16 d’abril del 2017

Les nostres excuses per a explotar animals



En un article de la revista Investigación y Ciencia titulat
«La paradoxa de menjar carn» i escrit per la Marta Zaraska, s'exposa la paradoxa que la gran majoria de la gent està d'acord que no hem de fer mal als animals sense necessitat, o sense una raó suficient que ho justifiqui, però alhora aquesta mateixa gent participa en activitats que impliquen danyar intencionadament els animals i que no es poden excusar apel·lant a una necessitat ni es poden justificar des d'un criteri moral.

Per a intentar explicar aquesta paradoxa, Zaraska recorre a l'anàlisi psicològic, en concret assenyala el fenomen conegut com a dissonància cognitiva:

«Les persones que mengen animals però que també els estimen i no volen fer-los mal experimenten dissonància cognitiva, un estat de tensió que s'origina en mantenir o actuar d'acord amb creences mútuament incompatibles.

Tot i que la solució més fàcil per vèncer la dissonància cognitiva seria canviar de comportament, el vegetarianisme constitueix una opció minoritària. La majoria dels amants dels animals troben altres camins per a superar el dilema.

Estratègies psicològiques com l'evitació, la dissociació i el canvi de conducta percebut permeten que moltes persones deixin enrere l'angoixa i mengin carn.»


Un lector, anomenat Dough Griffith, ha escrit un comentari de resposta a la mateixa revista que diu així:

«La lectura de l'article «La paradoxa de menjar carn» [de Marta Zaraska, Mente y Cerebro nº 81, 2016] m'ha semblat força interessant, sobretot la informació relacionada amb les tècniques que fem servir els carnívors per a reduir el nostre dilema cognitiu respecte els animals que cuidem a casa. Crec, però, que l'autora ha omès una estratègia que jo faig servir. En concret, es tracta de plantejar-se que aquests animals no serien vius si no fos pels consumidors de productes carnis. La seva vida i la seva carn es perdrien si no ens els mengéssim. D'altra banda, és clar que la criança i la matança d'aquests animals han de ser estrictament regulades, no solament perquè la seva curta vida sigui més confortable, sinó també per a protegir la salut dels humans.»

M'ha semblat que podria ser aclaridor exposar algunes observacions referents a aquest comentari.

En primer lloc, Griffith diu que "aquests animals no serien vius si no fos pels consumidors de productes carnis. La seva vida i la seva carn es perdrien si no ens els mengéssim." Però això és exactament el mateix que argumentar que estaria bé criar éssers humans per a fer-los servir de menjar perquè si no els haguéssim criat per això llavors ells no haurien existit primerament. És aquest un argument raonable?

Si un determinat argument no pot justificar el canibalisme, aleshores tampoc no pot justificar el consum d'animals. La diferència d'espècie no estableix una diferència moralment més rellevant que la diferència de raça o de sexe. Dir que no aplicarem el mateix criteri moral a altres individus perquè no pertanyen a l'espècie humana és anàleg a dir que no aplicarem el mateix criteri moral a altres individus perquè no pertanyen a la raça blanca o perquè no pertanyen al sexe masculí.

Els altres animals són éssers conscients amb voluntat i interessos propis. Encara que no siguin humans, tenen el mateix interès bàsic que tenim nosaltres a continuar existint i evitar el mal. Per què la seva individualitat i els seus interessos haurien de ser discriminats pel simple fet de ser d'una altra espècie? No trobem cap argument raonable que pugui justificar una discriminació moral.

En segon lloc, Griffith afirma que "és clar que la criança i la matança d'aquests animals han de ser estrictament regulades, no solament perquè la seva curta vida sigui més confortable, sinó també per a protegir la salut dels humans." Però aquest argument ja parteix de suposar que l'ús d'animals és moralment acceptable en si mateix. Acceptaríem que algú proposés regular el canibalisme per a millorar les condicions en què són usats els humans destinats al consum alimentari? Ja hem assenyalat anteriorment que l'ús d'animals per a menjar no es pot intentar justificar sense fer alhora el mateix amb el canibalisme. Una suposada millora de les condicions en què fem alguna cosa dolenta no aconsegueix que aquest cosa es converteixi en bona.

Realment, no ens cal consumir animals per estar sans, així que la necessitat no pot servir d'excusa. No ens cal consumir substàncies procedents d'altres animals per a tenir bona salut i qualitat de vida. Això vol dir que qualsevol dany i patiment que els causem per aquest motiu resulta innecessari. Si estem en contra d'infligir danys innecessaris als animals aleshores, per coherència, hauríem de deixar de consumir-los.
 
El què passa sovint és que des de la infància ens inculquen la creença que els altres animals són “éssers inferiors” que existeixen per a servir-nos de recursos. Quan se'ns qüestiona aquesta creença aleshores cerquem excuses per intentar convèncer-nos que la nostra actitud especista és necessària i moralment acceptable, encara que sense importar-nos gaire si aquestes excuses s'ajusten a la lògica i els fets. Tots els arguments esgrimits fins ara per intentar justificar l'ús d'animals es basen en errors de lògica o dades errònies.

Com encertadament assenyala Zaraska al seu article, en comptes de raonar, la majoria de la gent prefereix racionalitzar quan es planteja la moralitat de l'ús d'animals.

Si defensem l'ús d'animals no ho fem perquè haguem arribat a aquesta conclusió racionalment, sinó que és perquè primer hem estat educats per a habituar-nos a cosificar i consumir els animals i aleshores, després, intentem justificar aquest hàbit adquirit quan algú el qüestiona.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada