Hi ha la creença estesa que la moral és real —per exemple, que certs valors morals són veritables— solament partint de l'existència d'un déu. Estic sorprès que realment algú pugui creure això. Per això considero que he d'exposar certs arguments, que són en realitat força antics ja, sobre aquest assumpte transcendental. No m'atribueixo cap dels arguments que presentaré. En particular, em baso principalment en les meves lectures de l'obra de pensadors que es van plantejar aquesta qüestió, entre ells, Plató, Guillem d'Ockham, Jean Meslier i Bernard Williams.
Es diu que els requeriments morals, expressats en la forma d'"estàs obligat a X" o "la moral exigeix que X" solament serien veritables si hi ha un déu que fonamentés aquestes obligacions morals. Tal com Plató va exposar en el seu diàleg Eutifrón, sembla molt dubtós que un déu pogués tenir aquesta funció.
Suposem que un déu ens manés X —per exemple: no matar. Nosaltres podríem preguntar per què el déu ens mana X, i quina funció compleix el mandat diví respecte de la nostra obligació d'X.
Se'ns presenten dues opcions com a respostes. O el déu ens ha ordenat X perquè seguir X és obligatori segons fonaments objectius, o seguir X és obligatori perquè el déu ens ha ordenat X.
La primera opció fa el déu superflu. Si la nostra obligació cap a X està basada en fonaments objectius, aleshores el déu no juga cap paper respecte de la nostra obligació i de la veritat/objectivitat de l'obligació moral en qüestió.
La segona opció converteix el fonament de la moral en una cosa arbitrària. Si estem obligats a X simplement perquè el déu ho ordena, i no hi ha una explicació independent de per què hem de fer X, aleshores la moral perd tota la seva força. Com pot ser que estiguem obligats a fer alguna cosa simplement perquè un ésser ens ho ha dit sense cap raó? Recordem: si ens ha ordenat X per una raó, per exemple, que X és objectivament correcte i és el que ha de ser, aleshores el déu resulta superflu.
La majoria de la gent que vol creure que un déu fonamenta els valors morals comprèn que la primera opció soscava immediatament la seva posició. Per tant, quan es presenta aquest problema intenten al·legar la segona opció, argumentant el perquè si déu exigeix X això ens obliga a X, malgrat el fet que la seva demanda és arbitrària.
Per exemple, ells diuen que tenim un incentiu per complir X, perquè si no ho fem —si desobeïm les seves ordres— llavors serem castigats pel déu. Però aquesta és una idea completament absurda. Si la raó última de la meva obligació respecte de X —per exemple, la meva obligació de no torturar o la meva obligació de no segrestar, i d'altres— és que si incompleixo X això implica que seré castigat, aleshores no estem parlant d'una obligació moral.
Això ens deixa sense cap explicació de per què estaria malament desobeir les obligacions morals; d'aquesta manera, actuar immoralment és simplement imprudent des d'una perspectiva purament egoista. I explicar això amb l'argument del càstig diví és arbitrari, perquè el seu mandat ja era arbitrari en primer lloc. Aquest déu és un abusador que ens castiga sense cap raó, literalment.
En un intent de resoldre aquest problema, alguns addueixen que és cert que l'exigència del déu és el que ens obliga a X, però diuen que el déu és un ésser bondadós que ens imposa mandats perquè ens estima. Però això, per si mateix, tampoc no ens explica res. Perquè si això vol dir que el déu en qüestió ens ordena X perquè fer X és bo per a nosaltres, pel bé de la humanitat, o de qui sigui, aleshores això resulta una versió modificada de la primera opció. I recordem que la primera opció presenta el déu com a superflu. Si fer X és una cosa que jo he de fer independentment del mandat del déu, aleshores el déu no compleix cap funció respecte de l'obligació moral.
D'altra banda, si no hi ha cap sentit en què jo hagi de fer X independentment del mandat del bondadós déu, aleshores no és clar per què manar-me X té alguna cosa a veure amb el seu amor per mi. En altres paraules: si no hi ha cap raó objectiva per a mi de fer X, aleshores per què algú que m'estima m'exigeix X?
Aquesta conclusió ens retrotrau al primer punt plantejat. El resultat és que no hi ha cap paper que un déu pogués complir respecte de les obligacions morals, i del fonament de la veritat i l'objectivitat dels valors morals. Si un déu ens ordenés actuar segons una regla que nosaltres mateixos podríem comprendre de manera autònoma aleshores la seva presència és supèrflua. I si un déu ens ordenés actuar segons unes regles que no tinguessin sentit lògic llavors aquestes regles serien totalment arbitràries.
No solament no cal un déu per fonamentar la moral sinó que no hi ha ni tan sols cap possibilitat lògica que un déu pogués fonamentar la moral.
Així mateix, rebutjar la noció de divinitat no implica refutar la objectivitat. Les matemàtiques i la lògica demostren que existeixen àmbits de coneixement objectiu. I és precisament en la lògica –base necessària de la realitat i de tot coneixement– d'on obtenim el fonament objectiu de la moral.
Es diu que els requeriments morals, expressats en la forma d'"estàs obligat a X" o "la moral exigeix que X" solament serien veritables si hi ha un déu que fonamentés aquestes obligacions morals. Tal com Plató va exposar en el seu diàleg Eutifrón, sembla molt dubtós que un déu pogués tenir aquesta funció.
Suposem que un déu ens manés X —per exemple: no matar. Nosaltres podríem preguntar per què el déu ens mana X, i quina funció compleix el mandat diví respecte de la nostra obligació d'X.
Se'ns presenten dues opcions com a respostes. O el déu ens ha ordenat X perquè seguir X és obligatori segons fonaments objectius, o seguir X és obligatori perquè el déu ens ha ordenat X.
La primera opció fa el déu superflu. Si la nostra obligació cap a X està basada en fonaments objectius, aleshores el déu no juga cap paper respecte de la nostra obligació i de la veritat/objectivitat de l'obligació moral en qüestió.
La segona opció converteix el fonament de la moral en una cosa arbitrària. Si estem obligats a X simplement perquè el déu ho ordena, i no hi ha una explicació independent de per què hem de fer X, aleshores la moral perd tota la seva força. Com pot ser que estiguem obligats a fer alguna cosa simplement perquè un ésser ens ho ha dit sense cap raó? Recordem: si ens ha ordenat X per una raó, per exemple, que X és objectivament correcte i és el que ha de ser, aleshores el déu resulta superflu.
La majoria de la gent que vol creure que un déu fonamenta els valors morals comprèn que la primera opció soscava immediatament la seva posició. Per tant, quan es presenta aquest problema intenten al·legar la segona opció, argumentant el perquè si déu exigeix X això ens obliga a X, malgrat el fet que la seva demanda és arbitrària.
Per exemple, ells diuen que tenim un incentiu per complir X, perquè si no ho fem —si desobeïm les seves ordres— llavors serem castigats pel déu. Però aquesta és una idea completament absurda. Si la raó última de la meva obligació respecte de X —per exemple, la meva obligació de no torturar o la meva obligació de no segrestar, i d'altres— és que si incompleixo X això implica que seré castigat, aleshores no estem parlant d'una obligació moral.
Això ens deixa sense cap explicació de per què estaria malament desobeir les obligacions morals; d'aquesta manera, actuar immoralment és simplement imprudent des d'una perspectiva purament egoista. I explicar això amb l'argument del càstig diví és arbitrari, perquè el seu mandat ja era arbitrari en primer lloc. Aquest déu és un abusador que ens castiga sense cap raó, literalment.
En un intent de resoldre aquest problema, alguns addueixen que és cert que l'exigència del déu és el que ens obliga a X, però diuen que el déu és un ésser bondadós que ens imposa mandats perquè ens estima. Però això, per si mateix, tampoc no ens explica res. Perquè si això vol dir que el déu en qüestió ens ordena X perquè fer X és bo per a nosaltres, pel bé de la humanitat, o de qui sigui, aleshores això resulta una versió modificada de la primera opció. I recordem que la primera opció presenta el déu com a superflu. Si fer X és una cosa que jo he de fer independentment del mandat del déu, aleshores el déu no compleix cap funció respecte de l'obligació moral.
D'altra banda, si no hi ha cap sentit en què jo hagi de fer X independentment del mandat del bondadós déu, aleshores no és clar per què manar-me X té alguna cosa a veure amb el seu amor per mi. En altres paraules: si no hi ha cap raó objectiva per a mi de fer X, aleshores per què algú que m'estima m'exigeix X?
Aquesta conclusió ens retrotrau al primer punt plantejat. El resultat és que no hi ha cap paper que un déu pogués complir respecte de les obligacions morals, i del fonament de la veritat i l'objectivitat dels valors morals. Si un déu ens ordenés actuar segons una regla que nosaltres mateixos podríem comprendre de manera autònoma aleshores la seva presència és supèrflua. I si un déu ens ordenés actuar segons unes regles que no tinguessin sentit lògic llavors aquestes regles serien totalment arbitràries.
No solament no cal un déu per fonamentar la moral sinó que no hi ha ni tan sols cap possibilitat lògica que un déu pogués fonamentar la moral.
Així mateix, rebutjar la noció de divinitat no implica refutar la objectivitat. Les matemàtiques i la lògica demostren que existeixen àmbits de coneixement objectiu. I és precisament en la lògica –base necessària de la realitat i de tot coneixement– d'on obtenim el fonament objectiu de la moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada