La tortura de l'explotació animal

Granges d'esclaus

Avui m'agradaria comentar l'ús imprecís i generalitzat que es fa de la paraula tortura en el context referit a l'explotació animal.

Tortura vol dir infligir un patiment amb l'objectiu deliberat de causar-lo. Però aquest no és el cas general de l'explotació animal. No es fa patir els animals perquè es pretén deliberadament fer-los patir. Aquest no és l'objectiu, sinó una conseqüència de la seva explotació.

La gran majoria dels animals esclavitzats i agredits pateixen la seva explotació com si fos una tortura (patiment intens i permanent). Però això no deixa de ser una manera metafòrica de parlar.

Si emprem amb aquest sentit la paraula "tortura", els partidaris de l'explotació animal poden defensar-se perfectament dient que ells no tenen la intenció de torturar els animals, i  d'aquesta manera qüestionar el missatge que tractem de donar.

Perquè la qüestió no és que els animals pateixin una tortura. La qüestió essencial és que se'ls faci servir i se'ls agredeixi. Ningú no pot negar seriosament que s'estan usant els animals, que se'ls està explotant. Ningú no pot negar objectivament aquests fets. I això és el que hem de denunciar i sobre allò que hem de conscienciar.

Tot el sofriment que pateixen els animals per causa de la seva utilització és igualment immoral en si, sense importar-ne el grau. És clar que és molt pitjor com més es pateixi. En general, tots volem patir el mínim possible, especialment en situacions que no ens beneficiïn. Però qualsevol patiment per petit o gran que sigui sempre és igualment immoral si prové d'un acte immoral.

 

La capacitat de sentir: alguns aclariments

 

 

«Els animals són vivents sensitius. No solament tenen vida, sinó que la senten en alguna mesura.» ~ Juan José Sanguineti

 

La capacitat de sentir és l'única característica que ha de tenir un altre individu per a ésser mereixedor de consideració moral.

Tot i això, la capacitat de sentir no és equivalent a "la capacitat de patir i gaudir". Aquesta seria una definició reduccionista i errònia, difosa pels benestaristes —a qui solament els importa el plaer i el dolor. El patiment i la felicitat tan sols són algunes de les sensacions que experimenta un ésser sentent, entre moltes altres.

En l'àmbit animalista, la definició de la capacitat de sentir s'ha vist profundament influenciada per l'utilitarisme de Jeremy Bentham, que va ser també el primer pensador modern que va incloure en la consideració moral els animals no humans. Bentham pensava que als altres animals solament els importava evitar el patiment —i gaudir del plaer. Per això va dir: «La pregunta no és, poden raonar? Ni, poden parlar? Sinó, poden patir?»

Aquesta caracterització errònia sobre la capacitat de sentir dels animals, que posa un èmfasi reduccionista en el patiment, és un llast que encara continuem suportant en el moviment per la consideració moral dels animals. La capacitat de sentir no es redueix ni equival a “la capacitat de patir i gaudir” —com solen assenyalar els autors benestaristes. Una altra cosa és que als benestaristes solament els importi el dolor i el plaer i transfereixin aquesta obsessió sobre els altres animals, malgrat que la ciència ens explica que la sentença engloba tota mena de sensacions, emocions i desitjos, més enllà del simple plaer i dolor.

Una definició apropiada de sentença —la capacitat de sentir— podria ser la següent:

La capacitat de sentir és la capacitat de tenir experiències subjectives [sensacions, emocions, desitjos, sentiments] i de tenir interessos —com l'interès fonamental a continuar existint i evitar el dany.

La pròpia activitat del nostre sistema nerviós central és el fonament fisiològic de la sentença. D'aquesta activitat ens prové la capacitat d'experimentar sensacions i tenir interessos.

Mentre el sistema nerviós no estigui greument danyat, l'activitat mai s'atura, per tant la nostra capacitat de sentir i el que se'n deriva [sensacions i interessos] continua intacta encara que estiguem adormits o inconscients.

Referent a la certesa sobre la capacitat de sentir dels altres animals podem trobar molts estudis científics avalats per nombroses proves i evidències.

La qüestió no és si els animals poden parlar, raonar o patir. La qüestió és si els animals poden sentir.

 

No m'alimento de cadàvers d'animals però no sóc vegetarià

 
Jo no m’alimento de cossos provinents d'éssers amb la capacitat de sentir; però no sóc vegetarià.

Imaginem que hi ha una paraula que unes persones han creat per a si mateixes per a referir-se a la pràctica de no agredir els nens durant els dies que caiguin en dilluns. Aquestes persones pretenen anomenar-se a si mateixes "X". Seria jo un X?

Bé, jo rebutjo agredir els nens sempre, en qualsevol circumstància. Per aquest motiu, òbviament, no els agredeixo els dilluns. D'alguna manera, suposo que entro a la descripció d'un X. No obstant això, no sóc un X. 

Jo mai diria: "Sóc un X." I si algú em preguntés: "Escolta, tu ets un X?", jo mai respondria: "Sí, sóc un X però tampoc agredeixo als nens de dimarts a diumenge." En comptes d'això, diria: "Mira, no, no sóc un X. No tinc res a veure amb els X. Les seves raons per no agredir els nens els dilluns no tenen res a veure amb les meves raons per no agredir els nens cap dia. I tot i que, com ells, tampoc agredeixo als nens els dilluns, no sóc un X."

El terme "vegetarià" va ser creat per a denominar la pràctica de no menjar cossos d'animals. Jo no consumeixo cossos d'animals, llavors sóc, per tant, un vegetarià?

Bé, jo rebutjo tractar els altres éssers dotats de sensació com si fossin objectes o recursos. Per tant, no consumeixo cossos provinents d'éssers amb capacitat de sentir. D'alguna manera, suposo que encaixo amb la descripció de vegetarià. No obstant això, no sóc vegetarià.

Jo mai diria: "Sóc vegetarià." Si algú em preguntés: "Escolta, tu ets vegetarià?", jo mai li respondria: "Bé, sí, sóc vegetarià però tampoc faig servir mel, lactis, ous, etc." En lloc d'això, diria: "Mira, no, no sóc vegetarià. No tinc res a veure amb els vegetarians. Les seves raons per no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir no tenen res a veure amb les meves raons per no usar éssers sentents. Per tant, tot i que coincideixo amb els vegetarians en el fet de no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir, no sóc vegetarià."

Suposem una altra analogia: dir que els vegans som vegetarians simplement perquè no mengem carn animal és exactament anàleg a dir que els vegans som musulmans perquè els musulmans rebutgen menjar porc i els vegans, en efecte, també rebutgem fer servir els porcs per servir-nos de menjar. No resulta evident l'absurd? L'error resideix en una fal·làcia d'associació.

A més, el vegetarianisme és un tipus de dieta i el veganisme és una ètica. Pertanyen a categories diferents. Per tant, ni tan sols es poden englobar correctament en un mateix conjunt.

No empro els cossos d’éssers sentents com a aliment, però no sóc vegetarià ni un tipus de vegetarià. Sóc vegà.