«Experimentem conductes bàsiques com menjar, beure o emparellar-nos com a plaents perquè serveixen per sobreviure i reproduir-nos. I no solament els humans, sinó pràcticament tots els animals.» ~ Pablo Malo
Igor Sanz, en el seu article "Què en saps dels crustacis?", relata...
«Què es pot dir en quant a la seva capacitat de sentir? Senten dolor els crustacis? Doncs encara que pugui semblar una pregunta absurda, la veritat és que fa uns anys una part de la comunitat científica va començar a debatre sobre d'aquest tema.
El cas va començar a Noruega, quan el govern va sol·licitar a l'Escola de Veterinària i Ciència d'Oslo que estudiés la capacitat de sentir dolor de les llagostes en resposta al desig d'aplicar noves lleis de protecció animal en dependència del grau de dolor. A la fi, aquesta escola, per boca del biòleg Wenche Farstad, va concloure que havien de "sentir alguna cosa, però no dolor", i que el que semblava dolor, "tan sols eren reflexos". Davant d'això, no solament va reaccionar el moviment pel drets dels animals no humans, sinó també alguns membres de la comunitat científica, que van dur a terme noves proves i van arribar a una resolució radicalment diferent.
Robert Elwood, expert en comportament animal de la Queen 's University de Belfast, per exemple, va concloure que les "reaccions" que feia esment Farstad eren "consistents amb la interpretació de l'experiència del dolor", mentre que el neurobiòleg Tom Abrams afirmava que les llagostes "posseeixen una extensa col·lecció de sentits" i que no tenia cap dubte que "poden sentir dolor".
En el mateix sentit es van pronunciar Jelle Atema, biòloga marina de laboratori Biològic Marí de Woods Hole, a Massachusstes, o el Dr. Jaren G. Horsley, zoòleg expert en invertebrats i que ha estudiat als crustacis durant diversos anys, que va assegurar que "posseeixen un sofisticat sistema nerviós que, entre altres coses, els permet percebre i sentir accions que els facin mal". Horsley, de fet, opinava que els crustacis podien fins i tot arribar a un major grau de patiment que els humans al no comptar "amb un sistema nerviós autonòmic que entraria en estat de xoc", de manera que el dolor i el sofriment en aquest cas s’allarguen fins que "el sistema nerviós és destruït".»
Les evidències amb què comptem sobre la sentença en crustacis no són menors ni més febles que les evidències que tenim que els humans poden sentir. Atès que sentir és un fenomen purament subjectiu i només tenim experiència de la nostra sentença individual, l'única garantia objectiva per saber si altres animals -humans o no humans- senten, seria el disseny i funcionament de sistema nerviós, així com la conducta externa.
En estudis recents com aquest publicat a la revista New Scientist, s'exposa:
«Tradicionalment, es creia que els crustacis no sentien dolor al cuinar-los, una creença que permetia tirar-los a la paella sense cap remordiment. No obstant això, un estudi recent ha afirmat que no és així, i que, contràriament al que es pensava, els crustacis sí que senten dolor.
Aquesta suposició tradicional es veia afirmada per les conclusions extretes d'una sèrie d'investigacions noruegues que afirmaven que aquests animals no sentien dolor, ja que els seus sistemes nerviosos encara no estan prou desenvolupats com per a sentir-ne.
Però on quedava en la ment d'aquests científics el fet que el dolor és crucial per a l'evolució ja que permet que els animals evitin les experiències nocives que poden arribar a eliminar la seva espècie? Aparentment enlloc.
Seguint aquesta premissa gairebé de sentit comú, Robert Elwood i el seu equip de científics de la Universitat de Belfast va experimentar amb les antenes de 144 gambes, tirant-los àcid acètic [àcid del vinagre], i comprovant que al fer-ho, les gambes començaven a fregar les antenes afectades i no les altres.
Aquest era un indicador que les gambes sentien dolor en aquestes antenes, ja que aquesta conducta és típica dels animals quan estan afectats.
Segons Richard Chapman, científic de la Universitat de Utah, els animals tenen receptors que els permeten detectar substàncies irritants. Per tant, si tots els animals posseeixen la mateixa qualitat, per què no han de tenir-la els crustacis?"»
El professor Bob Elwood, de la Universitat Queens de Belfast, afirma:
«No sé el que passa per la ment d'un cranc, però puc afirmar que la forma en què reacciona va més enllà d'un reflex directe i s'ajusta a tots els criteris del dolor.»
Totes les investigacions conclouen en termes molt similars:
«"Hi ha hagut un llarg debat respecte si els crustacis com els crancs, les llagostes o les gambes senten dolor. Aquesta investigació demostra que no es tracta d'un simple acte reflex, sinó que els crancs calibren la seva necessitat de trobar una closca de qualitat amb la necessitat d'evitar estímuls dolorosos."»
De totes maneres, m'agradaria assenyalar un punt important al respecte: la capacitat de sentir no es limita ni es redueix a la capacitat de sentir dolor. Sentir és ser conscient d'experiències subjectives. Tot i que el dolor és una sensació habitual inherent en els éssers amb sistema nerviós, es pot sentir sense haver de sentir necessàriament dolor -encara que els crustacis efectivament senten dolor. Per això parlem dels sentits: veure, sentir [=escoltar], olorar, assaborir, tocar... Les experiències subjectives abasten més sensacions que el dolor i el plaer.
Segons un article publicat a la revista Science...
«Els estomatòpodes o llagostes mantis són crustacis coneguts pels seus cridaners patrons corporals de color i fluorescència, per ser extremadament veloços i perquè tenen personalitats molt diferents. Alguns es comporten de forma extremadament agressiva mentre que altres són més curiosos i interactius.
Els éssers humans tenen una visió basada en tres cons o cèl·lules sensibles als colors primaris: vermell, verd i blau [sistema RGB, per les sigles en anglès]. Per aquest motiu, el cervell determina els colors dels objectes comparant l'excitació relativa que rep d'aquestes tres entrades de color a l'ull.
El que suggereix l'estudi és que aquests crustacis perden part de la seva habilitat per a discriminar entre colors -per exemple, podrien no ser capaços de diferenciar entre taronja clar i groc fosc- però reconeixen ràpidament els colors bàsics sense comparar longituds d'ona de l'espectre visible en el seu cervell.
La resta dels animals, incloses les aus, micos, granotes i peixos, també interpreten els colors del seu món d'aquesta manera.»
Sabem que els crustacis poden veure, sentir [=escoltar], olorar... Però resulta que encara existeix controvèrsia sobre si senten o no: sobre si són éssers conscients. Llavors es dóna l'absurd de suposar que poden veure però no són conscients que veuen; que senten però podria ser que no fossin conscients del so. Podem veure que tracten de sobreviure però neguem que tinguin un desig de continuar vivint... Això no té cap sentit.
Els altres animals posseeixen un sistema nerviós centralitzat i actuen clarament com si fossin conscients, però la comunitat científica encara no reconeix unànimement que tots siguin éssers conscients. Si bé, tota la investigació assenyala clarament que les espècies invertebrades poden experimentar un estat emocional complex similar al dels vertebrats.
Fins al moment solament s'accepta de manera consensuada que mamífers i aus són individus conscients [Declaració de Cambridge]. No obstant això, encara no hi ha un reconeixement unànime sobre la consciència en altres grups d'animals com són els rèptils i els peixos, tot i que les evidències són tan nombroses i consistents com en el cas d'aus i mamífers. La controvèrsia és més gran en el cas dels insectes, però de nou, tots els estudis indiquen amb més o menys claredat que ells també són éssers sentents.
El prejudici de l'antropocentrisme ens condueix a l'absurd de reconèixer que els altres animals poden sentir -senten [=escolten], veuen, pateixen, gaudeixen i en general actuen clarament com si fossin conscients- i alhora diem no tenir clar si realment senten o si són conscients, simplement perquè el seu cervell o el seu sistema nerviós és diferent del nostre humà.
Si els altres animals poden sentir, llavors han de tenir, almenys, una consciència bàsica que experimenta les percepcions processades. La sensació implica consciència: algú-sent-alguna cosa. Això és la subjectivitat -l’existència d'un «jo». I aquest fenomen és l'únic requisit necessari per a ser considerat persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada