El canvi de perspectiva que cal

La zona del sistema nerviós responsable de generar sensacions és idèntica o molt semblant a tots els animals. Tots experimentem emocions, tenim interessos i voluntat pròpia. Per això, a diferència de minerals i vegetals, som subjectes; no objectes.

M'agradaria començar aquesta nota rememorant uns fets que fa un temps van tenir un gran predicament en l'àmbit animalista.

L'any 1993, un grup d'acadèmics van publicar un llibre d'assajos titulat «El Projecte 'Gran Simi'». El llibre anava acompanyat d'un document titulat: “Declaració dels grans simis”. La declaració afirmava que els grans simis "són els parents més propers de la nostra espècie" i que aquests no-humans "posseeixen unes facultats mentals i una vida emotiva suficients per justificar la seva inclusió a la comunitat dels iguals".

Cal recordar que a l'Estat espanyol, l'any 2006, el grup parlamentari socialista va expressar el seu suport als esforços dels que promouen el reconeixement legal de drets per als grans simis. La idea que hi ha darrere d'aquests esforços és que hem de brindar als grans simis certs drets fonamentals, atès que són genèticament similars als humans i tenen característiques considerades exclusivament humanes, com l'autoconsciència, el pensament abstracte, les emocions i l'habilitat per a comunicar-se mitjançant un llenguatge simbòlic.

Dins del generalitzat suport que suposadament va tenir aquesta iniciativa, i que fins al moment actual no ha aconseguit cap mena d'èxit real, van aparèixer posteriorment veus molt crítiques en contra. La més destacada va ser la del professor i activista Gary Francione, que inicialment havia donat suport a la iniciativa, que assenyalava el seu erroni caràcter antropocèntric i proposava un profund canvi de perspectiva en la manera com hem d'afrontar la qüestió moral dels animals.

La idea central en l'enfocament que presentava Francione era que el nostre reconeixement de l'estatus moral i legal dels animals no-humans hauria d'estar basat únicament que ells són sentents. Ells poden sentir dolor i plaer. Tenen voluntat i consciència. Tenen interessos propis. No cal cap altra característica més que aquesta.

La idea que l'estatus moral requereix certes característiques intel·lectives, com ara la racionalitat, el pensament abstracte o l'habilitat per usar el llenguatge, incorre en una fal·làcia de petició de principi i no es pot justificar racionalment.

Fins i tot si assumim que els altres animals no tenen estats d'intenció equivalents -una suposició que és en si mateixa qüestionable sota la teoria de l'evolució, segons la qual les diferències entre humans i no-humans són quantitatives i no qualitatives- per què se suposa que aquestes diferències aportarien un valor més gran en un sentit moral? És a dir, per què l'habilitat per a les matemàtiques o l'ús de comunicació simbòlica és moralment millor que l'habilitat per volar, respirar sota l'aigua o qualsevol altra característica que alguns no-humans tenen i els humans no?

Partim ja de la base que les nostres habilitats són moralment més valuoses que les seves habilitats. No obstant això, no hi ha cap justificació per defensar aquesta postura excepte que nosaltres ho diem així i és en el nostre interès fer-ho així.

A més, fins i tot si tots els animals no humans no tinguessin una particular característica cognitiva, més enllà de la capacitat per sentir, o la posseïssin en menor grau o de forma diferent als humans, aquesta diferència no podria justificar que els tractem com a objectes, atès que ells no són objectes, sinó que són subjectes.

Pot passar que les diferències entre humans i no-humans siguin rellevants per a altres propòsits. Per exemple, ningú defensa que els no-humans puguin conduir automòbils o participar a la política. De la mateixa manera que ningú defensa que a tots els humans sense distinció se'ls permeti fer aquestes coses.

Tanmateix, aquestes diferències no tenen relació ni justifiquen l'ús de no-humans com a aliment o en experiments. Aquesta apreciació queda clara quan solament parlem de l'ésser humà. Qualsevol característica que identifiquem com a exclusivament humana en realitat serà també posseïda en menor grau per alguns humans i estarà completament absent en altres. I resultarà que alguns humans tindran exactament la mateixa carència que atribuïm als no-humans. Aquesta mancança en alguns éssers humans pot ser rellevant per a alguns propòsits, però no per esclavitzar-los o tractar-los com a mercaderies o recursos sense valor moral inherent.

Considerem la característica de l'autocosciència. Necessàriament tot ésser sentent ha de ser autoconscient en algun grau, perquè ésser sentent significa ser la classe d'individu que reconeix que és aquest individu, i no cap altre, el que experimenta plaer, dolor, alegria o angoixa. Tal com va argumentar en el seu treball el biòleg Donald Griffin; si els animals són conscients d'una cosa aleshores el propi cos de l'animal i les seves accions han de quedar dins de l'àmbit de la seva consciència perceptiva i, per tant, negar als altres animals algun grau bàsic d'autoconsciència suposaria una restricció arbitrària i injustificada.

Quan un animal experimenta una sensació, quan, per exemple, sent dolor, experimenta un estat mental que li diu: “aquest dolor m'està passant a mi”. Perquè la sensació pugui existir, algun ésser conscient ha de percebre que li està passant a ell, i ha de preferir mantenir o evitar aquesta sensació.

Però fins i tot si requerim l'autoconsciència en el sentit, peculiarment antropocèntric, d'aquella habilitat per reflexionar mitjançant pensaments, aleshores moltíssims éssers humans, com nadons, ancians senils, o aquells humans que pateixen discapacitat mental severa —els quals no tenen aquesta autoconsciència intel·lectiva— quedarien automàticament exclosos de la consideració moral, igual que excloem altres animals, per suposadament no tenir aquest tipus d'autoconsciència.

La manca del tipus d'autoconsciència que atribuïm a adults humans normals pot ser rellevant per a alguns propòsits. Podem, per exemple, no estar disposats a acceptar que una persona amb discapacitat psíquica greu condueixi un vehicle de motor. No obstant això, la manca d'aquest tipus d'autoconsciència en certs humans no té relació amb determinar si hauríem, per exemple, de fer-los servir en experiments biomèdics sense el seu consentiment i per a benefici d'altres.

Sigui quina sigui la característica que triem, alguns humans la posseiran en menor grau que alguns no-humans i fins i tot alguns humans presentaran una mancança absoluta de la mateixa. La manca d'aquesta característica pot ser rellevant per a alguns propòsits, però no justifica el tracte d'un ésser humà sentent com un objecte els interessos fonamentals del qual poden ser ignorats si ens beneficia de fer-ho.

El principal error de la perspectiva que hi ha darrere del Projecte Gran Simi, i de qualsevol altra iniciativa similar, és la idea que els únics animals que importen moralment són aquells que són “com nosaltres els humans”. No obstant això, no hi ha cap justificació lògica per arribar a aquesta conclusió.

De fet, l'única justificació que podem oferir per justificar la nostra explotació sobre els altres animals és que nosaltres som humans i ells no. Però aquesta afirmació és semblant a la que argueix que nosaltres som blancs i ells no; o que nosaltres som homes i elles no; o que nosaltres som heterosexuals i ells no.

En resum, l'especisme -la discriminació d'individus de la comunitat moral sobre la base d'una diferència d'espècie- no té fonaments millors que el racisme, el sexisme o l'homofòbia.

Sovint afirmem que ens prenem seriosament als altres els animals i els seus interessos, i assegurem que està malament infligir-los mal o patiment innecessari. Tot i això, la immensa majoria de l'ús que fem dels animals no pot ser qualificat com una "necessitat" en cap sentit coherent del mot. No cal menjar animals ni caçar-los ni fer-los servir com a entreteniment. I no podem justificar moralment el nostre ús d'animals no humans en el camp de l'experimentació perquè mai no creuríem apropiat que, en aquest camp, es fessin servir aquells humans que estan en condició mental o física similar als no-humans.

Per descomptat que hem d'abolir l'explotació que fem dels grans simis, però les bases morals d'aquesta postura no tenen res a veure amb el fet que les seves ments siguin “similars a les nostres” en algun sentit antropocèntric. Un gos o cavall adult és clarament un animal més racional, a més d'un animal més comunicatiu, que un nadó humà d'un dia, d'una setmana o fins i tot d'un mes. Però tot i suposar que no fos així, quina diferència suposaria? La qüestió no és si poden raonar o com d'intel·ligents són. L'única qüestió que importa és si poden sentir.

El juliol del 2012 una sèrie d'acadèmics, entre els quals hi havia Stephen Hawking, van signar una declaració pública, «La Declaració de Cambridge», en què reconeixen que els animals no humans sentents —més específicament mamífers i aus i pops encara que sense excloure els altres animals— són éssers conscients i que aquest fet té, i ha de tenir, implicacions morals i legals.

 

Reconocimiento Oficial de la Conciencia Animal Nohumana — Declaración de Cambridge from Filosofía Vegana on Vimeo.

 

Això vol dir que ja s'ha produït un veritable canvi de perspectiva. Ja no es tracta de com de semblants a nosaltres els humans són altres animals, ja es tracti de similitud genètica o la capacitat d'intel·ligència. Es tracta específicament de reconèixer que el fet diferencial és la capacitat de sentir: la capacitat d'experimentar sensacions. I aquesta és l'única raó que justifica la inclusió a la comunitat moral.

Si els altres animals són éssers conscients aleshores aquest fet té implicacions morals. Si són individus amb voluntat i interessos propis aleshores són subjectes; no són objectes. Per tant, els hauríem de tractar com a persones i no com a objectes.

Aquest reconeixement implicaria necessàriament deixar de considerar-los com la nostra propietat, com a recursos; passant a respectar-los com a subjectes amb drets bàsics, com és el dret fonamental de no ser esclaus.

 

Una controvèrsia inapropiada

Hi ha un controvertit debat sobre si consumir certes substàncies d'origen animal [carn, lactis, ous, mel] són convenients per a la salut humana. Entenc que aquest debat és problemàtic almenys en dos punts bàsics:

[1] És una controvèrsia que afavoreix ignorar deliberadament el fet que per a obtenir aquestes substàncies cal esclavitzar i assassinar altres animals.

[2] Es malgasta un temps valuós i energia que podrien ser aprofitats per a reivindicar que no hem d'explotar els altres animals i explicar que una dieta vegana és fàcil de dur i saludable per a tots.

Des del meu punt de vista, una resposta vegana a aquesta controvèrsia primer hauria de deixar molt clar que emprar altres animals com a menjar és immoral —èticament injustificable. I en l'apartat nutricional s'hauria de centrar a explicar que una alimentació vegana és sana per a totes les etapes i circumstàncies de la nostra vida.

Aquí s'hauria d'acabar l'assumpte.

Resulta ser un gran error moral entrar en debats sobre si consumir animals és perjudicial o beneficiós per a la salut perquè fer això ignora deliberadament la qüestió moral i afavoreix la visió antropocentrista.

I també és un error, per la mateixa raó, comparar les virtuts nutricionals de les substàncies d'origen animal amb les d'origen vegetal, posant en una mateixa categoria el producte d'una injustícia [carn, lactis, ous, mel] i el producte d'un simple cultiu agrícola [tomàquets, nous, blat, fesols...].

La gent consumeix animals perquè no hi veu cap problema ètic i perquè estan convençuts que han de fer-ho per a obtenir els nutrients necessaris. Això no obstant, el primer punt es pot solucionar mitjançant la conscienciació moral; i el segon se solucionaria informant correctament sobre com obtenir els nutrients que ens calen sense recórrer a substàncies d'origen animal. Així doncs, en cap cas no veig apropiat ni justificat parlar dels suposats perjudicis que té el consum d'animals. I això val en general per a qualsevol producte que provingui de l'esclavitud dels animals no humans.

Un altre exemple habitual que incorre en la mateixa visió cosificadora dels animals —que se suposa que els vegans intentem eradicar— succeeix quan comparem els nutrients que té un tros de cadàver o una secreció animal amb els que tindria un determinat vegetal. Aquest plantejament és clarament erroni. Com aconseguirem deixar de veure els altres animals com a objectes si continuem fomentant que siguin inclosos en la categoria de menjar, en comptes de desafiar aquesta situació? Això no té cap sentit. De la mateixa manera que no és moralment correcte comparar els nutrients que té la carn humana amb els que tindria un vegetal —ja que no és correcte emprar els éssers humans com a menjar— per la mateixa raó tampoc és correcte fer el mateix amb altres animals.

De vegades, per intentar justificar aquest tipus de perspectiva que critico aquí, es fa servir l'excusa que en general als éssers humans no els importen els altres animals, i que, per tant, cal fer servir altres mètodes diferents a la conscienciació moral, encara que no siguin èticament correctes. No obstant això, aquest tipus d'argument obvia clarament diversos punts importants.

La veritat és que si ja partim de la presumpció que els éssers humans per naturalesa són inevitablement indiferents a l'ètica aleshores no sembla que tingui gaire sentit que dediquem el temps a conscienciar-los mitjançant l'educació. Però no estic d'acord que aquesta creença sigui un reflex fidel de la realitat. Sé, per experiència, que a molta gent sí que li preocupa el que fem als altres animals. El problema és que no ho valoren èticament de la mateixa manera que si es tractés d'éssers humans i pensen que l'única qüestió rellevant és com els tractem a l'hora d'usar-los, però no consideren que estigui malament el fet mateix que els fem servir per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

D'altra banda, entenc que aquesta creença que afirma que els éssers humans solament es preocupen per ells mateixos, i per la seva pròpia salut, és incerta. Molts milions d'humans consumeixen drogues fins i tot coneixent que és perjudicial per a la seva salut, i també molts altres tenen una dieta força poc saludable fins i tot sabent que això té conseqüències perjudicials. Si observem els fets resulta que aquesta creença que en general solament ens preocupem, primerament i sobretot, per la nostra pròpia salut no sembla coincidir gaire amb la realitat.

Alguns poden suposar que tenim més probabilitats de ser efectius com més motius s'aportin per a fomentar el veganisme. Però el que passa és que la quantitat no és sinònim de qualitat ni d'efectivitat. Una raó sòlida basada en la veritat val infinitament més que cent arguments basats en meres circumstàncies i especulacions. La primera es mantindrà forta sempre, mentre que les altres, per nombroses que siguin, poden caure en qualsevol moment.

Potser hi ha gent que deixi de menjar animals per salut o per raons mediambientals, però això no implica que tinguin intenció de mantenir aquesta actitud en el futur de manera indefinida. De fet, sol ser més aviat el contrari. Tenint en compte que encara que dur el veganisme a la pràctica és relativament fàcil en si mateix, ja no ho és tant pel fet de viure en una societat especista. Per tant, si troben una altra manera d'afavorir la seva salut o de respectar el medi ambient, sense haver de viure la relativa dificultat de practicar el veganisme en una societat especista, probablement això serà el que faran per comoditat.

A més, encara que l'alimentació és un aspecte fonamental, ni la salut ni els motius mediambientals influeixen a l'hora de consumir llana, visitar un zoològic o comprar productes d'higiene amb ingredients animals. No seria just ignorar tots aquests àmbits, encara que causin menys víctimes que la indústria d'alimentació especista.

Hi ha plantes que són nocives per a nosaltres, algunes fins i tot són verinoses. Aquest seria un argument contra menjar vegetals? És clar que no. De la mateixa manera, no és un argument vàlid en contra del consum d'aliments d'origen animal que alguns productes poguessin tenir efectes perjudicials a llarg termini. Els podem pair i els consumim des de fa milers d'anys. És un fet comprovat que som omnívors, ja que ens podem nodrir tant de substàncies d'origen animal com vegetal.

La incidència en la salut humana del consum d'aliments d'origen animal depèn molt de la freqüència del consum, de la condició de l'organisme consumidor, de la higiene i de molts altres factors. Afirmar que hi ha productes d'origen animal que són necessàriament perjudicials en si mateixos és simplement fals. Els humans mengem aquesta mena de substàncies des de fa molts milers d'anys. La població i l'esperança de vida han crescut juntament amb l'augment del seu consum. Cap nutricionista rigorós no pot afirmar que un cert consum moderat d'aliments d'origen animal és necessàriament perjudicial per a la salut.

Tot aquest assumpte potser pot tenir un interès científic, però el que aquí ens importa és l'ètica. I no sembla ètic que ens posem a discutir si ens convé per salut menjar animals de la mateixa manera que no és ètic al·legar que la raó per la qual no hem de tenir relacions sexuals amb menors és perquè la llei ens pot castigar. Això no té cap rellevància moral. La raó ètica que condemna totes aquestes pràctiques es fonamenta en que ells no poden donar el seu consentiment o n el fet que actuem egoistament contra la seva voluntat i els seus interessos. Tota la resta és apel·lar al nostre interès personal i no a la justícia imparcial.

La qüestió de menjar animals s'ha d'enfocar al fet que menjar-los implica esclavitzar-los i assassinar-los. Això és injust a més d'innecessari.

Una cosa és dir que hem de respectar els animals perquè mereixen respecte per ser éssers sentents —i explicar com podem dur aquest respecte a la pràctica sense problemes— i una altra de molt diferent és al·legar com a motiu per a no consumir animals que fer-ho pot afectar-nos negativament la salut o, pitjor encara, que això no va d'acord amb la nostra fisiologia. Això és promoure l'egocentrisme; no l'empatia.

El que és correcte és conscienciar èticament la societat i difondre la informació sobre com dur el veganisme a la pràctica. Però intentar induir por a la gent dient que no mengi animals perquè suposadament això els perjudica la salut no és correcte ni acceptable.

En definitiva, la qüestió no es redueix solament a constatar que existeix, de fet, una indiferència moral i una predominant mentalitat especista i explotadora que considera els altres animals com els nostres esclaus. La veritable qüestió és canviar aquesta situació; no acceptar-la i perpetuar-la. Això darrer és el que fem quan, ja sigui de forma implícita o deliberada, continuem incloent els no-humans en la categoria de menjar o de recursos en general.

La idea bàsica que intento expressar és: parlar dels animals com si fossin menjar —incloent-los dins de la categoria de recursos per al consum— és moralment erroni. Si considerem que els altres animals tenen valor moral, llavors parlar-ne com si fossin "proteïnes" o "carn" no és compatible amb reconèixer la seva condició de persones no humanes. Si volem que la societat deixi de veure els altres animals com a menjar —i en general com a éssers inferiors que existeixen per al nostre servei— hem de deixar de consumir-los i també deixar de parlar-ne com si fossin menjar o objectes al nostre servei.

En resum, pretendre que la gent deixi de menjar animals emprant l'argument de la salut [“és perjudicial menjar animals”; "és millor per a la nostra salut menjar solament vegetals"] és un plantejament equivocat, principalment per dues raons:

    Primer; com assenyala la nutricionista vegana Ginny Messina, es pot estar sa menjant animals; tan sols depèn de la manera com es faci. De la mateixa manera, el simple fet de menjar solament vegetals no ha de ser saludable per si mateix, tot depèn de com ho fem.

    Segon; l'enfocament de la salut se centra en el benefici personal en detriment de la qüestió ètica; fomentant l'antropocentrisme i l'egocentrisme. El missatge que donem a la gent és que els nostres interessos personals, o els interessos humans, són més importants i estan per sobre dels interessos dels altres animals.

Si l'objectiu és que la gent deixi d'ignorar els interessos dels altres animals i desenvolupi l'empatia cap a ells, aleshores en conscienciar-los que allò important no és respectar els animals sinó que el més important és preocupar-se de la pròpia salut, estaríem enviant el missatge que no hi ha cap problema en menjar animals si això fos bo —o no perjudicial— per a la nostra salut. Com que el fet de menjar animals no és perjudicial per a la nostra salut en si mateix —tan sols depèn de la manera com es faci— llavors amb el missatge centrat en la salut estaríem motivant que la gent continuï menjant animals i que continuïn veient els animals com a menjar en particular, i en general, com a simples recursos per al nostre ús i benefici.

No n'hi ha prou amb bones intencions. Les bones intencions per si mateixes, sense un criteri raonable que les encarrili, poden acabar provocant mals resultats.