Filosofia Vegana en català: Com dius tu... "No matis el meu nadó!"?

16 de març del 2013

Com dius tu... "No matis el meu nadó!"?

Cada any milions de mares són forçades a suportar la pitjor de les pèrdues.

Totes les vaques explotades per la seva llet són separades dels seus nadons al cap de poc d'haver nascut.

Algunes intenten lluitar contra els atacants, algunes intenten protegir els nadons amb els seus propis cossos, algunes persegueixen frenèticament els vehicles que se'ls emporten, algunes ploren llastimosament, d'altres es retiren en silenci i amb desolació. Algunes surten confiadament amb els seus cuidadors, solament per a tornar a una barraca buida.

Totes elles supliquen pels nadons en un llenguatge que no requereix traducció. Bramen, ploren, gemeguen. Moltes continuen cridant-los dia rere dia, nit rere nit. Algunes deixen de menjar i de beure. Cerquen ferventment. Moltes no es donen per vençudes i tornen al tancat buit una vegada i una altra. Altres es retiren en silenciosa aflicció.

Totes recorden el seu darrer alè, la cara, l'olor, la veu, el caminar de cada nadó que van dur a dintre durant nou mesos, que van amanyagar, que van parir amb dificultat, que van banyar, estimar, i que mai van arribar a conèixer, cuidar, protegir i veure viure.

Orfes de la llet: la indústria dels lactis a Xile. (Vídeo Youtube)

Després de diferents cicles repetits d'embarassos forçats, parts dolorosos, munyides incessants, devastadores pèrdues... els esperits cedeixen, els cossos es panseixen, la llet s'asseca.

A l'edat en què, a la natura, una vaca entraria a l'etapa adulta, la vida d'una vaca lletera s'acaba. Quan la producció de llet disminueix, ella i les altres companyes “gastades” són portades en camions cap a la matança.