8 d’octubre de 2012

La tauromàquia

 

 

«En primer lloc, el fet que alguna cosa —una festa, un costum, una organització social— sigui tradicional no és motiu suficient per a justificar-la. Si fos així, caldria advocar per tota mena d'estupideses i ximpleries fonamentant-nos que estan sancionades per la tradició. En segon lloc, allò que s'anomena tradició és una cosa molt discutible. A qualsevol comunitat una mica desenvolupada culturalment no n'hi ha solament una, sinó diverses tradicions. Tercer, sovint es proclama que alguna cosa és tradicional perquè arrenca d'un passat jutjat remot —encara que pugui ser relativament recent. Els conservadors, per exemple, defensen el que anomenen la tradició, però realment el que defensen és una manera de ser, una manera d'actuar, una manera d'organitzar-se, etcètera, que van sorgir en algun moment de la història i que en aquell moment no eren de cap manera tradicionals, sinó nous —i fins i tot revolucionaris.» Josep Ferrater i Mora


Si es pregunta a un animalista o a un antitaurí què és la tauromàquia el més probable és que la qualifiqui com a "tortura".

Tanmateix, el terme "tortura" tan sols fa referència al fet d'infligir deliberadament un patiment a la víctima, però a la tauromàquia no se li pot aplicar, apropiadament parlant, el concepte de tortura —causar patiment a un individu amb el deliberat propòsit de causar-lo per a obtenir-ne un benefici— ja que l'objectiu principal de la tauromàquia no és la intenció deliberada de provocar patiment.

La finalitat de la tauromàquia és la mateixa que qualsevol altre ús d'animals: obtenir un benefici per als humans; satisfer un desig o aconseguir un propòsit, sense el consentiment dels animals emprats per a això i a expenses de fer malbé la seva llibertat, la seva salut i la seva vida.

L'existència de la tauromàquia, igual que la resta de l'explotació animal, no s'explica sobre la base que els humans siguin cruels per naturalesa –tot i que hi ha casos d'individus que sí que ho són– sinó pel fet d'haver estat educats de manera especista i així haver assumit la creença que fer servir un animal és una cosa totalment normal i acceptable per aconseguir certes finalitats: aliment, vestimenta, diversió.

La tauromàquia és un ritual en què s'escenifica i celebra la dominació i la pretesa "superioritat" de l'ésser humà sobre els altres animals. L'home com a amo i senyor de la resta d'animals. A la pràctica no és diferent del que passa als escorxadors a porta tancada.

Si es fes el mateix amb éssers humans es consideraria un assassinat. Però com que les víctimes no són humanes se les discrimina de la consideració moral, malgrat que els altres animals també són éssers capaços de sentir i tenen desitjos i voluntat pròpia.

La tauromàquia és un exemple públic de la nostra relació amb els altres animals: una relació basada en l'explotació, en el sotmetiment dels qui són més febles o no es poden defensar. Els fem servir com a recursos i productes, ignorant que ells no són objectes sinó que són individus que senten i tenen interessos.

Igual que en el passat vam discriminar i explotar altres humans tan sols per no ser de la nostra raça [racisme] actualment continuem discriminant i explotant altres animals solament per no ser de la nostra espècie: especisme.

En tots dos casos ens basem en característiques irrellevants i ignorem els desitjos i el patiment de les víctimes. Els neguem el mateix respecte que desitgem per a nosaltres mateixos pel simple fet per ser diferents en característiques que no tenen a veure amb la capacitat de sentir o per no tenir un aspecte semblant al nostre.

Realment com a individus agrupats en societat hem progressat moralment o solament hem sofisticat les nostres pràctiques ancestrals? A banda dels greus enfrontaments entre éssers humans, continuem explotant i agredint els altres animals per als nostres fins. Continuem matant-los per a menjar els seus cossos o per vestir-nos amb trossos de la pell, o ens entretenim gràcies a ells mitjançant el sotmetiment o l'agressió.

Pel que fa a la consideració dels altres animals –que encara que no siguin humans experimenten sensacions, emocions, desitjos i tenen voluntat pròpia– amb prou feines hem evolucionat i progressat des de fa milers d'anys.

Tanmateix, també és un fet que podem qüestionar i canviar la inèrcia especista en què vivim i hem estat educats. Podem, i hem de, respectar els altres animals. Aquest respecte comença necessàriament amb el veganisme.

No tenim cap necessitat de fer servir altres animals per a poder viure, estar sans i gaudir de la nostra vida. I no tenim cap justificació ètica que ens legitimi per fer als altres allò que no voldríem que ningú ens fes a nosaltres. Veganisme significa reconèixer els individus no humans com a persones i no com a objectes. És el respecte bàsic que tots desitgem per a nosaltres mateixos.

El fet que la tauromàquia no sigui moralment diferent de qualsevol altre ús d´animals no humans implica que no té justificació que ens centrem a denunciar solament la tauromàquia i ignorem la resta de l'explotació animal.

La forma correcta i efectiva d'abolir la tauromàquia i tota forma d'explotació animal consisteix a anar a l'arrel del problema: la mentalitat especista que considera que els altres animals són éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici. Això és el que permet i motiva la nostra violència contra ells. Mentre no aconseguim que aquest paradigma moral que impera a la nostra societat sigui qüestionat i rebutjat, no aconseguirem evitar que les seves conseqüències continuïn succeint.

 

17 de setembre de 2012

«Per què el sexe amb animals és una violació dels seus drets»


«Per què el sexe amb animals és una violació dels seus drets»


Tom Regan

Agost de 2013

 
L'any 1975, el filòsof Peter Singer va publicar Animal Liberation. Aquest llibre va ser —i continua essent— qualificat com la bíblia del moviment dels drets animals. Aquesta qualificació, és emperò, desafortunada. No solament se li concedeix al llibre un estatus que no li és propi, sinó que també reconeix a Peter Singer una autoritat que no mereix.

La filosofia dels Drets Animals

El moviment de Drets Animals és abolicionista en la seva essència. Al cor de la ideologia del moviment hi ha la defensa de drets morals fonamentals. El que importa realment és que tan humans com altres animals siguin tractats amb respecte; i no quines conseqüències beneficioses s'aconsegueixen no respectant-los. La fi no justifica els mitjans és una veritat moral que existeix més enllà dels límits de la nostra espècie.

La filosofia de Peter Singer

Tot això és rebutjat per Singer. Com a utilitarista que és, creu que el que és correcte i incorrecte depèn de quanta satisfacció [plaer, benestar] es derivi dels nostres actes. Una perspectiva que el condueix a acceptar moltes activitats que els defensors dels Drets Animals rebutgen.

Per exemple, segons l'utilitarisme, en principi no seria pas dolent criar animals per a fer-los servir com a menjar. Si els animals esclavitzats tenen una bona vida, i se'ls mata humanitàriament, i són reemplaçats mitjançant el naixement d'altres animals, que seran tractats de la mateixa manera, llavors s'està maximitzant la satisfacció, i per tant no hi ha res dolent en això.

La postura de Singer sobre la zoofília

Mai abans no havia estat tan important fer notar l'abismal diferència que separa l'autor d'Alliberament Animal de la filosofia dels Drets Animals. En una entrevista recent, Peter Singer explica que, segons el seu punt de vista, tenir sexe amb animals no ha de ser necessàriament una cosa dolenta.

Per descomptat, si la pràctica sexual impliqués crueltat amb els altres animals llavors sí que està malament. Però Singer recalca que tenir sexe amb altres animals no sempre implica crueltat. De fet, quan es practica en privat, les relacions [sexuals] mútuament satisfactòries entre humans i altres animals es poden dur a terme. En aquests casos, d'acord amb la seva filosofia utilitarista, Singer no hi troba res de dolent.

Per què la zoofília està malament

Cap defensor seriós dels Drets Animals no pot estar d'acord amb aquests arguments. I no hi pot estar d'acord perquè ningú no accepta l'utilitarisme de Singer com a criteri moral. Tal i com he assenyalat al començament, a un defensor dels Drets Animals no solament li importen les conseqüències.

Considerem el sexe amb nens. Els partidaris dels Drets Animals no dirien que si succeeix en privat no trobarien que hi hagués res de dolent a la relacions [sexuals] mútuament satisfactòries entre adults i nens. Al contrari, diríem que sí que hi ha alguna cosa que està malament en fer aquest tipus d'actes.

Un nadó no pot donar el seu consentiment explícit. Un nadó no pot dir si o no. El context d'aquesta situació implica que les relacions sexuals amb nens siguin forçades, han de ser dutes a terme sense el seu consentiment i, per tant, són moralment errònies.

La zoofília no és pas diferent. Un partidari dels Drets Animals no pot dir que si es fan en privat no hi ha res de dolent en el fet que els humans tinguin relacions [sexuals] mútuament satisfactòries amb altres animals. Al contrari, direm que hi ha alguna cosa que està malament en aquesta mena d'actes.

Un animal no pot donar el seu consentiment explícit. No ens pot dir
si o no. El context de la situació implica que les relacions sexuals amb altres animals siguin forçades, han de ser dutes a terme sense el seu consentiment i, per tant, són moralment errònies.

No es tracta de puritanisme sexual

Els qui defensem els Drets Animals no incorrem en un prejudici irracional motivat per tabús sexuals o reflectim el nostre puritanisme sobre el sexe. Tenir relacions [sexuals] mútuament satisfactòries és un dels millors plaers de la vida. Certament és una de les millors activitats per a tots aquells que estiguin capacitats per a donar el seu consentiment informat, a favor o en contra. Però el fi d'aconseguir satisfacció mútua mai no justifica emprar el mitjà de la coerció sexual.

Així que abans de permetre que caiguin sobre nosaltres vergonyants crítiques i insults per culpa de les idees de Peter Singer sobre el sexe amb altres animals, deixem això molt clar: Peter Singer no parla en nom dels Drets Animals, ni en el nom dels qui els defensem.

 

**********

Text original en anglès: Why Sex With Animals Violates Their Rights

 

12 de setembre de 2012

Els vegans es creuen millors o superiors a la resta de mortals?

«No em sento superior per ser vegana. La veritat és que sóc vegana perquè no em sento superior a ningú» ~ Michele McCowan

 

Ha passat en moltes ocasions que no vegans acusen els vegans de "creure's millor que els altres" o "creure's superiors" pel fet de ser vegans i no participar en l'explotació animal. Què hi hauria de veritat en aquestes acusacions?
 

El veganisme es basa en la igualtat

A parer meu, aquesta acusació d'entrada em resulta molt estranya, ja que la raó moral que fonamenta el veganisme és precisament el principi que no hem de sotmetre ningú als nostres desitjos i necessitats. El veganisme és un principi ètic que exclou la pròpia noció de jerarquia moral –la noció que alguns individus són per sobre d'altres i tenen dret a sotmetre'ls– i que es basa en el principi ètic d'igualtat.

En realitat, les persones que defensen l'explotació animal sí que consideren que els humans són «superiors» als animals i és per això que tenen dret a explotar-los. Així doncs, resulta com a mínim curiós que els no vegans acusin els vegans d'elitisme o superioritat moral.

Apliquem el cas al context estrictament humà: es creuen millors les persones que rebutgen participar en assassinats, violacions o explotació d'altres éssers humans? Es creuen superiors per això? No sembla que tingui gaire sentit pensar-ho. En general, si rebutgem aquests comportaments és perquè considerem que no és èticament correcte cometre aquestes accions; però no els rebutgem perquè ens creiem “superiors” o “millors” que altres.

En el passat, quan l'esclavitud d'éssers humans era un fet acceptat com a norma social, els humans que la practicaven no eren necessàriament pitjors com a persones que els altres, sinó que més aviat actuaven moguts pels prejudicis en què havien estat educats i en el marc de les creences establertes socialment. En el passat, l'esclavitud humana es considerava tan 'normal' com avui dia es considera normal la nostra esclavitud sobre els altres animals.

Si altres persones, en aquell passat, van decidir condemnar l'esclavitud humana no crec que ho fessin per sentir-se superiors als esclavistes, sinó perquè van comprendre que era moralment injust tractar éssers humans com si fossin simples recursos i propietats. Per tant, té algun sentit que acuséssim aquests abolicionistes de creure's “superiors”? Crec que aquesta acusació no té fonament objectiu i sembla més aviat la típica difamació que faria servir un partidari de l'esclavisme per intentar desqualificar els activistes a favor de l'abolicionisme de l'esclavitud.

Considero important assenyalar també que la mateixa acusació sol produir-se a voltes per part dels vegetarians contra els vegans. Els vegetarians majoritàriament eviten consumir carn d'animals però alhora solen consumir altres substàncies que provenen de la mateixa explotació, com lactis, ous o mel.

Quan per part del veganisme es critica aquesta incoherència manifesta del vegetarianisme —que Donald Watson va posar de manifest el 1944 i que va ser una de les raons que el va portar a fundar el veganisme— també s'acusa els vegans de creure's "superiors" o "millors" que els altres. Tot i això, si algú llegeix el que Donald Watson va escriure al primer butlletí de la Vegan Society, o llegeix les crítiques d'altres activistes, com la de Bob i Jenna Torres, pot comprovar clarament que és una acusació infundada ja que el rebuig al vegetarianisme no implica cap desqualificació personal sobre ningú.

El fons de la qüestió no és si ens creiem millors persones. La qüestió no rau en allò que som, sinó en allò que pensem, i en allò que fem com a conseqüència del que pensem. L'assumpte tracta d'idees i conductes, no de persones.

Algú pot ser mala persona i escollir no explotar els animals, simplement perquè no li convé. Igualment algú pot ser bona persona i participar activament en l'explotació animal, causant dany i mort a animals innocents. Però ho fa així perquè se l'ha educat perquè ho consideri normal i no es qüestioni que fa alguna cosa moralment mal feta.

Si ens eduquessin per a considerar, posem per cas, que els negres o els jueus són inferiors a nosaltres i que estem legitimats a explotar-los i matar-los, segurament ho veuríem com una cosa normal. No és que fóssim males persones, sinó que ens han mentalitzat per a veure com a acceptable una pràctica que en realitat no és ètica. Això ha passat habitualment al llarg de la història humana. El mateix ha passat amb l'especisme que fonamenta ideològicament la nostra societat actual.

El fet de menjar altres animals —i d'emprar-los en general per als nostres fins— no té res a veure amb ser bona o mala persona. L'explotació animal és una pràctica cultural que es duu a terme des de fa mil·lennis i que a tots ens han inculcat; juntament amb el prejudici especista que l'ésser humà se situa per sobre dels altres animals i tenim dret a explotar-los pel nostre benefici, malgrat el preu de les seves vides i llibertat. Gairebé tots els que som vegans ara hem estat educats en aquesta mateixa mentalitat i per això podem entendre que és possible veure la nostra dominació sobre els altres animals com una cosa “normal”, encara que ara ho rebutgem com la injustícia que és.
 

Matar el missatger

Moltes persones que són especistes, perquè així les han educat, se senten malament quan se'ls explica per què està malament explotar altres animals. Moltes se senten ofeses quan es critica les seves idees i les seves accions —és natural reaccionar amb hostilitat quan algú qüestiona allò que estem acostumats a considerar com a "normal"— i per això prefereixen atacar el missatger en lloc de fixar-se en el missatge.

En tot cas, la nostra intenció com a vegans no és, o no hauria de ser almenys, fastiguejar ni molestar ningú.

Els activistes vegans intentem conscienciar, de manera noviolenta i educativa, sobre els prejudicis especistes que tots hem heretat i són vigents a la nostra societat; de la mateixa manera que en altres èpoques el prejudici del racisme i del sexisme eren la normalitat —i encara ho continuen essent en alguns grups i societats humanes.

Si una persona té empatia i capacitat de raonament moral pot entendre la immoralitat de l'especisme i l'explotació dels animals, i es pot sentir malament per participar en aquesta activitat.

Si algú ens explica que alguna cosa del que fem —cosa que per a nosaltres és habitual i que considerem normal— es tracta en realitat d'una cosa immoral, i que causa víctimes, aleshores ens sentirem contrariats per això. Davant d'això, podem triar entre dues opcions:
    
      [1] Deixar de sentir-nos malament deixant d'actuar immoralment i optant per fer allò correcte.

        [2] Triar enfocar la nostra hostilitat contra la persona que ens ha fet, indirectament, sentir-nos malament.

Tinc la impressió que la segona opció passa molt més sovint que no pas la primera.

És comprensible fins a cert punt que moltes persones s'ofenguin pel missatge del veganisme encara que el missatge en si mateix no sigui ofensiu cap a ningú. Això passa perquè no són psicòpates. Un psicòpata no se sentiria malament ni es molestaria en prendre consciència que està causant un dany innecessari i injustificat a altres animals.

Moltes persones estan disgustades amb el veganisme perquè els ha fet prendre consciència que el que fan és terrible i que és una cosa que en realitat fins i tot elles mateixes rebutgen: infligeixen patiment i mort a altres animals per simple plaer i costum.

El problema s'origina quan desvien aquest enuig cap als vegans en lloc de dirigir-lo cap al seu propi error; si bé no tothom actua així: alguns simplement vam comprendre que estàvem actuant en contra del nostre propi sentit moral i vam preferir dirigir l'energia cap al canvi de conducta.

Per tant, no ens creiem “superiors” ni “millors” que altres persones pel simple fet de ser vegans. I si algú s'ho creu, va errat.

Els activistes difonem el veganisme precisament perquè pensem que la majoria de la gent és empàtica i bondadosa i que la seva violència envers els animals està motivada no per maldat sinó per prejudicis i costums inculcats per la nostra cultura però que són prejudicis i costums que es poden corregir i canviar.
 

El veganisme sí que és millor que les altres opcions

El que sí que és cert és que estem convençuts que el veganisme sí que és millor pels altres animals. És millor per a ells que visquem respectant-los en comptes d'explotar-los.

És clarament millor pels altres animals que siguem vegans; sense que això impliqui alhora cap mena de perjudici en nosaltres mateixos o la nostra qualitat de vida.

Els vegans no es creuen "millors" que la resta de la humanitat. Els vegans creuen òbviament que és millor no explotar els altres animals que explotar-los. Però això no és diferent de creure que és millor rebutjar el canibalisme que no rebutjar-lo; o que és millor rebutjar l'esclavitud que no rebutjar-la.

Els que rebutgem el canibalisme no ens creiem "millors" que els caníbals, o sí? Tan sols creiem que hi ha maneres d'actuar que són millors que d'altres d'acord amb l'ètica.

Potser rau aquí la confusió? Espero que així sigui i que aquesta nota ajudi d'alguna manera a evitar i aclarir aquesta confusió.

Som omnívors

 

 

Si els humans som omnívors, carnívors o herbívors és una qüestió molt debatuda i sobre la qual s'ha discutit molt. De vegades s'apel·la a la nostra condició d’omnívors -o de suposats carnívors- per intentar justificar el fet que mengem animals. De la mateixa manera, altres vegades s'apel·la a la nostra suposada condició d'herbívors per al·legar que no hauríem de menjar animals.

Aquí intentarem analitzar breument si aquest argument justifica realment que mengem animals.



Som omnívors

Crec que és important tenir clar que la condició d’herbívor, omnívor o carnívor és, primer de tot, una condició fisiològica. Els humans no som fisiològicament carnívors ni tampoc herbívors. Està científicament provat que els éssers humans som omnívors. Ho som perquè posseïm la capacitat de digerir i assimilar nutricionalment substàncies d'origen animal. Si no fóssim omnívors simplement no podríem viure menjant animals, però com bé sabem, els humans ho hem fet des de fa molts milers d'anys. 


Apel·lar la naturalesa no és un criteri moral

Hi ha un argument que sosté que menjar animals és "natural" per als éssers humans. És a dir, se sosté que hem evolucionat per a menjar animals i que menjar animals és el que la naturalesa "vol" per a nosaltres. Diuen que no menjar animals és actuar en contra del propòsit pel qual vam ser dissenyats i, per tant, la idea que no hauríem d'usar animals com a menjar no pot ser correcta. Si hem evolucionat per a ser humans que posseeixen ulls, llavors dir que tenim l'obligació moral de cobrir-los permanentment, i no fer servir el nostre sentit de la vista, seria degudament considerat com un error.

Ara bé, intentar justificar algun tipus d'acció o conducta -per la nostra part o per la d'altres persones responsables dels seus actes- simplement al·legant que és "natural", és un argument que si fos correcte en realitat valdria per a justificar moralment qualsevol cosa. Assenyalar que si tenim ullals, o que si som omnívors, justifica menjar animals, ja que és una cosa "natural", seria equivalent a suposar que si els homes tenim penis llavors no hi hauria problema moral en violar dones, ja que el tenir relacions sexuals -igual que menjar animals- també és una cosa "natural".

El fet que puguem menjar animals no sustenta la conclusió que fer-ho estigui moralment justificat, de la mateixa manera que la nostra capacitat de poder fer servir la violència no sustenta la conclusió que la violació -o qualsevol altra forma de violència- estigui moralment justificada. El sol fet que puguem fer alguna cosa no és rellevant per decidir si és moralment acceptable o si hauríem de fer-ho.

Des d'una perspectiva ètica, el fet rellevant no és que siguem omnívors sinó que som agents morals. Aquesta és la característica èticament rellevant. Això vol dir que som capaços de raonar moralment. Els agents morals tenim la capacitat de discernir entre el bé i el mal; i podem actuar d'acord a normes morals.

Altres animals no poden ser agents morals ja que no tenen cap capacitat de comprendre la dimensió moral de la seva conducta. Nosaltres sí que disposem d'aquesta capacitat. Per tant, tenim el deure de viure d'acord amb normes ètiques, basades en la lògica, que regulin la nostra conducta.



Menjar humans no és biològicament diferent de menjar animals

Si el fet que siguem omnívors justifiqués que usem animals de menjar llavors igualment justificaria usar de menjar altres humans -que biològicament també són animals. Dels humans també podem obtenir carn i llet i altres productes que obtenim a partir de l'ús i matança d'animals.

Per tant, a l'intentar justificar el consum d'animals estaríem justificant alhora que no hi hauria problema moral en què altres humans ens usessin de menjar. L'argument que diu "som omnívors" avala el canibalisme.

El prejudici de l'especisme que regeix la nostra mentalitat no permet adonar-nos de l'absurd i com d’autodestructiva és la perspectiva de pretendre justificar el consum d'animals al·legant que som omnívors.



No estem obligats ni condicionats a menjar animals

Els humans hem evolucionat com a éssers omnívors. Podem menjar animals i vegetals. Però això solament vol dir que hem evolucionat com a éssers que poden triar què menjar i que comptem amb l'opció de viure alimentant-nos exclusivament de productes vegetals.

Allò raonable és concloure que no té cap rellevància moral el fet de si som omnívors, o qualsevol altra cosa. Allò important és que és un fet comprovat que podem alimentar-nos, i viure en general, sense explotar altres animals. Cap tret fisiològic ens impedeix tenir una alimentació vegana i saludable.

Així, el fet que siguem omnívors no implica en cap cas que estiguem fisiològicament obligats a menjar animals ni res que d’ells procedeixi. Tan sols implica que podem fer-ho -podem digerir substàncies d'origen animal- però no vol dir que ho haguem de fer o que estiguem biològicament obligats a fer-ho.

Fins i tot encara fóssim carnívors, si poguéssim viure a base d'algun tipus d'aliment preparat sense substàncies d'origen animal, això és el que moralment hauríem de fer.

Per tant, el fet que siguem omnívors no implica de cap manera que la nostra conducta hagi de ser omnívora. Podem i hem d’alimentar-nos mitjançant una dieta que no impliqui fer servir a ningú com a menjar. Precisament perquè som omnívors podem viure sense menjar altres animals.

 

8 de setembre de 2012

La importància de la teoria

És probable que tots, en algun moment, ens preguntem si potser no estem malbaratant inútilment l’energia quan dediquem part del temps que tenim a qüestions teòriques en comptes d'enfocar les nostres accions cap a activitats aparentment més pràctiques com salvar la vida de les persones.

Aquest qüestionament és molt lícit. El problema sorgeix quan es pretén emprar aquest argument per a rebutjar la pròpia reflexió, el diàleg i el debat i, per extensió, qualsevol activitat que sigui netament teòrica.

Molts activistes estan convençuts que "cal actuar ja" de la manera que sigui, que l'única cosa realment important és l'acció externa sobre els problemes, sense importar cap altre factor. Aquesta tendència s'ha diagnosticat com a sobreestimació de l'acció:

«En alguns casos s'entén l'activisme com a una sobreestimació exagerada de la vida activa, com un excés d'activitat incontrolada, que guarda elements d'obsessió o de distracció. L'home, devorat per la febre de l'acció, suposant que solament a força d'accions es produeixen els canvis o la millora, es lliura més i més a activitats exteriors desconsiderant la vida interior.»

En l'àmbit animalista hi ha un menyspreu generalitzat a les qüestions teòriques que va acompanyat de l’efecte esmentat anteriorment. El professor i activista Gary Francione exposa la qüestió d'aquesta manera:

«Molts defensors d'animals semblen pensar que no necessitem cap teoria. Solament ens cal actuar "per als animals"; ens podem preocupar per la teoria més endavant. Aquest punt de vista està equivocat almenys en dos aspectes. Primer, si no tenim una teoria, com triarem què hauríem de promoure? Si vull fer alguna cosa avui per ajudar els animals, i no tinc una teoria, com la relativa a la condició moral dels animals i quines coses he de fer, com triaré el que faré? La resposta és molt clara: no podem fer cap elecció intel·ligent o informada si no tenim cap teoria que guiï la nostra elecció.»

És cert que la teoria, per si sola, no soluciona els problemes. Però, en primer lloc, per advertir aquests problemes ens cal la teoria. Tal com adverteix el professor Félix Duque:

«La filosofia no està per resoldre problemes sinó per a fer veure que hi ha problemes allà on els altres no els veuen.»

Per a solucionar efectivament els problemes necessitem la raó pràctica o instrumental que desemboca en la ciència, la tecnologia, l'activisme i l'acció política. La raó teòrica serveix perquè puguem reconèixer i distingir entre categories [el correcte, la veritat, el bé] a l'hora d'analitzar la realitat, però no pot aportar remeis pràctics per si sola. No podem viure sense una visió teòrica del món. En paraules del filòsof Thomas Nagel:

«Un cop hem entrat en el món per a fer-hi la nostra estada temporal, no hi ha cap altra alternativa més que intentar decidir en què creure i com viure, i l'única manera de fer-ho és intentant decidir què és cert i què és correcte.»

No obstant això, tota teoria -tota idea, creença o raonament- té una aplicació o un aspecte pràctic en la vida, i al seu torn tota pràctica té una teoria darrere que és la que la motiva i condiciona en part. Per exemple, no hi ha res al veganisme que sigui pura teoria ja que tot té implicacions pràctiques directes, i no hi ha cap pràctica relacionada amb el veganisme que no estigui basada en alguna teoria prèvia.

La separació radical entre teoria i pràctica seria un error categorial que ignora l'entrellaçament essencial entre coneixement i acció; el qual és usat a més per evitar justificar amb arguments aquelles accions que no es poden sostenir amb raons. Per això, el conegut pensador Immanuel Kant, assenyalava que «El que per fonaments racionals val per a la teoria, val també per a la pràctica.» Això vol dir que no és possible que una teoria correctament articulada d'acord amb la lògica i les dades empíriques pugui conduir, per ella mateixa, a una pràctica inútil o inefectiva.

La veritat és que, depenent de la teoria que assumim, ens comportarem d'una manera o d’una altra. A més, la qualitat de la nostra teoria -el fet que estigui basada en fets comprovats i arguments vàlids- també és rellevant, perquè dialogant de forma fonamentada amb altres persones podrem influir en la seva forma de pensar i, per tant, d'actuar. Aquesta funció de l'activitat teòrica l'expressa encertadament el filòsof Simon Blackburn:

«La reflexió és important perquè forma un continu amb la pràctica: el que pensem sobre les coses que fem influeix en la nostra manera de fer-les, o fins i tot en si les fem o no. Pot influir en les nostres investigacions, en la nostra actitud cap a la gent que fa les coses d'una manera diferent a com les fem nosaltres o, en fi, en el conjunt de la nostra vida.»

De fet, no hi ha ningú que no actuï motivat per alguna teoria, per creences i nocions mitjançant les quals valora i interpreta la seva experiència. Així ho assenyala el psiquiatra i filòsof alemany Karl Jaspers:

«No hi ha manera d'escapar a la filosofia. La qüestió és tan sols si serà conscient o no, si serà bona o dolenta, confusa o clara. Qui rebutja la filosofia professa també una filosofia, però sense ser-ne conscient.»

 

- Si haguéssim de triar, què seria més important la teoria o la pràctica? 

    La teoria. Perquè la pràctica sense una teoria prèviament correcta es farà inútil o immoral. Tots actuem en part d'acord a una teoria. I per a saber si alguna cosa és dolenta o bona, o si és correcte o incorrecte, ens cal veure la teoria.

La teoria és una base imprescindible per a poder actuar. De fet, quan fem servir termes com «injustícia», estem teoritzant. Estem jutjant que hi ha coses que estan bé i d'altres que estan malament. Estem fent servir una teoria. Ara bé, com sabem que és una teoria correcta i efectiva? És possible que ens estiguem equivocant. Per a saber-ho ens cal fer una anàlisi teòrica, basada en la lògica i els fets.

- No seríem potser massa "rígids" a l'ajustar-nos a una teoria? No estaríem actuant com "robots"? 

    No, perquè al practicar la teoria precisament estem actuant al contrari de com ho faria un "robot". Exercim la nostra capacitat racional i crítica com a individus conscients dels nostres actes. Una teoria sempre està subjecta a revisió per a comprovar si concorda amb la lògica i amb els fets.

- Però... realment ens cal una teoria? No n’hi hauria prou amb seguir el "sentit comú"? 

    En absolut. El concepte de "sentit comú" és buit i relatiu. Si "sentit comú" significa actuar com fa la majoria de la gent llavors ens limitem a imitar el que fan altres, sense reflexionar-hi críticament. "Sentit comú" sovint significa inèrcia i adaptar-se als prejudicis o costums establerts. 

 

Els que s'oposen a la importància de la teoria en l'activisme i diuen que hem de centrar-nos simplement en actuar i fer coses -sense reflexionar-hi- adopten una postura similar a aquells que diuen que no hem de perdre temps en aprendre fusteria o arquitectura sinó que hem de posar-nos des d’ara mateix a fer armaris o edificis. Aquest tipus de criteri irracional condueix inevitablement al fracàs o al desastre. Així reflexionava el filòsof i polític italià Gianni Vattimo, citant al seu torn a Martin Heidegger, sobre el problema de la relació entre la filosofia i la transformació social:

«Mentrestant també se li ha exigit a la filosofia que no s'acontenti amb interpretar el món i es perdi en especulacions abstractes, sinó que tracti de transformar el món de manera pràctica. El que passa és que una transformació del món així pensada exigeix prèviament que es transformi el pensar, de la mateixa manera que després de l'esmentada exigència ja s'amaga una transformació del pensar [vegeu Karl Marx, La ideologia alemanya: Tesis sobre Feuerbach, tesi 11 «Els filòsofs solament han interpretat el món de maneres diverses; del que es tracta és de transformar-lo.»]. Però com es pot transformar el pensar si no s'encamina cap a allò que mereix ser pensat?»

El rebuig a la teoria, en el fons, no és més que una altra teoria diferent de qui pretén evitar el qüestionament de les seves pròpies idees i creences, per a poder actuar lliurement sense que ningú critiqui o valori les seves accions. Evitar el pensament, l'estudi, l'aprenentatge i la reflexió sobre el que fem, solament pot dur conseqüències perjudicials i nocives.

L'error és inherent a la nostra vida; és inevitable fins a cert punt. El que no és inevitable és la voluntat d'advertir i corregir aquests errors mitjançant una mentalitat oberta i crítica que revisi de manera constant tot el que pensem i fem.

A part, dedicar temps a qüestions teòriques -filosofia moral, nutrició, estratègia- no vol dir necessàriament que no es pugui emprar d’altra banda el mateix temps a activitats enfocades a la pràctica: estar al carrer difonent el veganisme, tenir cura d'animals refugiats... És un fals dilema suposar que si dediquem part del temps a la teoria llavors no podem dedicar-ne també una altra part a un altre tipus d'activitats no teoritzants però que igualment són útils i necessàries.

La teoria determina la nostra manera de pensar, i la nostra manera de pensar és la causa de la nostra manera d'actuar. Perquè tota teoria és una forma específica de pràctica: teoritzar -pensar, reflexionar. I tota pràctica és l'aplicació d'una determinada teoria. O, tal i com ho exposa l'escriptor rus Lev Tolstoi:

«Sempre em sorprenc quan sento dir que una cosa és bona en la teoria però no ho és en la pràctica, com si la teoria no fos res més que una bonica col·lecció de paraules, necessàries per conversar, i no constituís la base de tota acció pràctica. La teoria és el que l'home sap, i la pràctica el que fa. Com pot ser que l'home pensi d'una manera i obri d'una altra? La pràctica se cenyeix inevitablement a la teoria i, si he entès la qüestió sobre la qual he estat reflexionant, no puc procedir sinó en conformitat amb les meves idees.»

El paradigma especista predominant a la nostra societat és la causa que hi hagi l'explotació animal: aquest tipus de mentalitat que promou i permet l'esclavitud dels animals no humans, provocant milers de milions de víctimes. L'especisme és un problema de teoria. És un problema que afecta les creences i les formes de pensar dels individus. Segons ho expressa Peter Singer:

«Per posar fi a la tirania cal comprendre, primer, en què consisteix. Des d'un punt de vista pràctic, el domini de l'animal humà sobre altres animals [...] s'expressa en pràctiques relacionades, com matar animals salvatges per esport o per obtenir-ne les pells. Aquests fets no s’han de considerar aberracions aïllades. L'única forma d'arribar a entendre aquests fets és considerar-los com a manifestacions de la ideologia de la nostra espècie, és a dir, les actituds que nosaltres, com a animal dominant, sostenim davant els altres animals.»

Per acabar amb la violència cap als altres animals cal analitzar i comprendre per què succeeix i, en base a aquesta anàlisi, proposar mitjans efectius per remeiar-la. No és possible que solucionem una injustícia si primer no en comprenem la naturalesa, les causes, i els possibles remeis.
 


Mitjançant l'activisme educatiu, basat en fonaments teòrics, canviem la mentalitat que origina la violència i evitem que milers de milions d'animals siguin explotats i massacrats en el futur. Animals que serien duts al món per a ser esclavitzats, o animals que viuen les seves vides lliures a la naturalesa. Com diria el professor Werner Heisenberg:

«Sovint, un plantejament adequat representa més de la meitat del camí cap a la solució del problema.»

Quan parlem d'ajudar els animals també podem referir-nos a alguna cosa diferent. Per exemple, rescatar i refugiar determinats individus concrets pot resultar una cosa molt beneficiosa per a aquests individus, però de cap manera soluciona el problema de fons de l'especisme i l'explotació animal.

Per analogia: quan es produeix una malaltia pot ser apropiat tractar d'alleujar-ne els símptomes i les conseqüències, però el més responsable i convenient és enfocar les energies sobretot en intentar anul·lar la causa de la malaltia.

L'especisme és un trastorn moral i l'explotació institucionalitzada dels animals no humans és la seva conseqüència directa. Per tal que no hi hagi més víctimes cal tallar la veritable arrel del problema, és a dir, el prejudici que ens fa creure que està bé considerar els altres animals com a mitjans per als nostres fins.

 


14 d’agost de 2012

Una controvèrsia inapropiada


Hi ha un controvertit debat sobre si consumir certes substàncies d'origen animal [carn, lactis, ous, mel] són convenients per a la salut humana. Entenc que aquest debat és problemàtic almenys en dos punts bàsics:

[1] És una controvèrsia que afavoreix ignorar deliberadament el fet que per a obtenir aquestes substàncies cal esclavitzar i assassinar altres animals.

[2] Es malgasta un temps valuós i energia que podrien ser aprofitats per a reivindicar que no hem d'explotar els altres animals i explicar que una dieta vegana és fàcil de dur i saludable per a tots.

Des del meu punt de vista, una resposta vegana a aquesta controvèrsia primer hauria de deixar molt clar que emprar altres animals com a menjar és immoral —èticament injustificable. I en l'apartat nutricional s'hauria de centrar a explicar que una alimentació vegana és sana per a totes les etapes i circumstàncies de la nostra vida.

Aquí s'hauria d'acabar l'assumpte.

Resulta ser un gran error moral entrar en debats sobre si consumir animals és perjudicial o beneficiós per a la salut perquè fer això ignora deliberadament la qüestió moral i afavoreix la visió antropocentrista.

I també és un error, per la mateixa raó, comparar les virtuts nutricionals de les substàncies d'origen animal amb les d'origen vegetal, posant en una mateixa categoria el producte d'una injustícia [carn, lactis, ous, mel] i el producte d'un simple cultiu agrícola [tomàquets, nous, blat, fesols...].

La gent consumeix animals perquè no hi veu cap problema ètic i perquè estan convençuts que han de fer-ho per a obtenir els nutrients necessaris. Això no obstant, el primer punt es pot solucionar mitjançant la conscienciació moral; i el segon se solucionaria informant correctament sobre com obtenir els nutrients que ens calen sense recórrer a substàncies d'origen animal. Així doncs, en cap cas no veig apropiat ni justificat parlar dels suposats perjudicis que té el consum d'animals. I això val en general per a qualsevol producte que provingui de l'esclavitud dels animals no humans.

Un altre exemple habitual que incorre en la mateixa visió cosificadora dels animals —que se suposa que els vegans intentem eradicar— succeeix quan comparem els nutrients que té un tros de cadàver o una secreció animal amb els que tindria un determinat vegetal. Aquest plantejament és clarament erroni. Com aconseguirem deixar de veure els altres animals com a objectes si continuem fomentant que siguin inclosos en la categoria de menjar, en comptes de desafiar aquesta situació? Això no té cap sentit. De la mateixa manera que no és moralment correcte comparar els nutrients que té la carn humana amb els que tindria un vegetal —ja que no és correcte emprar els éssers humans com a menjar— per la mateixa raó tampoc és correcte fer el mateix amb altres animals.

De vegades, per intentar justificar aquest tipus de perspectiva que critico aquí, es fa servir l'excusa que en general als éssers humans no els importen els altres animals, i que, per tant, cal fer servir altres mètodes diferents a la conscienciació moral, encara que no siguin èticament correctes. No obstant això, aquest tipus d'argument obvia clarament diversos punts importants.

La veritat és que si ja partim de la presumpció que els éssers humans per naturalesa són inevitablement indiferents a l'ètica aleshores no sembla que tingui gaire sentit que dediquem el temps a conscienciar-los mitjançant l'educació. Però no estic d'acord que aquesta creença sigui un reflex fidel de la realitat. Sé, per experiència, que a molta gent sí que li preocupa el que fem als altres animals. El problema és que no ho valoren èticament de la mateixa manera que si es tractés d'éssers humans i pensen que l'única qüestió rellevant és com els tractem a l'hora d'usar-los, però no consideren que estigui malament el fet mateix que els fem servir per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

D'altra banda, entenc que aquesta creença que afirma que els éssers humans solament es preocupen per ells mateixos, i per la seva pròpia salut, és incerta. Molts milions d'humans consumeixen drogues fins i tot coneixent que és perjudicial per a la seva salut, i també molts altres tenen una dieta força poc saludable fins i tot sabent que això té conseqüències perjudicials. Si observem els fets resulta que aquesta creença que en general solament ens preocupem, primerament i sobretot, per la nostra pròpia salut no sembla coincidir gaire amb la realitat.

Alguns poden suposar que tenim més probabilitats de ser efectius com més motius s'aportin per a fomentar el veganisme. Però el que passa és que la quantitat no és sinònim de qualitat ni d'efectivitat. Una raó sòlida basada en la veritat val infinitament més que cent arguments basats en meres circumstàncies i especulacions. La primera es mantindrà forta sempre, mentre que les altres, per nombroses que siguin, poden caure en qualsevol moment.

Potser hi ha gent que deixi de menjar animals per salut o per raons mediambientals, però això no implica que tinguin intenció de mantenir aquesta actitud en el futur de manera indefinida. De fet, sol ser més aviat el contrari. Tenint en compte que encara que dur el veganisme a la pràctica és relativament fàcil en si mateix, ja no ho és tant pel fet de viure en una societat especista. Per tant, si troben una altra manera d'afavorir la seva salut o de respectar el medi ambient, sense haver de viure la relativa dificultat de practicar el veganisme en una societat especista, probablement això serà el que faran per comoditat.

A més, encara que l'alimentació és un aspecte fonamental, ni la salut ni els motius mediambientals influeixen a l'hora de consumir llana, visitar un zoològic o comprar productes d'higiene amb ingredients animals. No seria just ignorar tots aquests àmbits, encara que causin menys víctimes que la indústria d'alimentació especista.

Hi ha plantes que són nocives per a nosaltres, algunes fins i tot són verinoses. Aquest seria un argument contra menjar vegetals? És clar que no. De la mateixa manera, no és un argument vàlid en contra del consum d'aliments d'origen animal que alguns productes poguessin tenir efectes perjudicials a llarg termini. Els podem pair i els consumim des de fa milers d'anys. És un fet comprovat que som omnívors, ja que ens podem nodrir tant de substàncies d'origen animal com vegetal.

La incidència en la salut humana del consum d'aliments d'origen animal depèn molt de la freqüència del consum, de la condició de l'organisme consumidor, de la higiene i de molts altres factors. Afirmar que hi ha productes d'origen animal que són necessàriament perjudicials en si mateixos és simplement fals. Els humans mengem aquesta mena de substàncies des de fa molts milers d'anys. La població i l'esperança de vida han crescut juntament amb l'augment del seu consum. Cap nutricionista rigorós no pot afirmar que un cert consum moderat d'aliments d'origen animal és necessàriament perjudicial per a la salut.

Tot aquest assumpte potser pot tenir un interès científic, però el que aquí ens importa és l'ètica. I no sembla ètic que ens posem a discutir si ens convé per salut menjar animals de la mateixa manera que no és ètic al·legar que la raó per la qual no hem de tenir relacions sexuals amb menors és perquè la llei ens pot castigar. Això no té cap rellevància moral. La raó ètica que condemna totes aquestes pràctiques es fonamenta en que ells no poden donar el seu consentiment o n el fet que actuem egoistament contra la seva voluntat i els seus interessos. Tota la resta és apel·lar al nostre interès personal i no a la justícia imparcial.

La qüestió de menjar animals s'ha d'enfocar al fet que menjar-los implica esclavitzar-los i assassinar-los. Això és injust a més d'innecessari.

Una cosa és dir que hem de respectar els animals perquè mereixen respecte per ser éssers sentents —i explicar com podem dur aquest respecte a la pràctica
sense problemes— i una altra de molt diferent és al·legar com a motiu per a no consumir animals que fer-ho pot afectar-nos negativament la salut o, pitjor encara, que això no va d'acord amb la nostra fisiologia. Això és promoure l'egocentrisme; no l'empatia.

El que és correcte és conscienciar èticament la societat i difondre la informació sobre com dur el veganisme a la pràctica. Però intentar induir por a la gent dient que no mengi animals perquè suposadament això els perjudica la salut no és correcte ni acceptable.

En definitiva, la qüestió no es redueix solament a constatar que existeix, de fet, una indiferència moral i una predominant mentalitat especista i explotadora que considera els altres animals com els nostres esclaus. La veritable qüestió és canviar aquesta situació; no acceptar-la i perpetuar-la. Això darrer és el que fem quan, ja sigui de forma implícita o deliberada, continuem incloent els no-humans en la categoria de menjar o de recursos en general.

La idea bàsica que intento expressar és: parlar dels animals com si fossin menjar —incloent-los dins de la categoria de recursos per al consum— és moralment erroni. Si considerem que els altres animals tenen valor moral, llavors parlar-ne com si fossin "proteïnes" o "carn" no és compatible amb reconèixer la seva condició de persones no humanes. Si volem que la societat deixi de veure els altres animals com a menjar —i en general com a éssers inferiors que existeixen per al nostre servei— hem de deixar de consumir-los i també deixar de parlar-ne com si fossin menjar o objectes al nostre servei.

En resum, pretendre que la gent deixi de menjar animals emprant l'argument de la salut [“és perjudicial menjar animals”; "és millor per a la nostra salut menjar solament vegetals"] és un plantejament equivocat, principalment per dues raons:

    Primer; com assenyala la nutricionista vegana Ginny Messina, es pot estar sa menjant animals; tan sols depèn de la manera com es faci. De la mateixa manera, el simple fet de menjar solament vegetals no ha de ser saludable per si mateix, tot depèn de com ho fem.

    Segon; l'enfocament de la salut se centra en el benefici personal en detriment de la qüestió ètica; fomentant l'antropocentrisme i l'egocentrisme. El missatge que donem a la gent és que els nostres interessos personals, o els interessos humans, són més importants i estan per sobre dels interessos dels altres animals.

Si l'objectiu és que la gent deixi d'ignorar els interessos dels altres animals i desenvolupi l'empatia cap a ells, aleshores en conscienciar-los que allò important no és respectar els animals sinó que el més important és preocupar-se de la pròpia salut, estaríem enviant el missatge que no hi ha cap problema en menjar animals si això fos bo —o no perjudicial— per a la nostra salut. Com que el fet de menjar animals no és perjudicial per a la nostra salut en si mateix —tan sols depèn de la manera com es faci— llavors amb el missatge centrat en la salut estaríem motivant que la gent continuï menjant animals i que continuïn veient els animals com a menjar en particular, i en general, com a simples recursos per al nostre ús i benefici.

No n'hi ha prou amb bones intencions. Les bones intencions per si mateixes, sense un criteri raonable que les encarrili, poden acabar provocant mals resultats.


22 de juliol de 2012

El rebuig als diferents


«A Papantla, un bell poblet de Mèxic, em desperten a les sis del matí els crits punyents d'un porc que degollaran en una petita carnisseria adjacent a la pensió on dormo. No puc deixar de pensar en una distinció que em va semblant cada vegada més important a mesura que passen els anys: em refereixo a la que es dóna entre allò que cal anomenar una ètica de proximitat, o més precisament una moral de proximitat (que resulta natural i “fàcil” per a l'ésser humà) i una moral de llarga distància, que ens planteja, al contrari i des de fa segles, un desafiament enorme.

El porquet degollat pel carnisser a Papantla no forma part de la comunitat moral local: no gaudeix de la protecció de les normes morals vigents. Si un veí, humà i membre de la comunitat de Papantla, hagués emès aquests crits terribles enmig de la nit, sens dubte hagués rebut ajut dels veïns dels voltants. Però el porquet no pertanyia al “nosaltres” sociològic-moral. I aquesta és una distinció clau, com veurem més endavant: el “nosaltres” (sociològic-moral) davant dels “altres”.» ~ Jorge Riechmann [D'una moral de proximitat a una moral de llarga distància, 2012]

 

Hi ha una discriminació igual d'injusta que el racisme o el sexisme però que roman gairebé inadvertida fins al punt de ser gairebé invisible: és la discriminació pel què fa a l'espècie, l'especisme. L’especisme és la idea que és moralment acceptable excloure de la mateixa consideració moral altres individus pel simple fet de no pertànyer a una determinada espècie. La forma més predominant i estesa d'especisme és la que discrimina els animals que no pertanyen a l'espècie humana.

Altres individus que no són humans també tenen la capacitat de sentir, és a dir, experimenten sensacions [dolor, plaer...] i tenen interessos propis, com són l'interès en viure i evitar el mal. Són individus que senten, pateixen i desitgen encara que no siguin humans; encara que tinguin un aspecte físic molt diferent del nostre.

Sentir és bàsicament la capacitat de percebre sensacions. És la capacitat que genera el fenomen de la subjectivitat — el fet de sentir implica que és algú el que experimenta alguna cosa. El fenomen de la sentença és el fonament del que anomenem consciència. És per això que entenc que tots els éssers sentents haurien de ser considerats persones. No són coses, no són objectes, sinó que són individus que tenen experiències subjectives. Per tant, podem considerar-los moralment com a persones.

Ajustar el concepte de persona segons el criteri de la sentença és ajustar-lo a les qualitats inherents de l'individu en comptes d'ajustar-lo a un criteri relatiu com l'espècie. No pot ser racionalment vàlid defensar que solament són persones els éssers humans, o alguns d'ells, o solament els individus amb un cert nivell d'intel·ligència.

Si el que defineix bàsicament el concepte de persona és la seva oposició al concepte de cosa, ja que tots els conceptes es construeixen per delimitació i oposició, aleshores el criteri racional que distingeix la persona seria la capacitat de sentir. Aquesta capacitat és el que origina la subjectivitat –el jo. Una persona és primordialment un subjecte, és a dir, un ésser conscient que pot sentir i té interessos; allò oposat a un objecte — una cosa que no sent ni té interessos.

D'altra banda, no hi ha cap raó que justifiqui que les capacitats cognitives o el nivell d'intel·ligència tinguin alguna relació amb el criteri per ser considerat moralment.

Per què, per exemple, la capacitat de poder sumar i restar hauria de tenir alguna relació amb la consideració i el respecte moral que cada individu mereix per ell mateix? Per què algú que tingui un coeficient intel·lectual de 180 mereixerà més consideració, en termes ètics, que algú que el tingui de 50? No hi ha cap raó que ho justifiqui moralment.

La intel·ligència no afecta al fet rellevant de poder sentir, d'experimentar dolor o plaer, de tenir interessos bàsics, com ara el desig de viure, de continuar existint i d'evitar el mal. Per això el professor Gary Francione assenyala que:


«És especista afirmar que la vida animal té un valor més baix que la vida humana. Això no vol dir necessàriament que hem de tractar els no humans de la manera com tractem els humans per a tots els propòsits. Significa, però, que per al propòsit de ser tractat exclusivament com un recurs per a altres, tots els éssers sentents són iguals i no podem justificar tractar-los com un recurs.» [Gary Francione, Matar animals i fer patir els animals, 2011]

 

No és més injust excloure del nostre respecte altres persones pel simple fet de no ser de la nostra raça, sexe o orientació sexual, que excloure-les per no ser de la nostra espècie. Tots els animals sentents som diferents en moltes coses. Però som iguals en allò més important: tots igualment sentim, i, per això, tots som persones.

La discriminació especista ve determinada per l'adoctrinament antropocèntric que rebem i la cultura en què vivim des de la infància. Ara bé, els patrons culturals poden estar condicionats, al seu torn, per una tendència, potser inherent a la nostra naturalesa, a discriminar els que no considerem part del nostre grup.

Sembla que difícilment podrem tenir una idea clara sobre la consideració moral que els altres animals mereixen mentre continuem veient-los com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los de menjar, i en general tractant-los com la nostra propietat —com a simples mitjans per aconseguir els nostres fins.

Qualsevol intent de justificar l’especisme i l’explotació d’animals valdria formalment per a justificar el racisme i l’explotació d’éssers humans. Si hem entès i superat el racisme –i altres formes injustes de discriminació i opressió– també podem comprendre i superar l'especisme. Si comprenem que esclavitzar els animals és tan injust com esclavitzar éssers humans, llavors el que és just és basar la nostra vida en l'ètica del veganisme.

30 de juny de 2012

I què passa amb les plantes?


Un aclariment conceptual

Sol passar molt sovint quan es debat la moralitat sobre la nostra relació moral amb els altres animals que aparegui esmentat el tema de les plantes. S'afirma que si en efecte hem de respectar els altres animals, de la mateixa manera que volem ser respectats —començant per no tractar-los com a propietats o recursos— llavors hem d'aplicar el mateix criteri per als vegetals en general. Per a arribar a aquesta conclusió se solen esgrimir tres arguments:


[1] Les plantes són éssers vius.

[2] Les plantes formen part de la natura.

[3] Les plantes posseeixen la capacitat de sentir.


Com veurem a continuació, aquests arguments són irrellevants o són falsos, segons el cas.

Els dos primers arguments són realment fàcils d'evidenciar com a invàlids. La qüestió és: per què el simple fet que un ésser estigui viu, o formi part de la natura, hauria de valer per si mateix perquè l'incloguem en la nostra consideració moral?

La veritat és que no hi ha cap argument que justifiqui que la vida, o el fet de formar part de la natura, siguin característiques moralment rellevants. I si no hi ha cap raó que ens expliqui per què la vida o la naturalesa han de ser moralment considerades per si mateixes aleshores no hi pot haver cap tipus de plantejament racional sobre això.

Deixant de banda el fet que conceptes com vida i naturalesa són controvertits i no hi ha un consens definitiu del que signifiquen ni tan sols a nivell científic, el punt central és que la raó per la qual existeix l'ètica no té a veure amb el fet que siguem vius o que siguem part d'un ecosistema.

L'ètica té a veure amb el fet que tenim interessos. I si tenim interessos és perquè tenim la capacitat de sentir. Això sí que és el fet moralment rellevant: el fet que experimentem sensacions [percepcions subjectives] que tenim desitjos i preferències.

Totes les diferents teories ètiques, per molt que es diferenciïn entre si, sempre apel·len d'una manera o altra als interessos dels individus.

Considero que el biocentrisme seria una posició racionalment insostenible. La vida no és un criteri racional per a determinar la consideració moral, ja que l'ètica és per definició la consideració i la protecció d'interessos. La vida per si sola no té interessos. Per tenir interessos cal poder sentir. Un interès és una disposició d'ànim inclinada a satisfer un objectiu concret. Els únics éssers que tenen interessos són els individus amb capacitat de sentir.

Per tant, la diferència biològica moralment rellevant entre els animals sentents i les plantes és a la sentença.

Els éssers sentents som éssers conscients, éssers amb una ment, que tenim voluntat, desitjos i intencions. Ara bé, poden existir diferències específiques en la manera de sentir. Per exemple, nosaltres els humans depenem molt del nostre sentit de la vista, mentre que altres animals són gairebé cecs i perceben el món sensorialment a través de l'olor o el so. Però aquestes diferències no són rellevants. Tots igualment sentim, experimentem sensacions i tenim els mateixos interessos bàsics. Interessos com el desig de viure i gaudir, així com l'interès a evitar el dany i la mort.


La confusió entre sensorialitat i sensibilitat

Hi ha una diferència qualitativa molt notable entre animals i plantes. Els animals que tenen sistema nerviós actiu són éssers que senten. Mentre que les plantes poden ser vives, però no senten. Les plantes no tenen la capacitat de sentir. No tenen neurones ni tenen sistema nerviós, ni cap òrgan similar que pugui exercir la funció de sentir. Per tant, estaria més enllà de qualsevol possibilitat racional plantejar que les plantes puguin sentir. Simplement no hi ha cap tipus de prova, evidència o argument que apunti en aquest sentit. Suposar que les plantes poden sentir no és més raonable que suposar que l'aigua o les pedres poden sentir.

És cert que una planta pot respondre a estímuls i es pot moure. Però això no és cap prova ni sinònim de la capacitat de sentir. Les màquines artificials que construïm també poden respondre a estímuls i moure's, però això no implica que puguin sentir.

Les plantes poden percebre, però no poden sentir. El contrari seria confondre la sensibilitat [o sentença] amb la sensorialitat. Són dos conceptes diferents que fan referència a dos fenòmens diferents. Les plantes poden tenir sensorialitat però no tenen sensibilitat. Els animals posseeixen sensorialitat però a més posseeixen també sensibilitat, que és el que anomenem sentir o sentença.

Les plantes poden percebre estímuls de l'exterior i reaccionar-hi, és clar. Això també ho poden fer moltes màquines, com ara els termòmetres, per exemple. Res d'això no evidencia que puguin sentir, és a dir, que puguin experimentar sensacions, emocions, sentiments, desitjos; que sabem que altres animals sí que experimenten perquè tenen un sistema nerviós centralitzat que de forma anàloga al nostre realitza les funcions que estan associades a l'existència de sensacions.

La sentença implica que un organisme pot processar percepcions de forma subjectiva i transformar-les en sensacions. Per a poder fer això cal disposar de neurones organitzades mitjançant un sistema nerviós. Per això la comunitat científica ha rebutjat la idea que les plantes puguin sentir, perquè aquesta hipòtesi no té cap suport físic material que ho pugui fer possible. Les plantes no tenen neurones, no tenen sistema nerviós ni cap òrgan que pugui fer la funció de processar i integrar sensacions.

Les suposades proves que les plantes puguin sentir tan sols són evidències de la seva capacitat reactiva a determinats estímuls. Això és gairebé com dir que l'aigua pot sentir perquè reacciona al fred i a la calor. És absurd, tant des del punt de vista conceptual com des del punt de vista empíric. Tan absurd com suposar que les plantes senten solament perquè reaccionen mecànicament a determinats estímuls tot i que les manca qualsevol òrgan que pugui processar i integrar percepcions en forma subjectiva.

Sentir és un peculiar fenomen que significa la facultat d'experimentar sensacions i l'aparició de la consciència. Les sensacions són la base dels desitjos i els interessos. Però les plantes no tenen interessos perquè per tenir interessos cal disposar de la capacitat de sentir. Interès és sinònim de desig, i per desitjar hi ha d'haver algú que vulgui alguna cosa. Però les plantes no tenen la capacitat d'experimentar sensacions i, per tant, no tenen consciència o autoconsciència. Tal com recorda el biòleg Javier Fuertes:


«Cal no oblidar que les plantes no tenen cervell i per tant, tampoc consciència. No decideixen activament realitzar una acció o una altra, simplement reaccionen a certs estímuls quan tenen els receptors apropiats»


No hi ha cap evidència comprovada que les plantes tinguin un sistema nerviós ni res que se li sembli remotament. És cert que les plantes actuen mecànicament per aconseguir aliment [llum, aigua, minerals...] i per això alguns científics els han volgut atribuir "intel·ligència", però això no implica que tinguin la capacitat de sentir.

El simple fet que un element reaccioni davant d'estímuls no vol dir que senti. L'aigua també reacciona movent-se a la calor i la fred; però l'aigua no sent. El termòmetre també reacciona davant dels canvis de temperatura, però els termòrmetres no senten. Les plantes reaccionen davant d'estímuls —així funcionen els tropismes— però no experimenten sensacions.

Les plantes no tenen sistema nerviós. Tampoc no tenen cap sistema equivalent o similar. Per descomptat que les seves cèl·lules perceben, però no hi ha cap evidència o argument que indiqui que poden sentir.

Per tant, si les plantes sentissin pel sol fet de reaccionar a estímuls, llavors hi hauria màquines que també podrien sentir en tant que perceben sons i hi reaccionen. En realitat això no seria res més que una forma retòrica i errònia de parlar. És que l'aigua també sent [d'escoltar] atès que reacciona a les ones sonores i es mou d'acord amb l'impacte que les rep? És òbviament absurd. Es tracta d'una mera retòrica efectista i un ús incorrecte del vocabulari bàsic.

Sentir vol dir poder experimentar sensacions, emocions, sentiments, desitjos. És la capacitat de tenir experiències subjectives. Això és sentir. Les plantes no tenen aquesta capacitat ja que no disposen d'un sistema nerviós que pugui processar percepcions de forma subjectiva. La comunitat de neurocientífics ja ha aclarit que no és correcte parlar de l'existència d'una suposada consciència en plantes.

Així doncs, l'error de base consisteix a confondre la sensibilitat amb l'homeòstasi, que és el mecanisme biològic pel qual els éssers vius intenten conservar-se a si mateixos, i amb la sensorialitat, que és la capacitat de percebre estímuls externs i reaccionar-hi. Ni l'homeòstasi ni la sensorialitat impliquen sensibilitat o sentença. Hi ha màquines elèctriques que tenen sensorialitat, com és el cas dels termòstats que perceben la temperatura de l'ambient, però encara que els termòstats la percebin, no senten ni calor ni fred perquè no poden sentir; el mateix passa amb les plantes.


La percepció per si sola no implica necessàriament sensació

Les plantes no se senten perquè no processen la percepció en forma subjectiva, és a dir, en forma de sensació. No tenen òrgans auditius ni visuals ni cap sistema incorporat en què es puguin processar les percepcions en forma conscient. Reaccionen d'acord amb un programa biològic que és idèntic a processos fisiològics no conscients com són la respiració, la digestió i l'homeòstasi tèrmica. Tots els éssers vius reaccionen davant d'estímuls com a part dels seus processos d'homeòstasi.

Afirmar que les plantes senten és equivalent a dir que l'aigua té memòria. Però ni les plantes senten ja que no tenen sistema nerviós i neurones que processin les percepcions en forma d'experiències subjectives, ni tampoc l'aigua té memòria, per la mateixa raó: no té cap sistema o òrgan que tingui la capacitat de crear records.

Hi ha plantes que reaccionen de maneres diferents segons la intensitat i la freqüència de la calor o del so. Hi ha màquines que poden fer el mateix. Per exemple, algunes màquines són capaces de detectar sons i també són capaces de diferenciar-ne i reaccionar de manera específica a cada so diferent.

Això vol dir que escolten? Vol dir que senten? La resposta és no. Això solament indica que tenen l'habilitat de percebre freqüències acústiques i que tenen una programació per a reaccionar a aquestes freqüències. Això no vol dir que hi sentin [d'escoltar]. Hi ha aparells capaços de detectar sons en diferents freqüències, i reaccionar de manera diferent a cadascun, però aquests aparells no escolten, no experimenten sons. Ara, algú pot dir que “escolten” en sentit retòric –igual que les plantes– de la mateixa manera que diem expressions com “les parets senten”, però tot això és un ús retòric del llenguatge.


La idea que les plantes senten no té a veure amb la ciència

La neurociència no estudia les plantes perquè no hi ha res a estudiar en termes neurològics. No hi ha fonament biològic a les plantes que possibiliti l'aparició de consciència sensitiva. Com assenyalava el neurocientífic Antonio Damasio, no és possible sentir sense la possessió d'un sistema nerviós:


«Les plantes reaccionen davant de molts estímuls: la llum, l'aigua i els nutrients. Algunes persones entusiastes fins i tot creuen que les plantes reaccionen davant d'amables paraules d'ànim. Però sembla que [NdT. les plantes] no tenen la possibilitat de ser conscients d'un sentiment. El primer requisit per sentir, doncs, procedeix de la presència d'un sistema nerviós.»


El que fa la ciència és estudiar els mecanismes biològics d'adaptació de determinades plantes que reaccionen davant dels canvis del medi on viuen. Això no és sentença sinó homeòstasi. Certament la sentença es pot considerar una eina homeostàtica és a dir: destinada a la conservació de l'organisme animal però l'homeòstasi no implica la sentença.

Quan parlem de sentir estem indicant un tipus de fenomen singular que es produeix quan: veiem una imatge, sentim un so, assaborim una substància, olorem una fragància, experimentem plaer o sentim dolor; quan tenim gana o set... Així mateix tot allò que anomenem desitjos o intencions estaria inclòs a la sentança. Si experimentem el desig d'anar a un lloc concret o de fugir d'un esdeveniment determinat; això també forma part del sentir.

Sentir vol dir ser conscient d'una percepció que s'ha produït al nostre organisme. Les nostres cèl·lules processen centenars o milers, potser milions, de percepcions constantment que reben de l'exterior i del propi organisme. Però aquestes percepcions no són conscients. Nosaltres no les sentim. La percepció no equival automàticament a la consciència. Abans de sentir dolor hi ha hagut tota una sèrie de processos i aquests processos han activat que hagi sorgit la sensació.

El cos processa percepcions [és a dir: informació] constantment. Però no en sentim res perquè aquestes percepcions no són transformades en sensacions. En cas contrari, estaríem sentint totes les percepcions que es produeixen al nostre organisme. Que potser algun lector està sentint com li creixen els cabells? O com li flueix la sang? O com els pulmons es pleguen i s'expandeixen?

La consciència solament inclou un tipus específic de percepció que és la percepció subjectiva. A aquesta peculiar forma de percepció li cal l'activitat de les neurones aferents o sensorials.



La suposada sintiència a les plantes no afecta el veganisme

Ara bé, imaginem per un moment que fos certa la suposició que les plantes senten —de la mateixa manera que podem imaginar que l'aigua té memòria o que els humans ens podem alimentar simplement mirant el sol cada cert temps. Què passaria en aquest cas? Què canviaria respecte del veganisme? Doncs en realitat no canviaria res.

La qüestió empírica sobre quins éssers són sentents no afecta el criteri moral. Els éssers sentents continuen essent, per lògica, els únics éssers que tenen valor intrínsec, i això implica necessàriament que els hem de respectar com a fins en si mateixos i mai tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins. D'altra banda, des del punt de vista pràctic, l'aplicació global del veganisme suposa un impacte mediambiental menor, és a dir, matar moltíssimes menys plantes que una societat basada en l'explotació d'animals no humans.

Que potser el fet que les plantes sentissin significa que el canibalisme estaria justificat? Que no hi hauria cap problema a fer servir d'aliment éssers humans? Argumentar que si les plantes senten llavors no hi ha problema moral a menjar animals valdria igualment per a justificar el canibalisme.

Encara que les plantes sentissin, cosa que no és el cas, el veganisme continuaria essent igualment l'única postura ètica raonable. El cert és que això no canviaria res a efectes morals o pràctics, tret d'algunes mesures específiques com intentar preferenciar el consum de fruites davant del consum directe de vegetals.

A més, la pràctica del veganisme suposa actualment causar un dany molt menor a la vegetació que el dany que causa l'explotació animal, ja que el veganisme eliminaria totes les milions d'hectàrees que es cultiven actualment per a alimentar els animals usats en la ramaderia.


Suposar que les plantes senten no seria un argument en contra sinó a favor del veganisme, atès que la pràctica del veganisme implica reduir el nombre de plantes destruïdes.


La vida per si sola no posseeix valor moral

No hi ha cap raó que expliqui per què hem de respectar les plantes per si mateixes. Solament els éssers que senten mereixen consideració moral perquè són els únics que tenen consciència i interessos. Tan sols ells poden ser subjectes de consideració perquè, per començar, solament ells poden ser subjectes, és a dir, tenen subjectivitat; una de les característiques essencials de la sentneça. Aquesta és la raó per la qual no seria moralment acceptable explotar-los, és a dir, tractar-los com la nostra propietat, com a mers recursos per assolir els nostres fins, ignorant així la seva voluntat i els seus propis interessos.

Algú pot per això acusar-nos d'estar discriminant els vegetals, per si mateixos, de la nostra consideració moral. I efectivament així és. Però, com hem vist, això no té res d'incorrecte. El problema és que el mot discriminació té una connotació negativa injustificada. Hi ha discriminacions que són moralment correctes mentre que n'hi ha d'altres que no ho són mentre vulneren un principi ètic.

No conec cap argument que justifiqui que la vida sigui un criteri de consideració moral. Un ésser humà amb mort cerebral ja no és considerat una persona encara que la resta del seu cos continuï viu i funcioni igualment. Per què? Perquè no hi ha res a considerar allà, ja no hi ha una ment que pugui experimentar sensacions i altres experiències subjectives. No hi ha desitjos ni intencions ni pensaments. La característica rellevant per a la consideració és la sensibilitat o la sentença. Sense sensibilitat no hi pot haver interessos ni preferències. La vida per si sola no és més que un procés dinàmic regit per l'homeòstasi però que no té cap consciència. La vida en si mateixa no posseeix un valor intrínsec perquè no té la capacitat de fer valoracions, ja que aquesta capacitat requereix l'existència d'una consciència sensitiva que distingeixi entre l'experiència del dolor i del plaer, entre l'experiència de desitjar alguna cosa i de rebutjar-ne una altra.

Ara bé, comprendre que les plantes no són éssers que mereixin consideració per ells mateixos no vol dir que estiguem lliures de qualsevol tipus d'obligació moral en relació amb les plantes. És a dir, això no implica que sempre estigui bé fer el que ens vingui de gust amb un vegetal. Per exemple, si veiem un arbre al bosc i volem talar-lo hem de tenir en compte que en aquest arbre hi poden viure altres animals. Les nostres accions sobre els vegetals poden afectar directament altres éssers sentents.

Si hem de respectar un arbre –o qualsevol altre element natural no sentent– no és per l'arbre mateix, sinó pel que aquest arbre signifiqui per a altres animals en relació amb els seus interessos.

Els animals sentents tenen interessos i han de ser respectats com a individus amb drets, ja que són éssers que tenen un valor inherent, per sobre de qualsevol valor instrumental que puguin tenir. En canvi, les plantes no senten ni tenen interessos, per la qual cosa solament importen mentre siguin importants per als interessos dels animals. Aquest seria l'enfocament correcte per a poder assumir l'ecologisme des d'una perspectiva vegana.

Si apliquem la lògica a la nostra moral haurem de concloure per força que l'ètica bàsica no permet que cap persona pugui ser tractada com una cosa, com una propietat o recurs. És per això que el veganisme és un imperatiu moral i una base necessària per a qualsevol relació justa que establim amb altres animals.

No podem justificar moralment el fet de tractar altres humans com a esclaus o usar-los com a menjar. Però si això no és acceptable no és perquè siguin humans sinó perque són individus que senten: tenen voluntat i interessos propis. I si no ens deixem encegar pel prejudici de l'especisme, aleshores aplicarem el mateix criteri per als altres animals sentents, sense importar la seva espècie.

La sentença per si sola és l'únic requisit perquè qualsevol animal, sense importar la seva espècie, sigui moralment considerat com a persona.


Referències científiques:

Plant neurobiology: no brain, no gain?

https://doi.org/10.1016/j.tplants.2007.03.002


https://doi.org/10.1016/j.tplants.2019.05.008


https://doi.org/10.1007/s00709-020-01579-w