3 de juliol del 2014

"Mireu, algú fa el mateix que fem nosaltres. No és odiós?"


Tal i com va passar temps enrere amb personatges públics com Melissa Bachmann i Joan Carles de Borbó, entre d'altres, recentment s'ha tornat a obrir la polèmica per la difusió d'unes fotos en què algú posa jactanciosament amb animals assassinats durant un safari de caça. En aquesta ocasió, la protagonista resulta ser una caçadora anomenada Kendall Jones.

A mi no em sorprèn que els qui han estat educats en l'especisme es comportin així amb altres animals. La qual cosa ens engloba gairebé tots nosaltres. Aquest comportament és conseqüent amb la idea que els altres animals existeixen per ser usats en benefici nostre.

El que sí que resulta xocant és que milions de persones a tot el món reaccionin condemnant aquests actes de violència alhora que participen en l'explotació d'animals a la seva vida diària. Això tan sols es pot explicar suposant que aquestes persones no han pensat la connexió entre allò que fan diàriament als altres animals i les seves intuïcions morals bàsiques.

També s'esdevé una polèmica molt semblant quan es difonen imatges de l'assassinat de dofins al Japó o de la tauromàquia a Espanya. La gent reacciona davant d'això com si els escorxadors no existissin. Reaccionen com si ells mateixos no donessin diners cada dia perquè altres esclavitzin i matin animals innocents, per després menjar-se els seus cossos i secrecions, i vestir-se amb trossos arrencats dels seus cossos mutilats.

Tal com explicava el professor Gary Francione als seus assajos sobre Michael Vick: no hi ha cap diferència moral entre usar i abusar dels animals. Tot ús d'altres animals és un abús, ja que es realitza sempre sense el seu consentiment o contra la seva voluntat. Usar els animals és abusar-ne, perquè en fer-ho vulnerem els seus interessos per poder obtenir un benefici.

Aquesta conducta sobre éssers humans es considera un crim, una injustícia, però no es considera de la mateixa manera quan les víctimes són altres animals. L'únic motiu real que s'al·lega per intentar justificar aquesta diferència de consideració és: «Nosaltres som humans i ells no». Això és el mateix que dir: «Nosaltres som blancs i ells no». O dir: «Nosaltres som homes i elles no».

No hi ha diferència moral entre consumir animals i sortir a caçar-los per divertir-se. No hi ha diferència entre gaudir assistint a baralles de gossos i gaudir menjant animals. No hi ha diferència entre obtenir plaer torturant gats i obtenir plaer per portar una bossa de pell o una jaqueta de cuir.

No hi ha diferència perquè en tots aquests casos estaríem causant dany, patiment i mort a altres animals per mer plaer. Tenim la mateixa necessitat de torturar gossos per poder viure que la de menjar vaques. És a dir, cap.

Participem a l'explotació animal perquè ens limitem a repetir un hàbit que se'ns ha inculcat i que reforcem gràcies al plaer que ens causa; sense parar-nos a pensar en tot el que això implica als animals que són fets servir pel nostre benefici. Igual que tampoc no ho pensen els que es diverteixen caçant animals per diversió.



Per què aquest tipus d'escenes provoquen tant d'odi en els qui fan el mateix? Odien altres per fer el mateix que ells fan a altres animals cada dia. Com s'explica això?

Això pot passar perquè no a tots ens han educat sobre les mateixes formes d'explotació animal.

Tot i que gairebé tots accepten la idea que alguns animals estan per a servir-nos d'aliment, no s'accepta igualment la idea que estigui bé emprar animals solament per a servir-nos d'entreteniment. Quan veiem pràctiques d'explotació especista que no pertanyen al nostre context habitual és quan s'activa el nostre sentit moral que ens indica que allò està malament. Per això reaccionem així.

No és un succés aïllat. Cada activitat d'explotació animal simbolitza l'opressió que els humans exercim sistemàticament sobre els altres animals. La nostra cultura antropocèntrica permet i fomenta aquesta pràctica opressiva. La diferència tan sols és el criteri i el grau de crueltat que cadascú considera acceptable a l'hora d'exercir l'explotació sobre els animals. Però gairebé ningú no qüestiona aquesta dominació especista. Gairebé ningú excepte en els que van fundar el veganisme.

Si de veritat creguéssim que els altres animals són mers objectes no reaccionaríem de manera diferent a quan veiem com algú destrueix un gerro o un automòbil. Tot i així, sabem que hi ha una diferència qualitativa entre un objecte [un mineral o un vegetal] i un subjecte, és a dir, un animal sentent. Per això no reaccionem de la mateixa manera.

En veure aquestes imatges és quan ens n'adonem —quan veiem des de fora altres persones fer el mateix que nosaltres— i això ens provoca una indignació moral. Veiem algú, de forma deliberada i conscient, provocar patiment i mort a individus innocents per mera diversió. De vegades solament ens adonem del mal que fem quan el veiem en altres persones fora del nostre context habitual.

Però aquesta és exactament la manera com nosaltres actuem quan consumim animals; quan els mengem i ens vestim amb trossos dels seus cossos.

Ens trobem de cara amb un mirall on ens reflectim veient el que fem als altres animals: destruïm la seva llibertat i les seves vides per pur plaer. I això es contradiu amb les nostres intuïcions morals més bàsiques que ens diuen que està malament causar mal o patiment a altres animals sense necessitat.

Aquesta reacció demostra que no som psicòpates. Malgrat tota la violència sistemàtica que exercim sobre els altres animals, i malgrat el nostre prejudici especista contra ells, som conscients que està malament fer-los mal innecessàriament sense una raó que ho justifiqui.

El fet que formem part activa de l'explotació animal no és una decisió que hàgim pres nosaltres sinó que és conseqüència d'una herència cultural que ens han llegat els nostres avantpassats –igual que ens ha arribat el racisme, el sexisme i l'homofòbia i les seves estructures d'opressió respectives— i que s'ha perpetuat mitjançant l'educació i els hàbits socials.

Si jutgéssim la nostra participació a l'explotació animal amb el mateix criteri que jutgem la violència contra els animals en què no participem llavors l'única conclusió a què podríem arribar és que hem de deixar de consumir qualsevol producte o activitat que impliqui l'ús d'altres animals, doncs tot això significa infligir-los mal innecessàriament i solament per costum o per mer plaer.

Tothom es demana:

Com és possible que hi hagi gent que cometi aquests abusos contra els animals?

Qualsevol pot trobar la resposta per si mateix reformulant la qüestió així:

Per què no sóc vegà?

La resposta en tots dos casos és exactament la mateixa.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada