Tres versions de l'especisme

«Durant la major part de la història, l'ètica occidental ha estat centrada en els humans. No hi ha, però, cap raó vàlida per restringir l'ètica a la nostra pròpia espècie i en canvi hi ha bones raons per no fer-ho així.» ~ Peter Singer

Per especisme entenem en sentit bàsic la discriminació moral basada en l'espècie. Aquesta discriminació en general s'aplica sobre altres animals que no són humans pel simple fet de no pertànyer a l'espècie humana. El terme va ser encunyat originàriament l'any 1970 pel psicòleg britànic Richard Ryder.

L'especisme és el prejudici més profund i arrelat que hi ha a la nostra societat. En trobem evidents proves fins i tot entre els qui es declaren defensors dels animals.

Des de sempre, els humans han discriminat els seus semblants animals d'altres espècies sense tenir en compte la seva capacitat de sentir i de tenir interessos propis semblants als nostres.

L'especisme és un prejudici que té també unes connotacions una mica més complexes i m'agradaria exposar-ne breument algunes en aquest assaig.

[1] L'ESPECISME COM A PREJUDICI GRUPALISTA

«El tret clau de l'especisme és negar la individualitat dels no-humans. En realitat, cap animal no és reemplaçable. Tant físicament com mentalment, cada ésser sentent és únic. Cada cranc, cada corb, cada mosca és un individu que té una experiència vital única i que mai no tornarà a existir.» — Joan Dunayer

El primer nivell de l'especisme consisteix en anul·lar al nostre pensament l'individu existent i real per substituir-lo per una abstracció conceptual. Ja no tenim en compte l'individu i els seus interessos propis, sinó que el considerem un simple exemplar d'una entitat abstracta que anomenem 'espècie'.

El concepte d'espècie és una abstracció teòrica. A la natura no hi ha espècies; solament hi ha individus més o menys semblants genèticament entre ells. El concepte d'espècie és arbitrari —hi ha moltes definicions d'espècie. És una idea que agrupa els individus segons característiques compartides.

Tots els conceptes són artificials en el sentit que són constructes teòrics que coformem mitjançant la raó. Ara bé, el més important és saber si aquests conceptes són veritables o falsos. És a dir, si corresponen amb la lògica i els fets empírics, ja que ni la lògica ni els fets empírics són conceptes o constructes, sinó realitats objectives a partir de les quals fonamentem la nostra existència i coneixement.

En el cas del concepte d'espècie, el problema és que l'especisme considera que aquest concepte no és una mera convenció sinó que fa referència a un suposat ens real del qual els individus serien una cosa així com meres còpies o reflexos. El mateix que passa amb el cas del racisme. Pel racista, els individus són simples exemplars que imiten una suposada entitat pura racial. Aquesta manera de pensar es remunta almenys a la filosofia de Plató, que tanta influència ha tingut en la nostra cultura.

Els conceptes d'espècie i de raça són vàlids per ser usats en àmbits com ara la ciència. L'error és prendre'ls per éssers reals. No és sols un error a nivell teòric sinó que a la pràctica ha causat milions de víctimes innocents. Les nostres idees i creences influeixen en la nostra manera d'actuar, i aquesta és una de les raons per les quals les anàlisis teòriques són importants (La importància de la teoria) i no merament exercicis intel·lectuals.

No argumento ara que classificar els individus per motius científics tingui res de reprovable. El que dic és que fer distincions morals sobre la base d'aquestes classificacions és injustificat. Distingir entre homes i dones, entre blancs i negres, o entre humans i no-humans, per atribuir-los diferents consideracions morals, és erroni.

Per tant, el primer error fonamental de l'especisme consisteix en creure que l'espècie té alguna rellevància moral —quan ni tan sols existeix a la realitat. Un error semblant al del racisme o el sexisme.

 

[2] L'ESPECISME COM A DISCRIMINACIÓ ARBITRÀRIA

«L'especisme succeeix quan acordem un pes diferent d'interessos similars, sobre la base de la diferència d'espècies.» ~ Gary Francione

L'especisme fa referència específicament a la discriminació sobre la base de l'espècie. Això és, a l'hora d'establir qui mereix consideració moral i qui no en mereix es tindrà en compte sobretot l'espècie a què pertanyi l'individu en qüestió.

L'especisme se sol intentar justificar apel·lant entitats com la intel·ligència o la possessió de l'ànima o la lleialtat a la tribu humana. És cert que alguna vegada es defensa apel·lant a la supremacia, però no és un argument associat necessàriament a l'especisme. Hi ha hagut persones, ideologies i moviments que han rebutjat completament la idea que el poder legitima el dret, però, tot i això, han assumit l'especisme com a tal. Mai no haurien intentat legitimar l'especisme al·legant que els humans són més podosos que els altres animals. La majoria d'ocasions s'addueixen arguments basats en la idea que els animals no són conscients, no tenen ànima, o no són part de la comunitat.

L'especisme és la discriminació moral sobre la base de l'espècie. És un prejudici o una actitud parcial favorable als interessos dels membres d'una espècie i en contra dels altres. Això és el que caracteritza essencialment l'especisme. A partir d'aquesta idea es pot justificar l'opressió d'una espècie sobre una altra, però és la categorització moral de l'espècie, i no pas el poder, el que distingeix pròpiament l'especisme com a tal.

L'especisme no implica necessàriament que l'espècie privilegiada sigui la pròpia. Podem afavorir de manera especista els qui no pertanyen a la nostra espècie. Hi ha el que podríem anomenar com a especisme de preferències. Això és, la idea que aquells individus pertanyents a determinada espècie mereixen una consideració moral més propera a la que mereixen els éssers humans, en base a la seva proximitat o semblança amb aquests. Un exemple molt clar d'aquesta classe d'especisme és el Projecte Gran Simi.

Cal tenir en compte que solament nosaltres podem ser especistes. No dic nosaltres en sentit d'éssers humans, sinó en el sentit dels qui som agents morals, responsables dels nostres actes. Hi ha humans que no són agents morals, ja que no tenen la capacitat de tenir consciència moral: nadons, discapacitats mentals, ancians senils...

Per exemple, un tigre no pot ser especista perquè ni tan sols pot comprendre què és l'especisme, ni pot actuar com un agent moral. En canvi, nosaltres sí que som especistes quan pensem que altres individus per no ser de l'espècie humana no mereixen que els respectem de la mateixa manera que nosaltres volem ser respectats i actuem en conseqüència.

Des d'aquesta perspectiva, usar altres animals com a menjar seria equivalent a usar altres humans com a menjar. Això es podria qualificar èticament de canibalisme. L'espècie no és moralment rellevant.

Ara bé, el sol fet de rebutjar l'especisme no implica automàticament que la nostra visió moral ja sigui correcta. Algú pot no tenir prejudicis grupals i, tot i això, estar a favor de l'esclavatge i de la violència. És possible considerar com a acceptable l'esclavitud o el canibalisme sense discriminar ningú sobre la base d'etiquetes com l'espècie o la raça. Per això, no n'hi ha prou amb el sol rebuig de la discriminació especista ja que no assegura un tracte just als individus.

Per parlar de respecte, cal assumir una visió moral igualitària fonamentada en el principi que cada ésser sentent és un fi en si mateix, amb dret a viure la seva pròpia vida, i no pas un mitjà per satisfer les necessitats i desitjos d'altres individus. Aquesta és la idea bàsica que defensa l'ètica dels Drets Animals.

 

[3] L'ESPECISME COM A ANTROPOCENTRISME

«Especisme significa danyar altres individus perquè són membres d'una altra espècie.» ~ Richard Ryder

Si l'especisme és un prejudici moral sobre la base de l'espècie, a la nostra societat ens trobem amb què l'espècie privilegiada és l'espècie humana. La forma d'especisme predominant és l'especisme antropocèntric i el supremacisme humà. Això és, la idea que els humans som el centre de l'univers moral i tots els altres individus que no siguin humans són éssers inferiors que existeixen pel nostre ús i benefici.

No obstant això, no hi ha cap evidència empírica que justifiqui considerar-nos moralment per sobre dels altres animals, en el sentit d'estar legitimats per fer-los servir com a instruments per satisfer les nostres necessitats i desitjos.

La «superioritat» ni tan sols existeix com a tal a la realitat. Solament és un concepte inventat per nosaltres. Per exemple, hi ha el concepte de superioritat ontològica. Això és, la idea que l'existència està dividida en una mena de piràmide, on es distribueixen els éssers —d'inferiors a superiors— d'acord amb el valor ontològic. Hi ha diferents versions d'aquesta idea. Però a la cúspide de la piràmide, òbviament, sempre solem estar nosaltres els humans. Tot i això, la ciència rebutja la idea de jerarquia ontològica per no tenir evidències que la sostinguin. La realitat és que tots els éssers estem fets de la mateixa matèria bàsica i pertanyem a la mateixa i única realitat.

La ciència mostra que biològicament els humans som animals entre d'altres animals. Per tant, no hi ha cap dada o argument de tipus científic que doni suport a la creença que hem de considerar essencialment 'superiors' a la resta d'animals.

Aquesta idea que les vides i els interessos d'altres animals —pel simple fet de no ser humans— tenen menys, o cap, valor comparada amb la vida i els interessos humans és l'essència ideològica subjacent a la dominació i la violència que exercim sobre els altres animals. És una idea falsa, però que ha estat present i assumida a la cultura humana des de fa molts mil·lennis, i que fins fa molt poc no havia estat confrontada.

 

RESPOSTA A L'ESPECISME

«Els altres animals que els éssers humans mengen, empren per a la ciència, cacen, atrapen i exploten en una gran varietat de maneres, tenen una vida pròpia que té importància per a ells, a banda de la utilitat que poguessin tenir per a nosaltres. Ells no són simplement al món, sinó que a més són conscients d'això i del que els passa. I el que els passa té importància per a ells.» ~ Tom Regan

Els humans que exploten els animals no són dolents, cruels o perversos, sinó que actuen així perquè han estat educats en una cultura especista i viuen en una societat on l'antropocentrisme moral, i les seves conseqüències, s'accepta com a normal. Solucionar aquesta violència passa necessàriament per aconseguir que aquest prejudici sigui qüestionat i rebutjat.

La majoria són capaços de comprendre que l'especisme és tan erroni com les altres discriminacions injustes com el racisme. El problema és que mai no s'ho han plantejat seriosament. El nostre activisme hauria d'estar centrat en qüestionar l'especisme en totes les facetes. Mentre no hi hagi un nombre creixent de persones que, de manera voluntària i activa, rebutgin l'especisme i l'explotació animal, no hi ha possibilitat real d'acabar la injusta opressió que sostenim sobre els altres animals.

En conclusió, si no hi ha cap evidència empírica ni raonament lògic que justifiqui considerar-nos superiors als altres animals, aleshores per què ens creiem per sobre de la resta d'animals i no els respectem de la mateixa manera que desitgem nosaltres ser respectats?

Actuar amb justícia comença per reconèixer el valor inherent dels animals i, en conseqüència, deixar de menjar-los i usar-los en general, ja fos com a vestimenta, entreteniment, o com a subjectes forçats d'experimentació. Això vol dir, respectar-los com a persones i no tractar-los com a objectes per aconseguir els nostres fins.

El veganisme és la base per fonamentar aquesta nova actitud i relació de respecte amb els altres animals.