«De l’especisme a la igualtat»

 

L'autora Joan Dunayer exposa en el següent assaig, —titulat originalment "From Speciesism To Equality"— una anàlisi sobre el problema de l'especisme en els seus diferents aspectes —distingint entre l'especisme tradicional i el nou especisme— i planteja la seva proposta igualitària per a superar-lo. Aquest escrit es pot considerar complementari al seu altre article anterior titulat «Per la igualtat animal». En tots dos assajos Dunayer resumeix la seva visió filosòfica, i encara podríem afegir aquests altres dos textos titulats «Defensors dels drets animals" benestaristes": un oxímoron» i «Servint a l'abús: promocionant productes d'origen animal». Llegint aquests quatre assajos crec es pot tenir una idea general i força aproximada del pensament de Joan Dunayer.

**************

De l'especisme a la igualtat

Joan Dunayer

Estiu de 2005

És especista denegar la mateixa consideració i respecte a qualsevol individu no humà pel fet que no és humà o que no s'assembla als humans.

 Quan veieu un lloro en una gàbia, un peix en una peixera o un gos encadenat, veieu l’especisme. Si creieu que una tortuga o una vespa té menys dret a la vida i a la llibertat que una guineu o un humà, o si considereu que els humans són superiors als no-humans, llavors subscriviu l’especisme. Si visiteu aquapresons o zoos, vestiu amb pells de vaques o pèls d'ovelles, mengeu carn, ous o productes lactis, esteu practicant l’especisme.

Especisme Tradicional

Què és exactament l’especisme? El psicòleg Richard Ryder va encunyar la paraula especisme l’any 1970. Encara que mai va definir explícitament el terme, va indicar que l’especisme traça una forta distinció moral entre humans i altres animals [1]. De manera similar a Ryder, filòsofs com Peter Singer i Tom Regan defineixen l’especisme com un biaix contra els no-humans [2]. Aquesta definició és massa restrictiva. El racisme no està restringit a tots els no-blancs; es produeix també contra una sèrie concreta de races: per exemple contra tots els no-blancs excepte els asiàtics, només contra els negres i els nadius americans, o només contra els aborígens australians. Anàlogament, l’especisme no està limitat a tots els no-humans sinó que inclou biaixos contra determinat nombre d'espècies animals, com ara tots els animals que no siguin grans primats, tots els no mamífers, o tots els invertebrats.

El que Ryder, Singer i Regan denominen "especisme" es tracta en realitat d'un tipus d’especisme: el tipus més antic i sever que anomeno «especisme tradicional». Els especistes tradicionals no creuen que cap no-humà mereixi reconeixement moral com els humans i tingui drets legals bàsics, com el dret a la vida i a la llibertat. La majoria d'éssers humans són especistes tradicionals.

Nou Especisme

En contrast amb l'especisme tradicional, un creixent nombre de gent considera que els drets morals i legals s'han d'estendre més enllà de la nostra espècie. No obstant això, no defensen una posició igualitària sinó que apliquen un tipus d'especisme que anomeno «neoespecisme» [nou especisme]. Els neoespecistes advoquen drets solament per a determinats no-humans; aquells que s'assemblen més als humans. Al creure que els humans són superiors als no-humans, els neoespecistes veuen el regne animal com una jerarquia en la qual els humans se situen al cim. Habitualment consideren que els ximpanzés, dofins, i altres mamífers no humans són més importants que els altres no-humans. També jerarquitzen els mamífers per sobre les aus; les aus per sobre els rèptils, els amfibis i els peixos; i els vertebrats per sobre els invertebrats.

Peter Singer exemplifica el neoespecisme. En la seva opinió, els humans que posseeixin almenys una intel·ligència mitjana tenen més valor que els nohumans [3]. Més encara, advoca pel dret a la vida i a la llibertat solament per als humans, els altres grans primats, i possiblement altres mamífers que posseeixin una autoconsciència similar a la que té un ésser humà mitjà després de la infància [4]. Per què un ésser humà mitjà? Per què no un pop o un corb? El criteri de Singer és clarament antropocèntric i esbiaixat: especista. Singer considera que tots els no mamífers són "reemplaçables" —en les seves pròpies paraules [5]. Ell s'oposa categòricament a la vivisecció sobre els mamífers [6]. També considera que és moralment acceptable la cria i matança d'aus, peixos, i altres no mamífers, si les seves vides han estat plaents —cosa extremadament difícil— i si són matades ràpidament i sense dolor —cosa extremadament difícil també [7]. No és especista, afirma Singer, creure que la matança de milers d'éssers humans és més tràgica que la matança de milions de pollastres. [8] Per descomptat que és especista.

No Especisme

Al rebutjar la noció de la superioritat humana, el no-especisme advoca per drets bàsics per a tots els éssers sentents. Els no-especistes no desitgen que alguns no-humans siguin humans honoraris; el que volen és que la sentença reemplaci la humanitat com la base per a tenir drets.

La sentença ha de ser un motiu suficient per a obtenir drets legals bàsics perquè qualsevol que pugui experimentar subjectivament té un interès en continuar vivint i en trobar-se bé; i el sentit de les lleis és el de protegir interessos [9]. Segons prescriu la llei, els humans més mentalment incapacitats tenen interessos que requereixen protecció. És més encara, els seus interessos no compten menys que els d'aquells humans amb una capacitat intel·lectual mitjana o per sobre de la mitjana. Els humans que no tenen llenguatge o raonament abstracte continuen tenint drets. Així doncs, per què els individus no humans no haurien de tenir aquests mateixos drets? La consciència de qualsevol tipus i qualsevol grau ha de ser protegida. Qualsevol ésser que sent ho perd tot quan mor. Qualsevol ésser que sent pot patir. Estar lliure de privacions i dolors és tan rellevant per a les llagostes i les serps com per els goril·les i els humans.

La visió no-especista contempla tots els individus no humans com a persones legals en lloc de propietats humanes. La personalitat emanciparia als no-humans de la servitud humana, el que proscriuria que els no-humans fossin usats per a treballar, actuar, produir o proveir qualsevol servei. Mai més els cavalls tiraran de carruatges, ni els tigres saltaran per cèrcols, ni els elefants hauran de carregar amb éssers humans a l'esquena. La legislació prohibiria que els humans s'apropiessin dels no-humans. Els humans no podrien criar, comprar o vendre els no-humans per a cap propòsit, ja fos la vivisecció o la producció de menjar o la tinença de mascotes o la propagació d'espècies en perill.

Per arribar a l'emancipació, un gran percentatge de la gent hauria de donar suport a la igualtat animal i ser vegà, de manera que tan sols uns quants no-humans estiguessin sotmesos a captiveri. Fins l'emancipació, els gossos, gats i altres animals domesticats podrien viure tutelats per éssers humans responsables que tinguessin cura d'ells [10]. Alliberats de l'explotació i altres abusos, els altres animals domesticats —com ara gallines alliberades de la indústria de l'ou i rates alliberades de la vivisecció— rebrien cures veterinàries, o podrien ser eutanasiats si se'ls diagnostiqués una dolorosa malaltia incurable, i serien adoptats en refugis o domicilis particulars. Els no-humans sota tutela humana tindrien essencialment els mateixos drets legals que els nens humans.

La captivitat no humana seria eliminada. Fins on fos possible, els animals domesticats —incloent a gossos i gats— no serian exposats a situacions en les quals poguessin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització. [11] El nombre d'animals domesticats baixaria ràpidament.

Els captius no domesticats serien alliberats si, després de la necessària rehabilitació, poguessin mantenir-se sense l'assistència humana i hi hagués un hàbitat apropiat per a ells. En cas contrari, serien cuidats permanentment en santuaris. En tant fos possible, aquests santuaris haurien de proporcionar-los ambients el més propers al seu hàbitat natural. Tal i com succeeix amb els animals domesticats, caldria evitar que els no domèstics poguessin criar. Al final, tots els individus no humans seran els animals no domesticats que viuen lliures, sense interferència humana, en els seus hàbitats naturals.

El reconeixement de la seva personalitat atorgaria als no-humans tots els drets legals rellevants, com el dret a la vida. Així com tots els altres drets dels no-humans, un dret no-humà a la vida limitaria l'activitat humana, no la dels no-humans. Els humans no han d'interferir en la relació predador-presa entre no-humans lliures. A diferència dels humans, els depredadors necessiten matar per sobreviure. Sota una llei no especista seria il·legal que un humà matés a un no-humà excepte sota circumstàncies extraordinàries. Si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per a poder menjar. Si un lleó estigués a punt d'atacar-los, estarien legitimats a matar-lo en defensa pròpia. Podem matar paràsits que amenacen la vida d'un gos o eutanasiar un gat que pateixi un patiment incurable. En canvi, seria il·legal matar una rata per obtenir dades en experiments, una vaca per la seva carn, un peix per esport, un visó per la seva pell, una aranya per aversió, o qualsevol no-humà per raons injustificades.

La personalitat proporcionaria als no-humans el dret a la llibertat: llibertat física i integritat corporal. Amb la temporal excepció dels animals domesticats, i alguns animals no domesticats captius en el moment de l'emancipació, els no-humans viurien en completa llibertat. Els humans no podrien legalment mantenir captius, ja fos mitjançant cadenes, gàbies, tanques, confinats en un edifici o de qualsevol altra manera. Seria il·legal torturar o assaltar sexualment un no-humà, així com mutilar, colpejar o qualsevol altra forma d'agressió, excepte en el cas d'autodefensa directa.

Una legislació no especista recordaria que els no-humans tinguessin un dret de propietat. Ells serien propietaris dels productes del seu cos i el seu treball. Les ostres serien les propietàries de les perles que engendren, els pit-rojos serien propietaris dels ous que ponen i les colònies d'abelles serien propietàries de la mel que produeixen. Els no-humans serien propietaris dels seus nius, caus i ruscs. Així doncs, seria il·legal per als humans prendre, danyar o destruir intencionadament qualsevol cosa que els no-humans produeixin en els seus propis hàbitats. Tots els no-humans que visquin en una àrea particular de terra o aigua han de tenir un dret legal sobre el seu propi medi ambient, que seria de la seva propietat comunal. Les terres en què convisquin humans i no-humans poden romandre cohabitades, però els humans no haurien envair els territoris dels no-humans -per exemple, construint habitatges en zones habitades per no-humans. Seria il·legal destruir o alterar nocivament qualsevol hàbitat.

Per tal de ser equitativa, la llei ha de ser no especista. La gran majoria dels éssers sentents del món són no humans. L'especisme és la forma més profunda i nociva d'injustícia.

Ja sigui com a actitud o com a pràctica, l'especisme inclou qualsevol discriminació basada en l'espècie. És especista denegar a qualsevol no-humà una igual consideració i respecte tan sols perquè no és humà o perquè no s'assembla als humans. En termes de justícia, tots els éssers que senten són iguals. No solament tenen un dret moral a la vida i a estar lliures d'abusos; tenen un dret igual.

NOTES

1. Richard Ryder, "An Autobiography," Between the Species, Summer 1992, 168-73, 171.

2. Peter Singer, Animal Liberation, 2D ed. [New York: New York Review of Books, 1990], 6; Tom Regan, "The Casi for Animal Rights," in Carl Cohen and Tom Regan, The Animal Rights Debat [Lanham, Md .: Rowman & Littlefield, 2001], 125-222, 170.

3. Singer, Animal Liberation, 19-21.

4. Paola Cavalieri, Peter Singer, et al., "A Declaration on Great Apes," in The Great Ape Project: Equality beyond Humanity, ed. Paola Cavalieri and Peter Singer [New York: St. Martin 's, 1993], 4-7, at 4; Singer, Animal Liberation, 19-21, 228-29; Peter Singer, Practical Ethics, 2D ed. [Cambridge: Cambridge University Press, 1993], 90, 95, 101, 119-20, 131-32.

5. Singer, Practical Ethics, 131.

6. Joan Dunayer, Speciesism [DERWOOD, Md .: Ryce, 2004], 78-79.

7. Peter Singer, Animal Liberation, 229-30; Singer, Practical Ethics, 133.

8. Peter Singer, "Animal Equality: Language and Liberation by Joan Dunayer" [book review], Vegan Voice, Dec. 2001-febrer. 2002, 36.

9. Al no tenir consciència, els éssers no sentents com les plantes i les roques no tenen interessos. Quan protegim objectes naturals ho fem per a benefici dels éssers sensibles, humans o no humans.

10. El terme domesticat apareix entre cometes perquè eufemitza la captivitat indefinida i la manipulació genètica.

11. El mot esterilització comporta confusió. Eliminar els testicles o els ovaris i l'úter no significa eliminar el gènere de l'animal.

 

Text original en anglès: From Speciesism to Equality

**************

Crec que Joan Dunayer assenyala un punt molt important a l'exposar les diferents formes en què pot manifestar-se l'especisme. Increïblement, molts animalistes creuen que abandonar l’especisme es produeix automàticament en el moment en què pensem que la consideració moral no ha de limitar-se als humans, sense parar-se a pensar que aquesta extensió pot estar encara assentada sobre criteris especistes, com bé explica Dunayer.

Tot i que estic d'acord amb el plantejament bàsic de l'autora, hi ha alguns punts concrets amb els quals discrepo.

La meva primera objecció es refereix al paràgraf en què assenyala que els humans «si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per poder menjar.» No puc estar d'acord amb aquesta resolució, que em sembla inconsistent amb els postulats que defensa Dunayer. La necessitat no és un criteri moral. El fet que necessitem menjar no justifica que emprem els animals per a poder alimentar-nos. Els mateixos principis que expliquen la immoralitat de l'explotació animal s'apliquen en aquest cas: el principi de valor inherent i el principi d'igualtat. Els animals posseeixen un valor inherent que no ha de ser sacrificat pel valor instrumental que tinguin per a nosaltres. Els animals volen igualment continuar existint i evitar el mal. Els seus interessos són tan igualment importants com els nostres. Si els animals mereixen igual respecte -com sovint subratlla Dunayer- llavors no hem supeditar els seus interessos per a beneficiar els nostres. Els animals no tenen culpa que necessitem menjar per a viure, així que no són responsables de la nostra necessitat.

La meva segona objecció es refereix a la part en què esmenta que «els animals domesticats -incloent gossos i gats- no seran exposats a situacions en les quals puguin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització». En un altre assaig ja vaig exposar resumidament les meves objeccions contra l'esterilització d'animals. Si els animals tenen un interès en evitar el dany -la qual cosa inclou mantenir la seva integritat física- llavors manipular, alterar o destruir el seu cos per aconseguir alguna finalitat és una clara violació de dret bàsic a no ser tractats com a simples mitjans per als nostres fins. Oi que consideraríem que esterilitzar un humà sense el seu consentiment és una violació del seu dret a la integritat física? Dunayer habitualment exposa analogies amb situacions en què intercanvia animals per humans per denotar que l'única diferència és l'espècie de la víctima, però en aquest cas sembla no haver-ho advertit.

Finalment, hauria preferit que Dunayer exposés una argumentació una mica més elaborada. És cert que es tracta d'un assaig breu, però aquesta mateixa falta de desenvolupament argumentatiu es troba també, segons el meu punt de vista, en el seu llibre «Speciesism», del qual aquest assaig en seria una mena de resum molt sintetitzat, i en el qual de vegades es despatxen les qüestions importants i complexes amb excessiva simplicitat. Si hom escriu un llibre, entenc que és per exposar argumentacions molt elaborades que no caben en un assaig —una cosa així com la diferència entre conte i novel·la— i no per unificar un reguitzell d'assajos.

 

«Defensors dels drets animals "benestaristes": un oxímoron»

El suport a les normatives de "Benestar Animal" per part de grups animalistes s'intenta justificar apel·lant a dos arguments principals: el primer és que aquestes mesures suposadament redueixen el patiment o milloren el benestar dels animals —la qual cosa és molt qüestionable a nivell empíric i a nivell moral—, i el segon és que aquestes mesures suposadament dificulten o impedeixen l'activitat d'explotació animal. Aquest segon argument és rebatut sistemàticament per la pròpia indústria d'explotació animal i els estaments polítics que vetllen per la continuïtat d'aquesta indústria.

************

Defensors dels drets animals "benestaristes": un oxímoron

Joan Dunayer

Març de 2005

"Portem els pollastres a la cambra de gas!" Un imaginari cant de protesta, massa obscè per ser real. Tot i això, alguns grups animalistes, com PeTA i United Poultry Concerns, han demanat que els escorxadors gasin els pollastres en comptes de deixar-los conscients mentre són paralitzats elèctricament i després degollats. La matança massiva de pollastres és innecessària, injusta i indubtablement cruel. Però demanar que els pollastres passin per la cambra de gas suggereix el contrari. Suggereix que el problema és com se'ls mata. Una campanya per una matança menys cruel proposa una nova manera de cometre un assassinat massiu. Aquest tipus de campanya s'anomena 'benestarista'.

Les campanyes 'benestaristes' fomenten la noció que els animals que estan esclavitzats i són assassinats poden gaudir d'un benestar. Un benestar genuí és incompatible amb l'esclavitud, la mort i qualsevol altre abús, per això poso entre cometes el mot 'benestarisme' quan aquest s'empra en un context que fa referència al dany especista. Les campanyes benestaristes són antidrets. Aquestes donen suport a diferents formes de violació dels drets morals dels no-humans. Les suposades campanyes per una matança de forma humanitària promouen una manera diferent de violar el dret a viure dels no-humans. Les campanyes que tenen com a fi un confinament menys sever promouen una manera diferent de violar el dret a la llibertat dels animals no humans.

PeTA va pressionar McDonalds, Burger King i Wendy's perquè requerissin als seus proveïdors de carn i ous que el confinament dels animals fos menys cruel. Aquestes cadenes de restaurants ara han especificat, entre d'altres coses, que els proveïdors d'ous han d'augmentar de 48 polzades quadrades ((NdT: 119'38cm)) a 67 ((170'18cm)) l'espai proporcionat a cada gallina engabiada. Una gallina té el dret moral a no ser confinada ni en 48 ni en 67 polzades quadrades. Molts activistes han cridat: "Què és el que volem? Drets per als animals! Quan els volem? Ara!". Amb molta raó, cap activista no proclamaria mai: "Què és el que volem? ¡Gàbies una mica més grosses! Quan les volem? ¡En el moment en què McDonalds o algun altre gran abusador els ho demani als seus proveïdors!". Qualsevol intent de treballar amb, en comptes d'en contra de, indústries que abusen dels animals ha de fer hissar una gran bandera vermella. És moralment reprovable explotar els animals no humans, independentment de l'espai que tinguin, o de si són fora o dins d'una gàbia. Aquest és el missatge que els defensors dels animals han de transmetre.

No ens cal menjar parts del cos d'un pollastre matat a una cambra de gas o per algun altre mètode. No ens cal menjar ous de gallines que es troben captives dins d'una gàbia o d'alguna manera diferent. No ens cal menjar res que provingui d'animals no humans. En comptes de demanar una matança o un confinament menys cruel, cal promoure el veganisme. Simplement fent públiques les realitats de l'explotació animal podem aconseguir que molta gent es faci vegana. Persuadir altres persones a adoptar un estil de vida vegà redueix el nombre d'individus que pateixen i moren. També redueix el suport públic cap a la indústria càrnia, la vivisecció i altres formes d'explotació animal, fent més pròxim el dia en què aquestes seran finalment prohibides.

Alguns activistes assumeixen tant el 'benestarisme' com el veganisme. El seu 'benestarisme' impedeix la propagació del veganisme ja que implica que l'explotació animal és inevitable i, per tant, acceptable si es duu a terme d'una manera “humanitària”. El nostre missatge ha de ser clar i consistent: no és cap necessitat explotar els altres animals; la seva explotació és injusta i sempre causa patiment. De la mateixa manera que els models a seguir vegans s'han d'adherir al veganisme en el seu estil de vida, els portaveus pel veganisme s'han d'adherir al veganisme en la seva lluita. No tindria sentit que un defensor del veganisme portés sabates de pell de vaca o mengés la carn de porc. Tampoc no té sentit promoure el veganisme en un moment i al següent promoure la producció i el consum de carn i ous. Perquè la nostra veu sigui escoltada, la nostra oposició a l'explotació animal ha de ser forta i clara.

Nosaltres hem de promoure persistentment els drets dels no humans, és a dir, l'emancipació. Els 'benestaristes' que es diuen a si mateixos "activistes pels drets dels animals", saboten el concepte de drets per als no-humans. Confonen el públic fent-los pensar que l'engabiament, la matança i altres tipus d'abusos especistes poden ser consentits dins dels drets dels no-humans. Els benestaristes reemplacen el dret a viure dels no-humans per un "dret a ser assassinats amb menys terror i dolor." Redueixen el dret a la llibertat dels no-humans a un "dret a ser empresonats injustament en un espai més gros". En realitat, algú que no té els drets més bàsics —a la vida i la llibertat— deixa de posseir cap dret.

Mentre promovem una emancipació total, es poden assolir emancipacions parcials, a través de prohibicions abolicionistes. Totes aquestes prohibicions abolicionistes protegeixen almenys alguns animals d'alguna explotació. Aquestes eviten que alguns animals formin part de situacions explotadores i poden salvar víctimes d'aquesta situació. Una prohibició de la caça d'óssos prevé que hi hagi óssos ferits o matats: el que fa és prevenir, més que modificar-ne l'abús. Els activistes poden treballar per aconseguir qualsevol tipus de prohibició abolicionista, incloent prohibicions en productes pelleters, la clonació d'alguns animals de companyia i d'incloure mamífers marins a presons aquàtiques. De moment, les prohibicions abolicionistes no emanciparan tots els no-humans, però sí que emanciparan alguns i ens conduiran en la direcció correcta. No podem fer que es prohibeixin la majoria dels productes especistes més populars —com la carn dels peixos, la llet de vaca, els ous de gallina— fins que no creem una oposició pública cap a aquests productes.

Quan no podem assolir prohibicions abolicionistes, podem involucrar-nos en boicots abolicionistes. Encara que no tenen la força de la llei, els boicots poden ser altament efectius. Una campanya de boicot als ous pot fer més pròxima l'emancipació de les gallines. Si convencem el nostre entorn en deixar de consumir ous, podem fer disminuir el nombre de gallines que pateixen i augmentar l'oposició contra tota la indústria de l'ou. Similarment, un boicot a productes de bellesa que no estiguin lliures de crueltat pot reduir la vivisecció i augmentar la demanda de productes lliures de crueltat. A més de boicotar productes en particular, els activistes poden boicotar institucions especistes, com les carreres de cavalls i els zoos.

Els 'benestaristes' habitualment diuen: "Jo dono suport a qualsevol cosa que redueixi el patiment animal". Però a llarg termini les mesures 'benestaristes' incrementen el patiment perquè perpetuen l'explotació. Tinguem en compte l'Acta de Mètodes Humanitaris de Matança [HMSA per les sigles en anglès]. Si un està realment informat del que passa en un escorxador, sabrem que la HMSA completament falla en el fet de protegir els animals no-humans. Principalment, reforça el suport social a la matança ja que legitima la indústria càrnia, ja que dóna la falsa impressió que les víctimes són matades “humanitàriament”. Les mesures 'benestaristes' són inútils ja que deixen els animals en mans dels seus opressors. Solament les mesures emancipacionistes, que honren els drets morals dels animals, poden protegir adequadament els no-humans. Un benestar genuí per als no-humans requereix que estiguin lliures de tota explotació.

Text original en anglès: Animal Rights “Welfarists”: An Oxymoron

****************

M'agradaria assenyalar una precisió respecte del què exposa Dunayer al seu article.

Donar suport a una prohibició sobre determinat ús d'animals no sempre pot ser una opció que respecti els drets dels animals. Per exemple, hi ha prohibicions que simplement substitueixen unes víctimes per altres; així passa amb la prohibició d'usar primats en experiments, que el que suposa en realitat és que altres animals seran emprats en comptes d'aquests. D'altra banda, hi ha prohibicions que ni tan sols ho són realment, encara que siguin publicitades com a tals. Així va passar amb la suposada prohibició de la caça de balenes, la suposada prohibició dels circs amb animals o la coneguda prohibició de la tauromàquia a Catalunya, que el que va fer en realitat va ser eliminar les curses de braus per afavorir així la regulació i subvenció dels correbous. Sovint, les suposades prohibicions serveixen per a reforçar l'explotació dels animals. Per això, és convenient adoptar una postura crítica respecte d'aquestes prohibicions i no pensar automàticament que beneficien els animals.

Així que abans de donar suport a una prohibició caldria analitzar si realment aquesta prohibició suposa una diferència real per als animals o més aviat és el contrari. El professor Gary Francione exposà una proposta en el seu llibre Lluvia sin truenos per a determinar si una prohibició és compatible amb el respecte als drets dels animals, d'acord amb si compleix o no determinats requisits. Ara bé, la qüestió és que en el context actual és molt difícil, o gairebé impossible, aconseguir una prohibició d'aquesta magnitud. Per això, seria més efectiu centrar els nostres esforços en l'activisme educatiu per tal d'aconseguir un canvi generalitzat de mentalitat i costums a la nostra societat, mitjançant la difusió del veganisme, que erradiqui la idea que els animals són mitjans per als fins humans i passem a considerar-los com a persones no-humanes. Tan sols en aquest context l'ordenament legal podrà ser una eina útil per protegir els interessos dels animals.

Acabo llistant altres textos valuosos sobre la qüestió del Benestar Animal:

* Servint a l'abús: Promocionant productes d'origen animal; Joan Dunayer [2006]

* Els quatre problemes del Benestar Animal, en poques paraules; Gary Francione [2007]

* El cost ocult de vendre ous de "gallines lliures"; James LaVeck [2007]

* Fent negoci amb les reformes del Benestar Animal; Angel Flinn & Dan Cudahy [2011]

* Granges felices, alimentant el prejudici especista; Rebeca Solano & Mario Orozco [2017]

 

«Per la igualtat animal» Joan Dunayer

Aquest text és una conferència llegida per Joan Dunayer durant una convenció animalista celebrada a Àustria. L'autora argumenta amb gran agudesa en favor de la igual consideració de tots els éssers sentents —el que denomina com a igualtat animal— i explica per què no és racionalment defensable la idea que uns animals tenen més valor moral que altres, incloent-hi els humans.

**********

Per la igualtat animal

Joan Dunayer

Setembre 2002

Quan estava escrivint Animal Equality, un amic em va preguntar sobre el títol del llibre. Realment volia dir que tots els animals són iguals? Sí, això volia dir. Així com la igualtat humana, la igualtat animal no vol dir iguals capacitats. Significa que tots els animals tenen un dret igual a la consideració moral i a la protecció legal. I amb “tots els animals” vull dir tots els éssers sentents, cada criatura que pugui sentir. És raonable i correcte tractar qualsevol criatura amb sistema nerviós com a capaç de sentir. És raonable pels avantpassats comuns i les similituds fisiològiques de tots els sistemes nerviosos. És raonable perquè les criatures amb un sistema nerviós actuen com si sentissin. És correcte perquè hauríem de donar el benefici del dubte quan es tracta de consideració moral. Com que tots els éssers que poden sentir necessiten protecció, tots els éssers que poden sentir compleixen els requisits per a tenir drets. L'únic criteri per tenir drets hauria de ser el de la sentença.

Alguns teòrics dels drets animals estan en desacord amb aquesta idea. Al seu nou llibre Drawing the Line: Science and the Case for Animal Rights, l'advocat Steven Wise afirma que els animals que "més mereixen" drets legals tenen "certes capacitats mentals avançades". Segons Wise, un animal mereix drets bàsics si pot desitjar, actuar per tal d'aconseguir allò que desitja, i té algun sentit de si mateix, encara que sigui poc clar. Al meu entendre, tots els éssers sentents probablement satisfan aquests criteris. Ingereixen menjar i fan altres coses, com ara amagar-se o fugir, cosa que indica un cert sentit de si mateixos, algun sentit que són ells els qui necessiten menjar, que són ells els que estan en perill. Però Wise realment té un criteri més estricte: exigeix ​​que els animals demostrin capacitats mentals similars a les humanes en situacions planejades, o almenys observades, per investigadors professionals, com ara experimentadors de laboratori.

Per exemple, Wise considera les proves del mirall d'autoreconeixement com a indicadors de si un animal és autoconscient o no. A la prova estàndard de reconeixement davant del mirall, un investigador posa una marca vermella sobre el front d'un animal anestesiat. Si, quan l'animal es desperti i miri el mirall, es toca la marca, s'assumeix que té autoreconeixement perquè ha identificat la imatge al mirall com la seva. Wise admet que alguns animals han fallat les proves del mirall d'autoreconei-xement, aparentment, per dificultats visuals en comptes de cognitives, com ara que el mirall sigui massa petit per a la seva mida corporal. Quan s'ha modificat el test, altres membres de la seva espècie l'han superat. La prova d'autoreconeixement davant del mirall requereix que els animals no humans es reconeguin a si mateixos emprant maneres de reconèixer individus principalment humanes: la vista en comptes de, per exemple, l'olor o el tacte.

L'enfocament de Wise és ple de problemes pràctics i ideològics. En primer lloc, el plantejament fa que sigui impossible per a la majoria d'animals aconseguir drets legals alguna vegada. Ell requereix que el sentit de si mateix sigui provat —segons les seves paraules. Donat que hi ha milions d'espècies d'animals, requeriria investigacions interminables. De fet, al seu llibre Wise sol·licita repetidament més investigació. Cita extensament experimentació amb animals mantinguts captius a laboratoris. Basant-se en aquestes investigacions, puntua els animals en base al suposat grau d'autonomia. Reservat per als humans, una puntuació d'1 representa el nivell més alt d'autonomia. Per merèixer drets legals bàsics, un animal ha de rebre una puntuació d'autonomia de 0,7 o més. Com determina Wise, fins ara només sis espècies estan clarament qualificades per a tenir drets: els humans, els ximpanzés, els bonobos, els goril·les, els orangutans i els dofins de nas d'ampolla. Amb menys seguretat, Wise també promou els drets per als lloros grisos africans i, provisionalment, per als elefants africans. Però adverteix: si una prova d'autoreconeixement davant del mirall es facilita a alguns elefants africans i no la superen, baixarà la seva puntuació d'autonomia de l'espècie a 0,68 o menys, fent fora els elefants africans de la categoria d'aquells que mereixen drets. "No en sabem prou" sobre "la majoria d'espècies" per a determinar si tenen prou autonomia per a tenir drets bàsics, diu Wise. Aparentment, "la majoria d'espècies" seran desafortunades fins que "nosaltres", ell en realitat, en sàpiga prou.

Al seu primer llibre, Rattling the Cage, Wise descarta totalment la idea que els insectes puguin raonar. Li vaig dir que jo coneixia moltes evidències que les abelles i altres insectes raonen. Va sol·licitar referències. L'evidència que li vaig proporcionar incloïa el següent: Quan una colònia d'abelles necessita un lloc nou per al rusc, les abelles exploradores cerquen una cavitat amb una localització, sequedat i mida apropiades. Cada exploradora avalua els llocs potencials i quan tornen informen ballant sobre l'indret que els sembla més recomanable. Una abella exploradora pot anunciar un lloc durant un període de dies, però revisa repetidament la seva elecció. També examina els llocs proposats per altres. Si la troballa d'una germana demostra ser més desitjable que la seva pròpia, l'abella deixa de promoure'n l'elecció original i comença a ballar a favor del lloc superior. En altres paraules, ella és capaç de canviar de parer i de "vot". Generalment els membres de la colònia arriben a un consens.

Una altra evidència: Investigadors de la Universitat de Princeton han mostrat a algunes abelles mel·líferes captives aliments col·locats en un pot enmig d'un llac. Quan les abelles van ser alliberades per a retornar a la seva colònia propera, van informar de la localització del menjar a les seves germanes. Cap abella va sortir a cercar el menjar. Aleshores els investigadors van moure el menjar a l'altra riba del llac. Van tornar a mostrar-ne la localització a les abelles captives. De nou les abelles van volar de tornada als ruscs i li van dir a les seves germanes on trobar el menjar. Endevinen què va passar? Aquesta vegada moltes altres abelles van sortir ràpidament, volant sobre el llac fins al menjar. Les abelles tenen un mapa mental del seu entorn. Una localització d'aigua, al bell mig del llac, no tenia sentit. Però la nova localització —sobre terra— era plausible. Les abelles processen la informació que reben i jutgen depenent de la plausibilitat. Per a la seva "meravella i horror", Wise va trobar aquesta evidència persuasiva. Ell ara concedeix a les abelles la capacitat de raonar.

Bé: no hauria d'haver-se sorprès tant. La capacitat de raonar té un valor de supervivència per als insectes, així com ho té per als humans. Tot i això, encara que les abelles aparentment formen opinions i canvien de postura, comprenen conceptes com "igual" o "diferent", comuniquen informació tal com la direcció o la distància fins a la font d'aliment emprant un sistema abstracte de símbols, i mostren altres evidències de capacitat de raciocini... no estan qualificades per a tenir drets, segons Wise. Per què no? Perquè, segons diu, són invertebrades. Si elles fossin vertebrades —com nosaltres— llavors els donaria un 0,75 o un 0,8 i mereixerien drets. Mala sort, abelles.

De manera semblant, encara que el lloro gris africà Alex "ha demostrat capacitats mentals extraordinàries per ser un animal amb el cervell d'una nou", Wise no classifica els lloros grisos africans entre els animals que incontestablement mereixen drets: segons ell, són massa distants dels humans evolutivament. Les seves capacitats cognitives es poden haver desenvolupat independentment de les nostres, al llarg d'una línia ancestral diferent. Tot i així, encara que els lloros grisos africans tinguin les capacitats que es requereixen, no haurien de rebre total consideració si l'origen d'aquestes habilitats difereix de l'origen de les nostres habilitats. Això és com dir que el meu cotxe Honda Civic del 1998 és millor que el teu perquè el teu ve d'un proveïdor diferent. Menys propers als humans no significa menys intel·ligents, fins i tot si definim intel·ligència com a intel·ligència de tipus humà. Els pops aparentment tenen més intel·ligència de tipus humà que les granotes, però estem relacionats de manera molt més propera a les granotes.

Quan Wise, condescendentment, es refereix al cervell de mida d'una nou d'un lloro, és ell qui està demostrant una ment petita. Els humans s'enorgulleixen de posseir un cervell gros, però els elefants i molts cetacis tenen cervells més grossos, més pesats que els nostres i amb més cèl·lules nervioses. Per al seu pes corporal, moltes aus petites i mamífers tenen cervells més pesats que el nostre. Els cervells de molts petits vertebrats mostren una major densitat neuronal i interconnexió. Cervells més grossos no són necessàriament més eficients ni poderosos que els cervells més petits.

Wise proposa calcular la intel·ligència dels animals no humans donant-los proves dissenyades per a nens humans, encara que, segons admet ell mateix, les proves dissenyades per a nens poden no ser vàlides per a no-humans. Comparar els no-humans amb nens humans insulta els no-humans. Algunes aus, com els trencanous americans, poden recordar milers de localitzacions a la terra on van enterrar llavors. Quina prova dissenyada per a nens, o fins i tot humans adults, podria revelar això? Si els goril·les adults i els dofins de nas d'ampolla captius poden assemblar-se a nens humans, és perquè certs humans trien veure'ls així i perquè estan situats en entorns empobridors que permeten una escassa expressió de les seves capacitats naturals d'adults.

Segons Wise, com més sembli una ment no humana ser "tan simple" com la d'un nen -o "tan sols diferent"- més feble serà reclamar els seus drets. Igualar "diferent dels humans" amb "menys" és l'essència de l'especisme. Biològicament, els homes difereixen de les dones i cada individu humà difereix dels altres, però les diferències no són moralment rellevants perquè tots els humans, essent capaços de sentir, necessiten i mereixen igualment consideració moral. El mateix passa amb els humans i no-humans. Les diferències no són moralment rellevants per a la qüestió de drets bàsics.

Els arguments de Wise estan plens de contradiccions. Emprant un home amb un coeficient d'intel·ligència de 10 com a exemple, Wise reconeix que alguns humans tenen "poca" autonomia. Mentre que Wise reconeix un ampli rang d'autonomia humana, tracta l'autonomia dels no-humans com a bàsicament constant al llarg d'una espècie particular. A l'esquema de Wise, si Alex el lloro gris africà mostra prou intel·ligència de tipus humà per merèixer drets, tots els lloros grisos africans els mereixen. Si mitja dotzena d'elefants africans no passen les proves d'autoreconeixement, cap elefant africà no estarà qualificat per a tenir drets. En realitat, les capacitats mentals i altres trets varien àmpliament dins de les espècies de no-humans, així com passa entre els humans.

Wise defensa el seu èmfasi a l'autonomia al·legant que així és com els jutges pensen sobre l'autonomia. No, no és així com ho fan, tret que en un cas particular sorgeixi la qüestió de l'autonomia. I fins i tot aleshores, els jutges no tracten els humans capaços de sentir que aparentment tenen menys autonomia com a coses sense drets. Com assenyala Wise mateix, els tribunals consideren que els humans amb un coeficient d'intel·ligència de 10 tenen drets. Els jutges tenen en consideració el benestar dels nens petits i altres humans que no tenen prou autonomia per a prendre decisions importants respecte al seu propi benestar. En aquests casos, el tribunal o un tutor pren la decisió tenint en compte el millor per als interessos de l'individu. Siguin autònoms o no els dofins de nas d'ampolla, quan els dofins adquireixin drets, els humans hauran d'actuar com a tutors legals. Un dofí no pot sol·licitar a un tribunal que l'alliberin d'una presó aquàtica o d'un laboratori. Els humans ho han de fer. Atès que els animals no humans no poden al·legar res a favor seu o exposar quin destí prefereixen davant d'un tribunal, quin sentit, moral o legal, té provar d'estimar el seu grau d'autonomia?

Wise diu que estima l'autonomia dels no-humans en termes d'intel·ligència humana perquè “la llei mesura els animals no humans amb una vara de mesurar humana”. La llei no mesura les capacitats dels no-humans. Mesura el valor econòmic dels no-humans i, en molt menor grau, el valor emocional per als humans. Considera els no-humans com a propietats. No era l'objectiu canviar la manera com la llei veu els animals no humans?

Wise fracassa a proporcionar alguna raó lògicament consistent per al criteri d'autonomia severament restrictiu. Tampoc no proporciona cap evidència que el tipus de canvi radical necessari per a emancipar els no-humans pugui provenir de l'opinió judicial en comptes de la legislació. Wise compara repetidament l'esclavitud dels no-humans amb l'esclavitud dels negres a Amèrica. Bé, l'opinió judicial no va alliberar els negres. Les opinions judicials van reforçar repetidament l'estatus de propietat dels negres com a esclaus. La legislació va alliberar els negres. I els va alliberar a tots, no solament a aquells amb la pell més clara, ni solament als que haurien obtingut una puntuació de 0.7 o més en la blancor.

Ens cal crear el mateix tipus d'indignació moral que els abolicionistes americans van crear sobre l'esclavatge negre, fins que la força de l'opinió pública faci que la legislació reconegui la sentença com la base per als drets. Si algun individu jutja que un ximpanzé és un subjecte de drets perquè el ximpanzé mostra intel·ligència semblant a la dels humans en comptes de perquè el ximpanzé sigui capaç de sentir, haurem establert el tipus de precedent equivocat. No volem que uns quants animals no humans siguin considerats com a humans honorífics. Volem acabar amb la humanitat com la base dels drets.

El filòsof Peter Singer ha elogiat Wise per respondre suposadament a la pregunta "On hauríem de traçar la línia?" respecte a quins éssers haurien de rebre consideració moral per a tenir drets legals. La resposta sempre ha estat molt més simple del que Singer o Wise ens farien creure. La línia hauria de ser traçada entre tots els éssers sentents i tots els éssers no sentents. Si una criatura té un sistema nerviós, és raonable assumir que pot sentir. Si pot sentir, necessita protecció —és a dir, drets legals. Fi de la història.

De fet, Singer no creu que cap animal, incloent-hi els humans, hauria de tenir drets inviolables. Ell creu que el benestar de l'individu o la seva vida pot ser sacrificat per al “bé general”. En altres paraules, em pots esclavitzar a mi, o a una vaca, si aquesta esclavitud millorés substancialment o perllongués la vida dels altres. Pots sotmetre'm a vivisecció, o a un ratolí, si —has d'ampliar la teva imaginació per això— sotmetre'm a vivisecció a mi o al ratolí salvés nombroses vides. Encara que Singer ha promogut la consideració moral de tots els éssers sentents, no considera que tots els animals tinguin dret a la vida. De fet, ell es refereix a alguns animals, com ara els peixos, com a "reemplaçables". Els explotadors d'animals fan el mateix: parlen de "vedelles de reemplaçament", "truges de reemplaçament"... Segons la visió de Singer, atès que la majoria d'humans tenen llaços socials, un "major grau d'autoconsciència" i un "sentit vívid de la seva pròpia existència en el temps", la majoria d'humans tenen vides més riques i valuoses que les dels peixos, pollastres, i la majoria d'altres no-humans, i estan, per tant, més legitimats a viure.

Com els arguments de Wise, els de Singer són confusos. Se sap que: primer, els pollastres i peixos estableixen relacions profundes i duradores quan se'ls permet fer-ho. Segon, els trets que Singer cita que incrementen la qualitat d'una vida també poden disminuir-la: els llaços socials causen tant pena com plaer, els pensaments sobre el passat i el futur causen remordiment i por així com satisfacció. Tercer, no podem saber el grau d'autoconsciència d'un no humà o calcular com experimenta intensament la vida. És el plaer que sent un gos corrent a través d'un prat, o el d'un llangardaix al sol, o el que sent un còndor planejant des de grans altures, més gros o més petit que el plaer que un músic sent escoltant un concert de Mozart? Ningú no ho pot dir. De fet, fins a cert punt, depèn del gos, llangardaix, còndor i músic concret. Quart, la manca de respecte de Singer envers els pollastres, peixos i molts altres animals no humans, és inconsistent amb el que exposa a la seva pròpia filosofia, que valora els individus benignes més que aquells que, en general, causen mal. Sota aquest criteri, els pollastres i peixos són més valuosos que la majoria dels humans, que innecessàriament causen gran patiment i mort —per exemple, menjant o portant productes derivats d'animals. Cinquè, és simplement injust desmerèixer individus –humans o no humans– perquè no estiguin enamorats o sigui menys “autoconscients” que altres. Les lleis igualitàries no donen menor consideració i protecció als humans que no tenen llaços socials o que sembla que no reflexionen sobre el seu passat i futur. Els no-humans mereixen la mateixa justícia.

El fet és que Singer veu solament alguns animals com a individus —aquells que s'assemblin ostensiblement a ell mateix. No veure individus diferents d'un mateix com a individus és l'essència de tots els prejudicis. Així com els racistes veuen els individus humans com a exemplars d'una raça particular, els especistes veuen els individus no humans com a mers representants d'una espècie. El tret clau de l'especisme és negar la individualitat dels no humans. En realitat, cap animal no és reemplaçable. Tant físicament com mentalment, cada ésser sentent és únic. Cada cranc, cada corb, cada mosca és un individu que té una experiència vital única i que mai no existirà de nou. Però així no és com els explotadors ho veuen: per exemple, la indústria de la carn. Segons la visió de la indústria de la carn –i de la dels menjadors de carn–, els pollastres, peixos i altres no-humans poden ser matats per milers de milions cada any sempre que altres de les seves espècies romanguin disponibles per a futures matances. En essència, Singer té el mateix punt de vista.

En requerir que els no-humans demostrin trets com els dels humans, i en establir un rang dels no-humans d'acord amb això, Wise i Singer perpetuen la noció de la supremacia humana. Aquesta noció danya els humans així com danya els no-humans. Durant segles, els blancs han identificat figurativament els negres amb animals no humans, suposadament inferiors, anomenant-los "negres" i "bèsties". Els nazis anomenaven els jueus "animals" i "plaga". La creença en una jerarquia d'éssers superiors i inferiors està darrere de totes les nocions d'inferioritat humana: la suposada inferioritat de negres, jueus, dones, estrangers... Si no hi ha jerarquia d'individus llavors a ningú no poden denegar els mateixos drets i protecció sobre la base que són menys humans o subhumans.

Fins i tot si tots els no-humans no tinguessin una capacitat de raciocini similar a la dels humans, els no-humans no serien inferiors. Per què equiparar característiques humanes amb superioritat? Per què nosaltres les posseïm? En el mateix sentit envanidor i arbitrari, un excel·lent cantant podria dir: "Jo puc recordar melodies complexes i cantar-les amb bellesa. La capacitat per fer això implica superioritat." Aleshores els humans vocalment agraciats, moltes aus cantores, i potser alguns altres no-humans com les balenes geperudes, estarien al cim de la jerarquia. Al nivell inferior de la jerarquia estarien aquelles criatures que no tenen absolutament cap capacitat de cant, com Britney Spears. Com que la cultura humana es basa en la comunicació verbal i la tecnologia, els especistes tendeixen a estimar la intel·ligència en termes d'aquestes capacitats. Tot i això, si definim la intel·ligència d'acord amb una percepció basada en l'evidència, no distorsionada pel prejudici i el mite, els humans queden desafavorits en la comparació amb altres animals. Mentre que considerem els no-humans com a éssers sense ment, els membres de "l'espècie racional" barallen pels resultats dels partits de futbol; fumen, menjar i beuen fins a la mort; enverinen l'aire, l'aigua i la terra de què depenen; creuen que altres religions són falses però que la seva és la veritable, i paguen per veure pel·lícules protagonitzades per Arnold Schwarzenegger.

Fins i tot d'acord amb els estàndards humans convencionals, una truita de riu adulta és en molts sentits més conscient que un humà nounat o senil, i un colom o una rata tenen més capacitat d'aprenentatge i raonament que molts humans amb discapacitats mentals. Si cap animal no humà pot resoldre equacions complexes o escriure tractats filosòfics, tampoc no poden la majoria d'humans. Alguns humans no poden ni tan sols utilitzar els números ni les paraules.

Pel que fa als drets bàsics, el grau individual d'intel·ligència és moralment irrellevant. El grau d'intel·ligència és simplement una excusa per privar els no-humans de la seva llibertat, benestar i vida. L'excusa és inconsistent. Encara que la persecució dels humans en base a la raça, el sexe, o alguna altra característica biològica que comporta un gran debat sobre la inferioritat i superioritat, poca gent donaria la benvinguda a lleis que protegeixin els humans en proporció a les seves capacitats. En una democràcia, la llei protegeix tots els animals humans, sigui quin sigui el seu grau d'intel·ligència.

Una societat democràtica priva de llibertat els humans només si creuen que han perjudicat premeditadament els altres. La majoria de no-humans no fereixen seriosament ni maten excepte per una necessitat immediata i directa de supervivència, com quan un lleó mata la presa. Ells són innocents de causar danys seriosos premeditadament. Atès que els no-humans que causen danys innecessaris poden no tenir un sentit d'estar actuant incorrectament, ells també haurien de ser considerats com a innocents —així com els humans que no poden distingir entre allò correcte i incorrecte no són considerats responsables de danyar o matar a altres humans. Per contra, la majoria dels humans són culpables. Així on els depredadors maten per sobreviure, els caçadors esportius i pescadors fereixen i maten per entreteniment. Allà on els no humans rarament prologuen l'acte de matar, els toreros, vivisectors i altres humans torturen rutinàriament fins a la mort. Cada dia, els proveïdors de carn maten milions d'aus, mamífers i peixos pel benefici econòmic. Per simple conveniència i sabor, els consumidors consumeixen els seus cossos i secrecions. Directament o indirectament, la majoria d'humans participen de forma rutinària i sabent la imposició innecessària de patiment i mort. Mentre que es presumeix de la "compassió humana", la nostra espècie tracta els no-humans —i sovint els humans— amb extrema injustícia i crueltat.

Entre els humans, la justícia està basada en la innocència i la culpabilitat, i es presumeix que una persona és innocent tret que hi hagi evidències convincents que indiquin el contrari. Per què no s'aplica el mateix principi entre les espècies? Per què els animals no humans –que són innocents– no gaudeixen d'un dret legal a la llibertat i la vida? L'especisme descansa sobre un doble raser. Hem de denunciar contínuament aquest doble raser.

Hem de posar fi a l'estatus de propietat dels animals no humans. Actualment, la majoria de les anomenades lleis "de protecció animal" legitimen l'explotació: simplement estableixen estàndards per al confinament, l'esclavització, la provocació de ferides i la matança d'animals no humans. Com les lleis que establien normes per a l'esclavitud negra a Amèrica, aquestes lleis de “protecció animal” haurien de ser abolides. En canvi, ens calen lleis que prohibeixin als humans violar els drets dels no-humans. En principi, les mateixes lleis que protegeixen els humans protegirien els no-humans, estenent a tots ells els drets aplicables actualment reservats per als humans.

Com podem persuadir els legisladors d'aprovar les lleis que cerquem? Persuadint la societat. Ens cal convèncer la societat que la vivisecció, l'esclavatge de la indústria alimentària i les matances, i altres formes d'abús especista, estan moralment malament —són atrocitats, de fet. Per aconseguir això, necessitem exposar contínuament el patiment i la mort que aquestes pràctiques infligeixen, així com el prejudici i la il·lògica injustícia que nega els seus drets als no-humans.

Qüestiona els qui accepten i participen en l'abús especista: "Si no tenim dret moral a ferir i matar altres humans excepte sota circumstàncies extraordinàries com la defensa pròpia, què ens dóna dret a ferir i matar rutinàriament els no-humans? Si creus que està malament sotmetre a vivisecció un humà, sigui quina sigui la seva capacitat mental, per què no creus també que està mal viviseccionar una rata? Si no mataries un humà i menjaries les seves restes tret que estiguessis morint-te de gana —i potser ni tan sols així— per què menjaries les restes d'un porc assassinat?" Si una persona respon "Simplement m'importen més els humans, i no hi veig res malament", continua: "A no ser que siguis injust, no promouries que els membres de la teva família, gènere o raça tinguessin més drets que altres humans. Aleshores, per què creus que és acceptable per als membres de la teva espècie que tinguin més dret que altres animals?, voldries que els teus drets depenguessin de si pertanys al grup favorit? Si o valores la vida d'una rato o un porc, la rata o el porc sí que ho fan."

Quan argumentem a favor dels drets dels animals, argumentem contra totes les formes d'abús especista. Si en canvi argumentem sobre la base de, per exemple, els beneficis per a la salut del veganisme o la invalidesa científica de la vivisecció, hem d'argumentar cas a cas, fins i tot aliment a aliment o experiment a experiment. A més, aquests arguments són nocius mentre suggereixen que és moralment acceptable danyar els animals no humans si danyar-los ens beneficia. L'argument de la salut suggereix que estaria bé menjar carn si la carn fos saludable. L'argument científic suggereix que estaria bé viviseccionar si la vivisecció fos de gran valor científic. Així que si empres arguments de salut, científics, o altres no relacionats amb els drets animals, si us plau, assegura't que també emfatitzes que les pràctiques a què t'oposes estan moralment malament.

Gràcies per treballar per a la igualtat animal.


Text original en anglès: Animal Equality by Joan Dunayer

**********

Per cert, ningú no hauria de creure que la corporació autodenominada "Igualtat Animal" té cap relació positiva amb la filosofia de Dunayer més enllà de la coincidència nominal. Recomano consultar 1, 2 i 3 per si algú ho arribés a suposar.