Una forma en què els animals són explotats per a ser convertits en vestimenta es realitza mitjançant un procediment que consisteix a arrencar-los les plomes per tal d'aconseguir material per omplir coixins, edredons, abrics, cobrellits... i moltes altres peces de roba que es comercialitzen i es fan servir quotidianament.
El missatge de les campanyes benestaristes sobre aquesta forma d'explotació animal està totalment exclusivitzat en el patiment que pateixen els animals. Això suggereix que el que seria correcte fora matar els animals abans d'arrencar-los les plomes per tal d'evitar així que pateixin. Recordem que Ingrid Newkirk afirmava explícitament que la seva prioritat era acabar amb el patiment dels animals i no pas amb la seva explotació. Això és anàleg a plantejar que per a violar una dona el correcte seria matar-la abans de ser violada perquè així no pateixi durant la violació.
Però aquest tipus de pràctiques és inacceptable no solament perquè causi patiment sinó perquè els animals tenen altres interessos a més de l'interès per a evitar el patiment. Els animals també tenen un interès a viure i a gaudir de la vida lliures de sotmetiment aliè.
El criteri basat a creure que tan sols importa el patiment és molt problemàtic per diverses raons.
D'una banda, emprar animals no sempre implica necessàriament causar-los patiment de forma deliberada, tot i que sí que és habitual. D'altra banda, si creiem que el patiment és l'únic que importa llavors en el millor dels casos es cercaran maneres de continuar fent servir animals però sense suposadament causar-los patiment o amb menys patiment.
La majoria d'activistes i organitzacions animalistes simplement advoquen per cercar mètodes per a “reduir el patiment”. La postura que mantenen parteix del prejudici de creure que als altres animals solament els importa el dolor i el patiment. I si sols tenim el patiment aleshores és coherent que cerquem maneres de causar menys patiment. I en certa manera és factible considerar, per exemple, que la ramaderia tradicional causés menys patiment que la industrial, encara que totes dues impliquin patiment i dany sobre els animals.
El patiment no és la qüestió. Centrar la crítica en el patiment a l'hora de tractar el problema moral de la nostra relació amb els altres animals tan sols serveix per a motivar lleis que cerquin reduir o evitar aquest patiment però que continuïn legitimant l'ús d'animals no humans. Parlar solament de patiment serveix perquè la gent ignori que els altres animals tenen altres interessos a banda d'evitar el dolor innecessari. Parlar solament de patiment tan sols aconsegueix al final perpetuar i causar més patiment injustificable.
Aquest és l'error de focalitzar la qüestió en el tema del patiment. La qüestió de fons és que els animals no sols tenen un interès per evitar el patiment innecessari sinó també altres interessos igualment importants —com l'interès per continuar existint i per evitar el mal— que són incompatibles amb qualsevol forma d'explotació.
Per tant, el patiment no és pas la qüestió.
La qüestió és la sentença —la capacitat de sentir. El dolor tan sols és una sensació, entre moltes altres, i una part de la totalitat de la sentença. Sentir vol dir que experimentem sensacions i tenim interessos: desitgem viure, evitar el mal i gaudir de la nostra vida. Com nosaltres, els altres animals són éssers conscients.
La qüestió és que usem éssers sentents com a recursos per al nostre benefici sotmesos a la condició de propietat. La qüestió és que hem esclavitzat altres animals aprofitant-nos que podem exercir aquest poder sobre ells i al·legant l'excusa que no són humans.
La qüestió és l'especisme.
La qüestió és que emprem com a recursos altres animals que, igual que nosaltres, senten i volen viure les seves pròpies vides lliures de la submissió. Fem servir persones com si fossin coses —com a simples mitjans per a aconseguir els nostres fins. No els respectem de la mateixa manera que desitgem que ens respectin a nosaltres. Els discriminem solament pel fet de no ser humans.
És clar que fer patir algú de manera injustificada està malament, però si focalitzem l'assumpte solament en aquest aspecte el que promovem indirectament és que l'explotació continuï igual però amb reformes que suposadament aconsegueixin que l'activitat explotadora causi menys patiment.
El missatge de les campanyes benestaristes sobre aquesta forma d'explotació animal està totalment exclusivitzat en el patiment que pateixen els animals. Això suggereix que el que seria correcte fora matar els animals abans d'arrencar-los les plomes per tal d'evitar així que pateixin. Recordem que Ingrid Newkirk afirmava explícitament que la seva prioritat era acabar amb el patiment dels animals i no pas amb la seva explotació. Això és anàleg a plantejar que per a violar una dona el correcte seria matar-la abans de ser violada perquè així no pateixi durant la violació.
Però aquest tipus de pràctiques és inacceptable no solament perquè causi patiment sinó perquè els animals tenen altres interessos a més de l'interès per a evitar el patiment. Els animals també tenen un interès a viure i a gaudir de la vida lliures de sotmetiment aliè.
El criteri basat a creure que tan sols importa el patiment és molt problemàtic per diverses raons.
D'una banda, emprar animals no sempre implica necessàriament causar-los patiment de forma deliberada, tot i que sí que és habitual. D'altra banda, si creiem que el patiment és l'únic que importa llavors en el millor dels casos es cercaran maneres de continuar fent servir animals però sense suposadament causar-los patiment o amb menys patiment.
La majoria d'activistes i organitzacions animalistes simplement advoquen per cercar mètodes per a “reduir el patiment”. La postura que mantenen parteix del prejudici de creure que als altres animals solament els importa el dolor i el patiment. I si sols tenim el patiment aleshores és coherent que cerquem maneres de causar menys patiment. I en certa manera és factible considerar, per exemple, que la ramaderia tradicional causés menys patiment que la industrial, encara que totes dues impliquin patiment i dany sobre els animals.
El patiment no és la qüestió. Centrar la crítica en el patiment a l'hora de tractar el problema moral de la nostra relació amb els altres animals tan sols serveix per a motivar lleis que cerquin reduir o evitar aquest patiment però que continuïn legitimant l'ús d'animals no humans. Parlar solament de patiment serveix perquè la gent ignori que els altres animals tenen altres interessos a banda d'evitar el dolor innecessari. Parlar solament de patiment tan sols aconsegueix al final perpetuar i causar més patiment injustificable.
Aquest és l'error de focalitzar la qüestió en el tema del patiment. La qüestió de fons és que els animals no sols tenen un interès per evitar el patiment innecessari sinó també altres interessos igualment importants —com l'interès per continuar existint i per evitar el mal— que són incompatibles amb qualsevol forma d'explotació.
Per tant, el patiment no és pas la qüestió.
La qüestió és la sentença —la capacitat de sentir. El dolor tan sols és una sensació, entre moltes altres, i una part de la totalitat de la sentença. Sentir vol dir que experimentem sensacions i tenim interessos: desitgem viure, evitar el mal i gaudir de la nostra vida. Com nosaltres, els altres animals són éssers conscients.
La qüestió és que usem éssers sentents com a recursos per al nostre benefici sotmesos a la condició de propietat. La qüestió és que hem esclavitzat altres animals aprofitant-nos que podem exercir aquest poder sobre ells i al·legant l'excusa que no són humans.
La qüestió és l'especisme.
La qüestió és que emprem com a recursos altres animals que, igual que nosaltres, senten i volen viure les seves pròpies vides lliures de la submissió. Fem servir persones com si fossin coses —com a simples mitjans per a aconseguir els nostres fins. No els respectem de la mateixa manera que desitgem que ens respectin a nosaltres. Els discriminem solament pel fet de no ser humans.
És clar que fer patir algú de manera injustificada està malament, però si focalitzem l'assumpte solament en aquest aspecte el que promovem indirectament és que l'explotació continuï igual però amb reformes que suposadament aconsegueixin que l'activitat explotadora causi menys patiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada