Ètica basada en la raó

 

«En síntesi, allò que requerim és una ètica universalment vàlida per a tota la humanitat; però això no vol dir que ens calgui una ètica que prescrigui un estil uniforme del bon viure per a tot individu o per a totes les diferents formes socioculturals de vida. Per contra, podem acceptar i fins i tot obligar-nos a protegir la pluralitat de formes individuals de vida, sempre que quedi garantit que una ètica universalment vàlida de drets iguals i igual corresponsabilitat per a la solució dels problemes comuns de la humanitat sigui respectada a cada forma particular de vida.» ~ Kart-Otto Apel

És l'ètica una entitat racional, objectiva i universal, o és merament subjectiva, o relativa a cada persona o cultura, o simplement ha de consistir en imitar allò que veiem a la natura?

Tal i com es pot apreciar sovint en debats sobre aquesta qüestió, molta gent realment creu que no hi pot haver una ètica basada en la raó, universal i objectiva, vàlida per a tots i en tot moment, i que les qüestions morals es redueixen en darrera instància a sentiments o gustos personals, o al que convinguem en societat, o que hem d'intentar imitar el que passa a la natura, o simplement perpetuar la tradició.

Però tots els enfocaments que rebutgen la raó esdevenen profundament problemàtics per diverses raons.

    Primer; si no hi hagués criteris morals objectius llavors no tindria sentit que parléssim de progrés moral ni que jutgéssim les accions dels altres. No podríem jutjar una diferència entre la violació i el sexe consentit. Seria com jutjar que el gust dolç és bo i el salat dolent. Per què se suposa que és una cosa bona el fet d'empatitzar amb altres individus i respectar-los com a persones? Per què és una cosa dolenta tractar-los de manera que mai no voldríem ser tractats? Solament hi ha dues opcions: o tot es basa en meres preferències subjectives o hi ha principis universals a partir dels quals podem deduir allò que està bé i malament. La primera opció fa desaparèixer el concepte mateix de moral.

    Segon; és molt freqüent que es confongui allò que és la moral amb el que alguns creuen que és la moral. Que algunes persones creguin que alguna cosa està bé o malament no vol dir que sigui així necessàriament. Això cal demostrar-ho amb raonaments, amb la lògica, i no simplement afirmar-ho. Igual que qualsevol altre judici o raonament.

Sovint confonem la moral amb el codi de conducta que s'imposa a una cultura. Aquestes dues coses no són el mateix. La moral no es fonamenta en els codis deontològics de la societat. La moral es basa purament en la raó. És per això que malgrat que la nostra cultura considera que els altres animals són inferiors i està bé explotar-los; nosaltres hem pogut raonar que això és fals. Si la moral fos el mateix que el codi social no hauríem avançat mai gens ni mica en qüestions com el racisme, el sexisme o l'homofòbia. Aquest canvi tan sols s'explica apel·lant a un sentit moral subjacent a la nostra naturalesa i que no depèn del context.

Si la moral fos relativa, o fos convencional, o consistís en imitar la conducta que altres animals practiquen a la natura, llavors no podríem establir que, per exemple, violar dones és immoral: és una cosa que està malament sempre i que no hem de fer. Hauríem de dir que potser és immoral per a nosaltres però potser per a altres no ho és; així que hauríem de respectar el fet que altres violin dones si no ho consideren una cosa immoral.

Podríem dir el mateix de l'assassinat, la tortura o l'esclavitud. Estem disposats a acceptar aquesta conclusió? Em sembla obvi que no. Perquè en realitat ningú no accepta que allò que està bé i malament es basa en capricis personals, o merament en allò que la societat estableixi en un codi moral o legal, ni tampoc en imitar el que passi a la natura.

L'ètica no és el que la societat estableix, ni tampoc és equivalent als desitjos personals, ni consisteix en imitar el que passa a la natura. Aleshores què ha de ser l'ètica? L'ètica és actuar segons la raó. Per raó, entenem bàsicament la forma de pensament que s'ajusta als principis bàsics de la lògica i els fets empírics comprovats. Si un raonament correcte es basa en ajustar-se a la lògica i els fets, per què en el cas del raonament moral hauria de ser diferent?

El raonament ètic també pot ser objecte de valoració pel que fa a la qualitat. Un bon raonament ha de ser vàlid i tant els arguments que li donen suport com les conclusions a què s'arriba haurien de ser sostenibles i rellevants. Els arguments sostenibles són aquells que estan relacionats amb el tema, és a dir, amb els fets del cas i amb les normes o valors a què estan adscrits. Aquests arguments són anomenats rellevants i tenen alguna cosa a afegir a l'autoritat d'un judici que estableix que certa conducta és correcta des del punt de vista moral. Així ho va exposar el filòsof Shelly Kagan:

«Si ara passem a la qüestió què cal —més enllà de la racionalitat— per què la maldat ingressi al món?, penso que la resposta podria ser que, simplement, quan aconseguim un cert nivell de racionalitat, ja no cal res més.

La raó per la qual és objectivament dolent que jo practiqui l'homicidi és precisament perquè hi ha una raó perquè no ho faci, una raó que sóc capaç de reconèixer. I si vós demaneu: què cal més? La resposta és, aquests són els ingredients bàsics, els podem refinar una mica si ho desitja, però en essència, això és tot.»

Si l'ètica no es fonamentés en la raó, aleshores tot es reduiria a gustos, capricis i interessos particulars. Però així ja no hi hauria ètica. Per tant, l'ètica no pot ésser subjectiva, relativa o simple imitació. Si l'ètica fos subjectiva llavors la violació sexual no seria una cosa dolenta en si, sinó que això dependria que del que nosaltres n'opinéssim subjectivament o del que diguessin les normes acordades. Però la violació sexual és una cosa que està sempre malament i està malament en si mateix, independentment del que nosaltres en pensem.

La violació sexual està malament perquè implica fer a un altre individu una cosa que no desitgem per a nosaltres mateixos —atenta contra la igualtat— i perquè implica causar un dany que no podem justificar moralment sinó que el fem únicament per al nostre benefici: és una violació de drets individuals. I això no solament val per a la violació sinó per a qualsevol acte que afecti els interessos bàsics d'un individu.

Em temo que sovint confonem el que és la moral en si amb les diferents idees sobre allò que es considera la moral. De la mateixa manera, no és el mateix el que alguna cosa sigui en si mateix que la creença sobre el que aquesta cosa sigui. Així mateix hi ha una confusió entre allò que és l'ètica i la moral amb allò que és simplement el codi de conducta que prescriu una religió que no té res a veure amb l'ètica ni amb la moral.

Fins i tot, encara que existís un déu, tampoc ell estaria legitimat a decidir el que està objectivament bé i malament. Si fos així, ja no seria moral sinó simple caprici subjecte a la voluntat personal. Un déu no pot ésser fundador ni garant d'una moral objectiva i universal. I postular que hauríem de sotmetre'ns igualment a la voluntat divina és apel·lar a l'argument ad baculum, és a dir, a la idea que la possessió de poder és el que atorga la legitimitat i la raó.

Certament, alguns poden pensar que alguna cosa està bé o malament solament perquè ho diu un llibre o una persona, que és considerada l'autoritat màxima a la seva cultura. Però això no té res a veure amb l'ètica des d'un punt de vista racional.

No confonguem què és l'ètica amb el que és simplement un codi de conducta, ja sigui social, legal o religiós. Creure que el codi de conducta d'una religió és ètica és com creure que els encanteris de la bruixeria són ciència. Pot ser correcte des del punt de vista de la mentalitat però no des del punt de vista de l'ètica racional. Algú pot creure que és científica la idea que el sol gira al voltant de la terra, però aquesta persona estaria igualment equivocada, des del punt de vista científic, sobre la base dels fets.

El fet que alguna cosa sigui acceptada per la societat no vol dir que estigui moralment bé; tan sols vol dir que està socialment acceptada. Allò moral i allò social no són òbviament el mateix. Una societat pot creure i afirmar que alguna cosa està bé, però no implica que estigui moralment bé.

Per exemple, algunes cultures consideren que els humans són criatures que van sorgir a partir de ser modelats amb fang per uns déus que els van donar la vida. Aquesta creença, però, és completament falsa i s'oposa a la raó, a les evidències de l'evolució. El mateix passa amb el concepte sobre el que és la moral.

Sens dubte, la nostra conducta està condicionada per la societat on vivim i l'educació que rebem. Ara vivim en una societat que considera que emprar altres animals per al nostre benefici és una cosa que està bé. Igual que en altres èpoques, i en altres llocs actualment, s'ha considerat que la dona havia d'estar sotmesa a l'home i que aquest estava legitimat a fer amb ella el que volgués. No obstant això, es tracta de creences i conductes moralment equivocades, encara que la majoria de la societat no ho considerés així.

El raonament ens mostra que hi ha paràmetres objectius per a les normes morals; i que aquests paràmetres no han de ser aplicats de manera exclusiva als éssers humans, perquè altres animals també tenen la seva voluntat i interessos propis, i volen evitar la mort, el patiment, i que no els facin mal.

Els conceptes morals no són meres abstraccions. Hi ha conceptes abstractes que no són abstraccions. Per exemple, un triangle és un concepte abstracte que no s'obté a partir de fer abstracció de l'experiència empírica, sinó que es coneix directament mitjançant el raonament formal, és a dir, la geometria. Això mateix s'aplica a conceptes morals com la igualtat. Els individus que som agents morals coneixem l'ètica mitjançant el raonament moral. A partir de les evidències de què disposem i aplicant la lògica.

La moral és objectiva i està basada en la raó, les evidències i la lògica. Igual que la ciència o qualsevol altra activitat racional. L'ètica, doncs, és objectiva. L'ètica es basa en la lògica i s'aplica a fets empírics. I els fets i la lògica són objectius.

Apel·lar a la raó és raonar segons criteris objectius, com ara la lògica. Però apel·lar a allò que diuen les lleis o a la mera subjectivitat no és apel·lar a la raó. Dir que alguna cosa pot causar mal a algú no comporta cap regla universal. Com podria ser una regla universal una cosa que és purament subjectiva? Per establir una regla universal caldrà fonamentar-se en els principis de la lògica que són els únics criteris objectius que tenim a la nostra disposició, a banda de les evidències empíriques. Una ètica racional ha de ser objectiva i tan sols a partir de normes objectives es pot deduir que un determinat dany és incorrecte, però el dany en si mateix, o alguna cosa que causa dany, no pot ser moralment reprovable per si mateix.

Quan dic que moral és universal, em refereixo que els seus principis no depenen del context particular sinó que són producte de la lògica. I la lògica és universal. La lògica és la mateixa aquí que a Mart i arreu de l'Univers. La lògica és l'estructura essencial de l'existència i el coneixement. I forma part de la capacitat de raonament de tots els individus que hi poden pensar, independentment de la seva espècie. Ni la raó ni la moral no són exclusives en l'espècie humana. Altres animals raonen i no són humans. I alguns fins i tot tenen cert sentit moral bàsic en forma d'empatia.

No hi ha les ètiques particulars, igual que no hi ha els llenguatges particulars ni tampoc les ciències particulars. L'ètica és un àmbit de coneixement universal, igual que la lògica, en què es fonamenta, i la ciència, de la qual obté verificació rigorosa dels fets de la realitat.

Violar dones —o qualsevol persona del sexe que sigui— sempre és una cosa incorrecta, sempre ha estat una cosa incorrecta, i per això sempre ha estat, i serà, immoral. Perquè és vulnerar el respecte més elemental que tota persona mereix.

Una persona, un ésser sentent, es caracteritza específicament per tenir voluntat i interessos propis. Per tant, fer-lo servir sense respectar la seva voluntat o els seus interessos, suposa tractar-lo com si fos un objecte inert, una cosa, un mer recurs. És vulnerar el principi d'identitat.

I si podem comprendre, per exemple, que violar dones o abusar de nens és una cosa que està malament en si —perquè atempta contra el seu respecte— també podem entendre que explotar els altres animals és una cosa que està radicalment malament, exactament pel mateix motiu.

De vegades s'apel·la a la racionalitat per justificar postures discriminatòries al·legant que allò racional consisteix en fer allò que més ens beneficia a nosaltres, o al nostre grup, malgrat que això impliqui danyar altres individus, però això és una perspectiva instrumentalista o pragmatista de la raó que ignora l'aspecte intrínsec de la raó. Ser racional consisteix en atenir-nos a la raó per si mateixa, com a contingut, i no sols com a instrument per assolir els nostres objectius.

Tots els éssers dotats de sensació valoren la seva pròpia vida, encara que ningú més no ho faci. Són éssers conscients de si mateixos i del que els passa. És a dir, són subjectes i no objectes. Això vol dir que tenen un valor inherent, que és inherent a la seva pròpia condició de subjecte i que no pot ser vulnerat per raons instrumentals.

Els éssers conscients no solament existeixen sinó que saben que existeixen. Això implica, en virtut del principi d'identitat, que no els hem de considerar com si solament tinguessin un valor instrumental. No hem d'atemptar contra els seus interessos, ni usar-los sense el seu consentiment o en contra de la seva voluntat per tal de satisfer les nostres necessitats i desitjos. No importa els beneficis que en puguem obtenir si ho féssim.

Els beneficis no justifiquen moralment els nostres actes. Si fos així, tornaríem a haver d'acceptar que violar dones estaria bé si n'obtenguéssim un benefici violant-les.

Tots els progressos morals aconseguits al llarg de la història es basen en acceptar la lògica de la igualtat i el respecte per la persona i els seus drets. Mentre no superem el prejudici de l'especisme i acceptem el criteri de la raó per a l'ètica, no farem cap progrés moral en la nostra relació amb els altres animals.

En definitiva, no és racional discriminar altres animals de la comunitat moral i tractar-los com a éssers que solament tenen valor instrumental en benefici dels humans. No és racional ignorar el seu valor moral intrínsec com a éssers sentents que són. Postular la supervivència dels humans a expenses de la llibertat i les vides d'altres animals és idèntic a postular la supervivència i el benestar de la raça blanca a expenses de la llibertat i la vida d'altres races. És el mateix criteri d'exclusió que es basa en característiques moralment irrellevants.

Tots els animals que tenim capacitat de sentir som éssers conscients i posseïm els mateixos interessos bàsics: desitgem protegir la nostra vida i gaudir-ne lliurement, i evitar el que ens fa mal. La raó ens obliga, per lògica pura, a respectar aquests interessos bàsics amb la mateixa consideració, ja que són essencialment els mateixos interessos. Si aquest raonament és correcte aleshores qualsevol altra postura, basada en discriminar els individus per raça, sexe o espècie, seria irracional i contrària a l'ètica.