27 de desembre de 2017

L'activisme i el consum de mel

 

Si fem un cop d’ull a les pàgines informatives animalistes veurem que sovint parlen sobre la carn i les pells, ocasionalment sobre la llet i els ous, i puntualment sobre la llana, els circs, els zoos i altres centres d'explotació animal per a entreteniment. No obstant això, és molt estrany trobar algun apartat en el qual es parli sobre la mel. En general, l'explotació sobre els insectes sembla ser ignorada de manera generalitzada. De fet, en diversos debats m'he trobat que molts activistes defensen que deliberadament hauríem de no parlar sobre el consum de mel, encara que aquest consum es basa en l'explotació d'animals, tal i com el consum de carn, lactis, ous, pells, llana i altres productes d'origen animal.

La posició que defensa acceptar el consum de mel es fonamenta habitualment en tres punts: [1] que la gent ens prendrà per "bojos" si parlem a favor de les abelles, ja que són insectes i la gent menysprea totalment als insectes; [2] que l'activitat de l'agricultura ja mata igualment molts insectes; i [3] que el rebuig a la mel està motivat per un desig de ser "puristes" amb les nostres conviccions en lloc d'estar més preocupats per a ajudar a aturar l'abús contra els animals, perquè al parlar de la mel suposadament "allunyem" la gent del veganisme. Diuen que si a la gent ja li costa empatitzar amb vaques i gallines, intentar que empatitzin amb les abelles, o els insectes en general, provoca l'efecte contrari al desitjat.

En realitat, aquest tercer punt es deriva directament del primer, així que potser serien dos els arguments exposats. En qualsevol cas, considero que tots aquests arguments són inconsistents.

En primer lloc; el que passa és que molta gent creu que és una "bogeria" empatitzar amb vaques o gallines i, encara més, pensar que mereixen el mateix respecte bàsic que els humans. Per tant, és el mateix cas que el dels insectes. A més, si un pot empatitzar amb vaques i gallines, també podrà empatitzar amb els insectes. És que potser la nostra empatia cap a altres humans depèn de la mida o l’aspecte que tenen? De totes maneres, la consideració moral no depèn de l'empatia sinó de comprendre que els altres animals són individus amb interessos que tenen un valor inherent que hem de respectar. Aquesta comprensió no depèn de la mida o de l'aspecte de l'animal en qüestió. Comptem amb evidències que avalen la tesi que els insectes són éssers conscients; particularment posseïm proves consistents que indiquen que les abelles experimenten emocions i tenen intencions. Si algú creu que no podem empatitzar amb els insectes, o que els insectes no mereixen ser reconeguts com a membres de la comunitat moral, penso que es troba en un error.

En segon lloc; al·legar que molts insectes moren per l'agricultura no justifica ignorar el fet que els insectes són víctimes de l'explotació animal. Aquest argument és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació de vaques i gallines al·legant que mamífers i aus són atropellats diàriament o exterminats per l'augment exponencial de la població humana. És tan absurd com pretendre que ignorem que milers de ratolins són usats i matats en experiments al·legant que també moren a milers a causa de l'agricultura. Encara diria més, és tan absurd com pretendre que ignorem l'explotació d'éssers humans al·legant que molts moren diàriament com a conseqüència de la contaminació que generem o a causa d'accidents. Aquest argument en concret ja el vaig analitzar a l’assaig de resposta a Claudio Bertonatti.

Finalment, el rebuig a la mel no està motivat per un desig de ser "purista" sinó per no voler participar en l'explotació de les abelles. Acusar que un és "purista" per rebutjar la mel no és menys inadequat que dir que un rebutja el consum de carn per ser "purista". El mateix val quan es tracta de l'activisme. Al meu entendre, l'activisme no hauria d'excloure cap animal per la seva espècie -la qual cosa seria incórrer en l'arbitrarietat de l’especisme- ni tampoc hauria d'excloure cap forma d'explotació animal. Tots els éssers sentents (que senten) mereixen el mateix respecte bàsic, i totes les formes d'explotació animal els cosifiquen com a recursos, motiu pel qual són igualment injustes.

Parlar sobre els insectes "allunya" la gent? Jo no comprovo que parlar sobre la mel i les abelles, o els insectes en general, sigui una causa que allunyi la gent del veganisme. És clar que un es pot inventar tota mena d'excuses per intentar justificar el seu rebuig al veganisme, però això en cap cas està provocat perquè els activistes parlin sobre l'explotació de les abelles o sobre els insectes en general. Pot ser que algunes persones sentin un rebuig inicial en tant que no estan acostumades ni tan sols a pensar que els insectes mereixen consideració moral, però aquesta reacció solament és la lògica conseqüència d'un prejudici i, a més, no és una actitud inamovible. Això és una cosa que es pot modificar mitjançant l'educació.

Segons el meu punt de vista, el sentit d'un moviment activista és canviar les creences, actituds i comportaments de la gent que no s'ajusten a l'ètica. Per tant, el fet que molta gent, en general, no tingui consideració moral pels insectes no és una raó per a acceptar-ho sinó precisament un motiu per a canviar-ho.

He d'afegir que hi ha un argument addicional que alguns al·leguen a favor d'ignorar el consum de mel que assenyala que les abelles, i els insectes en general, són "inferiors" a altres animals, com serien els mamífers i les aus, perquè el seu desenvolupament sensitiu suposadament és menys complex que el d'aquells altres animals considerats "superiors", i, per tant, mereixen una menor consideració. Aquesta presumpció no té fonament. En primer lloc, no hi ha evidència que demostri que les abelles són inferiors a altres animals en el seu desenvolupament sensitiu sinó que, al contrari, la investigació científica mostra que les abelles són éssers mentalment complexos que experimenten una diversitat d'emocions i sentiments. En segon lloc, una diferent complexitat sensitiva o cognitiva no equival a una diferència d'estatus moral. Tots els éssers dotats de sensació són igualment subjectes i, tots ells, posseeixen igualment un mateix valor inherent i tenen interessos bàsics referits a la seva pròpia conservació, autonomia i benestar.

Per tot això, penso que els arguments esgrimits en contra de parlar sobre la mel no se sostenen pas més que els arguments usats per intentar justificar que ignorem l'explotació de mamífers, aus i altres animals, a part dels insectes. És el mateix criteri emprat per intentar justificar el vegetarianisme, al·legant que parlar sobre llet i ous "allunya" la gent. Així, la meva conclusió és que la decisió de rebutjar parlar sobre l'explotació de les abelles -i dels insectes en general- estaria condicionada o influenciada per prejudicis especistes i no pas per criteris racionals.

Crec que el mateix es pot aplicar a l'explotació dels cucs per a la seda, de les cotxinilles per a l'àcid carmínic [E120] o qualsevol altra forma d'explotació sobre insectes. I el que he argumentat sobre els insectes també es pot aplicar sobre altres grups d'animals sentents també totalment menyspreats com són els mol·luscs o els crustacis.

Al meu entendre, totes les víctimes de l'explotació animal mereixen la mateixa atenció i totes les formes d'explotació animal són igualment rebutjables. Això és el veganisme. Per desgràcia, en l'actualitat, l'activisme animalista, majoritàriament, no assumeix el veganisme com a base moral i no està exempt dels mateixos defectes que pretén denunciar a la societat.

 

3 d’octubre de 2017

"Els vaig matar perquè eren meus"


El passat mes d'agost es va difondre la notícia que uns porcs rescatats de morir en un incendi van acabar convertits en salsitxes en un sopar dels mateixos bombers que els havien rescatat. Curiosament, vaig veure molta gent en els fòrums mostrant-se estranyada i fins i tot escandalitzada. A mi no em va estranyar gens ni mica.

El que sí em va estranyar una mica, encara que potser no hauria, és que algú pugui creure que protegir circumstancialment els animals equival a tenir-los-hi consideració moral. No és així. Actuar per a protegir els animals pot tenir motivacions purament egoistes i gens altruistes. Aquí en veiem un exemple de tants. Si els porcs s'haguessin cremat a l'incendi llavors els humans no s’haurien pogut beneficiar d'usar-los per a menjar. Per això els van salvar.

Els porcs van ser rescatats de l'incendi igual que haguessin estat rescatats uns televisors o uns automòbils o qualsevol altra propietat considerada especialment valuosa. Totes les actuals iniciatives que afirmen "protegir" els animals com és el cas de la posició del "Benestar Animal"– solament pretenen protegir la propietat animal en benefici dels seus propietaris: els humans. Qualsevol suposada protecció dels interessos dels animals en el context present és en realitat una protecció derivada de l'interès humà en el valor instrumental d'aquests animals. Atès que la nostra societat no reconeix que els animals tinguin un valor inherent, el tracte que els atorguem depèn sempre del valor econòmic o sentimental que ells tinguin per a nosaltres i no del valor intrínsec que tenen les seves pròpies vides per a ells.

Tal com explica en el seu treball el professor Gary Francione, el fet que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat significa que els seus interessos, fins i tot els seus interessos més fonamentals, estaran sempre supeditats al benefici que els humans puguin obtenir al vulnerar-los. El que els va passar a aquests porcs és conseqüència directa d'aquesta visió instrumentalista que regeix la nostra relació amb els animals. Milions d'animals són esclavitzats i massacrats cada dia per a servir d'aliment, de vestimenta, d'entreteniment, de transport, de subjectes forçats a experiments. Els hem cosificat com a productes per al nostre consum.

Aquest és el problema principal: els animals no humans són propietat dels éssers humans. Tots els animals són considerats d'alguna manera com a mitjans per a les finalitats humanes i així és com ens relacionem amb ells. El problema no és que existeixi en si mateixa la noció de propietat sinó que l'error moral resideix en el fet que sigui aplicada als animals. Aplicar el concepte de propietat sobre els éssers humans és una situació que anomenem com esclavitud. Si l'esclavitud és injusta sobre éssers humans per què no ho seria igualment sobre els altres animals? L'espècie no és un criteri moralment més rellevant del que seria la raça o el sexe.

Aquesta visió dels animals no humans com a esclaus dels humans és una herència cultural que hem rebut del passat remot i que ens inculquen des de la infància, generació rere generació. La pràctica d'usar els animals és un hàbit que assumim en la mesura que hem assimilat la idees i els costums propis de la societat en la que creixem. Per això, explotar els animals ens sembla tan "natural" com respirar. D'aquí que sovint ens resulti tan difícil reflexionar i avaluar aquesta situació amb un mínim d'imparcialitat. Ara bé, allò que ha estat adquirit a través de l'educació pot també ser modificat mitjançant la pròpia educació.

En aquesta línia d'anàlisi, m'agradaria recordar de nou unes aclaridores paraules de el filòsof Tom Regan sobre l'error central que hi ha en la nostra actual relació amb els altres animals:


«El que està malament -fonamentalment malament- en la forma en què es tracta els animals, no són els detalls que varien en un i altre cas: és tot el sistema. La desolació del vedell és patètica, punyent; el dolor palpitant del ximpanzé amb elèctrodes profundament plantats al cervell és repulsiu; la mort lenta, tortuosa, de l'ós rentador atrapat en el cep és angoixant. Però el que està malament no és el dolor, no és el patiment, no és la privació. Això es combina amb el que està malament. De vegades -sovint- fan que el mal sigui molt, molt pitjor. Però no són el mal fonamental.

El mal fonamental és el sistema que permet veure els animals com els nostres recursos, com per al nostre ús -per ser menjats, o manipulats quirúrgicament, o explotats esportiva o econòmicament. Un cop és acceptada aquesta manera de veure els animals -com els nostres recursos- la resta és tan predictible com lamentable. Per què preocupar-nos per la seva salut, el seu dolor, la seva mort? Des del moment en què els animals existeixen per a nosaltres, per a beneficiar-nos-en d'una manera o altra, el que a ells els faci mal no té veritable importància -o importa solament si comença a molestar-nos, com quan menjar-nos una escalopa de vedella ens fa sentir incòmodes, per exemple. Llavors sí: lliurem el vedell del seu confinament solitari, donem-li més espai, una mica de palla, alguns companys. Però continuem amb la nostra escalopa de vedella.»

La situació dels animals no canviarà significativament mentre continuem creient que són la nostra propietat. Per això, un moviment de Drets Animals que aspiri a un canvi significatiu en la nostra relació amb els altres animals s'hauria de centrar en reivindicar per a tots els animals el dret bàsic a no ser tractats com a propietat. I el reconeixement d'aquest dret comença necessàriament en el veganisme. No és possible que els animals deixin de ser tractats com a propietats si abans no deixem de tractar-los com a recursos, d'utilitzar-los i consumir-los en el nostre dia a dia.

Recordeu aquella coneguda expressió masclista "la vaig matar perquè era meva", que alguns assassins al·legaven com un intent de justificar el seu crim? Aquesta expressió reflecteix el mateix pensament esclavista que apliquem als animals. Considerem que ells són "nostres", que ens pertanyen, que són la nostra propietat, i per això els fem servir de menjar, de vestimenta, d'animals de companyia. D'aquella manera de pensar prové la violència que sistemàticament els infligim.

No obstant això, per a una gran part de la població humana podria resultar dificultós o gairebé impossible d'assimilar la idea que els animals tenen un dret fonamental de no ser propietat si abans no comprèn una sèrie d'idees bàsiques: [1] que els animals són éssers conscients, [2] que no està bé fer-los mal sense una raó que ho justifiqui, [3] que l'ús d'animals és intrínsecament perjudicial i [4] no ens cal emprar animals per a satisfer les nostres necessitats i tenir una bona qualitat de vida.

No n’hi ha prou solament amb oposar-se i denunciar l'explotació dels animals si alhora no centrem els nostres esforços en una tasca pedagògica que eradiqui aquesta mentalitat especista que ens ha estat inculcada i que determina les nostres creences i costums actuals.


 

28 de juny de 2017

Sobre el Festival de la Carn de Gos de Yulin

 

Per si algú no el coneix encara, el Festival de la Carn de Gos de Yulin és una celebració, que es realitza anualment a la ciutat xinesa de Yulin, en què es maten milers de gossos per a ser consumits com a carn. Per si algú no ho sospitava, aclareixo que es tracta d'una celebració que ha provocat nombroses reaccions de rebuig; especialment en el món occidental, on menjar gossos es considera un tabú social. Tot i la massiva oposició social que ha provocat, el Festival s'ha tornat a realitzar aquest any. [N.T: i també el 2021, any que traduïm aquest article].

Aquesta situació em provoca al menys dues qüestions: [1] Per què es considera que està malament emprar gossos de menjar? i [2] El que fan a Yulin és diferent del que fa la resta del món cada dia?

Els defensors de festival de Yulin defensen la pràctica com una expressió cultural i argumenten que el consum de gossos no és diferent de menjar porcs, vaques o pollastres. He de reconèixer que els dos punts són empíricament correctes. Menjar animals en general, i menjar gossos en particular, és un costum cultural. Així com també menjar gossos no es diferencia en cap aspecte significatiu d'usar a qualsevol altre animal de menjar; a l'igual que no hi ha una diferència significativa entre menjar vaques marrons i menjar vaques negres. Una altra cosa diferent és que cap d'aquests dos fets justifiqui moralment fer servir els gossos de menjar en particular, o els animals de menjar en general.

Cultura és tota la informació transmesa per aprenentatge social, la qual cosa inclou idees i costums de tota mena. Ara bé, que alguna cosa formi part del patrimoni cultural d'una comunitat no vol dir que sigui moralment acceptable. Sabem de diverses pràctiques culturals, les víctimes de les quals són humanes, però que són àmpliament rebutjades en la nostra societat, com per exemple l'ablació del clítoris de les dones. El sol fet que una activitat formi part d'una cultura o es tracti d'una pràctica tradicional no pot servir com a justificació moral. Assenyalar que una cosa és cultura o és tradició és un enunciat merament descriptiu. Seria com dir que una cosa és rodona o vermella. No és ni tan sols un argument raonat. Si entenem que aquest tipus d'apel·lació no serveix per a justificar abusos contra éssers humans per què pensem que pot valer per a justificar abusos contra els altres animals?

Sovint es diu que "no podem comparar un animal amb un ésser humà", la qual cosa ja de per si no és un argument sinó una petició de principi que ha de ser justificada. Per què se suposa que no podem comparar-los? Entre humans i altres animals existeixen diferències evidents, és clar, però aquestes diferències justifiquen una diferència de tracte moral? Entre éssers humans també trobem notables diferències. Poden ser diferències físiques com l'aspecte, la forma o la mida; o diferències mentals com la intel·ligència o la capacitat de comunicació. Però, alguna d'aquestes diferències justifica una diferent consideració moral? Hi ha cap diferència física o mental que justifiqui que determinats individus humans puguin ser tractats com a objectes i recursos? Si no fos així, per quina raó aquesta diferència justificaria tractar els individus no humans com a objectes i recursos?

A un nivell bàsic de consideració moral, separar entre humans i altres animals és una discriminació arbitrària. Aquesta discriminació es pressuposa per tradició, perquè "sempre s'ha fet així", i perquè considerem que els humans són del nostre grup, i els altres animals, com que no són humans, no. Tradició i tribalisme, en definitiva. No obstant això, sabem que aquests criteris no se sostenen racionalment. Tribu i tradició són els mateixos criteris que s'han fet servir per intentar justificar tota classe d'opressions i crims. D'una banda, diem que ells "no són dels nostres", i així podem fer-los mal; de l'altra, diem que "sempre s'ha fet així" i per això està bé fer-los mal, solament només perquè fa molt de temps que els el fem.

Si l'espècie no és un criteri rellevant, quina característica rellevant ha de tenir un ésser per tal que reconeguem que mereix consideració moral? La resposta és simple: la capacitat de sentir. Diem “sentir” (o sentença) a la capacitat de tenir experiències subjectives; és a dir, sensacions, emocions, desitjos, sentiments. Aquesta capacitat comporta necessàriament l'existència d'un jo que percep de forma conscient aquestes experiències. A la sentença podem denominar-la també consciència sensorial o consciència sensitiva. Així, podem dir que tot ésser dotat de sensació posseeix subjectivitat i, alhora, que posseeix consciència de si mateix i de les seves pròpies experiències. Per això tot els éssers que senten són també éssers conscients.

Tots considerem que és moralment erroni infligir dany i sofriment als animals sense una raó que ho justifiqui. Per què? Perquè són éssers conscients. Ells tenen consciència del que els passa i el que els passa els importa. Els animals valoren la seva pròpia supervivència i benestar. Per això, ells posseeixen un valor inherent que és independent del valor instrumental que nosaltres els atorguem. Fer mal a una pedra o a una planta no pot ser moralment objectable en si mateix en tant que ni les pedres ni les plantes posseeixen consciència. Els éssers que no tenen un sistema nerviós no poden generar sensacions, així que fer-los mal no incorre en una infracció moral, llevat que afectés els interessos d'éssers que sí que poden sentir.

Si comprenem que la possessió de sentença o percepció conscient és l'únic criteri necessari i suficient per a ser inclòs en la comunitat moral llavors també podem comprendre que emprar la noció de l'espècie per atribuir una discriminació o una diferent consideració moral seria un procediment arbitrari com ho seria fer servir la noció de raça o la de sexe. En tots aquests casos hi ha un prejudici o actitud esbiaixada favorable als interessos dels membres d'un grup en detriment dels d'altres. Aquest procediment basat en el criteri de l'espècie és el que anomenem especisme. Així doncs, no importa si les nostres víctimes són gossos, vaques, porcs, gallines, peixos o abelles. Només importa que totes elles són éssers dotats de sensació.

Bé, si tot aquest raonament és correcte llavors resulta que no només és moralment erroni el consum de carn de gos, sinó també el consum de vaques, porcs, gallines, peixos i qualsevol altre animal que sent. Això vol dir també que la nostra societat es dedica a celebrar un constant Festival de Yulin. Usem i matem animals cada dia per convertir-los en menjar, tan sols per plaer i per tradició. No ens cal emprar els altres animals per a poder alimentar-nos, així com tampoc per a vestir-nos ni entretenir-nos. No es tracta, en primer terme, de si els causem més o menys patiment. Es tracta que qualsevol mínim dany o sofriment que els causéssim per aquest motiu no es pot excusar apel·lant a la necessitat i xoca amb la idea que no hem de fer mal als animals injustificadament.

El nostre sentit moral és una capacitat innata i es desenvolupa mitjançant l'experiència i l'educació. Aquest sentit moral ens permet reconèixer que altres éssers posseeixen consciència i tenen interessos. Que aquests éssers tinguin un aspecte, mida i forma diferent a la nostra no és el punt rellevant. Que aquests éssers no siguin humans no justifica tenir una nul·la o diferent consideració envers ells. Per això el veganisme és una qüestió d'ètica elemental. El veganisme és reconèixer que els altres animals són subjectes i no han de ser tractats com a objectes —ells mereixen consideració moral, és a dir, que la seva individualitat i els seus interessos bàsics no han de ser vulnerats ni sacrificats per motius utilitaris.

La nostra oposició al Festival de la Carn de Gos de Yulin, sempre que sigui raonada, ens condueix necessàriament al veganisme. La raó moral que justifica la condemna d'aquesta activitat comporta que hem de rebutjar tot ús d'animals. L'ús d'animals significa fer-los mal innecessari. L'ús d'animals implica tractar subjectes com si fossin objectes. L'ús d'animals viola el principi d'igualtat al supeditar la voluntat i els interessos dels altres animals al nostre profit. L’emprar animals per a propòsits humans no es pot ajustar a cap principi moral.

Així mateix, penso que aquest raonament s'hauria d'aplicar a l'activisme i hauria de fer-nos comprendre que la denúncia del Festival de la Carn de Gos de Yulin és una campanya injusta en tant que discrimina la resta d'animals que també són cosificats i explotats. No solament els gossos són usats de menjar. Qualsevol iniciativa que duem a terme per a ajudar els animals hauria de partir d'assumir el veganisme com a principi moral i incorporar aquesta base moral a les accions.