Llenguatge no humà

«Els animals tenen els seus propis sistemes de comunicació amb sons, però nosaltres tampoc som capaços d'entendre'ls. Si fos així, el cant de certs ocells ens hauria de fer fugir, per tractar-se d'un himne territorial; o fins i tot les dones haurien de ser atretes quan els gripaus es posen a cantar, perquè són ritus de festeig.» ~ Robert Zatorre

En diverses ocasions he vist esmentat el filòsof Ludwig Wittgenstein com a exemple d'intel·lectual que afirma que no es poden atribuir significativament estats de consciència a éssers sense llenguatge. Aquesta suposició, però, és doblement incorrecta.

No tinc constància que Wittgenstein sostingués que els animals nohumans no tenen consciència. Almenys en res que jo hagi llegit o estudiat sobre la seva obra. Aquesta pretensió que als animals els manca completament la consciència, en no tenir suposadament llenguatge o pensament conceptual, crec que pertany més aviat a altres pensadors com és el cas de René Descartes, Peter Carruthers, i Daniel Dennet.

A la seva obra «Investigacions Filosòfiques», el filòsof Ludwig Wittgenstein escriu el següent:

«25. A vegades es diu que els animals no parlen perquè els manca la capacitat mental. I això vol dir: «no pensen i per això no parlen». Però: simplement no parlen. O millor: no fan servir el llenguatge —si prescindim de les formes més primitives de llenguatge.— Ordenar, demanar, relatar, xerrar... pertanyen a la nostra història natural tant com caminar, menjar, beure, jugar.»

El que jo interpreto coherentment a partir d'aquestes reflexions concises és que Wittgenstein no comparteix la idea que els altres animals no posseeixin la capacitat de pensar, sinó que simplement considera que ells no tenen capacitat per al llenguatge, en el sentit que la tenim els humans, i per això no ens podem comunicar amb ells, de la mateixa manera que ho fem entre nosaltres. Però no veig res als seus escrits que suggereixi que ell negui la consciència als altres animals.

Entenc que el que Wittgenstein suggereix en el fons és que sense llenguatge no hi pot haver pensament conceptual. El pensament conceptual és un tipus específic de consciència intel·lectiva que s'anomena 'meta-cognició' i que implica la capacitat de comprendre i manejar símbols com a forma de pensar i comunicar les nostres experiències o coneixement sobre la realitat.

Si és així, crec que Wittgenstein s'equivoca en aquest punt. S'equivoca en negar consciència intel·lectiva als altres animals. La capacitat de fer abstraccions mentals no és exclusiva en els éssers humans.

Sabem que els altres animals també pensen i raonen. Ho fan d'acord amb les seves facultats i les pròpies necessitats. Però tenim clares evidències que els animals no humans tenen memòria, capacitat de deducció i fan projectes de futur.

D'altra banda, és evident que assumeix un significat de llenguatge força exclusiu que es refereix a un tipus molt específic —el llenguatge simbòlic— expressat per mitjà de frases sintàctiques, escrites o parlades. No obstant això, sabem que hi ha altres formes de llenguatge, com és el cas del llenguatge gutural [crits, crits, grunyits, xiulets] o del llenguatge corporal [gestos, postures, senyals] que són igualment vàlides i expressives.

Els altres animals tenen el seu llenguatge i expressen emocions i desitjos. Una altra cosa diferent és que nosaltres els puguem entendre o que preferim ignorar-los.

La raó per la qual els altres animals no parlen com nosaltres es deu a la forma de les cordes vocals. No té res a veure amb la seva intel·ligència. Per exemple, si els gossos, els porcs o les vaques tinguessin cordes vocals com les nostres podrien parlar amb nosaltres igual que parla un nen humà de quatre o cinc anys. De fet, són capaços d'entendre i memoritzar diversos centenars de paraules diferents.

El problema de fons potser és determinar a què ens referim quan parlem de consciència. Perquè és clar que hi ha una confusió habitual entre els diferents tipus de consciència: la sensitiva [sentir], la intel·lectiva [pensar/raonar], i la moral [comprendre i assumir l'ètica]. La primera no necessita les altres. És relativament fàcil comprendre que en efecte no cal tenir la capacitat de pensar sobre el dolor –consciència intel·lectiva– per poder sentir dolor –consciència sensitiva. I tota sensació implica, si més no, un grau bàsic de consciència.

La diferència entre sentir i pensar o raonar —entre consciència sensitiva i consciència intel·lectiva— és absolutament fonamental per a comprendre totalment aquesta qüestió. Perquè per experimentar sensacions o tenir interessos no cal alhora generar idees sobre aquestes sensacions. És important no confondre les experiències sensitives amb les idees que podem generar a partir de les sensacions esmentades. Per sentir por no cal posar-se a pensar sobre aquesta sensació de por ni per desitjar protegir la pròpia vida cal poder comprendre el concepte de vida. Així ho explica el neurofisiòleg António Damasio, d'una manera més tècnica, a la seva obra "L'error de Descartes" [capítol 10]:

«Així doncs el dispositiu neuronal mínim capaç de produir subjectivitat requereix escorces sensorials inicials (incloses les somatosensorials), regions d'associació corticals sensorials i motrius, i nuclis subcorticals (especialment el tàlem i els ganglis basals) amb propietats de convergència capaces d'actuar com a conjunts de tercers. Aquest dispositiu neuronal bàsic no requereix llenguatge. La construcció del meta-jo que imagino és estrictament no verbal, una visió esquemàtica dels principals protagonistes des d'una perspectiva externa a tots dos. En efecte, la visió d'aquesta tercera entitat constitueix, ara com ara, un document narratiu no verbal del que els està passant a aquests protagonistes. La narració es pot aconseguir sense llenguatge, emprant les eines representacionals elementals dels sistemes sensorial i motor a l'espai i el temps. No veig cap raó per la qual els animals sense llenguatge no puguin fer aquestes narracions.»

Per a concloure, podem adonar-nos que hi ha característiques —com el llenguatge— que no són humanes, en el sentit d'exclusivament humanes, sinó que són comunes a la majoria dels altres animals. Això ens ajuda a conèixer i comprendre millor la personalitat dels altres animals. La ciència ajuda a demostrar que els arguments especistes que intenten establir un abisme entre nosaltres i la resta d'animals— i que intenten negar el reconeixement de la personalitat dels animals no humans— incorren en una discriminació injustificada.

La ciència parteix de fonaments basats en l'observació objectiva i la deducció lògica, per tant, les conclusions són més fiables que els de qualsevol altre mètode, i a més constantment se sotmeten a revisió.

Per descomptat, el fet que altres animals pensin, o tinguin llenguatge, no és rellevant pel que fa a la consideració moral. L'únic que importa en aquest sentit és que ells senten.

Res del que aquí he exposat afecta o es refereix a la pertinença dels no-humans a la comunitat moral. Però entenc que sí que és rellevant mostrar i difondre que estem plens de prejudicis contra els altres animals i que les evidències ens demostren la irracionalitat de l'especisme.