Un comentari sobre la discriminació

M'agradaria assenyalar un detall que sol aparèixer sovint quan es tracta sobre la qüestió moral dels animals i el tema de la desigualtat.

En el context moral, sovint es parla de la «discriminació» com si fos un acte dolent en si mateix. Però, ben mirat, això no seria correcte. La discriminació no té per què ser errònia sempre que estigui justificada. Discriminar vol dir "dividir, separar, discernir". Fem discriminacions contínuament, però el fet de discriminar no és un fet immoral de per si. La discriminació solament és errònia si no es pot justificar raonadament. Per això assenyala Pablo Malo que:

    «[...] cal diferenciar discriminació de discriminació injusta. Discriminar és distingir, reconèixer una diferència. En aquest sentit certes discriminacions són necessàries i desitjables. Per exemple, un mestre ha de discriminar entre un bon examen i un mal examen i no posar la mateixa nota a tots. Una altra cosa és la discriminació injusta, que per definició és moralment problemàtica. Una discriminació és injusta quan la gent és tractada de forma diferent sense que hi hagi una diferència rellevant entre la gent que justifiqui aquest tractament diferent.»

Discriminem -separem, excloem- de la comunitat moral tots aquells éssers que no tenen la capacitat de sentir. Ni les plantes ni els minerals mereixen consideració moral per si mateixos. Solament els éssers que senten són els que han de ser respectats per si mateixos. En canvi, discriminar de la comunitat moral i el respecte bàsic certs individus per motiu de raça, sexe o espècie no seria raonable, ja que aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir, que és l'únic requisit rellevant per formar part de la comunitat moral.

Per exemple, discriminar de la consideració moral algú pel fet de ser d'una determinada espècie o d'una determinada raça. Aquesta discriminació seria injusta perquè aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir. En canvi, discriminar els éssers no sentents d'aquesta consideració per si mateixos no és injust, i per tant és una discriminació raonable i moralment correcta.

Dins de la comunitat moral estaria justificat discriminar els que no tinguin un mínim de raciocini de la possibilitat de ser responsables dels seus actes. Per exemple, no considerem que un nen tingui dret a fer contractes. A no ser que algú defensi que un nen de dos anys pot tenir dret a fer contractes llavors l'està discriminant. I aquesta discriminació no és injusta ja que els nens no tenen la capacitat de fer-ne. Allò equivocat seria creure, i permetre, que un nen pot fer contractes o que els pot fer sent realment conscient del que fa.

Discriminar és simplement separar o distingir. I no hi ha res intrínsecament dolent o perjudicial en això. No podríem viure i raonar sense fer diferenciacions entre l'existència. La discriminació és una cosa inherent a tota forma de vida conscient en la seva manera de conèixer el món. De fet, tots els individus som diferents entre nosaltres. No hi ha ningú que sigui idèntic a algú altre. Reconèixer la singularitat de cada individu és una forma de discriminació però que no té res d'injust o d'equivocat.

Pot haver-hi discriminacions que siguin correctes o incorrectes; que siguin justes o injustes. Però dir que la discriminació en si mateixa és una cosa dolenta es tracta d'un error. Rebutjar la discriminació com a tal és gairebé com rebutjar el pensament i la raó. I si ja tenim categories que assenyalen encertadament errors morals [assassinat, violació, esclavitud, ...] llavors no hi ha motiu per emprar el mot discriminació en sentit pejoratiu.

Proposar que hem d'abolir tota discriminació implicaria que ja no podrem discriminar entre animals i vegetals; no podrem discriminar entre el bé i el mal; no podrem discriminar entre esclavitud i llibertat. Dir "no a la discriminació" seria, doncs, un missatge equívoc.

Hem de denunciar i rebutjar aquelles discriminacions que són arbitràries respecte d'algun criteri rellevant a cada qüestió específica -com és l'especisme- però parlar en contra de la discriminació com a tal és precisament una forma de deixar pas a l'arbitrarietat, ja que si no podem fer discriminacions llavors ja no podem delimitar conceptes ni determinar judicis o valoracions, ja que tot raonament implica necessàriament una discriminació entre allò bo i allò dolent, entre allò correcte i allò erroni, entre allò vertader i allò fals.

Per exemple: la majoria de la gent empra el mot "persona" com a sinònim d'ésser humà excloent la resta d'animals sentents. Però aquesta discriminació seria errònia, ja que els altres animals també haurien de ser inclosos i considerats en la categoria de persona, ja que ells també posseeixen els requisits bàsics de la personalitat.

En conclusió; es parla de la discriminació com si fos un concepte dolent en si mateix. Però, per les raons exposades, això no seria correcte. La discriminació no ha de ser immoral sempre que estigui justificada. Ens cal efectuar discriminacions contínuament per a poder pensar i raonar. El fet de discriminar no és un fet immoral de per si. Solament ho és si es fa de manera injustificada.

Per tot això, considero que hauríem de denunciar la discriminació injustificada, i no la discriminació en si, per a referir-nos a la que no estaria racionalment justificada.