En aquest article publicat l'any 1996, l'advocat i activista Gary Francione argumentava sobre la necessitat d'un nou enfocament en el moviment modern pels drets animals, sorgit a la dècada dels 70. Un enfocament basat en la responsabilitat individual de cadascun de nosaltres; en la importància decisiva de l'activisme educatiu; i en una veritable coherència amb els principis ètics en què es basen els ideals i aspiracions que diem defensar.
Així mateix, també alertava sobre el perill del fet que el moviment fos anul·lat des de dins per convertir-se en un negoci de les grans corporacions animalistes per al seu propi benefici. A dia d'avui, considero que les seves prediccions no podrien haver estat, per desgràcia, més encertades. Si exceptuem alguns col·lectius de base, en general l'animalisme és una activitat econòmica més, assentada dins de la pròpia explotació animal, i els grups animalistes són empreses que venen compassió i solucions negociades amb els explotadors, a canvi de socis i diners. I no tenen cap intenció d'eradicar el prejudici especista i la cultura de la violència que rau al si de la nostra societat.
A banda d'això, Francione també reflexiona sobre altres assumptes no menys importants. I encara que la proposta que presenta ja no és nova en el temps cronològic, els punts que reivindica continuen pendents i conserven la mateixa validesa i vigència. Per això, ho comparteixo aquí, amb l'esperança que cada cop més activistes prenguin consciència que no podem solucionar el greu problema de l'explotació animal si no no adoptem abans l'enfocament correcte i no solucionem primer els nostres propis problemes interns.
**************
DRETS ANIMALS I EL FUTUR
Gary Francione
1996
«Cada cop hi ha més gent que demana que ens identifiquem amb el “moviment pro drets dels animals”. Més i més gent deixa de banda la carn i els productes animals; més i més persones rebutgen l'ús d'animals en experiments biomèdics; més i més persones ara accepten que siguin quins siguin els beneficis educatius que brindin els zoològics, aquests no poden justificar el que realment són: presons animals.
Les investigacions recents demostren que la majoria de la població mostra suport a la posició dels drets dels animals, i la majoria s'horroritzen quan s'assabenten dels detalls exactes de com és portada la carn als seus plats. Però alhora ara hi ha més animals que mai usats en maneres més horroroses que abans.
Tan sols als Estats Units, més de 8.000 milions d'animals són emprats com a aliment cada any. Aquests animals són transformats en carn mitjançant un procés conegut com a ramaderia intensiva, la qual es caracteritza per usar pràctiques que no poden ser descrites d'altra manera que barbàriques. Els porcs passen les seves vides en estables, incapaços de girar-se o escapar a la lactància de les contínues ventrades que són obligades a tenir; els vedells viuen confinats en petites gàbies a la foscor, sense finestres; les gallines ponedores són ficades de quatre en quatre en gàbies de 12 polzades quadrades ((NdT: 30,48 cm quadrats)); els pollastres destinats a servir com a menjar són emmagatzemats de manera que el canibalisme i les malalties maten moltes d'aquestes aus.
Els animals continuen essent emprats en estrafolaris i sovint horrorosos experiments en els quals són amuntegats, disparats, electrocutats, cremats i mutilats. La llei diu que no cal usar anestèsia si aquesta interfereix amb els resultats dels experiments. I és en els mateixos investigadors en qui recau la decisió de quina mitigació del dolor pot interferir amb els seus experiments.
Els investigadors diuen que els animals són com nosaltres, i que ens cal usar-los per entendre i tractar les nostres malalties. Però aquests mateixos investigadors diuen que els animals no són com nosaltres, així que no hem de tenir cap consideració moral sobre la seva explotació. I, encara que hi hagi gairebé una acceptació universal de la noció que no podem provocar patiment innecessari als animals, continuem fent-los servir en tota mena de contextos en què no podem ni tan sols posar el benefici com a pretext. Per exemple, cada any en el dia del treball a Hegins [Pennsilvània] els caçadors paguen al voltant de 100 dòlars cadascun pel privilegi de disparar, lesionar i finalment copejar fins a la mort a aproximadament 8.000 coloms.
Les corts de Pennsilvània han de rebutjar permetre aquesta conducta que viola la llei anticrueltat de l'estat. Molts defensors dels animals comprensiblement tenen una sensació de derrota. El sistema no sembla respondre'ls, malgrat cada cop n'hi hagi més com nosaltres, (més que mai abans) i tot i així aquells que donen suport a l'explotació animal encara vénen amb cap altra justificació de l'ús animal que la que és tradicional o natural —les mateixes explicacions buides que s'han repetit al llarg de la història humana per tal de justificar virtualment cada forma d'opressió social. Potser els defensors dels animals hem fallat en apreciar l'enormitat del problema.
El fet és que aquest país i molts altres països industrialitzats depenen profundament de l'explotació animal per a sustentar la seva actual estructura econòmica. El fet és que depenem més de l'explotació animal del que depenien els estats del sud dels Estats Units de l'esclavatge humà. Els altres animals són les nostres propietats, i molts animals, com vaques, cavalls, criança d'estirp, animals transgènics, i cavalls de carreres, són particularment valuoses formes de propietat. Si bé hi ha lleis que suposadament protegeixen els animals no humans, aquestes lleis majoritàriament requereixen que els tribunals jutgin els interessos de propietat dels amos. Al cap i a la fi, els no-humans són la nostra propietat, i quin sentit té permetre que la nostra propietat es mantingui en conflicte amb nosaltres?!
Així que, encara que hi hagi més gent que s'interessi pels animals i el medi ambient, és petit el progrés que s'obté a causa d'aquells que donen suport a l'explotació animal i als governs que existeixen per a servir els seus interessos ja que tenen molt a perdre i no cedeixen ni un centímetre. Però hi ha senyals que el pèndol pot, en un context general, balancejar-se i tornar.
La gent comença a adonar-se que la democràcia és assaltada pels interessos especials de les corporacions. La gent ja comença a cansar-se del ressorgiment del racisme i de l'antisemitisme. La gent està cansada del desenfrenat i poderós sexisme que preval a la nostra cultura. La gent s'assabenta cada cop més que els nostres suposats representants al congrés no són més que peons del poderosos i són tan mancats d'integritat que atacaran l'assistència social a les mares com una pèrdua financera en una economia que gasta més en unes poques noves joguines de guerra que el que gasta en el sistema complert de benestar social cada any. La gent vol un canvi.
Més i més gent es preocupa per la importància de la justícia social i la no-violència general. Molta gent es va oposar a la guerra del Golf; sovint no ens n'assabentem perquè els mitjans de comunicació són controlats per les mateixes corporacions que fan bombes i les llencen sobre moltíssima gent i animals. El canvi vindrà, tard o d'hora. Solament podem esperar que sigui més aviat que tard. Tan sols podem esperar que sigui sense violència. Ens hem de qüestionar nosaltres mateixos, però si aquesta esperança és en si mateixa moralment justificable en vistes de la violència que hem causat i tolerat que fos causada per aquells que diuen actuar a favor nostre.
Si el moviment a favor dels drets dels animals ha de sobreviure al fuet dels explotadors dels animals, i si el moviment ha d'aparellar tant la pròpia energia interna com el nivell general de desgrat polític, al moviment li cal una nova estratègia i una reorganització a la llum del nou ordre mundial. Ara és el moment de desenvolupar un apropament no violent i radical cap als drets dels animals com a part d'un programa de justícia social de conjunt. La solució no serà simple, però hem de començar. Considereu els següents consells:
1. Hem de reconèixer que si els drets dels animals signifiquen alguna cosa, això vol dir que no hi ha cap justificació moral per a qualsevol institucionalització de l'explotació animal. Molta gent creu que com més es preocupi una persona pels animals, aquesta cura la converteix en un defensor dels drets dels animals. Però això no és més que, en el mateix sentit, el preocupar-se per les dones faci a un feminista. Si els animals tenen drets aleshores els interessos protegits per aquests drets han de rebre protecció i no es poden sacrificar simplement perquè els humans creguin que hi ha beneficis per a ells mateixos que pesen més que el perjudici per als animals. No podem parlar simultàniament dels drets dels animals i de la matança humanitària d'animals.
2. Ens cal revalorar el moviment com un moviment d'activistes populars i no d'activistes professionals que cerquen finançar les seves pròpies organitzacions animalistes. Tot i que és important donar suport financer als esforços dignes; no n'hi ha prou amb donar diners, i donar-los als grups equivocats pot fer més mal que bé. Principalment ajudeu grups locals amb els que ja treballeu, o que operin a la vostra àrea. El canvi social significatiu s'ha de produir a nivell local.
3. Ens cal reconèixer que l'activisme es pot presentar de diferents maneres. Molta gent creu que no poden ser bons activistes si no poden ajudar que hi hagi campanyes cridaneres, de vegades embolicades en la promoció de la legislació o de grans plets. Hi ha moltes maneres d'activisme i una de les més poderoses és l'educació. Tots nosaltres vam ser educats i ens va caldre educar els altres —un per un. Si cadascun de nosaltres eduquéssim cinc persones cada any sobre la no-violència personal i social, els resultats multiplicats en 10 anys serien sorprenents. Aquells de nosaltres que hi estiguem involucrats hem d'assolir més audiències —en ràdio, televisió, als mitjans impresos, a les aules educatives o en el context de manifestacions pacífiques per ensenyar sobre la no-violència com un paradigma de justícia. Però és molt important adonar-nos que aquests problemes són massa importants per delegar-los a algú altre.
Nosaltres —cadascú— té l'obligació de vetllar per la justícia per a totes les persones: humans i no humans. I nosaltres —cadascú— podem ajudar a aquest efecte en una lluita diària si compartim les nostres idees amb aquells amb qui estem en contacte. Mai no subestimeu el poder individual o de petits grups.
4. Si decidim perseguir un canvi legislatiu, hem de deixar de perseguir solucions benestaristes al problema. El "benestar animal" cerca regular l'atrocitat fent les gàbies més grosses o afegint nivells d'inspecció burocràtica més grans per assegurar-se que aquestes atrocitats siguin "humanitàries." Hem de perseguir unes lleis que cerquin d'abolir formes particulars d'explotació. Els defensors dels animals sempre han de dur fins a les últimes conseqüències el seu objectiu i fer servir totes les campanyes com una oportunitat per educar sobre la no-violència i el rebuig a l'explotació animal institucionalitzada.
5. Hem de reconèixer que hi ha una connexió necessària entre el moviment pro drets dels animals i altres moviments de justícia social. L'explotació animal comporta prejudicis d'espècie, o especisme, i moralment és tan inacceptable com altres criteris irrellevants com ara la raça, el sexe, la preferència sexual o la classe social, a l'hora de determinar la pertinença a l'univers moral.
6. Els defensors dels animals han de deixar de preocupar-se de formar part del corrent principal. Quant ens falta per comprendre que el corrent principal és irremeiablement corrupte! Els defensors dels animals tenen por de ser catalogats com a "extremistes". Però què significa extremista quan gent com Newt Gingrich i Rush Limbaugh són seguits per milions de persones? Quan un home negre a Harlem té menys esperança de vida que un home que viu en una de les nacions més pobres! Quan molts viuen sense assistència mèdica o tan sols amb una mica d'abric o menjar adequat a la nació més rica del planeta! Quan milions d'animals són assassinats sense cap altra raó que “tenen bon gust”! Potser ha arribat l'hora que els defensors dels animals se sentin orgullosos de ser anomenats “extremistes.”
Com a conclusió, emfatitzo que el més important és que no podem continuar d'esperar que els altres resolguin l'enorme problema a què ens enfrontem. Hem de treballar amb altres que comparteixin les nostres idees, però no podem mai ignorar o subestimar les nostres capacitats o responsabilitats –de cada persona– per incidir amb un canvi important a nivell personal i social. I no podem esperar més a una moderació en la feina. El temps corre per nosaltres, pels animals no humans i pel planeta.»
***************
Font original en anglès:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada