Acció directa al fracàs

«Si la solució que es proposa per al patiment individual i social eludeix les causes del conflicte individual i social, no és probable que funcioni durant gaire temps. Pot tractar un símptoma, però no fa res per a les arrels de la malaltia.» ~ Antonio Damasio

En termes bàsics, per acció directa entendrem alliberar directament els individus concrets que són esclaus i víctimes en general, de l'opressió que pateixen, o impedir que siguin agredits; així com destruir o sabotejar la propietat que usen els explotadors d'animals per tal de fer malbé la seva activitat econòmica i tractar d'aturar-la. Aquesta tàctica es fa servir almenys des de començaments de la segona meitat del segle XX. Va començar amb els anomenats sabotatges a la caça —a la dècada dels cinquanta— i va continuar amb l'activitat clandestina organitzada de rescats i sabotatges. També es coneix com a acció directa el boicot econòmic i la pressió social contra una determinada empresa que exploti animals no humans amb l'objectiu de tancar-la.

No subscric aquesta manera de fer activisme. Crec que no és l'adequada en cap sentit raonable i que l'hauríem de rebutjar. Així, comparteixo en gran mesura la postura de l'advocada i activista Lee Hall quan assenyala el següent:

«Al meu entendre, hi ha dues importants tendències o modes que fan possible que el govern i la indústria tinguin controlats els que defensen els animals. La primera —que ha estat abundantment discutida, per descomptat— és la disposició de grups dedicats a la defensa dels animals a treballar amb acords amb les empreses que crien, usen i venen els cossos dels animals –comunament, ajustaments menors a la manera com s'explota els animals. L'altra tendència o moda que permet que la defensa dels animals estigui sota control —i aquesta ha passat pràcticament desapercebuda a la literatura sobre la qüestió— és la disposició dels activistes a aparèixer com a intimidatoris o perillosos. Ni els que tenen actituds favorables a un canvi social s'oposaran que lleis cada vegada més elaborades siguin creades per a controlar els activistes intimidatoris.»

Per part meva, tinc tres raons principals per a sostenir la meva postura crítica sobre la denominada acció directa. A més a més d'una proposta alternativa sobre l'activisme.

 

L'acció directa és inútil

Fins ara no hi ha proves que l'acció directa hagi ajudat gens a reduir, i encara menys a acabar, amb l'explotació animal.

Si bé és cert que l'acció directa ha aconseguit tancar alguns centres d'explotació —i també és cert que ha salvat molts individus de l'explotació que patien—, aquesta forma d'activisme no ha aportat res en la tasca de reduir i eliminar l'especisme. Mentre que a la nostra societat existeixi la mentalitat especista i, com a consqüència, la demanda de productes animals, tant li fa quants centres d'explotació animal aconsegueixin arruïnar els activistes perquè tard o d'hora sorgiran altres centres al seu lloc que satisfacin aquesta demanda, la qual tornarà a causar més víctimes. Això es pot veure clarament en llocs com els Estats Units, on la indústria pelletera ha ressorgit en els darrers anys malgrat els continus i diversos atacs de què és objecte des de fa ja diverses dècades per part de l'activisme d'acció directa.

Per cada negoci especista que s'aconsegueixi tancar avui, demà n'obrirà un altre per a satisfer la demanda que persisteix. És la demanda allò que causa l'existència d'explotació animal. Els carnissers, pelleters i altres empleats de l'explotació animal no són gent malvada que esclavitza altres animals per gust sinó que ho fan perquè hi ha una demanda social massiva que sol·licita productes animals. L'acció directa no aporta res per a eradicar la causa de l'explotació animal. Per això és inútil per ajudar a alliberar els animals.

 

L'acció directa és perjudicial

Alguns dels animals que són alliberats de centres d'explotació —com és el cas de visons o guineus— són carnívors depredadors i alliberar-los al seu lliure albir implica sempre que intentaran matar i menjar-se altres animals que viuen a la natura. Els activistes que els alliberen són responsables que això passi. Ells són directament responsables del mal que es causi a aquests animals innocents que no tenen cap culpa que altres pateixin l'esclavitud.

Rescatar animals de manera responsable no consisteix solament a alliberar, sinó també a responsabilitzar-se que portin una vida digna i no facin mal als altres.

La major part dels rescats d'acció directa comporten que els no-humans esclavitzats siguin alliberats al medi natural, que és desconegut per a ells, la qual cosa implica que la majoria morirà al cap de poc temps d'inanició o accident, i els que no morin mataran altres animals innocents per a poder sobreviure. Tot això és responsabilitat dels activistes que duen a terme aquests alliberaments. Són els que han provocat aquestes morts. Les bones intencions són molt lloables per si mateixes, però per si soles són insuficients i tampoc no justifiquen una conducta immoral o un mal resultat.

 

L'acció directa és contraproduent

Els qui estem en contra de la violència en l'activisme no ens posicionem d'aquesta manera a causa de la preocupació per la imatge pública del moviment animalista sinó per la mateixa raó que estem en contra de l'explotació dels animals. Això no obstant, és cert que la imatge que tingui del moviment la societat és indissoluble de la probabilitat d'èxit que tingui la difusió i assimilació del nostre missatge. I d'aquest èxit depèn que els animals continuïn essent explotats i massacrats en el futur pròxim.

Les tàctiques d'acció directa no serveixen per atacar l'arrel del problema, que és la mentalitat especista que motiva, permet i justifica el que existeixi l'explotació dels animals de totes les formes. Aquestes tàctiques serveixen per provocar la criminalització de tot el moviment animalista per extensió i per crear una opinió pública negativa sobre els qui tracten de defensar els animals.

L'acció directa és responsable de fomentar actituds hostils a la societat vers la idea de Drets Animals i és la causa que hi hagi lleis que criminalitzen i castiguen els activistes per l'alliberament animal. La majoria de la gent tan sols veu robatoris, atacs a la propietat i violència en general a les accions dels activistes que practiquen l'"acció directa".

L'acció directa agreuja els prejudicis contra la defensa dels animals, ja que aquest tipus de tàctica provoca reaccions hostils a la gent. Això reforça els prejudicis en contra de la idea dels Drets Animals i estimula la creació de lleis repressives contra els activistes que la defensin. L'”acció directa” és contraproduent. Així ho resumeix el professor Steven Sapontzis:

«Si l'“activisme vegà” es refereix a activitats com ara robar animals de granja i sabotar granges industrialitzades, crec que aquest activisme tindrà poc efecte positiu. A l'àrea de l'ús d'animals a laboratoris, aquestes activitats han tingut poc impacte positiu, i no conec raons per a creure que l'impacte seria millor a l'àrea de la ramaderia. Aquestes activitats d'alliberament són particularment gratificants, tant per a aquells involucrats i per als advocats defensors d'animals que porten aquests casos. Així, ells s'aixequen la moral i, per descomptat, alleugen el patiment dels animals alliberats, però també produeixen contrapesos negatius, com ara reaccions públiques violentes, multes i presó.»

En conclusió, la denominada "acció directa" resultaria inútil, contraproduent i perjudicial. No soluciona el problema de l'especisme, sinó que fins i tot l'agreuja encara més perquè posa l'opinió pública en contra dels animalistes i, a més, perjudica molts animals innocents que no tenen culpa que els altres siguin esclavitzats.

Per descomptat, ni tan sols dubto que els activistes tinguin bones intencions. La meva anàlisi no pretén jutjar-los a ells ni a la seva consciència, sinó sols enjudiciar aquest tipus d'accions que duen a terme, per fer veure l'aspecte negatiu que tenen.

 

La solució és el veganisme

Volem dedicar-nos simplement a atendre les conseqüències d'un problema o volem solucionar-ho d'arrel? Si el que volem és una manera correcta i efectiva d'acabar amb l'explotació animal la podrem trobar en la iniciativa de conscienciar la societat perquè comprengui que explotar animals està malament i deixi de fer-ho. Això s'aconsegueix mitjançant l'educació vegana, i entenc que és on hauríem de centrar els nostres esforços si volem que hi hagi un canvi real en els nostres valors morals i la nostra relació amb els altres animals.

La manera més ètica i eficaç de salvar animals consisteix en aconseguir que el veganisme creixi i es difongui a la societat. Això no ho aconseguirem si la gent pensa que volem imposar les nostres idees per la força i no per la raó i que demanem respecte però no apliquem aquest mateix principi a les nostres accions.

El millor activisme és, doncs, l'activisme correcte i efectiu. L'activisme basat en l'educació creativa i no violenta. L'activisme que va a la causa del problema, incidint directament en les consciències i el cor de la gent. El que estableix un canvi profund i durador en la nostra manera de sentir, pensar i actuar; i que és la necessària i imprescindible base per aconseguir una evolució moral positiva a la nostra vida i a la dels altres. Així ho explica l'escriptora i activista Joan Dunayer:

«L'especisme és l'arrel de tots els abusos que els defensors dels no-humans cerquen acabar. Ens cal escriure i parlar contra l'especisme. Un cop la gent reconegui la crueltat i injustícia inherent de l'especisme no hi haurà més necessitat d'argumentar punt per punt cada cosa. Fins que no reduïm l'especisme a la societat continuarem tractant els símptomes en comptes de guarir la malaltia. Al final, tan sols un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no-humans.»

Tant si l'objectiu és ajudar els animals concrets com acabar amb l'explotació animal en si, em sembla evident que tots dos punts no es compleixen, sinó que fins i tot sovint es contradiuen amb les conseqüències reals de la tàctica d'acció directa. Per això crec que caldria una certa reflexió pels qui són partidaris d'aquesta manera concreta d'abordar un problema tan greu que ens afecta a tots, i especialment a les víctimes de l'explotació animal.

Salvar vides no justifica fer qualsevol cosa, sense importar quant s'apassioni un amb aquesta idea. Si volem salvar totes les víctimes de l'especisme, hauríem d'informar, conscienciar i educar la població perquè comprengui i rebutgi voluntàriament l'explotació animal. Per això, l'educació vegana és el que salva les víctimes sense perjudicar-ne d'altres. Aquest és el camí que condueix a resoldre l'arrel del problema i que no es limita a tractar-ne les conseqüències.

Podem triar posar en pràctica l'educació vegana ara mateix en comptes de gastar inútilment els esforços en unes accions que no ajuden a aconseguir l'alliberament animal.