I què passa amb les plantes?

Un aclariment conceptual

Sol passar molt sovint quan es debat la moralitat sobre la nostra relació moral amb els altres animals que aparegui esmentat el tema de les plantes. S'afirma que si en efecte hem de respectar els altres animals, de la mateixa manera que volem ser respectats —començant per no tractar-los com a propietats o recursos— llavors hem d'aplicar el mateix criteri per als vegetals en general. Per a arribar a aquesta conclusió se solen esgrimir tres arguments:

[1] Les plantes són éssers vius.

[2] Les plantes formen part de la natura.

[3] Les plantes posseeixen la capacitat de sentir.

Com veurem a continuació, aquests arguments són irrellevants o són falsos, segons el cas.

Els dos primers arguments són realment fàcils d'evidenciar com a invàlids. La qüestió és: per què el simple fet que un ésser estigui viu, o formi part de la natura, hauria de valer per si mateix perquè l'incloguem en la nostra consideració moral?

La veritat és que no hi ha cap argument que justifiqui que la vida, o el fet de formar part de la natura, siguin característiques moralment rellevants. I si no hi ha cap raó que ens expliqui per què la vida o la naturalesa han de ser moralment considerades per si mateixes aleshores no hi pot haver cap tipus de plantejament racional sobre això.

Deixant de banda el fet que conceptes com vida i naturalesa són controvertits i no hi ha un consens definitiu del que signifiquen ni tan sols a nivell científic, el punt central és que la raó per la qual existeix l'ètica no té a veure amb el fet que siguem vius o que siguem part d'un ecosistema.

L'ètica té a veure amb el fet que tenim interessos. I si tenim interessos és perquè tenim la capacitat de sentir. Això sí que és el fet moralment rellevant: el fet que experimentem sensacions [percepcions subjectives] que tenim desitjos i preferències.

Totes les diferents teories ètiques, per molt que es diferenciïn entre si, sempre apel·len d'una manera o altra als interessos dels individus.

Considero que el biocentrisme seria una posició racionalment insostenible. La vida no és un criteri racional per a determinar la consideració moral, ja que l'ètica és per definició la consideració i la protecció d'interessos. La vida per si sola no té interessos. Per tenir interessos cal poder sentir. Un interès és una disposició d'ànim inclinada a satisfer un objectiu concret. Els únics éssers que tenen interessos són els individus amb capacitat de sentir.

Per tant, la diferència biològica moralment rellevant entre els animals sentents i les plantes és a la sentença.

Els éssers sentents som éssers conscients, éssers amb una ment, que tenim voluntat, desitjos i intencions. Ara bé, poden existir diferències específiques en la manera de sentir. Per exemple, nosaltres els humans depenem molt del nostre sentit de la vista, mentre que altres animals són gairebé cecs i perceben el món sensorialment a través de l'olor o el so. Però aquestes diferències no són rellevants. Tots igualment sentim, experimentem sensacions i tenim els mateixos interessos bàsics. Interessos com el desig de viure i gaudir, així com l'interès a evitar el dany i la mort.

La confusió entre sensorialitat i sensibilitat

Hi ha una diferència qualitativa molt notable entre animals i plantes. Els animals que tenen sistema nerviós actiu són éssers que senten. Mentre que les plantes poden ser vives, però no senten. Les plantes no tenen la capacitat de sentir. No tenen neurones ni tenen sistema nerviós, ni cap òrgan similar que pugui exercir la funció de sentir. Per tant, estaria més enllà de qualsevol possibilitat racional plantejar que les plantes puguin sentir. Simplement no hi ha cap tipus de prova, evidència o argument que apunti en aquest sentit. Suposar que les plantes poden sentir no és més raonable que suposar que l'aigua o les pedres poden sentir.

És cert que una planta pot respondre a estímuls i es pot moure. Però això no és cap prova ni sinònim de la capacitat de sentir. Les màquines artificials que construïm també poden respondre a estímuls i moure's, però això no implica que puguin sentir.

Les plantes poden percebre, però no poden sentir. El contrari seria confondre la sensibilitat [o sentença] amb la sensorialitat. Són dos conceptes diferents que fan referència a dos fenòmens diferents. Les plantes poden tenir sensorialitat però no tenen sensibilitat. Els animals posseeixen sensorialitat però a més posseeixen també sensibilitat, que és el que anomenem sentir o sentença.

Les plantes poden percebre estímuls de l'exterior i reaccionar-hi, és clar. Això també ho poden fer moltes màquines, com ara els termòmetres, per exemple. Res d'això no evidencia que puguin sentir, és a dir, que puguin experimentar sensacions, emocions, sentiments, desitjos; que sabem que altres animals sí que experimenten perquè tenen un sistema nerviós centralitzat que de forma anàloga al nostre realitza les funcions que estan associades a l'existència de sensacions.

La sentença implica que un organisme pot processar percepcions de forma subjectiva i transformar-les en sensacions. Per a poder fer això cal disposar de neurones organitzades mitjançant un sistema nerviós. Per això la comunitat científica ha rebutjat la idea que les plantes puguin sentir, perquè aquesta hipòtesi no té cap suport físic material que ho pugui fer possible. Les plantes no tenen neurones, no tenen sistema nerviós ni cap òrgan que pugui fer la funció de processar i integrar sensacions.

Les suposades proves que les plantes puguin sentir tan sols són evidències de la seva capacitat reactiva a determinats estímuls. Això és gairebé com dir que l'aigua pot sentir perquè reacciona al fred i a la calor. És absurd, tant des del punt de vista conceptual com des del punt de vista empíric. Tan absurd com suposar que les plantes senten solament perquè reaccionen mecànicament a determinats estímuls tot i que les manca qualsevol òrgan que pugui processar i integrar percepcions en forma subjectiva.

Sentir és un peculiar fenomen que significa la facultat d'experimentar sensacions i l'aparició de la consciència. Les sensacions són la base dels desitjos i els interessos. Però les plantes no tenen interessos perquè per tenir interessos cal disposar de la capacitat de sentir. Interès és sinònim de desig, i per desitjar hi ha d'haver algú que vulgui alguna cosa. Però les plantes no tenen la capacitat d'experimentar sensacions i, per tant, no tenen consciència o autoconsciència. Tal com recorda el biòleg Javier Fuertes:

«Cal no oblidar que les plantes no tenen cervell i per tant, tampoc consciència. No decideixen activament realitzar una acció o una altra, simplement reaccionen a certs estímuls quan tenen els receptors apropiats»

No hi ha cap evidència comprovada que les plantes tinguin un sistema nerviós ni res que se li sembli remotament. És cert que les plantes actuen mecànicament per aconseguir aliment [llum, aigua, minerals...] i per això alguns científics els han volgut atribuir "intel·ligència", però això no implica que tinguin la capacitat de sentir.

El simple fet que un element reaccioni davant d'estímuls no vol dir que senti. L'aigua també reacciona movent-se a la calor i la fred; però l'aigua no sent. El termòmetre també reacciona davant dels canvis de temperatura, però els termòrmetres no senten. Les plantes reaccionen davant d'estímuls —així funcionen els tropismes— però no experimenten sensacions.

Les plantes no tenen sistema nerviós. Tampoc no tenen cap sistema equivalent o similar. Per descomptat que les seves cèl·lules perceben, però no hi ha cap evidència o argument que indiqui que poden sentir.

Per tant, si les plantes sentissin pel sol fet de reaccionar a estímuls, llavors hi hauria màquines que també podrien sentir en tant que perceben sons i hi reaccionen. En realitat això no seria res més que una forma retòrica i errònia de parlar. És que l'aigua també sent [d'escoltar] atès que reacciona a les ones sonores i es mou d'acord amb l'impacte que les rep? És òbviament absurd. Es tracta d'una mera retòrica efectista i un ús incorrecte del vocabulari bàsic.

Sentir vol dir poder experimentar sensacions, emocions, sentiments, desitjos. És la capacitat de tenir experiències subjectives. Això és sentir. Les plantes no tenen aquesta capacitat ja que no disposen d'un sistema nerviós que pugui processar percepcions de forma subjectiva. La comunitat de neurocientífics ja ha aclarit que no és correcte parlar de l'existència d'una suposada consciència en plantes.

Així doncs, l'error de base consisteix a confondre la sensibilitat amb l'homeòstasi, que és el mecanisme biològic pel qual els éssers vius intenten conservar-se a si mateixos, i amb la sensorialitat, que és la capacitat de percebre estímuls externs i reaccionar-hi. Ni l'homeòstasi ni la sensorialitat impliquen sensibilitat o sentença. Hi ha màquines elèctriques que tenen sensorialitat, com és el cas dels termòstats que perceben la temperatura de l'ambient, però encara que els termòstats la percebin, no senten ni calor ni fred perquè no poden sentir; el mateix passa amb les plantes.

La percepció per si sola no implica necessàriament sensació

Les plantes no se senten perquè no processen la percepció en forma subjectiva, és a dir, en forma de sensació. No tenen òrgans auditius ni visuals ni cap sistema incorporat en què es puguin processar les percepcions en forma conscient. Reaccionen d'acord amb un programa biològic que és idèntic a processos fisiològics no conscients com són la respiració, la digestió i l'homeòstasi tèrmica. Tots els éssers vius reaccionen davant d'estímuls com a part dels seus processos d'homeòstasi.

Afirmar que les plantes senten és equivalent a dir que l'aigua té memòria. Però ni les plantes senten ja que no tenen sistema nerviós i neurones que processin les percepcions en forma d'experiències subjectives, ni tampoc l'aigua té memòria, per la mateixa raó: no té cap sistema o òrgan que tingui la capacitat de crear records.

Hi ha plantes que reaccionen de maneres diferents segons la intensitat i la freqüència de la calor o del so. Hi ha màquines que poden fer el mateix. Per exemple, algunes màquines són capaces de detectar sons i també són capaces de diferenciar-ne i reaccionar de manera específica a cada so diferent.

Això vol dir que escolten? Vol dir que senten? La resposta és no. Això solament indica que tenen l'habilitat de percebre freqüències acústiques i que tenen una programació per a reaccionar a aquestes freqüències. Això no vol dir que hi sentin [d'escoltar]. Hi ha aparells capaços de detectar sons en diferents freqüències, i reaccionar de manera diferent a cadascun, però aquests aparells no escolten, no experimenten sons. Ara, algú pot dir que “escolten” en sentit retòric –igual que les plantes– de la mateixa manera que diem expressions com “les parets senten”, però tot això és un ús retòric del llenguatge.

La idea que les plantes senten no té a veure amb la ciència

La neurociència no estudia les plantes perquè no hi ha res a estudiar en termes neurològics. No hi ha fonament biològic a les plantes que possibiliti l'aparició de consciència sensitiva. Com assenyalava el neurocientífic Antonio Damasio, no és possible sentir sense la possessió d'un sistema nerviós:

«Les plantes reaccionen davant de molts estímuls: la llum, l'aigua i els nutrients. Algunes persones entusiastes fins i tot creuen que les plantes reaccionen davant d'amables paraules d'ànim. Però sembla que [NdT. les plantes] no tenen la possibilitat de ser conscients d'un sentiment. El primer requisit per sentir, doncs, procedeix de la presència d'un sistema nerviós.»

El que fa la ciència és estudiar els mecanismes biològics d'adaptació de determinades plantes que reaccionen davant dels canvis del medi on viuen. Això no és sentença sinó homeòstasi. Certament la sentença es pot considerar una eina homeostàtica —és a dir: destinada a la conservació de l'organisme animal— però l'homeòstasi no implica la sentença.

Quan parlem de sentir estem indicant un tipus de fenomen singular que es produeix quan: veiem una imatge, sentim un so, assaborim una substància, olorem una fragància, experimentem plaer o sentim dolor; quan tenim gana o set... Així mateix tot allò que anomenem desitjos o intencions estaria inclòs a la sentança. Si experimentem el desig d'anar a un lloc concret o de fugir d'un esdeveniment determinat; això també forma part del sentir.

Sentir vol dir ser conscient d'una percepció que s'ha produït al nostre organisme. Les nostres cèl·lules processen centenars o milers, potser milions, de percepcions constantment que reben de l'exterior i del propi organisme. Però aquestes percepcions no són conscients. Nosaltres no les sentim. La percepció no equival automàticament a la consciència. Abans de sentir dolor hi ha hagut tota una sèrie de processos i aquests processos han activat que hagi sorgit la sensació.

El cos processa percepcions [és a dir: informació] constantment. Però no en sentim res perquè aquestes percepcions no són transformades en sensacions. En cas contrari, estaríem sentint totes les percepcions que es produeixen al nostre organisme. Que potser algun lector està sentint com li creixen els cabells? O com li flueix la sang? O com els pulmons es pleguen i s'expandeixen?

La consciència solament inclou un tipus específic de percepció que és la percepció subjectiva. A aquesta peculiar forma de percepció li cal l'activitat de les neurones aferents o sensorials.

Hi ha un complex entramat fisiològic pel qual posseïm la capacitat de sentir: experimentar sensacions, emocions, desitjos, sentiments. Això és la consciència sensorial. Per a tenir-la cal el sistema nerviós, que no poseeixen les plantes i tan sols es troba als animals.

La suposada sintiència a les plantes no afecta el veganisme

Ara bé, imaginem per un moment que fos certa la suposició que les plantes senten —de la mateixa manera que podem imaginar que l'aigua té memòria o que els humans ens podem alimentar simplement mirant el sol cada cert temps. Què passaria en aquest cas? Què canviaria respecte del veganisme? Doncs en realitat no canviaria res.

La qüestió empírica sobre quins éssers són sentents no afecta el criteri moral. Els éssers sentents continuen essent, per lògica, els únics éssers que tenen valor intrínsec, i això implica necessàriament que els hem de respectar com a fins en si mateixos i mai tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins. D'altra banda, des del punt de vista pràctic, l'aplicació global del veganisme suposa un impacte mediambiental menor, és a dir, matar moltíssimes menys plantes que una societat basada en l'explotació d'animals no humans.

Que potser el fet que les plantes sentissin significa que el canibalisme estaria justificat? Que no hi hauria cap problema a fer servir d'aliment éssers humans? Argumentar que si les plantes senten llavors no hi ha problema moral a menjar animals valdria igualment per a justificar el canibalisme.

Encara que les plantes sentissin, cosa que no és el cas, el veganisme continuaria essent igualment l'única postura ètica raonable. El cert és que això no canviaria res a efectes morals o pràctics, tret d'algunes mesures específiques com intentar preferenciar el consum de fruites davant del consum directe de vegetals.

A més, la pràctica del veganisme suposa actualment causar un dany molt menor a la vegetació que el dany que causa l'explotació animal, ja que el veganisme eliminaria totes les milions d'hectàrees que es cultiven actualment per a alimentar els animals usats en la ramaderia.

Suposar que les plantes senten no seria un argument en contra sinó a favor del veganisme, atès que la pràctica del veganisme implica reduir el nombre de plantes destruïdes.

La vida per si sola no posseeix valor moral

No hi ha cap raó que expliqui per què hem de respectar les plantes per si mateixes. Solament els éssers que senten mereixen consideració moral perquè són els únics que tenen consciència i interessos. Tan sols ells poden ser subjectes de consideració perquè, per començar, solament ells poden ser subjectes, és a dir, tenen subjectivitat; una de les característiques essencials de la sentneça. Aquesta és la raó per la qual no seria moralment acceptable explotar-los, és a dir, tractar-los com la nostra propietat, com a mers recursos per assolir els nostres fins, ignorant així la seva voluntat i els seus propis interessos.

Algú pot per això acusar-nos d'estar discriminant els vegetals, per si mateixos, de la nostra consideració moral. I efectivament així és. Però, com hem vist, això no té res d'incorrecte. El problema és que el mot discriminació té una connotació negativa injustificada. Hi ha discriminacions que són moralment correctes mentre que n'hi ha d'altres que no ho són mentre vulneren un principi ètic.

No conec cap argument que justifiqui que la vida sigui un criteri de consideració moral. Un ésser humà amb mort cerebral ja no és considerat una persona encara que la resta del seu cos continuï viu i funcioni igualment. Per què? Perquè no hi ha res a considerar allà, ja no hi ha una ment que pugui experimentar sensacions i altres experiències subjectives. No hi ha desitjos ni intencions ni pensaments. La característica rellevant per a la consideració és la sensibilitat o la sentença. Sense sensibilitat no hi pot haver interessos ni preferències. La vida per si sola no és més que un procés dinàmic regit per l'homeòstasi però que no té cap consciència. La vida en si mateixa no posseeix un valor intrínsec perquè no té la capacitat de fer valoracions, ja que aquesta capacitat requereix l'existència d'una consciència sensitiva que distingeixi entre l'experiència del dolor i del plaer, entre l'experiència de desitjar alguna cosa i de rebutjar-ne una altra.

Ara bé, comprendre que les plantes no són éssers que mereixin consideració per ells mateixos no vol dir que estiguem lliures de qualsevol tipus d'obligació moral en relació amb les plantes. És a dir, això no implica que sempre estigui bé fer el que ens vingui de gust amb un vegetal. Per exemple, si veiem un arbre al bosc i volem talar-lo hem de tenir en compte que en aquest arbre hi poden viure altres animals. Les nostres accions sobre els vegetals poden afectar directament altres éssers sentents.

Si hem de respectar un arbre –o qualsevol altre element natural no sentent– no és per l'arbre mateix, sinó pel que aquest arbre signifiqui per a altres animals en relació amb els seus interessos.

Els animals sentents tenen interessos i han de ser respectats com a individus amb drets, ja que són éssers que tenen un valor inherent, per sobre de qualsevol valor instrumental que puguin tenir. En canvi, les plantes no senten ni tenen interessos, per la qual cosa solament importen mentre siguin importants per als interessos dels animals. Aquest seria l'enfocament correcte per a poder assumir l'ecologisme des d'una perspectiva vegana.

Si apliquem la lògica a la nostra moral haurem de concloure per força que l'ètica bàsica no permet que cap persona pugui ser tractada com una cosa, com una propietat o recurs. És per això que el veganisme és un imperatiu moral i una base necessària per a qualsevol relació justa que establim amb altres animals.

No podem justificar moralment el fet de tractar altres humans com a esclaus o usar-los com a menjar. Però si això no és acceptable no és perquè siguin humans sinó perque són individus que senten: tenen voluntat i interessos propis. I si no ens deixem encegar pel prejudici de l'especisme, aleshores aplicarem el mateix criteri per als altres animals sentents, sense importar la seva espècie.

La sentença per si sola és l'únic requisit perquè qualsevol animal, sense importar la seva espècie, sigui moralment considerat com a persona.

Referències científiques:

* Plant neurobiology: no brain, no gain?

https://doi.org/10.1016/j.tplants.2007.03.002

* Plants Neither Possess nor Require Consciousness

https://doi.org/10.1016/j.tplants.2019.05.008

* Debunking a myth: plant consciousness

https://doi.org/10.1007/s00709-020-01579-w

A contracorrent

A contracorrent

Dr Charles Patterson

 

 Desembre de 2012

Quantes vegades hem sentit les crítiques que diuen que els activistes pels drets dels animals van errats i tenen les prioritats equivocades? D'això es dedueix que els qui es preocupen pels animals són reticents i fins i tot hostils als valors humans, essent l'opressió sobre els animals és la més antiga i encaridament defensada prerrogativa humana. Les persones que critiquen els drets dels animals es qüestionen, com pot ser que els interessos dels altres animals siguin, d'alguna manera, tan importants com els problemes humans: la guerra, la pobresa, la malaltia, la gana, el racisme, el genocidi?

Els que afirmen que les vides dels animals tenen poca o cap importància evidencien el profund especisme de la nostra societat. El que fan és defensar l'statu quo de la supremacia humana tan fervorosament com els qui defensaven l'esclavitud i la supremacia blanca, quan asseguraven que les vides dels esclaus tenien poca o cap importància.

Una altra profunda convicció de la nostra societat és aquella que afirma que, pel que fa a altres animals, el poder és allò que dóna la raó. L'activista Steven Simmons descrivia aquesta actitud de la manera següent:

"Els animals són les víctimes innocents d'aquesta visió que diu que algunes vides són més valuoses que altres, que els poderosos estan legitimats per explotar els febles, i que els menys capacitats han de ser sacrificats per un bé més gran."

Això no és res més que simple i cru feixisme. De fet, la major encarnació del feixisme, Adolf Hitler, va ser qui va afirmar: "Qui no té poder perd el seu dret a viure." Que irònic resulta que aquesta visió hitleriana ressorgeixi ara als Estats Units on bilions de porcs, vaques, ovelles, pollastres i altres animals innocents són assassinats cada dia perquè no es poden defensar contra el poder de l'espècie dominant.

La gran divisió entre els éssers humans i la resta d'animals va començar fa uns 11.000 anys a l'Orient Mitjà amb l'anomenada "domesticació" dels animals. L'esclavització de bous, ovelles, cabres i altres animals va donar pas ràpidament a tractar els humans igual que es tractava els altres animals mitjançant l'esclavització d'éssers humans. L'esclavitud va suposar un increment considerable de crueltat, opressió i conflicte en la història humana.

Aquesta pràctica també va donar pas a la caracterització i demonització d'altres éssers humans equiparant-los amb animals. Els europeus es referien als americans nadius com a bèsties, llops, serps. I els africans segrestats i portats a Amèrica per a ser venuts com a esclaus van ser tractats exactament com es tractava als animals domesticats. Durant la Segona Guerra Mundial, els nord-americans desqualificaven els japonesos anomenant-los micos grocs, gossos, rates i plaga que havia de ser exterminada. El procés de demonitzar éssers humans equiparant-los amb altres animals aconseguia que resultés molts més senzill assassinar-los pel fet que la majoria dels humans han estat adoctrinats des de nens per a tenir poca o cap consideració vers les vides dels animals.

A les memòries dels supervivents de l'Holocaust, la frase més reiterada és "ens tractaven com a animals". Les víctimes dels nazis van ser portades als camps d'extermini amuntegades en petits vagons i assassinades en sèrie, de la mateixa manera que s'assassinava els animals als escorxadors industrials dels Estats Units.

L'amarga però innegable veritat és que la nostra civilització està construïda sobre l'explotació i la matança dels animals; i a partir d'aquesta opressió fonamental deriven totes les altres atrocitats. L'abús cap als animals i la destrucció de la terra són les claus on resideixen els errors de la nostra societat.

Els que defensen els drets dels animals i lluiten per l'alliberament animal –activistes radicals en el sentit positiu de la paraula– estan incidint de la manera més directa i efectiva sobre les arrels de l'opressió humana. Afortunadament hi ha persones que intenten afrontar la causa central del problema mitjançant l'activisme. Tots i cadascun d'ells són herois i així és com seran jutjats al tribunal de la història.

M'agradaria recordar una observació que l'escriptora Harriet Beecher Stowe, autora de La cabana de l'oncle Tom (1852), va assenyalar fa més d'un segle: "La veritable qüestió és prendre partit pels febles en contra dels forts; una cosa que les bones persones sempre han fet."

No deixeu que ningú us digui que viure i lluitar a favor de l'alliberament dels animals, i contra els fonaments feixistes de la nostra societat, és una altra cosa que la tasca més important i urgent que hem d'emprendre. Res no és més important. I no us preocupeu massa per les queixes i les crítiques. Anireu a contracorrent del que la societat pensa, però, que així sigui. Com deia l'escriptor alemany Goethe: "El món solament progressa cap endavant gràcies als qui s'hi oposen." 

 

Charles Patterson és autor del llibre Eterna Treblinka  

Text original en anglès

 

Richard Dawkins i la qüestió de l'especisme

Aquesta és la transcripció d'unes declaracions del famós biòleg Richard Dawkins en què reflexiona sobre la qüestió de l'especisme des d'un punt de vista científic i ètic:

«Avui en dia vivim en una societat especista. Assumim de manera automàtica, sense pensar-ho, sense qüestionar-ho, que hi ha un criteri per a l'homo sapiens i un altre de diferent per a la resta d'animals. Això és l'especisme.

Ara bé, si rebutges l'especisme estàs exposat a caure en l'absurd quan algú et pregunti on poses el límit. Ens hem de preocupar també pels vegetals perquè hi ha una línia de continuïtat evolutiva entre nosaltres i els vegetals si ens remuntem prou lluny? Et moriràs de gana si arribes a aquesta insistència en el rebuig vers l'especisme.

La meva resposta és que no hem d'arribar a aquest punt. Goril·les i ximpanzés es troben més propers nosaltres a la línia evolutiva. No hi ha raó per a col·locar un límit determinat. Hi ha animals que pateixen, poden pensar, raonar i sentir emocions, que mereixen tenir de nosaltres una consideració moral més gran que altres animals.

Els éssers humans no és que siguin com els grans simis, sinó que són grans simis. Som simis africans, parents molt propers de goril·les i ximpanzés. Tenim un ancestre comú amb els goril·les que va viure no fa gaire més de sis o set milions d'anys.

Actualment, som prou conscients dels perills del racisme i del sexisme. Fa un parell de segles, el racisme era cegament acceptat, però ara hem aconseguit superar aquesta etapa.»

En aquestes declaracions Dawkins ha criticat l'especisme diverses vegades però irònicament també adopta un enfocament especista. Ell pensa que la proximitat genètica amb la nostra pròpia espècie i la possessió de certes capacitats cognitives habituals en els humans normals impliquen que certs animals mereixen una consideració moral més gran que altres. Per això entenc que aquest criteri és especista i no es justifica moralment.

Richard Dawkins subscriu la teoria del filòsof Peter Singer, que sosté que la capacitat de patir —no de sentir com a tal— és l'únic requisit que cal per a ser inclòs a la consideració moral. Però Singer també defensa que, per a ser reconegut com un membre de la comunitat moral, els animals han de tenir alguna cosa més que capacitat de patir, és a dir, que han de tenir un cert nivell de desenvolupament, de sofisticació cognitiva relacionat amb les seves capacitats intel·lectuals. Segons la teoria de Singer, la sola capacitat de patir ens exigeix adoptar una certa consideració moral bàsica per a l'ésser que pot patir, però no comporta reconèixer-lo com un subjecte moral, és a dir, com un individu que mai no hauria de ser instrumentalitzat o tractat com un simple recurs.

Ara bé, no hi ha cap argument que justifiqui que la intel·ligència tingui algun tipus de rellevància a l'hora de determinar el reconeixement moral que mereix un individu. Si sostenim que la intel·ligència té rellevància per a determinar si un individu mereix ser reconegut com a subjecte moral llavors, per obligació lògica, haurem d'acceptar el mateix criteri quan es tracti d'éssers humans, i això significaria excloure tots els humans que no compleixen amb el desenvolupament cognitiu d'un adult humà promig [nadons, discapacitats mentals, ancians senils] tal com assenyala Gary Francione:

«Qualsevol característica que identifiquem com a únicament humana estarà en un grau menor en algunes persones i en altres, completament absent. Alguns humans tindran les mateixes deficiències que assignem als no humans, i encara que aquestes poden ser útils per a alguns propòsits, no tenen validesa per a decidir si explotem o no aquests humans.»

La noció que els altres animals solament tenen importància moral si són com nosaltres —si són semblants en característiques cognitives tant sensitives com intel·lectives a la mitjana dels éssers humans— per a reconèixer-los una protecció total davant del fet de ser instrumentalitzats, és un prejudici antropocèntric. Així ho explica el professor Francione:

«Concentrar-se en les característiques cognitives d'alguns no humans que han estat declarats com a “especials”, és com tenir una campanya pels drets humans concentrada a donar drets, primer, als humans “més intel·ligents", amb l'esperança de, més tard, estendre els drets als humans menys intel·ligents; o com tractar les persones que tenen solament un progenitor negre, com si fossin millors perquè són més semblants als blancs. Certament rebutgem aquest elitisme pel que fa als humans. De la mateixa manera, l'hauríem de rebutjar pel que fa als no humans.»

La lògica aplicada al context moral ens mostra que la capacitat de sentir és l'única característica rellevant per a la plena consideració moral. Per a ser subjecte de consideració moral tan sols cal la capacitat de sentir. Tots els éssers dotats de sensació són subjectes –són éssers conscients– que tenen voluntat i interessos propis. Discriminar els altres subjectes solament per no ser de la mateixa espècie que nosaltres no és diferent de discriminar-los perquè no són de la nostra mateixa raça o sexe. Però discriminar-los per no tenir el mateix desenvolupament cognitiu que tenen els humans normals és també una arbitrarietat especista derivada d'un prejudici antropocèntric que col·loca l'ésser humà mitjà com la mesura de totes les coses.

Es pot prendre consciència de l'existència i la irracionalitat de l'especisme, però malauradament això no comporta superar la perspectiva especista. Al llibre «El Capellà del Diable», Richard Dawkins critica l'especisme de manera explícita:

«Que els humans tenim dret a ser tractats de manera especial, per a molta gent és una cosa senzillament evident, que no es pot discutir en absolut. [...] El «valor» de les vides dels animals consisteix únicament en allò que pugui costar al seu amo —o a la humanitat en el cas de les espècies escasses— reemplaçar-les per altres [...] En un món ideal, probablement hauríem de tenir millors raons que el parentiu per a preferir, per exemple, el ser carnívors al canibalisme. Però la tristor, actualment, deriva de les actituds morals de la societat, que es basen completament en el discontinu imperatiu especista.»

El més curiós de l'assumpte és que Dawkins denunciï l'especisme mentre incorre en el mateix prejudici que critica. A la meva manera de veure-ho, això demostra el gran poder que té l'especisme a la nostra mentalitat. Crec que Dawkins pensa que simplement per incloure altres animals en la consideració moral, i per rebutjar l'antropocentrisme en la seva versió més forta, ja hauríem superat l'especisme, però em temo que aquesta conclusió no és correcta, sinó que estaria incorrent en una altra versió de l'especisme que James Rachels anomenaria com a especisme qualificat [Created From Animals, capítol 5], que ve a ser el mateix que Joan Dunayer qualifica com a neoespecisme. Aquest especisme no restringeix la consideració moral solament a l'espècie humana, però alhora escull un criteri de moralitat que es basa en característiques cognitives particulars dels humans.

Com escriu el mateix Dawkins: «el nostre flagrant especisme se'n surt amb la seva». L'especisme actua com un virus mental que muta de diverses maneres. Per això podríem parlar d'especismes, perquè no hi ha un especisme unívoc sinó diverses formes en què l'especisme es presenta.

 

El numeret dels ous

Molta gent que consumeix productes d'origen animal és sensible al fet que els altres animals pateixen a causa d'aquest consum. Per intentar evitar aquest patiment promouen i donen suport a mesures com "gàbies més grosses" amb les que pretenen continuar l'explotació dels animals però ara amb la consciència més tranquil·la perquè pensen que les seves condicions són millors i que ja no pateixen tant.

Un problema fonamental en aquest plantejament rau en què passa per alt el fet que a altres animals no solament els importa evitar el patiment, sinó que també volen viure, conservar la pròpia existència, i gaudir de la seva vida en llibertat, lliures de sotmetiment.

La veritable qüestió de fons en aquest tema seria, per tant, aclarir abans de res quina suposada justificació moral tenim per emprar els altres animals com a menjar. Ja sigui per a menjar-nos els seus cossos o el que sigui procedent: llet, ous…

D'una banda, no tenim cap necessitat nutricional de consumir substàncies d'origen animal per estar sans. Les proteïnes, les vitamines, els minerals i tots els nutrients en general que ens calen els podem obtenir fàcilment d'aliments d'origen vegetal.

D'altra banda, no podem justificar èticament el fet de fer servir altres animals com a recursos, com a objectes de consum, més del que podem justificar usar altres humans en els mateixos termes.

Els altres animals són éssers amb capacitat de sentir. No són coses, no són objectes, són individus amb interessos propis. El sol fet que no siguin humans no justifica moralment que els puguem fer servir, ignorant el seu consentiment i els seus interessos. En tractar altres animals com a recursos, com si fossin la nostra propietat, el que fem és practicar l'esclavatge.

Ous de corral: Rere el mite del tracte humanitari

Donem per fet que no hi ha un problema ètic al fer servir altres animals per a satisfer les nostres necessitats i gustos. La posició del 'Benestar Animal' és la que predomina a la nostra societat. Així, en el millor dels casos tan sols ens qüestionem si el fet de fer-los servir els comporta molt de patiment, i ens demanem com el podríem evitar-lo o reduir. Però el cert és que en primer de tot ens hauríem de demanar per què usem altres animals com si fossin màquines de producció —per què fem servir éssers que senten com si fossin objectes— i quina suposada legitimitat moral tenim per a coaccionar-los per a que ens serveixin com a productes.

Realment, les etiquetes dels productes animals que suposadament garanteixen el “benestar animal” tan sols serveixen per a proporcionar benestar i tranquil·litat de consciència als qui consumeixen aquests productes. El benestar real dels animals no és compatible amb la seva explotació. Totes les gallines usades per a produir ous hauran viscut tota la (curta) vida confinades en espais tancats, ja siguin gàbies o corrals, i finalment, quan ja no siguin productives, seran enviades a l'escorxador.

https://www.change.org/p/sólo-comeré-huevos-camperos

Alguns grups animalistes promouen el consum de productes animals etiquetats com ecològics perquè consideren que esclavitzar altres animals està bé si es fa a l'aire lliure; encara que després tots els animals acabin a l'escorxador, l'únic que a aquests grups els preocupa en aparença és el benestar de les víctimes. Si el benestar és suposadament d'un “nivell alt” aleshores tot està bé.

El numeret dels ous és un altre exemple més de les conseqüències que es deriven al focalitzar la nostra atenció exclusivament en el patiment com a únic problema de la nostra relació amb els altres animals. Això solament ha servit per a perpetuar-ne l'explotació.

Si l'únic que importa és el patiment, llavors es cercaran maneres d'intentar reduir el patiment però sense qüestionar el fet mateix que usem altres animals com a mitjans per als nostres fins. Així ningú no es qüestiona el fet que hem cosificat éssers sentents per a sotmetre'ls com els nostres esclaus.





Si no tenim necessitat ni tampoc cap justificació moral per a continuar menjant i explotant els altres animals, en què ens diferenciem d'aquells que qualifiquem d'"abusadors" o "maltractadors"? Si consumim animals infligim dany i patiment solament per costum i per plaer; no per necessitat. El canvi que vulguem veure als altres hauria de començar primer en nosaltres mateixos.

Gairebé tots estem d'acord que no està bé fer mal innecessàriament als altres animals. Però cada cop que participem en l'explotació animal realment actuem just de la manera contrària del que diem.

Si de debò ens importen els altres animals, i ens prenem seriosament els seus interessos, deixarem de participar en la seva explotació.

Si reconeixem que els animals mereixen respecte moral, aleshores no consumirem 'ous zero' sinó zero ous.

Sobre la sentença

«Aquest és un altre argument, dir que som diferents dels animals perquè no tenen consciència pròpia. [...] Sí que tenen consciència, tenen un esquema del seu propi ésser. Saben que són diferents dels altres.» ~ Jordi Sabater i Pi

Allò que antigament s'anomenava ànima o esperit fa referència al fenomen que avui coneixem com la ment, que és un producte de l'activitat del nostre cervell. Aquest fenomen sorgeix amb l'aparició de la sentença o la sensibilitat, i és una qualitat que els humans compartim amb els altres animals, en tant que tots som éssers amb una ment pròpia que podem experimentar emocions i desitjos. De fet, el terme "animal" prové del llatí anima que significa "ànima" o "esperit" i que es refereix als éssers que posseeixen una ment, a diferència de vegetals i minerals que són inerts o que no tenen consciència.

 

A què ens referim exactament quan parlem de sentir?

«Hi ha bones raons per a suposar que els animals tenen una consciència semblant a la nostra. [...] Segons la meva hipòtesi, no solament tenen consciència els altres homes, sinó també els animals.» ~ Karl Popper

La sentença és un terme que prové de l'anglès “sentience” i que equival al que tradicionalment s'ha anomenat sensibilitat o facultat de sentir. Això és la capacitat d'experimentar sensacions, de tenir experiències subjectives.

Segons explica el catedràtic Nolasc Acarín:

«La consciència és una propietat del cervell. I dic del cervell. No hi afegeixo humà. És una propietat del cervell que els humans considerem pròpia de la nostra espècie, però probablement hi ha altres animals que disposen de graus de consciència tan evolucionats com l'humà.»

L'afirmació del professor Acarín és en realitat força conservadora. De fet, qualsevol ésser amb un sistema nerviós actiu centralitzat té la capacitat de sentir i això implica que té consciència; consciència de si mateix i dels altres.

El biòleg Derek Denton postula la teoria que el jo (la subjectivitat) va sorgir com a conseqüència de les emocions primàries. La seva idea és que és impossible tenir emocions primàries (alegria, por, ira...), fins i tot gana o set sense una consciència de si mateix. És a dir, és la sentença, la sensació, i no el pensament, allò que origina la consciència. Al seu llibre El despertar de la consciència explica per què molts animals subestimats com a éssers sense ments com les aus, els rèptils i els peixos, tenen en efecte un cert nivell de consciència de si mateixos.

El terme “ment” és simplement la manera que tenim de referir-nos a processos conscients del cervell. No hi ha una entitat anomenada "ment" que té la seva residència al cervell. (De la mateixa manera que molts creuen que existeix una cosa anomenada "ànima" que té la seva residència al cos). Perquè ni la subjectivitat ni la ment estan situades a cap punt precís, ja que no són objectes sinó que són una activitat neuronal.

En realitat, les experiències subjectives no es produeixen a tot el cervell sinó tan sols a certes neurones que estan capacitades per a processar informació en forma d'impulsos elèctrics. De tota manera, sense la resta del sistema nerviós, el cervell no pot sentir absolutament res. Sentim perquè tenim un sistema nerviós actiu. El cervell solament és una part del sistema nerviós. Dir que sentim perquè tenim cervell és tan incorrecte com dir que podem veure perquè tenim pupil·les.

Per a sentir el que cal és tenir un sistema nerviós centralitzat. El cervell no seria un requisit estrictament necessari per a experimentar sensacions, sinó sols tenir neurones receptores capaces de processar informació. Sobre l'existència de neurones que fan la funció específica de la consciència subjectiva em baso en estudis neurocientífics. Per exemple, els del professor Geldstein sobre la percepció sensorial. O els d'Antonio Damasio.

Això no vol dir que qualsevol neurona no pugui fer en principi l'activitat sensorial que produeix la subjectivitat, sinó simplement que en el cas del que anomenem cervell és possible que hi hagi neurones que s'han especialitzat en aquesta funció concreta.

Les aportacions de Damasio sobre aquest tema em semblen especialment importants. Segons la teoria, l'experiència subjectiva es produeix com a resultat de la interacció entre diferents neurones. La consciència no resideix pròpiament en cap lloc concret, sinó que és una activitat. A més, segons Damasio, el sistema nerviós als organismes animals més simples ja fa les funcions bàsiques del nostre cervell. Això vol dir que el cervell és simplement una part desenvolupada i especialitzada del nostre sistema nerviós.

Cal tenir en compte que en general són treballs científics una mica esbiaixats per l'antropocentrisme i sempre se centren en l'ésser humà o en les semblances d'altres animals amb l'ésser humà (primats, mamífers, aus). Encara que hi ha casos com el de Rodolfo Llinás –cap del Departament de Fisiologia i neurociències de la Facultat de Medicina de la Facultat de Nova York– que no es deixen influir per aquests prejudicis:

«No solament els éssers humans tenen consciència; aquesta pertany en diferents graus a tots els animals que compten amb sistema nerviós.»

Així explica Llinás per què la sensació és una facultat exclusiva dels animals i no es pot produir a les plantes:

«La història evolutiva va demostrar que únicament als animals capaços de moure's els calia un cervell (per això a les plantes, quietes i arrelades, encara que tan vives com nosaltres, no els cal). I que, en principi, la seva funció principal és la capacitat de predir els resultats dels seus moviments sobre la base dels sentits. El moviment intel·ligent es requereix per a sobreviure, procurar-se aliment, refugi i evitar convertir-se en l'aliment dels altres, però com que seria impossible sobreviure si prediguéssim amb el cap i amb la cua alhora, cal centralitzar la predicció al cervell. A aquesta centralització de la predicció la coneixem com el «si mateix» [el jo] de cadascun de nosaltres.»

Una sensació és una experiència subjectiva, i no hi pot haver cap experiència subjectiva sense sensació. De la mateixa manera, no hi ha sensació sense subjecte. Si un sistema nerviós té la funció de produir sensacions aleshores qualsevol ésser amb sistema nerviós és un subjecte, és a dir, allò que en termes morals anomenem persona.

Per tant, la sentença com a tal implica autoconsciència (consciència d'un mateix). Això és pel simple fet que no es pot experimentar una sensació sense que faci referència a un subjecte. Una sensació no es pot donar al buit. La sensació és l'experiència subjectiva, que és precisament el fonament del que entenem per autoconsciència. Així ho assenyala, Daniel Dennet:

«Per començar, tot agent ha de saber quin tipus d'ésser és al món. Això, al principi, pot semblar o trivial o impossible. «Jo sóc jo!» no és una afirmació particularment informativa, però, quina altra cosa li cal saber a un, o quina altra cosa pot descobrir si encara la desconeix? Per als organismes més simples, realment és cert que no hi ha gaire cosa a dir sobre l'autoconeixement a part del rudimentari saber biològic que inclou màximes com ara «Quan tinguis gana, no et mengis a tu mateix!» i «Quan hi ha dolor, és teu!» En tot organisme, inclosos els éssers humans, el reconeixement d'aquests principis bàsics de disseny està «preconfigurat», forma part del disseny subjacent del sistema nerviós, com el parpelleig quan alguna cosa s'acosta als ulls o com tremolar quan fa fred. Una llagosta podria menjar-se les pinces d'una altra llagosta, però la perspectiva de menjar-se les seves pinces s'ha fet convenientment impensable per a ella. Les seves opcions són limitades, i quan «pensa» en moure una pinça, el seu «pensador» està directament i apropiadament connectat a la pinça que està pensant moure.

Sentir no equival solament a la capacitat de sentir dolor o sentir plaer

D'altra banda, és un error molt freqüent equiparar la capacitat de sentir com si solament fos la capacitat de sentir dolor i plaer. Però hi ha moltes sensacions que no es poden catalogar dins de la categoria de plaer o de dolor (per exemple: la informació dels sentits).

La capacitat de sentir, que tenen tots els éssers amb sistema nerviós actiu, és la capacitat que té un ésser d'experimentar sensacions, de tenir percepcions subjectives, de tenir consciència de si mateix davant del que l'envolta, i això és el que el fa ser algú, no una cosa. Això és rellevant, no solament el plaer i el dolor.

Hi ha moltes sensacions que no es poden catalogar com a dolor i plaer. Hi ha persones que a causa d'un trastorn físic o psicològic no poden sentir dolor o sentir plaer, tot i que encara tenen la capacitat de sentir. Per tant, no és difícil veure que sentir no equival a sentir dolor i plaer. La sentença inclou moltes més experiències.

Les sensacions de patir i gaudir només són una part del que implica sentir. El que és rellevant del fet que un ésser pugui sentir és que és un individu que posseeix interessos. Si un ésser pot sentir és algú —i no una cosa—; és una persona. Això és el més important.

La sentença és el fet moralment rellevant (no solament el dolor i el plaer). Perquè la sentença implica autoconsciència. Això vol dir que un ésser que sent és algú: és un subjecte i, per tant, una persona. Té interessos que mereixen ser moralment considerats i respectats per nosaltres. Els altres animals són persones amb drets que cal respectar.

Com el plaer, el dolor no és un fi en si mateix sinó tan sols un mitjà per assegurar la nostra pròpia existència. El dolor existeix perquè serveix per a conservar la vida. El que és rellevant és el fet mateix de sentir, i no el tipus de sentir que tinguem. El més rellevant és que som algú, a part que sentim dolor i plaer.

El nostre interès primordial consisteix a protegir la nostra vida, el nostre organisme, de les agressions o desordres que pugui patir. El dolor és un senyal d'alarma que ens indica un perill per a la nostra integritat.

 

Si tenim això en compte hauríem de comprendre que el que és rellevant per a respectar algú és l'interès que té en viure; un interès que es deriva de la pròpia capacitat de sentir, i sense la qual no podria existir ni donar-se com a tal.

 

La sentença en si mateixa no és una qüestió de grau encara que la sentença pugui tenir graus.

La sentença és un fet que passa quan el sistema nerviós està actiu. La sentença és una qualitat, no una quantitat. La sentença no és una qüestió de grau. Un nadó sent i un adult sent. No és una qüestió de grau.

Hi ha qui defensa que la consideració moral depèn del suposat grau de sentença. Però això és un error. La consideració moral depèn de la sentença, però no del grau de complexitat d'aquesta.

Segons aquest argument, l'assassinat d'un nadó seria menys condemnable que el d'un adult, ja que el nadó té una complexitat sentent menor que la d'un adult sà. Però això no és acceptable de cap manera. Independentment de la complexitat amb què percebin sensitivament el món, tots dos tenen un interès fonamental en viure i evitar que els facin mal, que hem de respectar per igual.

No veig cap raó per la qual haguem de pensar que a partir de la complexitat sensitiva hauríem d'establir una jerarquia de valor entre diferents éssers sentents.

Dins del context ètic, el concepte de jerarquia no és moralment acceptable perquè partim del principi de la mateixa consideració. Això vol dir que casos iguals han de ser tractats de manera igual. Les diferències són acceptables, però no les jerarquies. No accepto cap jerarquia, i crec que ens hauríem de lliurar de totes.

Afirmar que un animal mereix menys respecte o consideració que altres solament pel fet que la seva capacitat de sentir és suposadament menys complexa que la dels altres em resulta tan absurd com afirmar que la vida d'un manc mereix menys consideració o respecte que la dels qui comptem amb dos braços pel fet que el nostre aparell locomotor és més complet o complex.

Un sistema nerviós central no és en si allò moralment rellevant. El més rellevant és la sentença: el fet de sentir —l'experiència subjectiva. El sistema nerviós central és simplement un objecte i els objectes no són moralment rellevants.

Els objectes mai no poden ser moralment rellevants per si mateixos, independentment de la funció que compleixin. Tan sols les persones ho són. Per tant, el sistema nerviós central no és rellevant. El que passa és que l'hem de respectar perquè la persona de la qual forma part aquest òrgan té un interès fonamental en què sigui respectada la seva vida i la seva integritat física.

 

El cervell és una part més del sistema nerviós central i no equival.

És conegut el fet que els cucs descarreguen endorfines quan reben un mal. Les endorfines són hormones que segrega l'organisme per tal d'atenuar la sensació de dolor. Els cucs no tenen pròpiament cervell però tenen sistema nerviós. És l'activitat del sistema nerviós que ocasiona la capacitat de sentir, és a dir, la subjectivitat. Com assenyala Rodolfo Llinás:

Fins i tot en els nivells més primitius de l'evolució, la subjectivitat és l'essència constitutiva del sistema nerviós.

Tant se val que no hi pugui haver un sistema nerviós central sense el cervell per comprendre el fet que el cervell segueix sent una part, i no la totalitat, del sistema nerviós central, el qual també consta d'altres parts que no són cervell.

La subjectivitat té a veure amb el fet de sentir. La sensació s'experimenta en la interacció de determinades cèl·lules nervioses –les neurones sensitives– i no al cervell. El cervell no és res més que una determinada disposició complexa de cèl·lules nervioses.

Per exemple, els ganglis neuronals dels cucs no és un cervell en el sentit tradicional del terme. Aquests ganglis simplement són un conjunt centralitzat de neurones. No per això em sembla justificat suposar que no hi és present la subjectivitat. La seva mida és petita comparada amb la nostra però la seva subjectivitat no ha de ser menor que la nostra. La subjectivitat en si no és una qüestió de grau.

Hi ha molts animals amb sistema nerviós que no tenen pròpiament cervell. Un cas conegut són les meduses. I és que el fet de sentir no requereix necessàriament el cervell, solament el sistema nerviós. I és de la sentença –no de la intel·ligència– d'on prové la subjectivitat.

Certament, una neurona per si mateixa no té sensacions. Però un cervell per si mateix, sense la resta de components del sistema nerviós, tampoc no pot experimentar res. El cervell és una part del sistema nerviós central i no pas la seva totalitat. Pertanyen a categories diferents i per tant no són equivalents.

Ara bé, si quan parlem de “cervell” ens referim a qualsevol centralització neuronal, aleshores val: solament qui té cervell pot sentir. És a dir, tots els éssers amb sistema nerviós exceptuant tan sols les estrelles de mar i les anemones (ja que no tenen centralització coneguda i el seu sistema nerviós pot ser que sols tingui una funció reflectida). Així apareix expressat a més a més als moderns manuals sobre fisiologia animal. I això també coincideix amb els resultats en les actuals anàlisis físiques de l'activitat cerebral basades en sistemes no-lineals.

 

El concepte de jerarquia és contrari a les evidències científiques. Els animals no som ni superiors ni inferiors. Tan sols som diferents.

Hem de qüestionar i deslegitimar el concepte trasbalsat d'escala (jerarquia) evolutiva. Per exemple, afirmar que un gos "sent més" que una formiga, em sembla simplement una afirmació gratuïta. En quines evidències provades es basaria aquesta afirmació? A més, el fet de valorar o categoritzar un individu concret per l'espècie a què pertany és especista de per si. No té en compte les diferències individuals.

Seguint el criteri gradualista [jeràrquic] resultaria que l'assassinat d'un humà que tingui una vista excepcional seria més greu que el d'un altre humà similar però que tingués vint diòptries. Em sembla absurd aquest plantejament. El que un vegi molt millor que l'altre no afecta la capacitat de sentir en si ni tampoc els seus interessos fonamentals: viure, evitar el mal, gaudir de la vida...

No hi ha arguments vàlids que justifiquin la postura que defensa jerarquies morals entre els diferents animals que senten. I no em sembla correcte anomenar-la “gradualista” sinó més aviat jerarquista. Perquè estableix jerarquies arbitràries. De fet, totes les jerarquies són arbitràries. Ens hauríem de lliurar i diferenciar entre nosaltres solament per la funció que complim sense que això influeixi en el nostre valor inherent com a persones.

La mida no influeix ni condiciona necessàriament la complexitat del sistema sensorial. Ni tampoc afecta els interessos fonamentals. Tot ésser sentent —pel fet de ser sentent— té un interès fonamental a conservar la seva vida, desenvolupar-la, gaudir-la i evitar tot allò que li causi un mal.

El fet que hi hagi diferències sensitives no implica en cap cas que les vides dels uns valguin més o menys que les dels altres. Perquè el valor inherent apareix amb la capacitat de sentir en si. La sentença no és qüestió de grau. És una qualitat. Pot diferir potser en forma o complexitat, però per si mateixa no és cap qüestió de grau.

Tots els éssers amb capacitat de sentir senten, i pel que fa al fet de sentir senten tots igual. Per tant, és injustificadament discriminatori establir jerarquies morals entre espècies. No intento igualar el que no és igual, sinó tractar de manera igual els casos que són iguals o molt similars.

L'autora Joan Dunayer ha parlat abundantment sobre les evidències de la capacitat de sentir dels animals invertebrats.

No confondre capacitats sensitives amb capacitats intel·lectives

La capacitat cognitiva d'un individu no és un fet moralment rellevant pel que fa a l'hora de ser inclòs i valorat moralment, ja que aquesta capacitat no afecta la capacitat sensitiva o sensorial. Ja que una cosa és la sentença i una altra de diferent és la intel·ligència, encara que sovint es confonguin o barregin.

La capacitat cognitiva solament és rellevant pel que fa a determinar si algú és moralment responsable o no ho és. Nosaltres tenim un tipus de capacitat cognitiva que ens permet ser conscients que allò que fem afecta els altres i que ens capacita per distingir entre el bé i el mal.

Una sensació no és cap pensament. Una sensació és un fet físic que no requereix ser experimentada de manera conscient ni intel·lectualitzada. La ment implica subjectivitat, però la ment no és un fet físic, sinó que a certs fets físics [sensacions, pensaments] els anomenem ment per parlar-ne en el seu aspecte subjectiu segons nosaltres els percebem.

La capacitat d'experimentar sensacions o de tenir interessos –que són les funcions inherents de la sentença– no es veuen alterades pel nostre grau d'intel·ligència. Una persona amb menor coeficient intel·lectual no sent menys el dolor —o qualsevol altra sensació— ni té menys interès a viure que una altra amb un coeficient intel·lectual considerable. Així doncs, les jerarquies cognitives no són un criteri vàlid per establir jerarquies morals —que en cap cas no seria lícit establir.

Hi ha diferents classes de consciència i hi ha una diferència entre consciència sensitiva i consciència intel·lectiva. Un nadó té consciència de les seves sensacions —consciència sensitiva— encara que no pugui fer una abstracció intel·lectual sobre el que sent o posar-se a pensar: "Vaja, ara sento dolor!". Igual passa amb els animals nohumans. Tots ells són conscients del que senten encara que no puguin expressar-ho en conceptes abstractes. Segons estableix la Declaració de Cambridge:

"L'absència d'un neocòrtex no sembla prevenir que un organisme experimenti estats afectius. Evidència convergent indica que els animals no humans tenen els substrats neuroanatòmics, neuroquímics i neurofisiològics d'estats conscients, així com la capacitat d'exhibir comportaments deliberats. Per tant, el pes de l'evidència indica que els éssers humans no són els únics que posseeixen els substrats neurològics que calen per a generar consciència. Animals no humans, incloent tots els mamífers i ocells, i moltes altres criatures, incloent els pops, també tenen aquests substrats neurològics".

Hi ha graus de consciència. No és el mateix grau de consciència estar despert que estar adormit. Però això no és rellevant per a la consideració moral. L'única cosa rellevant és el fet de ser-ne conscient. Tots els éssers sentents mereixen la mateixa consideració moral pel que fa al seu valor inherent com a individus i a la protecció dels seus interessos bàsics. Hi ha drets fonamentals que són universals per a tots els éssers sentents; com és, per exemple, el dret de no ser tractat com a propietat o recurs.

 

La capacitat de sentir és el fonament de la personalitat

La subjectivitat té a veure amb el fet de sentir. Afirmar que algú sent sense que aquesta sensació faci referència a un subjecte conscient és contradictori. Una sensació, com per exemple el dolor, no es pot donar al buit com si fos una simple reacció, sinó que ha de ser experimentada per un subjecte.

La capacitat de sentir implica necessàriament que algú (el subjecte) experimenta alguna cosa [la sensació]. La sensació no es pot fer en el buit —una sensació que no té qui l'experimenti és una noció lògicament absurda. Per tant, hi ha d'haver consciència: consciència d'alguna cosa [la sensació] i autoconsciència d'algú [el subjecte que sent].

Realment, no hi ha cap persona que no tingui sentença. Perquè per a ser persona, per ser algú —i no pas una cosa— és requisit necessari la capacitat de sentir. La sensació és, per definició, una experiència subjectiva i això implica que hi hagi un subjecte que l'experimenta. No es pot donar una sensació al buit, sense fer referència a un subjecte.

Qualsevol ésser que tingui la capacitat de sentir ha de tenir també, almenys, una certa consciència bàsica de si mateix. Sentir implica que és un mateix el que experimenta una sensació. Les sensacions no es produeixen en buit impersonal. Sentir vol dir que algú [un subjecte] sent alguna cosa [una experiència]. Per tant, tots els éssers sentents són també éssers conscients. Sentença i consciència són dos aspectes intrínsecament relacionats amb un mateix fenomen.

Sentir implica també l'existència d'interessos. Interessos són estats intencionals. És a dir, si un ésser sent dolor aleshores té l'interès —el desig, la intenció— d'evitar aquest dolor. De la mateixa manera, si un ésser pot sentir plaer llavors té l'interès a gaudir d'aquest plaer. En general tot ésser sentent posseeix interessos bàsics que són intrínsecs a la pròpia sentença; com seria també, per exemple, l'interès per conservar l'existència o continuar viu. De fet, la capacitat de sentir és un mecanisme biològic que ha sorgit com a mitjà per a assegurar la supervivència de l'organisme animal.

 

Conclusió

«Si sabem el tipus de cervell que cal per als sentiments i la consciència, preguntem-nos si aquest animal té aquest tipus de cervell. I si l'animal té aquest tipus de cervell i es comporta com si fos conscient, aleshores probablement tingui sentiments. A més, em sembla que això és molt important per a tractar correctament els animals. Perquè em sembla que la nostra civilització humana ha adoptat una actitud desdenyosa vers els animals, assumint que no tenien ànima, que no tenien sentiments.» ~ Antonio Damasio

La ciència tracta sobre què són o com són les coses, els fets de la realitat natural, mentre que l'ètica tracta sobre com ens hem de comportar correctament —d'acord amb la lògica. Però si bé són àmbits diferents, no els hauríem de tractar de manera radicalment diferent. És a dir, l'ètica també s'ha de basar en els fets. Fets empírics i fets lògics. I a partir d'aquí deduir les raons morals que han de guiar el nostre comportament. Hi ha, per tant, una clara diferència de sentit, però no n'hi ha pel que fa al mètode: el mètode racional, la racionalitat.

Si apliquem la raó a l'ètica podrem veure que si l'ètica es refereix a la consideració i protecció dels interessos, això implica que hem d'incloure a la comunitat moral tots els éssers que sabem, d'acord a les evidències, que tenen interessos —ja que tenen la capacitat de sentir. I si apliquem el principi d'igualtat hem de concloure que no podem discriminar d'aquesta igual consideració d'interessos alguns individus solament perquè que tinguin certes característiques concretes —raça, sexe, espècie, orientació sexual— que no afecten gens la capacitat de sentir i tenir interessos.

Això no ho considero un punt de vista; ho considero un fet. Un fet moral. El més rellevant són les evidències, arguments i proves que aportem per a explicar i fonamentar una postura. Certament, les evidències per si soles no construeixen l'ètica, però la nostra ètica ha d'estar basada en les evidències, no pas en creences i prejudicis.

No considero estar defensant una determinada postura o creença, sinó que intento exposar un fet comprovat per les evidències, tant empíriques com lògiques. No es tracta de creure això o de creure allò altre, sinó de reconèixer evidències. Es tracta d'arribar a conclusions mitjançant raons. No de racionalitzar creences per tal d'intentar justificar-les a posteriori.

Enllaços relacionats: (En espanyol)
 
- Senten els animals? (Vídeo)

- Senten o no emocions els animals?

- Sento, per tant existeixo: Evolució de les emocions en primats i humans

- Neurobiologia del plaer. Circuit i Funcionament

- Autoconsciència animal i teoria de la ment

Bibliografia acadèmica:

- Scientific Approaches to Animal Consciousness

- Science, sentience, and animal welfare

- Searching for Animal Sentience: A Systematic Review of the Scientific Literature

- Animal Sentience: An Interdisciplinary Journal on Animal Feeling

- Amygdala and Emotional Learning in Vertebrates – A Comparative Perspective

 

Especisme enfront de Drets Animals

 

L'especisme és un prejudici que consisteix a discriminar moralment els individus segons l'espècie a què pertanyen. Això vol dir que segons l'espècie en què siguis classificat mereixes una determinada consideració moral o cap consideració moral en absolut. Així, l'especisme funciona de manera semblant a prejudicis anàlegs com el racisme o el sexisme.

En el passat hi ha hagut una gran quantitat de definicions sobre què és una espècie. Avui dia preval una definició basada en criteris genètics —es defineix l'espècie com aquell conjunt d'individus que poden procrear entre ells i tenir descendència fèrtil. Charles Darwin va escriure que «considero el terme espècie com un donat arbitràriament, per conveniència, a un conjunt d'individus que s'assemblen molt entre ells.» Podem comprovar que l'espècie no existeix com una entitat real, sinó que és un concepte que nosaltres hem creat.

Un cop aclarit això, als defensors de l'especisme caldria dirigir-los diverses qüestions rellevants:

Per què s'haurien de donar drets segons els gens? Si els drets s'han de donar segons els gens, per què la línia s'ha de traçar a la categoria d'espècie, i no a la categoria de raça, l'ordre, el filum o el regne? Alguns gens determinen el color de la pell o el sexe biològic, quins gens determinen l'existència de drets? Basar els drets a l'espècie no sembla més racional que basar-los en la pigmentació de la pell o els genitals, que també estan determinats genèticament.

Quan es tracta d'éssers humans, reconeixem drets bàsics a conservar i protegir les nostres vides i cossos. Considerem aquests drets inalienables, cosa que vol dir que ningú no pot violar-los per al seu benefici. Reconeixem als humans el dret a la vida, a causa del nostre interès a evitar el mal i la mort. Se'ns dóna control sobre el nostre cos perquè no volem que els nostres cossos siguin danyats ni emprats per ser sotmesos a la voluntat dels altres. Com que entenem que tots tenim els mateixos interessos bàsics, protegim els humans de ser segrestats, esclavitzats, engabiats, assassinats o mutilats. Com a societat civilitzada condemnem aquells que violen aquests drets en altres humans.

Les evidències que ens aporta la ciència a través de la biologia, l'etologia i la neurociència, no presenta dubtes sobre la veracitat d'afirmar que les vaques, porcs, pollastres i altres animals que fem servir per a menjar i altres fins també experimenten temor quan les seves vides estan amenaçades, dolor quan els seus cossos són mutilats, i avorriment i frustració quan són confinats de per vida.

Els animals no-humans donen mostres notòries que valoren les seves vides i la seva llibertat, i lluiten contra el sotmetiment, la mutilació i la mort. Quan els traiem la vida o la llibertat estem violant els mateixos interessos que protegim en els humans. L'única diferència és l'espècie. Però l'espècie no és un criteri més raonable del que és la raça o el sexe.

Qüestionar i eradicar aquest prejudici no és una tasca fàcil, com reconeixia el mateix Charles Darwin, perquè «als animals a qui hem convertit en els nostres esclaus, no ens agrada considerar-los com els nostres iguals.»

Ja que els altres animals poden sentir, i tenen un interès a viure, igual que nosaltres, no els hauríem de reconèixer com a mereixedors de drets inherents? Si l'especisme és, per tant, un prejudici irracional i un criteri erroni moralment, no haurien de gaudir els altres animals de la mateixa protecció que gaudim nosaltres per a les seves vides i els seus cossos?

Com a individus responsables dels nostres actes que som, com podem justificar moralment la nostra contínua explotació i matança d'animals? Dir que som més intel·ligents que ells, o més poderosos que ells, no és diferent d'al·legar que està bé explotar i matar éssers humans solament perquè som més intel·ligents o més poderosos que ells. Així ho denuncia Gary Francione:

«Assenyalar que podem explotar els altres animals perquè som “superiors” no és res més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix allò que és correcte. Així que per què, digueu-me, és aquest principi tan cegament acceptat quan es tracta de la nostra relació amb els altres animals?»

Sam Harris i la relació entre ciència i moral

En aquesta nota m’agradaria compartir una interessant conferència de Sam Harris en què ens ofereix una exposició sobre com entén que hauríem de fonamentar la nostra moral. Fins i tot sense estar realment d’acord amb el què proposa, considero que la perspectiva que ens ofereix permet plantejar-nos l’ètica des de la racionalitat. La qual cosa ja és molt si tenim en compte d’on partim.

 

«Sovint es diu que la ciència no pot brindar-nos una base per a la moralitat i els valors humans perquè la ciència tracta amb fets i els fets i els valors semblen pertànyer a altres esferes. Sovint  es pensa que no hi ha descripció de com és el món que pugui dir-nos com hauria de ser. Però penso, clarament, que això no és cert. Els valors són un tipus de fets. Són fets sobre el benestar dels éssers conscients.»

El plantejament que exposa Sam Harris, exposat més a bastament en el seu llibre «The moral Landscape» (El paisatge moral) em sembla encertat en alguns punts com el d’establir com a base moral el fet que tots els éssers conscients, tan humans com no humans, cerquen la pròpia conservació i benestar.

Tanmateix, no estic d’acord en creure que la ciència per sí mateixa pugui respondre a qüestions morals. Aquest plantejament no deixa de ser una variant de la fal·làcia naturalista. De fet, m’he trobat sovint amb molts denominats ateus, racionalistes i escèptics que tracten de justificar l’especisme i l’explotació animal basant-se en el fet natural de l’evolució biològica o apel·lant al que altres animals fan a la natura.

En el que sí estic d’acord amb Harris és en que l’ètica ha de tenir en compte els resultats de la ciència, i en que les qüestions morals han de ser afrontades i respostes seguint el mateix mètode racional bàsic que fer servir la ciència: aplicar la lògica en els fets empírics comprovats.

Crec que potser l'error principal que comet Harris és no tenir en compte la lògica com un component bàsic i fundacional de l'ètica. El mateix error en què incorre per exemple l'utilitarisme. L'ètica racional no tracta solament sobre el benestar sinó també sobre la igualtat i el respecte per l'individu. L'única manera de respectar la igualtat de tots els individus és mitjançant els drets. 

La ciència pot dir-nos moltes coses sobre la moralitat -sobre del seu origen, sobre la seva validesa empírica. Però la ciència no pot establir el que està moralment bé o malament. La ciència és una descripció del món natural i no pot establir normes morals. Els arguments que fa servir Harris en realitat estan basats en la lògica. La lògica és el fonament de l'ètica.

La lògica, juntament amb la sensació, és la veritat axiomàtica sobre la qual es fonamenta tot el nostre coneixement racional. La lògica no és una ciència sinó que és la base de la ciència; tal i com ho és de l'ètica racional. Per exemple, el principi moral d'igualtat, o de la mateixa consideració, és bàsicament el principi lògic d'identitat [A = A] aplicat a la sentença: si tots tenim un interès igual, o molt semblant, llavors aquest interès ha de ser tractat de manera igual, ja que és el mateix interès, encara que es doni en individus diferents.