Sobre lògica i identitat

 

«La sanció ètica és un manament semblant a la regla lògica.» ~ Franz Brentano ~

En un anterior assaig anomenat «El principi d'identitat» vaig exposar la idea [anticipada a la nota titulada «Lògica»] que la lògica —els principis bàsics de la lògica— ens proporcionava el fonament material de l'ètica. Així com que en general l'ètica no és més que la correcció de la nostra conducta segons la lògica. Tant en els comentaris i missatges que vaig rebre posteriorment a tots dos articles, així com en debats i converses privades, vaig poder apreciar que els arguments que presentava no eren entesos amb facilitat. Per això, abans de continuar desenvolupant un raonament a partir dels axiomes presentats, continuaré incidint en les idees bàsiques de la teoria que defenso.

Fa 2500 anys que Parmènides va exposar teòricament la base primordial de la lògica [logos] [N.T.: enllaç no disponible] i ho va fer com a contingut. És a dir, els principis bàsics de la lògica ens revelaven per si mateixos la naturalesa de la pròpia existència. La seva explicació es limitava a l'àmbit ontològic, és a dir, a l'existència mateixa com a tal —el ser— i demostrava de manera irrefutable que l'existència és increada, immutable i eterna. Ningú no l'ha pogut refutar des de llavors, i mentre la lògica no canviï, i no pot canviar, els seus arguments són irrefutables.

Certament, la lògica es pot aplicar a l'àmbit del coneixement mateix —l'epistemologia— i precisament aquí radica l'èxit de la ciència. La ciència és una forma determinada de coneixement que es basa rigorosament en la lògica i en els fets, en oposició a l'explicació mitològica: arguments basats en la imaginació, la fantasia, els desitjos personals. La ciència ha tingut èxit a l'hora de conèixer i predir els esdeveniments naturals per la simple raó que s'ha fonamentat en els principis de la lògica i els fets empírics. A part, és clar, de les matemàtiques. Però les matemàtiques no són més que un llenguatge per a representar quantificacionalment el món. Les matemàtiques sí que són una pura eina.

El que proposo, en definitiva, dins ja del context moral, és que també la lògica, com a contingut, es pot aplicar a l'ètica. L'ètica consisteix essencialment en respectar la lògica en si mateixa mitjançant la nostra conducta. Principis ètics com la coherència, la responsabilitat, el respecte per la persona, la igualtat, i altres conceptes morals, estan purament basats en la lògica. No pot ser d'una altra manera. Cal segons la lògica. Si la lògica és inherent a l'existència i al pensament, no té sentit lògic que proposem que la moral no ha d'estar completament supeditada a la lògica, als principis i categories lògiques, i la seva aplicació en la nostra conducta.

He comprovat que aquest punt resulta molt difícil d'entendre per a la majoria de la gent. Estem tots tan acostumats a fer servir la lògica com un mer instrument que ens costa veure-la com un àmbit de coneixement que té el seu propi valor. De la mateixa manera que molta gent no pot assimilar que els altres animals no són eines, sinó que tenen la seva pròpia personalitat, tenen voluntat i interessos. Tenen un valor intrínsec, per sobre de qualsevol valor instrumental que els puguem atorgar. Simplement hi ha persones que no ho entenen o no ho poden assumir. El mateix passa amb la lògica. No és més que un altre cas en què diversos mil·lennis d'inèrcia ens impedeixen literalment qüestionar o enderrocar els prejudicis adquirits.

Quan William K. Clifford al·legava que les nostres creences per ser moralment acceptables havien d'estar sempre basades en l'evidència comprovable, i ho postulava com un deure ètic, no feia altra cosa que aplicar la lògica en si mateixa. Quan William James li replicava que les creences que resulten útils o satisfactòries també han de ser considerades com a vàlides, no estava fent res més que rebutjar la lògica en favor de el predomini de les emocions o del benefici particular de cadascú.

Si aquest raonament que aquí plantejo és correcte, llavors resulta evident que totes les altres suposades teories ètiques es basen en arbitrarietats. Per molt consistents que poguessin ser en la seva coherència interna; si no es basen els seus fonaments en la lògica, han de ser racionalment rebutjades. Hi pot haver algunes teories com la kantiana que es basa en el respecte per la persona. Però el seu concepte de persona és erroni. Hi ha teories com l'utilitarisme que recullen algun aspecte de la sentença —com és el dolor i el plaer— però apliquen un reduccionisme hedonista que no es justifica en base a les evidències que tenim sobre la sentença. Totes aquestes, en general, estan plenes d'errors i dogmes, perquè totes són mers reflexos de prejudicis o interessos creats.

Potser el punt més controvertit en aquesta explicació és la noció d'identitat. Especialment rau aquí la major dificultat, segons sembla, per tant exposaré concisament què és la identitat i per què respectar el principi lògic d'identitat implica i equival a respectar la persona, és a dir, l'ésser que en si posseeix —o, millor dit, l'ésser que és— identitat. La lògica converteix en necessari que respectem tots els éssers que s'identifiquen a si mateixos. Sobre aquest punt és important aclarir dues coses:
 

• Els éssers amb identitat no són tots els éssers —tots els ens o existents. Aquest és el primer error en què més fàcilment es pot incórrer. Els ens de l'existència, tots els éssers que existeixen, en tant que existents es limiten a existir. Les coses són. L'existència no és identitat. Però, preguntareu, per ventura cada cosa no és ella mateixa i no una altra cosa? Per descomptat. Però aquest fet és l'existència, no la identitat. La identitat solament succeeix quan nosaltres, a part d'existir prenem consciència que existim, a través primerament de les sensacions. I prenem consciència que altres éssers també existeixen —aplicant el principi d'identitat que hi ha al nostre pensament. Aquesta reflexivitat —no limitar-nos a existir, sinó a saber que existim— és el que anomenem identitat [A=A] en el seu nivell més bàsic. És la consciència primària que expliquen els neurocientífics.

• La identitat personal, o identitat psicològica, és l'encarnació biològica del principi d'identitat. I apareix amb la consciència. I la consciència al seu torn apareix amb la capacitat de sentir. Quan algú sent, ha de sentir que és ell qui sent, i no un altre. Una sensació impersonal o en el buit és un absolut impossible. El jo o la subjectivitat apareix amb la sensació. I aquí rau la consciència primària de tot organisme que sent. Aquest fet es pot representar de manera lògica-formal mitjançant l'expressió "A=A". Per tant, si la identitat es reflecteix en dos aspectes: lògic [logos] i biològic, tots dos han de ser considerats de manera equivalent. Fent ús del propi principi d'identitat. És a dir, si un raonament formal és correcte al respectar el principi lògic d'identitat, un raonament moral serà correcte en tant que respecti el principi psicològic d'identitat, és a dir, els éssers que senten.

Hi ha un detall que em sembla que afavoreix certa confusió sobre aquests punts i que trobem en el fet del sentit que té el terme "lògica". Perquè quan parlo de lògica em refereixo tant a allò que tradicionalment s'ha denominat logos -l'estructura essencial de l'univers- com a la disciplina formal del raonament (basada en els principis d'identitat, no-contradicció, tercer exclòs, raó suficient). Quan parlo del principi d'identitat em refereixo al logos però també al principi d'identitat en la lògica formal. La noció d'identitat forma part del pensament com a estructura bàsica, però també es refereix a la consciència, de nosaltres mateixos i del que ens passa, que tenim cada un dels éssers que podem sentir.

El "logos", per descomptat, no es refereix a res transcendental o metafísic. És l'estructura essencial de l'existència. L'univers té un entramat formal i això és al que anomenem logos. De fet, el reconeixement del logos marca la diferència amb el pensament mític o màgic, al reconèixer que l'univers no es regeix per l'atzar o el caprici sinó per lleis i constants presents en tots els fenòmens. La seva presència no és més ni menys enigmàtica que la pròpia presència de l'univers, ni té res de particularment misteriós.

No estic segur de si alguna cosa d'això ajuda a aclarir la noció d'identitat, o es limita a ser una repetició del que ja dit en altres notes. En tot cas, acabaré desenvolupant de nou, en els seus termes bàsics, el pensament central del que seria una fonamentació lògica de la moral:

Si tots acceptem que la lògica determina la correcció del nostre pensament i tot raonament és correcte precisament perquè s'ajusta a la lògica, haurem de concloure, atenent-nos a la lògica, que el raonament moral està subjecte al mateix criteri. Per tant, la moral s'ha de basar en el principi d'identitat. L'ètica és bàsicament el respecte per la identitat. Ja sigui identitat formal o identitat psicològica (això és: els éssers que senten - els éssers que són conscients de si mateixos). Per descomptat, l'ètica té també altres aspectes basats en la resta de categories lògiques: la igualtat, la coherència, la responsabilitat... Que també són igual d'importants.

L'ètica és l'àmbit de coneixement que ens mostra el què hem de fer. Crec que en aquest punt gairebé tothom hi estaria d'acord. La moral és un codi de normes que estableixen el que sí està bé de fer o el que no està bé de fer. No hi ha cap teoria que intenti fer-se passar per ètica que no accepti aquest plantejament bàsic.

Segons el filòsof James Rachels, la definició mínima d'ètica seria la següent:

«La concepció mínima [de la moral] pot enunciar-se ara molt breument: la moral és, com a mínim, l'esforç de guiar la nostra conducta per raons —és a dir, fer allò per al que hi ha les millors raons— alhora que donem igual pes als interessos de cada persona que serà afectada pel que fem.»

L'única diferència entre ciència i ètica és l'àmbit d'aplicació i la finalitat. El fonament i el mètode és exactament el mateix: la raó. La ciència pretén conèixer el món natural per tal de beneficiar-nos, ja sigui mitjançant la prevenció o el control. D'altra banda, l'ètica pretén establir nostra guia de conducta sobre la base de la raó. La raó és una postura davant l'existència fonamentada en la lògica i els fets empírics comprovables.

Des d'una perspectiva racional, la moral parteix d'uns postulats bàsics que són acceptats com un principi absolut pels individus racionals —i prou intel·ligents. I d'aquests postulats es pot deduir la resta de proposicions morals. D'aquesta manera, la moral s'assembla més a la ciència —la qual segueix el mateix procediment per a construir els seus models d'explicació— i no als gustos o tradicions, que es basen únicament en preferències individuals, que poden ser merament arbitràries o circumstancials.

El fet que no s'hagi deduït tota la moral no és un argument en contra d'aquesta postura, com tampoc ho és contra la ciència que no hagi explicat tota la realitat. I el fet que hi hagi individus que no acceptin els preceptes morals no és diferent del fet que hi hagi individus que no accepten les conclusions de la ciència.

La manera d'agafar el suposat conflicte entre "ser" i "haver de ser" és acceptar l'existència de normes morals definides per determinats axiomes —o deduïts a partir d'ells. Aquests axiomes són les lleis bàsiques de la lògica, més específicament la llei d'identitat [A=A]. És el principi d'identitat el que ho determina tot. És el que determina en què consisteix l'ètica, quins éssers són moralment rellevants i per què, i quin tipus de consideració i protecció moral han de tenir.

Si la identitat consisteix bàsicament en la consciència de nosaltres mateixos, diferenciant així de la resta d'elements i éssers de l'existència, llavors el fenomen de la consciència és formulable d'acord amb el principi d'identitat [A=A]. La identitat en si mateixa no rau en les nostres característiques particulars, —ja que tant se val dir "A=A" que "E=E"—, sinó que la identitat és precisament en aquest acte en el qual un ésser es fa referència a si mateix, com a individu, en diferenciació al medi que l'envolta. Aquest és el fet peculiar de la sensació i el que origina el fenomen de la subjectivitat. Ser conscient és ser algú conscient d'alguna cosa. Un estat de consciència sense subjecte, sense algú que sigui conscient, és un absurd.

A més, el fet d'ésser sentent —de ser algú— implica en si mateix el desig innat de conservar i protegir la pròpia existència contra el que l'amenaça o perjudica i en favor del que la manté i afavoreix. La sentença ha sorgit com un mecanisme evolutiu [N.T.: enllaç no disponible] per a aconseguir que l'organisme animal es mantingui amb vida.

En conclusió, aquesta és, en síntesi, la connexió entre el principi d'identitat i la sentença. I la connexió entre el principi d'identitat i l'interès bàsic en conservar l'existència: el desig de viure. És per això que essent la lògica el fonament de l'ètica racional, la llei d'identitat ens mostra que:

1) Són els éssers que senten els que mereixen ser inclosos dins de la consideració moral;

2) Que la consideració moral consisteix a respectar i protegir —de la nostra ingerència com a agents morals— l'interès fonamental de cada individu en conservar, i desenvolupar, la seva pròpia existència.


Textos relacionats (en castellà):

- Els mites i el logos [N.T.: enllaç no disponible]

- Coneixements fonamentals de filosofia: raonament lògic

- Lògica i realitat [N.T.: enllaç al web ferratermora.org no disponible]. 

El principi d'identitat

El filòsof Franz Brentano va categoritzar l'univers en dos tipus d'ens: els que tenen intencionalitat i els que no. Els primers tenen iniciativa, tenen fins i desitjos; els segons solament obeeixen a les lleis físiques. Els primers són subjectes [són éssers conscients; són algú] i els segons són objectes, coses.

Tot i que la recent Declaració de Cambridge confirma específicament l'existència de consciència [consciència sensitiva] als mamífers i les aus, no nega que la consciència també existeixi en els altres animals, i les evidències actuals cada cop apunten de manera més clara a corroborar la tesi —avalada per Gary Francione i per Joan Dunayer— que tots els éssers que tenen un sistema nerviós actiu —ja siguin mol·luscs, peixos, rèptils o insectes— poden experimentar sensacions i tenen, almenys, una consciència bàsica de si mateixos i del que els passa. Anomenem consciència la capacitat de generar experiències subjectives: sensacions, emocions, sentiments, desitjos, pensaments.

Pot ser important advertir que la presència de l'utilitarisme ha distorsionat el coneixement correcte en l'àmbit animalista –i en general sobre tota la societat– sobre el fenomen de la sentença, sobre allò que realment significa sentir, i les seves implicacions morals. A l'utilitarisme tan sols li importa el dolor i de vegades el plaer. A l'utilitarisme li resulta irrellevant la individualitat i la voluntat pròpia de cada subjecte sentent. Per això comprovarem que sentir es confon sovint amb el sol fet de sentir dolor o sentir plaer —també veurem que es diu 'patir i gaudir'. Aquest punt, a part de no correspondre amb la realitat dels fets, obre una escletxa moral insalvable entre l'utilitarisme i l'ètica de drets individuals.

És un error considerar la sentença com solament la capacitat per a experimentar sensacions [dolor, plaer...] i oblidar o ignorar que la sentença es defineix per l'aparició de la subjectivitat (tota sensació fa referència necessàriament a un subjecte). La subjectivitat és el fonament de la individualitat. Tot ésser sentent té consciència de si mateix com un ésser únic i diferenciat de la resta d'éssers —individus o coses— que l'envolten. Aquest tret, d'acord amb les evidències que es poden trobar en els treballs dels científics Donald Griffin i Rodolfo Llinás -entre d'altres- és comú a tots els organismes que tenen un sistema nerviós.

Aquesta individualitat es defineix per l'afirmació de l'autonomia i la independència de l'individu. És a dir, l'individu té la pròpia voluntat i els seus propis interessos. Encara que aquests interessos bàsics poden ser comuns a la resta d'éssers sentents. Tot ésser sentent pel fet de ser un individu desitja la seva pròpia conservació i desenvolupament. La sentença és una facultat sorgida evolutivament en els animals per a assolir la supervivència. Els animals sentents desitgem, entre altres coses, perseverar en la nostra existència i satisfer les nostres necessitats. Així ho descriu el catedràtic Nolasc Acarín:

«Igual que la resta d'animals tenim dos objectius bàsics a la vida, de manera que els impulsos que ens governen tendeixen a aconseguir-los. Són la perpetuació i la satisfacció de l'ànsia de plaer. Són els dos grans estímuls que ens fan viure. (...) podria ser equivalent al que algunes escoles psicològiques caracteritzen com a instint de vida.»

Plaer i dolor solament són mitjans, instruments, per a aconseguir els nostres fins. Quan ens trobem abocats a una situació de greu perill i amenaça per a la nostra vida, emprarem tot el nostre afany i energia a resoldre o sortir d'aquesta situació, per molt patiment i dolor que ens comporti. Desitgem viure, conservar la nostra existència individual, i desitgem protegir-nos tant del mal com de les intromissions que pretenen sotmetre'ns. Volem que la nostra voluntat —l'altre tret fonamental de la sentença— no es vegi anul·lada o sotmesa a la voluntat dels altres.

Aquesta característica bàsica de la sentença que és la subjectivitat, la consciència d'un mateix, i allò que comporta —el desig d'autonomia i de supervivència— no és menys important que la capacitat d'experimentar sensacions [dolor, plaer, imatges, sons] i a més, tots dos fenòmens estan intrínsecament relacionats.

Per descomptat, el veritable problema moral d'aquesta qüestió consisteix en el fet que reconèixer la sentença en els altres animals no deriva automàticament en respectar-los. De fet, aquesta dada en realitat no és cap novetat. Des de fa milers d'anys podem trobar testimonis sobre com els humans reconeixien i assumien que altres animals també sentien –o que també raonaven. La ciència actual no ha fet més que confirmar amb evidències una cosa que en realitat ja s'intuïa des de fa mil·lennis. En paraules del neurofisiòleg Antonio Damasio:

«La consciència no és una cosa únicament humana, sinó un procés gradual que s'ha desenvolupat al llarg de l'evolució en moltes espècies.»

I no obstant això, reconèixer que altres animals senten no ha estat obstacle perquè els humans els explotin. Perquè per convertir aquesta dada en un fet moral ens cal aplicar correctament la lògica. Començant per una aplicació inconscient o emocional com és l'empatia —el que jo sento també ho senten altres: A=A] fins a arribar al principi ètic d'igualtat [la mateixa consideració] i el respecte per la persona.

Al seu prestigiós diccionari de filosofia, l'acadèmic Josep Ferrater Mora explica com el principi d'identitat es refereix tant a l'existència en si mateixa (l'ésser) com a la lògica i també la psicologia. Teniu almenys tres aspectes d'aplicació. I precisament el que jo defenso aquí és que el principi lògic d'identitat no solament està necessàriament unit amb el principi ontològic d'identitat sinó que també correspondria amb el principi psicològic d'identitat, és a dir, la consciència entesa com a consciència sensitiva. "La identitat de la persona és formalment identitat de consciència" afirma el filòsof David Sánchez Meca.

En resum, i sense detriment de res del que s'ha exposat anteriorment, la tesi que presento aquí, i que pretén sustentar una fonamentació objectiva de l'ètica i solucionar el problema filosòfic del "ser i el deure ser", es podria resumir substancialment en tres passos:

    * Cada ésser sentent, pel fet de ser sentent, posseeix necessàriament, almenys, una consciència bàsica, una consciència sensitiva. Aquesta consciència significa que es reconeix a si mateix, que experimenta sensacions, i que té una sèrie d'interessos bàsics com l'interès en autoconservar-se, evitar allò que atempti contra la seva integritat física. És a dir, tot ésser sentint posseeix identitat [A=A]. Es reconeix a si mateix diferenciat de la resta d'éssers que l'envolten. Quan sent, experimenta una sensació, és ell mateix, i no pas un altre, qui sent. Les sensacions no es produeixen en un buit impersonal, sinó que requereixen per definició l'aparició d'un subjecte, una identitat, a la qual es refereixen.

    * El principi lògic d'identitat expressa que cada ens és ell mateix [A=A] i no un altre de diferent. Això es correspon a l'àmbit empíric amb el que entenem per sentença o consciència sensitiva. No es correspon merament amb l'existència ni amb la vida com a procés biològic. Ja que ni l'existència ni la vida impliquen de per si mateix tenir consciència de si mateixes. L'existència és el fenomen primordial [l'ésser] i la vida no és més que un mecanisme natural —com la digestió. Tant l'existència en si mateixa i com a vida s'expressen simplement com a “A”. Solament aquella existència que es reconeix a si mateixa com a existent, es pot expressar com a "A=A", és a dir, com a identitat.

    *Per tant, si el respecte per la lògica, inherent a la nostra naturalesa i raonament, significa inevitablement respectar el principi lògic d'identitat, se'n deriva també el respecte pel principi psicològic d'identitat (que serien el mateix en àmbits diferents), és a dir, la sentença o consciència sensitiva. La nostra obligació racional de respectar la lògica implica el respecte moral per la persona. Això fonamenta objectivament l'ètica i rebutja qualsevol altre tipus de fonamentació diferent, que per necessitat seria arbitrària.

Realment, no hi ha res especialment nou en aquesta argumentació, excepte potser el fet de connectar el principi lògic d'identitat amb el principi psicològic d'identitat —la ment o la consciència de cada individu. Altres propostes filosòfiques han apel·lat al principi d'identitat i al respecte per la persona, però no tinc constància que cap hagi connectat tots dos principis en el sentit esmentat.

No obstant això, aquesta connexió em sembla singularment important ja que fonamenta de manera racional i inapel·lable l'objectivitat de l'ètica, alhora que exclou, d'una banda, la pretensió irracional que tota fonamentació és sempre necessàriament arbitrària, i, d'altra banda, refuta prejudicis morals com l'especisme o l'utilitarisme assenyalat anteriorment. Ja no es tracta que el respecte per la persona -a qui molts arribem primerament a través de l'empatia i de la intuïció- sigui una proposta més entre d'altres, sinó que és l'única postura racional que algú pot mantenir en l'ètica.

Alguns esforços moderns a favor de l'objectivitat en l'ètica, com és el recent cas de Derek Parfitt, no han satisfet realment ningú, ja que Parfitt no soluciona el problema essencial de com trobar un fonament universal a les qüestions morals, i simplement es dedica a raonar sobre la coherència interna, o la possibilitat pràctica, de cada teoria moral.

Per descomptat, encara que soluciona alguns problemes essencials, aquest plantejament que he exposat no està exempt de complexitats en la seva aplicació, les quals tinc intenció de solucionar en successives notes. En tot cas, allò important és que ningú que raoni, que accepti la lògica i la racionalitat, pot proposar una altra postura sense que resulti evidentment arbitrària i sense fonament objectiu. Si aspirem que sigui la raó (i no la violència) qui governi les nostres vides, i apliquem la lògica, tan sols pot ser satisfactori aquest principi d'argumentació.

Solament si per caprici o per benefici pretenem que l'ètica continuï essent una mena de bufet on qualsevol teoria hi cap, i cadascú se serveix al seu gust, ens resultarà hostil la idea que no podrem per més temps tolerar com a suposadament racional el fet que hi hagi diverses teories morals diferents i contraposades. Aquest relativisme moral no és racionalment acceptable. Això és, res diferent del que passa a la ciència.

Ja és hora que l'ètica, i la filosofia en general, parteixin de l'evidència i es basin solament en l'evidència i en la lògica; no més en prejudicis, gustos o fantasies que no ens han conduït més que al desastre moral, a causar víctimes innocents que es podrien haver evitat. És clar que si no acceptem que el respecte per la lògica i, per tant, el respecte per la persona, és el centre de l'ètica llavors òbviament no veurem mai això com un problema.

 

Lògica

 

«Cal assentar la vida en el més segur i demostrable. I no, com fins ara, en el més indeterminable.» ~Friedrich Nietzsche

Les lleis de la lògica són el fonament i l'estructura de la nostra existència, de tota la nostra percepció i coneixement. Ens cal reconèixer-les per a poder raonar correctament, ja que solament raonant correctament podem conèixer la realitat i viure-hi racionalment.

El fonament del que coneixem per ciència és la lògica i l'observació empírica. Però ni la lògica ni l'observació empírica pertanyen a l'estudi de la ciència, sinó que són els necessaris supòsits sobre els quals es construeix la ciència. I si la ciència ens aporta coneixement fiable sobre la veritat ha de ser perquè tant la lògica com l'observació empírica ens mostren prèviament la veritat.

L'ètica racional té com a fonament els fets empírics i la lògica. Les postures irracionals no tenen com a base els fets empírics ni la lògica, sinó que en lloc dels fets anteposen els seus desitjos, emocions i prejudicis. Aquestes postures no respecten la lògica com a criteri sinó que l'empren fraudulentament per intentar justificar, racionalitzar, les seves idees prèvies.

Tota la lògica està basada i deriva partint del principi d'identitat. En el context de l'ètica, complir el principi d'identitat implica que si tots tenim interessos iguals llavors allò just seria que tots aquests interessos han de ser considerats d'igual manera.

D'altra banda, al contrari del que es creu habitualment, la lògica no és un instrument formal. Una altra cosa és que sí es pugui fer servir com a tal. És important no confondre l'ús que se li pugui donar a X amb la naturalesa pròpia d'X. Els éssers sentents també poden ser usats com a eines, i això no vol dir que ho siguin, ja que no ho són. Encara que moltes doctrines diguin que és lícit emprar altres éssers que senten com a simples eines, en aquest assaig argumentaré que aquesta presumpció és lògicament errònia.

Pel que fa a la lògica passa una cosa molt semblant al que consisteix la nostra visió predominant sobre els animals no humans. Estem tan acostumats a veure'ls com a eines per als nostres fins que no ens adonem —i ens costa acceptar el fet— que no són eines. Els altres animals són éssers conscients — són individus que posseeixen identitat i personalitat pròpia. De la mateixa manera, la lògica no és una eina. La lògica és un contingut de coneixement que ens mostra la naturalesa essencial de la realitat.

La lògica té un contingut. La lògica bàsica consisteix en una sèrie de principis que prescriuen les bases d'on parteix el nostre raonament. El fonament de l'ètica racional és la lògica. No solament el seu fonament formal, sinó també el seu contingut. Per exemple, el principi d'identitat ens assenyala que tot ésser sentent desitja persistir en el seu propi ésser, és a dir, que té un interès en conservar la seva pròpia existència. I en efecte, la biologia i l'etologia confirmen aquest punt. Així, un dels principis morals ha de ser, necessàriament, el respecte per l'interès bàsic de tot individu en conservar la seva vida.

No hi ha, doncs, altra manera de respectar algú que respectant-lo com el que és, és a dir, algú —un ésser que posseeix consciència— un subjecte. Això implica que no se l'ha de tractar mai com si fos un objecte, mai se l'ha d'usar com un simple mitjà per a fins d'una altra persona.

Qualsevol teoria que digui que algú pot o ha de ser usat i sacrificat per a benefici d'altres —o per a aconseguir algun ideal— és una teoria que no respecta el valor inherent dels individus. Aquesta teoria viola la lògica, ja que afirma que hem de considerar els subjectes com si fossin objectes. Això és antiracional i per tant, immoral. Això és just el contrari del que defensa el veganisme.

El veganisme està fonamentat en el principi lògic d'identitat, tant en la seva aplicació formal —com a principi d'igual consideració— com en la seva aplicació material: en el seu reconeixement de la personalitat —la condició de persona— de tots els éssers sentents.

Escrivia Paul Valéry:

 

«Entre els homes tan sols hi ha dues relacions: la lògica o la guerra.»

Triem doncs la lògica. Triem el veganisme.