12 de setembre de 2012

Som omnívors

 

 

Si els humans som omnívors, carnívors o herbívors és una qüestió molt debatuda i sobre la qual s'ha discutit molt. De vegades s'apel·la a la nostra condició d’omnívors -o de suposats carnívors- per intentar justificar el fet que mengem animals. De la mateixa manera, altres vegades s'apel·la a la nostra suposada condició d'herbívors per al·legar que no hauríem de menjar animals.

Aquí intentarem analitzar breument si aquest argument justifica realment que mengem animals.



Som omnívors

Crec que és important tenir clar que la condició d’herbívor, omnívor o carnívor és, primer de tot, una condició fisiològica. Els humans no som fisiològicament carnívors ni tampoc herbívors. Està científicament provat que els éssers humans som omnívors. Ho som perquè posseïm la capacitat de digerir i assimilar nutricionalment substàncies d'origen animal. Si no fóssim omnívors simplement no podríem viure menjant animals, però com bé sabem, els humans ho hem fet des de fa molts milers d'anys. 


Apel·lar la naturalesa no és un criteri moral

Hi ha un argument que sosté que menjar animals és "natural" per als éssers humans. És a dir, se sosté que hem evolucionat per a menjar animals i que menjar animals és el que la naturalesa "vol" per a nosaltres. Diuen que no menjar animals és actuar en contra del propòsit pel qual vam ser dissenyats i, per tant, la idea que no hauríem d'usar animals com a menjar no pot ser correcta. Si hem evolucionat per a ser humans que posseeixen ulls, llavors dir que tenim l'obligació moral de cobrir-los permanentment, i no fer servir el nostre sentit de la vista, seria degudament considerat com un error.

Ara bé, intentar justificar algun tipus d'acció o conducta -per la nostra part o per la d'altres persones responsables dels seus actes- simplement al·legant que és "natural", és un argument que si fos correcte en realitat valdria per a justificar moralment qualsevol cosa. Assenyalar que si tenim ullals, o que si som omnívors, justifica menjar animals, ja que és una cosa "natural", seria equivalent a suposar que si els homes tenim penis llavors no hi hauria problema moral en violar dones, ja que el tenir relacions sexuals -igual que menjar animals- també és una cosa "natural".

El fet que puguem menjar animals no sustenta la conclusió que fer-ho estigui moralment justificat, de la mateixa manera que la nostra capacitat de poder fer servir la violència no sustenta la conclusió que la violació -o qualsevol altra forma de violència- estigui moralment justificada. El sol fet que puguem fer alguna cosa no és rellevant per decidir si és moralment acceptable o si hauríem de fer-ho.

Des d'una perspectiva ètica, el fet rellevant no és que siguem omnívors sinó que som agents morals. Aquesta és la característica èticament rellevant. Això vol dir que som capaços de raonar moralment. Els agents morals tenim la capacitat de discernir entre el bé i el mal; i podem actuar d'acord a normes morals.

Altres animals no poden ser agents morals ja que no tenen cap capacitat de comprendre la dimensió moral de la seva conducta. Nosaltres sí que disposem d'aquesta capacitat. Per tant, tenim el deure de viure d'acord amb normes ètiques, basades en la lògica, que regulin la nostra conducta.



Menjar humans no és biològicament diferent de menjar animals

Si el fet que siguem omnívors justifiqués que usem animals de menjar llavors igualment justificaria usar de menjar altres humans -que biològicament també són animals. Dels humans també podem obtenir carn i llet i altres productes que obtenim a partir de l'ús i matança d'animals.

Per tant, a l'intentar justificar el consum d'animals estaríem justificant alhora que no hi hauria problema moral en què altres humans ens usessin de menjar. L'argument que diu "som omnívors" avala el canibalisme.

El prejudici de l'especisme que regeix la nostra mentalitat no permet adonar-nos de l'absurd i com d’autodestructiva és la perspectiva de pretendre justificar el consum d'animals al·legant que som omnívors.



No estem obligats ni condicionats a menjar animals

Els humans hem evolucionat com a éssers omnívors. Podem menjar animals i vegetals. Però això solament vol dir que hem evolucionat com a éssers que poden triar què menjar i que comptem amb l'opció de viure alimentant-nos exclusivament de productes vegetals.

Allò raonable és concloure que no té cap rellevància moral el fet de si som omnívors, o qualsevol altra cosa. Allò important és que és un fet comprovat que podem alimentar-nos, i viure en general, sense explotar altres animals. Cap tret fisiològic ens impedeix tenir una alimentació vegana i saludable.

Així, el fet que siguem omnívors no implica en cap cas que estiguem fisiològicament obligats a menjar animals ni res que d’ells procedeixi. Tan sols implica que podem fer-ho -podem digerir substàncies d'origen animal- però no vol dir que ho haguem de fer o que estiguem biològicament obligats a fer-ho.

Fins i tot encara fóssim carnívors, si poguéssim viure a base d'algun tipus d'aliment preparat sense substàncies d'origen animal, això és el que moralment hauríem de fer.

Per tant, el fet que siguem omnívors no implica de cap manera que la nostra conducta hagi de ser omnívora. Podem i hem d’alimentar-nos mitjançant una dieta que no impliqui fer servir a ningú com a menjar. Precisament perquè som omnívors podem viure sense menjar altres animals.

 

8 de setembre de 2012

La importància de la teoria

És probable que tots, en algun moment, ens preguntem si potser no estem malbaratant inútilment l’energia quan dediquem part del temps que tenim a qüestions teòriques en comptes d'enfocar les nostres accions cap a activitats aparentment més pràctiques com salvar la vida de les persones.

Aquest qüestionament és molt lícit. El problema sorgeix quan es pretén emprar aquest argument per a rebutjar la pròpia reflexió, el diàleg i el debat i, per extensió, qualsevol activitat que sigui netament teòrica.

Molts activistes estan convençuts que "cal actuar ja" de la manera que sigui, que l'única cosa realment important és l'acció externa sobre els problemes, sense importar cap altre factor. Aquesta tendència s'ha diagnosticat com a sobreestimació de l'acció:

«En alguns casos s'entén l'activisme com a una sobreestimació exagerada de la vida activa, com un excés d'activitat incontrolada, que guarda elements d'obsessió o de distracció. L'home, devorat per la febre de l'acció, suposant que solament a força d'accions es produeixen els canvis o la millora, es lliura més i més a activitats exteriors desconsiderant la vida interior.»

En l'àmbit animalista hi ha un menyspreu generalitzat a les qüestions teòriques que va acompanyat de l’efecte esmentat anteriorment. El professor i activista Gary Francione exposa la qüestió d'aquesta manera:

«Molts defensors d'animals semblen pensar que no necessitem cap teoria. Solament ens cal actuar "per als animals"; ens podem preocupar per la teoria més endavant. Aquest punt de vista està equivocat almenys en dos aspectes. Primer, si no tenim una teoria, com triarem què hauríem de promoure? Si vull fer alguna cosa avui per ajudar els animals, i no tinc una teoria, com la relativa a la condició moral dels animals i quines coses he de fer, com triaré el que faré? La resposta és molt clara: no podem fer cap elecció intel·ligent o informada si no tenim cap teoria que guiï la nostra elecció.»

És cert que la teoria, per si sola, no soluciona els problemes. Però, en primer lloc, per advertir aquests problemes ens cal la teoria. Tal com adverteix el professor Félix Duque:

«La filosofia no està per resoldre problemes sinó per a fer veure que hi ha problemes allà on els altres no els veuen.»

Per a solucionar efectivament els problemes necessitem la raó pràctica o instrumental que desemboca en la ciència, la tecnologia, l'activisme i l'acció política. La raó teòrica serveix perquè puguem reconèixer i distingir entre categories [el correcte, la veritat, el bé] a l'hora d'analitzar la realitat, però no pot aportar remeis pràctics per si sola. No podem viure sense una visió teòrica del món. En paraules del filòsof Thomas Nagel:

«Un cop hem entrat en el món per a fer-hi la nostra estada temporal, no hi ha cap altra alternativa més que intentar decidir en què creure i com viure, i l'única manera de fer-ho és intentant decidir què és cert i què és correcte.»

No obstant això, tota teoria -tota idea, creença o raonament- té una aplicació o un aspecte pràctic en la vida, i al seu torn tota pràctica té una teoria darrere que és la que la motiva i condiciona en part. Per exemple, no hi ha res al veganisme que sigui pura teoria ja que tot té implicacions pràctiques directes, i no hi ha cap pràctica relacionada amb el veganisme que no estigui basada en alguna teoria prèvia.

La separació radical entre teoria i pràctica seria un error categorial que ignora l'entrellaçament essencial entre coneixement i acció; el qual és usat a més per evitar justificar amb arguments aquelles accions que no es poden sostenir amb raons. Per això, el conegut pensador Immanuel Kant, assenyalava que «El que per fonaments racionals val per a la teoria, val també per a la pràctica.» Això vol dir que no és possible que una teoria correctament articulada d'acord amb la lògica i les dades empíriques pugui conduir, per ella mateixa, a una pràctica inútil o inefectiva.

La veritat és que, depenent de la teoria que assumim, ens comportarem d'una manera o d’una altra. A més, la qualitat de la nostra teoria -el fet que estigui basada en fets comprovats i arguments vàlids- també és rellevant, perquè dialogant de forma fonamentada amb altres persones podrem influir en la seva forma de pensar i, per tant, d'actuar. Aquesta funció de l'activitat teòrica l'expressa encertadament el filòsof Simon Blackburn:

«La reflexió és important perquè forma un continu amb la pràctica: el que pensem sobre les coses que fem influeix en la nostra manera de fer-les, o fins i tot en si les fem o no. Pot influir en les nostres investigacions, en la nostra actitud cap a la gent que fa les coses d'una manera diferent a com les fem nosaltres o, en fi, en el conjunt de la nostra vida.»

De fet, no hi ha ningú que no actuï motivat per alguna teoria, per creences i nocions mitjançant les quals valora i interpreta la seva experiència. Així ho assenyala el psiquiatra i filòsof alemany Karl Jaspers:

«No hi ha manera d'escapar a la filosofia. La qüestió és tan sols si serà conscient o no, si serà bona o dolenta, confusa o clara. Qui rebutja la filosofia professa també una filosofia, però sense ser-ne conscient.»

 

- Si haguéssim de triar, què seria més important la teoria o la pràctica? 

    La teoria. Perquè la pràctica sense una teoria prèviament correcta es farà inútil o immoral. Tots actuem en part d'acord a una teoria. I per a saber si alguna cosa és dolenta o bona, o si és correcte o incorrecte, ens cal veure la teoria.

La teoria és una base imprescindible per a poder actuar. De fet, quan fem servir termes com «injustícia», estem teoritzant. Estem jutjant que hi ha coses que estan bé i d'altres que estan malament. Estem fent servir una teoria. Ara bé, com sabem que és una teoria correcta i efectiva? És possible que ens estiguem equivocant. Per a saber-ho ens cal fer una anàlisi teòrica, basada en la lògica i els fets.

- No seríem potser massa "rígids" a l'ajustar-nos a una teoria? No estaríem actuant com "robots"? 

    No, perquè al practicar la teoria precisament estem actuant al contrari de com ho faria un "robot". Exercim la nostra capacitat racional i crítica com a individus conscients dels nostres actes. Una teoria sempre està subjecta a revisió per a comprovar si concorda amb la lògica i amb els fets.

- Però... realment ens cal una teoria? No n’hi hauria prou amb seguir el "sentit comú"? 

    En absolut. El concepte de "sentit comú" és buit i relatiu. Si "sentit comú" significa actuar com fa la majoria de la gent llavors ens limitem a imitar el que fan altres, sense reflexionar-hi críticament. "Sentit comú" sovint significa inèrcia i adaptar-se als prejudicis o costums establerts. 

 

Els que s'oposen a la importància de la teoria en l'activisme i diuen que hem de centrar-nos simplement en actuar i fer coses -sense reflexionar-hi- adopten una postura similar a aquells que diuen que no hem de perdre temps en aprendre fusteria o arquitectura sinó que hem de posar-nos des d’ara mateix a fer armaris o edificis. Aquest tipus de criteri irracional condueix inevitablement al fracàs o al desastre. Així reflexionava el filòsof i polític italià Gianni Vattimo, citant al seu torn a Martin Heidegger, sobre el problema de la relació entre la filosofia i la transformació social:

«Mentrestant també se li ha exigit a la filosofia que no s'acontenti amb interpretar el món i es perdi en especulacions abstractes, sinó que tracti de transformar el món de manera pràctica. El que passa és que una transformació del món així pensada exigeix prèviament que es transformi el pensar, de la mateixa manera que després de l'esmentada exigència ja s'amaga una transformació del pensar [vegeu Karl Marx, La ideologia alemanya: Tesis sobre Feuerbach, tesi 11 «Els filòsofs solament han interpretat el món de maneres diverses; del que es tracta és de transformar-lo.»]. Però com es pot transformar el pensar si no s'encamina cap a allò que mereix ser pensat?»

El rebuig a la teoria, en el fons, no és més que una altra teoria diferent de qui pretén evitar el qüestionament de les seves pròpies idees i creences, per a poder actuar lliurement sense que ningú critiqui o valori les seves accions. Evitar el pensament, l'estudi, l'aprenentatge i la reflexió sobre el que fem, solament pot dur conseqüències perjudicials i nocives.

L'error és inherent a la nostra vida; és inevitable fins a cert punt. El que no és inevitable és la voluntat d'advertir i corregir aquests errors mitjançant una mentalitat oberta i crítica que revisi de manera constant tot el que pensem i fem.

A part, dedicar temps a qüestions teòriques -filosofia moral, nutrició, estratègia- no vol dir necessàriament que no es pugui emprar d’altra banda el mateix temps a activitats enfocades a la pràctica: estar al carrer difonent el veganisme, tenir cura d'animals refugiats... És un fals dilema suposar que si dediquem part del temps a la teoria llavors no podem dedicar-ne també una altra part a un altre tipus d'activitats no teoritzants però que igualment són útils i necessàries.

La teoria determina la nostra manera de pensar, i la nostra manera de pensar és la causa de la nostra manera d'actuar. Perquè tota teoria és una forma específica de pràctica: teoritzar -pensar, reflexionar. I tota pràctica és l'aplicació d'una determinada teoria. O, tal i com ho exposa l'escriptor rus Lev Tolstoi:

«Sempre em sorprenc quan sento dir que una cosa és bona en la teoria però no ho és en la pràctica, com si la teoria no fos res més que una bonica col·lecció de paraules, necessàries per conversar, i no constituís la base de tota acció pràctica. La teoria és el que l'home sap, i la pràctica el que fa. Com pot ser que l'home pensi d'una manera i obri d'una altra? La pràctica se cenyeix inevitablement a la teoria i, si he entès la qüestió sobre la qual he estat reflexionant, no puc procedir sinó en conformitat amb les meves idees.»

El paradigma especista predominant a la nostra societat és la causa que hi hagi l'explotació animal: aquest tipus de mentalitat que promou i permet l'esclavitud dels animals no humans, provocant milers de milions de víctimes. L'especisme és un problema de teoria. És un problema que afecta les creences i les formes de pensar dels individus. Segons ho expressa Peter Singer:

«Per posar fi a la tirania cal comprendre, primer, en què consisteix. Des d'un punt de vista pràctic, el domini de l'animal humà sobre altres animals [...] s'expressa en pràctiques relacionades, com matar animals salvatges per esport o per obtenir-ne les pells. Aquests fets no s’han de considerar aberracions aïllades. L'única forma d'arribar a entendre aquests fets és considerar-los com a manifestacions de la ideologia de la nostra espècie, és a dir, les actituds que nosaltres, com a animal dominant, sostenim davant els altres animals.»

Per acabar amb la violència cap als altres animals cal analitzar i comprendre per què succeeix i, en base a aquesta anàlisi, proposar mitjans efectius per remeiar-la. No és possible que solucionem una injustícia si primer no en comprenem la naturalesa, les causes, i els possibles remeis.
 


Mitjançant l'activisme educatiu, basat en fonaments teòrics, canviem la mentalitat que origina la violència i evitem que milers de milions d'animals siguin explotats i massacrats en el futur. Animals que serien duts al món per a ser esclavitzats, o animals que viuen les seves vides lliures a la naturalesa. Com diria el professor Werner Heisenberg:

«Sovint, un plantejament adequat representa més de la meitat del camí cap a la solució del problema.»

Quan parlem d'ajudar els animals també podem referir-nos a alguna cosa diferent. Per exemple, rescatar i refugiar determinats individus concrets pot resultar una cosa molt beneficiosa per a aquests individus, però de cap manera soluciona el problema de fons de l'especisme i l'explotació animal.

Per analogia: quan es produeix una malaltia pot ser apropiat tractar d'alleujar-ne els símptomes i les conseqüències, però el més responsable i convenient és enfocar les energies sobretot en intentar anul·lar la causa de la malaltia.

L'especisme és un trastorn moral i l'explotació institucionalitzada dels animals no humans és la seva conseqüència directa. Per tal que no hi hagi més víctimes cal tallar la veritable arrel del problema, és a dir, el prejudici que ens fa creure que està bé considerar els altres animals com a mitjans per als nostres fins.