Richard Dawkins i la qüestió de l'especisme

Aquesta és la transcripció d'unes declaracions del famós biòleg Richard Dawkins en què reflexiona sobre la qüestió de l'especisme des d'un punt de vista científic i ètic:

«Avui en dia vivim en una societat especista. Assumim de manera automàtica, sense pensar-ho, sense qüestionar-ho, que hi ha un criteri per a l'homo sapiens i un altre de diferent per a la resta d'animals. Això és l'especisme.

Ara bé, si rebutges l'especisme estàs exposat a caure en l'absurd quan algú et pregunti on poses el límit. Ens hem de preocupar també pels vegetals perquè hi ha una línia de continuïtat evolutiva entre nosaltres i els vegetals si ens remuntem prou lluny? Et moriràs de gana si arribes a aquesta insistència en el rebuig vers l'especisme.

La meva resposta és que no hem d'arribar a aquest punt. Goril·les i ximpanzés es troben més propers nosaltres a la línia evolutiva. No hi ha raó per a col·locar un límit determinat. Hi ha animals que pateixen, poden pensar, raonar i sentir emocions, que mereixen tenir de nosaltres una consideració moral més gran que altres animals.

Els éssers humans no és que siguin com els grans simis, sinó que són grans simis. Som simis africans, parents molt propers de goril·les i ximpanzés. Tenim un ancestre comú amb els goril·les que va viure no fa gaire més de sis o set milions d'anys.

Actualment, som prou conscients dels perills del racisme i del sexisme. Fa un parell de segles, el racisme era cegament acceptat, però ara hem aconseguit superar aquesta etapa.»

En aquestes declaracions Dawkins ha criticat l'especisme diverses vegades però irònicament també adopta un enfocament especista. Ell pensa que la proximitat genètica amb la nostra pròpia espècie i la possessió de certes capacitats cognitives habituals en els humans normals impliquen que certs animals mereixen una consideració moral més gran que altres. Per això entenc que aquest criteri és especista i no es justifica moralment.

Richard Dawkins subscriu la teoria del filòsof Peter Singer, que sosté que la capacitat de patir —no de sentir com a tal— és l'únic requisit que cal per a ser inclòs a la consideració moral. Però Singer també defensa que, per a ser reconegut com un membre de la comunitat moral, els animals han de tenir alguna cosa més que capacitat de patir, és a dir, que han de tenir un cert nivell de desenvolupament, de sofisticació cognitiva relacionat amb les seves capacitats intel·lectuals. Segons la teoria de Singer, la sola capacitat de patir ens exigeix adoptar una certa consideració moral bàsica per a l'ésser que pot patir, però no comporta reconèixer-lo com un subjecte moral, és a dir, com un individu que mai no hauria de ser instrumentalitzat o tractat com un simple recurs.

Ara bé, no hi ha cap argument que justifiqui que la intel·ligència tingui algun tipus de rellevància a l'hora de determinar el reconeixement moral que mereix un individu. Si sostenim que la intel·ligència té rellevància per a determinar si un individu mereix ser reconegut com a subjecte moral llavors, per obligació lògica, haurem d'acceptar el mateix criteri quan es tracti d'éssers humans, i això significaria excloure tots els humans que no compleixen amb el desenvolupament cognitiu d'un adult humà promig [nadons, discapacitats mentals, ancians senils] tal com assenyala Gary Francione:

«Qualsevol característica que identifiquem com a únicament humana estarà en un grau menor en algunes persones i en altres, completament absent. Alguns humans tindran les mateixes deficiències que assignem als no humans, i encara que aquestes poden ser útils per a alguns propòsits, no tenen validesa per a decidir si explotem o no aquests humans.»

La noció que els altres animals solament tenen importància moral si són com nosaltres —si són semblants en característiques cognitives tant sensitives com intel·lectives a la mitjana dels éssers humans— per a reconèixer-los una protecció total davant del fet de ser instrumentalitzats, és un prejudici antropocèntric. Així ho explica el professor Francione:

«Concentrar-se en les característiques cognitives d'alguns no humans que han estat declarats com a “especials”, és com tenir una campanya pels drets humans concentrada a donar drets, primer, als humans “més intel·ligents", amb l'esperança de, més tard, estendre els drets als humans menys intel·ligents; o com tractar les persones que tenen solament un progenitor negre, com si fossin millors perquè són més semblants als blancs. Certament rebutgem aquest elitisme pel que fa als humans. De la mateixa manera, l'hauríem de rebutjar pel que fa als no humans.»

La lògica aplicada al context moral ens mostra que la capacitat de sentir és l'única característica rellevant per a la plena consideració moral. Per a ser subjecte de consideració moral tan sols cal la capacitat de sentir. Tots els éssers dotats de sensació són subjectes –són éssers conscients– que tenen voluntat i interessos propis. Discriminar els altres subjectes solament per no ser de la mateixa espècie que nosaltres no és diferent de discriminar-los perquè no són de la nostra mateixa raça o sexe. Però discriminar-los per no tenir el mateix desenvolupament cognitiu que tenen els humans normals és també una arbitrarietat especista derivada d'un prejudici antropocèntric que col·loca l'ésser humà mitjà com la mesura de totes les coses.

Es pot prendre consciència de l'existència i la irracionalitat de l'especisme, però malauradament això no comporta superar la perspectiva especista. Al llibre «El Capellà del Diable», Richard Dawkins critica l'especisme de manera explícita:

«Que els humans tenim dret a ser tractats de manera especial, per a molta gent és una cosa senzillament evident, que no es pot discutir en absolut. [...] El «valor» de les vides dels animals consisteix únicament en allò que pugui costar al seu amo —o a la humanitat en el cas de les espècies escasses— reemplaçar-les per altres [...] En un món ideal, probablement hauríem de tenir millors raons que el parentiu per a preferir, per exemple, el ser carnívors al canibalisme. Però la tristor, actualment, deriva de les actituds morals de la societat, que es basen completament en el discontinu imperatiu especista.»

El més curiós de l'assumpte és que Dawkins denunciï l'especisme mentre incorre en el mateix prejudici que critica. A la meva manera de veure-ho, això demostra el gran poder que té l'especisme a la nostra mentalitat. Crec que Dawkins pensa que simplement per incloure altres animals en la consideració moral, i per rebutjar l'antropocentrisme en la seva versió més forta, ja hauríem superat l'especisme, però em temo que aquesta conclusió no és correcta, sinó que estaria incorrent en una altra versió de l'especisme que James Rachels anomenaria com a especisme qualificat [Created From Animals, capítol 5], que ve a ser el mateix que Joan Dunayer qualifica com a neoespecisme. Aquest especisme no restringeix la consideració moral solament a l'espècie humana, però alhora escull un criteri de moralitat que es basa en característiques cognitives particulars dels humans.

Com escriu el mateix Dawkins: «el nostre flagrant especisme se'n surt amb la seva». L'especisme actua com un virus mental que muta de diverses maneres. Per això podríem parlar d'especismes, perquè no hi ha un especisme unívoc sinó diverses formes en què l'especisme es presenta.