15 de febrer de 2014

Els crustacis són éssers sentents

 

«Experimentem conductes bàsiques com menjar, beure o emparellar-nos com a plaents perquè serveixen per sobreviure i reproduir-nos. I no solament els humans, sinó pràcticament tots els animals.» ~ Pablo Malo

 

Igor Sanz, en el seu article "Què en saps dels crustacis?", relata...

«Què es pot dir en quant a la seva capacitat de sentir? Senten dolor els crustacis? Doncs encara que pugui semblar una pregunta absurda, la veritat és que fa uns anys una part de la comunitat científica va començar a debatre sobre d'aquest tema. 

El cas va començar a Noruega, quan el govern va sol·licitar a l'Escola de Veterinària i Ciència d'Oslo que estudiés la capacitat de sentir dolor de les llagostes en resposta al desig d'aplicar noves lleis de protecció animal en dependència del grau de dolor. A la fi, aquesta escola, per boca del biòleg Wenche Farstad, va concloure que havien de "sentir alguna cosa, però no dolor", i que el que semblava dolor, "tan sols eren reflexos". Davant d'això, no solament va reaccionar el moviment pel drets dels animals no humans, sinó també alguns membres de la comunitat científica, que van dur a terme noves proves i van arribar a una resolució radicalment diferent.

Robert Elwood, expert en comportament animal de la Queen 's University de Belfast, per exemple, va concloure que les "reaccions" que feia esment Farstad eren "consistents amb la interpretació de l'experiència del dolor", mentre que el neurobiòleg Tom Abrams afirmava que les llagostes "posseeixen una extensa col·lecció de sentits" i que no tenia cap dubte que "poden sentir dolor". 

En el mateix sentit es van pronunciar Jelle Atema, biòloga marina de laboratori Biològic Marí de Woods Hole, a Massachusstes, o el Dr. Jaren G. Horsley, zoòleg expert en invertebrats i que ha estudiat als crustacis durant diversos anys, que va assegurar que "posseeixen un sofisticat sistema nerviós que, entre altres coses, els permet percebre i sentir accions que els facin mal". Horsley, de fet, opinava que els crustacis podien fins i tot arribar a un major grau de patiment que els humans al no comptar "amb un sistema nerviós autonòmic que entraria en estat de xoc", de manera que el dolor i el sofriment en aquest cas s’allarguen fins que "el sistema nerviós és destruït".»

Les evidències amb què comptem sobre la sentença en crustacis no són menors ni més febles que les evidències que tenim que els humans poden sentir. Atès que sentir és un fenomen purament subjectiu i només tenim experiència de la nostra sentença individual, l'única garantia objectiva per saber si altres animals -humans o no humans- senten, seria el disseny i funcionament de sistema nerviós, així com la conducta externa. 

En estudis recents com aquest publicat a la revista New Scientist, s'exposa:

«Tradicionalment, es creia que els crustacis no sentien dolor al cuinar-los, una creença que permetia tirar-los a la paella sense cap remordiment. No obstant això, un estudi recent ha afirmat que no és així, i que, contràriament al que es pensava, els crustacis sí que senten dolor. 

Aquesta suposició tradicional es veia afirmada per les conclusions extretes d'una sèrie d'investigacions noruegues que afirmaven que aquests animals no sentien dolor, ja que els seus sistemes nerviosos encara no estan prou desenvolupats com per a sentir-ne.

Però on quedava en la ment d'aquests científics el fet que el dolor és crucial per a l'evolució ja que permet que els animals evitin les experiències nocives que poden arribar a eliminar la seva espècie? Aparentment enlloc. 

Seguint aquesta premissa gairebé de sentit comú, Robert Elwood i el seu equip de científics de la Universitat de Belfast va experimentar amb les antenes de 144 gambes, tirant-los àcid acètic [àcid del vinagre], i comprovant que al fer-ho, les gambes començaven a fregar les antenes afectades i no les altres.

Aquest era un indicador que les gambes sentien dolor en aquestes antenes, ja que aquesta conducta és típica dels animals quan estan afectats. 

Segons Richard Chapman, científic de la Universitat de Utah, els animals tenen receptors que els permeten detectar substàncies irritants. Per tant, si tots els animals posseeixen la mateixa qualitat, per què no han de tenir-la els crustacis?"»

El professor Bob Elwood, de la Universitat Queens de Belfast, afirma:

«No sé el que passa per la ment d'un cranc, però puc afirmar que la forma en què reacciona va més enllà d'un reflex directe i s'ajusta a tots els criteris del dolor.»

Totes les investigacions conclouen en termes molt similars: 

«"Hi ha hagut un llarg debat respecte si els crustacis com els crancs, les llagostes o les gambes senten dolor. Aquesta investigació demostra que no es tracta d'un simple acte reflex, sinó que els crancs calibren la seva necessitat de trobar una closca de qualitat amb la necessitat d'evitar estímuls dolorosos."»

De totes maneres, m'agradaria assenyalar un punt important al respecte: la capacitat de sentir no es limita ni es redueix a la capacitat de sentir dolor. Sentir és ser conscient d'experiències subjectives. Tot i que el dolor és una sensació habitual inherent en els éssers amb sistema nerviós, es pot sentir sense haver de sentir necessàriament dolor -encara que els crustacis efectivament senten dolor. Per això parlem dels sentits: veure, sentir [=escoltar], olorar, assaborir, tocar... Les experiències subjectives abasten més sensacions que el dolor i el plaer.

Segons un article publicat a la revista Science...

«Els estomatòpodes o llagostes mantis són crustacis coneguts pels seus cridaners patrons corporals de color i fluorescència, per ser extremadament veloços i perquè tenen personalitats molt diferents. Alguns es comporten de forma extremadament agressiva mentre que altres són més curiosos i interactius. 

Els éssers humans tenen una visió basada en tres cons o cèl·lules sensibles als colors primaris: vermell, verd i blau [sistema RGB, per les sigles en anglès]. Per aquest motiu, el cervell determina els colors dels objectes comparant l'excitació relativa que rep d'aquestes tres entrades de color a l'ull. 

El que suggereix l'estudi és que aquests crustacis perden part de la seva habilitat per a discriminar entre colors -per exemple, podrien no ser capaços de diferenciar entre taronja clar i groc fosc- però reconeixen ràpidament els colors bàsics sense comparar longituds d'ona de l'espectre visible en el seu cervell.

La resta dels animals, incloses les aus, micos, granotes i peixos, també interpreten els colors del seu món d'aquesta manera.»

Sabem que els crustacis poden veure, sentir [=escoltar], olorar... Però resulta que encara existeix controvèrsia sobre si senten o no: sobre si són éssers conscients. Llavors es dóna l'absurd de suposar que poden veure però no són conscients que veuen; que senten però podria ser que no fossin conscients del so. Podem veure que tracten de sobreviure però neguem que tinguin un desig de continuar vivint... Això no té cap sentit.

Els altres animals posseeixen un sistema nerviós centralitzat i actuen clarament com si fossin conscients, però la comunitat científica encara no reconeix unànimement que tots siguin éssers conscients. Si bé, tota la investigació assenyala clarament que les espècies invertebrades poden experimentar un estat emocional complex similar al dels vertebrats.

Fins al moment solament s'accepta de manera consensuada que mamífers i aus són individus conscients [Declaració de Cambridge]. No obstant això, encara no hi ha un reconeixement unànime sobre la consciència en altres grups d'animals com són els rèptils i els peixos, tot i que les evidències són tan nombroses i consistents com en el cas d'aus i mamífers. La controvèrsia és més gran en el cas dels insectes, però de nou, tots els estudis indiquen amb més o menys claredat que ells també són éssers sentents.

El prejudici de l'antropocentrisme ens condueix a l'absurd de reconèixer que els altres animals poden sentir -senten [=escolten], veuen, pateixen, gaudeixen i en general actuen clarament com si fossin conscients- i alhora diem no tenir clar si realment senten o si són conscients, simplement perquè el seu cervell o el seu sistema nerviós és diferent del nostre humà.

Si els altres animals poden sentir, llavors han de tenir, almenys, una consciència bàsica que experimenta les percepcions processades. La sensació implica consciència: algú-sent-alguna cosa. Això és la subjectivitat -l’existència d'un «jo». I aquest fenomen és l'únic requisit necessari per a ser considerat persona.


1 de febrer de 2014

La cosificació


«Fins a temps molt recents s'ha entès que domar un animal consisteix a tòrcer-li la voluntat. Anul·lar el seu albir de tal manera que la bèstia es torni indiferent als seus propis interessos i apetències, que passen a ser els del seu amo.

Per aconseguir aquest objectiu no hi ha cap altre camí que fer servir la força bruta, en diverses modalitats. El càstig és la base, ja sigui mitjançant l'apallissament, la fam, la reclusió o la tortura. Però amb això no n'hi ha prou. També cal fer veure al sotmès que la seva llibertat no existeix; que és l’amo qui decideix el què ha de fer o no.

Per a això, és imprescindible anul·lar-li la iniciativa i la capacitat d'elecció fins a insensibilizar-lo respecte la carència. Tan sols així s'aconsegueix que, quan s'obre la gàbia o es desfermen els lligams, l'animal continui immòbil. Renúncia a ser lliure perquè la presó ja no és entre barrots o lligams sinó en la pròpia consciència. Ja és un esclau. En l'argot de la doma se li diu “bèstia trencada”.» - Eliseo García


D'acord amb la feina d'autores feministes com Martha Nussbaum i Carol Adams hi ha una sèrie de punts fonamentals que estarien entre els criteris que conformen el fet tractar una persona com un objecte, és a dir, la cosificació. N’enumero alguns, de forma molt concisa, que ja he exposat anteriorment en alguns assajos d'aquest bloc. Tots estan intrínsecament relacionats i expressen diferents aspectes d'un mateix fenomen:


INSTRUMENTALITZACIÓ: el tractament d'una persona com una simple eina per als fins d'una altra persona.


NEGACIÓ DE L'AUTONOMIA: el tractament d'una persona com si fos mancada d'autonomia i lliuredeterminació.


INÈRCIA: el tractament d'una persona com si fos mancada de voluntat i interessos.


FUNGIBILITAT: el tractament d'una persona com si fos intercanviable amb altres objectes, com una mercaderia.


VIOLABILITAT: el tractament d'una persona com si fos mancada d'integritat física.


PROPIETAT: el tractament d'una persona com una cosa que pertany a un altre: pot ser comprat o venut.


NEGACIÓ DE LA SUBJECTIVITAT: el tractament d'una persona com una cosa, les experiències i sentiments de la qual no s'han de tenir en compte.


REDUCCIÓ AL COS: el tractament d'una persona reduint-la al seu cos o a parts del cos.


REDUCCIÓ A L'APARENÇA: el tractament d'una persona principalment en termes de com la veiem, o com ens sembla segons els sentits.


SILENCIAMENT: el tractament d'una persona com si li manqués la capacitat d'expressar desitjos o emocions.


Quan associes la personalitat moral a l'espècie humana llavors al qüestionar o negar la humanitat d'un individu estàs qüestionant o negant el seu estatus de persona. Com que es considera que només els humans són persones, això comporta que no ser considerat humà automàticament et converteix en un ésser inferior o en un objecte que no mereix ni tan sols un respecte bàsic.

Així, la cosificació apareix quan considerem els altres animals com si fossin un simple mitjà per a satisfer els nostres fins i no com a individus que tenen dret que les seves necessitats i interessos siguin tinguts en consideració en igualtat de condicions, és a dir, que siguin considerats com fins en si mateixos i no com a mitjans per als fins d'altres.

En aquest punt, la cosificació coincideix amb la violència, ja que la violència consisteix essencialment en tractar les persones com si fossin objectes, tal com expressa el professor Gary Francione:


«La violència tracta els altres com a mitjans per a fins en comptes de tractar-los com a fins en si mateixos. Quan actuem violentament contra altres -siguin humans o no humans-, ignorem el seu valor inherent. Els tractem solament com a coses que no tenen cap valor, excepte el que nosaltres decidim donar-los. Això és el que duu a les persones a involucrar-se en crims de violència contra la gent de color, dones, gais i lesbianes. Això és el que ens porta a cosificar els no-humans i tractar-los com a recursos que existeixen solament per al nostre ús. Tot això és erroni i ha de ser rebutjat.»


La incapacitat per a percebre els altres animals com a persones és un símptoma de l'especisme: la inculcació del prejudici que diu que els altres animals mereixen ser tractats de forma moralment diferent només per no pertànyer a l'espècie humana.

Aquestes característiques que conformen la cosificació no s’evitaran gràcies a la prohibició d'una pràctica determinada ni seran resoltes mitjançant l'eliminació d'una forma concreta d'abús. Sembla obvi, al meu entendre, que la clau per acceptar el dret dels animals no humans a no ser tractats com un mitjà per assolir fins humans és, en primer lloc, en l'educació i no en la repressió.

No té sentit, doncs, intentar corregir, mitjançant regulacions legals, un sistema que funciona precisament sota el supòsit que els altres animals són mitjans per als nostres fins, si primer no es confronta i desafia aquesta creença. Qualsevol intent d'evitar la violència sense atendre les seves causes es converteix en un impossible i està inevitablement abocat al fracàs.

Els activistes enfocarem millor els nostres esforços si ens dediquem a participar i ajudar en aquesta tasca educativa, en lloc de tractar d'imposar una regulació legal que no aporta res en absolut per al projecte de canviar la nostra relació moral amb els no-humans. Un tipus de regulació que, en la seva idea i en la seva pràctica, accepta de base la violència contra els altres animals al no qüestionar el fet que els emprem com a mitjans per als nostres fins.

Eradicar el problema de la cosificació dels no humans és una tasca que tot just acaba de començar. Respectar i valorar els altres animals com a iguals és una habilitat adquirida, partint de la base del nostre sentit moral, i hauria de ser tasca dels activistes instruir els membres de la societat en la seva adquisició i pràctica.

Tot això ha de partir lògicament de la difusió d'un nou paradigma moral que desplaci la idea dels animals com a objectes/recursos/coses cap a la idea dels animals com a individus que posseeixen una ment, consciència de si mateixos, emocions i interessos propis.

Per aconseguir això no és suficient, encara que sí necessari, reconèixer que els altres animals són éssers sentents (que senten). També cal reconèixer la seva personalitat -la seva condició de persones.

Sense un qüestionament clar i directe de la cosificació mai no aconseguirem que els no-humans deixin de ser tractats com a objectes i comencin a ser respectats com a persones.


Bibliografia (en castellà):

L’objetivació dels animals [2010] Félix Mariano Vallejos 

- La política sexual de la carn [2015] Carol Adams 

Miztli y la cosificació dels animals [2018] Diana Buzo

- Els Drets dels Animals. De la Cosificació a la Zoopolítica [2018] Javier Alfredo Molina Roa