Sobre la violència en un moviment per la pau

Des de la meva experiència, en els anys que porto fent activisme per la promoció del veganisme, he arribat a la conclusió que un dels problemes més grossos que enfronta el moviment és la manca de coherència entre el que haurien de ser els principis de la filosofia dels Drets Animals i la pràctica d'aquests principis en l'activisme.

Els principis bàsics de què parlo són simples i són els següents:

[1] La capacitat de sentir -la sentença- és l'únic criteri vàlid per a determinar la inclusió d'un individu a l'esfera de la moralitat.

[2] Els animals que tenen la capacitat de sentir són sentents, per tant han de ser considerats com a pacients morals, és a dir, com a èticament rellevants.

Aquests principis semblen simples però les implicacions que tenen sobre la manera com hauríem de veure el món sembla que passen desapercebudes per a la majoria. La filosofia dels Drets Animals es refereix a tots els animals que senten, i no solament als no humans.

Si de fet els animals són sentents i això vol dir que mereixen ser acceptats com a individus amb valor inherent, i si de fet l'ésser humà és sentent, aleshores això vol dir que l'ésser humà també posseeix valor inherent i que no ha de ser tractat com un mer recurs, una cosa, una mercaderia o, en última instància, un simple mitjà per a un fi. Que un ésser tingui valor intrínsec vol dir que és un fi en si mateix i que no hem d'ignorar aquest valor per forçar sobre d'ell un altre valor de tipus utilitari.

Dit d'una altra manera, quan jo va esclavitzo una vaca per a violar-la i així embarassar-la a la força, li trec el fill per a portar-lo a l'escorxador i després robo la llet que el seu cos produeix per a aquest fill que li he pres, llavors estic bandejant el valor intrínsec tant d'aquesta vaca com del seu fill per imposar tan sols el valor utilitari que implica lucrar-me amb ells –o en última instància, el valor utilitari del meu paladar gaudint amb el sabor dels seus cossos o secrecions.

Si acceptem que està malament fer això, llavors igualment ha d'estar malament ignorar el valor inherent d'un ésser humà per tractar-lo solament com un mitjà per a un fi.

Quan un activista agredeix un altre ésser humà —encara que solament sigui verbalment— l'està tractant com un simple recurs. Pot ser que aquest humà sigui usat com un mitjà per a fer catarsi, una actitud força estesa en el moviment encara que la majoria dels activistes no ho reconegui així. Sovint, aquestes actituds violentes, agressives, són dutes a terme "en nom dels animals".

Aleshores, quan fem alguna cosa en nom dels animals —"pels animals"— sembla que tot és vàlid i possible. Pots insultar algú, amenaçar-lo, colpejar-lo o destruir-ne la propietat privada; i atès que ho has fet "pels animals" no hi ha cap activista al món que pugui dir-te res o serà titllat de traïdor de la causa, o potser de burgès o divisionista.

L'assumpte és que les persones que adopten aquestes actituds d'agressivitat en contra d'altres humans, típicament caracteritzats com a explotadors d'animals, no volen reconèixer diverses incoherències en el seu pensament. O sigui:

Si ets violent amb un altre humà "en nom dels animals" estàs precisament veient l'humà com un mitjà per a un fi, essent aquest fi el suposat alliberament animal. En aquest sentit, "pels animals" tot s'hi val i quan deixes enrere la consideració pels així anomenats explotadors d'animals ja no és possible posar límits al que un activista pot fer. La justícia no pot ser justícia-a-mitges o deixa de ser justícia.

Els anomenats explotadors d'animals no són solament els carnissers, els vivisectors o els amos de les empreses de la indústria animal sinó que a més ho són tots aquells que conscientment o inconscientment participen en l'explotació dels altres animals per al seu benefici o satisfacció. Si la nostra mare —o el nostre pare— rebutja ser vegana, llavors clarament és una explotadora d'animals. I si pensem que és acceptable insultar, amenaçar o danyar la propietat dels explotadors, aleshores hem d'insultar, amenaçar o destruir la casa de la nostra mare —la mateixa casa on probablement alguns activistes encara viuen. Si no ho fem és perquè sentim un aferrament especial per la nostra mare —a diferència del vivisector— que ens impedeix fer-li mal. Però la justícia no es pot basar en l'aferrament emocional que jo tingui amb un individu en especial, perquè aleshores deixa de ser justícia. O és per a tots o no és justícia.

El veganisme és, al capdavall, una crida per a la pau. Atès que els principis dels Drets Animals ens diuen que cap animal no ha de ser tractat com la nostra propietat i que cadascú ha de ser lliure per a viure la seva pròpia vida —i no ser la nostra mercaderia— aleshores el què diem és que la violència és injustificada. Si la violència es justifica sota algun mitjà llavors existiria una raó potencial per a explotar altres animals. Però aquesta raó no existeix. El veganisme es fonamenta en la idea que la violència contra un altre ésser sentent és injustificada i que aquesta s'ha d'acabar.

Fer una diferència entre humans i no-humans, com si els Drets Animals s'apliquessin tan sols als segons, és una actitud especista, vulgui o no vulgui acceptar-se. L'humà és un animal i indubtablement mereix estar inclòs dins dels Drets Animals. Si no hi fos, llavors no estaríem destruint la jerarquia sinó solament reacomodant-la. És més, els tipificats com a explotadors d'animals quedarien a baix a la nova jerarquia mentre que els activistes pels animals quedarien a dalt, òbviament, resguardant l'statu quo. Això és evidentment indesitjable —a més d'impossible actualment— i incoherent amb els principis que diem defensar.

Es fa evident quan aprofundim una mica en els discursos i arguments de molts activistes que validen la violència contra altres humans "en nom de l'alliberament animal", que a sota s'amaguen la ira, la frustració i la impotència per saber-se limitats davant d'una empresa tan grossa com és expandir la consciència vegana. Però no ens hem de deixar portar per aquests sentiments —ni per la misantropia— perquè en fer-ho novament veiem els altres animals com un mitjà per a un fi, el qual és descarregar les nostres emocions, fer catarsi, sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, per ser “herois de la Terra", "lluitadors per la llibertat", i altres denominacions poc humils.

A més d'acceptar que no hi ha un únic moviment animalista, —no totes les organitzacions ni tot l'activisme promouen el mateix, és a dir, no tots promouen la igualtat entre tots els animals, l'ètica de drets, ni l'adopció del veganisme com a base per a aquest activisme—, és en la construcció d'aquest moviment en allò que ens hem d'enfocar perquè la indústria de l'explotació animal no s'acabarà demà, ho vulguem o no, fem el que fem.

Si la nostra motivació és purament emotiva i el que pretenem és lliurar-nos de la ràbia que allotgem en contra dels infames explotadors d'animals —encara que no ho reconeguem o no ho sapiguem— quan ens encaminem rumb al laboratori de vivisecció o a la granja de visons aleshores caiem en la mateixa dinàmica que sustenta la mercantilització animal. Actuem d'una manera molt semblant de la que diem estar en contra. Tractem els animals com un mitjà per a desfogar la nostra angoixa. Estem, en definitiva, oblidant les víctimes i actuant egoistament.

El mateix passa quan els activistes que practiquen l'anomenada "acció directa" es dediquen a alliberar animals esclavitzats sense preocupar-se pels mateixos animals que alliberen ni per les conseqüències directes per a altres animals innocents que aquests alliberaments puguin tenir.

D'altra banda, fins i tot si tinguéssim un exèrcit d'activistes no n'hi hauria prou per a enderrocar la jerarquia humana sobre els altres animals, destruir totes les indústries d'explotació animal i a més mantenir aquest ordre al llarg del temps. I no seria desitjable. No hem de reordenar els blocs de la piràmide; l'hem de desarmar.

Els vegans no som especials; no som els protectors o els guardians dels animals. Simplement som allò que la norma hauria de ser. Som persones comunes i corrents que un dia prenem consciència sobre la violència i esclavitud a què són sotmesos els altres animals a la societat actual i decidim que allò està malament, que ha de canviar. Si nosaltres hem pogut fer aquest canvi, molts altres ho podran fer. Els hem d'educar, no provocar un conflicte amb ells, inútil i molts cops contraproduent de cara a aconseguir un món vegà.

El sentiment d'urgència és comprensible. Essent conscients de l'enorme quantitat d'animals que pateixen cada segon, sentim sovint que hauríem de fer alguna cosa immediatament. I certament ho podem fer, però no a través de la ira, la frustració o la violència.

És millor que acceptem això immediatament: per als animals explotats que pateixen avui, sempre arribem tard. Així com per als que van morir fa deu anys o per els que moriran demà, sempre és massa tard. Per a ells no existeix l'enaltit alliberament animal, no mentre romanguin sota la cura —llegeixi's dependència— d'un ésser humà. Ells sempre seran esclaus d'alguna manera, encara que els tractem bé.

Tot i això, però, hi ha alguna cosa que podem fer per canviar la situació. Deixar de portar esclaus al món i no donar suport a l'explotació animal. Revisem quins són els nostres principis.

    Primer; cap animal no ha de ser tractat com la nostra propietat. Els altres animals han de ser lliures amos de les pròpies vides. No els tractem com a mers recursos aleshores, ja siguin humans o no.

    Segon; centrem els nostres esforços en educar en el veganisme. El veganisme no és solament una fantasia que existirà en un món utòpic i en un futur llunyà. El veganisme existeix ara. Cada vegà salva desenes animals cada any. Cada vegà crea una estela de difusió del veganisme al voltant dels qui el coneixen. Això és molt important. L'educació vegana és l'única cosa efectiva que podem fer tant per salvar altres animals com per construir un moviment sòlid que finalment acabi amb l'explotació animal.

El nostre temps i els nostres recursos són limitats. No ho podem fer tot i no tot és eficient ni coherent amb els principis dels drets animals. Hem de triar, per tant, el més eficient: educació vegana.

    Tercer; els activistes que validen la violència per l'alliberament animal argüiran que "amb l'educació no n'hi ha prou" o fins i tot que "no serveix per a res". Aquest argument cau per si mateix atès que tots nosaltres hem canviat gràcies a l'educació! Ningú ens apunta a la templa amb una arma perquè no mengem productes animals. Nosaltres hem estat conscienciats. La resta també ho pot ser. Però cal propiciar-ho. Quan triem fer una altra cosa diferent, realment escollim no fer educació vegana.

Els animals no poden lluitar pels seus drets i depenen de nosaltres perquè ho fem. L'opinió pública ho és tot per a ells. Si la gent ens sent predicar no-violència mentre practiquem la violència, què pensaran? Ens desestimaran, i amb nosaltres al veganisme. Un moviment per la pau no ha de predicar-la, sinó que ha de viure-la.

És certament desafortunat que hi hagi tants activistes que no comprenguin que la filosofia del veganisme i els Drets Animals són abans que res una ètica de no-violència, i es comportin de vegades d'una manera inadequada. Desitjo sincerament que recapacitin, com jo mateix vaig fer aprenent dels meus errors en el passat.