Sadisme

 

“El sadisme no té cap finalitat pràctica; és un intent de transformar el buit emocional, la desesperança i la impotència en un estat de poder absolut mitjançant la subjugació per la força d’un ésser indefens”. Luis Rojas Marcos

L’ésser humà no necessita menjar animals ni res que d'ells provingui per a alimentar-se. Per tant, si no hi ha necessitat de fer-ho, qualsevol dany o patiment infligit als animals per aquest motiu, del grau que sigui, no es pot excusar en la necessitat i no té cap justificació.

El fet que la nostra explotació sobre altres animals hagi ocorregut “des de sempre” no és un argument racionalment vàlid. Altres pràctiques, com l’esclavitud, l’opressió envers la dona, les violacions sexuals, els assassinats, les tortures, el càstig corporal als nens, les guerres, l’homofòbia, la discriminació racial, i moltes altres formes de violència també han ocorregut des que existeixen les societats humanes. Per això, l’argument que esgrimeix que tot això s’hauria de continuar fent perquè “s’ha fet des de sempre” no sembla tenir gaire validesa moral quan es tracta d’éssers humans.

Si reconeixem que està malament fer a altres individus allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres, aleshores, per coherència, ja no hi pot haver cap justificació moral per a continuar fent-ho.

Si hom continua menjant animals tot i saber i ser conscient que aquests animals han hagut de passar una vida sencera de patiment, llavors no resulta gens inapropiat dir que el fet de continuar amb aquestes pràctiques té molta similitud amb el sadisme, ja que l’únic motiu principal per a menjar productes d’origen animal és l’habituat plaer que se n’obté.

Si algú sap que consumint productes d’origen animal està causant patiment i mort a altres animals, n’és plenament conscient, i també sap que no necessita fer-ho en absolut per a viure, i tenir una bona qualitat de vida, però encara amb aquestes raons ho continua fent, quina és la diferència amb un sàdic?

Potser aquesta afirmació no sigui aplicable al conjunt de la població, perquè la majoria no té prou informació ni consciència al respecte, però sí que ho seria, almenys, en alguns individus. Tot i que això no vol dir, necessàriament, que aquests individus siguin “malvats”. La gent normal pot ser sàdica quan l’han educat per a ser-ho i més encara si viuen en un context que facilita i promou aquest tipus de comportaments, com molt bé va saber veure Hannah Arendt.

Si mengem animals i consumim altres productes o participem en pràctiques que impliquen explotar els altres animals, essent conscient del mal el patiment i la mort que causem innecessàriament i de forma deliberada, aleshores em pregunto, quina diferència hi hauria, doncs, entre un sàdic i nosaltres?

Si algú se sentís molest o ofès amb aquesta comparació, es pot imaginar que aquest sentiment és tan sols una mínima part de tota la frustració i el dolor que senten al llarg de tota la vida els animals explotats en granges d’esclaus i que acaben essent assassinats als escorxadors.

“Totes les diferents formes de sadisme que som capaços d’observar, poden ser reduïdes a un impuls fonamental únic: el d’aconseguir el domini complet sobre una altra persona, el de fer d’aquesta un objecte passiu de la voluntat pròpia, de constituir-se en el seu amo absolut, el seu Déu; de fer d’ella tot el que es vulgui. Humiliar i esclavitzar no són més que mitjans dirigits cap a aquest fi i, el mitjà més radical és el de causar patiments a l’altra persona, ja que no existeix un poder major que el d’infligir dolor, el d’obligar als altres a patir, sense donar-los-hi l’oportunitat de defensar-se. El plaer d’exercir el més complet domini sobre un altre individu –o altres objectes animats- constitueix l’essència mateixa de l’impuls sàdic.” Erich Fromm