17 de setembre de 2012

«Per què el sexe amb animals és una violació dels seus drets»


«Per què el sexe amb animals és una violació dels seus drets»


Tom Regan

Agost de 2013

 
L'any 1975, el filòsof Peter Singer va publicar Animal Liberation. Aquest llibre va ser —i continua essent— qualificat com la bíblia del moviment dels drets animals. Aquesta qualificació, és emperò, desafortunada. No solament se li concedeix al llibre un estatus que no li és propi, sinó que també reconeix a Peter Singer una autoritat que no mereix.

La filosofia dels Drets Animals

El moviment de Drets Animals és abolicionista en la seva essència. Al cor de la ideologia del moviment hi ha la defensa de drets morals fonamentals. El que importa realment és que tan humans com altres animals siguin tractats amb respecte; i no quines conseqüències beneficioses s'aconsegueixen no respectant-los. La fi no justifica els mitjans és una veritat moral que existeix més enllà dels límits de la nostra espècie.

La filosofia de Peter Singer

Tot això és rebutjat per Singer. Com a utilitarista que és, creu que el que és correcte i incorrecte depèn de quanta satisfacció [plaer, benestar] es derivi dels nostres actes. Una perspectiva que el condueix a acceptar moltes activitats que els defensors dels Drets Animals rebutgen.

Per exemple, segons l'utilitarisme, en principi no seria pas dolent criar animals per a fer-los servir com a menjar. Si els animals esclavitzats tenen una bona vida, i se'ls mata humanitàriament, i són reemplaçats mitjançant el naixement d'altres animals, que seran tractats de la mateixa manera, llavors s'està maximitzant la satisfacció, i per tant no hi ha res dolent en això.

La postura de Singer sobre la zoofília

Mai abans no havia estat tan important fer notar l'abismal diferència que separa l'autor d'Alliberament Animal de la filosofia dels Drets Animals. En una entrevista recent, Peter Singer explica que, segons el seu punt de vista, tenir sexe amb animals no ha de ser necessàriament una cosa dolenta.

Per descomptat, si la pràctica sexual impliqués crueltat amb els altres animals llavors sí que està malament. Però Singer recalca que tenir sexe amb altres animals no sempre implica crueltat. De fet, quan es practica en privat, les relacions [sexuals] mútuament satisfactòries entre humans i altres animals es poden dur a terme. En aquests casos, d'acord amb la seva filosofia utilitarista, Singer no hi troba res de dolent.

Per què la zoofília està malament

Cap defensor seriós dels Drets Animals no pot estar d'acord amb aquests arguments. I no hi pot estar d'acord perquè ningú no accepta l'utilitarisme de Singer com a criteri moral. Tal i com he assenyalat al començament, a un defensor dels Drets Animals no solament li importen les conseqüències.

Considerem el sexe amb nens. Els partidaris dels Drets Animals no dirien que si succeeix en privat no trobarien que hi hagués res de dolent a la relacions [sexuals] mútuament satisfactòries entre adults i nens. Al contrari, diríem que sí que hi ha alguna cosa que està malament en fer aquest tipus d'actes.

Un nadó no pot donar el seu consentiment explícit. Un nadó no pot dir si o no. El context d'aquesta situació implica que les relacions sexuals amb nens siguin forçades, han de ser dutes a terme sense el seu consentiment i, per tant, són moralment errònies.

La zoofília no és pas diferent. Un partidari dels Drets Animals no pot dir que si es fan en privat no hi ha res de dolent en el fet que els humans tinguin relacions [sexuals] mútuament satisfactòries amb altres animals. Al contrari, direm que hi ha alguna cosa que està malament en aquesta mena d'actes.

Un animal no pot donar el seu consentiment explícit. No ens pot dir
si o no. El context de la situació implica que les relacions sexuals amb altres animals siguin forçades, han de ser dutes a terme sense el seu consentiment i, per tant, són moralment errònies.

No es tracta de puritanisme sexual

Els qui defensem els Drets Animals no incorrem en un prejudici irracional motivat per tabús sexuals o reflectim el nostre puritanisme sobre el sexe. Tenir relacions [sexuals] mútuament satisfactòries és un dels millors plaers de la vida. Certament és una de les millors activitats per a tots aquells que estiguin capacitats per a donar el seu consentiment informat, a favor o en contra. Però el fi d'aconseguir satisfacció mútua mai no justifica emprar el mitjà de la coerció sexual.

Així que abans de permetre que caiguin sobre nosaltres vergonyants crítiques i insults per culpa de les idees de Peter Singer sobre el sexe amb altres animals, deixem això molt clar: Peter Singer no parla en nom dels Drets Animals, ni en el nom dels qui els defensem.

 

**********

Text original en anglès: Why Sex With Animals Violates Their Rights

 

12 de setembre de 2012

Els vegans es creuen millors o superiors a la resta de mortals?

«No em sento superior per ser vegana. La veritat és que sóc vegana perquè no em sento superior a ningú» ~ Michele McCowan

 

Ha passat en moltes ocasions que no vegans acusen els vegans de "creure's millor que els altres" o "creure's superiors" pel fet de ser vegans i no participar en l'explotació animal. Què hi hauria de veritat en aquestes acusacions?
 

El veganisme es basa en la igualtat

A parer meu, aquesta acusació d'entrada em resulta molt estranya, ja que la raó moral que fonamenta el veganisme és precisament el principi que no hem de sotmetre ningú als nostres desitjos i necessitats. El veganisme és un principi ètic que exclou la pròpia noció de jerarquia moral –la noció que alguns individus són per sobre d'altres i tenen dret a sotmetre'ls– i que es basa en el principi ètic d'igualtat.

En realitat, les persones que defensen l'explotació animal sí que consideren que els humans són «superiors» als animals i és per això que tenen dret a explotar-los. Així doncs, resulta com a mínim curiós que els no vegans acusin els vegans d'elitisme o superioritat moral.

Apliquem el cas al context estrictament humà: es creuen millors les persones que rebutgen participar en assassinats, violacions o explotació d'altres éssers humans? Es creuen superiors per això? No sembla que tingui gaire sentit pensar-ho. En general, si rebutgem aquests comportaments és perquè considerem que no és èticament correcte cometre aquestes accions; però no els rebutgem perquè ens creiem “superiors” o “millors” que altres.

En el passat, quan l'esclavitud d'éssers humans era un fet acceptat com a norma social, els humans que la practicaven no eren necessàriament pitjors com a persones que els altres, sinó que més aviat actuaven moguts pels prejudicis en què havien estat educats i en el marc de les creences establertes socialment. En el passat, l'esclavitud humana es considerava tan 'normal' com avui dia es considera normal la nostra esclavitud sobre els altres animals.

Si altres persones, en aquell passat, van decidir condemnar l'esclavitud humana no crec que ho fessin per sentir-se superiors als esclavistes, sinó perquè van comprendre que era moralment injust tractar éssers humans com si fossin simples recursos i propietats. Per tant, té algun sentit que acuséssim aquests abolicionistes de creure's “superiors”? Crec que aquesta acusació no té fonament objectiu i sembla més aviat la típica difamació que faria servir un partidari de l'esclavisme per intentar desqualificar els activistes a favor de l'abolicionisme de l'esclavitud.

Considero important assenyalar també que la mateixa acusació sol produir-se a voltes per part dels vegetarians contra els vegans. Els vegetarians majoritàriament eviten consumir carn d'animals però alhora solen consumir altres substàncies que provenen de la mateixa explotació, com lactis, ous o mel.

Quan per part del veganisme es critica aquesta incoherència manifesta del vegetarianisme —que Donald Watson va posar de manifest el 1944 i que va ser una de les raons que el va portar a fundar el veganisme— també s'acusa els vegans de creure's "superiors" o "millors" que els altres. Tot i això, si algú llegeix el que Donald Watson va escriure al primer butlletí de la Vegan Society, o llegeix les crítiques d'altres activistes, com la de Bob i Jenna Torres, pot comprovar clarament que és una acusació infundada ja que el rebuig al vegetarianisme no implica cap desqualificació personal sobre ningú.

El fons de la qüestió no és si ens creiem millors persones. La qüestió no rau en allò que som, sinó en allò que pensem, i en allò que fem com a conseqüència del que pensem. L'assumpte tracta d'idees i conductes, no de persones.

Algú pot ser mala persona i escollir no explotar els animals, simplement perquè no li convé. Igualment algú pot ser bona persona i participar activament en l'explotació animal, causant dany i mort a animals innocents. Però ho fa així perquè se l'ha educat perquè ho consideri normal i no es qüestioni que fa alguna cosa moralment mal feta.

Si ens eduquessin per a considerar, posem per cas, que els negres o els jueus són inferiors a nosaltres i que estem legitimats a explotar-los i matar-los, segurament ho veuríem com una cosa normal. No és que fóssim males persones, sinó que ens han mentalitzat per a veure com a acceptable una pràctica que en realitat no és ètica. Això ha passat habitualment al llarg de la història humana. El mateix ha passat amb l'especisme que fonamenta ideològicament la nostra societat actual.

El fet de menjar altres animals —i d'emprar-los en general per als nostres fins— no té res a veure amb ser bona o mala persona. L'explotació animal és una pràctica cultural que es duu a terme des de fa mil·lennis i que a tots ens han inculcat; juntament amb el prejudici especista que l'ésser humà se situa per sobre dels altres animals i tenim dret a explotar-los pel nostre benefici, malgrat el preu de les seves vides i llibertat. Gairebé tots els que som vegans ara hem estat educats en aquesta mateixa mentalitat i per això podem entendre que és possible veure la nostra dominació sobre els altres animals com una cosa “normal”, encara que ara ho rebutgem com la injustícia que és.
 

Matar el missatger

Moltes persones que són especistes, perquè així les han educat, se senten malament quan se'ls explica per què està malament explotar altres animals. Moltes se senten ofeses quan es critica les seves idees i les seves accions —és natural reaccionar amb hostilitat quan algú qüestiona allò que estem acostumats a considerar com a "normal"— i per això prefereixen atacar el missatger en lloc de fixar-se en el missatge.

En tot cas, la nostra intenció com a vegans no és, o no hauria de ser almenys, fastiguejar ni molestar ningú.

Els activistes vegans intentem conscienciar, de manera noviolenta i educativa, sobre els prejudicis especistes que tots hem heretat i són vigents a la nostra societat; de la mateixa manera que en altres èpoques el prejudici del racisme i del sexisme eren la normalitat —i encara ho continuen essent en alguns grups i societats humanes.

Si una persona té empatia i capacitat de raonament moral pot entendre la immoralitat de l'especisme i l'explotació dels animals, i es pot sentir malament per participar en aquesta activitat.

Si algú ens explica que alguna cosa del que fem —cosa que per a nosaltres és habitual i que considerem normal— es tracta en realitat d'una cosa immoral, i que causa víctimes, aleshores ens sentirem contrariats per això. Davant d'això, podem triar entre dues opcions:
    
      [1] Deixar de sentir-nos malament deixant d'actuar immoralment i optant per fer allò correcte.

        [2] Triar enfocar la nostra hostilitat contra la persona que ens ha fet, indirectament, sentir-nos malament.

Tinc la impressió que la segona opció passa molt més sovint que no pas la primera.

És comprensible fins a cert punt que moltes persones s'ofenguin pel missatge del veganisme encara que el missatge en si mateix no sigui ofensiu cap a ningú. Això passa perquè no són psicòpates. Un psicòpata no se sentiria malament ni es molestaria en prendre consciència que està causant un dany innecessari i injustificat a altres animals.

Moltes persones estan disgustades amb el veganisme perquè els ha fet prendre consciència que el que fan és terrible i que és una cosa que en realitat fins i tot elles mateixes rebutgen: infligeixen patiment i mort a altres animals per simple plaer i costum.

El problema s'origina quan desvien aquest enuig cap als vegans en lloc de dirigir-lo cap al seu propi error; si bé no tothom actua així: alguns simplement vam comprendre que estàvem actuant en contra del nostre propi sentit moral i vam preferir dirigir l'energia cap al canvi de conducta.

Per tant, no ens creiem “superiors” ni “millors” que altres persones pel simple fet de ser vegans. I si algú s'ho creu, va errat.

Els activistes difonem el veganisme precisament perquè pensem que la majoria de la gent és empàtica i bondadosa i que la seva violència envers els animals està motivada no per maldat sinó per prejudicis i costums inculcats per la nostra cultura però que són prejudicis i costums que es poden corregir i canviar.
 

El veganisme sí que és millor que les altres opcions

El que sí que és cert és que estem convençuts que el veganisme sí que és millor pels altres animals. És millor per a ells que visquem respectant-los en comptes d'explotar-los.

És clarament millor pels altres animals que siguem vegans; sense que això impliqui alhora cap mena de perjudici en nosaltres mateixos o la nostra qualitat de vida.

Els vegans no es creuen "millors" que la resta de la humanitat. Els vegans creuen òbviament que és millor no explotar els altres animals que explotar-los. Però això no és diferent de creure que és millor rebutjar el canibalisme que no rebutjar-lo; o que és millor rebutjar l'esclavitud que no rebutjar-la.

Els que rebutgem el canibalisme no ens creiem "millors" que els caníbals, o sí? Tan sols creiem que hi ha maneres d'actuar que són millors que d'altres d'acord amb l'ètica.

Potser rau aquí la confusió? Espero que així sigui i que aquesta nota ajudi d'alguna manera a evitar i aclarir aquesta confusió.

Som omnívors

 

 

Si els humans som omnívors, carnívors o herbívors és una qüestió molt debatuda i sobre la qual s'ha discutit molt. De vegades s'apel·la a la nostra condició d’omnívors -o de suposats carnívors- per intentar justificar el fet que mengem animals. De la mateixa manera, altres vegades s'apel·la a la nostra suposada condició d'herbívors per al·legar que no hauríem de menjar animals.

Aquí intentarem analitzar breument si aquest argument justifica realment que mengem animals.



Som omnívors

Crec que és important tenir clar que la condició d’herbívor, omnívor o carnívor és, primer de tot, una condició fisiològica. Els humans no som fisiològicament carnívors ni tampoc herbívors. Està científicament provat que els éssers humans som omnívors. Ho som perquè posseïm la capacitat de digerir i assimilar nutricionalment substàncies d'origen animal. Si no fóssim omnívors simplement no podríem viure menjant animals, però com bé sabem, els humans ho hem fet des de fa molts milers d'anys. 


Apel·lar la naturalesa no és un criteri moral

Hi ha un argument que sosté que menjar animals és "natural" per als éssers humans. És a dir, se sosté que hem evolucionat per a menjar animals i que menjar animals és el que la naturalesa "vol" per a nosaltres. Diuen que no menjar animals és actuar en contra del propòsit pel qual vam ser dissenyats i, per tant, la idea que no hauríem d'usar animals com a menjar no pot ser correcta. Si hem evolucionat per a ser humans que posseeixen ulls, llavors dir que tenim l'obligació moral de cobrir-los permanentment, i no fer servir el nostre sentit de la vista, seria degudament considerat com un error.

Ara bé, intentar justificar algun tipus d'acció o conducta -per la nostra part o per la d'altres persones responsables dels seus actes- simplement al·legant que és "natural", és un argument que si fos correcte en realitat valdria per a justificar moralment qualsevol cosa. Assenyalar que si tenim ullals, o que si som omnívors, justifica menjar animals, ja que és una cosa "natural", seria equivalent a suposar que si els homes tenim penis llavors no hi hauria problema moral en violar dones, ja que el tenir relacions sexuals -igual que menjar animals- també és una cosa "natural".

El fet que puguem menjar animals no sustenta la conclusió que fer-ho estigui moralment justificat, de la mateixa manera que la nostra capacitat de poder fer servir la violència no sustenta la conclusió que la violació -o qualsevol altra forma de violència- estigui moralment justificada. El sol fet que puguem fer alguna cosa no és rellevant per decidir si és moralment acceptable o si hauríem de fer-ho.

Des d'una perspectiva ètica, el fet rellevant no és que siguem omnívors sinó que som agents morals. Aquesta és la característica èticament rellevant. Això vol dir que som capaços de raonar moralment. Els agents morals tenim la capacitat de discernir entre el bé i el mal; i podem actuar d'acord a normes morals.

Altres animals no poden ser agents morals ja que no tenen cap capacitat de comprendre la dimensió moral de la seva conducta. Nosaltres sí que disposem d'aquesta capacitat. Per tant, tenim el deure de viure d'acord amb normes ètiques, basades en la lògica, que regulin la nostra conducta.



Menjar humans no és biològicament diferent de menjar animals

Si el fet que siguem omnívors justifiqués que usem animals de menjar llavors igualment justificaria usar de menjar altres humans -que biològicament també són animals. Dels humans també podem obtenir carn i llet i altres productes que obtenim a partir de l'ús i matança d'animals.

Per tant, a l'intentar justificar el consum d'animals estaríem justificant alhora que no hi hauria problema moral en què altres humans ens usessin de menjar. L'argument que diu "som omnívors" avala el canibalisme.

El prejudici de l'especisme que regeix la nostra mentalitat no permet adonar-nos de l'absurd i com d’autodestructiva és la perspectiva de pretendre justificar el consum d'animals al·legant que som omnívors.



No estem obligats ni condicionats a menjar animals

Els humans hem evolucionat com a éssers omnívors. Podem menjar animals i vegetals. Però això solament vol dir que hem evolucionat com a éssers que poden triar què menjar i que comptem amb l'opció de viure alimentant-nos exclusivament de productes vegetals.

Allò raonable és concloure que no té cap rellevància moral el fet de si som omnívors, o qualsevol altra cosa. Allò important és que és un fet comprovat que podem alimentar-nos, i viure en general, sense explotar altres animals. Cap tret fisiològic ens impedeix tenir una alimentació vegana i saludable.

Així, el fet que siguem omnívors no implica en cap cas que estiguem fisiològicament obligats a menjar animals ni res que d’ells procedeixi. Tan sols implica que podem fer-ho -podem digerir substàncies d'origen animal- però no vol dir que ho haguem de fer o que estiguem biològicament obligats a fer-ho.

Fins i tot encara fóssim carnívors, si poguéssim viure a base d'algun tipus d'aliment preparat sense substàncies d'origen animal, això és el que moralment hauríem de fer.

Per tant, el fet que siguem omnívors no implica de cap manera que la nostra conducta hagi de ser omnívora. Podem i hem d’alimentar-nos mitjançant una dieta que no impliqui fer servir a ningú com a menjar. Precisament perquè som omnívors podem viure sense menjar altres animals.

 

8 de setembre de 2012

La importància de la teoria

És probable que tots, en algun moment, ens preguntem si potser no estem malbaratant inútilment l’energia quan dediquem part del temps que tenim a qüestions teòriques en comptes d'enfocar les nostres accions cap a activitats aparentment més pràctiques com salvar la vida de les persones.

Aquest qüestionament és molt lícit. El problema sorgeix quan es pretén emprar aquest argument per a rebutjar la pròpia reflexió, el diàleg i el debat i, per extensió, qualsevol activitat que sigui netament teòrica.

Molts activistes estan convençuts que "cal actuar ja" de la manera que sigui, que l'única cosa realment important és l'acció externa sobre els problemes, sense importar cap altre factor. Aquesta tendència s'ha diagnosticat com a sobreestimació de l'acció:

«En alguns casos s'entén l'activisme com a una sobreestimació exagerada de la vida activa, com un excés d'activitat incontrolada, que guarda elements d'obsessió o de distracció. L'home, devorat per la febre de l'acció, suposant que solament a força d'accions es produeixen els canvis o la millora, es lliura més i més a activitats exteriors desconsiderant la vida interior.»

En l'àmbit animalista hi ha un menyspreu generalitzat a les qüestions teòriques que va acompanyat de l’efecte esmentat anteriorment. El professor i activista Gary Francione exposa la qüestió d'aquesta manera:

«Molts defensors d'animals semblen pensar que no necessitem cap teoria. Solament ens cal actuar "per als animals"; ens podem preocupar per la teoria més endavant. Aquest punt de vista està equivocat almenys en dos aspectes. Primer, si no tenim una teoria, com triarem què hauríem de promoure? Si vull fer alguna cosa avui per ajudar els animals, i no tinc una teoria, com la relativa a la condició moral dels animals i quines coses he de fer, com triaré el que faré? La resposta és molt clara: no podem fer cap elecció intel·ligent o informada si no tenim cap teoria que guiï la nostra elecció.»

És cert que la teoria, per si sola, no soluciona els problemes. Però, en primer lloc, per advertir aquests problemes ens cal la teoria. Tal com adverteix el professor Félix Duque:

«La filosofia no està per resoldre problemes sinó per a fer veure que hi ha problemes allà on els altres no els veuen.»

Per a solucionar efectivament els problemes necessitem la raó pràctica o instrumental que desemboca en la ciència, la tecnologia, l'activisme i l'acció política. La raó teòrica serveix perquè puguem reconèixer i distingir entre categories [el correcte, la veritat, el bé] a l'hora d'analitzar la realitat, però no pot aportar remeis pràctics per si sola. No podem viure sense una visió teòrica del món. En paraules del filòsof Thomas Nagel:

«Un cop hem entrat en el món per a fer-hi la nostra estada temporal, no hi ha cap altra alternativa més que intentar decidir en què creure i com viure, i l'única manera de fer-ho és intentant decidir què és cert i què és correcte.»

No obstant això, tota teoria -tota idea, creença o raonament- té una aplicació o un aspecte pràctic en la vida, i al seu torn tota pràctica té una teoria darrere que és la que la motiva i condiciona en part. Per exemple, no hi ha res al veganisme que sigui pura teoria ja que tot té implicacions pràctiques directes, i no hi ha cap pràctica relacionada amb el veganisme que no estigui basada en alguna teoria prèvia.

La separació radical entre teoria i pràctica seria un error categorial que ignora l'entrellaçament essencial entre coneixement i acció; el qual és usat a més per evitar justificar amb arguments aquelles accions que no es poden sostenir amb raons. Per això, el conegut pensador Immanuel Kant, assenyalava que «El que per fonaments racionals val per a la teoria, val també per a la pràctica.» Això vol dir que no és possible que una teoria correctament articulada d'acord amb la lògica i les dades empíriques pugui conduir, per ella mateixa, a una pràctica inútil o inefectiva.

La veritat és que, depenent de la teoria que assumim, ens comportarem d'una manera o d’una altra. A més, la qualitat de la nostra teoria -el fet que estigui basada en fets comprovats i arguments vàlids- també és rellevant, perquè dialogant de forma fonamentada amb altres persones podrem influir en la seva forma de pensar i, per tant, d'actuar. Aquesta funció de l'activitat teòrica l'expressa encertadament el filòsof Simon Blackburn:

«La reflexió és important perquè forma un continu amb la pràctica: el que pensem sobre les coses que fem influeix en la nostra manera de fer-les, o fins i tot en si les fem o no. Pot influir en les nostres investigacions, en la nostra actitud cap a la gent que fa les coses d'una manera diferent a com les fem nosaltres o, en fi, en el conjunt de la nostra vida.»

De fet, no hi ha ningú que no actuï motivat per alguna teoria, per creences i nocions mitjançant les quals valora i interpreta la seva experiència. Així ho assenyala el psiquiatra i filòsof alemany Karl Jaspers:

«No hi ha manera d'escapar a la filosofia. La qüestió és tan sols si serà conscient o no, si serà bona o dolenta, confusa o clara. Qui rebutja la filosofia professa també una filosofia, però sense ser-ne conscient.»

 

- Si haguéssim de triar, què seria més important la teoria o la pràctica? 

    La teoria. Perquè la pràctica sense una teoria prèviament correcta es farà inútil o immoral. Tots actuem en part d'acord a una teoria. I per a saber si alguna cosa és dolenta o bona, o si és correcte o incorrecte, ens cal veure la teoria.

La teoria és una base imprescindible per a poder actuar. De fet, quan fem servir termes com «injustícia», estem teoritzant. Estem jutjant que hi ha coses que estan bé i d'altres que estan malament. Estem fent servir una teoria. Ara bé, com sabem que és una teoria correcta i efectiva? És possible que ens estiguem equivocant. Per a saber-ho ens cal fer una anàlisi teòrica, basada en la lògica i els fets.

- No seríem potser massa "rígids" a l'ajustar-nos a una teoria? No estaríem actuant com "robots"? 

    No, perquè al practicar la teoria precisament estem actuant al contrari de com ho faria un "robot". Exercim la nostra capacitat racional i crítica com a individus conscients dels nostres actes. Una teoria sempre està subjecta a revisió per a comprovar si concorda amb la lògica i amb els fets.

- Però... realment ens cal una teoria? No n’hi hauria prou amb seguir el "sentit comú"? 

    En absolut. El concepte de "sentit comú" és buit i relatiu. Si "sentit comú" significa actuar com fa la majoria de la gent llavors ens limitem a imitar el que fan altres, sense reflexionar-hi críticament. "Sentit comú" sovint significa inèrcia i adaptar-se als prejudicis o costums establerts. 

 

Els que s'oposen a la importància de la teoria en l'activisme i diuen que hem de centrar-nos simplement en actuar i fer coses -sense reflexionar-hi- adopten una postura similar a aquells que diuen que no hem de perdre temps en aprendre fusteria o arquitectura sinó que hem de posar-nos des d’ara mateix a fer armaris o edificis. Aquest tipus de criteri irracional condueix inevitablement al fracàs o al desastre. Així reflexionava el filòsof i polític italià Gianni Vattimo, citant al seu torn a Martin Heidegger, sobre el problema de la relació entre la filosofia i la transformació social:

«Mentrestant també se li ha exigit a la filosofia que no s'acontenti amb interpretar el món i es perdi en especulacions abstractes, sinó que tracti de transformar el món de manera pràctica. El que passa és que una transformació del món així pensada exigeix prèviament que es transformi el pensar, de la mateixa manera que després de l'esmentada exigència ja s'amaga una transformació del pensar [vegeu Karl Marx, La ideologia alemanya: Tesis sobre Feuerbach, tesi 11 «Els filòsofs solament han interpretat el món de maneres diverses; del que es tracta és de transformar-lo.»]. Però com es pot transformar el pensar si no s'encamina cap a allò que mereix ser pensat?»

El rebuig a la teoria, en el fons, no és més que una altra teoria diferent de qui pretén evitar el qüestionament de les seves pròpies idees i creences, per a poder actuar lliurement sense que ningú critiqui o valori les seves accions. Evitar el pensament, l'estudi, l'aprenentatge i la reflexió sobre el que fem, solament pot dur conseqüències perjudicials i nocives.

L'error és inherent a la nostra vida; és inevitable fins a cert punt. El que no és inevitable és la voluntat d'advertir i corregir aquests errors mitjançant una mentalitat oberta i crítica que revisi de manera constant tot el que pensem i fem.

A part, dedicar temps a qüestions teòriques -filosofia moral, nutrició, estratègia- no vol dir necessàriament que no es pugui emprar d’altra banda el mateix temps a activitats enfocades a la pràctica: estar al carrer difonent el veganisme, tenir cura d'animals refugiats... És un fals dilema suposar que si dediquem part del temps a la teoria llavors no podem dedicar-ne també una altra part a un altre tipus d'activitats no teoritzants però que igualment són útils i necessàries.

La teoria determina la nostra manera de pensar, i la nostra manera de pensar és la causa de la nostra manera d'actuar. Perquè tota teoria és una forma específica de pràctica: teoritzar -pensar, reflexionar. I tota pràctica és l'aplicació d'una determinada teoria. O, tal i com ho exposa l'escriptor rus Lev Tolstoi:

«Sempre em sorprenc quan sento dir que una cosa és bona en la teoria però no ho és en la pràctica, com si la teoria no fos res més que una bonica col·lecció de paraules, necessàries per conversar, i no constituís la base de tota acció pràctica. La teoria és el que l'home sap, i la pràctica el que fa. Com pot ser que l'home pensi d'una manera i obri d'una altra? La pràctica se cenyeix inevitablement a la teoria i, si he entès la qüestió sobre la qual he estat reflexionant, no puc procedir sinó en conformitat amb les meves idees.»

El paradigma especista predominant a la nostra societat és la causa que hi hagi l'explotació animal: aquest tipus de mentalitat que promou i permet l'esclavitud dels animals no humans, provocant milers de milions de víctimes. L'especisme és un problema de teoria. És un problema que afecta les creences i les formes de pensar dels individus. Segons ho expressa Peter Singer:

«Per posar fi a la tirania cal comprendre, primer, en què consisteix. Des d'un punt de vista pràctic, el domini de l'animal humà sobre altres animals [...] s'expressa en pràctiques relacionades, com matar animals salvatges per esport o per obtenir-ne les pells. Aquests fets no s’han de considerar aberracions aïllades. L'única forma d'arribar a entendre aquests fets és considerar-los com a manifestacions de la ideologia de la nostra espècie, és a dir, les actituds que nosaltres, com a animal dominant, sostenim davant els altres animals.»

Per acabar amb la violència cap als altres animals cal analitzar i comprendre per què succeeix i, en base a aquesta anàlisi, proposar mitjans efectius per remeiar-la. No és possible que solucionem una injustícia si primer no en comprenem la naturalesa, les causes, i els possibles remeis.
 


Mitjançant l'activisme educatiu, basat en fonaments teòrics, canviem la mentalitat que origina la violència i evitem que milers de milions d'animals siguin explotats i massacrats en el futur. Animals que serien duts al món per a ser esclavitzats, o animals que viuen les seves vides lliures a la naturalesa. Com diria el professor Werner Heisenberg:

«Sovint, un plantejament adequat representa més de la meitat del camí cap a la solució del problema.»

Quan parlem d'ajudar els animals també podem referir-nos a alguna cosa diferent. Per exemple, rescatar i refugiar determinats individus concrets pot resultar una cosa molt beneficiosa per a aquests individus, però de cap manera soluciona el problema de fons de l'especisme i l'explotació animal.

Per analogia: quan es produeix una malaltia pot ser apropiat tractar d'alleujar-ne els símptomes i les conseqüències, però el més responsable i convenient és enfocar les energies sobretot en intentar anul·lar la causa de la malaltia.

L'especisme és un trastorn moral i l'explotació institucionalitzada dels animals no humans és la seva conseqüència directa. Per tal que no hi hagi més víctimes cal tallar la veritable arrel del problema, és a dir, el prejudici que ens fa creure que està bé considerar els altres animals com a mitjans per als nostres fins.