17 de novembre de 2022

 Psicologia i objectius a llarg termini en l’activisme vegà


Aquest text és un extracte del llibre Motivational Methods for Vegan Advocacy: A Clinical Psychology Perspective, escrit pel psicòleg Casey Taft.

 

***********


Una gran quantitat de recerques en el camp de la motivació demostren la importància d'establir objectius a llarg termini. [1] Cal destacar que els objectius no tenen per què ser fàcils d'aconseguir a curt termini. De fet, la premissa subjacent de la «Teoria de l'establiment d'objectius» (àmpliament estudiada i empíricament secundada) [2], [3] és que els objectius específics i difícils condueixen a un major canvi de comportament. A més a més, aquest conjunt de proves indica que quan ens limitem a demanar als altres "feu-ho tan bé com pugueu", realment s’esdevé un canvi de comportament menor perquè és difícil que la gent es comprometi a autoevaluar el propi canvi sense un objectiu clar. [4]

Per descomptat, una de les primeres qüestions que qualsevol psicòleg clínic discutirà amb un nou client durant la primera visita és l'establiment d'objectius a llarg termini. Quan es treballa amb clients violents, els psicòlegs clínics promouen l'objectiu final de ser i romandre completament no violents. Un terapeuta mai no establiria l'objectiu a llarg termini d'acabar solament amb una mica de violència, o d'acabar tan sols amb la violència física però no amb la psicològica. Un cop s'estableix l'objectiu principal a llarg termini, s'anima el pacient a idear maneres d'aconseguir aquest objectiu a llarg termini, com podria ser una millor comunicació i eines i estratègies per a controlar de forma més eficaç les situacions que provoquen la ira.

Tots els grans grups animalistes s'esforcen per a arribar als no-vegans atraient-los amb alternatives sense carn, promovent campanyes com
«dilluns sense carn», reduint el consum de carn, etc. però els manca el component més important de qualsevol estratègia de canvi de comportament: un objectiu final clarament definit. Sorprèn la poca freqüència amb què el veganisme és un objectiu declarat en els esforços de defensa dels animals. Com podem esperar que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzi totes les formes de violència envers els animals si ben poques vegades el veganisme és l'objectiu dels esforços destinats a canviar el comportament? 

Ens serà molt complicat enganyar la gent perquè es faci vegana suggerint-los que redueixin la carn o oferint-los menjar vegà saborós; de fet, no hi ha proves que aquest mètode sigui eficaç per a efectuar un canvi mesurable a llarg termini. Si realment volem acabar amb la violència innecessària envers els animals i veiem aquest objectiu com una qüestió de justícia social, llavors hauríem de defensar sense objeccions el veganisme. Solament ens cal imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogui «dilluns sense maltractament» o «maltractament més humanitari» per a veure com alguns mètodes de persuasió emprats per a la defensa dels animals no són lògics des del punt de vista del canvi de comportament o de la justícia social.

Cap altre mètode de canvi de comportament —o moviment de justícia social, posem per cas— ha patit tal manca d'objectiu final clarament identificat. Si suggerís als meus pacients que
és acceptable i encomiable com a objectiu final una simple reducció de la seva violència cap a les dones o l'ús de menys estratègies d'abús, causaria un gran perjudici a les víctimes i em farien deixar la feina. Quan treballo amb els que exerceixen la violència, treballem conjuntament per a establir l'objectiu de no ser violents. Un cop més, si volem que canviï un comportament concret (com acabar amb la violència i ajudar els afectats), hem de tenir clar quin és aquest comportament i per què ha de canviar.

Reduir el consum de carn i de secrecions animals és un pas en la direcció correcta sempre que aquesta reducció formi part d'un esforç per a ser vegà. Si volem promoure un canvi real, hauríem de donar suport a aquests avenços tant com puguem, sempre que anem en compte de no comunicar la idea que l’ús d'animals és moralment justificable. Aquests avenços han de ser  vistos com a passos cap al veganisme més que com a finalitats en si mateixos. Així que, per a ser clars, donar suport als que treballen per a reduir el consum de productes animals no és necessàriament una mala defensa des de la perspectiva del canvi de comportament, sempre que aquesta reducció sigui part d'una estratègia amb l'objectiu de fer-se vegà, i no simplement de reduir l'ús d'animals com a objectiu final.

Aquí és on
s'equivoquen fonamentalment els principals grups animalistes. Mai no hem de comprometre el missatge vegà suggerint que una mica menys que el veganisme és acceptable o ètic com a objectiu final. Això fa un gran mal al moviment i a aquells que intentem promoure el veganisme i la fi de tot ús d'animals. No cal que afeblim mai el nostre missatge, ja que tota la ciència ens diu que tenir objectius clars a llarg termini és la millor manera de facilitar la motivació i d'ajudar a provocar un canvi de comportament. El nostre objectiu ha de ser treballar per a motivar la gent a fer-se vegana; llavors, quan s'hagin compromès a fer-se’n, podrem ajudar-la a fer els passos que calguin per a aconseguir-ho. Aquesta sí que és una veritable estratègia de canvi de comportament.

Molts activistes i organitzacions animalistes temen promoure el veganisme com a objectiu final perquè creuen que si són massa insistents perdran completament la gent. Aquest és probablement un dels principals factors pels quals no s'ha produït un canvi cultural més ampli cap al veganisme. De fet, és possible -i òptim- establir clarament l'objectiu d'acabar amb la violència vers els animals i treballar amb els no-vegans de manera productiva i no agressiva per a produir un canvi de comportament.

Molts de nosaltres, jo inclòs, hem trigat molts anys a fer-nos vegans, i vam passar de reduir el consum d'animals a fer la transició a una dieta basada en plantes i després al veganisme. Alguns activistes argumenten que, com que ells van adoptar un enfocament gradual, això mateix és el que hauríem de fer la resta. No obstant això, el que no tenen en compte és que si des de bon principi haguessin rebut missatges vegans clars per a acabar amb l'ús d'animals, podrien haver-se fet vegans molt abans i haver evitat la mort de molts més animals. Quan siguem capaços d’advocar pel veganisme com a objectiu final, la gent reduirà naturalment el consum d'animals, però probablement ho farà a un ritme més ràpid i acabarà fent-se vegana. Alguns es faran literalment vegans d’un dia per l’altre.

Alguns activistes animalistes també poden argumentar que és simplement més eficaç demanar a la gent que redueixi l'ús d'animals en comptes de demanar-los que es facin vegans. És important tenir en compte que no hi ha absolutament cap evidència científica per a sostenir aquestes afirmacions, i que aquesta perspectiva no es basa en cap fonament teòric sòlid per al canvi de comportament a llarg termini. De fet, aquestes nocions ignoren una gran quantitat de dades que demostren que és important establir objectius clars a llarg termini que impliquin una veritable discrepància entre aquest objectiu i el comportament actual. [5] Dit d’una altra manera, és contraproduent conformar-se amb un objectiu fàcil d'aconseguir en el que l'individu probablement canviarà sense la nostra intervenció, quan realment podríem ajudar a establir objectius a llarg termini més desafiadors als quals aspirar, i que representarien un veritable canvi conductual intern.

Pot ser que encara et demanis:
«Tot això sona molt bé, però què passa si la persona amb la qual em comunico es nega a comprometre’s a ser vegà?». En aquest cas jo esperaria que l'altra persona no es comprometés a ser vegana en un primer moment. No obstant això, la seva resistència a comprometre's amb el veganisme no significa en absolut que sigui una causa perduda. És possible que el diàleg establert li hagi contribuït a estimular algunes reflexions sobre el tema, i potser li obri camí a tenir una altra discussió o a realitzar alguna recerca pel seu compte. Poques persones es fan veganes després d'una interacció concreta, i no hem de pressionar-nos massa si això no passa. Tot el que podem fer és ajudar-los a acostar-se a l'elecció del veganisme ja que no podem pas obligar-los a canviar, i no hem d'emprar tàctiques desesperades com ara demanar-los que redueixin l’ús d'animals en comptes de promoure el veganisme, perquè és menys conduent al canvi a llarg termini.

En els nostres esforços d’activisme també hem de tenir en compte un objectiu final més ampli a nivell social. Si el nostre objectiu és, en darrera instància, convèncer a la població mundial que hem d'acabar amb tot l'ús d'animals, hauríem de tractar el veganisme com una qüestió de justícia social i no hauríem d'animar la gent a continuar pensant en els animals com a productes que podem consumir amb moderació. Hem d'anar amb compte amb el fet que la nostra defensa dels animals no perpetuï les opinions opressives sobre els animals no humans, cosa que, en darrera instància, aniria en detriment seu.


[1] Mitchell, T., & Daniels, D. (2003). “Motivation” in W. Borman, D. Ilgen, J. Klimoski (Eds.), Comprehensive Handbook of Psychology: Industrial Organizational Psychology (Vol. 12, 225-254). Nova York, NY: Wiley.

[2] Locke, E., & Latham, G. (1990). A Theory of Goal Setting and Task Performance. Englewood Cliffs, NJ: Prentice Hall.

[3] Locke, E. A., & Latham, G. P. (2002). “Building a practically useful theory of goal setting and task motivation. A 35-year odyssey.” American Psychologist, 57, 705-717. http://dx.doi.org/10.1037/0003-066x.57.9.705.

[4] Kanfer, R. (1990). “Motivation theory and industrial and organizational psychology” in M. D. Dunnette & L. M. Hough (Eds.), Handbook of Industrial and Organizational Psychology (2nd ed., vol. 1, 75-170). Pal Alt, CA: Consulting Psychologists Press.

[5] Locke, E. A Theory of Goal Setting.

 

Text original en anglès: Psychology and Long-Term Goals in Vegan Advocacy

12 d’octubre de 2022

És correcte que els vegans mengin ostres, musclos i altres bivalves?


 


M’agradaria aportar algunes breus reflexions sobre aquesta controvèrsia.

La primera és que hi ha evidència científica que apunta al fet que els bivalves podrien estar dotats de sentença; si bé és cert que encara no en tenim una gran certesa i que les proves en relació a aquest tema no tenen la mateixa consistència que en el cas d'altres animals amb un sistema nerviós més complex. Penso que seguint el principi de precaució hauríem d'evitar usar-los. Si fóssim en un cas de pura supervivència com el famós cas imaginari de l’illa deserta aleshores seria més apropiat recórrer al consum de bivalves abans que el de crustacis, insectes, peixos, rèptils, aus i mamífers, que són animals que sí que sabem amb força certesa que estan dotats de consciència sensitiva.

La segona és que si les ostres, musclos i altres mol·luscs similars fossin en efecte éssers conscients llavors no es tracta solament que no sigui correcte que els vegans els emprem de menjar, o que els fem servir en qualsevol altra forma, sinó que en general això no seria correcte per a ningú que sigui un agent moral. Els vegans no tenen deures morals particulars pel fet de ser vegans. Els vegans defensen un principi ètic que és aplicable a tots els agents morals –tots hauríem de ser vegans. El veganisme no és una opció que hom pugui èticament descartar sinó que és un imperatiu moral.

La tercera és que l'existència del dolor no vol dir que estigui bé usar o matar animals si no els causem dolor. El debat se centra sovint en si els animals senten dolor; quan la qüestió rau en si poden sentir. El dolor és una manifestació primària de la consciència; entre moltes altres. Els éssers conscients volen evitar el dolor i preservar la vida. La sentença és un dispositiu biològic sorgit de manera evolutiva per a fomentar la supervivència de l’organisme animal. Els éssers conscients tenen voluntat i intencions. Per tant, usar-los i assassinar-los no és moralment justificable perquè suposa tractar subjectes com si fossin objectes.

La quarta és que he comprovat que els que defensen que està bé menjar bivalves no són vegans; són benestaristes —partidaris de la doctrina del benestarisme. Són benestaristes aquells que estan darrere de la promoció del consum de bivalves. S'autoanomenen «vegans» perquè suposadament no consumeixen productes d'origen animal, però ja s'ha vist que ni tan sols compleixen aquest requisit. Els benestaristes segueixen les idees de Peter Singer i afirmen que «el benestar és el que importa» i que es preocupen pel benestar dels animals. Tanmateix, aquesta filosofia, a part d'ignorar principis ètics com la igualtat i la llibertat i el valor inherent dels individus, és incompatible amb el veganisme.

En conclusió, la resposta meva més breu a aquesta controvèrsia és no. La resposta més llarga donaria gairebé per a escriure un llibre. La resposta concisa és la que acabo d'exposar.

 

16 de juny de 2022

Sobre el fet de denominar els objectes com a «vegans»


No està pas malament ni és un error que en un context col·loquial ens referim a un objecte com a vegà per tal d'abreujar que és apte per a vegans. Però si en un context més formal diem que aquest objecte és vegà quan volem dir que és vegetal o que no conté substàncies d'origen animal, aleshores sí que ens expressem incorrectament.

Vegà no significa ni vegetal ni res que sigui pròpiament material. Vegà vol dir que t'oposes a l'explotació animal perquè la consideres una injustícia equivalent a l'esclavitud humana. A banda que un objecte pot ni tan sols ser vegetal i ser apte per a vegans. Però igualment el veganisme no fa referència a cap substància concreta. El veganisme vol dir que hem de rebutjar l'explotació animal per ser una injustícia. Això és un principi ètic; no és un objecte material.

Si parlem de manera estricta, els objectes no poden ser vegans. Tan sols les persones poden ser veganes; més concretament aquelles persones que abans de res són agents morals. Per extensió, podem dir que llur dieta és vegana o que el seu pensament és vegà, en referir-nos al comportament que està motivat per seguir el principi del veganisme. Però un objecte, encara que hagi estat elaborat per vegans seguint el principi del veganisme, no pot ser vegà. El veganisme és un principi ètic, que condueix a una manera de pensar i comportar-se, i solament les persones poden pensar i actuar moralment.

El veganisme és en essència una manera de pensar. El veganisme significa pensar que els animals no existeixen per a servir els humans i que no han de ser tractats com a mitjans per als fins humans. El veganisme es defineix, doncs, com un principi moral. El veganisme no és sinònim de vegetal ni tan sols és sinònim de no emprar animals. Algú pot decidir no fer servir animals per motius aliens a l'ètica; per una simple qüestió pràctica o per religió. Veganisme és pensar que és immoral que usem els animals com els nostres recursos. Aquest pensament condueix inevitablement a una forma de conducta.

Si una persona decideix no fer servir animals perquè creu que se li ha aparegut l'arcàngel Gabriel i li ha ordenat que no usi animals aleshores aquesta persona no és vegana. Aquesta persona no considera que és immoral que els animals siguin tractats com a mitjans per als fins humans sinó que pensa que ha de seguir les ordres de determinats éssers sobrenaturals per aconseguir la salvació de la seva ànima. Això no és veganisme. Passaria el mateix si algú decidís rebutjar l'ús d'animals perquè creu que és perjudicial per a la salut o per al medi ambient.

Les persones poden ser veganes. Les conductes que realitzen, com la seva alimentació, poden ser anomenades veganes mentre es refereixi a una expressió directa de la seva personalitat; més concretament al seu pensament moral. Però un objecte, el que sigui, no pot ser vegà. Parlar de «roba vegana» o de «menjar vegà» té tant de sentit com parlar de «roba feminista» o «menjar feminista».

Si estem compromesos amb el veganisme d'acord amb la seva definició original llavors crec que seria bo que miréssim les expressions que diem i les maneres de parlar. Seria bo que aprofitéssim l'ocasió per a explicar el significat correcte del veganisme segons va ser acordat pels seus fundadors, que és el que li dóna un caràcter peculiar al mot i allò que el fa correspondre amb els principis ètics bàsics.

 

30 de març de 2022

I què passa amb la resta d'injustícies que no són explotació?


El veganisme va ser definit de manera explícita amb el propòsit d'oposar-se a la dominació i explotació sobre els animals. Aquesta és la injustícia fonamental que hi ha en la nostra relació amb els altres animals i que mereix una atenció particular per a poder resoldre-la. El veganisme té un sentit molt específic que fa referència exclusivament a la injustícia de l'explotació animal. Això no vol dir que no haguem de reconèixer i afrontar l'existència d'altres injustícies, però sí que hem de reconèixer que el veganisme se centra en una sola injustícia.

Per assumir una visió completa sobre tots els problemes morals del món no cal tergiversar el veganisme. Per aquesta perspectiva global ja tenim la filosofia dels Drets Animals. Aquesta doctrina filosòfica, de la qual forma part el veganisme, abraça totes les qüestions morals a més de l'explotació d'éssers sentents. Si bé, tinguem en compte que la major part de la violència i els danys que cometem sobre els animals entra dins d'un context d'explotació i tan sols alguns determinats casos particulars —com la contaminació i la destrucció dels hàbitats naturals— caurien fora de la instrumentalització dels animals.

Com els Drets Humans no concerneixen solament al dret de no ser esclau, la filosofia dels Drets Animals no es limita solament al dret a no ser propietat. Això no obstant, l'abolicionisme de l'esclavitud humana és un moviment particular que se centra sols en la violació d'aquest dret fonamental que és el dret a no ser esclau. Pretendre que l'abolicionisme de l'esclavitud humana inclogui altres qüestions seria distorsionar-ne el propòsit. El mateix passa quan es tracta de veganisme.

Per descomptat, hi ha altres injustícies que afecten els animals a més de l'explotació, però, com les afrontarem correctament, d'una manera justa i raonable, si primer no deixem de considerar les nostres víctimes com a objectes, recursos i éssers inferiors? En tant que no reconeguem que els altres animals que senten són persones no és possible que adoptem una perspectiva que tingui en consideració els seus interessos de forma igualitària als nostres.

La violència sobre els animals per motius diferents de l'explotació no concerneix directament al veganisme. Tot i això, mentre no hi hagi un qüestionament seriós de la cosificació i instrumentalització que fem dels animals no sembla gens clar que puguem aturar els altres danys i perjudicis que provoquem sobre els animals, ja que la desconsideració pels interessos dels animals té la seva arrel precisament en la creença que els animals són mitjans per satisfer els desitjos humans i, per tant, que no tenen un valor moral intrínsec que hem de respectar.