Vindicació del dolor

Fisiologia del dolor

 

«El dolor ens avisa, certament, per tal de no forçar els nostres músculs fins a trencar-los. Quina mena de coneixements caldrien per a comprendre això mitjançant la raó? — Georg Christoph Lichtenberg

En aquesta nota pretenc exposar algunes reflexions filosòfiques sobre la controvertida qüestió del dolor, a fi d'aclarir-ne la naturalesa i la valoració moral.

El dolor en sentit instrumental: el dolor com a eina

Tots els animals que posseïm un sistema nerviós centralitzat podem experimentar sensacions, som éssers conscients, i entre aquestes sensacions hi ha la sensació de dolor.

Així doncs, no es pot separar radicalment el dolor com a tal de la capacitat de sentir dolor, perquè si això es pogués fer voldria dir que el dolor pot existir de manera independent de la capacitat de sentir-lo; però això és absurd i impossible, per tant no es poden separar radicalment.

El dolor és certament una experiència subjectiva, però perquè hi hagi aquesta experiència cal que hi hagi prèviament —entre altres requisits físics— un tipus de cèl·lula nerviosa i una descàrrega elèctrica específica a l'organisme. Quan parli objectivament del dolor em basaré en aquests fets físics que permeten l'experiència subjectiva del dolor.

Per això, considero que es pot parlar sobre el dolor de manera independent a la consciència de sentir dolor de la mateixa manera que es pot parlar de la llum com a fenomen físic a part de la percepció d'aquesta llum. Encara que, òbviament, no es pot parlar de l'existència del dolor independentment separat de la capacitat mateixa de sentir dolor.

La capacitat per sentir dolor serveix primàriament per percebre allò que perjudica el nostre organisme. Si perdéssim la capacitat de sentir dolor llavors ja no podríem detectar el que ens fa mal. D'aquesta manera ens causaríem lesions greus i finalment la mort. És impossible, per a l'organisme animal, sobreviure sense l'existència del dolor.

Segons explica el psiquiatre Pablo Malo:

«El dolor és més que una simple sensació en el sentit que inclou la motivació per fer que s'aturi, per aturar-lo. La funció bàsica del dolor és comú en tots els vertebrats, i probablement en tots els animals que es desplacen, i no és altra que fer que l'individu deixi de fer activitats traumàtiques o que intenti escapar de situacions que produeixen mal.»

Tot i això, la sentença es tracta d'un mecanisme imperfecte i per això pot passar que hi hagi situacions en què el dolor no ens resulti útil, especialment a causa del seu grau d'intensitat. En tot cas, el problema no és el dolor, sinó una manifestació innecessària i excessiva del dolor per al mateix individu.

Em sembla doncs un error creure que el dolor és una cosa dolenta o negativa en si mateixa. O creure que tenim un interès per evitar el dolor. Si realment tinguéssim un interès en evitar el dolor el nostre objectiu seria eliminar el dolor en si mateix; no la font que el causa: malaltia, lesió, agressió. Una altra cosa diferent és que hi hagi una certa intensitat de dolor que ens resulti desagradable. Tot i que aquesta intensitat depèn molt de la tolerància subjectiva de cada individu.

Segons explica el professor Gary Francione, el dolor i el patiment són experiències subjectives que han sorgit evolutivament per adaptar l'organisme conscient al món extern:

«Els éssers dotats de sensació usen les sensacions de dolor i de patiment per fugir de situacions que els amenacen la vida; i usen les sensacions de plaer per cercar situacions que els fomenten la vida. Igual que els humans suporten sovint dolors irresistibles per romandre vius, els animals no solament els suporten sovint, sinó que s'infligeixen a si mateixos dolors insuportables amb l'objecte de viure —com quan es roseguen una urpa que ha quedat atrapada en una trampa. La capacitat de sensació és allò que l'evolució ha produït per assegurar la supervivència de certs organismes complexos. Negar que un ésser que ha evolucionat fins al punt de desenvolupar la sensació no tingui cap interès a romandre viu és una cosa absurda.»

A partir d'aquí podem deduir, en contra del que es diu habitualment, que en realitat no tenim un interès en evitar el dolor. El que sí que tenim, en tot cas, és un interès en evitar tot allò que malmeti la nostra vida. I efectivament pot passar que cert nivell de dolor pot ser dolent per a la nostra vida perquè ens impedeixi desenvolupar-la de manera satisfactòria. Però el mateix passa amb el menjar. Cert nivell de consum de menjar pot ser perjudicial per a la nostra vida en fer que desenvolupem obesitat o altres malalties o trastorns. Però suposar per això que el menjar és "dolent" resulta una afirmació absurda. Tan absurda com dir que el dolor és “dolent”.

Per tant, podem veure que en realitat no tenim cap interès en evitar el dolor. El que tenim és un interès en evitar allò que malmeti la nostra vida. I evidentment un cert grau de dolor és una cosa que pot perjudicar la nostra vida, i per això intentem evitar o eliminar la font que el provoca. O, si això no és possible, aleshores procurem suspendre la nostra consciència del dolor.

En conclusió, al contrari del que afirmen opinions i doctrines irracionals, no és cert que el dolor sigui un misteri o un suposat càstig diví. Ni tampoc és un fet intrínsecament dolent o negatiu. El dolor és un mecanisme fisiològic d'alarma, indispensable per a la supervivència dels organismes animals que són sentents. Així ho explica el professor Antonio Damasio en relació amb el patiment:

«Per què serveix tenir aquests mecanismes pre-organitzats? Per què hi ha aquest estat addicional de molèstia, quan n'hi hauria prou amb la imatge de dolor? És una bona pregunta, però la raó pot relacionar-se que el patiment ens posa sobre avís. Patir ofereix la millor protecció per a la supervivència, ja que augmenta la probabilitat que els individus escoltin els senyals i actuïn per evitar el que els causa o per corregir-ne els efectes.» [Antonio Damasio, L'error de Descartes, Post Scriptum]

Sense dolor no hi ha vida sentent. El dolor és part inherent de la sentença i és una necessitat per al desenvolupament i la conservació de la nostra vida. La capacitat de sentir dolor existeix perquè és indispensable per a la supervivència i la conservació de l'organisme sentent.

Això no vol dir, però, que estigui bé imposar patiment a un altre individu sense el seu consentiment per al nostre benefici; de la mateixa manera que no està bé imposar una interacció sexual sobre altres individus sense el seu consentiment per al nostre benefici.

No és raonable creure que el dolor és objectivament “dolent”. Més aviat és al contrari. El podem jutjar com una cosa bona. És bo per a nosaltres ja que ens resulta indispensable per a sobreviure.

El dolor des del punt de vista moral: el dolor no és un mal

Si la capacitat de sentir dolor és instrumentalment bona [útil] perquè és una necessitat per a poder viure aleshores per la mateixa raó el dolor hauria de ser qualificat com a beneficiós també perquè és imprescindible per a la nostra supervivència. Entenc que no són coses essencialment diferents.

Ara bé, el que no seria correcte és que el dolor s'usés per a un fi que no fos la conservació i continuïtat de la pròpia vida, o per a qualsevol propòsit que no fos moralment acceptable en tant que emprés els individus com a simples mitjans per a un fi. Però hi pot haver casos en què estigués justificat infligir dolor ja fos de manera deliberada —per impedir una violència— o indirecta —per guarir una ferida.

També hi ha casos en què la sensació de dolor és una cosa moralment bona en si mateix. El dolor que sentim pel remordiment d'una cosa dolenta que hem comès és bo. El dolor que sentim en contemplar la realitat de l'explotació animal també és bo, ja que ens ajuda a comprendre en part que ens trobem davant d'una injustícia. El dolor serveix per ajudar a comprendre allò que està moralment malament a través de l'experiència personal i l'empatia.

Reconèixer que el dolor és bo, en el sentit que és indispensable per a la continuïtat de la nostra existència, no significa que estigui justificat causar-lo sense una raó moralment vàlida. De la mateixa manera que reconèixer que l'aliment és bo —perquè ens cal és per a sobreviure— no vol dir que estigui bé alimentar forçosament tot aquell que tingui la necessitat de menjar, sense obtenir-ne el permís o sense una raó justificadament vàlida.

D'altra banda, és un fet que violar o matar algú no implica necessàriament causar dolor. Són actes que es poden fer sense causar dolor en el moment de fer-ho. Així que si diem que el que està malament és el fet de causar dolor, o massa dolor, estarem implícitament aprovant tota mena de crims, sempre que no impliquin causar dolor.

La subjectivitat específica influeix en la tolerància al dolor. També hi influeixen les circumstàncies. Per això, estimar el grau de dolor que sent algú és difícil, si no és impossible si es tracta de l'experiència subjectiva. Encara diria més, resulta del tot inadequat suposar que el dolor dels individus es pot sumar entre si com si fos una quantitat. Així ho aclareix C.S. Lewis:

«Suposeu que tinc un mal de queixal d'intensitat X, i suposeu que vós, que esteu assegut al meu costat, també comenceu a tenir un mal de queixal intens. Si voleu, podeu dir que la quantitat total de dolor a la cambra és, ara, de 2X. Però heu de recordar, que ningú no està patint 2X; cerqueu tot el temps i tot l'espai, i mai trobareu aquest dolor compost, en la consciència d'algú. No existeix tal cosa com una suma de patiment, ja que ningú no el pateix. Quan aconseguim el màxim que una sola persona pot patir, hem aconseguit, sens dubte, una cosa molt horrorosa, però hem aconseguit tot el patiment que es pot donar a l'univers. Afegir un milió de persones que pateixen, no afegeix més dolor.»

De tota manera, el suposat grau de dolor és irrellevant quan es tracta d'un dolor causat per una activitat immoral com és, per exemple, l'explotació animal. En aquest cas, qualsevol dolor que comporta l'explotació d'éssers sentents és igualment indegut sense importar-ne la intensitat perquè no es pot justificar moralment.

D'altra banda, hi ha la circumstància que hi ha persones —com és, per exemple, el cas dels qui pateixen insensibilitat congènita al dolor o CIPA— que no tenen la capacitat de sentir l'experiència concreta del dolor encara que sí que tinguin la capacitat general de sentir. Això, entre altres coses, demostra que el dolor és solament una part —un tipus de sensació entre moltes altres— de la capacitat de sentir. Per això es tracta d'un error creure que el fet de sentir es redueix o limita a sentir dolor i plaer, per suposadament molt amplis que pretenguin ser els significats d'aquests conceptes.

En tot cas, aquestes persones mereixen el mateix respecte que les que podem sentir dolor. A banda del fet que no puguin sentir dolor, en tant que individus que són, tenen els mateixos drets fonamentals que qualsevol altra persona. El que és rellevant no és el dolor. El requisit per ser reconegut com a subjecte de consideració moral és la sentença.

En definitiva, no veig perquè el dolor hauria de ser desqualificat com una experiència negativa en si mateixa. Hi ha diverses maneres d'experimentar el dolor. Dolor no és més que un mot per a designar sensacions diverses. La sentença és un fenomen molt complex que no s'ajusta als esquemes maniqueus que alguns intenten aplicar-li. Per això, no veig que el dolor sigui necessàriament negatiu o perjudicial en cap aspecte, ja sigui en sentit biològic o en sentit moral.

Si parlem del dolor en forma de remordiment, si el que es pretén és simplement eliminar el remordiment, llavors podem recórrer a distraccions, a drogues, a racionalitzacions. Així actua, per exemple, molta gent per evitar la incomoditat de qüestionar el seu especisme. Però és un enfocament incorrecte. El que hem d'eliminar és la causa del remordiment, no el dolor que el remordiment ens causa quan fem alguna cosa moralment dolenta. Així veiem novament que el dolor pot ser una experiència necessàriament desagradable però que no és biològicament perjudicial o moralment dolenta.

La ideologia que demonitza el dolor es basa en una idea errònia

Tenint en compte això m'agradaria assenyalar que les doctrines com l'utilitarisme que fonamentalment cerquen eliminar i eradicar el dolor i el patiment, no sols es basen en pressupostos injustificats, sinó que també impliquen violar els drets individuals i no suposen ni tan sols una veritable eliminació en el patiment que causem injustament.

El benestarisme és una aplicació de l'utilitarisme a la nostra relació moral amb els altres animals, basada en una perversió del concepte de benestar, mitjançant la qual es considera que l'únic fet moralment rellevant és el “benestar” en el sentit d'evitar el patiment o de aconseguir plaer.

Creure que l'única cosa rellevant és "reduir o eliminar el dolor i el patiment" de les víctimes de l'explotació animal —però sense qüestionar en si mateixa l'explotació que pateixen— solament ha aconseguit ajudar precisament a perpetuar i fins i tot augmentar en nombre de víctimes l'explotació dels animals, i amb ella el patiment indegut que provoca.