22 d’octubre de 2010

La qüestió dels Drets Animals

Aquest discurs va ser pronunciat pel filòsof Tom Regan al Royal Institute de Gran Bretanya, l'any 1989, com a part d'un debat sobre la qüestió: "Els cal als animals una declaració de drets?"

 


LA FILOSOFIA DELS DRETS ANIMALS

-TOM REGAN-

 

“Els altres animals que els éssers humans mengem, emprem en ciència, cacem, atrapem i explotem de maneres tan variades tenen una vida pròpia que és important per a ells, més enllà de la utilitat que puguin tenir per a nosaltres. Ells no només són simplement al món, sinó que a més són conscients de ser-hi i també del què els passa. I el que els passa té importància per a ells.

Cadascun d’ells té una vida, que experimenta amb millors o pitjors experiències. Tal i com passa amb nosaltres, cada animal és una presència psicològica única al món. Com nosaltres, ells són algú, no alguna cosa. Des d’aquest punt de vista, els animals no humans reclosos en laboratoris i granges, per exemple, són iguals que els éssers humans. I és per això que l'ètica sobre la nostra relació amb tots i cadascun d’ells ha de recolzar-se en alguns dels mateixos principis morals fonamentals.

A un nivell profund, una ètica humana progressista es basa en el valor independent de l’individu. Tractar els éssers humans de maneres que no respectin el seu valor inherent és reduir-los a l’estatus d’instruments, coses o mercaderies, és violar el més bàsic dels drets humans: el dret a ser tractat amb respecte.

La filosofia dels Drets Animals tan sols exigeix que la lògica es respecti en cada argument, que el fet d’explicar de manera raonada el valor inherent dels éssers humans impliqui també que altres animals tenen el mateix i igual valor. Que qualsevol argument que expliqui de manera plausible el dret dels éssers humans a ser tractats amb respecte també impliqui que altres animals tenen igualment els mateixos drets i el mateix i igual valor.

Com a resultat d’una difusió informativa parcial en el passat -el debat d'aquesta nit és una notable i lloable excepció-, el públic en general ha tendit a considerar els defensors dels Drets Animals en termes exclusivament negatius: som antiintel·lectuals, anticiència, antiacionals, antihumans, estem en contra de la justícia i a favor de la violència. Però la veritat, com sol passar, és just el contrari. La filosofia dels Drets Animals és al cantó de la raó perquè no és racional discriminar arbitràriament;  i la discriminació contra els animals no humans és demostrablement arbitrària.

És incorrecte tractar els éssers humans més febles, especialment aquells que no tenen una intel·ligència humana normal, com si fossin instruments o recursos. Per tant, no pot ser racional tractar els altres animals com si fossin instruments o recursos si la seva intel·ligència és igual o similar a la d’aquests éssers humans més febles.

La filosofia dels Drets Animals està a favor, i no pas en contra, de la ciència. Aquesta filosofia és respectuosa amb el millor de la ciència en general i amb la biologia evolutiva en particular. Els darrers avenços ens mostren que, en paraules de Darwin, els humans difereixen de molts altres animals en grau i no en qualitats. Una qüestió a part d’on traçar la línia, és obvi que els animals que es fan servir als laboratoris, que són criats com a aliment, o caçats o atrapats per plaer i per a obtindre’n benefici, són els nostres parents psicològics (senten d’una manera molt similar a la nostra). Això no és una fantasia sinó un fet demostrat científicament.

La filosofia dels Drets Animals està a favor, i no pas en contra, de la justícia. No estem legitimats a violar els drets d’uns perquè molts altres se’n puguin beneficiar. L’esclavitud ho permet, el treball infantil ho permet, totes les institucions socials injustes ho permeten, però no la filosofia dels Drets Animals, el principi més elevat del qual és la justícia.

La filosofia dels Drets Animals està a favor de la pau i en contra de la violència. La demanda fonamental d'aquesta filosofia és tractar els éssers humans i els altres animals amb respecte. Aquesta filosofia, per tant, és una filosofia de pau. Però és una filosofia que exigeix ​​l’extensió d'aquesta pau més enllà dels límits de la nostra espècie, la qual manté una guerra no declarada i diària contra incomptables milions d'animals no humans.

Per estar veritablement a favor de la pau cal estar fermament en contra de la despietada explotació.

I respecte del que se sol sentir, distorsionat pels mitjans de comunicació, sobre el que al·leguen els oponents dels Drets Animals, se'ns posa com a objecció que igualem animals i humans, quan humans i animals difereixen en gran mesura, però és evident que nosaltres no diem que humans i altres animals siguin el mateix en tots els sentits; que gats i gossos puguin realitzar càlculs matemàtics, o que porcs i vaques puguin gaudir de la poesia. El que diem és que, igual que els humans, molts altres animals tenen vivències del seu propi benestar. En aquest sentit, tan nosaltres com ells som el mateix. En aquest sentit, per tant, malgrat les nostres diferències, nosaltres i ells som iguals.

Potser se'ns podria objectar que nosaltres defensem que cada humà i cada animal tinguin els mateixos drets, que els pollastres tinguin dret a vot i que els porcs tinguin dret a rebre classes de ballet, però òbviament nosaltres no diem això. Tot el que diem és que aquests animals i els éssers humans comparteixen un mateix dret moral bàsic: el dret de ser tractat amb respecte.

Se'ns podria objectar que com que els altres animals no respecten els nostres drets, llavors nosaltres no tenim l’obligació de respectar els seus. Però hi ha molts éssers humans que tenen drets i que són incapaços de respectar els drets dels altres. Els nens petits, els trastornats o incapacitats mentals de totes les edats; en aquests casos no al·leguem que estigui bé el tractar-los com a eines o recursos perquè ells no tenen en compte els nostres drets. Al contrari, reconeixem que tenim el deure de tractar-los amb respecte.

El que és veritat en aquests casos que concerneixen a éssers humans no ho és menys en els casos que concerneixen altres animals.

Hi ha l’objecció que encara que els altres animals tinguessin drets morals, hi ha coses més importants que mereixen la nostra atenció: la fam al món i els abusos a nens, per exemple. Racisme, drogues, la violència contra les dones, la situació dels sense sostre. Solament després que haguem solucionat aquests problemes podrem ocupar-nos de la qüestió dels Drets Animals.

Aquesta objecció passa per alt el fet que el moviment pels Drets Animals està compost en gran mesura per gent que dedica la seva vida a atendre els éssers humans: metges, infermers i altres professionals de la salut, gent involucrada en un ampli ventall de serveis socials, des d’assessors sobre violacions a ajuda a víctimes d'abús infantil o fam o discriminació, professors de tots els nivells d'educació, ministres, capellans, rabins.

I les vides de totes aquestes persones demostren que l'elecció que la gent ha de fer no rau entre ajudar els humans o ajudar altres animals. Cadascun de nosaltres pot ajudar-los a tots dos alhora. Els hem d’ajudar per igual.

La darrera objecció es basa en el fet que ningú té realment drets, ja sigui humà o un altre animal, sinó que allò bo i allò dolent són qüestions que es jutgen a partir del que produeixi les millors conseqüències, tenint en compte els interessos de cada implicat i considerant de manera igual interessos iguals. Aquesta filosofia moral -l’utilitarisme- que compta amb una llarga i venerable història, i molts homes i dones influents, passats i presents, entre els seus adeptes, és un frau moral i ja no és una postura sostenible, si és que alguna vegada ho ha estat.

És veritablement seriós tenir en consideració l'interès d'un violador en violar la seva víctima abans de declarar la violació com immoral? Hauríem de tenir en compte el que suposa per a un pederasta el frustrar les seves intencions abans de condemnar moralment els seus actes? Sorprenentment, un utilitarisme coherent exigeix ​​que sí els tinguem en compte, i d'aquesta manera és rebutjat per la nostra exigència de racionalitat. Pel que fa a la filosofia dels Drets Animals: seria racional, imparcial, basada en la ciència, a favor de la pau, i en contra de la injustícia? Per a totes aquestes qüestions la resposta seria incondicionalment afirmativa.

Pel que fa a les objeccions que s'esgrimeixen en contra d'aquesta filosofia, sobre si aquells que la defensen són capaços d'oferir respostes racionals i ben informades, una altra vegada la resposta és sí. En una batalla d'idees, la filosofia dels Drets Animals venç i els seus crítics perden. Tan sols resta veure quin costat emergeix com el guanyador en la contínua batalla política entre el que és just i el que no ho és. Gràcies. 

 

Text original en anglès: "The Philosophy of Animal Rights"

 


6 d’octubre de 2010

"Reduir el patiment"


Quan ens expressem tenim dues opcions:

[1] Que les paraules que emprem tinguin una definició objectiva i delimitada.

[2] Que les paraules signifiquin el que ens doni la gana a cada moment arbitràriament segons ens convingui.

Si triem la primera opció llavors l'ús d'animals mai no pot ser qualificat com a "humanitari".

El concepte de ser humanitari és radicalment incompatible amb l'explotació dels animals perquè una activitat humanitària per definició es fa exclusivament per a benefici de la persona que la rep, però l'explotació animal no està motivada per a beneficiar els animals en cap sentit sinó per a danyar-los en benefici dels humans. Parlar d'“esclavitud humanitària” és un oxímoron.

A més, fins i tot aquelles mesures qualificades com a humanitàries —com és el cas de l'"atordiment previ" als escorxadors— estan en realitat motivades per a beneficiar l'eficiència econòmica de l'explotació: per a evitar danys innecessaris a la carn o per prevenir accidents laborals. Aquestes mesures "humanitàries" sorgeixen per a beneficiar l'explotació com a activitat econòmica.

Humanitari és tot allò que fem pel bé dels altres. L'explotació animal mai no pot ser qualificada així perquè és una activitat que existeix per a beneficiar solament els explotadors, i no els explotats. Mai no és humanitària per a les seves víctimes. L'única opció realment humanitària consisteix a no explotar ningú.

El santuari Peaceful Prairie és un refugi vegà d'animals víctimes de l'explotació que també fa activisme educatiu. Una de les principals comeses és denunciar la mentida de l'explotació animal "humanitària".

En un text titulat «Ramaderia 'humanitària': Un oxímoron» s'explica la incongruència que l'explotació animal pugui rebre aquests qualificatiu quan implica esclavitud i assassinat, així com tota mena de violència en general contra els animals.

Ara bé, encara que en principi estic d'acord amb la major part del que s'exposa en aquest text, a la seva conclusió final parla sobre "reduir la major quantitat de patiment al món" com un imperatiu moral. No puc estar d'acord amb això.

Si "reduir el patiment al món" fos un objectiu moral vàlid aleshores seria correcte, per exemple, provocar l'extinció deliberada de tots els animals, de tots els éssers que tenen capacitat de sentir. El patiment és una condició inherent al fet de poder sentir i l'única manera efectiva de reduir-lo seria reduint el nombre d'éssers que poden sentir.

Això no obstant, provocar deliberadament l'extinció d'un individu, d'un cert grup, o de tots els animals en general va en contra de l'interès fonamental dels animals a perpetuar la seva vida i no s'ajusta a cap norma ètica racional que jo conegui.

A més, si "reduir el patiment" en si mateix fos una intenció moralment vàlida llavors seria legítim promoure qualsevol tipus de mesura que tingués aquesta intenció. Per exemple: regulacions de l'esclavitud animal per intentar fer-la suposadament “humanitària”. Aquesta és precisament la incongruència que pretén denunciar el text.

Així podem veure que sota la premissa de “reduir el patiment” el filòsof benestarista Peter Singer proposa el següent:

«Ens cal aprendre a capturar i matar els peixos de mar obert d'una manera humanitària o, si això no és possible, trobar alternatives menys cruels i més sostenibles que els reemplacin a la nostra dieta.»

El que Peter Singer diu és que no hi ha problema en emprar i matar altres animals sempre que intentem fer-ho amb el menor patiment possible. Però això no té res a veure amb una veritable actitud humanitària, ja que una conducta humanitària significa actuar pel bé dels altres. És absurd creure que cerquem el bé dels altres si acceptem i en promovem l'explotació i l'assassinat.

Ni el dolor ni el patiment no són fenòmens intrínsecament dolents ni immorals en si mateixos. Són fenòmens fisiològics que tenen una funció instrumental per a la conservació de la vida sentent. Si bé això no vol dir que estiguem legitimats a causar-los directament sense el consentiment explícit i informat de l'altra persona.

El patiment és part de la vida sentent i no hi ha raó que justifiqui jutjar-ho com una cosa dolenta. El patiment té una funció biològica instrumental. El patiment ens ajuda decisivament a allunyar-nos del mal. El patiment ens ajuda també a comprendre allò que està malament: gràcies al fet que patim en veure aquestes imatges podem comprendre millor per què està malament. El patiment ens serveix per a viure i millorar.

El patiment no és un fenomen intrínsecament dolent. El que està malament és infligir patiment a altres individus solament per a beneficiar-nos-en. Els éssers sentents no volem patir innecessàriament o que ens ho imposi contra la nostra voluntat. Que algú ens forci a patir pel seu propi benefici és una violació dels nostres drets. Aquesta imposició injusta és el que està malament; no el patiment en si mateix.

"Reduir el patiment" no és un principi ètic. Aquesta intenció pot ser un desig que molts tinguin per empatia o per compassió; però no és un principi moral. Si aquest lema fos un principi ètic llavors estaria justificat aniquilar tota la vida sentent del planeta; ja que és la manera més efectiva de “reduir el patiment”. Si "reduir el patiment" fos una norma moral llavors estaria justificat, per exemple, que algú t'assassinés a tu per així eliminar part de l'inevitable patiment que la teva vida sentent comporta. La idea de "reduir el patiment" no solament no és un principi moral sinó que a més acceptar-la condueix a acceptar qualsevol crim que suposadament serveixi per a "reduir el patiment".

És raonable suposar que no podem aconseguir que tothom es faci vegà a curt termini de la mateixa manera que no podem aconseguir a curt termini que tots els homes respectin les dones com a persones, però aquest defecte no serveix com a excusa per a promoure “una millora" en la manera com alguns homes violen i abusen de les dones. Sabem per desgràcia que no tots els homes respectaran les dones; però aquest fet no justifica que els assessorem o ajudem a perpetrar els seus crims amb l'excusa de "millorar les condicions" en què abusen de les víctimes. L'única opció és rebutjar, condemnar i prevenir la violència contra les dones; no ajudar els agressors a cometre les seves agressions en "millor condicions". El mateix val per a la violència contra els altres animals.

Per descomptat que la intenció d'alleujar el patiment en altres persones no és un desig immoral en ell mateix; però sí que s'ha d'atenir als principis ètics d'igualtat i respecte al valor intrínsec de la persona —igual que qualsevol altre desig que tinguem— i no al contrari. És a dir, el desig d'alleujar el patiment tan sols és acceptable si respectem l'ètica. Però un desig mai no pot ser una norma moral. La moral es basa en la raó; i no en desitjos personals.

Encara que suposadament hi hagués una forma d'esclavitud que provoqués menys patiment que d'altres, això no justifica que l'aprovem o la recolzem en detriment de les altres. Donar suport a l'esclavitud sempre és immoral i atenta contra els drets de les víctimes. Tota forma d'explotació animal comporta cosificació i vulneració dels interessos dels explotats per a benefici dels explotadors. Aquesta és la qüestió moral, i no pas el grau de patiment. Deixant de banda el fet que el patiment no es pot mesurar objectivament i la seva valoració sempre depèn d'una estimació subjectiva.

El benestarisme ha predominat durant segles en la nostra relació amb els altres animals i no ha conduït a una situació de “menys patiment”. Tot al contrari. Sota l'auspici del benestarisme van aparèixer les granges industrials i la multitud de formes noves d'explotació animal. El benestarisme és un complet fracàs per a beneficiar els animals fins i tot sota el seu propi criteri. El benestarisme no ha servit a la pràctica per alleujar ni evitar cap patiment dels animals.

Per tant, el patiment que hem de reduir de manera moralment legítima ha de ser el patiment que nosaltres causem intencionadament als animals. Els altres animals no tenen cap interès a patir pel nostre benefici ni ens han donat el seu consentiment perquè els usem. En efecte, els animals volen evitar el patiment innecessari i nosaltres no podem justificar moralment infligir-los cap classe ni grau de patiment pel fet d'usar-los.

L'explotació animal és injusta en si mateixa, per tant tot el patiment que en provingui —sense importar si és molt o poc— serà sempre immoral i hem de deixar de participar-hi.

Aquesta abolició del patiment moralment injustificat l'aconseguirem eliminant-ne la causa: l'especisme —la creença que els altres animals són éssers inferiors que existeixen per estar al nostre servei com a recursos.

Aquesta abolició ha de començar inevitablement en cadascun de nosaltres ara, i passa per adoptar i difondre el veganisme

ALLIBERA ELS TEUS ESCLAUS: FES-TE VEGÀ


3 d’octubre de 2010

Canibalisme

«La pràctica diària d'alimentació càrnia representa un exocanibalisme alimentari —repudiat psicològicament pels vegetarians— en què milions d'animals són sacrificats per a la nostra alimentació. El fet que ens hàgim acostumat a aquesta matança diària d'animals no li treu gens ni mica el rerefons de canibalisme alimentari.» ~ Àngel Aguirre

 

Comptem amb diverses proves i evidències que demostren que el canibalisme, en el context humà, ha existit en diverses èpoques històriques i en diferents indrets. De fet, encara continua existint de manera socialment acceptada encara en algunes tribus. El canibalisme també ha estat continuat fins als nostres dies, d'una manera més o menys secreta, en societats humanes on està legalment sancionat.

La qüestió que voldria plantejar aquí és: si rebutgem moralment l'ús d'éssers humans per a menjar, per què no rebutgem l'ús d'altres animals com a menjar?

De fet, hi ha alguns animals que ja considerem que no s'han de tractar com a menjar, com és el cas de gossos i gats. Per què no considerar així els altres?

Determinats arguments que tracten de justificar l'ús d'alguns animals per a menjar semblen raonables en aparença, mentre que altres són bastant pintorescos, per no dir una altra cosa.

Per exemple, s'al·lega sovint que "ens cal menjar animals" per a poder viure. No obstant això, aquesta afirmació no és correcta. Els organismes públics de salut i les associacions professionals de nutricionistes assenyalen que als éssers humans no ens cal consumir animals per a estar sans, encara que sembla que aquesta informació és encara desconeguda pel gran públic. No ens cal menjar animals per a tenir una bona salut a l'igual que tampoc ens cal menjar éssers humans.

Sovint es planteja la següent situació: "I si fóssim en un illa deserta"? O dit d'una altra manera: què passaria si ens trobéssim en un context determinat en què no hi hagués cap altra opció que menjar animals per a sobreviure? Bé, no estem en aquesta situació però, independentment de la decisió que prenguéssim, aquesta possibilitat no afecta la nostra situació actual. No solament podria succeir que acabéssim en un context en què el menjar humans fos l'única forma de supervivència, sinó que aquesta situació ja ha succeït en el passat. A part de la manera concreta en què es produís aquest canibalisme, i del judici moral amb que ho valorem... considerem raonable pensar que aquest possible context justificaria fer servir els humans de menjar en el nostre context actual? I si no és així, per què pensem que això justificaria que usem els animals com a menjar quan en el context actual la necessitat no pot excusar-ho de cap manera?

En altres ocasions s'al·lega que "sempre hem menjat animals". Encara que fos cert que hem fet servir altres animals de menjar des de fa molt de temps, aquesta dada no justifica que continuem fent-ho. També hem discriminat la dona des de fa molt de temps, però això no vol dir que estigui bé continuar fent-ho ara. El sol fet que un determinat costum s'hagi practicat des de fa molt de temps no justifica per si mateix que s'hagi de continuar fent. El canibalisme és un d'aquests costums tan antics, però no considerem que la seva antiguitat justifiqui continuar-lo.

També es diu que "menjar animals és beneficiós perquè ens aporta nutrients i energia". És clar, però menjar éssers humans també podria donar el mateix resultat, i no considerem per això que menjar humans sigui èticament correcte. Ja he assenyalat anteriorment que una alimentació exclusivament vegetal és saludable. A més, si el simple benefici justifiqués una acció llavors tota classe de crims serien moralment justificats en tant que algú se'n beneficiés. El benefici no és pròpiament un criteri moral sinó que, en canvi, el benefici s'ha d'ajustar a la moralitat.

No és menys habitual que algú proclami que "els animals són menys intel·ligents que nosaltres"; que les seves ments estan menys desenvolupades o capacitades que les nostres. És curiós que aquest argument no ens sembli permissible per menjar gossos o gats. De la mateixa manera, també podríem assenyalar que altres humans posseeixen desenvolupaments intel · lectius molt inferiors al nostre: nens, discapacitats mentals, senils. Però, el simple fet que un humà sigui menys intel·ligent que nosaltres justifica usar-lo de menjar? Això no tindria cap sentit. Llavors, per què ens sembla que un argument semblant justifiqui emprar els animals de menjar?

Per suposat, mai falta qui diu que "menjar animals és natural". Què vol dir això? Això pot significar diverses coses: que mengem animals perquè estem dissenyats per a fer-ho així -perquè som omnívors- o perquè hi ha alguna classe de dinàmica biològica en la qual estem immersos que ens condiciona o obliga a menjar animals. Bé... en realitat res d'això és cert. Sí que és cert que els humans som omnívors, és a dir, que podem digerir animals, però això no vol dir que ens calgui fer-ho o que haguem de fer-ho. El fet de ser omnívors no justifica que fem servir de menjar a éssers humans -que també estan fets de carn i les femelles dels quals produeixen llet- així que tampoc pot justificar que mengem altres animals. Així mateix, no existeix res semblant a una mena de "cadena alimentària" que d'alguna manera ens obligui a menjar animals. Mengem animals per un costum social; no per una necessitat biològica. El canibalisme també és una pràctica que forma part de la "cadena alimentària" en la naturalesa, però hem decidit rebutjar-lo. Per la mateixa raó també podem rebutjar el consum d'animals.

Quina classe d'al·legat és a dir que "menjar animals és agradable". Això ni tan sols és un argument. El simple plaer justifica fer mal als altres? Està bé fer mal a un altre ésser humà solament perquè n'obtinguem un plaer? Està bé fer mal a gossos o gats tan sols perquè això ens proporcioni plaer? Fins i tot els que al·leguen aquest argument estan d'acord que el plaer no justifica infligir dany als animals. Llavors el plaer és tan sols una excusa que pot potser explicar per què mengem animals, però que no justifica moralment que ho fem.

Es fa difícil determinar si no és més immoral dir que mengem animals simplement perquè "podem fer-ho", és a dir, perquè som més poderosos que ells. De fet, també tenim la capacitat d'abusar de nens, maltractar ancians, violar dones, torturar gossos, i d'infligir tota classe de violències, si volguéssim fer-ho. Que puguem realitzar determinada acció no equival al fet que ho haguem de fer o al fet que sigui acceptable actuar de tal manera. Si això és tot el que hem d’al·legar és que en realitat estem confessant que al menjar animals estem cometent un abús de poder.

El desig de protegir la nostra vida és un interès fonamental que tots els animals sentents posseïm en comú. És un interès que tota moral racional hauria de tenir en compte. Si això és així, resultaria incoherent no respectar per la nostra part aquest mateix desig que també tenen altres individus encara que no siguin de la nostra mateixa espècie. Cap de nosaltres volem que ens facin mal ni ens assassinin. Els altres animals tampoc. A més, podem viure saludablement sense menjar altres animals. Així doncs, no hi ha cap motiu basat en alguna suposada necessitat que justifiqui que ho fem.

Si efectivament hi ha alguna raó moral per rebutjar el canibalisme amb els éssers humans llavors hauria de valer igualment per la qüestió d'usar altres animals de menjar.

Els arguments que es fan servir per justificar l'ús d'altres animals com a menjar valdrien igualment per a l'ús d'humans com a menjar, com ja es va adonar Élisée Reclus:

«Els motius pels quals els antropòfags advocarien pel consum de carn humana estan tan ben fundats com els que donen els que mengen carn avui.»

 

Aquests arguments, com ja hem vist, serien els següents:

* Necessitat: Ens cal menjar animals

* Tradició: Es fa des de sempre.

* Benefici: És nutritiu.

* Intel·lecte: Som més intel·ligents que ells.

* Naturalesa: És natural fer-ho.

* Plaer: Ens proporciona un gust agradable.

* Feixisme: Tenim més força i poder que ells.


Quan apareixen notícies sobre canibalisme no es veu ningú intentant justificar aquests actes al·legant que els humans "tenim ullals" o que "som omnívors". Tan sols es veuen expressions emotives de desgrat i condemnes morals.

Per què no rebutgem de la mateixa manera la pràctica de menjar animals? Per especisme —Considerem que els animals no formen part de l'àmbit de consideració moral i que són mitjans per a satisfer els nostres fins.

Si entenem que és moralment injust que practiquem el canibalisme —és rebutjable perquè suposa destruir la vida d'altres éssers humans que volen viure igual que nosaltres— llavors hauríem de poder assumir que fer-li això mateix a altres individus, encara que no siguin de la mateixa espècie que la nostra, està igualment malament, per la mateixa raó.

Menjar animals es pot qualificar moralment de canibalisme perquè aquest concepte no es limitaria solament al context biològic per als individus de la mateixa espècie sinó que es pot aplicar també en el context moral als individus que pertanyin a un mateix grup. Tots els animals sentents pertanyem a un mateix grup d'individus: al grup d'éssers conscients, és a dir, éssers que podem sentir i que tenim interessos bàsics, com el desig de continuar vivint i d'evitar el dany.

Per tant, limitar el rebuig moral al consum d'individus tan sols dins de la mateixa espècie és un criteri injustificat. En el context de la biologia, el canibalisme és menjar-se els individus de la mateixa espècie; però en el context de l'ètica, canibalisme seria fer servir de menjar altres éssers sentents.

Fins i tot es pot parlar del concepte de canibalisme d'una manera més global entès com la manera de viure que consisteix en viure a costa de consumir literalment les vides d'altres individus. És a dir, canibalizar-los. Per això crec que es pot dir, sense por d'exagerar, que la nostra actual relació amb els altres animals que no són humans podria ser categoritzada com canibalisme: literalment consumim les seves vides per al nostre benefici.

Aquest comportament està permès i motivat, al seu torn, per la ideologia de l'antropocentrisme que es basa en la idea que solament compten moralment els éssers humans i que discrimina els altres animals de la consideració moral.

Per tot això, considero que el moralment correcte seria rebutjar tot canibalisme i triar el veganisme.