els éssers que s'identifiquen a si mateixos. Sobre aquest punt és important aclarir dues coses:
 

• Els éssers amb identitat no són tots els éssers —tots els ens o existents. Aquest és el primer error en què més fàcilment es pot incórrer. Els ens de l'existència, tots els éssers que existeixen, en tant que existents es limiten a existir. Les coses són. L'existència no és identitat. Però, preguntareu, per ventura cada cosa no és ella mateixa i no una altra cosa? Per descomptat. Però aquest fet és l'existència, no la identitat. La identitat solament succeeix quan nosaltres, a part d'existir prenem consciència que existim, a través primerament de les sensacions. I prenem consciència que altres éssers també existeixen —aplicant el principi d'identitat que hi ha al nostre pensament. Aquesta reflexivitat —no limitar-nos a existir, sinó a saber que existim— és el que anomenem identitat [A=A] en el seu nivell més bàsic. És la consciència primària que expliquen els neurocientífics.

• La identitat personal, o identitat psicològica, és l'encarnació biològica del principi d'identitat. I apareix amb la consciència. I la consciència al seu torn apareix amb la capacitat de sentir. Quan algú sent, ha de sentir que és ell qui sent, i no un altre. Una sensació impersonal o en el buit és un absolut impossible. El jo o la subjectivitat apareix amb la sensació. I aquí rau la consciència primària de tot organisme que sent. Aquest fet es pot representar de manera lògica-formal mitjançant l'expressió "A=A". Per tant, si la identitat es reflecteix en dos aspectes: lògic [logos] i biològic, tots dos han de ser considerats de manera equivalent. Fent ús del propi principi d'identitat. És a dir, si un raonament formal és correcte al respectar el principi lògic d'identitat, un raonament moral serà correcte en tant que respecti el principi psicològic d'identitat, és a dir, els éssers que senten.

Hi ha un detall que em sembla que afavoreix certa confusió sobre aquests punts i que trobem en el fet del sentit que té el terme "lògica". Perquè quan parlo de lògica em refereixo tant a allò que tradicionalment s'ha denominat logos -l'estructura essencial de l'univers- com a la disciplina formal del raonament (basada en els principis d'identitat, no-contradicció, tercer exclòs, raó suficient). Quan parlo del principi d'identitat em refereixo al logos però també al principi d'identitat en la lògica formal. La noció d'identitat forma part del pensament com a estructura bàsica, però també es refereix a la consciència, de nosaltres mateixos i del que ens passa, que tenim cada un dels éssers que podem sentir.

El "logos", per descomptat, no es refereix a res transcendental o metafísic. És l'estructura essencial de l'existència. L'univers té un entramat formal i això és al que anomenem logos. De fet, el reconeixement del logos marca la diferència amb el pensament mític o màgic, al reconèixer que l'univers no es regeix per l'atzar o el caprici sinó per lleis i constants presents en tots els fenòmens. La seva presència no és més ni menys enigmàtica que la pròpia presència de l'univers, ni té res de particularment misteriós.

No estic segur de si alguna cosa d'això ajuda a aclarir la noció d'identitat, o es limita a ser una repetició del que ja dit en altres notes. En tot cas, acabaré desenvolupant de nou, en els seus termes bàsics, el pensament central del que seria una fonamentació lògica de la moral:

Si tots acceptem que la lògica determina la correcció del nostre pensament i tot raonament és correcte precisament perquè s'ajusta a la lògica, haurem de concloure, atenent-nos a la lògica, que el raonament moral està subjecte al mateix criteri. Per tant, la moral s'ha de basar en el principi d'identitat. L'ètica és bàsicament el respecte per la identitat. Ja sigui identitat formal o identitat psicològica (això és: els éssers que senten - els éssers que són conscients de si mateixos). Per descomptat, l'ètica té també altres aspectes basats en la resta de categories lògiques: la igualtat, la coherència, la responsabilitat... Que també són igual d'importants.

L'ètica és l'àmbit de coneixement que ens mostra el què hem de fer. Crec que en aquest punt gairebé tothom hi estaria d'acord. La moral és un codi de normes que estableixen el que sí està bé de fer o el que no està bé de fer. No hi ha cap teoria que intenti fer-se passar per ètica que no accepti aquest plantejament bàsic.

Segons el filòsof James Rachels, la definició mínima d'ètica seria la següent:

«La concepció mínima [de la moral] pot enunciar-se ara molt breument: la moral és, com a mínim, l'esforç de guiar la nostra conducta per raons —és a dir, fer allò per al que hi ha les millors raons— alhora que donem igual pes als interessos de cada persona que serà afectada pel que fem.»

L'única diferència entre ciència i ètica és l'àmbit d'aplicació i la finalitat. El fonament i el mètode és exactament el mateix: la raó. La ciència pretén conèixer el món natural per tal de beneficiar-nos, ja sigui mitjançant la prevenció o el control. D'altra banda, l'ètica pretén establir nostra guia de conducta sobre la base de la raó. La raó és una postura davant l'existència fonamentada en la lògica i els fets empírics comprovables.

Des d'una perspectiva racional, la moral parteix d'uns postulats bàsics que són acceptats com un principi absolut pels individus racionals —i prou intel·ligents. I d'aquests postulats es pot deduir la resta de proposicions morals. D'aquesta manera, la moral s'assembla més a la ciència —la qual segueix el mateix procediment per a construir els seus models d'explicació— i no als gustos o tradicions, que es basen únicament en preferències individuals, que poden ser merament arbitràries o circumstancials.

El fet que no s'hagi deduït tota la moral no és un argument en contra d'aquesta postura, com tampoc ho és contra la ciència que no hagi explicat tota la realitat. I el fet que hi hagi individus que no acceptin els preceptes morals no és diferent del fet que hi hagi individus que no accepten les conclusions de la ciència.

La manera d'agafar el suposat conflicte entre "ser" i "haver de ser" és acceptar l'existència de normes morals definides per determinats axiomes —o deduïts a partir d'ells. Aquests axiomes són les lleis bàsiques de la lògica, més específicament la llei d'identitat [A=A]. És el principi d'identitat el que ho determina tot. És el que determina en què consisteix l'ètica, quins éssers són moralment rellevants i per què, i quin tipus de consideració i protecció moral han de tenir.

Si la identitat consisteix bàsicament en la consciència de nosaltres mateixos, diferenciant així de la resta d'elements i éssers de l'existència, llavors el fenomen de la consciència és formulable d'acord amb el principi d'identitat [A=A]. La identitat en si mateixa no rau en les nostres característiques particulars, —ja que tant se val dir "A=A" que "E=E"—, sinó que la identitat és precisament en aquest acte en el qual un ésser es fa referència a si mateix, com a individu, en diferenciació al medi que l'envolta. Aquest és el fet peculiar de la sensació i el que origina el fenomen de la subjectivitat. Ser conscient és ser algú conscient d'alguna cosa. Un estat de consciència sense subjecte, sense algú que sigui conscient, és un absurd.

A més, el fet d'ésser sentent —de ser algú— implica en si mateix el desig innat de conservar i protegir la pròpia existència contra el que l'amenaça o perjudica i en favor del que la manté i afavoreix. La sentença ha sorgit com un mecanisme evolutiu [N.T.: enllaç no disponible] per a aconseguir que l'organisme animal es mantingui amb vida.

En conclusió, aquesta és, en síntesi, la connexió entre el principi d'identitat i la sentença. I la connexió entre el principi d'identitat i l'interès bàsic en conservar l'existència: el desig de viure. És per això que essent la lògica el fonament de l'ètica racional, la llei d'identitat ens mostra que:

1) Són els éssers que senten els que mereixen ser inclosos dins de la consideració moral;

2) Que la consideració moral consisteix a respectar i protegir —de la nostra ingerència com a agents morals— l'interès fonamental de cada individu en conservar, i desenvolupar, la seva pròpia existència.


Textos relacionats (en castellà):

- Els mites i el logos [N.T.: enllaç no disponible]

- Coneixements fonamentals de filosofia: raonament lògic

- Lògica i realitat [N.T.: enllaç al web ferratermora.org no disponible]. 

Educar és la clau

  

«Hi ha centenars d'individus atacant les branques per cada un que colpeja l'arrel.» ~ H. D. Thoreau

 

En altres entrades del blog he intentat exposar els problemes que comporten determinades perspectives que pretenen enfrontar-se al problema de l'explotació animal, com és el cas de l'anomenada “acció directa” o el cas del regulacionisme [regular l'esclavatge dels animals]. Ara voldria exposar quin és, segons el meu parer, el camí que ens pot conduir a aconseguir un canvi real i una solució efectiva per a la injustícia que representa l'explotació animal.

Entenc que la forma més correcta i efectiva d'aconseguir el respecte per als altres animals és a través de l'educació vegana. Tant a nivell individual com a nivell social. En aquesta entrada pretenc exposar una argumentació a favor d'aquesta postura.

El motiu pel qual explotem els animals no té a veure amb una suposada maldat intrínseca a la nostra naturalesa. Potser alguns individus, pocs, actuen per malícia, però la gran majoria simplement hem estat adoctrinats per a veure els animals com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici, i així assumir com a normal el fet d'usar-los pel nostre profit, a expenses de llevar-los la llibertat i la vida.

Per tant, la causa de la nostra violència envers els altres animals rau en el prejudici que se'ns inculca des de la infància; i l'única possibilitat de posar-hi remei és revertir aquest adoctrinament especista mitjançant la conscienciació educativa. Estic convençut que la gran majoria de la gent és capaç d'empatitzar amb els animals i de comprendre que està malament explotar-los –així ho indiquen nombroses evidències. Tan sols els cal que algú informi i ajudi a aquesta gent a prendre'n consciència.

Òbviament no tot allò que som i fem té a veure amb l'educació que hem rebut. Hi ha elements de la nostra personalitat que són purament biològics i que l'educació no pot canviar. En tot cas potser els podem canalitzar, però no anul·lar-los.

Segons l'etòleg Konrad Lonrez, tenim un instint d'agressió que és inherent a la nostra naturalesa i que és la causa biològica que hi hagi el comportament violent. Però aquest instint —i això també ho diu Lorenz— no té perquè desembocar necessàriament en violència i destrucció, sinó que pot ser canalitzat en activitats constructives i no violentes, com són l'esport, l'art o la cultura en general. Aquesta és la funció que compleix l'educació.

La nostra conducta és conseqüència de la nostra manera de sentir i pensar, de les nostres idees i creences assumides. Per tant, si no es produeix primer un canvi profund a la mentalitat de la nostra societat, si no eradiquem el prejudici de l'especisme, els animals no humans continuaran patint la mateixa sort que fins ara sense solució.

El progrés moral passa primer a les ments, i solament després, com a conseqüència, es reflecteix en els costums i les lleis. Per canviar de manera efectiva i real la situació dels animals mitjançant les lleis, abans hi ha d'haver necessàriament una base social de gent que doni suport a l'abolició de la seva esclavitud, i que apliqui aquest principi moral a les seves pròpies vides: veganisme. Així ho recalca, per exemple, el professor Gary Francione:

«El veganisme no és una mera qüestió de dieta; és un compromís moral i polític cap a l'abolició en l'àmbit individual i al·ludeix no solament a allò referent al menjar, sinó també a la roba, a altres productes i a altres accions i eleccions personals. Transformar-se en un vegà és l'únic que podem fer avui –ara mateix– per a ajudar els animals. Representa un repudi a la condició d'objecte dels no-humans i el reconeixement del seu valor intrínsec.»

Amb el terme "polític" entenc que Francione es refereix a l'abolició legal de l'estatus de propietat dels animals. És a dir, a l'abolició de la seva esclavitud i explotació institucionalitzada a la nostra societat. Aquesta és l'única aplicació coherent i efectiva del veganisme a l'àmbit polític/legal.

Però per a assolir aquest objectiu a nivell legal, primer cal que hi hagi una important massa social de vegans que s'oposi activament a l'explotació dels animals no humans; com explica de nou Gary Francione:

«El sistema legal mai no respondrà de manera diferent a qüestions relacionades amb animals llevat que i fins que hi hagi un canvi social significatiu de manera que hi hagi més gent que accepti la legitimitat de l'abolició -el veganisme- en la seva vida quotidiana. Tan sols aleshores el sistema legal començarà a ser una eina útil per a la lluita.»

Solament quan el veganisme es converteixi en el corrent majoritari podrem aspirar, de debò, que hi hagi un canvi real en la nostra relació amb els altres animals.

I per a aconseguir que el nombre de vegans continuï creixent cal que enfoquem el nostre temps i esforç en l'activisme educatiu. L'educació vegana és la tasca prioritària. Hem d'eradicar el paradigma moral especista que domina a la nostra societat i encaminar-nos cap a una cultura ètica basada en la filosofia dels Drets Animals. Sols així l'alliberament animal —alliberar els altres animals de la nostra dominació— serà una realitat i no solament un ideal.

L'activisme és un deure moral implícit en el principi mateix del veganisme. L'ètica no és simplement un assumpte privat de cadascú, sinó una cosa que ens afecta directament a tots els que som responsables de nosaltres mateixos. Així que és el nostre deure esforçar-nos a aconseguir que tots els agents morals es comportin d'acord amb les normes ètiques, ja que tots són perfectament capaços de comprendre-les i de dur-les a la pràctica.

Ara bé, la manera com cada persona faci activisme educatiu dependrà de les seves pròpies possibilitats i capacitats. No tots tenim la mateixa disposició per a fer les mateixes coses. Cadascú aportarà de la manera que millor pugui o sàpiga. Però haurà de ser sempre d'una manera explícitament no violenta. El veganisme és una extensió o corol·lari del moviment per a la no-violència.

La nostra actitud davant d'aquesta qüestió també dependrà de la perspectiva que tinguem: per exemple, qui sigui pessimista, probablement pensi que no val la pena gastar temps i esforç per a aconseguir un món vegà, ja que ja creu d'antuvi que això no és possible. Tot i això, la història ens mostra que el progrés moral és possible. El pessimisme no és una posició justificada.

Aquestes són les raons per les quals cal el debat i el diàleg intern. Primer, comprendre que el veganisme no és un tema merament personal, sinó un principi ètic que tots hem de respectar. Segon, entendre que és també un deure fer activisme per a difondre el veganisme. Tercer, assumir que l'educació és el camí correcte i efectiu per a avançar cap a un canvi de paradigma moral basat en el reconeixement de tots els éssers sentents com a individus amb drets.

L'activista Harvey Milk va dir una vegada: "El primer pas és sempre l'hostilitat, i després pots seure i parlar-ne." La seva experiència li va demostrar que la gent pot canviar d'actitud amb el temps. No hem de creure que les opinions o creences de la gent són inamovibles solament perquè al principi no ens vulguin escoltar o es resisteixin a plantejar-se el tema. És una etapa inevitable dins del procés de qualsevol canvi i progrés moral a la societat.

El prejudici especista, i també la mentalitat utilitarista, són la causa ideològica de l'explotació animal, que la motiva i perpetua. Mentre aquestes idees siguin les predominants a la nostra cultura, els animals continuaran essent explotats i massacrats sense remei. Per això, hem d'incidir a l'arrel del problema per a poder-ho solucionar. I aquesta és una tasca de tots nosaltres sense excepció.

Per tal que un sistema canviï, primer ha de canviar la mentalitat que l'ha produït. La causa originària de les injustícies és dins nostre. Si no comencem per canviar la nostra manera de pensar i actuar llavors res de res no canviarà.

L'educació vegana funciona. Solament hem d'enfocar el nostre temps i esforços i en veurem els resultats. De fet, ja els veiem. Alguns estudis apunten que gràcies en part a internet i a la feina dels grups abolicionistes, el nombre de vegans i de gent que abandona progressivament la participació a l'explotació animal ha crescut exponencialment des de fa uns quants anys. Probablement més gent s'ha fet vegana durant els darrers 15 anys que en els 50 anys anteriors. I la tendència continua creixent.

No és una simple convicció. Els fets mostren que el canvi real és possible; i aquest es produirà més ràpid com més persones ens centrem en l'activisme educatiu.

L'educació vegana no aconseguirà abolir immediatament l'explotació animal, però sí que aconseguirà en un breu termini més vegans i menys víctimes.

M'agradaria citar, per acabar, una encertada reflexió de l'autora i activista Joan Dunayer:

«L'especisme és l'arrel de tots els abusos que els defensors dels no humans cerquen d'acabar. Ens cal escriure i parlar contra l'especisme. Un cop la gent reconegui la crueltat i la injustícia inherent de l'especisme, no hi haurà més necessitat d'argumentar punt per punt cada cosa. Fins que no reduïm l'especisme a la societat, continuarem tractant els símptomes en comptes de guarir la malaltia. Al final, solament un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no-humans.»

Hem d'assumir que els canvis profunds progressen lentament però la clau per a motivar aquest canvi és educar, informar i fomentar el respecte i l'empatia vers la resta d'animals. Sense informació i conscienciació no hi pot haver canvi real.

Focalitzar-nos en la responsabilitat individual i les decisions de consum que prenem cada dia no vol dir que tot se solucioni a nivell individual. El que significa és que primer hi ha d'haver un massiu canvi individual perquè hi pugui haver un canvi social i polític.

Els canvis polítics i legals no seran possibles, ni seran justos i efectius, fins que una majoria social deixi de veure els animals nohumans com a propietats —com a objectes o recursos— i com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici, i passin a considerar-los com a persones —persones no humanes.

 

«Alliberament Animal» de Peter Singer: Contra l'alliberament animal

 

 

Tot i el seu títol ens podem demanar: realment aquest llibre defensa l'alliberament animal? Una lectura atenta del text ens indicarà que hi ha motius sòlids per posar-ho molt en dubte.

Tot i el que el títol ens ho pogués fer pensar, realment aquest text no és representatiu ni de la filosofia ni del moviment de Drets Animals. És un llibre que té la base en un altre tipus de filosofia: l'utilitarisme. Aquesta és la ideologia que defensa l'autor: Peter Singer.

No pretenc al·legar que no sigui un text important o influent dins l'àmbit animalista. El que vull assenyalar és que aquest text no representa ni forma part de la filosofia ni el moviment de Drets Animals. L'utilitarisme i l'ètica de drets són dues posicions radicalment diferents.

Com que és un llibre publicat originalment l'any 1975, hom pot pensar que el contingut ja no és d'actualitat, però res més lluny de la realitat. S'ha revisat i reeditat diverses vegades; la darrera l'any 2009. I continua essent un llibre que ha exercit una gran influència en l'àmbit animalista i és un text de referència al món acadèmic quan es tracta la qüestió de l'ètica animal.

Tot i que l'anàlisi que fa Singer sobre alguns aspectes de l'especisme serien en principi encertats —al basar-se en el principi d'igualtat— també passa que altres aspectes ideològics del text no coincideixen amb les idees que sostenen la filosofia de Drets Animals, sinó que són afins o formen part de la doctrina de l'utilitarisme. L'utilitarisme ha predominat com a filosofia dins l'àmbit animalista, però no és el mateix que la filosofia de drets animals.

El mot animalista té un sentit molt general referit a qualsevol que mostri tenir una preocupació i dedicació pels interessos d'altres animals a més dels humans. No té un contingut més específic. Igual que el mot humanista es refereix a una mera preocupació moral pels éssers humans, sense més contingut. Dir que alguna cosa o algú és animalista no és més que un simple senyal per constatar que es refereix als animals —als altres animals que no són humans. L'animalisme és, per tant, un àmbit generalista en què coexisteixen diferents postures, de vegades incompatibles entre si.

És per això que podem dir que no hi ha un sol moviment animalista. Al contrari del que suggereix el nou subtítol que li han afegit al llibre de Peter Singer. L'utilitarisme i els Drets Animals són postures incompatibles per definició i no poden convergir en cap moviment coherent.

Sembla que alguns pretenen fer veure que hi ha un sol moviment del qual suposadament tots els animalistes en formen part, quan realment això no és cert. Sovint s'empra aquesta idea per intentar silenciar qualsevol tipus de crítica, al·legant que tots hem d'estar 'units' i una altra sèrie de consignes l'objectiu de les quals és continuar de mantenir l'actual statu quo de dominació especista en què el propi moviment animalista —si atenem a la majoria d'organitzacions i activistes— en constitueix una part activa.

Un moviment que rebutja la crítica es converteix en una extensió de la ideologia dominant. Per això, l'animalisme és, majoritàriament, res més que una altra versió més de l'antropocentrisme, en tant que no desafia la supremacia humana sobre els altres animals. El llibre de Peter Singer, malgrat el títol, pertany a aquesta tendència.

Penso que seria important no confondre el valor d'utilitat que pogués tenir un text a l'hora d'explicar certes qüestions —com són l'especisme i el principi ètic d'igualtat— amb els valors morals que aquest defensa. Això darrer és el que jo ara considero aquí. Un text que defensi l'especisme pot explicar correctament el que és l'especisme i els arguments que el rebaten.

El que es defensa al llibre de Peter Singer és una preocupació utilitarista pel benestar dels animals no humans que esclavitzem; però no es pretén en cap cas el seu alliberament del nostre domini —que és precisament el que defensa l'ideal de l'alliberament animal:

«Puc respectar les persones conscienciades que es preocupen de menjar solament la carn que procedeix d'aquests animals.» [capítol 6; pàgina 263; editorial Taurus; any 2011]

«Basant-nos en les raons aquí apuntades, jo no m'oposo en principi a la producció d'ous de corral.» [capítol 4, pàgina 205; edició Taurus; any 2011]

Pel que fa a l'estil, puc assenyalar que Singer em sembla un dels pocs filòsofs actuals que escriu amb un estil deliberadament clar, concís i endreçat. Conec pocs autors que tinguin una escriptura filosòfica tan accessible. Les seves idees acostumen a estar ben argumentades des d'una perspectiva purament formal. Una altra cosa diferent és que les premisses de les quals parteix siguin encertades.

Sense cap mena de dubte recomano a tothom que llegeixi aquest llibre, sense excepció. I insisteixo que té parts que són encertades en l'anàlisi de l'especisme. Però aquest suggeriment de lectura no vol suggerir que aquest llibre representi una posició ètica legítima.

Peter Singer es posiciona a favor de l'ús d'animals no humans; a favor de la seva explotació. Això no és acceptable amb el fet de reconèixer que els animals tenen drets morals. L'objecció de Singer es refereix de manera exclusiva contra el patiment o contra el fet d'infligir patiment sense una apropiada justificació des del punt de vista utilitarista.

Sobre aquest llibre assenyala Tom Regan:

«Alliberament Animal és un llibre important, és clar. Però ni el llibre ni Singer defensen els Drets Animals. De fet, Singer ha negat explícitament i en repetides vegades que els animals tinguin drets. El mateix per a nosaltres, els humans: no tenim drets morals. A les meves obres, ja als anys setanta, he mantingut insistentment que altres animals tenen drets morals. Es poden reconciliar les nostres posicions? No ho crec. Per exemple, Singer pensa que algunes investigacions amb primats estan justificades. Un defensor seriós dels Drets Animals no estaria d'acord amb aquesta idea.» [Andrés Lomeña, Alienació Animal, 2010]

Sovint s'afirma que el llibre és valuós perquè ha conscienciat moltes persones que ignoraven el problema de l'especisme i l'explotació animal. Però, tot i ser cert, aquest fet per si mateix no pot implicar una defensa o justificació del seu contingut solament pel fet que tingués algunes conseqüències positives. Seria com intentar justificar la violència tan sols perquè algunes persones es van adonar de la injustícia que representa la violència arran d'haver-ne estat víctimes.

En definitiva, gran part del contingut del llibre Alliberament Animal és una defensa de l'esclavitud i una eina per a justificar l'explotació animal. I així és com s'ha usat en algunes ocasions, més enllà que a altres persones els hagi servit per qüestionar-se el propi especisme.

L'especisme no és l'únic problema a què ens enfrontem. L'altre problema és el benestarisme. El benestarisme és una extensió de l'utilitarisme i en comparteix tots els pressupostos bàsics. El benestarisme accepta i defensa fins i tot l'explotació dels animals no humans.

El veganisme és un principi radicalment contrari a qualsevol ús d'animals no humans. És per això que veganisme i benestarisme no poden ser compatibles. De fet, són plantejaments clarament oposats.

Si per alliberament animal entenem l'alliberament dels altres animals de la nostra opressió sobre ells, aleshores aquesta idea solament té sentit en el veganisme.

Veganisme significa reconèixer moralment que els animals no humans que senten són persones i que hem de deixar de fer-los servir per al nostre benefici i no sotmetre'ls més a la nostra dominació. Ells, com nosaltres, mereixen viure i gaudir de les pròpies vides en llibertat: lliures de la nostra explotació. Això és l'alliberament animal.

En conclusió, proposo que el llibre de Singer s'hauria de retitular: Contra L'Alliberament Animal.

Un plantejament moral basat en l'ètica de drets, que s'oposa i refuta els postulats utilitaristes proposats per Peter Singer, es pot llegir al llibre «Introducció als Drets Animals», escrit per Gary Francione.