20 d’agost de 2020

Sobre la definició d'especisme


El TERMCAT, DIEC, etc. [n. del t.: RAE en la versió original] no recorre als llibres de filosofia per aclarir el significat d'un concepte sinó que investiga l'ús que els parlants en fan. Aquests organismes simplement recullen els usos predominants que empren els parlants però no investiguen sobre els conceptes dels quals deriven aquests usos. Així, en un context antropocèntric és inevitable que en parlar d'especisme parlem sempre de l'especisme antropocèntric. Per això, la definició que recull el TERMCAT no reflecteix correctament la definició conceptual del que és l'especisme sinó que es limita a assenyalar el sentit que els parlants solen fer servir.

Us recordem que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans assenyala que una accepció del mot persona és la d'individu de l'espècie humana, excloent-ne la resta d'animals. Realment el DIEC no defineix el concepte de persona; solament reflecteix l'ús majoritari del terme per part dels parlants en el context quotidià. Recordem que durant segles es van excloure molts éssers humans de la categoria de persona per motius de raça o de sexe. De la mateixa manera, el TERMCAT no vol establir el significat de l'especisme sinó que reflecteix els usos que una majoria de parlants fan servir del terme. 
 

A què ens referim exactament quan parlem d'especisme?

Per exemple, Joan Dunayer escriu que l'especisme és «una errada a l'hora de reconèixer la mateixa consideració i respecte a tot no-humà sentent» [«Speciesism», pàgina 5]. És una definició estranya  d'especisme en què l'espècie ni tan sols apareix esmentada. A més, aquesta errada podria afectar també els humans sentents. Si acordem igual consideració i respecte solament per als no-humans, però no per als humans, no seria també especisme? Recordo haver llegit en un fòrum que Dunayer desitjava corregir aquesta definició en una pròxima edició del seu llibre i substituir el terme no-humà pel d'esser sentent. Ara bé, el problema amb aquesta definició revisada és que podria valer per a la desconsideració moral o la injustícia, però no per a definir l'especisme. Quina diferència hi hauria llavors amb el racisme o el sexisme? A més, crec que aquest error seria més aviat conseqüència de l'especisme i no el concepte d'especisme en si mateix. De tota manera, en una entrevista posterior a la publicació del llibre, Dunayer declara que «l'especisme és qualsevol prejudici o discriminació basada en l'espècie».

El filòsof Peter Singer descriu l'especisme com «un prejudici o actitud parcial favorable als interessos dels membres de la nostra pròpia espècie i en contra dels altres» [Alliberament Animal; capítol 1]. Aquesta definició no pot ser correcta, ja que fa referència a un tipus d'especisme. Podem tenir una actitud favorable a altres espècies que no siguin la nostra. El psicòleg Richard Ryder, que va encunyar el terme especisme però no el va definir, afirma que «l'especisme significa infligir dany als altres perquè són d'una altra espècie»[«Ethics, Humans and Other Animals»; pàgina 237]. Un cop més, això sembla descriure un efecte de l'especisme més que l'especisme com a concepte. El professor Gary Francione escriu que «l'especisme succeeix quan acordem un pes diferent d'interessos similars sobre la base de la diferència d'espècies.» Aquesta darrera definició em resulta més ajustada a la veritat.

A parer meu, la definició bàsica d'especisme hauria de ser la discriminació moral basada en l'espècie. El tret essencial de l'especisme és el mateix fet de considerar que l'espècie és una categoria moral, a més de biològica, i que aquesta categoria justifica un tractament diferent dels individus segons la seva inclusió a una espècie determinada. D'aquesta manera, la sola creença que l'espècie és una categoria moral ja és especisme.
 

La segona accepció d'especisme que recull el diccionari de la RAE (i la segona part de la definició del TERMCAT) em sembla que més aviat encaixa amb el que seria el significat de l'especisme antropocèntric o antropocentrisme moral. Tot i que un altre terme més específic encara seria el de supremacisme humà. El supremacisme humà és una manera concreta d'especisme. Això no obstant, atès que els humans són els únics que poden pensar de forma especista pràcticament tot l'especisme del que tenim notícia és antropocèntric, però l'especisme teòricament podria no ser antropocèntric.

Podem reconèixer l'existència de l'especisme que, a part d'estar registrat en centenars de documents acadèmics, sembla aclaparadorament evident. Podem raonar que és una injustícia fonamental. Però reconèixer la seva existència i la seva immoralitat no comportaria la fi del problema en la nostra relació amb els altres animals sinó que solament seria el principi a l'hora de resoldre'l.

Penso que potser seria ingenu per part nostra creure que simplement n'hi ha prou amb eliminar l'especisme per estructurar un sistema just que reconegui els interessos dels individus no humans. Ens cal una nova teoria moral no especista que parteixi de la base de considerar tots els éssers conscients com a subjectes de consideració moral, tal com han desenvolupat Tom Regan, Evelyn Pluhar, Gary Francione i altres pensadors. També pot caldre una teoria política animalista que reconegui noves categories civils per als animals no humans.

Alguns autors apunten que podem rebutjar l'especisme des de diferents posicions morals. Això significaria que no importa si assumim qualsevol teoria moral; ja fos l'utilitarisme, l'emotivisme, l'egoisme, el contractualisme, l'individualisme, l'inherentisme o la teoria de drets –la sola acceptació de la lògica implica que l'especisme no pot ser acceptat racionalment com un concepte normatiu. No obstant això, si aquesta conclusió és correcta aleshores sembla que tenim un greu problema amb l'etiqueta "antiespecista", ja que aquest terme ocultaria que existeixen en efecte profundes diferències ideològiques entre els que ens oposem a l'especisme. Fins i tot encara que rebutgem l'especisme, no estem plenament d'acord en allò que està bé i allò que està malament, allò que hem de fer i allò que no hem de fer.

Per exemple, els utilitaristes i els que defensen una ètica de drets difícilment poden col·laborar de manera amistosa, sent les seves posicions morals no sols profundament diferents sinó antagòniques entre si. Els utilitaristes estan en contra dels drets morals i els partidaris dels drets morals s'oposen radicalment al sacrifici d'innocents, encara que això comportés un gran benefici per a la majoria de la comunitat. De la mateixa manera que no podem veure comunistes i liberals col·laborant junts en una mateixa associació —si és que de veritat s'atenen a les seves doctrines respectives— tampoc no hem de pensar que és possible que diferents animalistes col·laborin junts solament per compartir, suposadament, el rebuig a l'especisme .

Tot i això, no està del tot clar que des de qualsevol teoria moral es pugui rebutjar l'especisme coherentment. Així ho va advertir el professor Tom Regan quan va explicar que un utilitarisme coherent pot considerar que l'especisme és una posició acceptable si serveix per a promoure la major felicitat per al major nombre. En realitat, qualsevol posició categoritzada com a 'conseqüencialista' o teleològica —és a dir, una teoria que considera que l'important abans de res és aconseguir una finalitat determinada— no pot rebutjar l'especisme com una qüestió de principi. Si l'especisme serveix per a assolir l'objectiu que aquesta teoria considera desitjable, aleshores l'especisme seria no solament acceptable sinó fins i tot obligat.

Si a algú li sembla inquietant aquest panorama, llavors potser no li agradi saber que molts animalistes ni tan sols rebutgen l'especisme. La majoria d'animalistes no desafien l'especisme sinó que en realitat en defensen alguna versió, tal com han denunciat Joan Dunayer i Gary Francione. Per exemple, alguns animalistes creuen que els mamífers mereixen més consideració que els peixos i els rèptils, i aquests més consideració que els crustacis o els insectes. Altres són encara més específics i pensen que cal discriminar espècie a espècie i no per grups d'espècies: primer els humans, després els grans primats no humans i després altres espècies classificades segons la semblança amb la mitjana humana. Tot això és una forma concreta i molt estesa d'especisme que podríem anomenar especisme gradualista. Es tracta d'una nova versió d'aquesta jerarquia que col·loca els humans al cim d'una piràmide ideal i els altres animals per sota.

En conclusió, és convenient ser molt prudents amb la qüestió de l'especisme. Fins i tot si estiguéssim d'acord en el significat de l'especisme i en el fet de reconèixer que es tracta d'un error moral en qualsevol de les seves versions —cosa que ja seria molt en el context actual— no se'n deriva necessàriament que estiguem d'acord en altres qüestions morals també importants. Així doncs, no ens hauríem de centrar solament en la qüestió de l'especisme.