Drets Animals i el futur

En aquest article publicat l'any 1996, l'advocat i activista Gary Francione argumentava sobre la necessitat d'un nou enfocament en el moviment modern pels drets animals, sorgit a la dècada dels 70. Un enfocament basat en la responsabilitat individual de cadascun de nosaltres; en la importància decisiva de l'activisme educatiu; i en una veritable coherència amb els principis ètics en què es basen els ideals i aspiracions que diem defensar.

Així mateix, també alertava sobre el perill del fet que el moviment fos anul·lat des de dins per convertir-se en un negoci de les grans corporacions animalistes per al seu propi benefici. A dia d'avui, considero que les seves prediccions no podrien haver estat, per desgràcia, més encertades. Si exceptuem alguns col·lectius de base, en general l'animalisme és una activitat econòmica més, assentada dins de la pròpia explotació animal, i els grups animalistes són empreses que venen compassió i solucions negociades amb els explotadors, a canvi de socis i diners. I no tenen cap intenció d'eradicar el prejudici especista i la cultura de la violència que rau al si de la nostra societat.

A banda d'això, Francione també reflexiona sobre altres assumptes no menys importants. I encara que la proposta que presenta ja no és nova en el temps cronològic, els punts que reivindica continuen pendents i conserven la mateixa validesa i vigència. Per això, ho comparteixo aquí, amb l'esperança que cada cop més activistes prenguin consciència que no podem solucionar el greu problema de l'explotació animal si no no adoptem abans l'enfocament correcte i no solucionem primer els nostres propis problemes interns.

**************

DRETS ANIMALS I EL FUTUR

Gary Francione

1996

«Cada cop hi ha més gent que demana que ens identifiquem amb el “moviment pro drets dels animals”. Més i més gent deixa de banda la carn i els productes animals; més i més persones rebutgen l'ús d'animals en experiments biomèdics; més i més persones ara accepten que siguin quins siguin els beneficis educatius que brindin els zoològics, aquests no poden justificar el que realment són: presons animals.

Les investigacions recents demostren que la majoria de la població mostra suport a la posició dels drets dels animals, i la majoria s'horroritzen quan s'assabenten dels detalls exactes de com és portada la carn als seus plats. Però alhora ara hi ha més animals que mai usats en maneres més horroroses que abans.

Tan sols als Estats Units, més de 8.000 milions d'animals són emprats com a aliment cada any. Aquests animals són transformats en carn mitjançant un procés conegut com a ramaderia intensiva, la qual es caracteritza per usar pràctiques que no poden ser descrites d'altra manera que barbàriques. Els porcs passen les seves vides en estables, incapaços de girar-se o escapar a la lactància de les contínues ventrades que són obligades a tenir; els vedells viuen confinats en petites gàbies a la foscor, sense finestres; les gallines ponedores són ficades de quatre en quatre en gàbies de 12 polzades quadrades ((NdT: 30,48 cm quadrats)); els pollastres destinats a servir com a menjar són emmagatzemats de manera que el canibalisme i les malalties maten moltes d'aquestes aus.

Els animals continuen essent emprats en estrafolaris i sovint horrorosos experiments en els quals són amuntegats, disparats, electrocutats, cremats i mutilats. La llei diu que no cal usar anestèsia si aquesta interfereix amb els resultats dels experiments. I és en els mateixos investigadors en qui recau la decisió de quina mitigació del dolor pot interferir amb els seus experiments.

Els investigadors diuen que els animals són com nosaltres, i que ens cal usar-los per entendre i tractar les nostres malalties. Però aquests mateixos investigadors diuen que els animals no són com nosaltres, així que no hem de tenir cap consideració moral sobre la seva explotació. I, encara que hi hagi gairebé una acceptació universal de la noció que no podem provocar patiment innecessari als animals, continuem fent-los servir en tota mena de contextos en què no podem ni tan sols posar el benefici com a pretext. Per exemple, cada any en el dia del treball a Hegins [Pennsilvània] els caçadors paguen al voltant de 100 dòlars cadascun pel privilegi de disparar, lesionar i finalment copejar fins a la mort a aproximadament 8.000 coloms.

Les corts de Pennsilvània han de rebutjar permetre aquesta conducta que viola la llei anticrueltat de l'estat. Molts defensors dels animals comprensiblement tenen una sensació de derrota. El sistema no sembla respondre'ls, malgrat cada cop n'hi hagi més com nosaltres, (més que mai abans) i tot i així aquells que donen suport a l'explotació animal encara vénen amb cap altra justificació de l'ús animal que la que és tradicional o natural —les mateixes explicacions buides que s'han repetit al llarg de la història humana per tal de justificar virtualment cada forma d'opressió social. Potser els defensors dels animals hem fallat en apreciar l'enormitat del problema.

El fet és que aquest país i molts altres països industrialitzats depenen profundament de l'explotació animal per a sustentar la seva actual estructura econòmica. El fet és que depenem més de l'explotació animal del que depenien els estats del sud dels Estats Units de l'esclavatge humà. Els altres animals són les nostres propietats, i molts animals, com vaques, cavalls, criança d'estirp, animals transgènics, i cavalls de carreres, són particularment valuoses formes de propietat. Si bé hi ha lleis que suposadament protegeixen els animals no humans, aquestes lleis majoritàriament requereixen que els tribunals jutgin els interessos de propietat dels amos. Al cap i a la fi, els no-humans són la nostra propietat, i quin sentit té permetre que la nostra propietat es mantingui en conflicte amb nosaltres?!

Així que, encara que hi hagi més gent que s'interessi pels animals i el medi ambient, és petit el progrés que s'obté a causa d'aquells que donen suport a l'explotació animal i als governs que existeixen per a servir els seus interessos ja que tenen molt a perdre i no cedeixen ni un centímetre. Però hi ha senyals que el pèndol pot, en un context general, balancejar-se i tornar.

La gent comença a adonar-se que la democràcia és assaltada pels interessos especials de les corporacions. La gent ja comença a cansar-se del ressorgiment del racisme i de l'antisemitisme. La gent està cansada del desenfrenat i poderós sexisme que preval a la nostra cultura. La gent s'assabenta cada cop més que els nostres suposats representants al congrés no són més que peons del poderosos i són tan mancats d'integritat que atacaran l'assistència social a les mares com una pèrdua financera en una economia que gasta més en unes poques noves joguines de guerra que el que gasta en el sistema complert de benestar social cada any. La gent vol un canvi.

Més i més gent es preocupa per la importància de la justícia social i la no-violència general. Molta gent es va oposar a la guerra del Golf; sovint no ens n'assabentem perquè els mitjans de comunicació són controlats per les mateixes corporacions que fan bombes i les llencen sobre moltíssima gent i animals. El canvi vindrà, tard o d'hora. Solament podem esperar que sigui més aviat que tard. Tan sols podem esperar que sigui sense violència. Ens hem de qüestionar nosaltres mateixos, però si aquesta esperança és en si mateixa moralment justificable en vistes de la violència que hem causat i tolerat que fos causada per aquells que diuen actuar a favor nostre.

Si el moviment a favor dels drets dels animals ha de sobreviure al fuet dels explotadors dels animals, i si el moviment ha d'aparellar tant la pròpia energia interna com el nivell general de desgrat polític, al moviment li cal una nova estratègia i una reorganització a la llum del nou ordre mundial. Ara és el moment de desenvolupar un apropament no violent i radical cap als drets dels animals com a part d'un programa de justícia social de conjunt. La solució no serà simple, però hem de començar. Considereu els següents consells:

1. Hem de reconèixer que si els drets dels animals signifiquen alguna cosa, això vol dir que no hi ha cap justificació moral per a qualsevol institucionalització de l'explotació animal. Molta gent creu que com més es preocupi una persona pels animals, aquesta cura la converteix en un defensor dels drets dels animals. Però això no és més que, en el mateix sentit, el preocupar-se per les dones faci a un feminista. Si els animals tenen drets aleshores els interessos protegits per aquests drets han de rebre protecció i no es poden sacrificar simplement perquè els humans creguin que hi ha beneficis per a ells mateixos que pesen més que el perjudici per als animals. No podem parlar simultàniament dels drets dels animals i de la matança humanitària d'animals.

2. Ens cal revalorar el moviment com un moviment d'activistes populars i no d'activistes professionals que cerquen finançar les seves pròpies organitzacions animalistes. Tot i que és important donar suport financer als esforços dignes; no n'hi ha prou amb donar diners, i donar-los als grups equivocats pot fer més mal que bé. Principalment ajudeu grups locals amb els que ja treballeu, o que operin a la vostra àrea. El canvi social significatiu s'ha de produir a nivell local.

3. Ens cal reconèixer que l'activisme es pot presentar de diferents maneres. Molta gent creu que no poden ser bons activistes si no poden ajudar que hi hagi campanyes cridaneres, de vegades embolicades en la promoció de la legislació o de grans plets. Hi ha moltes maneres d'activisme i una de les més poderoses és l'educació. Tots nosaltres vam ser educats i ens va caldre educar els altres —un per un. Si cadascun de nosaltres eduquéssim cinc persones cada any sobre la no-violència personal i social, els resultats multiplicats en 10 anys serien sorprenents. Aquells de nosaltres que hi estiguem involucrats hem d'assolir més audiències —en ràdio, televisió, als mitjans impresos, a les aules educatives o en el context de manifestacions pacífiques per ensenyar sobre la no-violència com un paradigma de justícia. Però és molt important adonar-nos que aquests problemes són massa importants per delegar-los a algú altre.

Nosaltres —cadascú— té l'obligació de vetllar per la justícia per a totes les persones: humans i no humans. I nosaltres —cadascú— podem ajudar a aquest efecte en una lluita diària si compartim les nostres idees amb aquells amb qui estem en contacte. Mai no subestimeu el poder individual o de petits grups.

4. Si decidim perseguir un canvi legislatiu, hem de deixar de perseguir solucions benestaristes al problema. El "benestar animal" cerca regular l'atrocitat fent les gàbies més grosses o afegint nivells d'inspecció burocràtica més grans per assegurar-se que aquestes atrocitats siguin "humanitàries." Hem de perseguir unes lleis que cerquin d'abolir formes particulars d'explotació. Els defensors dels animals sempre han de dur fins a les últimes conseqüències el seu objectiu i fer servir totes les campanyes com una oportunitat per educar sobre la no-violència i el rebuig a l'explotació animal institucionalitzada.

5. Hem de reconèixer que hi ha una connexió necessària entre el moviment pro drets dels animals i altres moviments de justícia social. L'explotació animal comporta prejudicis d'espècie, o especisme, i moralment és tan inacceptable com altres criteris irrellevants com ara la raça, el sexe, la preferència sexual o la classe social, a l'hora de determinar la pertinença a l'univers moral.

6. Els defensors dels animals han de deixar de preocupar-se de formar part del corrent principal. Quant ens falta per comprendre que el corrent principal és irremeiablement corrupte! Els defensors dels animals tenen por de ser catalogats com a "extremistes". Però què significa extremista quan gent com Newt Gingrich i Rush Limbaugh són seguits per milions de persones? Quan un home negre a Harlem té menys esperança de vida que un home que viu en una de les nacions més pobres! Quan molts viuen sense assistència mèdica o tan sols amb una mica d'abric o menjar adequat a la nació més rica del planeta! Quan milions d'animals són assassinats sense cap altra raó que “tenen bon gust”! Potser ha arribat l'hora que els defensors dels animals se sentin orgullosos de ser anomenats “extremistes.”

Com a conclusió, emfatitzo que el més important és que no podem continuar d'esperar que els altres resolguin l'enorme problema a què ens enfrontem. Hem de treballar amb altres que comparteixin les nostres idees, però no podem mai ignorar o subestimar les nostres capacitats o responsabilitats –de cada persona– per incidir amb un canvi important a nivell personal i social. I no podem esperar més a una moderació en la feina. El temps corre per nosaltres, pels animals no humans i pel planeta.»

 

                                ***************

               Font original en anglès:

http://www.ivu.org/congress/wvc96/francione.html

        

No, el veganisme no és car

Una de les excuses més habituals que se solen al·legar contra el veganisme és el fet de qüestionar o negar que sigui viable dur-lo a la pràctica. Fins i tot s'arriba a afirmar que es tracta d'una pràctica cara o costosa. Hi ha gent que afirma que és gairebé un luxe i que la majoria no es pot permetre el fet de ser vegà. Tot això, a banda de si el veganisme està racionalment justificat com a principi moral. Per tant, en aquest article analitzarem breument si aquesta crítica té algun sentit.

En primer lloc ens demanem per què encara hi ha tants pocs vegans en proporció amb la resta de la població humana? De vegades s'al·lega que això passa precisament perquè el veganisme és car i solament un petit percentatge de la gent pot permetre's de ser-ho. Però la realitat resulta ser ben bé el contrari. Practicar el veganisme no és més car. De fet, alguns estudis indiquen que eliminar els productes d'origen animal és econòmicament més barat, sempre que els substituïm per vegetals de cultiu eficient. Malgrat això, com intentaré argumentar una mica més endavant, les motivacions econòmiques no són les que motiven l'existència de l'explotació animal.

Qualsevol persona una mica versada en economia sap que els productes d'origen animal no reflecteixen en el preu que tenen el seu cost real. Tots aquests productes, en major o menor mesura, estan fortament subvencionats per l'Estat perquè siguin assequibles al poder adquisitiu dels consumidors mitjans, atès que n'hi ha una gran demanda social.

Aquesta demanda s'explica per diversos motius. En particular, s'explica perquè la majoria de gent creu erròniament que cal consumir aquest tipus de productes per a poder viure. També en part és una conseqüència de la mentalitat especista. Si pensem que els altres animals existeixen per estar al nostre servei, llavors així serà com ens hi relacionem.

Centrant-nos específicament en l'àmbit de l'alimentació, és més car un quilo de cigrons que un quilo d'ous? És més car un quilo de pasta que un de carn animal? És més car un litre de llet que un litre de suc? Doncs no. Pràcticament a tot arreu els vegetals solen ser en general més barats que els productes d'origen animal.

A les poblacions humanes menys desenvolupades tecnològicament, on és present la mateixa mentalitat especista que en qualsevol altre indret, esclavitzar animals per obtenir-ne un benefici econòmic és realment un luxe. Tan sols un petit percentatge d'humans poden fer-ho i en general resulta molt més barat cultivar la terra i consumir vegetals directament que alimentar els animals per després fer-los servir de menjar.

Els animals que són esclavitzats han de ser alimentats amb productes de l'agricultura o bé cal tenir a la seva disposició un extens sòl fèrtil del qual poder menjar —un sòl que podria ser emprat per cultivar vegetals. Per una simple regla de tres, és menys costós consumir directament els productes de la terra.

És veritat que si fem un cop d'ull als productes específics de botigues veganes, molts tenen un relatiu preu alt, però això passa perquè, en part, són productes d'importació, que majoritàriament provenen d'agricultura ecològica, i que existeix molt poca oferta encara en comparació amb la resta del mercat. No obstant això, un vegà pot fer la seva compra alimentària a qualsevol mercat normal on hi hagi diversos cereals, llegums, fruites i verdures. En tot cas, com més vegans demanin productes aptes per a vegans, més oferta d'aquests productes es crearà al mercat.

Si deixem de banda l'ètica, i únicament ens preocupem pels nostres interessos particulars, segurament ens resultaria més barat matar un ésser humà i trossejar-lo per consumir el seu cos que comprar cadàvers i secrecions d'altres animals al mercat. Però... que potser pel fet que una cosa ens resulti més barata econòmicament que una altra significa que és correcta èticament? Sembla evident que no. No està bé fer als altres allò que no voldríem mai que se'ns fes a nosaltres mateixos. No hi ha cap preu que pugui pagar el fet d'esclavitzar o assassinar algú, sense importar la forma o les condicions en què es dugui a terme.

Molta gent es demana aleshores per què continuem usant els animals si no en tenim cap necessitat i ens resulta més barat consumir vegetals? Als humans no ens cal emprar els animals per poder viure. Si els fem servir no és per una necessitat vital, sinó per prejudici.

Si som especistes sentirem la tendència de posar en pràctica els nostres prejudicis i voldrem continuar fent servir els altres animals encara que no ens calgui; per prejudici. La nostra manera de pensar precedeix la nostra manera d'actuar. Si pensem que els animals no humans són al món per a satisfer les nostres necessitats aleshores posarem en pràctica aquesta creença.

La raó per la qual el percentatge de vegans és encara tan petit es deu principalment al fet que vivim en una societat especista que ja en la nostra infància ens adoctrina en la idea que els humans som 'superiors' als altres animals i que estem legitimats a usar-los per als nostres fins.

Un cop ens han inculcat aquests prejudicis és molt més difícil qüestionar l'especisme i l'explotació que exercim sobre els no-humans. Tot i que també és cert que influeix, per una banda, la inèrcia de continuar fent el mateix hàbit que s'ha fet sempre. La inèrcia és una tendència comuna en tots nosaltres.

A vegades també passa que en alguns casos certs productes d'origen animal poden resultar més barats que els d'origen vegetal, per exemple: el sèu pot resultar més barat que l'oli de coco a l'hora de produir sabons. En això hi influeixen factors locals, econòmics i polítics, que no necessàriament tenen a veure amb el cost real de cada producte. En general, el cultiu de vegetals és econòmicament més eficient que l'explotació d'animals. A més a més, els estudis assenyalen que una aplicació global del veganisme comportaria un impacte ambiental menor que l'explotació animal.

Aquests són bàsicament els motius pels quals es continuen fent servir els altres animals encara que els humans no en tinguem cap necessitat: inèrcia, prejudici i comoditat. Per tant, si primer no canvia la nostra mentalitat, i ajudem els altres a canviar la seva, llavors res no canviarà realment.

En definitiva, portar el veganisme a la pràctica no és car. A ningú no se li aplica un impost o una recàrrega econòmica pel fet de ser vegà. Amb una mica de planificació pot resultar fins i tot més barat per a la butxaca, sense perdre qualitat. Tot i que és important recordar que el principi del veganisme no s'aplica solament a l'alimentació sinó a tots els àmbits de la vida: feina, vestimenta, transport, higiene, lleure...

Si encara no ets vegà, tria el veganisme. Pren la decisió. És senzill si tens la motivació de respectar els animals i, el que és més important: el veganisme és la decisió correcta que hem de prendre en tant que els animals tenen un valor moral. Si no som vegans, aleshores participem en l'explotació dels animals i els animals ho paguen amb l'únic que tenen: la seva pròpia vida.

Sobre la violència en un moviment per la pau

Des de la meva experiència, en els anys que porto fent activisme per la promoció del veganisme, he arribat a la conclusió que un dels problemes més grossos que enfronta el moviment és la manca de coherència entre el que haurien de ser els principis de la filosofia dels Drets Animals i la pràctica d'aquests principis en l'activisme.

Els principis bàsics de què parlo són simples i són els següents:

[1] La capacitat de sentir -la sentença- és l'únic criteri vàlid per a determinar la inclusió d'un individu a l'esfera de la moralitat.

[2] Els animals que tenen la capacitat de sentir són sentents, per tant han de ser considerats com a pacients morals, és a dir, com a èticament rellevants.

Aquests principis semblen simples però les implicacions que tenen sobre la manera com hauríem de veure el món sembla que passen desapercebudes per a la majoria. La filosofia dels Drets Animals es refereix a tots els animals que senten, i no solament als no humans.

Si de fet els animals són sentents i això vol dir que mereixen ser acceptats com a individus amb valor inherent, i si de fet l'ésser humà és sentent, aleshores això vol dir que l'ésser humà també posseeix valor inherent i que no ha de ser tractat com un mer recurs, una cosa, una mercaderia o, en última instància, un simple mitjà per a un fi. Que un ésser tingui valor intrínsec vol dir que és un fi en si mateix i que no hem d'ignorar aquest valor per forçar sobre d'ell un altre valor de tipus utilitari.

Dit d'una altra manera, quan jo va esclavitzo una vaca per a violar-la i així embarassar-la a la força, li trec el fill per a portar-lo a l'escorxador i després robo la llet que el seu cos produeix per a aquest fill que li he pres, llavors estic bandejant el valor intrínsec tant d'aquesta vaca com del seu fill per imposar tan sols el valor utilitari que implica lucrar-me amb ells –o en última instància, el valor utilitari del meu paladar gaudint amb el sabor dels seus cossos o secrecions.

Si acceptem que està malament fer això, llavors igualment ha d'estar malament ignorar el valor inherent d'un ésser humà per tractar-lo solament com un mitjà per a un fi.

Quan un activista agredeix un altre ésser humà —encara que solament sigui verbalment— l'està tractant com un simple recurs. Pot ser que aquest humà sigui usat com un mitjà per a fer catarsi, una actitud força estesa en el moviment encara que la majoria dels activistes no ho reconegui així. Sovint, aquestes actituds violentes, agressives, són dutes a terme "en nom dels animals".

Aleshores, quan fem alguna cosa en nom dels animals —"pels animals"— sembla que tot és vàlid i possible. Pots insultar algú, amenaçar-lo, colpejar-lo o destruir-ne la propietat privada; i atès que ho has fet "pels animals" no hi ha cap activista al món que pugui dir-te res o serà titllat de traïdor de la causa, o potser de burgès o divisionista.

L'assumpte és que les persones que adopten aquestes actituds d'agressivitat en contra d'altres humans, típicament caracteritzats com a explotadors d'animals, no volen reconèixer diverses incoherències en el seu pensament. O sigui:

Si ets violent amb un altre humà "en nom dels animals" estàs precisament veient l'humà com un mitjà per a un fi, essent aquest fi el suposat alliberament animal. En aquest sentit, "pels animals" tot s'hi val i quan deixes enrere la consideració pels així anomenats explotadors d'animals ja no és possible posar límits al que un activista pot fer. La justícia no pot ser justícia-a-mitges o deixa de ser justícia.

Els anomenats explotadors d'animals no són solament els carnissers, els vivisectors o els amos de les empreses de la indústria animal sinó que a més ho són tots aquells que conscientment o inconscientment participen en l'explotació dels altres animals per al seu benefici o satisfacció. Si la nostra mare —o el nostre pare— rebutja ser vegana, llavors clarament és una explotadora d'animals. I si pensem que és acceptable insultar, amenaçar o danyar la propietat dels explotadors, aleshores hem d'insultar, amenaçar o destruir la casa de la nostra mare —la mateixa casa on probablement alguns activistes encara viuen. Si no ho fem és perquè sentim un aferrament especial per la nostra mare —a diferència del vivisector— que ens impedeix fer-li mal. Però la justícia no es pot basar en l'aferrament emocional que jo tingui amb un individu en especial, perquè aleshores deixa de ser justícia. O és per a tots o no és justícia.

El veganisme és, al capdavall, una crida per a la pau. Atès que els principis dels Drets Animals ens diuen que cap animal no ha de ser tractat com la nostra propietat i que cadascú ha de ser lliure per a viure la seva pròpia vida —i no ser la nostra mercaderia— aleshores el què diem és que la violència és injustificada. Si la violència es justifica sota algun mitjà llavors existiria una raó potencial per a explotar altres animals. Però aquesta raó no existeix. El veganisme es fonamenta en la idea que la violència contra un altre ésser sentent és injustificada i que aquesta s'ha d'acabar.

Fer una diferència entre humans i no-humans, com si els Drets Animals s'apliquessin tan sols als segons, és una actitud especista, vulgui o no vulgui acceptar-se. L'humà és un animal i indubtablement mereix estar inclòs dins dels Drets Animals. Si no hi fos, llavors no estaríem destruint la jerarquia sinó solament reacomodant-la. És més, els tipificats com a explotadors d'animals quedarien a baix a la nova jerarquia mentre que els activistes pels animals quedarien a dalt, òbviament, resguardant l'statu quo. Això és evidentment indesitjable —a més d'impossible actualment— i incoherent amb els principis que diem defensar.

Es fa evident quan aprofundim una mica en els discursos i arguments de molts activistes que validen la violència contra altres humans "en nom de l'alliberament animal", que a sota s'amaguen la ira, la frustració i la impotència per saber-se limitats davant d'una empresa tan grossa com és expandir la consciència vegana. Però no ens hem de deixar portar per aquests sentiments —ni per la misantropia— perquè en fer-ho novament veiem els altres animals com un mitjà per a un fi, el qual és descarregar les nostres emocions, fer catarsi, sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, per ser “herois de la Terra", "lluitadors per la llibertat", i altres denominacions poc humils.

A més d'acceptar que no hi ha un únic moviment animalista, —no totes les organitzacions ni tot l'activisme promouen el mateix, és a dir, no tots promouen la igualtat entre tots els animals, l'ètica de drets, ni l'adopció del veganisme com a base per a aquest activisme—, és en la construcció d'aquest moviment en allò que ens hem d'enfocar perquè la indústria de l'explotació animal no s'acabarà demà, ho vulguem o no, fem el que fem.

Si la nostra motivació és purament emotiva i el que pretenem és lliurar-nos de la ràbia que allotgem en contra dels infames explotadors d'animals —encara que no ho reconeguem o no ho sapiguem— quan ens encaminem rumb al laboratori de vivisecció o a la granja de visons aleshores caiem en la mateixa dinàmica que sustenta la mercantilització animal. Actuem d'una manera molt semblant de la que diem estar en contra. Tractem els animals com un mitjà per a desfogar la nostra angoixa. Estem, en definitiva, oblidant les víctimes i actuant egoistament.

El mateix passa quan els activistes que practiquen l'anomenada "acció directa" es dediquen a alliberar animals esclavitzats sense preocupar-se pels mateixos animals que alliberen ni per les conseqüències directes per a altres animals innocents que aquests alliberaments puguin tenir.

D'altra banda, fins i tot si tinguéssim un exèrcit d'activistes no n'hi hauria prou per a enderrocar la jerarquia humana sobre els altres animals, destruir totes les indústries d'explotació animal i a més mantenir aquest ordre al llarg del temps. I no seria desitjable. No hem de reordenar els blocs de la piràmide; l'hem de desarmar.

Els vegans no som especials; no som els protectors o els guardians dels animals. Simplement som allò que la norma hauria de ser. Som persones comunes i corrents que un dia prenem consciència sobre la violència i esclavitud a què són sotmesos els altres animals a la societat actual i decidim que allò està malament, que ha de canviar. Si nosaltres hem pogut fer aquest canvi, molts altres ho podran fer. Els hem d'educar, no provocar un conflicte amb ells, inútil i molts cops contraproduent de cara a aconseguir un món vegà.

El sentiment d'urgència és comprensible. Essent conscients de l'enorme quantitat d'animals que pateixen cada segon, sentim sovint que hauríem de fer alguna cosa immediatament. I certament ho podem fer, però no a través de la ira, la frustració o la violència.

És millor que acceptem això immediatament: per als animals explotats que pateixen avui, sempre arribem tard. Així com per als que van morir fa deu anys o per els que moriran demà, sempre és massa tard. Per a ells no existeix l'enaltit alliberament animal, no mentre romanguin sota la cura —llegeixi's dependència— d'un ésser humà. Ells sempre seran esclaus d'alguna manera, encara que els tractem bé.

Tot i això, però, hi ha alguna cosa que podem fer per canviar la situació. Deixar de portar esclaus al món i no donar suport a l'explotació animal. Revisem quins són els nostres principis.

    Primer; cap animal no ha de ser tractat com la nostra propietat. Els altres animals han de ser lliures amos de les pròpies vides. No els tractem com a mers recursos aleshores, ja siguin humans o no.

    Segon; centrem els nostres esforços en educar en el veganisme. El veganisme no és solament una fantasia que existirà en un món utòpic i en un futur llunyà. El veganisme existeix ara. Cada vegà salva desenes animals cada any. Cada vegà crea una estela de difusió del veganisme al voltant dels qui el coneixen. Això és molt important. L'educació vegana és l'única cosa efectiva que podem fer tant per salvar altres animals com per construir un moviment sòlid que finalment acabi amb l'explotació animal.

El nostre temps i els nostres recursos són limitats. No ho podem fer tot i no tot és eficient ni coherent amb els principis dels drets animals. Hem de triar, per tant, el més eficient: educació vegana.

    Tercer; els activistes que validen la violència per l'alliberament animal argüiran que "amb l'educació no n'hi ha prou" o fins i tot que "no serveix per a res". Aquest argument cau per si mateix atès que tots nosaltres hem canviat gràcies a l'educació! Ningú ens apunta a la templa amb una arma perquè no mengem productes animals. Nosaltres hem estat conscienciats. La resta també ho pot ser. Però cal propiciar-ho. Quan triem fer una altra cosa diferent, realment escollim no fer educació vegana.

Els animals no poden lluitar pels seus drets i depenen de nosaltres perquè ho fem. L'opinió pública ho és tot per a ells. Si la gent ens sent predicar no-violència mentre practiquem la violència, què pensaran? Ens desestimaran, i amb nosaltres al veganisme. Un moviment per la pau no ha de predicar-la, sinó que ha de viure-la.

És certament desafortunat que hi hagi tants activistes que no comprenguin que la filosofia del veganisme i els Drets Animals són abans que res una ètica de no-violència, i es comportin de vegades d'una manera inadequada. Desitjo sincerament que recapacitin, com jo mateix vaig fer aprenent dels meus errors en el passat.

 

Coherència en la pràctica del veganisme

«És en la pràctica on l'home ha de demostrar la veritat, és a dir, la realitat i el poder, la terrenalitat del seu pensament.» — Karl Marx

L´existència de la indústria d'explotació animal depèn principalment del nostre consum. Així doncs, si volem acabar amb la violència vers els animals hem de començar nosaltres mateixos i fixar-nos en què consumim cada dia.

No hauríem d'oblidar -si tenim consideració per tots els animals, independentment de la raça, el sexe o l'espècie- que un producte amb substàncies d'origen animal sempre suposarà l'explotació d'altres individus; encara que aquesta explotació no es produeixi en un laboratori i sí en una granja.

A vegades pot passar que comprem productes que no han estat "testats en animals" però que sí que porten ingredients d'origen animal. En aquest cas no hi ha cap diferència i, comprant-lo, participem igualment en l'explotació animal.

Un segell que indiqui que un determinat producte és "no testat" no adverteix si el producte porta substàncies d'origen animal ni tampoc implica que n'estigui lliure. Potser no ha estat testat en animals no-humans però els seus ingredients poden provenir de l'escorxador.

Això demostra la decisió de les campanyes monotemàtiques que, en aquest cas, solament se centren en l'experimentació però s'obliden dels ingredients. És a dir, ignoren el veganisme. L'organització AnimaNaturalis n'és un desgraciat exemple. Aquesta organització benestarista anima la gent a consumir marques que "no testen" però que usen ingredients d'origen animal.

Aquesta informació està mal enfocada. No sols és important saber si una empresa experimenta amb animals sinó que és igual d'important saber si inclouen substàncies d'origen animal en els seus productes. Comprar un producte d'una empresa que suposadament no experimenti però que inclogui ingredients d'origen animal és donar suport a l'explotació animal.

No val com a excusa dir que "hi ha gent que no vol ser vegana però així almenys compren productes no testats" perquè aquest tipus de consum no evita l'explotació animal i, a més, la gent pot canviar d'opinió. Les persones no són immutables. El que és clar és que si nosaltres no els motivem i ajudem que canviïn cap al veganisme llavors probablement mai no ho faran.

En motivar-los que comprin productes "no testats" el que realment fem és allunyar-los del veganisme. D'aquesta manera els fem creure que ja fan alguna cosa bona quan no és així. Aquests productes poden portar substàncies d'origen animal -i és segur que algunes les continguin- per la qual cosa es continua finançant l'explotació animal.

Que potser no mirem els ingredients del menjar o de la roba? Qualsevol producte d'higiene, neteja o cosmètica podria contenir substàncies d'origen animal.

Aquestes substàncies no són un "present" que es fa a les empreses, sinó que formen part del negoci de l'explotació animal. Consumir aquestes substàncies és donar diners perquè continuï l'explotació dels altres animals. Però podem evitar-ho si consumim altres productes que no les continguin i, així, pressionar perquè augmenti la demanda de productes sense ingredients d'origen animal.

Hi ha qui diu que trobar al mercat productes que siguin aptes per a vegans és més difícil, però potser això passa, en part, perquè sembla que gairebé ningú no es preocupa per a que n'hi hagi d'aquests productes. Si nosaltres mateixos no els cerquem i els demanem llavors mai no n'hi haurà ni es desenvoluparan.

No hi ha més substàncies d'origen animal als productes de neteja i de lavabo que les que hi ha als productes alimentaris. Realment no són tantes. Les més habituals amb prou feines són una dotzena. No hi estem familiaritzats perquè la majoria d'organitzacions animalistes ignoren el veganisme i tan sols promouen productes "no testats" amb els quals fomenten la creença errònia que comprant aquests productes respectem els animals quan en realitat el que fem és finançar-ne l'explotació a través dels ingredients.

Si volem respectar els animals i no donar suport a la violència que s'exerceix contra ells, hem de revisar els ingredients dels productes de neteja i d'higiene personal —i tots els productes en general que fem servir cada dia— i consumir solament aquells productes que siguin «aptes per a vegans», és a dir, sense substàncies d'origen animal i d'empreses que no facin servir animals per a elaborar i testar aquests productes.

 

Tres versions de l'especisme

«Durant la major part de la història, l'ètica occidental ha estat centrada en els humans. No hi ha, però, cap raó vàlida per restringir l'ètica a la nostra pròpia espècie i en canvi hi ha bones raons per no fer-ho així.» ~ Peter Singer

Per especisme entenem en sentit bàsic la discriminació moral basada en l'espècie. Aquesta discriminació en general s'aplica sobre altres animals que no són humans pel simple fet de no pertànyer a l'espècie humana. El terme va ser encunyat originàriament l'any 1970 pel psicòleg britànic Richard Ryder.

L'especisme és el prejudici més profund i arrelat que hi ha a la nostra societat. En trobem evidents proves fins i tot entre els qui es declaren defensors dels animals.

Des de sempre, els humans han discriminat els seus semblants animals d'altres espècies sense tenir en compte la seva capacitat de sentir i de tenir interessos propis semblants als nostres.

L'especisme és un prejudici que té també unes connotacions una mica més complexes i m'agradaria exposar-ne breument algunes en aquest assaig.

[1] L'ESPECISME COM A PREJUDICI GRUPALISTA

«El tret clau de l'especisme és negar la individualitat dels no-humans. En realitat, cap animal no és reemplaçable. Tant físicament com mentalment, cada ésser sentent és únic. Cada cranc, cada corb, cada mosca és un individu que té una experiència vital única i que mai no tornarà a existir.» — Joan Dunayer

El primer nivell de l'especisme consisteix en anul·lar al nostre pensament l'individu existent i real per substituir-lo per una abstracció conceptual. Ja no tenim en compte l'individu i els seus interessos propis, sinó que el considerem un simple exemplar d'una entitat abstracta que anomenem 'espècie'.

El concepte d'espècie és una abstracció teòrica. A la natura no hi ha espècies; solament hi ha individus més o menys semblants genèticament entre ells. El concepte d'espècie és arbitrari —hi ha moltes definicions d'espècie. És una idea que agrupa els individus segons característiques compartides.

Tots els conceptes són artificials en el sentit que són constructes teòrics que coformem mitjançant la raó. Ara bé, el més important és saber si aquests conceptes són veritables o falsos. És a dir, si corresponen amb la lògica i els fets empírics, ja que ni la lògica ni els fets empírics són conceptes o constructes, sinó realitats objectives a partir de les quals fonamentem la nostra existència i coneixement.

En el cas del concepte d'espècie, el problema és que l'especisme considera que aquest concepte no és una mera convenció sinó que fa referència a un suposat ens real del qual els individus serien una cosa així com meres còpies o reflexos. El mateix que passa amb el cas del racisme. Pel racista, els individus són simples exemplars que imiten una suposada entitat pura racial. Aquesta manera de pensar es remunta almenys a la filosofia de Plató, que tanta influència ha tingut en la nostra cultura.

Els conceptes d'espècie i de raça són vàlids per ser usats en àmbits com ara la ciència. L'error és prendre'ls per éssers reals. No és sols un error a nivell teòric sinó que a la pràctica ha causat milions de víctimes innocents. Les nostres idees i creences influeixen en la nostra manera d'actuar, i aquesta és una de les raons per les quals les anàlisis teòriques són importants (La importància de la teoria) i no merament exercicis intel·lectuals.

No argumento ara que classificar els individus per motius científics tingui res de reprovable. El que dic és que fer distincions morals sobre la base d'aquestes classificacions és injustificat. Distingir entre homes i dones, entre blancs i negres, o entre humans i no-humans, per atribuir-los diferents consideracions morals, és erroni.

Per tant, el primer error fonamental de l'especisme consisteix en creure que l'espècie té alguna rellevància moral —quan ni tan sols existeix a la realitat. Un error semblant al del racisme o el sexisme.

 

[2] L'ESPECISME COM A DISCRIMINACIÓ ARBITRÀRIA

«L'especisme succeeix quan acordem un pes diferent d'interessos similars, sobre la base de la diferència d'espècies.» ~ Gary Francione

L'especisme fa referència específicament a la discriminació sobre la base de l'espècie. Això és, a l'hora d'establir qui mereix consideració moral i qui no en mereix es tindrà en compte sobretot l'espècie a què pertanyi l'individu en qüestió.

L'especisme se sol intentar justificar apel·lant entitats com la intel·ligència o la possessió de l'ànima o la lleialtat a la tribu humana. És cert que alguna vegada es defensa apel·lant a la supremacia, però no és un argument associat necessàriament a l'especisme. Hi ha hagut persones, ideologies i moviments que han rebutjat completament la idea que el poder legitima el dret, però, tot i això, han assumit l'especisme com a tal. Mai no haurien intentat legitimar l'especisme al·legant que els humans són més podosos que els altres animals. La majoria d'ocasions s'addueixen arguments basats en la idea que els animals no són conscients, no tenen ànima, o no són part de la comunitat.

L'especisme és la discriminació moral sobre la base de l'espècie. És un prejudici o una actitud parcial favorable als interessos dels membres d'una espècie i en contra dels altres. Això és el que caracteritza essencialment l'especisme. A partir d'aquesta idea es pot justificar l'opressió d'una espècie sobre una altra, però és la categorització moral de l'espècie, i no pas el poder, el que distingeix pròpiament l'especisme com a tal.

L'especisme no implica necessàriament que l'espècie privilegiada sigui la pròpia. Podem afavorir de manera especista els qui no pertanyen a la nostra espècie. Hi ha el que podríem anomenar com a especisme de preferències. Això és, la idea que aquells individus pertanyents a determinada espècie mereixen una consideració moral més propera a la que mereixen els éssers humans, en base a la seva proximitat o semblança amb aquests. Un exemple molt clar d'aquesta classe d'especisme és el Projecte Gran Simi.

Cal tenir en compte que solament nosaltres podem ser especistes. No dic nosaltres en sentit d'éssers humans, sinó en el sentit dels qui som agents morals, responsables dels nostres actes. Hi ha humans que no són agents morals, ja que no tenen la capacitat de tenir consciència moral: nadons, discapacitats mentals, ancians senils...

Per exemple, un tigre no pot ser especista perquè ni tan sols pot comprendre què és l'especisme, ni pot actuar com un agent moral. En canvi, nosaltres sí que som especistes quan pensem que altres individus per no ser de l'espècie humana no mereixen que els respectem de la mateixa manera que nosaltres volem ser respectats i actuem en conseqüència.

Des d'aquesta perspectiva, usar altres animals com a menjar seria equivalent a usar altres humans com a menjar. Això es podria qualificar èticament de canibalisme. L'espècie no és moralment rellevant.

Ara bé, el sol fet de rebutjar l'especisme no implica automàticament que la nostra visió moral ja sigui correcta. Algú pot no tenir prejudicis grupals i, tot i això, estar a favor de l'esclavatge i de la violència. És possible considerar com a acceptable l'esclavitud o el canibalisme sense discriminar ningú sobre la base d'etiquetes com l'espècie o la raça. Per això, no n'hi ha prou amb el sol rebuig de la discriminació especista ja que no assegura un tracte just als individus.

Per parlar de respecte, cal assumir una visió moral igualitària fonamentada en el principi que cada ésser sentent és un fi en si mateix, amb dret a viure la seva pròpia vida, i no pas un mitjà per satisfer les necessitats i desitjos d'altres individus. Aquesta és la idea bàsica que defensa l'ètica dels Drets Animals.

 

[3] L'ESPECISME COM A ANTROPOCENTRISME

«Especisme significa danyar altres individus perquè són membres d'una altra espècie.» ~ Richard Ryder

Si l'especisme és un prejudici moral sobre la base de l'espècie, a la nostra societat ens trobem amb què l'espècie privilegiada és l'espècie humana. La forma d'especisme predominant és l'especisme antropocèntric i el supremacisme humà. Això és, la idea que els humans som el centre de l'univers moral i tots els altres individus que no siguin humans són éssers inferiors que existeixen pel nostre ús i benefici.

No obstant això, no hi ha cap evidència empírica que justifiqui considerar-nos moralment per sobre dels altres animals, en el sentit d'estar legitimats per fer-los servir com a instruments per satisfer les nostres necessitats i desitjos.

La «superioritat» ni tan sols existeix com a tal a la realitat. Solament és un concepte inventat per nosaltres. Per exemple, hi ha el concepte de superioritat ontològica. Això és, la idea que l'existència està dividida en una mena de piràmide, on es distribueixen els éssers —d'inferiors a superiors— d'acord amb el valor ontològic. Hi ha diferents versions d'aquesta idea. Però a la cúspide de la piràmide, òbviament, sempre solem estar nosaltres els humans. Tot i això, la ciència rebutja la idea de jerarquia ontològica per no tenir evidències que la sostinguin. La realitat és que tots els éssers estem fets de la mateixa matèria bàsica i pertanyem a la mateixa i única realitat.

La ciència mostra que biològicament els humans som animals entre d'altres animals. Per tant, no hi ha cap dada o argument de tipus científic que doni suport a la creença que hem de considerar essencialment 'superiors' a la resta d'animals.

Aquesta idea que les vides i els interessos d'altres animals —pel simple fet de no ser humans— tenen menys, o cap, valor comparada amb la vida i els interessos humans és l'essència ideològica subjacent a la dominació i la violència que exercim sobre els altres animals. És una idea falsa, però que ha estat present i assumida a la cultura humana des de fa molts mil·lennis, i que fins fa molt poc no havia estat confrontada.

 

RESPOSTA A L'ESPECISME

«Els altres animals que els éssers humans mengen, empren per a la ciència, cacen, atrapen i exploten en una gran varietat de maneres, tenen una vida pròpia que té importància per a ells, a banda de la utilitat que poguessin tenir per a nosaltres. Ells no són simplement al món, sinó que a més són conscients d'això i del que els passa. I el que els passa té importància per a ells.» ~ Tom Regan

Els humans que exploten els animals no són dolents, cruels o perversos, sinó que actuen així perquè han estat educats en una cultura especista i viuen en una societat on l'antropocentrisme moral, i les seves conseqüències, s'accepta com a normal. Solucionar aquesta violència passa necessàriament per aconseguir que aquest prejudici sigui qüestionat i rebutjat.

La majoria són capaços de comprendre que l'especisme és tan erroni com les altres discriminacions injustes com el racisme. El problema és que mai no s'ho han plantejat seriosament. El nostre activisme hauria d'estar centrat en qüestionar l'especisme en totes les facetes. Mentre no hi hagi un nombre creixent de persones que, de manera voluntària i activa, rebutgin l'especisme i l'explotació animal, no hi ha possibilitat real d'acabar la injusta opressió que sostenim sobre els altres animals.

En conclusió, si no hi ha cap evidència empírica ni raonament lògic que justifiqui considerar-nos superiors als altres animals, aleshores per què ens creiem per sobre de la resta d'animals i no els respectem de la mateixa manera que desitgem nosaltres ser respectats?

Actuar amb justícia comença per reconèixer el valor inherent dels animals i, en conseqüència, deixar de menjar-los i usar-los en general, ja fos com a vestimenta, entreteniment, o com a subjectes forçats d'experimentació. Això vol dir, respectar-los com a persones i no tractar-los com a objectes per aconseguir els nostres fins.

El veganisme és la base per fonamentar aquesta nova actitud i relació de respecte amb els altres animals.

 

La revolució reaccionària

«Al principi, els millors reformadors —els que es van oposar abans que ningú al comerç d'esclaus, les guerres nacionalistes i l'explotació dels nens que treballaven catorze hores al dia a les fàbriques de la Revolució Industrial— van ser titllats de bojos per aquells els interessos dels quals eren inseparables dels abusos a què s'oposaven.» ~ Peter Singer

Segurament qualsevol vegetarià o vegà que llegeixi aquestes línies haurà patit almenys en alguna ocasió que l'hagin titllat de boig pel simple fet de ser vegetarià o vegà. Segurament si no els ho han dit de cara, ho hauran fet a l'esquena. Ja sabem que tradicionalment a qualsevol que contradigui o s'oposi a la norma social predominant se'l titllarà de malalt o trastornat, en un intent de desacreditar la seva postura.

En aquesta línia de difamació ens trobem una nota al bloc d'Eduardo Robredo Zugasti titulat "La revolució naturalista". Un nom força poc afortunat, ja que les idees que s'hi defensen tenen poc o res a veure amb el naturalisme, científic o filosòfic, sinó que més aviat és habitual veure-hi una encesa defensa del sexisme, de l'obediència cega a l'autoritat, de la repressió, de la brutalitat policial, i una altra sèrie de temes més en línia amb el moviment reaccionari, com són el rebuig dels drets humans. És clar que amb una postura com aquesta, el tracte que se li pot donar a la idea del veganisme no serà gaire favorable. Potser algú podria no haver previst això, tenint en compte que el mateix Zugasti ha entrevistat l'activista antiespecista Óscar Horta, i fins i tot ha manifestat una actitud crítica respecte l'especisme. No obstant això, el simple fet d'estar en contra de l'especisme, o no reconèixer-lo com a legítim, de cap manera significa estar a favor del respecte per les persones i els seus drets, com és el cas del mateix Horta, que tindria en comú amb Zugasti el rebuig a l'ètica de drets morals.

He d'aclarir que amb el terme reaccionari em refereixo a tot aquell corrent ideològic que pretén oposar-se al canvi radical de la societat en favor de la igualtat i els drets individuals. Un corrent que sorgeix en paral·lel a la Il·lustració i la Revolució Francesa i que denomina totes aquelles tendències que s'oposaven als ideals de llibertat i democràcia i que pretenien un retorn forçós a l'Antic Règim. Hi ha diversos tipus de reaccionarisme, però tots tenen la mateixa base comuna en la defensa de l'elitisme i de la violència com a forma de govern i en el rebuig a la raó. Per això, entenc que el blog es podria dir, molt més apropiadament “La revolució reaccionària”.

La tesi que pretén defensar Zugasti al seu blog és bàsicament que hi ha una relació entre rebutjar el consum d'animals i certs trastorns mentals. També afirma que no és possible viure sense menjar res que procedeixi dels animals. En definitiva, la idea que es suggereix és que si no vols menjar altres animals llavors ets alguna mena de malalt mental. O que si deixes de menjar animals emmalaltiràs. Les dues creences són demostrablement falses.

Sobre els errors metodològics de l'estudi de què se serveix Zugasti, i de la interpretació que en fa a partir, se'n pot llegir una crítica al blog Círculo Escéptico Argentino en què s'explica que l'estudi ni tan sols tracta sobre vegans, sinó solament sobre algunes poques persones vegetarianes o que duen a terme una alimentació predominantment vegetal. Per cert, és força significatiu que Zugasti eliminés ja fa temps la possibilitat de comentar al seu propi bloc, cansat que altra gent, sistemàticament, li repliqués i rebatés algunes afirmacions insensates que expressava.

Ara bé, una cosa que els defectes i fallades d'aquest estudi ens pot ensenyar és que la psicologia no és una ciència i que està molt lluny de ser-ho. La psicologia és un estudi filosòfic especialitzat sobre la ment humana. Això, al seu torn, em recorda per altra banda aquella notícia sobre estudis que indicaven que els ateus eren més propensos a certs desordres mentals a causa de la manca de fe religiosa a les seves vides.

Sens dubte, és erroni dir que els vegetarians són més propensos a patir desordres mentals d'alguna classe. Fins i tot pres seriosament aquest estudi, malgrat els seus defectes, no s'aporta cap prova o evidència que apunti que hi hagi alguna relació de causalitat entre practicar el vegetarianisme i conseqüentment patir un trastorn mental.

En general, tot l'article és una fal·làcia enorme des del primer fins al darrer mot. I no és la primera vegada que s'intenta qualificar de bojos els vegans. En Luis Alfonso Gámez ja ho va fer en un article en el qual, sense cap mena de raonament, pretenia englobar en la mateixa categoria el veganisme amb les teràpies màgiques.

Recordem que fins fa unes poques dècades, com a conseqüencia de l'homofòbia que encara existeix, l'homosexualitat estava majoritàriament considerada com una malaltia mental i catalogada com a tal per les associacions de psiquiatres. I no és gens difícil trobar-te alguns metges que encara defensen aquest prejudici. És a dir, que qualsevol idea o pràctica que qüestioni o s'oposi al paradigma predominant serà de seguida titllada com a bogeria o com a perillosa pels que defensen l'statu quo. I els fets que demostrin la racionalitat o la manca de perjudici, seran degudament ignorats. Aquí en veiem un clamorós exemple.

A l'Estat espanyol, concretament, recordem també el psiquiatre Antonio Vallejo Nágera i les seves teories sobre una suposada relació entre els que defensaven ideologies d'esquerra i les malalties mentals.

Per cert, que al pamflet de Zugasti es confon constantment el vegetarianisme i el veganisme, quan són dues coses molt diferents, fins i tot oposades. Es una cosa que per desgràcia passa molt sovint.

El vegetarianisme és un tipus específic d'alimentació que consisteix en no menjar cadàvers d'animals [“carn, peix”] i que pot ser adoptada per diversos motius. En canvi, el veganisme és una postura ètica contrària a la dominació de l'ésser humà sobre els altres animals.

El veganisme en essència és similar al feminisme en el sentit que considera que les persones no han de ser tractades com a objectes o mers recursos. El feminisme s'aplica específicament als éssers humans que no són homes —les dones—, i el veganisme s'aplica específicament als qui no són humans: els altres animals que senten. Però tots dos es defineixen per la seva oposició a l'explotació per part d'un grup dominant sobre els qui no pertanyen a ell en base a alguna característica irrellevant que no afecta el fet mateix de ser persona, és a dir, de posseir la capacitat de sentir —experimentar sensacions, tenir voluntat i interessos propis.

Reprenent novament l'article de Zugasti, afirma el seu autor que no ha existit cap cultura en l'evolució humana que hagi estat vegana, encara que ell mateix cita l'Índia, un país on el vegetarianisme és la norma social predominant. El problema de fons és que no hi ha hagut cap cultura humana en què no hagi existit la violència en alguna de les seves formes. Això vol dir que està bé que basem la nostra pròpia cultura en la violència? Tot i que el canibalisme humà no és una cosa inexistent, si els humans no es mengen entre ells pot ser simplement pel fet que es necessiten per a altres funcions socials per a les quals no poden associar-se o emprar altres animals.

En tot cas, l'argument d'apel·lar al passat no és res més que una variant de la fal·làcia ad antiquitatem, la qual suposa que el simple fet que alguna cosa s'hagi fet regularment fins ara no vol dir per si mateixa que estigui bé perpetuar aquesta inèrcia i que hem de rebutjar qualsevol canvi al respecte.

D'altra banda, sobre si el fet de no consumir cap substància d'origen animal resulta perjudicial per a la salut, ja hi ha estudis realitzats i avalats per associacions de nutricionistes professionals que demostren que aplicar el principi del veganisme en l'alimentació no implica cap mena de dany a la salut —més aviat el contrari; pot ser una cosa molt saludable, sempre que es faci amb un mínim de responsabilitat—però convenientment són ignorats.

A la llum de les proves, negar que hom pot ser vegà i estar bé de salut és un tipus de biaix cognitiu i un negacionisme: negar determinades evidències solament perquè refuten els prejudicis propis. No cal usar altres animals per poder viure. Solament cal fer-ho si volem continuar mantenint l'opressió de l'ésser humà sobre els altres animals. D'això és el que realment tracta l'assumpte.

Si algú adopta el veganisme llavors és normal que, com a mínim, se senti malament en veure com els altres continuen participant en l'esclavatge i la matança de milions d'animals innocents. Això no vol dir que ser vegà et condueixi a la depressió o al trastorn mental —ni viceversa. Però estar envoltat constantment de pressions i conseqüències de l'especisme i l'explotació animal poden afectar psicològicament persones amb una acusada sensibilitat i empatia. Imaginem que algú no-racista hagués de viure en una fanàtica societat racista en la qual s'empressin certs éssers humans com menjar i altres fins, solament per no pertànyer a la raça dominant; de la mateixa manera que fem a la nostra cultura amb altres animals per no pertànyer a l'espècie predominant.

Estar ben adaptat a la societat indica una manca de crítica i de sensibilitat envers les injustícies que s'hi cometen. Com bé explicava el filòsof Bertrand Russell:

«No estar en harmonia amb el mateix entorn és una desgràcia, d'acord, però no sempre és una desgràcia que cal evitar tant sí com no. Quan l'entorn és estúpid, ple de prejudicis o cruel, no estar en harmonia amb ell és un mèrit. I aquestes característiques es donen, en certa mesura, a gairebé tots els entorns.» [La Conquesta de la Felicitat; capítol 9]

Sobre aquesta classe de manipulació, usant la psicologia com a excusa per desqualificar els activistes que desafien el paradigma moral vigent, també va advertir al seu moment el doctor Martin Luther King amb aquestes paraules:

«La psicologia moderna té una mot que potser és el més emprat en psicologia. És la paraula "inadaptat". És el crit d'alerta de la psicologia infantil moderna: Inadaptat. És clar que tots volem viure una vida ben adaptada per evitar personalitats neuròtiques i esquizofrèniques. (...) però m'agradaria dir-vos avui, i d'una manera molt honesta, que hi ha certes coses a la nostra societat, i certes coses al nostre món, sobre les quals estic orgullós de ser-ne un inadaptat. I jo demano a tots els homes de bona voluntat que siguin inadaptats respecte d'aquestes coses fins que la bona societat en prengui consciència. He de dir-los honestament que mai he intentat d'adaptar-me a la segregació racial i la discriminació. No he intentat mai d'adaptar-me al fanatisme religiós. No he intentat mai estar adaptat a les condicions econòmiques que prenen les necessitats bàsiques de molts per donar luxe a uns quants i deixar milions de fills de Déu patint en una hermètica gàbia de pobresa enmig d'una societat opulenta.» Discurs a la Universitat Western Michigan [18 de desembre de 1963]

D'altra banda, hom podria demanar-se, legítimament, si potser hi ha persones que mantenen l'especisme per algun tipus de desordre mental. És a dir, qui continua participant en l'explotació animal tot i ser conscient que significa participar directament en l'esclavatge, el patiment i la mort de milions d'animals innocents, demostra una manca d'empatia força acusada. De la mateixa manera que quan algú participa en el canibalisme se'l sol acusar poc menys de psicòpata, per no tenir aquesta empatia bàsica que gairebé tots tenim per naturalesa. Deu ser per això que hi ha tantes persones que s'intenten autoconvèncer que no és possible viure sense fer servir altres animals com a menjar per no sentir-se malament pel fet de continuar fent una cosa que en el fons saben que està malament —o estalviar-se l'esforç de canviar d'hàbits— i que no voldrien que ningú els ho fes a ells mateixos.

Sigui el que sigui, en definitiva, podrem veure que segons vagi creixent el nombre de vegans i la difusió del veganisme, alhora creixeran també els atacs contra un moviment que pretén qüestionar el paradigma especista que els altres animals existeixen per estar al nostre servei, i no hi ha res dolent a discriminar-los de la consideració moral, perquè els humans som 'superiors'.

NOTA

Encara que en aquesta entrada responc a la difamació que els vegetarians són trastornats mentals —o que els que practiquen el vegetarianisme tenen alguna relació amb malalties mentals— no pretenc fer una defensa del vegetarianisme. El vegetarianisme és un error. L'opció que respecta justament els altres animals és el veganisme.

 

POSDATA - 12 de juliol de 2020

Va aparèixer un metaestudi revisant tots els estudis publicats sobre la comparació d'índexs de salut mental entre vegetarians, vegans i consumidors de carn, que indicava que hi ha una prevalença més gran de trastorns mentals entre vegans i vegetarians en comparació amb els consumidors de carn, encara que es destaca que no s'ha trobat cap relació de causalitat entre la dieta i la salut mental. Això ve a dir que hi ha un índex d'ansietat i depressió més gran en vegans i vegetarians, però que no s'ha trobat cap dada que indiqui que fer una dieta sense productes d'origen animal perjudiqui la salut mental.

Hi ha persones amb problemes de salut que s'apunten a una dieta basada en plantes perquè creuen que els ajudarà a resoldre'ls. Aquests problemes també poden ser de tipus psicològic. Malauradament, un simple canvi de dieta no comporta necessàriament una millora de la salut. D'altra banda, les persones que deixen de menjar animals per motius ètics són conscients de viure en una societat que discrimina i massacra els animals gratuïtament. Això pot tenir un efecte perjudicial en l'equilibri mental.

Tot i el risc evident d'una interpretació esbiaixada que poden tenir aquestes dades, com he denunciat en aquest assaig, no hauríem de limitar-nos tampoc a ignorar-les sinó que hem de tenir en compte la importància en les nostres vides de la psicologia i la cura de la salut mental.