27 de desembre de 2017

L'activisme i el consum de mel

 

Si fem un cop d’ull a les pàgines informatives animalistes veurem que sovint parlen sobre la carn i les pells, ocasionalment sobre la llet i els ous, i puntualment sobre la llana, els circs, els zoos i altres centres d'explotació animal per a entreteniment. No obstant això, és molt estrany trobar algun apartat en el qual es parli sobre la mel. En general, l'explotació sobre els insectes sembla ser ignorada de manera generalitzada. De fet, en diversos debats m'he trobat que molts activistes defensen que deliberadament hauríem de no parlar sobre el consum de mel, encara que aquest consum es basa en l'explotació d'animals, tal i com el consum de carn, lactis, ous, pells, llana i altres productes d'origen animal.

La posició que defensa acceptar el consum de mel es fonamenta habitualment en tres punts: [1] que la gent ens prendrà per "bojos" si parlem a favor de les abelles, ja que són insectes i la gent menysprea totalment als insectes; [2] que l'activitat de l'agricultura ja mata igualment molts insectes; i [3] que el rebuig a la mel està motivat per un desig de ser "puristes" amb les nostres conviccions en lloc d'estar més preocupats per a ajudar a aturar l'abús contra els animals, perquè al parlar de la mel suposadament "allunyem" la gent del veganisme. Diuen que si a la gent ja li costa empatitzar amb vaques i gallines, intentar que empatitzin amb les abelles, o els insectes en general, provoca l'efecte contrari al desitjat.

En realitat, aquest tercer punt es deriva directament del primer, així que potser serien dos els arguments exposats. En qualsevol cas, considero que tots aquests arguments són inconsistents.

En primer lloc; el que passa és que molta gent creu que és una "bogeria" empatitzar amb vaques o gallines i, encara més, pensar que mereixen el mateix respecte bàsic que els humans. Per tant, és el mateix cas que el dels insectes. A més, si un pot empatitzar amb vaques i gallines, també podrà empatitzar amb els insectes. És que potser la nostra empatia cap a altres humans depèn de la mida o l’aspecte que tenen? De totes maneres, la consideració moral no depèn de l'empatia sinó de comprendre que els altres animals són individus amb interessos que tenen un valor inherent que hem de respectar. Aquesta comprensió no depèn de la mida o de l'aspecte de l'animal en qüestió. Comptem amb evidències que avalen la tesi que els insectes són éssers conscients; particularment posseïm proves consistents que indiquen que les abelles experimenten emocions i tenen intencions. Si algú creu que no podem empatitzar amb els insectes, o que els insectes no mereixen ser reconeguts com a membres de la comunitat moral, penso que es troba en un error.

En segon lloc; al·legar que molts insectes moren per l'agricultura no justifica ignorar el fet que els insectes són víctimes de l'explotació animal. Aquest argument és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació de vaques i gallines al·legant que mamífers i aus són atropellats diàriament o exterminats per l'augment exponencial de la població humana. És tan absurd com pretendre que ignorem que milers de ratolins són usats i matats en experiments al·legant que també moren a milers a causa de l'agricultura. Encara diria més, és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació d'éssers humans al·legant que molts moren diàriament com a conseqüència de la contaminació que generem o a causa d'accidents. Aquest argument en concret ja el vaig analitzar a l’assaig de resposta a Claudio Bertonatti.

Finalment, el rebuig a la mel no està motivat per un desig de ser "purista" sinó per no voler participar en l'explotació de les abelles. Acusar que un és "purista" per rebutjar la mel no és menys inadequat que dir que un rebutja el consum de carn per ser "purista". El mateix val quan es tracta de l'activisme. Al meu entendre, l'activisme no hauria d'excloure cap animal per la seva espècie -la qual cosa seria incórrer en l'arbitrarietat de l’especisme- ni tampoc hauria d'excloure cap forma d'explotació animal. Tots els éssers sentents (que senten) mereixen el mateix respecte bàsic, i totes les formes d'explotació animal els cosifiquen com a recursos, motiu pel qual són igualment injustes.

Parlar sobre els insectes "allunya" la gent? Jo no comprovo que parlar sobre la mel i les abelles, o els insectes en general, sigui una causa que allunyi la gent del veganisme. És clar que un es pot inventar tota mena d'excuses per intentar justificar el seu rebuig al veganisme, però això en cap cas està provocat perquè els activistes parlin sobre l'explotació de les abelles o sobre els insectes en general. Pot ser que algunes persones sentin un rebuig inicial en tant que no estan acostumades ni tan sols a pensar que els insectes mereixen consideració moral, però aquesta reacció solament és la lògica conseqüència d'un prejudici i, a més, no és una actitud inamovible. Això és una cosa que es pot modificar mitjançant l'educació.

Segons el meu punt de vista, el sentit d'un moviment activista és canviar les creences, actituds i comportaments de la gent que no s'ajusten a l'ètica. Per tant, el fet que molta gent, en general, no tingui consideració moral pels insectes no és una raó per a acceptar-ho sinó precisament un motiu per a canviar-ho.

He d'afegir que hi ha un argument addicional que alguns al·leguen a favor d'ignorar el consum de mel que assenyala que les abelles, i els insectes en general, són "inferiors" a altres animals, com serien els mamífers i les aus, perquè el seu desenvolupament sensitiu suposadament és menys complex que el d'aquells altres animals considerats "superiors", i, per tant, mereixen una menor consideració. Aquesta presumpció no té fonament. En primer lloc, no hi ha evidència que demostri que les abelles són inferiors a altres animals en el seu desenvolupament sensitiu sinó que, al contrari, la investigació científica mostra que les abelles són éssers mentalment complexos que experimenten una diversitat d'emocions i sentiments. En segon lloc, una diferent complexitat sensitiva o cognitiva no equival a una diferència d'estatus moral. Tots els éssers dotats de sensació són igualment subjectes i, tots ells, posseeixen igualment un mateix valor inherent i tenen interessos bàsics referits a la seva pròpia conservació, autonomia i benestar.

Per tot això, penso que els arguments esgrimits en contra de parlar sobre la mel no se sostenen pas més que els arguments usats per intentar justificar que ignorem l'explotació de mamífers, aus i altres animals, a part dels insectes. És el mateix criteri emprat per intentar justificar el vegetarianisme, al·legant que parlar sobre llet i ous "allunya" la gent. Així, la meva conclusió és que la decisió de rebutjar parlar sobre l'explotació de les abelles -i dels insectes en general- estaria condicionada o influenciada per prejudicis especistes i no pas per criteris racionals.

Crec que el mateix es pot aplicar a l'explotació dels cucs per a la seda, de les cotxinilles per a l'àcid carmínic [E120] o qualsevol altra forma d'explotació sobre insectes. I el que he argumentat sobre els insectes també es pot aplicar sobre altres grups d'animals sentents també totalment menyspreats com són els mol·luscs o els crustacis.

Al meu entendre, totes les víctimes de l'explotació animal mereixen la mateixa atenció i totes les formes d'explotació animal són igualment rebutjables. Això és el veganisme. Per desgràcia, en l'actualitat, l'activisme animalista, majoritàriament, no assumeix el veganisme com a base moral i no està exempt dels mateixos defectes que pretén denunciar a la societat.

 

6 de desembre de 2017

«La nova constitució»


Aquest text forma part dels escrits publicats per Leslie Cross durant la seva etapa de vicepresident de l'Associació Vegana [The Vegan Society] al Regne Unit. Fins on jo sé, va ser Cross el primer que va postular la idea que més tard es coneixeria com a alliberament animal, és a dir, la idea que els animals han de ser alliberats de la dominació humana. Encara que un germen d'aquesta idea ja fou assenyalat al primer butlletí de la Vegan Society, escrit per Donald Watson —i també es pot trobar als escrits d'autors anteriors com Henry Salt i Leonard Nelson— va ser Cross el primer a exposar-la de manera clara i directa, molt abans que se'n comencés a parlar en l'àmbit animalista durant la dècada dels 70 del segle XX. Sabem que el moviment que ell va intentar iniciar no va quallar, com era el seu propòsit, i això nosaltres no ho podem arreglar, però el que sí que podem fer és mantenir i continuar amb el seu esperit d'alliberament.
 

******************

La Nova Constitució

Leslie Cross

Primavera de 1951



Juntament amb cada còpia d'aquest número de The Vegan enviada als membres, es troba una còpia de les noves normes, amb un formulari per a ser emplenat i enviat a la nova secretària, la senyora Hilda Honeysett al 38 de Stane Wey, Ewell, Surrey.

Aquest text pretén ser una explicació dels punts més importants sobre les noves normes que l'Associació Vegana ha adoptat en la seva Reunió General Especial a Londres l'11 de novembre de 1950. Hem de recordar que quan la societat va ser fundada el 1944, no hi havia normes, i que aquesta situació es va mantenir fins al març de 1947, quan es van adoptar unes normes que van servir fins ara. Des de fa temps, però, s'ha fet evident que amb el desenvolupament del veganisme, el primer conjunt de normes ja no era capaç de proveir l'Associació d'una constitució lògica i sàvia. La gran diferència entre les antigues i les noves normes és que aquesta incapacitat s'ha transformat en virtut.

Les nostres normes no són meres regulacions, ni són simplement un esbós dels nostres plans de treball. Per descomptat que són regulacions i descriuen el tipus de funcionament que hem acordat, però fan alguna cosa més que això —il·luminen i protegeixen els nostres ideals. Elles estableixen de forma precisa, i sota l'autoritat corporativa de l'Associació, la finalitat última a què aspirem. L'absència d'aquest tipus d'orientació va ser la deficiència més gran de les antigues regles; si bé cal recordar que quan van ser adoptades, l'Associació no havia evolucionat fins al grau en què poguéssim acordar el nostre propòsit final.

Havent establert el nostre objectiu acordat, i definit oficialment la paraula «veganisme», hem trobat el nostre denominador comú, i hem portat a la seva fi la perillosa i sempre present possibilitat de desintegració.

L'objectiu del Moviment Vegà ["acabar amb l'explotació dels animals per la humanitat"] és aclarit en el significat d'explotació per la norma 4(a), la qual compromet a l'Associació a "cercar la fi de l'ús d'animals per part de la humanitat per a alimentació, productes, treball, caça, vivisecció, i tots els usos que impliquen explotació de la vida animal per la humanitat”. Havent adoptat aquesta norma, l'Associació s'ha posicionat clarament del costat dels llibertadors; així doncs, no és el benestar el que cerquem, sinó la llibertat. El nostre propòsit no és fer més tolerable aquesta relació entre la humanitat i els animals —la qual si és vista honestament es tracta d'una relació entre amo i esclau— sinó abolir aquesta relació i reemplaçar-la per una cosa més adequada a una humanitat civilitzada. En resum, el nostre propòsit és aconseguir l'alliberament dels animals —per tornar-los a l'equilibri i la salut de la natura, que és on és el seu lloc, i així acabar amb l'error històric perpetrat quan el primer home va decidir que tenia el dret a explotar i esclavitzar els animals.

El segon aspecte general del propòsit vegà es troba en els efectes sobre l'evolució humana. A banda de l'abolició d'una enorme càrrega de crueltat que està constantment vinculada a retornar sobre la pròpia humanitat com un bumerang, cal recordar que en qualsevol relació d'amo i esclau, el dany més gran i més profund és patit no per l'esclau sinó per l'amo. Fins que aquesta relació entre la humanitat i els seus semblants sigui reemplaçada per una coexistència en un relatiu pla d'igualtat, la recerca de la felicitat per part de la humanitat està condemnada a una frustració dolorosa i tràgica.

Aquests són els efectes generals de la nova constitució, però hi ha altres aspectes que cal esmentar. Ara és possible unir-se a l'Associació tant com a membre de ple dret o com a afiliat, i el comitè preguntarà a cada membre sobre en quina categoria vol participar. Això resultarà d'ajuda per a fer notar que les noves normes defineixen el membre com aquell individu que assumeix els principis vegans com a forma de vida fins on sigui possible segons les circumstàncies. En altres paraules, cal ser honest amb un mateix i honest en aquest context significa també raonable. Ningú no s'hauria de negar a si mateix els beneficis d'una plena afiliació tan sols perquè les circumstàncies impedeixin assolir un major grau de coherència de la que seria desitjable. El més important és ser vegà en esperit i llavors fer el que millor sigui hom capaç de fer. Un afiliat és qui està d'acord amb nosaltres com a principi però que no està disposat a portar-ho a la pràctica. La línia de demarcació és, doncs, no la rígida coherència sinó l'esforç.

La subscripció anual s'ha elevat i l'afiliació vitalícia costa 7 guinees. El Comitè ha decidit que la subscripció anual cobrirà des de l'1 de gener fins al 31 de desembre i serà cobrada l'1 de gener de cada any.

Una altra funció important creada per les noves normes és incrementar la unitat del moviment fent possible que el Grup Vegà de Londres deixi de ser un grup separat i s'integri com una branca de l'Associació Vegana. Constitucionalment, el Grup Vegà de Londres és més antic que l'Associació Vegana i és una organització per dret propi. En haver permès integrar-se com una branca de l'Associació, les noves normes obren el camí perquè el Grup Vegà de Londres s'integri a si mateix en un moviment unit.

Potser no cal assenyalar que la nova constitució marca un nou naixement per a l'Associació Vegana. Això ha de ser llegit i comprès per tots els qui tinguin intenció d'afegir-se a nosaltres. Recollit i integrat en paraules que són necessàriament formals, hi ha tot allò que defensem i esperem, en un gloriós dia, aconseguir.
 

Text original: The New Constitution
 

***************
 

Llista amb altres textos de Leslie Cross traduïts al català o castellà:

    - A la recerca del veganisme [1]
    - A la recerca del veganisme [2]
    - Veganisme definit
    - L'onada de llibertat
    - La història vegana
 

25 d’octubre de 2017

I què passa amb els éssers humans?

 

Hi ha una sèrie d'objeccions clàssiques que se solen presentar sobre el veganisme. Ja n'he parlat d'algunes en aquest blog —com és el tema de la consideració de les plantes o la qüestió del medi ambient— però fins ara no havia parlat d'una objecció que consisteix en acusar els vegans de no preocupar-se pels éssers humans. Sobre aquest punt tinc alguns pensaments que m'agradaria exposar:

    Primer; crec que és prioritari aclarir que el veganisme es refereix a l'explotació animal, és a dir, a la submissió dels animals no humans com a mitjans per a les finalitats humans, des del punt de vista ideològic i pràctic. D'aquesta manera, el veganisme no té a veure amb l'explotació d'éssers humans; de la mateixa manera que el feminisme es refereix a la dominació masclista sobre les dones per part dels homes, i no a altres coses. El veganisme es refereix específicament als animals no humans perquè són ells les víctimes de l'antropocentrisme i l'opressió basada en aquest prejudici. Per aquesta raó és per la qual el veganisme solament es refereix als no-humans de la mateixa manera que el feminisme es refereix solament a les dones en tant que elles són les víctimes directes del masclisme, i no els homes. Per tant, no és que el veganisme decideixi "excloure" els humans; és que els humans no són les víctimes de la injustícia específica que pretén denunciar i resoldre el veganisme, i per a la qual cosa va sorgir com a moviment. El veganisme denuncia la creença que els humans tenen dret a dominar i explotar els altres animals. Aquesta creença —l'antropocentrisme— no victimitza els humans sinó solament els no-humans. Per aquesta raó, no tindria sentit que el veganisme inclogués els humans, ja que estaria desviant l'atenció d'aquesta injustícia específica que va fer néixer el veganisme i que es pretén visibilitzar i remeiar.

    Segon; el fet que algú sigui vegà no implica que la seva vida sigui necessàriament lliure d'explotació d'éssers humans. Ser vegà vol dir que hom rebutja l'explotació dels animals no humans; de la mateixa manera que ser feminista vol dir que hom rebutja l'opressió masclista sobre les dones. Ara bé, l'ètica no acaba ni es limita al veganisme —ni al feminisme. El veganisme és una part de l'ètica i no la seva totalitat. El veganisme es refereix a el problema concret de l'explotació animal i no a altres injustícies que, sens dubte, també són importants i mereixen atenció, però no més atenció que la injustícia que és l'opressió sobre els animals. Per tant, assenyalar que els humans són explotats no és una objecció vàlida contra el veganisme. Assenyalar que els homes són explotats no justifica explotar les dones, i viceversa. Reconèixer que l'explotació d'éssers humans existeix no valdria de cap manera per ignorar o excusar l'explotació sobre els altres animals.

    Tercer; l'experiència em diu que aquestes persones que comencen a parlar dels éssers humans quan apareix la qüestió del veganisme, en general, no eviten participar/consumir aquells productes que podrien comportar explotar éssers humans, ni tampoc aporten cap alternativa pràctica que serveixi per acabar amb aquesta explotació. En canvi, els vegans sí que apliquen mesures pràctiques i concretes per evitar donar suport a l'explotació dels animals i per acabar amb aquesta explotació. Podríem preguntar a aquestes persones què se suposa que fan elles per acabar amb l'explotació que han esmentat
d'éssers humans i quines solucions viables plantegen perquè tots les posem en pràctica. La resposta en la majoria de casos sol ser: res, o cap. De debò, feu la prova. Gairebé sempre comprovo que és solament un intent de desviar la qüestió sobre els animals i no el reflex d'una preocupació sincera sobre les injustícies que pateixen els éssers humans.

    Quart; que hi hagi explotació sobre éssers humans no justifica que participem en l'explotació sobre els animals no humans. No hauríem de donar suport a cap explotació sobre éssers sentents en la mesura del possible. Els vegans, com a mínim, no participen directament en l'explotació dels animals. Els no-vegans acostumen a participar en aquesta mateixa explotació d'éssers humans que solen esmentar i, a més, també en l'explotació animal. En realitat, em sembla que la majoria de vegans se solen preocupar també d'evitar l'explotació d'éssers humans en la mesura del possible; però no ho fan perquè siguin vegans sinó perquè l'ètica en general englobaria la consideració per a tots els éssers conscients. Molt abans de fer-me vegà jo ja estava en contra de l'esclavitud i el canibalisme i qualsevol forma d'explotació sobre éssers humans. Fer-me vegà tan sols va significar estendre aquesta mateixa consideració moral als altres animals sentents i intentar portar-la a la pràctica. Entenc que aquest procés ha estat similar en molts altres vegans.

    Cinquè; jo considero el veganisme com una part essencial de la filosofia dels Drets Animals i aquesta filosofia ja engloba tots els animals sentents —
incloent-hi els éssers humans— i és una filosofia ètica que pretén que tots els individus siguin tractats amb el degut respecte moral al seu valor inherent. Així que, essent vegans, no excloem els humans de la comunitat moral sinó que realment incloem els no-humans injustament discriminats. El veganisme és la base del moviment que pretén acabar amb la discriminació especista sobre els altres animals i reconèixer-los com a membres de la comunitat moral. Perquè això succeeixi cal que els altres animals deixin de ser considerats com a objectes i recursos per a benefici humà, és a dir, que se'ls reconegui un dret fonamental de no ser propietat; igual que ja reconeixem aquest dret bàsic entre humans. Per tant, com que el veganisme es fonamenta moralment en un principi de respecte moral a tots els éssers sentents, quan argumentem en favor del veganisme estem també fomentant, implícitament, el respecte a tots els éssers dotats de sensació —incloent-hi els humans.

Espero que aquestes reflexions puguin ajudar a comprendre per què no tindria sentit acusar el veganisme d'excloure els éssers humans.

 

3 d’octubre de 2017

"Els vaig matar perquè eren meus"


El passat mes d'agost es va difondre la notícia que uns porcs rescatats de morir en un incendi van acabar convertits en salsitxes en un sopar dels mateixos bombers que els havien rescatat. Curiosament, vaig veure molta gent en els fòrums mostrant-se estranyada i fins i tot escandalitzada. A mi no em va estranyar gens ni mica.

El que sí em va estranyar una mica, encara que potser no hauria, és que algú pugui creure que protegir circumstancialment els animals equival a tenir-los-hi consideració moral. No és així. Actuar per a protegir els animals pot tenir motivacions purament egoistes i gens altruistes. Aquí en veiem un exemple de tants. Si els porcs s'haguessin cremat a l'incendi llavors els humans no s’haurien pogut beneficiar d'usar-los per a menjar. Per això els van salvar.

Els porcs van ser rescatats de l'incendi igual que haguessin estat rescatats uns televisors o uns automòbils o qualsevol altra propietat considerada especialment valuosa. Totes les actuals iniciatives que afirmen "protegir" els animals com és el cas de la posició del "Benestar Animal"– solament pretenen protegir la propietat animal en benefici dels seus propietaris: els humans. Qualsevol suposada protecció dels interessos dels animals en el context present és en realitat una protecció derivada de l'interès humà en el valor instrumental d'aquests animals. Atès que la nostra societat no reconeix que els animals tinguin un valor inherent, el tracte que els atorguem depèn sempre del valor econòmic o sentimental que ells tinguin per a nosaltres i no del valor intrínsec que tenen les seves pròpies vides per a ells.

Tal com explica en el seu treball el professor Gary Francione, el fet que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat significa que els seus interessos, fins i tot els seus interessos més fonamentals, estaran sempre supeditats al benefici que els humans puguin obtenir al vulnerar-los. El que els va passar a aquests porcs és conseqüència directa d'aquesta visió instrumentalista que regeix la nostra relació amb els animals. Milions d'animals són esclavitzats i massacrats cada dia per a servir d'aliment, de vestimenta, d'entreteniment, de transport, de subjectes forçats a experiments. Els hem cosificat com a productes per al nostre consum.

Aquest és el problema principal: els animals no humans són propietat dels éssers humans. Tots els animals són considerats d'alguna manera com a mitjans per a les finalitats humanes i així és com ens relacionem amb ells. El problema no és que existeixi en si mateixa la noció de propietat sinó que l'error moral resideix en el fet que sigui aplicada als animals. Aplicar el concepte de propietat sobre els éssers humans és una situació que anomenem com esclavitud. Si l'esclavitud és injusta sobre éssers humans per què no ho seria igualment sobre els altres animals? L'espècie no és un criteri moralment més rellevant del que seria la raça o el sexe.

Aquesta visió dels animals no humans com a esclaus dels humans és una herència cultural que hem rebut del passat remot i que ens inculquen des de la infància, generació rere generació. La pràctica d'usar els animals és un hàbit que assumim en la mesura que hem assimilat la idees i els costums propis de la societat en la que creixem. Per això, explotar els animals ens sembla tan "natural" com respirar. D'aquí que sovint ens resulti tan difícil reflexionar i avaluar aquesta situació amb un mínim d'imparcialitat. Ara bé, allò que ha estat adquirit a través de l'educació pot també ser modificat mitjançant la pròpia educació.

En aquesta línia d'anàlisi, m'agradaria recordar de nou unes aclaridores paraules de el filòsof Tom Regan sobre l'error central que hi ha en la nostra actual relació amb els altres animals:


«El que està malament -fonamentalment malament- en la forma en què es tracta els animals, no són els detalls que varien en un i altre cas: és tot el sistema. La desolació del vedell és patètica, punyent; el dolor palpitant del ximpanzé amb elèctrodes profundament plantats al cervell és repulsiu; la mort lenta, tortuosa, de l'ós rentador atrapat en el cep és angoixant. Però el que està malament no és el dolor, no és el patiment, no és la privació. Això es combina amb el que està malament. De vegades -sovint- fan que el mal sigui molt, molt pitjor. Però no són el mal fonamental.

El mal fonamental és el sistema que permet veure els animals com els nostres recursos, com per al nostre ús -per ser menjats, o manipulats quirúrgicament, o explotats esportiva o econòmicament. Un cop és acceptada aquesta manera de veure els animals -com els nostres recursos- la resta és tan predictible com lamentable. Per què preocupar-nos per la seva salut, el seu dolor, la seva mort? Des del moment en què els animals existeixen per a nosaltres, per a beneficiar-nos-en d'una manera o altra, el que a ells els faci mal no té veritable importància -o importa solament si comença a molestar-nos, com quan menjar-nos una escalopa de vedella ens fa sentir incòmodes, per exemple. Llavors sí: lliurem el vedell del seu confinament solitari, donem-li més espai, una mica de palla, alguns companys. Però continuem amb la nostra escalopa de vedella.»

La situació dels animals no canviarà significativament mentre continuem creient que són la nostra propietat. Per això, un moviment de Drets Animals que aspiri a un canvi significatiu en la nostra relació amb els altres animals s'hauria de centrar en reivindicar per a tots els animals el dret bàsic a no ser tractats com a propietat. I el reconeixement d'aquest dret comença necessàriament en el veganisme. No és possible que els animals deixin de ser tractats com a propietats si abans no deixem de tractar-los com a recursos, d'utilitzar-los i consumir-los en el nostre dia a dia.

Recordeu aquella coneguda expressió masclista "la vaig matar perquè era meva", que alguns assassins al·legaven com un intent de justificar el seu crim? Aquesta expressió reflecteix el mateix pensament esclavista que apliquem als animals. Considerem que ells són "nostres", que ens pertanyen, que són la nostra propietat, i per això els fem servir de menjar, de vestimenta, d'animals de companyia. D'aquella manera de pensar prové la violència que sistemàticament els infligim.

No obstant això, per a una gran part de la població humana podria resultar dificultós o gairebé impossible d'assimilar la idea que els animals tenen un dret fonamental de no ser propietat si abans no comprèn una sèrie d'idees bàsiques: [1] que els animals són éssers conscients, [2] que no està bé fer-los mal sense una raó que ho justifiqui, [3] que l'ús d'animals és intrínsecament perjudicial i [4] no ens cal emprar animals per a satisfer les nostres necessitats i tenir una bona qualitat de vida.

No n’hi ha prou solament amb oposar-se i denunciar l'explotació dels animals si alhora no centrem els nostres esforços en una tasca pedagògica que eradiqui aquesta mentalitat especista que ens ha estat inculcada i que determina les nostres creences i costums actuals.


 

28 de juny de 2017

Sobre el Festival de la Carn de Gos de Yulin

 

Per si algú no el coneix encara, el Festival de la Carn de Gos de Yulin és una celebració, que es realitza anualment a la ciutat xinesa de Yulin, en què es maten milers de gossos per a ser consumits com a carn. Per si algú no ho sospitava, aclareixo que es tracta d'una celebració que ha provocat nombroses reaccions de rebuig; especialment en el món occidental, on menjar gossos es considera un tabú social. Tot i la massiva oposició social que ha provocat, el Festival s'ha tornat a realitzar aquest any. [N.T: i també el 2021, any que traduïm aquest article].

Aquesta situació em provoca al menys dues qüestions: [1] Per què es considera que està malament emprar gossos de menjar? i [2] El que fan a Yulin és diferent del que fa la resta del món cada dia?

Els defensors de festival de Yulin defensen la pràctica com una expressió cultural i argumenten que el consum de gossos no és diferent de menjar porcs, vaques o pollastres. He de reconèixer que els dos punts són empíricament correctes. Menjar animals en general, i menjar gossos en particular, és un costum cultural. Així com també menjar gossos no es diferencia en cap aspecte significatiu d'usar a qualsevol altre animal de menjar; a l'igual que no hi ha una diferència significativa entre menjar vaques marrons i menjar vaques negres. Una altra cosa diferent és que cap d'aquests dos fets justifiqui moralment fer servir els gossos de menjar en particular, o els animals de menjar en general.

Cultura és tota la informació transmesa per aprenentatge social, la qual cosa inclou idees i costums de tota mena. Ara bé, que alguna cosa formi part del patrimoni cultural d'una comunitat no vol dir que sigui moralment acceptable. Sabem de diverses pràctiques culturals, les víctimes de les quals són humanes, però que són àmpliament rebutjades en la nostra societat, com per exemple l'ablació del clítoris de les dones. El sol fet que una activitat formi part d'una cultura o es tracti d'una pràctica tradicional no pot servir com a justificació moral. Assenyalar que una cosa és cultura o és tradició és un enunciat merament descriptiu. Seria com dir que una cosa és rodona o vermella. No és ni tan sols un argument raonat. Si entenem que aquest tipus d'apel·lació no serveix per a justificar abusos contra éssers humans per què pensem que pot valer per a justificar abusos contra els altres animals?

Sovint es diu que "no podem comparar un animal amb un ésser humà", la qual cosa ja de per si no és un argument sinó una petició de principi que ha de ser justificada. Per què se suposa que no podem comparar-los? Entre humans i altres animals existeixen diferències evidents, és clar, però aquestes diferències justifiquen una diferència de tracte moral? Entre éssers humans també trobem notables diferències. Poden ser diferències físiques com l'aspecte, la forma o la mida; o diferències mentals com la intel·ligència o la capacitat de comunicació. Però, alguna d'aquestes diferències justifica una diferent consideració moral? Hi ha cap diferència física o mental que justifiqui que determinats individus humans puguin ser tractats com a objectes i recursos? Si no fos així, per quina raó aquesta diferència justificaria tractar els individus no humans com a objectes i recursos?

A un nivell bàsic de consideració moral, separar entre humans i altres animals és una discriminació arbitrària. Aquesta discriminació es pressuposa per tradició, perquè "sempre s'ha fet així", i perquè considerem que els humans són del nostre grup, i els altres animals, com que no són humans, no. Tradició i tribalisme, en definitiva. No obstant això, sabem que aquests criteris no se sostenen racionalment. Tribu i tradició són els mateixos criteris que s'han fet servir per intentar justificar tota classe d'opressions i crims. D'una banda, diem que ells "no són dels nostres", i així podem fer-los mal; de l'altra, diem que "sempre s'ha fet així" i per això està bé fer-los mal, solament només perquè fa molt de temps que els el fem.

Si l'espècie no és un criteri rellevant, quina característica rellevant ha de tenir un ésser per tal que reconeguem que mereix consideració moral? La resposta és simple: la capacitat de sentir. Diem “sentir” (o sentença) a la capacitat de tenir experiències subjectives; és a dir, sensacions, emocions, desitjos, sentiments. Aquesta capacitat comporta necessàriament l'existència d'un jo que percep de forma conscient aquestes experiències. A la sentença podem denominar-la també consciència sensorial o consciència sensitiva. Així, podem dir que tot ésser dotat de sensació posseeix subjectivitat i, alhora, que posseeix consciència de si mateix i de les seves pròpies experiències. Per això tot els éssers que senten són també éssers conscients.

Tots considerem que és moralment erroni infligir dany i sofriment als animals sense una raó que ho justifiqui. Per què? Perquè són éssers conscients. Ells tenen consciència del que els passa i el que els passa els importa. Els animals valoren la seva pròpia supervivència i benestar. Per això, ells posseeixen un valor inherent que és independent del valor instrumental que nosaltres els atorguem. Fer mal a una pedra o a una planta no pot ser moralment objectable en si mateix en tant que ni les pedres ni les plantes posseeixen consciència. Els éssers que no tenen un sistema nerviós no poden generar sensacions, així que fer-los mal no incorre en una infracció moral, llevat que afectés els interessos d'éssers que sí que poden sentir.

Si comprenem que la possessió de sentença o percepció conscient és l'únic criteri necessari i suficient per a ser inclòs en la comunitat moral llavors també podem comprendre que emprar la noció de l'espècie per atribuir una discriminació o una diferent consideració moral seria un procediment arbitrari com ho seria fer servir la noció de raça o la de sexe. En tots aquests casos hi ha un prejudici o actitud esbiaixada favorable als interessos dels membres d'un grup en detriment dels d'altres. Aquest procediment basat en el criteri de l'espècie és el que anomenem especisme. Així doncs, no importa si les nostres víctimes són gossos, vaques, porcs, gallines, peixos o abelles. Només importa que totes elles són éssers dotats de sensació.

Bé, si tot aquest raonament és correcte llavors resulta que no només és moralment erroni el consum de carn de gos, sinó també el consum de vaques, porcs, gallines, peixos i qualsevol altre animal que sent. Això vol dir també que la nostra societat es dedica a celebrar un constant Festival de Yulin. Usem i matem animals cada dia per convertir-los en menjar, tan sols per plaer i per tradició. No ens cal emprar els altres animals per a poder alimentar-nos, així com tampoc per a vestir-nos ni entretenir-nos. No es tracta, en primer terme, de si els causem més o menys patiment. Es tracta que qualsevol mínim dany o sofriment que els causéssim per aquest motiu no es pot excusar apel·lant a la necessitat i xoca amb la idea que no hem de fer mal als animals injustificadament.

El nostre sentit moral és una capacitat innata i es desenvolupa mitjançant l'experiència i l'educació. Aquest sentit moral ens permet reconèixer que altres éssers posseeixen consciència i tenen interessos. Que aquests éssers tinguin un aspecte, mida i forma diferent a la nostra no és el punt rellevant. Que aquests éssers no siguin humans no justifica tenir una nul·la o diferent consideració envers ells. Per això el veganisme és una qüestió d'ètica elemental. El veganisme és reconèixer que els altres animals són subjectes i no han de ser tractats com a objectes —ells mereixen consideració moral, és a dir, que la seva individualitat i els seus interessos bàsics no han de ser vulnerats ni sacrificats per motius utilitaris.

La nostra oposició al Festival de la Carn de Gos de Yulin, sempre que sigui raonada, ens condueix necessàriament al veganisme. La raó moral que justifica la condemna d'aquesta activitat comporta que hem de rebutjar tot ús d'animals. L'ús d'animals significa fer-los mal innecessari. L'ús d'animals implica tractar subjectes com si fossin objectes. L'ús d'animals viola el principi d'igualtat al supeditar la voluntat i els interessos dels altres animals al nostre profit. L’emprar animals per a propòsits humans no es pot ajustar a cap principi moral.

Així mateix, penso que aquest raonament s'hauria d'aplicar a l'activisme i hauria de fer-nos comprendre que la denúncia del Festival de la Carn de Gos de Yulin és una campanya injusta en tant que discrimina la resta d'animals que també són cosificats i explotats. No solament els gossos són usats de menjar. Qualsevol iniciativa que duem a terme per a ajudar els animals hauria de partir d'assumir el veganisme com a principi moral i incorporar aquesta base moral a les accions.


 

13 de juny de 2017

La dieta vegana: què és i què no és?


Què és una dieta vegana? Una dieta vegana és aquella forma d'alimentació que, com el seu nom ja ens indica, segueix el principi del veganisme, és a dir, el principi moral que no hem d'emprar els animals com a mitjans per als fins humans. Això és la dieta vegana i no és cap altra cosa més.

Pot passar que una persona adopti una dieta completament vegetal per motius de salut o de preferència personal, però això no equival que estigui duent a terme una dieta vegana. La dieta vegana és circumstancialment vegetal en el seu contingut, però aquest contingut no és el que la fa vegana.

La dieta vegana fa referència a l'alimentació que porten els vegans, és a dir, aquells individus que rebutgen moralment l'explotació dels animals. El que la fa vegana en realitat és el fet de seguir aquest principi moral i no el fet que sigui completament vegetal en el contingut. Si es donés el cas que poguéssim alimentar-nos d'alguna manera saludable excloent l'ús d'animals i alhora sense necessitat de consumir vegetals, aleshores estaríem seguint una dieta vegana.

Per tant, si mengem solament vegetals perquè ens oposem a l'ús d'animals com una qüestió de principi moral, aleshores tenim una dieta vegana. Però si mengem solament vegetals perquè creiem que és millor per a la nostra salut, o per una simple qüestió de preferència personal, aleshores no estem portant una dieta vegana.

Seguint el mateix criteri podem parlar de roba vegana, de cosmètica vegana o de filosofia vegana. El veganisme és un principi ètic que s'aplica a tots els àmbits de la vida. El veganisme s'oposa que els animals siguin tractats com a mitjans per a fins humans i promou que siguin alliberats de l'esclavitud a què tradicionalment els hem sotmès.

En conclusió, si algú adoptés una dieta completament vegetal això no equival que hagi adoptat el veganisme. El veganisme s'aplica a tots els àmbits de la vida, i no tan sols a l'alimentació, i el veganisme no significa una pràctica concreta —no consisteix a fer tal cosa— sinó que significa rebutjar la dominació dels humans sobre els altres animals; així com el feminisme significa rebutjar la dominació dels homes sobre les dones.

Així doncs, per portar una dieta vegana cal ser vegà, és a dir, considerar que el fet d'emprar els animals és una injustícia fonamental.

A més d'això, seguir una dieta vegana saludable és fàcil, però cal informar-se i planificar-la bé. Tenir una dieta vegana és una obligació moral –dins l'obligació moral de no explotar els animals– però també ho és que sigui saludable. Hem d'ajudar els animals a alliberar-se de la dominació humana però solament  ho podem fer si estem sans.

 

15 de març de 2017

Raons i beneficis


Encara que fos per una simple qüestió de claredat conceptual, considero que hauríem de diferenciar clarament entre raons i beneficis. No són el mateix. Una raó no és un benefici. Ni un benefici no és una raó. No són sinònims.

Un benefici seria qualsevol fet que augmenti o potenciï la salut o el benestar d'algú —és un fenomen pròpiament empíric. En canvi, una raó és un pensament que reflecteix l'adequació de les nostres idees i accions a la lògica.

Ara, dins de la raó podríem distingir alhora entre raó instrumental i raó moral. Una raó instrumental és un argument que explica l'adequació d'un mitjà respecte d'un objectiu concret. En canvi, una raó moral és un argument que explica l'adequació d'un fet a un principi imperatiu.

La raó instrumental és el raonament que ens assenyala, per exemple, que cal treballar si volem satisfer les nostres necessitats vitals. Estableix la relació lògica entre els fins que pretenem i els mitjans que es requereixen per assolir aquests fins. No té misteri.

D'altra banda, la raó moral és la que ens assenyala que estem obligats a complir una norma determinada de manera imperativa. Per exemple, la raó moral ens assenyala que allò correcte és reconèixer que A és A. No importa que a nosaltres ens beneficiés creure que A és B, o que per aconseguir algun objectiu ens calgui fer creure a altres que A és B. La raó moral ens obliga a reconèixer que A és A. Això és el correcte en si mateix. Com bé explicava el filòsof Franz Brentano: «La sanció ètica és un manament semblant a la regla lògica.» Així, la moral racional es fonamentaria al principi d'identitat. Per això no és correcte tractar les persones com si fossin coses, perquè els subjectes no són objectes. Tractar individus com si fossin objectes és el que anomenem cosificar. No és lògicament correcte tractar els subjectes com si fossin objectes.

Ara, si comprenem a un nivell bàsic la diferència entre benefici i raó, així com la diferència entre raó instrumental i raó moral, aleshores podem passar al següent punt que és el que pretenc tractar en aquesta nota.

Jo defenso que solament hi hauria una sola raó que pot justificar el veganisme: una raó moral. Si bé, podem dividir aquesta raó alhora en dos principis —igualtat i valor inherent. El veganisme és un imperatiu per dues raons morals:

    [1] Els éssers sentents posseeixen un valor inherent, que és intrínsec a la seva condició de subjectes, i que és independent del seu valor instrumental o valor extrínsec. Això vol dir que és incorrecte tractar-los com si ells solament tinguessin un valor extern o econòmic. Això vol dir que els hem de considerar com allò que són: com a subjectes i no com a objectes.

    [2] El principi d'igualtat ens exigeix ​​considerar com a iguals aquells elements moralment rellevants que siguin iguals. Per això no hem de discriminar ni supeditar els interessos d'altres animals als nostres, perquè són els mateixos interessos, des del punt de vista lògic, encara que siguin presents en diferents individus.

El veganisme solament se sustenta en aquestes raons morals. Ni la raó instrumental ni el benefici no poden justificar que rebutgem l'explotació animal com una qüestió de principi.

El benefici no és una justificació moral. El fet que alguna cosa ens beneficiï pot ser bo per a la nostra vida, per a la nostra salut o la nostra economia. Però això no pot justificar que sigui correcte en cap cas des del punt de vista moral. El benefici no pertany a l'àmbit de l'ètica.

Si els beneficis que obtenim de l'explotació animal no la justifiquen moralment, com els beneficis podrien justificar el veganisme? No poden. Parlar de beneficis tan sols vol dir que practicar el veganisme pot ser bo per a nosaltres i res més. No equival que estiguem èticament obligats a ser vegans. Així que el benefici no pot justificar el veganisme com a imperatiu moral.

A més, els beneficis que obtenim d'aplicar el veganisme els podem obtenir igualment sense haver d'aplicar el veganisme. Per exemple, en el cas de la dieta vegana, la nutricionista Ginny Messina assenyala:
«Podem —i hem de dir a la gent que una dieta vegana és una bona elecció per a una alimentació saludable; però no els podem dir que és l'única opció. Una dieta basada en plantes que inclogui petites quantitats de productes animals pot ser igualment saludable.»
Els perjudicis que ens ocasiona indirectament l'explotació animal, ja fossin mediambientals o de salut, seria possible resoldre'ls sense necessitat d'abolir aquesta explotació. Per exemple, eliminant la ramaderia industrial i tornant a un model semblant al que es practicava al segle XIX, se solucionarien gairebé tots els problemes mediambientals i de salubritat que avui ocasiona l'explotació industrial d'animals. És això el que volem? Una esclavitud més ecològica i més sana per als que se'n beneficien? Podríem també parlar de noves tecnologies que milloren l'eficiència de l'explotació animal industrialitzada i que també ajuden a resoldre aquests efectes secundaris indesitjats.


Els problemes mediambientals també es podrien solucionar en gran part substituint els mamífers i les aus pels insectes per a l'ús d'aliment, ja que la despesa de manteniment i la producció de residus seria significativament menor. Però tenim evidència que els insectes són éssers sentents, igual que també ho són els mamífers, aus i peixos. Si entenem que l'especisme és una discriminació injusta, per què apliquem paràmetres que accepten una discriminació moral basada en l'espècie? A banda de la inconsistència empírica dels arguments que sostenen els enfocaments basats en la salut i el medi ambient, resulta que són enfocaments que discriminen injustament entre les víctimes d'una mateixa injustícia.

Tot això sense tenir en compte que moltes formes d'explotació animal són pràcticament immunes a les objeccions basades en la salut i el medi ambient. Per exemple, les baralles de galls perjudiquen la salut humana o el medi ambient? No. Així podríem llistar nombrosos usos d'animals que no comporten un efecte nociu a la salut humana i al medi ambient.

Els arguments basats en el benefici ens condueixen a favor de l'esclavatge. L'esclavitud humana ha existit –i continua existint– en gairebé totes les cultures i èpoques humanes precisament perquè és beneficiosa per als esclavistes i per als qui consumeixen aquesta esclavitud. Els qui s'hi oposaven i lluitaven perquè fos abolida han fonamentat la seva postura sempre en raons morals, i han aconseguit convèncer els altres apel·lant a la seva consciència moral.

L'esclavitud sempre ha proporcionat beneficis als qui se n'aprofitaven —propietaris i consumidors. L'única raó per la qual l'esclavitud humana va ser combatuda i finalment abolida va ser deguda a motius morals. I solament d'aquesta manera —mitjançant la conscienciació moral— es pot aconseguir l'abolició de l'esclavitud dels animals no humans, malgrat els beneficis que puguem obtenir dels humans d'aquesta esclavitud. Beneficis que, per altra banda, es podrien obtenir sense emprar els no-humans.

Sé que alguns al·legaran que tot s'hi val per tal de promoure el veganisme i aconseguir reduir l'explotació animal. Tanmateix, a banda que aquest criteri conseqüencialista resulta molt qüestionable des del punt de vista ètic, tampoc no hi ha evidència que aquesta perspectiva ens ajudi a assolir l'objectiu. Al contrari, les evidències recopilades fins ara —tal com el psicòleg Casey Taft ha explicat— ens indiquen que promoure el veganisme apel·lant a la consciència moral de la gent seria la forma més efectiva de motivar-la a prendre la decisió de fer-se vegans.

A nivell moral, un fi lloable no justifica un mitjà infame. Mitjans i fins s'han d'ajustar, per coherència, als mateixos principis ètics. A nivell pràctic, intentar promoure el veganisme apel·lant la salut i el medi ambient és inconsistent.

Promoure el veganisme pels beneficis per a l'espècie humana és difondre un missatge antropocèntric que assumeix que la vida i el benestar dels humans que exploten animals és més important que la de les víctimes. Promoure una mentalitat especista que ignori els interessos dels animals és justament allò oposat al que pretén el veganisme.

Ni la salut personal ni la qüestió mediambiental per si mateixes condueixen al veganisme ni justifiquen el veganisme. Ignorant l'enfocament ètic el que aconseguirem no és tant promoure el veganisme, sinó més aviat fomentar la renovació de l'explotació animal per fer-la més saludable per als humans i més ecològica.

Tan sols una ètica de respecte que veu tots els éssers sentents com a persones amb drets inherents pot justificar el veganisme com a principi i mantenir-nos-hi.