10 de desembre de 2009

Animals com a propietat

 


El professor de Dret de la Universitat de Rutgers, Gary L. Francione, va publicar un llibre el 1995 en el qual explicava que com que els animals estan sotmesos a l'estatus legal de propietat, l'ordenament jurídic solament els proporciona protecció per a afavorir el seu ús com un recurs per als humans, i tan sols els hi protegeix un interès si hi ha un benefici per als humans com a contrapartida.

El professor Francione explica en aquesta presentació en vídeo les raons fonamentals per les quals les lleis de protecció animal són ineficaces per a protegir els interessos bàsics dels animals no humans.


Animals com a propietat from Filosofía Vegana on Vimeo.

 

 Drets dels animals: L’enfoc abolicionista

 
Presenta
 
Animals com a propietat
 
Pel professor Gary L. Francione


Existeixen molts pocs principis morals que comptin amb l’acceptació de gairebé tothom. Un d’aquests principis és que hem de tractar els animals «humanament» i no hem de causar-los-hi un sofriment «innecessari». Aquest principi és tan arrelat a la nostra cultura moral que els sistemes legals dels EUA, Gran Bretanya i altres països l’han incorporat en les denominades «lleis de benestar animal». Existeixen dos tipus de lleis de benestar animal:

  • Les lleis generals de benestar animal, com els estatuts anticrueltat, que pretenen prohibir el tracte cruel sense fer referència a cap ús o context en particular.

  • Les lleis específiques de benestar animal, que s’apliquen en usos concrets com seria l’ús de no humans en la investigació biomèdica, o en contextos particulars, com la matança d’animals per al consum alimentari.

Encara que existeixi una tendència a creure que les lleis de protecció animal proporcionen una protecció significativa als animals, en realitat n’aporten molt poca o gairebé cap.

Les lleis de benestar animal contenen sovint exempcions explícites que ni tan sols són d’aplicació a molts dels usos que fem dels animals. Però fins i tot quan aquestes lleis s’apliquen, la protecció que proporcionen és molt escassa o nul·la.

La raó d’aquest fracàs és que els no humans són propietat dels humans.

Els animals són coses que posseïm i que tenen solament valor extrínsec o condicional com a mitjans per als nostres fins. Si bé a títol personal podem concedir un major valor als nostres animals de companyia -com gats i gossos- per a la llei no deixen de ser simples mercaderies.

Per regla general, considerem que els animals no tenen valor intrínsec i protegim els seus interessos sols en la mesura que ens beneficia fer-ho. En teoria, les lleis de benestar animal requereixen un «equilibri» entre els interessos en conflicte, en aquest cas els interessos del humans i els interessos dels no humans. Però com que els animals són propietats, no pot existir cap equilibri significatiu. 

En la majoria dels casos, els interessos dels no humans seran considerats menys transcendents que els interessos dels humans, inclús quan l’interès de l’humà sigui relativament trivial i l’interès que estigui en joc per a l’animal impliqui la seva pròpia vida o sofriment.

Qualsevol suposat intent d’equilibri entre els interessos dels humans i els interessos dels no humans -tal i com exigeixen les lleis de benestar animal- és inútil, a causa que el resultat ja és predeterminat des del principi per l’estatus de propietat del no humà com un «animal de consum alimentari» , «animal de laboratori», «animal de caça», etc.

Aquesta incapacitat per a sospesar els interessos dels propietaris contra els interessos de les seves propietats fou, precisament, la causa que la llei tampoc pogués protegir els interessos dels esclaus humans. Senzillament, no es podien sospesar els interessos d’un esclau contra els interessos del seu amo.

Aparentment, les lleis de benestar animal prohibeixen infligir un patiment «innecessari». No obstant això, no ens qüestionem la necessitat dels usos concrets dels animals, malgrat que la major part del sofriment que els causem no pot considerar-se com a necessari, en cap sentit significatiu de la paraula.

Únicament ens preguntem si cal un determinat tracte en la manera en què volem usar els animals, però en cap cas qüestionem la necessitat de l’ús en si mateix.

Per a determinar si un tracte és necessari i, per tant, «humà», observem els costums i pràctiques de les nombroses institucions d’explotació. Assumim que aquells involucrats en una determinada activitat no infligiran més dolor ni sofriment del requerit pel propòsit en qüestió, ja que en cas contrari seria irracional, de la mateixa manera que consideraríem irracional que algú, sense raó aparent, abonyegués el seu propi vehicle.

Per exemple: encara que pels éssers humans sigui innecessari alimentar-se de carn o lactis -poden ser fins i tot perjudicials per a la salut i el medi ambient- no ens qüestionem la necessitat per se de l’ús d’animals com a aliment. Tan sols ens qüestionem si el dolor i el sofriment provocat als animals usats com a aliment excedeix l’estàndard considerat com a acceptable d’acord als costums i pràctiques de la ramaderia.

En la mesura que és un costum que els ramaders castrin o marquin els animals -ambdues pràctiques molt doloroses-, considerem aquestes accions com a «necessàries» perquè assumim que els grangers no mutilarien els animals sense motiu.

La conseqüència de tot això és que el nivell d’atencions requerit per les lleis de benestar animal rarament supera el nivell d’atencions que un propietari racional proporcionaria a l’animal amb el fi d’explotar-lo eficientment.

Com que els animals són propietat, considerem «digne» el tracte que els hi donem, un tracte que, si l’apliquéssim als éssers humans, seria qualificat de tortura. 

Podem concedir una major protecció als animals inclús si continuen essent propietat nostra?

És clar que sí, però l’estatus de propietat dels animals milita molt fort en contra nostra. Qualsevol millora significativa en el benestar animal costarà diners. Ha de tractar-se d’una cosa que nosaltres, com a societat, estiguem disposats a «comprar».

Inclús en el supòsit que tractéssim millor els no humans, encara hauríem d’afrontar una qüestió moral fonamental: independentment de com d’humà sigui el tracte... quina justificació moral tenim per a tractar completament els animals com a propietats?

Per què pensem que tota l’esclavitud humana -inclús la que és «compassiva» amb els esclaus humans- és inacceptable i, alhora considerem acceptable la possessió i l’ús dels animals no humans?

No hi ha cap raó moralment sòlida per a continuar tractant els animals no humans com a propietats dels humans.

Conseqüentment, quina és la resposta?

Hem de deixar de tractar els animals com a propietats. Hem d’abolir, i no solament regular, l’explotació animal. 

 

Text basat en el llibre: Animals, Property, and the Law


Nota: Aquest text no pretén ser una exposició complerta del pensament del professor Francione, sinó tan sols una breu introducció general als problemes que planteja l’estatus de propietat dels animals.

Per a un anàlisi de per què no hem de tractar els animals com a propietats, vegeu, si us plau, aquesta altra presentació: “Teoria dels drets dels animals”.
 
Per a un anàlisi sobre la distinció entre abolició i regulació de l’explotació animal, vegeu, si us plau, aquesta altra presentació: “Drets dels animals vs. Benestar animal”.

Un agraïment especial per a la Humane Farming Association i a Gail Eisnitz per a facilitar-nos algunes de les fotografies dels escorxadors i granges industrials que s’han fet servir en aquesta presentació.

Copyright © 2006-2007 Gary L. Francione. Tots els drets reservats.
 
Es prega no fer ús d’aquesta informació sense el permís exprés per escrit de l’autor.
 
Versió 1.0.1

 

3 de desembre de 2009

Sadisme

 

“El sadisme no té cap finalitat pràctica; és un intent de transformar el buit emocional, la desesperança i la impotència en un estat de poder absolut mitjançant la subjugació per la força d’un ésser indefens”. Luis Rojas Marcos

L’ésser humà no necessita menjar animals ni res que d'ells provingui per a alimentar-se. Per tant, si no hi ha necessitat de fer-ho, qualsevol dany o patiment infligit als animals per aquest motiu, del grau que sigui, no es pot excusar en la necessitat i no té cap justificació.

El fet que la nostra explotació sobre altres animals hagi ocorregut “des de sempre” no és un argument racionalment vàlid. Altres pràctiques, com l’esclavitud, l’opressió envers la dona, les violacions sexuals, els assassinats, les tortures, el càstig corporal als nens, les guerres, l’homofòbia, la discriminació racial, i moltes altres formes de violència també han ocorregut des que existeixen les societats humanes. Per això, l’argument que esgrimeix que tot això s’hauria de continuar fent perquè “s’ha fet des de sempre” no sembla tenir gaire validesa moral quan es tracta d’éssers humans.

Si reconeixem que està malament fer a altres individus allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres, aleshores, per coherència, ja no hi pot haver cap justificació moral per a continuar fent-ho.

Si hom continua menjant animals tot i saber i ser conscient que aquests animals han hagut de passar una vida sencera de patiment, llavors no resulta gens inapropiat dir que el fet de continuar amb aquestes pràctiques té molta similitud amb el sadisme, ja que l’únic motiu principal per a menjar productes d’origen animal és l’habituat plaer que se n’obté.

Si algú sap que consumint productes d’origen animal està causant patiment i mort a altres animals, n’és plenament conscient, i també sap que no necessita fer-ho en absolut per a viure, i tenir una bona qualitat de vida, però encara amb aquestes raons ho continua fent, quina és la diferència amb un sàdic?

Potser aquesta afirmació no sigui aplicable al conjunt de la població, perquè la majoria no té prou informació ni consciència al respecte, però sí que ho seria, almenys, en alguns individus. Tot i que això no vol dir, necessàriament, que aquests individus siguin “malvats”. La gent normal pot ser sàdica quan l’han educat per a ser-ho i més encara si viuen en un context que facilita i promou aquest tipus de comportaments, com molt bé va saber veure Hannah Arendt.

Si mengem animals i consumim altres productes o participem en pràctiques que impliquen explotar els altres animals, essent conscient del mal el patiment i la mort que causem innecessàriament i de forma deliberada, aleshores em pregunto, quina diferència hi hauria, doncs, entre un sàdic i nosaltres?

Si algú se sentís molest o ofès amb aquesta comparació, es pot imaginar que aquest sentiment és tan sols una mínima part de tota la frustració i el dolor que senten al llarg de tota la vida els animals explotats en granges d’esclaus i que acaben essent assassinats als escorxadors.

“Totes les diferents formes de sadisme que som capaços d’observar, poden ser reduïdes a un impuls fonamental únic: el d’aconseguir el domini complet sobre una altra persona, el de fer d’aquesta un objecte passiu de la voluntat pròpia, de constituir-se en el seu amo absolut, el seu Déu; de fer d’ella tot el que es vulgui. Humiliar i esclavitzar no són més que mitjans dirigits cap a aquest fi i, el mitjà més radical és el de causar patiments a l’altra persona, ja que no existeix un poder major que el d’infligir dolor, el d’obligar als altres a patir, sense donar-los-hi l’oportunitat de defensar-se. El plaer d’exercir el més complet domini sobre un altre individu –o altres objectes animats- constitueix l’essència mateixa de l’impuls sàdic.” Erich Fromm