«La sanció ètica és un manament semblant a la regla lògica.» ~ Franz Brentano ~
En un anterior assaig anomenat «El principi d'identitat» vaig exposar la idea [anticipada a la nota titulada «Lògica»] que la lògica —els principis bàsics de la lògica— ens proporcionava el fonament material de l'ètica. Així com que en general l'ètica no és més que la correcció de la nostra conducta segons la lògica. Tant en els comentaris i missatges que vaig rebre posteriorment a tots dos articles, així com en debats i converses privades, vaig poder apreciar que els arguments que presentava no eren entesos amb facilitat. Per això, abans de continuar desenvolupant un raonament a partir dels axiomes presentats, continuaré incidint en les idees bàsiques de la teoria que defenso.
Fa 2500 anys que Parmènides va exposar teòricament la base primordial de la lògica [logos] [N.T.: enllaç no disponible] i ho va fer com a contingut. És a dir, els principis bàsics de la lògica ens revelaven per si mateixos la naturalesa de la pròpia existència. La seva explicació es limitava a l'àmbit ontològic, és a dir, a l'existència mateixa com a tal —el ser— i demostrava de manera irrefutable que l'existència és increada, immutable i eterna. Ningú no l'ha pogut refutar des de llavors, i mentre la lògica no canviï, i no pot canviar, els seus arguments són irrefutables.
Certament, la lògica es pot aplicar a l'àmbit del coneixement mateix —l'epistemologia— i precisament aquí radica l'èxit de la ciència. La ciència és una forma determinada de coneixement que es basa rigorosament en la lògica i en els fets, en oposició a l'explicació mitològica: arguments basats en la imaginació, la fantasia, els desitjos personals. La ciència ha tingut èxit a l'hora de conèixer i predir els esdeveniments naturals per la simple raó que s'ha fonamentat en els principis de la lògica i els fets empírics. A part, és clar, de les matemàtiques. Però les matemàtiques no són més que un llenguatge per a representar quantificacionalment el món. Les matemàtiques sí que són una pura eina.
El que proposo, en definitiva, dins ja del context moral, és que també la lògica, com a contingut, es pot aplicar a l'ètica. L'ètica consisteix essencialment en respectar la lògica en si mateixa mitjançant la nostra conducta. Principis ètics com la coherència, la responsabilitat, el respecte per la persona, la igualtat, i altres conceptes morals, estan purament basats en la lògica. No pot ser d'una altra manera. Cal segons la lògica. Si la lògica és inherent a l'existència i al pensament, no té sentit lògic que proposem que la moral no ha d'estar completament supeditada a la lògica, als principis i categories lògiques, i la seva aplicació en la nostra conducta.
He comprovat que aquest punt resulta molt difícil d'entendre per a la majoria de la gent. Estem tots tan acostumats a fer servir la lògica com un mer instrument que ens costa veure-la com un àmbit de coneixement que té el seu propi valor. De la mateixa manera que molta gent no pot assimilar que els altres animals no són eines, sinó que tenen la seva pròpia personalitat, tenen voluntat i interessos. Tenen un valor intrínsec, per sobre de qualsevol valor instrumental que els puguem atorgar. Simplement hi ha persones que no ho entenen o no ho poden assumir. El mateix passa amb la lògica. No és més que un altre cas en què diversos mil·lennis d'inèrcia ens impedeixen literalment qüestionar o enderrocar els prejudicis adquirits.
Quan William K. Clifford al·legava que les nostres creences per ser moralment acceptables havien d'estar sempre basades en l'evidència comprovable, i ho postulava com un deure ètic, no feia altra cosa que aplicar la lògica en si mateixa. Quan William James li replicava que les creences que resulten útils o satisfactòries també han de ser considerades com a vàlides, no estava fent res més que rebutjar la lògica en favor de el predomini de les emocions o del benefici particular de cadascú.
Si aquest raonament que aquí plantejo és correcte, llavors resulta evident que totes les altres suposades teories ètiques es basen en arbitrarietats. Per molt consistents que poguessin ser en la seva coherència interna; si no es basen els seus fonaments en la lògica, han de ser racionalment rebutjades. Hi pot haver algunes teories com la kantiana que es basa en el respecte per la persona. Però el seu concepte de persona és erroni. Hi ha teories com l'utilitarisme que recullen algun aspecte de la sentença —com és el dolor i el plaer— però apliquen un reduccionisme hedonista que no es justifica en base a les evidències que tenim sobre la sentença. Totes aquestes, en general, estan plenes d'errors i dogmes, perquè totes són mers reflexos de prejudicis o interessos creats.
Potser el punt més controvertit en aquesta explicació és la noció d'identitat. Especialment rau aquí la major dificultat, segons sembla, per tant exposaré concisament què és la identitat i per què respectar el principi lògic d'identitat implica i equival a respectar la persona, és a dir, l'ésser que en si posseeix —o, millor dit, l'ésser que és— identitat. La lògica converteix en necessari que respectem tots els éssers que s'identifiquen a si mateixos. Sobre aquest punt és important aclarir dues coses:
- Els éssers amb identitat no són tots els éssers —tots els ens o existents. Aquest és el primer error en què més fàcilment es pot incórrer. Els ens de l'existència, tots els éssers que existeixen, en tant que existents es limiten a existir. Les coses són. L'existència no és identitat. Però, preguntareu, per ventura cada cosa no és ella mateixa i no una altra cosa? Per descomptat. Però aquest fet és l'existència, no la identitat. La identitat solament succeeix quan nosaltres, a part d'existir prenem consciència que existim, a través primerament de les sensacions. I prenem consciència que altres éssers també existeixen —aplicant el principi d'identitat que hi ha al nostre pensament. Aquesta reflexivitat —no limitar-nos a existir, sinó a saber que existim— és el que anomenem identitat [A=A] en el seu nivell més bàsic. És la consciència primària que expliquen els neurocientífics.
- La identitat personal, o identitat psicològica, és l'encarnació biològica del principi d'identitat. I apareix amb la consciència. I la consciència al seu torn apareix amb la capacitat de sentir. Quan algú sent, ha de sentir que és ell qui sent, i no un altre. Una sensació impersonal o en el buit és un absolut impossible. El jo o la subjectivitat apareix amb la sensació. I aquí rau la consciència primària de tot organisme que sent. Aquest fet es pot representar de manera lògica-formal mitjançant l'expressió "A=A". Per tant, si la identitat es reflecteix en dos aspectes: lògic [logos] i biològic, tots dos han de ser considerats de manera equivalent. Fent ús del propi principi d'identitat. És a dir, si un raonament formal és correcte al respectar el principi lògic d'identitat, un raonament moral serà correcte en tant que respecti el principi psicològic d'identitat, és a dir, els éssers que senten.
Hi ha un detall que em sembla que afavoreix certa confusió sobre aquests punts i que trobem en el fet del sentit que té el terme "lògica". Perquè quan parlo de lògica em refereixo tant a allò que tradicionalment s'ha denominat logos -l'estructura essencial de l'univers- com a la disciplina formal del raonament (basada en els principis d'identitat, no-contradicció, tercer exclòs, raó suficient). Quan parlo del principi d'identitat em refereixo al logos però també al principi d'identitat en la lògica formal. La noció d'identitat forma part del pensament com a estructura bàsica, però també es refereix a la consciència, de nosaltres mateixos i del que ens passa, que tenim cada un dels éssers que podem sentir.
El "logos", per descomptat, no es refereix a res transcendental o metafísic. És l'estructura essencial de l'existència. L'univers té un entramat formal i això és al que anomenem logos. De fet, el reconeixement del logos marca la diferència amb el pensament mític o màgic, al reconèixer que l'univers no es regeix per l'atzar o el caprici sinó per lleis i constants presents en tots els fenòmens. La seva presència no és més ni menys enigmàtica que la pròpia presència de l'univers, ni té res de particularment misteriós.
No estic segur de si alguna cosa d'això ajuda a aclarir la noció d'identitat, o es limita a ser una repetició del que ja dit en altres notes. En tot cas, acabaré desenvolupant de nou, en els seus termes bàsics, el pensament central del que seria una fonamentació lògica de la moral:
Si tots acceptem que la lògica determina la correcció del nostre pensament i tot raonament és correcte precisament perquè s'ajusta a la lògica, haurem de concloure, atenent-nos a la lògica, que el raonament moral està subjecte al mateix criteri. Per tant, la moral s'ha de basar en el principi d'identitat. L'ètica és bàsicament el respecte per la identitat. Ja sigui identitat formal o identitat psicològica (això és: els éssers que senten - els éssers que són conscients de si mateixos). Per descomptat, l'ètica té també altres aspectes basats en la resta de categories lògiques: la igualtat, la coherència, la responsabilitat... Que també són igual d'importants.
L'ètica és l'àmbit de coneixement que ens mostra el què hem de fer. Crec que en aquest punt gairebé tothom hi estaria d'acord. La moral és un codi de normes que estableixen el que sí està bé de fer o el que no està bé de fer. No hi ha cap teoria que intenti fer-se passar per ètica que no accepti aquest plantejament bàsic.
Segons el filòsof James Rachels, la definició mínima d'ètica seria la següent:
«La concepció mínima [de la moral] pot enunciar-se ara molt breument: la moral és, com a mínim, l'esforç de guiar la nostra conducta per raons —és a dir, fer allò per al que hi ha les millors raons— alhora que donem igual pes als interessos de cada persona que serà afectada pel que fem.»
Des d'una perspectiva racional, la moral parteix d'uns postulats bàsics que són acceptats com un principi absolut pels individus racionals —i prou intel·ligents. I d'aquests postulats es pot deduir la resta de proposicions morals. D'aquesta manera, la moral s'assembla més a la ciència —la qual segueix el mateix procediment per a construir els seus models d'explicació— i no als gustos o tradicions, que es basen únicament en preferències individuals, que poden ser merament arbitràries o circumstancials.
El fet que no s'hagi deduït tota la moral no és un argument en contra d'aquesta postura, com tampoc ho és contra la ciència que no hagi explicat tota la realitat. I el fet que hi hagi individus que no acceptin els preceptes morals no és diferent del fet que hi hagi individus que no accepten les conclusions de la ciència.
La manera d'agafar el suposat conflicte entre "ser" i "haver de ser" és acceptar l'existència de normes morals definides per determinats axiomes —o deduïts a partir d'ells. Aquests axiomes són les lleis bàsiques de la lògica, més específicament la llei d'identitat [A=A]. És el principi d'identitat el que ho determina tot. És el que determina en què consisteix l'ètica, quins éssers són moralment rellevants i per què, i quin tipus de consideració i protecció moral han de tenir.
Si la identitat consisteix bàsicament en la consciència de nosaltres mateixos, diferenciant així de la resta d'elements i éssers de l'existència, llavors el fenomen de la consciència és formulable d'acord amb el principi d'identitat [A=A]. La identitat en si mateixa no rau en les nostres característiques particulars, —ja que tant se val dir "A=A" que "E=E"—, sinó que la identitat és precisament en aquest acte en el qual un ésser es fa referència a si mateix, com a individu, en diferenciació al medi que l'envolta. Aquest és el fet peculiar de la sensació i el que origina el fenomen de la subjectivitat. Ser conscient és ser algú conscient d'alguna cosa. Un estat de consciència sense subjecte, sense algú que sigui conscient, és un absurd.
A més, el fet d'ésser sentent —de ser algú— implica en si mateix el desig innat de conservar i protegir la pròpia existència contra el que l'amenaça o perjudica i en favor del que la manté i afavoreix. La sentença ha sorgit com un mecanisme evolutiu [N.T.: enllaç no disponible] per a aconseguir que l'organisme animal es mantingui amb vida.
En conclusió, aquesta és, en síntesi, la connexió entre el principi d'identitat i la sentença. I la connexió entre el principi d'identitat i l'interès bàsic en conservar l'existència: el desig de viure. És per això que essent la lògica el fonament de l'ètica racional, la llei d'identitat ens mostra que:
1) Són els éssers que senten els que mereixen ser inclosos dins de la consideració moral;
2) Que la consideració moral consisteix a respectar i protegir —de la nostra ingerència com a agents morals— l'interès fonamental de cada individu en conservar, i desenvolupar, la seva pròpia existència.
Textos relacionats (en castellà):
- Els mites i el logos [N.T.: enllaç no disponible]
- Coneixements fonamentals de filosofia: raonament lògic
- Lògica i realitat [N.T.: enllaç al web ferratermora.org no disponible].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada