Ana Carrasco i el pitjor dels mals

Podem trobar una entrevista molt interessant a la filòsofa Ana Carrasco en què a cert lector li cridarien particularment l'atenció aquestes declaracions:

«És cert que tots els éssers humans som vulnerables. Ningú no negarà tal cosa. I tots experimentem i patim el mal. Tampoc ningú no ho negarà. Però la dona, i els col·lectius menys afavorits, experimenten aquest impacte de manera més exposada i, lamentablement, més inerme. Això no vol dir que el mal no sigui experimentat per tot ésser humà [solament cal pensar en les tortures militars a l'Irac, per posar un cas, en què algunes militars són les victimàries i són els homes les víctimes… i aquí també seria interessant analitzar el perquè d'aquest canvi de rols] sinó que les formes més demencials i cruels del mal, més perverses, amb més ultratges, amb més acarnissament, s'han exercit sobre la dona, i fins i tot s'han encarat amb més indiferència, s'ha minimitzat la seva importància i fins i tot se n'ha qüestionat la gravetat.» [Entrevista per a Filosofia&Co; 6 de març de 2019]

És important advertir que Carrasco quan parla de víctimes solament té en compte els humans. Si tenim en compte que els altres animals són éssers conscients, aleshores considerar-los com a objectes o éssers inferiors ha de ser una creença equivocada. Tot i això, les altres víctimes que no són humanes no apareixen esmentades a la reflexió de Carrasco. Els altres individus que no estan catalogats a l'espècie humana ni tan sols són considerats víctimes; és com si no existissin. Aquesta és una evident manifestació de l'especisme.

L'altre punt que podem destacar és que si en efecte tenim en compte els animals, llavors és discutible afirmar que les dones, o altres humans, hagin estat víctimes dels pitjors abusos. Qualsevol que s'hagi pres la molèstia d'investigar sobre l'explotació animal haurà comprovat les horribles i terribles formes de violència que els humans hem infligit sobre els altres animals al llarg de la història. I que seguim infligint.

Hi ha diferents perspectives sobre el problema de la violència masclista. Una planteja que podem analitzar el patriarcat no com un sistema organitzat dels homes contra les dones sinó com un sistema basat en els poderosos contra els febles. En un sistema patriarcal, no solament les dones són cosificades i violentades pel patriarcat sinó que en un altre sentit també ho són els homes, canviant la manera com són victimitzats. El masclisme no seria doncs un defecte intrínsec dels homes sinó d'un error de mentalitat que pot afectar igualment tothom. Moltes dones han donat un suport entusiasta al patriarcat.

Igual que en una societat patriarcal es cosifica les dones —i en certa manera també els homes—, en una societat basada en l'antropocentrisme, els animals són cosificats i violentats per a benefici dels humans. No és una dicotomia dels humans contra els animals sinó que ens trobem amb una doctrina basada en la primacia dels poderosos sobre els febles. Totes les opressions segueixen aquest mateix esquema.

De la mateixa manera que molts homes rebutgen el masclisme i el patriarcat, cada cop més humans rebutgen l'antropocentrisme i intenten soscavar-lo en favor d'una nova relació moral igualitària entre humans i animals que elimini la dominació humana. Així doncs, no és un problema intrínsec dels humans sinó que és un problema de mentalitat. Creixem i som educats en un ambient social que condiciona la nostra manera de pensar i d'actuar. Es tracta principalment d'una qüestió d'educació.

Alguns creuen que la humanitat no aprèn dels errors. Potser hi ha alguna cosa de veritat en aquesta creença. No sembla que hàgim après gaire de l'experiència del racisme o del sexisme. No hem comprès que fem als altres animals allò mateix que considerem un crim abjecte quan les víctimes són humanes, i que ho intentem justificar amb les mateixes fal·làcies que fem servir per a intentar justificar els abusos sobre éssers humans.

Quan Friedrich Nietzsche escrivia que «qui amb monstres lluita tingui cura de no convertir-se alhora en monstre» [Aforisme 146, Més enllà del bé i del mal, 1886] podem interpretar que aquells que combaten determinades idees o sistemes podrien acabar incorporant o imitant inconscientment allò mateix que diuen combatre. Les posicions que s'enfronten a una determinada injustícia concreta no estan exemptes del risc d'incórrer en el mateix error moral a què es pretenen oposar.

Aquella obsessió pel pitjor és potser el reflex de la nostra mentalitat que no es pot alliberar d'estar dominada pel concepte de jerarquia, ni tan sols quan denuncia opressions basades precisament en haver interioritzat l'existència d'una jerarquia moral, tal com denunciava el professor Bob Torres en assenyalar que moviments polítics que defensen la igualtat entre humans, assumeixen, alhora, la supremacia dels humans sobre els animals:

«A l'ampli espectre de l'esquerra semblen disposats a acceptar allò que ells consideren la jerarquia de les espècies, mentre que alhora treballen per la desaparició d'altres jerarquies —de classe, raça, gènere o fins i tot de nacionalitat». [Bob Torres, Per sobre el seu cadàver, 2007]

Tots els éssers dotats de consciència sensitiva valoren la seva pròpia supervivència, benestar i autonomia. Creure que uns som 'superiors' als altres pot ser una creença que ens serveixi per a obtenir un benefici a expenses de fer malbé intencionadament els altres, però no és una creença que reflecteixi una realitat empírica ni una estructura lògica. El problema afegit passa quan substituïm una jerarquia d'opressors per una jerarquia de víctimes, però ni tan sols qüestionem la mateixa noció de jerarquia. Per això potser seria més apropiat tenir en compte el suggeriment del professor Gary Francione quan declara:

«El problema és de jerarquia. No és encertat promoure una nova jerarquia -els humans i els grans simis sobre els altres animals- en comptes d'humans sobre els altres animals. Desfem-nos del tot de les jerarquies.» [Entrevista per a Vegan Voice, 2001]

Si una ètica racional s'ha de fonamentar necessàriament en el principi d'igualtat, en la consideració equitativa d'aquells elements moralment rellevants que de fet són iguals, segons argumenten diversos autors com James Rachels i Gary Francione, entre d'altres teòrics morals, aleshores el propi concepte de jerarquia no pot tenir cabuda a l'ètica.

Resulta força discutible pressupondre que hi ha una jerarquia de mals. No obstant això, seguint encara aquest criteri podríem dir que el pitjor dels mals és, potser, el que disfressem com un bé, perquè aleshores fem el mal convençuts de fer el bé, ja que estem convençuts que és impossible que nosaltres puguem cometre tal mal.

Carrasco, igual que la gran majoria de la gent, està convençuda de fer el bé quan discrimina entre víctimes humanes i quan ignora les víctimes que no són humanes. És difícil que això canviï mentre continuï creient que és impossible, ni tan sols impensable, que estigui cometent la mateixa classe de mal que denuncia, com ella mateixa reflexionava en una altra entrevista:

«Quan veiem un horror i pensem que aquesta persona és un monstre, un malalt, un animal o un egoista, acudim a conceptes per etiquetar una persona i, així, deixar de cercar raons perquè, per què ho farem si ja sabem el que és. Per això volia explicar el mal, perquè moltes vegades no ens agradarà la resposta, perquè en estudiar-lo podem reconèixer-nos com a perpetradors.» [Entrevista per a La Marea, 14 de desembre de 2021]

Animalisme i veganisme

Fa un temps, vaig llegir en un mitjà informatiu les declaracions d'un torero declarant-se animalista: «El torero, que es declara "animalista" perquè li "encanten els animals"». Recentment vaig trobar un altre reportatge en què un ramader també s'autoanomenava animalista al·legant que «Si va del benestar animal, llavors sóc animalista».

Coneixent l'àmbit animalista com el conec, aquestes declaracions no em sorprenen. No em sorprenen de la mateixa manera que no em sorprèn sentir algú que menja animals autodenominant-se animalista.

Si és legítim que persones que mengen animals per costum s'autodenominin animalistes llavors també seria legítim que qui mata animals per diversió s'autodenomini animalista.

La qüestió que pretenc explorar aquí se centra a esbrinar si és raonable acceptar que l'animalisme consideri legítima l'explotació dels animals —l'ús d'animals com a mitjans per a fins humans. A dia d'avui, l'animalisme no qüestiona que els animals siguin usats per a satisfer les finalitats humanes sinó que en tot cas solament qüestiona les formes en què els emprem. Ser animalista, segons es fa servir aquest terme actualment, significa estar a favor de l'explotació dels animals; encara que sigui una explotació regulada i limitada en certs aspectes.

Vivim en un context social on podem consumir productes d'origen animal amb un segell d'aprovació animalista que diu que avala el benestar dels animals explotats. Hi ha l'explotació animal animalista –explotació animal avalada per organitzacions animalistes. A la pràctica, el moviment animalista no solament no s'oposa al tracte instrumental dels animals sinó que li dóna suport activament.

És cert que el terme animalisme no té un significat concret i definit. És tan sols un mot que ha sorgit espontàniament per a anomenar la idea que hem de tenir algun tipus de consideració moral pels animals o que hem d'ampliar la nostra consideració moral cap als altres animals que no són humans. Ara bé, el concepte de consideració moral, o d'ètica, és lògicament compatible amb la cosificació i la instrumentalització dels individus pels quals diem tenir consideració?

Se suposa que algú que s'autodenomini humanista no pot acceptar que els humans siguin tractats com a recursos i mers fins per a satisfer els desitjos d'altres individus. Precisament l'humanisme defensa que l'ésser humà mereix un respecte bàsic que no pot ser vulnerat solament perquè altres n'obtinguin un benefici. La noció de comunitat moral es basa en un concepte fonamental sense el qual la mateixa noció de moralitat no té sentit lògic —que els seus membres tenen un valor inherent que sobrepassa el valor instrumental que puguin tenir per a altres. En cas contrari, no té sentit parlar de moralitat. Si actuéssim tenint en compte simplement els nostres beneficis, gustos, inclinacions o costums, llavors aquí la pròpia idea de moral no tindria cap sentit. Podríem prescindir-ne i res no canviaria.

Així doncs, si l'animalisme és una posició que pretén ampliar la consideració ètica vers els animals, i reconèixer-los com a membres de la comunitat moral, això tan sols pot tenir sentit si assumim que els animals no han de ser tractats com a éssers que solament tenen un valor instrumental. Si els animals tenen un valor moral inherent llavors manipular-los, agredir-los o destruir-los perquè n'obtenim un benefici seria l'oposat a l'ètica.

Crec que ningú no acceptaria que algú es considerés humanista si practica l'esclavitud i el canibalisme. Per la mateixa raó, no pot ser acceptable que algú es consideri animalista i es dediqui a infligir mal als animals injustificadament; que és el que fem quan participem en l'explotació animal mitjançant el consum dels seus productes. El més semblant a la moralitat que tenim a la nostra cultura respecte dels animals és el principi de tracte humanitari que exigeix que no hem d'infligir mal als animals sense una raó que ho justifiqui. Per desgràcia, aquest principi és interpretat sota la perspectiva instrumentalista dels animals, de manera que al final se sol aplicar com un mitjà per a reformar la manera com explotem els animals; proposant que els hem d'usar de forma compassiva, de manera que n'eliminem el maltractament.

Usar i matar animals perquè ens diverteix menjar els seus cossos significa infligir mal als animals per mer plaer. Això és tractar bé els animals? Seria acceptable tractar així els humans? Molta gent està convençuda que la consideració moral pels animals es refereix a no causar-los massa mal o massa patiment, però això és, com a màxim, mera compassió que no arriba a ser moralitat. Podríem matar algú solament perquè no ens agraden les seves idees i fer-ho compassivament, de forma indolora, però això no té res a veure amb la moralitat sinó que és la negació del criteri moral.

Explotar els animals compassivament no forma part de la consideració moral sinó que és una indulgència respecte la nostra pròpia immoralitat. Si esclavitzéssim humans compassivament no deixaria de ser esclavatge i no deixaria de ser una injustícia.

A parer meu, l'animalisme tan sols pot tenir sentit moral des d'una perspectiva vegana. El veganisme es defineix com a oposició al tracte instrumental dels animals. El veganisme advoca per deixar de considerar els animals no humans com a mitjans per als fins humans i emancipar-los del sotmetiment que exercim sobre ells. Per això, el veganisme hauria de ser la base moral del moviment animalista. Solament rebutjant la cosificació dels animals pot resultar raonable que comencem a parlar de consideració moral en la nostra relació amb ells.

Creure que hom no ha de ser vegà per a ser animalista em sembla semblant a dir que un no ha de rebutjar el canibalisme ni l'esclavatge per a ser humanista. No crec que això sigui congruent de cap manera. Si l'humanisme accepta el canibalisme i l'esclavatge, llavors l'humanisme no significa res. Passa el mateix amb l'animalisme. Per això un torero s'acaba autodenominant animalista; algú que es dedica a matar animals per diversió es declara 'animalista'. Al final, qualsevol pot ser animalista i ja no vol dir res, perquè pot significar qualsevol cosa.

Per això, si l'animalisme es defineix com una posició moral aleshores un animalisme no vegà seria un oxímoron; un concepte que es contradiu a si mateix. Les contradiccions no poden existir en la realitat sinó solament com a pensaments o construccions gramaticals. Si no m'equivoco, el moviment animalista majoritàriament no es basa en una posició moral sinó una posició fundada en sentiments personals o en interessos egoistes. Encara que estiguessin convençuts que estan actuant èticament no ho estan fent.

Qualsevol persona que intueixi que hi ha un error de moralitat en la nostra relació amb els animals hauria de, em sembla, reflexionar si aquest error no rau principalment en la creença que els animals no humans existeixen com a mitjans per a satisfer els desitjos humans. Almenys, penso jo, si de veritat ens importen els animals hauríem de reflexionar-hi seriosament.