12 de setembre de 2012

Som omnívors

 

 

Si els humans som omnívors, carnívors o herbívors és una qüestió molt debatuda i sobre la qual s'ha discutit molt. De vegades s'apel·la a la nostra condició d’omnívors -o de suposats carnívors- per intentar justificar el fet que mengem animals. De la mateixa manera, altres vegades s'apel·la a la nostra suposada condició d'herbívors per al·legar que no hauríem de menjar animals.

Aquí intentarem analitzar breument si aquest argument justifica realment que mengem animals.



Som omnívors

Crec que és important tenir clar que la condició d’herbívor, omnívor o carnívor és, primer de tot, una condició fisiològica. Els humans no som fisiològicament carnívors ni tampoc herbívors. Està científicament provat que els éssers humans som omnívors. Ho som perquè posseïm la capacitat de digerir i assimilar nutricionalment substàncies d'origen animal. Si no fóssim omnívors simplement no podríem viure menjant animals, però com bé sabem, els humans ho hem fet des de fa molts milers d'anys. 


Apel·lar la naturalesa no és un criteri moral

Hi ha un argument que sosté que menjar animals és "natural" per als éssers humans. És a dir, se sosté que hem evolucionat per a menjar animals i que menjar animals és el que la naturalesa "vol" per a nosaltres. Diuen que no menjar animals és actuar en contra del propòsit pel qual vam ser dissenyats i, per tant, la idea que no hauríem d'usar animals com a menjar no pot ser correcta. Si hem evolucionat per a ser humans que posseeixen ulls, llavors dir que tenim l'obligació moral de cobrir-los permanentment, i no fer servir el nostre sentit de la vista, seria degudament considerat com un error.

Ara bé, intentar justificar algun tipus d'acció o conducta -per la nostra part o per la d'altres persones responsables dels seus actes- simplement al·legant que és "natural", és un argument que si fos correcte en realitat valdria per a justificar moralment qualsevol cosa. Assenyalar que si tenim ullals, o que si som omnívors, justifica menjar animals, ja que és una cosa "natural", seria equivalent a suposar que si els homes tenim penis llavors no hi hauria problema moral en violar dones, ja que el tenir relacions sexuals -igual que menjar animals- també és una cosa "natural".

El fet que puguem menjar animals no sustenta la conclusió que fer-ho estigui moralment justificat, de la mateixa manera que la nostra capacitat de poder fer servir la violència no sustenta la conclusió que la violació -o qualsevol altra forma de violència- estigui moralment justificada. El sol fet que puguem fer alguna cosa no és rellevant per decidir si és moralment acceptable o si hauríem de fer-ho.

Des d'una perspectiva ètica, el fet rellevant no és que siguem omnívors sinó que som agents morals. Aquesta és la característica èticament rellevant. Això vol dir que som capaços de raonar moralment. Els agents morals tenim la capacitat de discernir entre el bé i el mal; i podem actuar d'acord a normes morals.

Altres animals no poden ser agents morals ja que no tenen cap capacitat de comprendre la dimensió moral de la seva conducta. Nosaltres sí que disposem d'aquesta capacitat. Per tant, tenim el deure de viure d'acord amb normes ètiques, basades en la lògica, que regulin la nostra conducta.



Menjar humans no és biològicament diferent de menjar animals

Si el fet que siguem omnívors justifiqués que usem animals de menjar llavors igualment justificaria usar de menjar altres humans -que biològicament també són animals. Dels humans també podem obtenir carn i llet i altres productes que obtenim a partir de l'ús i matança d'animals.

Per tant, a l'intentar justificar el consum d'animals estaríem justificant alhora que no hi hauria problema moral en què altres humans ens usessin de menjar. L'argument que diu "som omnívors" avala el canibalisme.

El prejudici de l'especisme que regeix la nostra mentalitat no permet adonar-nos de l'absurd i com d’autodestructiva és la perspectiva de pretendre justificar el consum d'animals al·legant que som omnívors.



No estem obligats ni condicionats a menjar animals

Els humans hem evolucionat com a éssers omnívors. Podem menjar animals i vegetals. Però això solament vol dir que hem evolucionat com a éssers que poden triar què menjar i que comptem amb l'opció de viure alimentant-nos exclusivament de productes vegetals.

Allò raonable és concloure que no té cap rellevància moral el fet de si som omnívors, o qualsevol altra cosa. Allò important és que és un fet comprovat que podem alimentar-nos, i viure en general, sense explotar altres animals. Cap tret fisiològic ens impedeix tenir una alimentació vegana i saludable.

Així, el fet que siguem omnívors no implica en cap cas que estiguem fisiològicament obligats a menjar animals ni res que d’ells procedeixi. Tan sols implica que podem fer-ho -podem digerir substàncies d'origen animal- però no vol dir que ho haguem de fer o que estiguem biològicament obligats a fer-ho.

Fins i tot encara fóssim carnívors, si poguéssim viure a base d'algun tipus d'aliment preparat sense substàncies d'origen animal, això és el que moralment hauríem de fer.

Per tant, el fet que siguem omnívors no implica de cap manera que la nostra conducta hagi de ser omnívora. Podem i hem d’alimentar-nos mitjançant una dieta que no impliqui fer servir a ningú com a menjar. Precisament perquè som omnívors podem viure sense menjar altres animals.

 

8 de setembre de 2012

La importància de la teoria

És probable que tots, en algun moment, ens preguntem si potser no estem malbaratant inútilment l’energia quan dediquem part del temps que tenim a qüestions teòriques en comptes d'enfocar les nostres accions cap a activitats aparentment més pràctiques com salvar la vida de les persones.

Aquest qüestionament és molt lícit. El problema sorgeix quan es pretén emprar aquest argument per a rebutjar la pròpia reflexió, el diàleg i el debat i, per extensió, qualsevol activitat que sigui netament teòrica.

Molts activistes estan convençuts que "cal actuar ja" de la manera que sigui, que l'única cosa realment important és l'acció externa sobre els problemes, sense importar cap altre factor. Aquesta tendència s'ha diagnosticat com a sobreestimació de l'acció:

«En alguns casos s'entén l'activisme com a una sobreestimació exagerada de la vida activa, com un excés d'activitat incontrolada, que guarda elements d'obsessió o de distracció. L'home, devorat per la febre de l'acció, suposant que solament a força d'accions es produeixen els canvis o la millora, es lliura més i més a activitats exteriors desconsiderant la vida interior.»

En l'àmbit animalista hi ha un menyspreu generalitzat a les qüestions teòriques que va acompanyat de l’efecte esmentat anteriorment. El professor i activista Gary Francione exposa la qüestió d'aquesta manera:

«Molts defensors d'animals semblen pensar que no necessitem cap teoria. Solament ens cal actuar "per als animals"; ens podem preocupar per la teoria més endavant. Aquest punt de vista està equivocat almenys en dos aspectes. Primer, si no tenim una teoria, com triarem què hauríem de promoure? Si vull fer alguna cosa avui per ajudar els animals, i no tinc una teoria, com la relativa a la condició moral dels animals i quines coses he de fer, com triaré el que faré? La resposta és molt clara: no podem fer cap elecció intel·ligent o informada si no tenim cap teoria que guiï la nostra elecció.»

És cert que la teoria, per si sola, no soluciona els problemes. Però, en primer lloc, per advertir aquests problemes ens cal la teoria. Tal com adverteix el professor Félix Duque:

«La filosofia no està per resoldre problemes sinó per a fer veure que hi ha problemes allà on els altres no els veuen.»

Per a solucionar efectivament els problemes necessitem la raó pràctica o instrumental que desemboca en la ciència, la tecnologia, l'activisme i l'acció política. La raó teòrica serveix perquè puguem reconèixer i distingir entre categories [el correcte, la veritat, el bé] a l'hora d'analitzar la realitat, però no pot aportar remeis pràctics per si sola. No podem viure sense una visió teòrica del món. En paraules del filòsof Thomas Nagel:

«Un cop hem entrat en el món per a fer-hi la nostra estada temporal, no hi ha cap altra alternativa més que intentar decidir en què creure i com viure, i l'única manera de fer-ho és intentant decidir què és cert i què és correcte.»

No obstant això, tota teoria -tota idea, creença o raonament- té una aplicació o un aspecte pràctic en la vida, i al seu torn tota pràctica té una teoria darrere que és la que la motiva i condiciona en part. Per exemple, no hi ha res al veganisme que sigui pura teoria ja que tot té implicacions pràctiques directes, i no hi ha cap pràctica relacionada amb el veganisme que no estigui basada en alguna teoria prèvia.

La separació radical entre teoria i pràctica seria un error categorial que ignora l'entrellaçament essencial entre coneixement i acció; el qual és usat a més per evitar justificar amb arguments aquelles accions que no es poden sostenir amb raons. Per això, el conegut pensador Immanuel Kant, assenyalava que «El que per fonaments racionals val per a la teoria, val també per a la pràctica.» Això vol dir que no és possible que una teoria correctament articulada d'acord amb la lògica i les dades empíriques pugui conduir, per ella mateixa, a una pràctica inútil o inefectiva.

La veritat és que, depenent de la teoria que assumim, ens comportarem d'una manera o d’una altra. A més, la qualitat de la nostra teoria -el fet que estigui basada en fets comprovats i arguments vàlids- també és rellevant, perquè dialogant de forma fonamentada amb altres persones podrem influir en la seva forma de pensar i, per tant, d'actuar. Aquesta funció de l'activitat teòrica l'expressa encertadament el filòsof Simon Blackburn:

«La reflexió és important perquè forma un continu amb la pràctica: el que pensem sobre les coses que fem influeix en la nostra manera de fer-les, o fins i tot en si les fem o no. Pot influir en les nostres investigacions, en la nostra actitud cap a la gent que fa les coses d'una manera diferent a com les fem nosaltres o, en fi, en el conjunt de la nostra vida.»

De fet, no hi ha ningú que no actuï motivat per alguna teoria, per creences i nocions mitjançant les quals valora i interpreta la seva experiència. Així ho assenyala el psiquiatra i filòsof alemany Karl Jaspers:

«No hi ha manera d'escapar a la filosofia. La qüestió és tan sols si serà conscient o no, si serà bona o dolenta, confusa o clara. Qui rebutja la filosofia professa també una filosofia, però sense ser-ne conscient.»

 

- Si haguéssim de triar, què seria més important la teoria o la pràctica? 

    La teoria. Perquè la pràctica sense una teoria prèviament correcta es farà inútil o immoral. Tots actuem en part d'acord a una teoria. I per a saber si alguna cosa és dolenta o bona, o si és correcte o incorrecte, ens cal veure la teoria.

La teoria és una base imprescindible per a poder actuar. De fet, quan fem servir termes com «injustícia», estem teoritzant. Estem jutjant que hi ha coses que estan bé i d'altres que estan malament. Estem fent servir una teoria. Ara bé, com sabem que és una teoria correcta i efectiva? És possible que ens estiguem equivocant. Per a saber-ho ens cal fer una anàlisi teòrica, basada en la lògica i els fets.

- No seríem potser massa "rígids" a l'ajustar-nos a una teoria? No estaríem actuant com "robots"? 

    No, perquè al practicar la teoria precisament estem actuant al contrari de com ho faria un "robot". Exercim la nostra capacitat racional i crítica com a individus conscients dels nostres actes. Una teoria sempre està subjecta a revisió per a comprovar si concorda amb la lògica i amb els fets.

- Però... realment ens cal una teoria? No n’hi hauria prou amb seguir el "sentit comú"? 

    En absolut. El concepte de "sentit comú" és buit i relatiu. Si "sentit comú" significa actuar com fa la majoria de la gent llavors ens limitem a imitar el que fan altres, sense reflexionar-hi críticament. "Sentit comú" sovint significa inèrcia i adaptar-se als prejudicis o costums establerts. 

 

Els que s'oposen a la importància de la teoria en l'activisme i diuen que hem de centrar-nos simplement en actuar i fer coses -sense reflexionar-hi- adopten una postura similar a aquells que diuen que no hem de perdre temps en aprendre fusteria o arquitectura sinó que hem de posar-nos des d’ara mateix a fer armaris o edificis. Aquest tipus de criteri irracional condueix inevitablement al fracàs o al desastre. Així reflexionava el filòsof i polític italià Gianni Vattimo, citant al seu torn a Martin Heidegger, sobre el problema de la relació entre la filosofia i la transformació social:

«Mentrestant també se li ha exigit a la filosofia que no s'acontenti amb interpretar el món i es perdi en especulacions abstractes, sinó que tracti de transformar el món de manera pràctica. El que passa és que una transformació del món així pensada exigeix prèviament que es transformi el pensar, de la mateixa manera que després de l'esmentada exigència ja s'amaga una transformació del pensar [vegeu Karl Marx, La ideologia alemanya: Tesis sobre Feuerbach, tesi 11 «Els filòsofs solament han interpretat el món de maneres diverses; del que es tracta és de transformar-lo.»]. Però com es pot transformar el pensar si no s'encamina cap a allò que mereix ser pensat?»

El rebuig a la teoria, en el fons, no és més que una altra teoria diferent de qui pretén evitar el qüestionament de les seves pròpies idees i creences, per a poder actuar lliurement sense que ningú critiqui o valori les seves accions. Evitar el pensament, l'estudi, l'aprenentatge i la reflexió sobre el que fem, solament pot dur conseqüències perjudicials i nocives.

L'error és inherent a la nostra vida; és inevitable fins a cert punt. El que no és inevitable és la voluntat d'advertir i corregir aquests errors mitjançant una mentalitat oberta i crítica que revisi de manera constant tot el que pensem i fem.

A part, dedicar temps a qüestions teòriques -filosofia moral, nutrició, estratègia- no vol dir necessàriament que no es pugui emprar d’altra banda el mateix temps a activitats enfocades a la pràctica: estar al carrer difonent el veganisme, tenir cura d'animals refugiats... És un fals dilema suposar que si dediquem part del temps a la teoria llavors no podem dedicar-ne també una altra part a un altre tipus d'activitats no teoritzants però que igualment són útils i necessàries.

La teoria determina la nostra manera de pensar, i la nostra manera de pensar és la causa de la nostra manera d'actuar. Perquè tota teoria és una forma específica de pràctica: teoritzar -pensar, reflexionar. I tota pràctica és l'aplicació d'una determinada teoria. O, tal i com ho exposa l'escriptor rus Lev Tolstoi:

«Sempre em sorprenc quan sento dir que una cosa és bona en la teoria però no ho és en la pràctica, com si la teoria no fos res més que una bonica col·lecció de paraules, necessàries per conversar, i no constituís la base de tota acció pràctica. La teoria és el que l'home sap, i la pràctica el que fa. Com pot ser que l'home pensi d'una manera i obri d'una altra? La pràctica se cenyeix inevitablement a la teoria i, si he entès la qüestió sobre la qual he estat reflexionant, no puc procedir sinó en conformitat amb les meves idees.»

El paradigma especista predominant a la nostra societat és la causa que hi hagi l'explotació animal: aquest tipus de mentalitat que promou i permet l'esclavitud dels animals no humans, provocant milers de milions de víctimes. L'especisme és un problema de teoria. És un problema que afecta les creences i les formes de pensar dels individus. Segons ho expressa Peter Singer:

«Per posar fi a la tirania cal comprendre, primer, en què consisteix. Des d'un punt de vista pràctic, el domini de l'animal humà sobre altres animals [...] s'expressa en pràctiques relacionades, com matar animals salvatges per esport o per obtenir-ne les pells. Aquests fets no s’han de considerar aberracions aïllades. L'única forma d'arribar a entendre aquests fets és considerar-los com a manifestacions de la ideologia de la nostra espècie, és a dir, les actituds que nosaltres, com a animal dominant, sostenim davant els altres animals.»

Per acabar amb la violència cap als altres animals cal analitzar i comprendre per què succeeix i, en base a aquesta anàlisi, proposar mitjans efectius per remeiar-la. No és possible que solucionem una injustícia si primer no en comprenem la naturalesa, les causes, i els possibles remeis.
 


Mitjançant l'activisme educatiu, basat en fonaments teòrics, canviem la mentalitat que origina la violència i evitem que milers de milions d'animals siguin explotats i massacrats en el futur. Animals que serien duts al món per a ser esclavitzats, o animals que viuen les seves vides lliures a la naturalesa. Com diria el professor Werner Heisenberg:

«Sovint, un plantejament adequat representa més de la meitat del camí cap a la solució del problema.»

Quan parlem d'ajudar els animals també podem referir-nos a alguna cosa diferent. Per exemple, rescatar i refugiar determinats individus concrets pot resultar una cosa molt beneficiosa per a aquests individus, però de cap manera soluciona el problema de fons de l'especisme i l'explotació animal.

Per analogia: quan es produeix una malaltia pot ser apropiat tractar d'alleujar-ne els símptomes i les conseqüències, però el més responsable i convenient és enfocar les energies sobretot en intentar anul·lar la causa de la malaltia.

L'especisme és un trastorn moral i l'explotació institucionalitzada dels animals no humans és la seva conseqüència directa. Per tal que no hi hagi més víctimes cal tallar la veritable arrel del problema, és a dir, el prejudici que ens fa creure que està bé considerar els altres animals com a mitjans per als nostres fins.

 


6 de maig de 2012

Sam Harris i la relació entre ciència i moral


En aquesta nota m’agradaria compartir una interessant conferència de Sam Harris en què ens ofereix una exposició sobre com entén que hauríem de fonamentar la nostra moral. Fins i tot sense estar realment d’acord amb el què proposa, considero que la perspectiva que ens ofereix permet plantejar-nos l’ètica des de la racionalitat. La qual cosa ja és molt si tenim en compte d’on partim.

 

«Sovint es diu que la ciència no pot brindar-nos una base per a la moralitat i els valors humans perquè la ciència tracta amb fets i els fets i els valors semblen pertànyer a altres esferes. Sovint  es pensa que no hi ha descripció de com és el món que pugui dir-nos com hauria de ser. Però penso, clarament, que això no és cert. Els valors són un tipus de fets. Són fets sobre el benestar dels éssers conscients.»

El plantejament que exposa Sam Harris, exposat més a bastament en el seu llibre «The moral Landscape» (El paisatge moral) em sembla encertat en alguns punts com el d’establir com a base moral el fet que tots els éssers conscients, tan humans com no humans, cerquen la pròpia conservació i benestar.

Tanmateix, no estic d’acord en creure que la ciència per sí mateixa pugui respondre a qüestions morals. Aquest plantejament no deixa de ser una variant de la fal·làcia naturalista. De fet, m’he trobat sovint amb molts denominats ateus, racionalistes i escèptics que tracten de justificar l’especisme i l’explotació animal basant-se en el fet natural de l’evolució biològica o apel·lant al que altres animals fan a la natura.

En el que sí estic d’acord amb Harris és en que l’ètica ha de tenir en compte els resultats de la ciència, i en que les qüestions morals han de ser afrontades i respostes seguint el mateix mètode racional bàsic que fer servir la ciència: aplicar la lògica en els fets empírics comprovats.

Crec que potser l'error principal que comet Harris és no tenir en compte la lògica com un component bàsic i fundacional de l'ètica. El mateix error en què incorre per exemple l'utilitarisme. L'ètica racional no tracta solament sobre el benestar sinó també sobre la igualtat i el respecte per l'individu. L'única manera de respectar la igualtat de tots els individus és mitjançant els drets. 

La ciència pot dir-nos moltes coses sobre la moralitat -sobre del seu origen, sobre la seva validesa empírica. Però la ciència no pot establir el que està moralment bé o malament. La ciència és una descripció del món natural i no pot establir normes morals. Els arguments que fa servir Harris en realitat estan basats en la lògica. La lògica és el fonament de l'ètica.

La lògica, juntament amb la sensació, és la veritat axiomàtica sobre la qual es fonamenta tot el nostre coneixement racional. La lògica no és una ciència sinó que és la base de la ciència; tal i com ho és de l'ètica racional. Per exemple, el principi moral d'igualtat, o de la mateixa consideració, és bàsicament el principi lògic d'identitat [A = A] aplicat a la sentença: si tots tenim un interès igual, o molt semblant, llavors aquest interès ha de ser tractat de manera igual, ja que és el mateix interès, encara que es doni en individus diferents.

 

24 d’abril de 2012

Mario Vargas Llosa i la qüestió de la coherència

 

Recentment, el conegut escriptor Mario Vargas Llosa ha publicat un article al diari El País en el qual exposa la seva opinió sobre la discriminació injusta que pateixen les persones que no són heterosexuals en molts racons del món i al seu propi país d’origen. Enllaça aquest tipus d’injustícia amb altres discriminacions igualment injustes com el racisme. I pel que fa al fet d’aconseguir eradicar de la nostra societat aquests prejudicis contra altres persones diu que serà com: 

«(...) lluitar contra un pes mort que neix en aquest primitiu rebuig a “l’altre”, del que és diferent, pel seu color de pell, els seus costums, la seva llengua i les seves creences, i que és la font nutrícia de les guerres, els genocidis i els holocausts que omplen de sang i cadàvers la història de la humanitat.»

 

D'altra banda, el senyor Vargas Llosa ha destacat per la seva defensa a ultrança de la tauromàquia, per la qual cosa ha emprat habitualment arguments fal·laços. Però no és la meva intenció en aquesta nota analitzar els seus arguments, sinó assenyalar l'únic dels seus arguments que considero encertat. Vegem a continuació de quin es tracta. 

En un altre article, Vargas Llosa reconeix que en la tauromàquia, als toros se'ls causa sofriment i mort, però adverteix alhora que això no és diferent d'altres formes d'usar els animals no humans per part de l'home: 

«Ningú no pot negar que la cursa de braus sigui una festa cruel. Però no ho és menys que altres infinites activitats i accions humanes envers els animals, i és una gran hipocresia concentrar-se en aquella i oblidar-se o forçar-se a no veure aquestes últimes.»

 

Al meu parer, és encertat assenyalar que moralment no hi ha diferència moral rellevant entre la tauromàquia i la resta de l’explotació animal

El problema rau en què, com els antitaurins, Vargas Llosa no aplica el propi argument a si mateix, fet que demostra una notable incoherència. Perquè si no hi ha raó que justifiqui el suposar una diferència essencial entre les diferents maneres que tenim d’explotar els altres animals tampoc hi és per a fer moralment una diferència radical entre l’ésser humà i altres animals que també posseeixen la capacitat de sentir. Els altres animals són éssers conscients. Tots els animals que tenim la capacitat de sentir experimentem les mateixes sensacions i tenim els mateixos interessos bàsics: conservar la vida, gaudir d’un benestar, evitar el dany. 

No és coherent, per tant, que Vargas Llosa denunciï que és injust discriminar altres humans pel simple fet de no ser heterosexuals mentre que discrimina altres animals pel simple fet de no ser humans. En un exemple d’incoherència manifesta el que és el perjudici de l’especisme: l’absurda idea que l’ésser humà mereix respecte, pel simple fet de ser humà, i que els altres animals no mereixen aquest mateix respecte pel simple fet de no pertànyer a la nostra espècie. És el mateix tipus de mentalitat que sustenta el racisme, el sexisme i altres discriminacions basades en característiques moralment irrellevants. 

La postura dels que discriminen, denigren i agredeixen altres éssers humans pel simple fet de no ser heterosexuals és una postura anàloga a la dels que discriminen i agredeixen altres animals pel simple fet de no ser humans. Ambdues posicions es basen en la idea que els individus que són diferents a nosaltres en alguna característica irrellevant no mereixen el mateix respecte que desitgem per a nosaltres mateixos. 

En els dos casos ens trobem amb un prejudici irracional que es manté solament per la inèrcia de la tradició i pel benefici particular que se n’obté. En això no és pas diferent de qualsevol prejudici en el que es basa la pràctica de l’esclavitud. De fet, tractem els altres animals com els nostres esclaus, tan sols com a recursos per a satisfer els nostres fins. I la sola idea de pensar que els hem de respectar com a persones sol causar sorpresa i enuig a parts iguals. 

Les raons que Vargas Llosa apunta per a explicar per què està èticament malament la discriminació i la violència contra humans que no són heterosexuals, es poden aplicar de la mateixa manera per raonar per què està malament discriminar i agredir altres animals que no són humans. No són humans però no obstant això, com nosaltres, són capaços de sentir, d'experimentar sensacions, i tenen interessos propis: interès en viure, en evitar el mal, i en gaudir lliurement de la pròpia vida. 

Malgrat el que algú pot pensar al llegir això, òbviament no estic comparant els homosexuals, o altres humans, amb els animals. És clar que no. Això seria lògicament absurd. Perquè els homosexuals són animals. Mario Vargas Llosa és un animal. Jo sóc un animal. Tots els humans som animals. És un error discriminar moralment entre humans i altres animals, en tant que tots som éssers sentents.

Per tant, discriminar persones homosexuals simplement per no ser heterosexuals com nosaltres és tan injust com discriminar altres animals simplement per no ser humans com nosaltres.

El prejudici especista subjau en la nostra mentalitat i està tan fortament arrelat com fins fa molt poc ho estaven altres prejudicis com el racisme i el sexisme. L'única cosa bona que podem treure'n és que si hem aconseguit ser capaços de comprendre com d'errònies i perjudicials eren aquelles injustícies, també som capaços de fer-ho, si volem, pel que fa a la injustícia de l'especisme.

Com en el racisme i el sexisme, també podem evitar l'especisme


17 d’abril de 2012

El problema de fons: animals com a propietat


Sembla que molts animalistes estan convençuts que podem aconseguir que els interessos dels animals siguin respectats mitjançant la promulgació de lleis. Al meu parer, aquest plantejament legalista incorre en un error fonamental que impedeix que aconsegueixi l'objectiu que cerca. Aquest error consisteix a passar per alt el fet que els animals no humans són considerats i tractats legalment com a propietat dels humans.

Mentre els animals no humans siguin sotmesos a l'estatus legal de propietat llavors la llei no podrà protegir els seus interessos davant els interessos dels humans, que són els seus propietaris. En el context actual, l'únic que pot fer la legislació és regular la forma en què explotem aquests animals.

Un altre enfocament força estès en l'àmbit animalista considera que el problema de fons és el capitalisme. No obstant això, l'estatus de propietat dels animals ha existit en diferents èpoques i sistemes econòmics on no existia el capitalisme. El capitalisme pot patir de defectes, però és erroni pensar que hi ha una connexió de causalitat entre l'existència del capitalisme i l'explotació dels animals. Els animals són explotats perquè els considerem com la nostra propietat, sense importar el sistema econòmic en el qual s'insereixi la dinàmica de la propietat animal.

El problema fonamental que impedeix que les lleis puguin protegir els animals, i que se'ls respecti els seus interessos, està en què són considerats propietat. No importa si aquesta propietat és posseïda per un individu particular, una empresa, un estat o un col·lectiu. El problema és el concepte de propietat i el que això implica: l'ús d'animals no humans com a recurs dels humans, és a dir, l'explotació animal. Així ho explica el professor Gary Francione:


«No podem contemplar simultàniament els animals com a recursos i com a éssers amb interessos moralment significatius. Si podem treure-li la vida a un animal per una raó qualsevol, o en circumstàncies en les quals no faríem servir o mataríem a un humà, llavors no resulta probable que concedim gaire significació als interessos de l'animal. Si l'animal és un recurs, llavors l'animal solament pot tenir un valor econòmic o relatiu al seu ésser una propietat. I això vol dir que el seu interès tindrà només també, de manera general, un interès econòmic. Això és exactament el que succeïa en l'esclavitud humana. Tot i les lleis que exigeixen el tractament "humanitari" dels esclaus, l'esclau perd sempre que l'interès del propietari de l'esclau entra en conflicte amb l'interès de l'esclau. De manera semblant, els interessos dels animals contemplats com a recursos reemplaçables sense cap interès en la vida es valoraran tan sols en el grau que calgui per a assegurar la seva explotació eficient.»

 

Si els animals són considerats propietat llavors els seus interessos seran sempre supeditats o ignorats en favor dels interessos dels seus propietaris. Emprar els éssers humans com a propietat es considera esclavitud. Crec que podem justament qualificar de la mateixa manera la submissió dels animals a la condició de propietat. Ells són éssers conscients, amb voluntat i interessos propis, i el sol fet que no siguin humans no justifica que discriminem la seva individualitat i els seus interessos amb una consideració moral diferent.

A més, els animals no han donat el seu consentiment perquè els fem servir. Aquest simple fet comporta que qualsevol ús d'animals sigui moralment inacceptable. Fins i tot encara que poguessin donar el seu consentiment, el fet d'usar un individu com si fos un simple objecte per als nostres fins és una violació del seu valor inherent, i del principi moral d'igualtat, així que no pot ser èticament correcte. Per això, el consentiment mai eximiria d'immoralitat l'esclavitud humana.

Si bé és raonable pensar que el sistema econòmic en el qual vivim influeix òbviament en la nostra manera de pensar i d'actuar, no hi ha però raó per creure que estem determinats per això —tal com postularien algunes teories basades en el marxisme. Que la nostra cultura i sistema legal tracti els altres animals com a propietats no ens obliga a nosaltres a actuar d'aquesta manera.

Si estem convençuts que els altres animals, solament per no ser humans, no mereixen el mateix respecte que exigim per a nosaltres mateixos, —és a dir, si som especistes— llavors els tractarem com a simples recursos per al nostre benefici.

Ara bé, si entenem que l'important per respectar a algú és el fet que pot sentir —independentment de la raça, sexe, espècie— i apliquem la lògica moral de respectar els interessos d'altres a l'igual que els nostres, llavors la conclusió és que hem de viure sense usar els altres animals; i és una conclusió que pot ser portada a la pràctica en gran mesura.

Hem de triar, doncs, entre continuar donant suport a l'ús dels animals o adoptar el veganisme. Tan sols adoptant el veganisme podrem abolir l'esclavitud que pateixen els animals.

L'esclavitud humana va ser abolida perquè la majoria de la gent no en depenia econòmicament per a poder viure, i perquè existia un important corrent moral que va conscienciar que l'esclavitud era una injustícia fonamental que no podia acceptar-se per ser incompatible amb la dignitat humana. Entenc que l'esclavitud animal s'abolirà quan hàgim arribat a la mateixa situació material i moral respecte dels animals.

De la decisió que prenguem en depèn el destí dels animals. Essent vegans, nosaltres no perdem res valuós i els animals guanyen la seva vida i la seva llibertat, que mai els hi hauríem hagut d'arrabassar.

 

27 de març de 2012

Lògica

 

«Cal assentar la vida en el més segur i demostrable. I no, com fins ara, en el més indeterminable.» ~Friedrich Nietzsche

Les lleis de la lògica són el fonament i l'estructura de la nostra existència, de tota la nostra percepció i coneixement. Ens cal reconèixer-les per a poder raonar correctament, ja que solament raonant correctament podem conèixer la realitat i viure-hi racionalment.

El fonament del que coneixem per ciència és la lògica i l'observació empírica. Però ni la lògica ni l'observació empírica pertanyen a l'estudi de la ciència, sinó que són els necessaris supòsits sobre els quals es construeix la ciència. I si la ciència ens aporta coneixement fiable sobre la veritat ha de ser perquè tant la lògica com l'observació empírica ens mostren prèviament la veritat.

L'ètica racional té com a fonament els fets empírics i la lògica. Les postures irracionals no tenen com a base els fets empírics ni la lògica, sinó que en lloc dels fets anteposen els seus desitjos, emocions i prejudicis. Aquestes postures no respecten la lògica com a criteri sinó que l'empren fraudulentament per intentar justificar, racionalitzar, les seves idees prèvies.

Tota la lògica està basada i deriva partint del principi d'identitat. En el context de l'ètica, complir el principi d'identitat implica que si tots tenim interessos iguals llavors allò just seria que tots aquests interessos han de ser considerats d'igual manera.

D'altra banda, al contrari del que es creu habitualment, la lògica no és un instrument formal. Una altra cosa és que sí es pugui fer servir com a tal. És important no confondre l'ús que se li pugui donar a X amb la naturalesa pròpia d'X. Els éssers sentents també poden ser usats com a eines, i això no vol dir que ho siguin, ja que no ho són. Encara que moltes doctrines diguin que és lícit emprar altres éssers que senten com a simples eines, en aquest assaig argumentaré que aquesta presumpció és lògicament errònia.

Pel que fa a la lògica passa una cosa molt semblant al que consisteix la nostra visió predominant sobre els animals no humans. Estem tan acostumats a veure'ls com a eines per als nostres fins que no ens adonem —i ens costa acceptar el fet— que no són eines. Els altres animals són éssers conscients — són individus que posseeixen identitat i personalitat pròpia. De la mateixa manera, la lògica no és una eina. La lògica és un contingut de coneixement que ens mostra la naturalesa essencial de la realitat.

La lògica té un contingut. La lògica bàsica consisteix en una sèrie de principis que prescriuen les bases d'on parteix el nostre raonament. El fonament de l'ètica racional és la lògica. No solament el seu fonament formal, sinó també el seu contingut. Per exemple, el principi d'identitat ens assenyala que tot ésser sentent desitja persistir en el seu propi ésser, és a dir, que té un interès en conservar la seva pròpia existència. I en efecte, la biologia i l'etologia confirmen aquest punt. Així, un dels principis morals ha de ser, necessàriament, el respecte per l'interès bàsic de tot individu en conservar la seva vida.

No hi ha, doncs, altra manera de respectar algú que respectant-lo com el que és, és a dir, algú un ésser que posseeix consciència un subjecte. Això implica que no se l'ha de tractar mai com si fos un objecte, mai se l'ha d'usar com un simple mitjà per a fins d'una altra persona.

Qualsevol teoria que digui que algú pot o ha de ser usat i sacrificat per a benefici d'altres o per a aconseguir algun ideal és una teoria que no respecta el valor inherent dels individus. Aquesta teoria viola la lògica, ja que afirma que hem de considerar els subjectes com si fossin objectes. Això és antiracional i per tant, immoral. Això és just el contrari del que defensa el veganisme.

El veganisme està fonamentat en el principi lògic d'identitat, tant en la seva aplicació formal com a principi d'igual consideració com en la seva aplicació material: en el seu reconeixement de la personalitat la condició de personade tots els éssers sentents.

Escrivia Paul Valéry:
 
«Entre els homes tan sols hi ha dues relacions: la lògica o la guerra.»

Triem doncs la lògica. Triem el veganisme.
 

5 de març de 2012

Difondre el veganisme: una qüestió primordial


Cada vegada que pensem en com de difícil és promoure el veganisme i els Drets Animals en un món especista, fóra bo recordar com de difícil resulta per als animals que són explotats que no siguem vegans. 
 
Recordem també que l'augment de vegans disminueix el nombre de víctimes de l'explotació animal, i que no hi ha cap altra manera d'acabar amb aquesta explotació que no sigui creant una massa social de gent que s'hi oposi activament, començant per rebutjar la participació en l'ús d'animals no humans. 
 
Recordem primer de tot que estem fent el que és correcte i just. 
 
Els animals que explotem són éssers amb capacitat de sentir; conscients del que els hi passa. 
 
Si ens importen els animals, i ens prenem seriosament els seus interessos, llavors no els farem res que no voldríem que ningú ens fes a nosaltres mateixos. No els utilitzarem com a menjar o vestimenta, ni com a subjectes forçats d'entreteniment o d'experimentació. 
 
Si de veritat ens importen els altres animals llavors farem una cosa tan justa com senzilla: ens farem vegans i difondrem el veganisme amb totes les nostres energies.