D'acord amb un article anterior, titulat "Els peixos són éssers sentents", m'agradaria continuar exposant evidències sobre la sentença en els animals no-humans que tradicionalment han estat més ignorats o exclosos en el reconeixement de la seva capacitat de sentir. En aquest cas parlarem del grup dels rèptils.
Abans de res m'agradaria començar aquest assaig al·ludint a un famós i estès mite que afirma que diu que el nostre cervell es divideix en tres parts que convergeixen en una de sola: "el cervell triun". Aquesta idea diu, bàsicament, que els humans tenim un cervell reptilià [instints], un cervell límbic [emocions] i un cervell mamífer o neo-còrtex [intel·ligència] que es fusionen en un sol òrgan. Per tant, els rèptils –en tenir solament un cervell reptilià– es limitarien a reaccionar instintivament i no experimenten emocions ni raonen. Aquest mite fou fins i tot difós per Carl Sagan.
Tot i això, segons explica la biòloga Carmen Agustín Pavón, es tracta d'un model erroni que no correspon a la realitat:
«Hi ha teories, models i conceptes obsolets, invalidats per investigacions més recents, que no obstant continuen, persistents, formant part de l'imaginari científic popular. Al topar-me de tant en tant en revistes o xerrant amb col·legues de professió amb un d'aquests, sóc especialment sensible, potser per haver-m'hi familiaritzat quan era estudiant de doctorat en Neurociència: es tracta del cervell triú. (...) aquest model postula que el nostre cervell es compon, com un trencaclosques, per un cervell rèptil, un de paleomamífer i un de neomamífer. Sense desmerèixer les moltes contribucions de Paul McLean, que va encunyar aquest concepte fa més de 60 anys, a la investigació en neurociència i psiquiatria (entre les quals es compta el seu esforç per assenyalar la importància de les emocions i la socialització per al comportament humà, acompanyat de la introducció del terme sistema límbic), el seu model és erroni des del punt de vista anatòmic, funcional i evolutiu. Sabem, per exemple, que els rèptils tenen amígdala, que avui es considera part fonamental del sistema límbic i que en el model tripartit forma part del cervell paleomamífer; (...)»
Això vol dir que és injustificat negar que els rèptils tenen una vida emocional igual que els altres animals. De tota manera, fins i tot encara que els rèptils no tinguessin emocions, això no voldria dir que no sentin, és a dir, que no percebin de forma conscient. Si un ésser experimenta sensacions [plaer, dolor, imatges, sons, olors] aleshores ha de ser necessàriament conscient. Una sensació no es pot produir impersonalment, sinó que implica, per lògica, l'existència un subjecte. No hi pot haver una percepció de plaer, o de dolor, o d'un so, o d'una imatge, sense que hi hagi algú que percebi de manera conscient.
Els humans sentim perquè tenim un sistema nerviós. Una de les funcions bàsiques del sistema nerviós és produir sensacions. Si els altres animals tenen un sistema nerviós, que és essencialment similar al nostre, no hi ha cap raó que justifiqui negar o qüestionar aquesta mateixa capacitat. Totes les evidències (fisiològiques, etològiques) apunten que els animals que tenen un sistema nerviós centralitzat estarien dotats de sensació i, per tant, de consciència.
En l'article “The emotional lives of reptiles: stress and welfare” ["La vida emocional dels rèptils: estrès i benestar"] el biòleg Marc Bekoff ens explica, entre altres coses, el següent:
«Els rèptils són un tipus evolucionat de vertebrats, que són utilitzats en diferents tipus de recerca, alguns dels quals poden resultar nocius per al benestar psicològic propi. Alguns rèptils mostren una conducta paterna molt complexa, i també se'ls ha observat jugant entre ells. Gordon Burghardt - de la Universitat de Tenessee - i alguns dels seus col·legues, estan entre els primers que s'han dedicat a l'estudi de la conducta i el benestar dels rèptils, els articles publicats dels quals, i les referències esmentades, proporcionen una àmplia base de dades per a tots aquells que vulguin conèixer més sobre aquests fascinants i infravalorats animals.»
No subestimem les ments i la vida emocional dels rèptils
Acabo de rebre un nou article publicat per l'Associació Britànica de Veterinària titulat: «Assesing reptile welfare using behavioural criteria» ["Confirmant l'evidència del benestar en rèptils usant un criteri basat en la conducta"] escrit per Clifford Warwick i els seus col·legues, el qual ofereix algunes dades rellevants. Ells assenyalen, per exemple:
"(...) els rèptils han estat universalment confinats en petits espais. Contràriament al que s'ha pensat fins ara, els rèptils mostren evidències d'un comportament anormal que indica estrès.
El sumari de dades que aporta l'autor sobre els signes conductuals d'estrès produït pel confinament resulta ser una font molt valuosa. Per exemple, en resposta a l'estrès els rèptils mostren hiperactivitat, hipoactivitat, anorèxia, autolesions, inflamacions del cos, xiulets, panteixos, canvis de pigment i altres trets anormals de conducta i resposta fisiològica. Aquestes dades també aporten una eina útil per a establir el benestar dels rèptils segons el criteri conductiu.
Els autors assenyalen que si bé hi ha també factors estressants en condicions naturals, “les habituals condicions de captiveri que pretenen reproduir els elements del món natural amb eines artificials i deficients priven els animals de poder expressar la seva conducta normal i satisfer les seves necessitats biològiques, com són la cerca de menjar, la llibertat de moviment, la investigació del seu entorn..."»
Fins aquí, algunes de les evidències etològiques que s'han recopilat.
Ara, des d'un punt de vista neurofisiològic, i segons explica el doctor Antonio Damasio al seu llibre "Self Comes To Mind" [no menciono el títol que erròniament s'ha traduït a l'espanyol perquè no té a veure amb l'original] les dades són mitjanament clares respecte de la sentença dels rèptils:
«(...) sempre que els cervells comencen a generar sentiments primordials -i és una cosa que podria haver passat en una data força primerenca de la història de l'evolució- els organismes adquireixen una forma bàsica de sentença. A partir de llavors, van poder desenvolupar un si mateix com a procés organitzat i afegir-lo a la ment, facilitant així l'inici de ments complexes capaces de ser conscients. Els rèptils són un exemple d'aquest procés (...)»
Crec que cal assenyalar dos punts al respecte:
Primer; exposar aquestes evidències no pretén fomentar la idea que el que cal fer és “millorar” les condicions en què els rèptils, i els altres animals, són esclavitzats. No. El que es pretén demostrar és la sentença —la capacitat de sentir. Les proves que es presenten són objectives. I demostren que els animals no humans tenen consciència del que els passa i experimenten sensacions sobre això.
Segon; exposar els resultats d'experiments i estudis en què han estat emprats els animals no implica ni significa estar d'acord amb l'ús d'animals per a fins científics ni qualsevol altre. Simplement exposem l'evidència que ja s'ha publicat i està disponible per a consulta. D'aquesta manera, els dubtes o les negacions, sobre la sentença en els no-humans, es veuen refutades per proves objectives. Assenyalar aquestes evidències no és diferent d'assenyalar les evidències que podem comprovar en qualsevol altra activitat, per molt reprovable que sigui.
En definitiva, igual que la resta d'animals, els rèptils són individus que tenen interessos; són conscients del que els passa, i el que els passa els importa. Des d'aquesta perspectiva es justifica que siguin considerats persones; persones no humanes i que com a tals haurien de ser respectats; la qual cosa implica no fer-los servir com a simples mitjans per a les nostres finalitats. L'ús d'altres animals es duu a terme sempre sense el seu consentiment o a expenses de violar els seus interessos bàsics: l'interès per continuar existint, l'interès per ser lliure, l'interès per evitar el dany.
Violar els interessos d'algú per al nostre benefici, o tractar-lo com un mitjà per als nostres fins sense el seu consentiment és tractar una persona com una cosa, com un objecte. Però els éssers sentents es caracteritzen essencialment per ser subjectes. Per tant, considerar-los com a objectes —com a éssers que no senten, que no tenen voluntat pròpia i interessos— és un error fàctic i moral; és una violació doble del principi d'identitat. Aquesta és la raó lògica objectiva que converteix en intrínsecament errònia qualsevol explotació d'éssers sentents.
L'esmena d'aquest error ha de començar per reconèixer els altres animals com a individus, com a subjectes, com a persones, i deixar de discriminar-los pel seu aspecte i perquè no són humans. Eradicar l'especisme de la nostra mentalitat suposa una nova visió moral sobre els animals no humans, que el que té en compte sobretot és que ells són algú, i no alguna cosa. Són subjectes i no objectes.
Articles relacionats: (en espanyol)
Bibliografia acadèmica: (en anglès)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada