Un aclariment sobre el que és natural i el que és artificial

 

Sovint es diu que l'alimentació vegana no és 'natural' ni saludable perquè per a dur-la a terme cal prendre suplements de vitamina B12. M'agradaria exposar una sèrie de fets i raons que exposen l'error subjacent en aquesta afirmació.

En primer lloc; una alimentació vegana ben planificada és nutricionalment saludable per a totes les circumstàncies i etapes de la vida. Això està confirmat per les associacions professionals de nutricionistes de diversos països. La polèmica sobre aquest tema no apel·la als fets, sinó solament a la manca d'informació o als prejudicis contra el veganisme.

Ara bé, en el cas de la vitamina B12, el que se sol anomenar “suplement” és simplement una presentació de cobalamina que ha estat produïda mitjançant cultius bacterians i que després es presenta en forma de comprimits o en gotes per ingerir, o que s'afegeix per enriquir els aliments. Però no hi ha cap diferència essencial entre cultivar cobalamina i cultivar pastanagues o qualsevol altre vegetal. Tot això procedeix de la mà de l'home. Així que en realitat qualsevol aliment produït per l'acció humana seria un 'suplement' a allò que ja existeix prèviament a la natura.

La raó per la qual es recomana prendre vitamina B12 té relació amb els actuals processos moderns de cultiu i higiene dels aliments, que comporten sovint que s'elimini la B12 que estaria present de forma natural, generada a través dels bacteris que nien a terra.

Abans que es descobrís la vitamina B12, ja hi havia gent que era vegana i que, per tant, s'alimentava sense substàncies d'origen animal. En general, tots ells van viure sense prendre 'suplements' de B12. Això és degut probablement al fet que el seu organisme adquiria aquesta vitamina dels aliments que cultivaven o compraven al mercat tradicional —directament del camp. Però avui en dia es recomana afegir vitamina B12 pel fet que l'agricultura moderna ha introduït elements nous com els pesticides o la higiene intensiva que minven i eliminen la presència natural de la B12 en els vegetals.

Si prendre cítrics per obtenir vitamina C, i altres nutrients, que han estat cultivats per éssers humans no es considera 'suplementar' la nostra dieta, aleshores per què prendre cobalamina cultivada per éssers humans per obtenir vitamina B12 es considera 'suplementar' la dieta? No hi ha cap diferència essencial entre cultivar taronges i cultivar cobalamina. Solament hi ha una diferència de forma però no de fons. Són productes obtinguts mitjançant la intervenció humana.

Prendre cobalamina per obtenir vitamina B12, ja sigui en forma de comprimits, gotes o aliments altament enriquits, és fàcil, barat i no té efectes secundaris de cap mena. La resta de nutrients que ens calen els podem obtenir directament dels vegetals sense consumir substàncies d'origen animal. Per tant, si duem a terme una alimentació vegana ben planificada podem estar, de ben segur, sans.

D'altra banda, els productes d'origen animal són menys naturals. Que potser una granja és natural? Un escorxador és natural? Una planta de processament és natural? Un mercat és natural? No ho són. Tota la nostra societat és artificial —és un artifici humà. Si acceptem que la cobalamina produïda en un cultiu bacterià és un suplement aleshores haurem d'acceptar que altres productes artificials com les peces de roba, les medicines (...) són suplements. No són coses naturals sinó artificis creades pels humans per sobreviure. Si eliminéssim aquests suplements, llavors milions d'humans es moririen en poc temps. Sense roba ni medicines ni agricultura, ni tecnologia en general, a llarg termini gairebé tota la humanitat actual moriria.

A més, no solament als vegans els cal consumir vitamina B12; a tots els éssers humans els cal consumir-la. Els pinsos emprats per alimentar els animals esclavitzats per servir de menjar incorporen vitamina B12 i altres nutrients afegits. La vitamina B12 que obtenen els humans que mengen altres animals explotats en granges prové principalment d'aquí. És a dir, la font de vitamina B12 dels vegans és en realitat la mateixa que la dels no-vegans: els cultius bacterians.

Així doncs, els qui mengen animals, o els seus derivats, també ingereixen indirectament 'suplements' de vitamina B12, ja que els pinsos específics per a animals esclavitzats en granges estan enriquits amb B12, a més d'altres nutrients, i és així com obtenen la B12 els qui consumeixen animals.

Per tant, l'argument que menjar animals és natural, o que és més natural que una alimentació vegana, resulta ser fals. A més de ser irrellevant, perquè el fet que alguna cosa sigui natural no implica que sigui beneficiósa ni tampoc equival que sigui moralment acceptable.

Tots els aliments que obtenim són artificials ja que tots provenen de l'acció manipuladora del home. El fet que alguna cosa sigui natural, o artificial, no es tradueix que sigui beneficiosa ni èticament correcta. Són categories diferents. És important saber si un aliment és saludable o si és ètic. Però que sigui natural o artificial no és rellevant a l'hora de determinar-ne els beneficis o la moralitat.

Així doncs, al·legar que està justificat que usem altres animals com a menjar perquè som omnívors seria un argument fal·laç. Un simple fet físic no representa un criteri moral. Això seria com dir que del fet que tinguem punys estaria justificat que donéssim cops de puny a altres individus.

Si ser omnívors ens justifiqués el fet de menjar animals llavors també ens justificaria el fet de menjar éssers humans, que també són animals. Però un raonament moral, com qualsevol altre raonament, no es dedueix a partir de fets empírics sinó de principis lògics.

No ens cal fer servir altres animals com a aliment —o qualsevol altre propòsit. Solament ho fem per tal de seguir la tradició, la inèrcia o el plaer que ens fa menjar cossos i secrecions d'altres animals. En fer-ho els causem dany, patiment i mort, sense cap mena de necessitat que ho excusi o raó moral que ho justifiqui. Usem éssers conscients com si fossin objectes: els humans tractem els animals com a esclaus.

La bona notícia és que tenim la possibilitat real de posar fi a aquest abús. Podem triar el veganisme. Molts ja ho hem fet. Ara depèn de tu: és la teva decisió.

 

Veganisme, en poques paraules

«El veganisme és el principi abolicionista sobre l'explotació dels animals per part de l'home. L'aspecte positiu d'aquesta definició negativa [no-explotació] és la concessió de la llibertat. En una paraula: emancipació. Veganisme serà definit com el principi de l'emancipació dels animals de l'explotació per part dels éssers humans.» ~ Leslie Cross

El veganisme és una posició ètica que postula la inclusió dels altres animals a la comunitat moral, és a dir, el reconeixement dels animals no humans com a subjectes de consideració moral. O dit d'una altra manera: deixar de veure els altres animals com a objectes o recursos que existeixen per al nostre ús i benefici, i passar a considerar-los com a persones -persones no humanes.

Aquesta postura es basa en dos principis fonamentals:

    Primer; si un ésser posseeix la capacitat de sentir llavors té consciència, voluntat i interessos, i, per tant, compleix l'únic requisit necessari i suficient per a ser reconegut com a membre de la comunitat moral en tant que és un ésser que té un valor inherent, que és independent del valor instrumental que nosaltres li atorguem.

    Segon; una vegada que que hem reconegut l'existència del seu valor intrínsec, solament serem justos -d'acord amb el principi d'igual consideració- respectant la seva voluntat i interessos al mateix nivell que els nostres, independentment de l'espècie a la qual pertanyi l'individu que posseeix voluntat i interessos.

Al contrari del que se sol manifestar en algunes ocasions, el veganisme no és una "eina" o un mitjà -una dieta o un estil de vida- sinó que és un principi ètic. Així ho explicava Leslie Cross, un dels fundadors del moviment vegà:

«És important recalcar que un dels resultats d'aquesta definició és que fa del veganisme un principi. És, per descomptat, un principi a partir del qual certes pràctiques naturalment s'estenen, però és en si mateix un principi, i no un conjunt de pràctiques.»

«El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Cerca alliberar els animals del lligam de l'ésser humà, i a l'ésser humà del lligam a una creença falsa: la creença falsa que tenim un dret moral a considerar els altres animals per als nostres propis fins.»

L'oposat al veganisme constitueix un prejudici arbitrari que es coneix com a especisme, i que deriva en la discriminació i l'explotació sobre altres animals pel simple fet de no ser humans. El veganisme s'oposa radicalment a aquesta discriminació a través de les nostres eleccions individuals així com mitjançant l'activisme basat en l'educació no-violenta.

No hi ha cap diferència moral entre abusar d'éssers humans o abusar d'animals no humans. Tots ells senten i tenen els mateixos interessos bàsics. No volen que ningú els faci mal ni s'aprofiti d'ells. Per això, el sexisme, l'homofòbia, el racisme i l'especisme són injustícies equivalents. No hi ha raó moral que justifiqui discriminar altres individus per ser d'una determinada una raça, sexe, espècie o orientació sexual.

Assumir el principi del veganisme implica que deixem de fer servir animals no humans per a qualsevol propòsit humà: no menjar-los, no vestir-nos amb trossos dels seus cossos, no participar en cap activitat que impliqui usar-los.

A més a més, no ens cal emprar altres animals per a viure i disposem d'opcions en tots els àmbits de la vida [alimentació, vestimenta, treball, oci...] que no impliquen fer-los servir. 

L'eina per a aconseguir que aquest principi s'apliqui a tota la societat és l'activisme. L'activisme és una activitat en la que tots hauríem implicar-nos en la mesura de les nostres possibilitats. Si per coherència assumim el principi del veganisme en tots els àmbits de la nostra vida llavors hauríem d'aplicar-lo igualment a l'activisme -un activisme basat en la promoció i difusió del veganisme a tots nivells.

El veganisme no discrimina moralment entre individus per la seva espècie sinó que s'enfoca en un determinat prejudici que sí que discrimina injustament els animals no humans de la consideració moral, per considerar-los mers objectes que existeixen per a benefici dels humans. Per tant, com a vegans advoquem perquè s'estableixi la igualtat i es reconegui el valor moral inherent dels animals no humans.

El veganisme pot ser ben entès com una extensió del principi de la no-violència a la nostra relació amb els altres animals. Aquest principi significa abandonar l'odi i l'hostilitat i desenvolupar les nostres vides sense recórrer a la violència, optant en el seu lloc per la raó i l'empatia.

 

«Salvem els dofins! Matem les tonyines!»

 Envasos de cadàvers de tonyines amb el segell "Dolphin Safe" que assegura que els dofins no han estat intencionalment danyats. Els pescadors tan sols han volgut matar les tonyines. D'aquesta manera, els consumidors estan satisfets, la indústria d'explotació animal resulta beneficiada en la seva imatge i el prejudici de l'especisme en surt encara més reforçat.

I encara ens qüestionem sobre quin és el problema de fer campanyes que discriminen entre espècies i que, per tant, no defensen els interessos de tots els animals?

En assaigs anteriors he tractat sobre l'especisme en l'àmbit animalista, i he exposat algunes de les raons per les quals les campanyes animalistes que discriminen entre espècies són moralment inacceptables i contraproduents a la pràctica. No cal estar dotat d'una perspicàcia especial per adonar-se que, en un context social especista com és el nostre, el fet de promoure discriminacions entre espècies significa ignorar injustament una part considerable de les víctimes de l'opressió especista. Fer una campanya a favor dels dofins tindria sentit si solament els dofins fossin discriminats i explotats. Però no és així.

Organitzacions que sense cap inconvenient es diuen "defensors de tots els animals", com és el cas notori d'AnimaNaturalis, promouen activament aquest tipus de campanyes. Un exemple representatiu és la campanya SOS Delfines, els resultats de la qual ja veiem. Quin motiu justifica preocupar-se solament pels dofins quan la resta de no humans són igualment víctimes de l'esclavatge que exercim sobre tots els animals? Ja es tracti d'una preferència merament personal, o d'un prejudici antropocentrista ["els dofins són propers als humans en intel·ligència"] no hi ha cap raó moral que pugui justificar aquestes campanyes.

L'especisme no és menys injust encara que sigui defensat per animalistes. Cada vegada hi ha més persones conscienciades sobre l'especisme, i també n'hi ha que comencen a comprendre que l'especisme tampoc no hauria de ser tolerable quan es tracta de defensar els drets dels individus no humans. Quin sentit té denunciar la injustícia que és discriminar els no humans de la nostra consideració moral alhora que participem i donem suport a campanyes que discriminen injustament entre les pròpies víctimes de la discriminació especista?

Penso que hi hauríem de reflexionar profundament. Reflexionar sobre la moralitat i les conseqüències de les campanyes especistes promogudes per activistes que diuen que explotar uns animals no està bé però que no hi ha cap problema en explotar-ne d'altres. Això és el mateix que promoure que violar dones blanques no està bé però que no hi ha problema en violar dones negres.

Si estem d'acord que tots els animals que senten tenen igual valor moral llavors aquestes campanyes no mereixen la nostra ignorància ni la nostra tolerància sinó solament el nostre rebuig. Ja sigui una campanya exclusiva a favor dels dofins, o a favor dels gossos, o a favor dels primats. L'espècie és irrellevant a nivell moral. Tots els éssers éssers sentents, pel fet mateix de ser sentents, tenen un igual valor intrínsec, i, per tant, mereixen la mateixa consideració i respecte bàsic.

Les campanyes especistes, siguin del tipus que siguin, contradiuen l'ètica bàsica i serveixen per a reforçar encara més el prejudici de l'especisme i perjudicar les víctimes de l'explotació animal.

Hem d'adoptar un enfoc ambientalista?

Aquest assaig pretén argumentar que un enfocament ambientalista sobre el problema de l'explotació animal no és compatible amb una perspectiva vegana. Disposo de diverses raons que donen suport a aquesta postura.

Primer; l'enfocament ambientalista se centra en les activitats més contaminants i perjudicials per al medi ambient. Una d'aquestes activitats és la ramaderia. Ara bé, l'explotació animal no es redueix a la ramaderia i hi ha molts usos d'animals als quals no es pot objectar un impacte ambiental significatiu. Quins perjudicis ambientals tenen, per exemple, la tauromàquia, la pastura tradicional o la tracció a sang o l'apicultura? L'enfocament ambientalista no pot ni tan sols abastar l'ús d'animals en general, que és el focus del veganisme.

Segon; a banda de no abastar tot ús d'animals, l'enfocament ambientalista ni tan sols dirigeix les crítiques a la ramaderia en general sinó específicament a la ramaderia intensiva. La ramaderia extensiva que es practicava al segle XIX no perjudicava el medi ambient. Així, hi ha grups ambientalistes que proposen reformar la ramaderia per disminuir-ne l'impacte ecològic. Els ecologistes, i persones preocupades pel medi ambient en general, continuaran consumint animals mentre continuïn considerant els animals com a recursos per als humans. Mentre mantinguin aquest prejudici, la seva conducta solament es pot dirigir cap a promoure la reforma de l'explotació animal per a reduir-ne l'impacte ambiental.

Tercer; un enfocament ambientalista no qüestiona el prejudici de l'especisme i la dominació humana sobre els animals. Així doncs, en no tocar ni tan sols l'arrel del problema moral en la nostra relació amb els altres animals, ni qüestionar la causa que provoca l'explotació dels animals, l'enfocament ambientalista tan sols serveix per a promoure l'eficiència ecològica de l'explotació animal i substituir un tipus d'ús d'animals per un altre tipus d'ús. Això és a l'extrem oposat del que pretén el veganisme.

Quart; una cosa és informar la gent sobre els efectes mediambientals d'aplicar el veganisme a nivell global —aportant dades que aclareixin els dubtes i responguin a les objeccions que es presentin quan difonem el veganisme. Però una altra cosa molt diferent és pretendre promoure el veganisme posant el focus en el medi ambient. Són dues perspectives diferents. La primera és lícita, en tant que formi part d'un context en què expliquem que és èticament injust fer servir els animals. Però la segona no ho és perquè no fomenta que la gent es qüestioni l'especisme ni comprengui que l'explotació animal és una injustícia en si mateixa, i a més té efectes contraproduents, com ara promoure la reforma ecològica de l'explotació animal.

Cinquè; veganisme és oposar-se a l'ús d'animals per considerar-ho una injustícia. Veganisme no és deixar de consumir productes animals perquè contaminen molt. L'argument de l'impacte ambiental se centra en la ramaderia industrial i no serveix per a rebutjar la majoria d'usos d'animals i a més ignora el valor moral dels animals. És com proposar que rebutgem els camps d'extermini perquè contaminaven molt, com si els humans estiguessin a la mateixa categoria moral que la fusta o el carbó, en comptes d'explicar que no hauríem d'assassinar éssers humans, independentment de la contaminació.

Per aquestes raons podem jutjar que l'enfocament ambientalista és moralment erroni ja que no respecta ni beneficia els interessos dels animals. Per tant, no li hauríem de donar suport. Si reconeixem els animals com a éssers que tenen un valor moral inherent i com a subjectes de drets llavors el problema mediambiental ha de ser afrontat des d'una perspectiva ètica basada en el principi del veganisme i la filosofia dels Drets Animals, en la línia del que ja va proposar el professor Tom Regan fa dècades.

 

No és casualitat

Feminista: Tota dona té dret a no ser violada ni coaccionada sexualment per cap motiu.

No-feminista: I què passa amb les plantes? També són éssers vius!

Feminista: Tota dona té dret a decidir sobre la seva pròpia vida i a no ser usada sense el seu consentiment voluntari i explícit per a benefici dels altres.

No-feminista: Ataques la nostra llibertat per triar de fer servir les dones segons ens convingui a nosaltres.

Feminista: Tota dona té dret a ser respectada i que els seus interessos siguin tinguts en compte en igualtat de condicions sense que siguin supeditats o ignorats pels interessos dels homes.

No-feminista: És clar que odies els homes i estàs posant en perill la societat i la pròpia supervivència dels homes.

Qualsevol coincidència o similitud no és casualitat.

La dinàmica d'opressió s'esdevé de la mateixa manera: els qui tenen poder exploten els qui no en tenen. També passa amb humans que exploten altres humans i amb humans que exploten els animals d'altres espècies.

Especisme: el fullet original

En aquesta entrada publico la traducció d'un article del doctor Richard D. Ryder en què rememora el manifest original que ell mateix publicà l'any 1970, en el qual, per primera vegada en la història, apareixia el terme especisme.

El text té potser més importància històrica que pròpiament filosòfica, però no hi ha dubte que podem parlar d'un abans i un després, en el camp de l'ètica, a partir de l'aportació de Ryder.

Com es podrà apreciar, Ryder no defineix explícitament el que entén per especisme, sinó que més aviat ho dóna per descomptat o assumeix que els lectors ho entendran de manera intuïtiva.

Quan s'afegirà el terme especisme al diccionari? Suposo que quan la majoria de la gent conegui la paraula, i el seu significat, i se n'estengui l'ús de manera habitual. De moment no és així. Per això és tan important conscienciar sobre l'especisme, perquè a la societat no hi ha consciència sobre aquesta injustícia en la nostra relació amb els altres animals.

 

[Postdata: El 20 de desembre de 2017 fou inclòs el terme oficialment al diccionari de la RAE]

[N. dels T.: Podem trobar, en català, el mot especisme al diccionari de bioètica -en línia-, però no en els diccionaris de referència i d'ús habitual]

Educar sobre l'especisme ajuda, en gran mesura, a prendre consciència sobre la injusta relació que hem establert sobre els altres animals, i aquest és el primer pas fonamental i necessari per poder eradicar-la.

--------------------------------------------------

Especisme: el fullet original

Richard D. Ryder

2010

Les revolucions dels anys 60 contra el racisme, el sexisme i el classisme es van oblidar dels animals nohumanos. Això em preocupava. Tant l'ètica com la política simplement ignoraven per complet els no-humans. Tothom semblava preocupat solament per a reduir els prejudicis contra altres éssers humans. És que no havien sentit parlar de Darwin? Jo també detestava el racisme, el sexisme i el classisme, però per què limitar-se a això?

Com a científic, jo entenia que milers d'altres espècies també patien dolor, por i estrès, igual que nosaltres. Per això ens calia establir un paral·lelisme entre la situació de les altres espècies i la nostra pròpia. Un dia, el 1970, mentre reposava a la banyera, s'em va acudir la idea: ESPECISME.

Ràpidament vaig escriure un fullet i ho vaig fer circular per Oxford. Al no rebre cap rèplica, el vaig reimprimir amb la imatge d'un pobre ximpanzé que havia estat infectat experimentalment amb sífilis. Li vaig demanar permís al meu amic David Wood per afegir el seu nom al fullet i així poder difondre'l per tota la universitat. Llavors sí que vaig rebre algunes respostes. Una d'elles provenia d'un jove estudiant de filosofia anomenat Peter Singer, amb el qual vaig estar contacte durant diversos mesos.

Des de llavors han passat moltes coses.

El pamflet que vaig escriure el 1970 deia el següent:

ESPECISME

 

Des de Darwin, els científics han estat d'acord que no hi ha una diferència essencial entre els humans i els altres animals, des d'un punt de vista biològic. Per què aleshores fem una completa distinció moral entre els dos? Si tots els organismes pertanyem a un continu físic, llavors també hem de formar part d'un continu moral.

El terme "espècie", igual que el terme "raça", no és definible amb precisió. Lleons i tigres poden tenir descendència comuna.

Sota certes condicions de laboratori, aviat serà possible creuar a un goril·la amb un professor de biologia. El seu plançó serà tancat en una gàbia o recolzat en un bressol?

És habitual descriure a l'home de Neandertal com una espècie separada de la nostra, preparada especialment per a sobreviure durant l'era glacial. No obstant això, molts antropòlegs consideren que aquells no-humans practicaven ritus funeraris i posseïen un cervell més gran que el nostre. Suposant que el famós abominable home de les neus [Yeti] resultés ser un darrer supervivent d'aquella espècie, li reconeixeríem drets humans o li implantaríem elèctrodes en el cervell?

Faig servir aquests exemples hipotètics per cridar l'atenció sobre com d'il·lògica és la nostra actual postura moral respecte dels experiments amb altres animals.

Al voltant de cinc milions d'animals no humans, molts d'ells primats com nosaltres, són assassinats cada any, solament al Regne Unit, i el seu nombre continua creixent.

A part del dret a la vida, un altre criteri moral és el sofriment, el patiment que causa el confinament, la por i el tedi, així com el dolor físic.

Si assumim que el sofriment és una funció del sistema nerviós llavors és il·lògic al·legar que els altres animals no pateixen de manera similar a nosaltres. Precisament pel fet que els altres animals tenen un sistema nerviós molt similar al nostre és un dels motius pels quals són estudiats.

Els únics arguments en favor dels experiments sobre animals no humans són: [1] que l'avanç del coneixement justifica cometre qualsevol mal; però realment això és així? i [2] que els beneficis que puguem obtenir per a la nostra espècie justifica maltractar les altres espècies -això seria un argument de pes en el cas que els experiments causessin el mínim sofriment i la probabilitat d'èxit fos molt gran, però fins i tot en aquest cas hi hauria especisme, i a més es tracta d'un argument emocional i no racional.

Si creiem que està malament infligir patiment a animals humans innocents, llavors l'única cosa que té lògica -filogenèticament parlant- és estendre també la nostra consideració als drets elementals dels animals no humans.

No tinguis por d'expressar els teus punts de vista. Posa't en contacte amb polítics, professors, periodistes, sobre aquesta important qüestió moral.

Text original: Speciesism Again: the original leaflet

**************

A continuació exposo una llista bibliogràfica de textos escrits o traduïts al castellà sobre la qüestió de l'especisme. Alguns són articles acadèmics i altres són assajos personals. Tan sols exposo aquells textos que em semblen més instructius i rellevants.

Bibliografia bàsica sobre especisme:

 

- Juan Carlos Martínez Coll; Antropocentrismo [1984]

- Evelyn Pluhar; Especismo: ¿una forma de fanatismo o una postura justificada? [1988]

- David Olivier; ¿Qué es el especismo? [1991]

- Gary Francione; La superioridad humana [1996]

- Peter Singer; Ética más allá de los límites de la especie [1999]

- Luis Pérez García; Especismo: actitudes discriminatorias en función de la especie [2007]

- Fabiola Leyton Donoso; Ética Medio Ambiental: una revisión de la Ética Antropocéntrica [2008]

- Fabiola Leyton Donoso; Literatura básica en torno al especismo y los derechos animales [2010]

- Federico Chaverri Suárez; Antropocentrismo y otras reflexiones [2011]

- Olga Campos Serena; Más allá de una concepción instrumental del valor de los animales: la irracionalidad del paradigma humanista [2011]

- Carmen Velayos Castelo; La frontera animal-humano [2013]

- Maria Jesús Saravia San Martín; Hacia la superación ética del especismo: unidad y esencialidad de todos los seres en la voluntad de vivir schopenhaueriana [2013]

- Igor Sanz; Las especies no existen [2014]

- Micaela Anzoátegui; El problema de la condición de persona aplicada a los animales no humanos; Antropocentrismo especista, subjetividad y derecho [2015]

- Fabiola Leyton Donoso; Bioética frente a los derechos animales: tensión en las fronteras de la filosofía moral [2015]

- Diana Londoño Grisales; La cuestión del reconocimiento de la personalidad jurídica a los animales no humanos [2016]

- Hugo Guillermo Valdivia Barrera;  «Ética animal: bienestar de los animales no humanos contra el especismo contemporáneo» [2016]

- Rafael Vázquez, Ángel Valencia; La creciente importancia de los debates antiespecistas en la teoría política contemporánea: del bienestarismo al abolicionismo [2016]

- Mario Orozco & Rebeca Solano; Malabarismos especistas [2017]

- Rafael Sánchez, María Sánchez; «Antropo (andro) centrismo y especie. Ideología y naturalización del especismo en tiempos liberales» [2017]

Fabiola Leyton Donoso; «Los animales en la bioética. Tensión en las fronteras del antropocentrismo» [2019]

Simbiosi, parasitisme i explotació animal

GRANGES D'ESCLAUS

En algunes ocasions es declara que els humans tenim una "relació simbiòtica" amb els altres animals que explotem, com un intent de justificar aquesta explotació.

Deixant de banda la fal·làcia naturalista que hi ha intrínseca en aquest argument; és cert que la nostra explotació sobre els altres animals seria una relació simbiòtica però és un cas específic de simbiosi.

Hi ha tres tipus bàsics de simbiosi:

1- Mutualisme: tots dos es beneficien voluntàriament.

2- Comensalisme: un es beneficia i l'altre no és perjudicat.    

3- Parasitisme: un es beneficia a costa de perjudicar l'altre.

Crec que podem comprovar que en la nostra relació de "simbiosi" amb els altres animals actuem certament com paràsits dels animals, en tant que n'exercim l'explotació tot consumint la seva llibertat, la seva salut i les seves vides per al nostre benefici.

Biològicament els humans no som organismes paràsits, ja que no estem determinats ni ens cal parasitar altres animals per a viure. És un fet que els humans podem viure saludablement sense explotar els animals. No ens cal emprar els animals per a satisfer les nostres necessitats vitals i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Però fins i tot encara que fóssim biològicament paràsits tampoc estaria bé que actuéssim com a tals. La necessitat no és una justificació moral. Fins i tot si fóssim fisiològicament carnívors continuaria essent igual de mal fet que empréssim altres animals com a menjar. En aquest cas també hauríem de cercar la manera de viure sense explotar altres animals.

No obstant això, no estic assenyalant que el fet mateix de parasitar sigui alguna cosa intrínsecament dolenta des d'un punt de vista moral. El que altres animals facin no es pot jutjar moralment. Tan sols es poden avaluar moralment les accions dels agents morals, és a dir, dels que som responsables dels nostres actes perquè podem controlar conscientment la nostra conducta d'acord a normes i principis ètics.

Quan els humans practiquem la caça considero que actuem com si fóssim depredadors. Aquesta forma de comportar-nos és èticament errònia perquè comporta vulnerar el principi d'igualtat i el respecte pel valor inherent dels animals sentents. No obstant això, el fet mateix de la depredació comesa per animals no humans no es podria jutjar moralment en si, ja que es tracta d'un fet amoral, a causa que en aquest cas no hi ha agents morals implicats en la seva existència.

 

L'estructura de l'opressió especista

 

L'explotació dels animals no humans és en principi un problema de violència cultural. Hem assimilat la creença que els animals existeixen per a servir les necessitats i desitjos humans.

Aquesta violència es basa ideològicament en el prejudici de l'especisme, que exclou els animals de la comunitat moral per no pertànyer a l'espècie humana, i en la cosificació dels animals a través d'una doctrina que afirma que són éssers inferiors que habiten el món per tal de poder ser usats pels humans.

Aquesta mentalitat especista fonamenta tota una dinàmica de violència materialment estructurada contra els animals no humans a través dels costums, l'economia i les institucions socials.

Davant d'aquesta situació hi ha dues conductes bàsiques que podem i hauríem d'adoptar:

    Primer; fomentar l'educació de les persones a través de la crítica sobre l'especisme i l'opressió contra els animals. És impossible pretendre un canvi en la nostra relació amb els altres animals si no hi ha un qüestionament seriós de les nostres creences i els nostres hàbits.

    Segon; animar a la ruptura amb les dinàmiques de consum que donen suport a l'opressió especista als diferents estrats socials —individus, famílies, empreses— mitjançant la difusió educativa del veganisme. Explicar que és injust emprar els animals, i que podem viure saludablement sense fer-los servir, és una activitat fonamental per aconseguir aturar aquesta violència.

La violència contra els animals no és un cas aïllat sinó que és una activitat social que es practica sistemàticament. Els animals són violentats per a servir de menjar, de vestimenta, d'entreteniment, i una altra sèrie de fins per a benefici dels humans que els exploten.

La clau que acaba amb l'opressió sobre els animals és el veganisme.

No sóc un amant dels animals

No em considero un “amant dels animals”.

He sentit un afecte especial personal per alguns animals amb els quals he conviscut en la meva vida privada, però no estimo els animals en general, perquè l'amor és un sentiment particular. Com podria estimar individus que ni tan sols conec? En tot cas, podria dir que intento ser respectuós amb tots els animals perquè el respecte és un deure moral, basat en raons, que no depèn de les nostres preferències personals.

Jo respecto tots els éssers humans, com a persones que són, però no per això sóc un "amant dels humans". És que potser si estic en contra de l'opressió patriarcal sobre les dones vol dir que sóc un "amant de les dones"?

Moltes persones que diuen estimar les dones no les respecten, perquè l'amor no és el mateix que el respecte. L'amor és un afecte personal subjecte a diferents interpretacions subjectives segons cada cas. En canvi, el respecte moral és una obligació objectiva basada en raons.

No em considero un amant dels animals. L'amor no pot fonamentar la igualtat i el respecte per a tots els éssers sentents. L'amor és una preferència afectiva. És un sentiment dirigit cap a determinats individus que no es pot, ni cal, obligar ni forçar. I, a més, en ser una inclinació emocional relativa a cada individu no pot fonamentar la moral; la qual per definició ha de ser universal.

Amb tot, és cert que la paraula amor és polisèmica i pot tenir significats diferents segons el context i el sentit que li doni cada persona.

De fet, jo crec que l'amor no té un significat propi sinó que es fa servir per assenyalar diversos instints i sentiments. Sabem que l'amor cap a una mare és un sentiment diferent de l'amor a la parella, però fem servir la mateixa paraula per referenciar les dues actituds.

En un text fundacional del veganisme, titulat «Veganisme definit», Leslie Cross afirma que el veganisme es fonamenta en l'amor, però, si atenem al context de les seves paraules, no crec que es refereixi a un sentiment d'afecte emotiu, com el que sentiríem per un familiar o un amic, sinó més aviat a una preocupació empàtica per la vida, la llibertat i el benestar dels animals. És cert que alguns autors consideren l'amor en un sentit de consideració moral. Tot i això, no és el sentit habitual del que normalment entenem per amor.

El terme amor sol fer referència a un sentiment d'afecte, encara que alguns autors emprin aquest mot en un sentit moral, com a sinònim del que nosaltres entenem com a respecte o consideració ètica, però aportant-li un aspecte emocional. Leslie Cross apel·la a l'amor en els seus textos per assenyalar el fonament del veganisme, però l'amor a què fa referència seria un amor diferent de l'amor filial o l'amor romàntic, i es tractaria més aviat d'un amor moral, és a dir, un desig que els animals no siguin danyats i se'ls respecti pel que són en si mateixos, i no pel que puguin ser per a nosaltres.

Això no obstant, allò habitual és que el mot amor es refereixi a un simple sentiment d'afecte, que sol ser el seu significat habitual, i que no té relació amb el sentit moral. És a aquest sentit emocional a què em refereixo principalment en aquest assaig.

Si la moral es basés en les emocions que sent cada persona, llavors ni tan sols tindria sentit parlar de moral. Com podríem jutjar si una emoció ens porta a una conducta èticament correcta o incorrecta? Solament ho podem saber mitjançant criteris objectius i universals, és a dir, mitjançant la raó. En cas contrari, si l'emoció fos la base de l'ètica, cauríem en el caprici i l'arbitrarietat del que sentíssim en cada moment. Així, no té sentit parlar de moral si tot es redueix a actuar subjectivament per desitjos particulars.

Sovint s'empra el terme "amant dels animals" en sentit despectiu per desqualificar qualsevol postura que pretengui defensar la inclusió dels animals no humans a la comunitat moral. De la mateixa manera que antigament es deia "amant dels negres" els que eren contraris al racisme. Els que som contraris també a l'especisme hem de rebre sovint desqualificatius provinents tant per part dels partidaris més intransigents de l'opressió especista com per part d'alguns animalistes que encara no han superat el prejudici de l'especisme.

Qualsevol prejudici és compatible amb l'afecte personal. Algú pot sentir afecte, o fins i tot amor, per aquells éssers que considera com a inferiors o com a simples mitjans per als seus fins. Podem sentir un gran afecte per objectes de la nostra propietat, com ara una casa o un automòbil. Per això seria un error creure que el fet de sentir afecte cap a certs individus no humans implica o condueix necessàriament a respectar-los.

He conegut moltes persones que es declaraven amants dels animals i que menjaven animals. Quan deien que estimaven els animals en realitat es referien solament a gossos i/o gats —o només a mamífers i aus en general. El cas és que, encara que deien estimar-los, no els respectaven. No els respectaven perquè no tenien en compte la seva individualitat i els seus interessos al mateix nivell que els propis. Els estimaven igual que estimaven les seves pertinences personals. L'amor no implica respecte encara que tampoc no l'exclogui, òbviament.

A la nostra societat actual, el fet d'"estimar els animals" significa una cosa molt semblant a dir que hom "estima els automòbils". És a dir, la majoria de la gent, a causa del seu prejudici especista, considera que els animals són objectes o recursos que existeixen per al nostre benefici. És un amor cosificador. És el mateix cas que si un masclista digués: «jo estimo les dones». Això no vol dir que les respecti, ja que considera que les dones existeixen per a servir els homes i les fa servir per al seu propi benefici sense tenir en compte la seva voluntat ni els seus interessos propis.

Hi ha una altra raó per la qual l'amor no pot ser un referent moral. Es diu a vegades que no hem de perjudicar els altres animals perquè els estimem, però què passaria si no els estiméssim? Si algú no estima els animals, significaria això que està bé que els esclavitzi o assassini? Per descomptat que no.

La raó per la qual hem de respectar els altres animals s'explica tenint en compte el fet que tenen un valor intrínsec. Això vol dir que els animals són éssers conscients —són individus que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, que no hem de vulnerar per raons instrumentals. Així ho exposa Priscilla Cohn:

 

«En asseverar que els animals tenen un valor inherent vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte a la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Certament, l'amor no ens pot dir res sobre si el que fem està moralment bé o malament. Tampoc no ens ho pot dir l'odi, el fàstic o qualsevol altra emoció.

La idea dels Drets Animals no es basa en el sentiment sinó en les nocions objectives de justícia i respecte per a tots els éssers sentents, independentment de la seva espècie i dels nostres sentiments sobre ells; sense importar si ens resulten simpàtics, bonics o agradables. Pel que fa a ser subjecte de consideració moral, l'únic requisit necessari i suficient és la capacitat de sentir.

Si algú estima els animals em sembla bé. Però si no els estima tampoc no em sembla malament. La qüestió central és que els hem de respectar. Tant si els estimem com si no, hauríem de respectar-los a tots per igual i no donar preferència arbitrària als interessos dels uns davant dels altres, ni tampoc tractar-los com a objectes o recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Res del que s'exposa aquí pretén ser un al·legat contra el sentiment d'amor sinó que es tracta solament d'un aclariment concís: hem de respectar els altres animals com a imperatiu moral i aquesta obligació moral no es basa en l'amor sinó en l'ètica.

 

El ressorgiment del comerç de pell: per què hem d'aclarir el nostre missatge

Aquest article és la traducció d'un text escrit per l'activista vegana Stevie Schafer, en què explica les nefastes conseqüències que han tingut les campanyes animalistes contra la indústria pelletera i la necessitat de replantejar radicalment la manera d'enfocar la nostra postura com a activistes davant el problema de l'explotació animal. A causa de la rellevància i concisió dels seus arguments he decidit publicar-lo, confiant que ajudi a entendre un dels principals problemes que hi ha al mateix si de l'àmbit animalista. Espero que us resulti interessant.

*************

Després de dècades de campanyes contra la indústria pelletera, la pell ha tornat al comerç de la moda, malgrat els esforços dels defensors dels drets dels animals. Ara es promou la "pell ecològica" o la "pell humanitària" i es menysprea les alternatives sintètiques al·legant que explotar animals és més respectuós que el petroli. Com ha arribat a passar a això?

Objectius. Quins són els nostres objectius?

Per ser just, no li hem posat fàcil a la gent a l'hora de fer-li comprendre què és el que pretenem. Emprem un llenguatge que enfosqueix els nostres motius. Preferim exposar la dicotomia "cruel vs. humanitari" en comptes de demanar "la fi de l'ús d'animals". Els activistes en el moviment consideren una victòria el fet que els animals esclavitzats siguin assassinats en formes menys horribles. És això el que realment cerquem? No hauríem de deixar clar que demanem que cap animal sigui portat al món per ser usat i assassinat? No haurien, totes les persones que defensen els drets dels animals, de demanar la fi de l'ús dels animals i ser vegans?

És evident que el nostre llenguatge és poc clar. Un “vocabulari de motius” és un terme per descriure els lemes i els termes que la gent fa servir per a justificar els seus actes. Respecte d'un moviment social, com són els drets animals, aquest vocabulari explica per què existeix el moviment i per què la gent en forma part.

Els moviments socials depenen del compromís dels seus membres en aconseguir allò que es proposen, i per això és essencial que siguem clars sobre els nostres objectius.

Si el moviment de drets animals busca la fi de l'ús dels animals no humans, això requereix que els seus membres intentin aconseguir-la. Tot i això, amb l'actual llenguatge de "crueltat" i "humanitari" som molt lluny de fer entendre que la nostra finalitat és la fi de l'ús d'animals no humans. Difícilment podrem fer entendre a la gent per què el veganisme és una part essencial dels drets dels animals, si aquesta mateixa gent no desitja la fi de l'ús dels animals.

Cruel i humanitari: com la indústria pelletera fa servir el nostre propi llenguatge

Focalitzant en "la crueltat" de la indústria pelletera, i en les investigacions ocultes, s'ha aconseguit obrir un mercat per a la pell "humanitària". La indústria pelletera ha respost a les objeccions basades en demanar la "fi de la crueltat" i a "aturar l'abús contra els animals" posant a la venda productes que es publiciten amb aquests mateixos lemes.

Els vídeos i les descripcions de la crueltat són, per descomptat, reeixides en provocar respostes emocionals, i per a algunes persones això és motiu suficient per deixar de consumir animals. Tot i això, la manca de consistència en el vocabulari no aporta raons clares per les quals la gent hagi de canviar la seva forma de vida. L'auge de la pell "humanitària" mostra que molta gent ha assimilat el missatge que és important preocupar-se per la manera com els animals no-humans són tractats: "No cal ser vegà! Això és molt extremista. Podem preocupar-nos pels animals i portar la seva pell alhora."

La tendència a focalitzar en el tracte, i no en l'ús, es pot comprovar sobretot als països occidentals. Les enquestes a la Gran Bretanya, els Estats Units i Austràlia mostren que la gent està conscienciada respecte del benestar dels animals no-humans, encara que continua consumint-ne. Un cop més, la gent segueix els termes exposats per les figures prominents de l'àmbit animalista. L'èmfasi en la crueltat ha facilitat l'ús i comercialització del terme "humanitari" per part de la indústria d'explotació animal, que fa servir el llenguatge dels animalistes. Així doncs, algú se sorprèn que la gent no comprengui per què no consumim ous de “gallines criades al camp”?

Sostenibilitat i ecollenguatge

El nou gir de la indústria pelletera també s'apropia del fet que la gent està cada cop més conscienciada respecte de l'impacte ambiental dels materials sintètics. Sovint s'etiqueta el veganisme com a "ecològic" i la indústria pelletera ha entrat en aquest context presentant com a argument que "la indústria de producció de pells té com a objectiu mantenir a llarg termini l'equilibri ecològic".

No ens hauríem de sorprendre que la industrial pelletera faci servir mots com "sostenible", "ecològic" i "verd" per respondre als arguments presentats pels activistes contra l'explotació animal. El fet que qualificatius com a "sostenible" o "ecològic" siguin apropiadament usat per la indústria pelletera demostra la total incompetència dels arguments mediambientals per proporcionar raons clares i consistents en contra del consum de pell.

Hora de canviar el vocabulari

Si la pell ha ressorgit, especialment en la forma de pell "humanitària" i "ecològica" es deu parcialment a errors en el vocabulari que emprem. La indústria pelletera ha estat capaç d'assumir el llenguatge emprat pels animalistes i d'adoptar estratègies que responguin als arguments usats contra ella mateixa.

Si els activistes realment volem assolir la fi de l'ús dels animals no-humans, aleshores ens cal exposar clarament els nostres objectius. Les indústries que fan servir, confinen i assassinen els animals no humans han adoptat el nostre llenguatge i el parlen amb fluïdesa, com si fos la seva llengua materna. Tot i que alguns de nosaltres considerem que el significat dels mots ha estat manipulat i no reflecteix el significat que nosaltres pretenem donar-li. Però potser no és això el que passa quan rebutgem ser clars? No és el que passa quan amaguem els nostres objectius i intentem fer servir un llenguatge més indirecte i atractiu per al públic?

Tenint en compte tot el temps i els diners emprats a les campanyes anti-pell, potser és hora de reflexionar sobre quins són els objectius del nostre moviment i usar un llenguatge que de forma clara i exacta reflecteixi aquests objectius.

*****************

Encara que considero que les observacions de Schafer són encertades, també penso que el problema en l'activisme animalista no solament afecta el llenguatge sinó que es tracta d'un error complet d'enfocament.

Les campanyes monotemàtiques, és a dir, centrades en una forma d'explotació especista determinada —o en una determinada espècie d'animals no-humans— són injustes i no tenen cap efectivitat a l'hora d'aconseguir que els humans respectem els interessos dels no-humans.

No hi ha ningú que realment cregui que ens cal emprar altres animals per a poder vestir-nos. Aleshores, per què continua existint la indústria que explota altres animals per a vestimenta? Perquè no és una qüestió de necessitat: és un problema de prejudici. El prejudici especista és el que permet i motiva que això passi. A causa d'aquest prejudici, es considera socialment acceptable explotar altres animals per a satisfer els nostres capricis o per a obtenir un benefici econòmic.

Si ara mateix a la nostra societat no hi ha una explotació institucionalitzada de canibalisme o de pell humana és perquè no n'hi ha una demanda i perquè hi ha un rebuig massiu i generalitzat en contra d'aquesta explotació humana. L'explotació dels animals no s'aturarà mentre no s'aturi la demanda social, i aquesta no deixarà d'existir mentre a la nostra cultura romangui la idea que els altres animals són mitjans per a satisfer fins humans.

Així doncs, mentre no hi hagi prèviament una base social suficient de persones que doni suport a l'abolició de l'ús d'animals no-humans, resultarà impossible aconseguir lleis que protegeixin els interessos d'aquests animals, i continuaran essent considerats com a propietat dels humans.

Per tot això, els activistes no haurien de malgastar el temps i els esforços en campanyes monotemàtiques.

Aconseguir un canvi substancial en aquesta situació requereix com a primer pas una evolució del paradigma moral des de l'actual visió dels no-humans com a recursos dels humans cap a una visió dels no-humans com a persones amb drets. I aquest canvi tan sols es pot assolir a través de l'educació vegana.

L'actual situació dels animals no humans no canviarà mai realment mentre no hi hagi una majoria social de gent que rebutgi, a través del veganisme, el seu estatus de propietat.

El principi d'igualtat

L'especisme és una creença assumida i quotidiana a la nostra societat. A gairebé tots ens han educat sobre la base d'aquest prejudici. Tanmateix, també és cert que tenim la capacitat de qüestionar i canviar les creences i els hàbits que ens han estat inculcats. Si ho fem, potser podem veure que l'especisme és una injustícia greu que causa directament bilions de víctimes innocents.

Al llarg de la història s'ha considerat normal tenir en compte solament els individus que eren del nostre mateix grup particular [raça, sexe, nació...] i discriminar els que eren d'un altre grup diferent. Però aquesta manera de pensar és injusta per dues raons fonamentals.

Primer; perquè ni la raça ni el sexe afecten la capacitat de sentir. Aquesta és l'única característica que importa a l'hora de reconèixer que algú és subjecte de consideració moral. Tots els individus amb sistema nerviós centralitzat podem sentir i, per tant, tenim voluntat i interessos propis.

Segon; perquè si apliquem la lògica a la consideració moral aleshores els interessos dels uns han de ser considerats de la mateixa manera que els mateixos interessos dels altres, precisament perquè són els mateixos interessos, encara que apareguin en individus diferents.

La lògica és la base de l'ètica. En realitat, la lògica és la base de tot coneixement, ja que qualsevol cosa sense una base lògica no podria ni ser compresa ni percebuda de cap manera.

El principi moral d'igualtat exigeix que tots els individus, i els seus interessos rellevants, siguin considerats de manera igual –al mateix nivell– perquè són els mateixos interessos encara que es donin en individus diferents. Així ho explica el professor James Rachels:

«Els individus han de ser tractats de la mateixa manera tret que hi hagi una diferència rellevant entre ells que justifiqui una diferència de tracte. [...] Qualsevol diferència entre individus que justifiqui una diferència de tracte depèn del tipus de tractament en qüestió. Una diferència que justifiqui alguna mena de diferència de tracte no necessàriament en justifica una altra.» [James Rachels, Created from Animals; capítol 5]

Les diferències que hi ha entre humans i animals no justifiquen discriminar els animals de la comunitat moral i tractar-los com si fossin coses que solament tenen un valor instrumental en funció dels nostres desitjos i necessitats.

Per exemple, no té rellevància el fet que altres animals no siguin capaços de tenir responsabilitats i obligacions morals, o que no siguin capaços de comprendre què és l'ètica, per a ser reconeguts com a membres de la comunitat moral. Molts altres éssers humans tampoc no són capaços de comprendre la responsabilitat moral i tot i així comprenem que mereixen un respecte bàsic i no ser tractats com a mers recursos. M'estic referint als nadons, a persones amb discapacitat mental, a ancians senils.

Hi ha molts éssers humans que no poden tenir obligacions i tot i així mereixen el mateix respecte que nosaltres, perquè la raó per respectar un individu no té a veure amb les seves capacitats intel·lectives, sinó que està directament relacionat amb la possessió de la capacitat de sentir. Els altres animals experimenten sensacions i tenen interessos. Això és l'únic que importa a l'hora de reconèixer un valor moral. No l'espècie, ni la raça, ni el sexe, ni cap altra característica irrellevant a la capacitat de sentir.

No hi ha cap diferència qualitativa entre éssers humans i els altres animals que justifiqui el fet que els discriminem del mateix respecte moral bàsic que reconeixem els humans.

L'explotació que els humans cometem sobre els animals no humans s'intenta justificar de la mateixa manera que s'ha intentat justificar l'explotació i la matança sobre altres éssers humans; apel·lant que eren diferents de nosaltres perquè no tenien alguna qualitat determinada que no té relació amb el fet de sentir, de tenir consciència i interessos. Aquesta pràctica injustament discriminatòria es basa en allò que altres autors han anomenat com «el principi màfia», és a dir, la discriminació i violència sobre altres individus que no pertanyen al nostre grup social particular.

La mateixa dinàmica es repeteix quan discriminem segons l'espècie. Preferim ignorar que els altres animals senten, pateixen i volen viure; amb l'excusa que són 'inferiors' perquè no són humans o perquè no són tan intel·ligents com nosaltres. Quan actuem així demostrem que no hem après res dels greus errors del passat.

En això consisteix la igualtat en sentit moral: que totes les entitats moralment rellevants que siguin iguals han de ser reconegudes i tractades moralment de manera igual. Així ho explica el professor Tom Regan:

«Aquest principi declara que els desitjos, necessitats, esperances... de diferents individus, quan són d'igual importància per a aquests individus, són d'igual importància o valor sense importar qui siguin els individus: príncep o indigent, geni o idiota, blanc o negre, masculí o femení, humà o animal. Aquest principi d'igualtat d'interessos sembla proporcionar un fonament filosòfic per evitar les més grolleres formes de prejudici, inclosos el racisme, el sexisme i, seguint Ryder i Singer, l'especisme.» [Tom Regan, Drets Animals, Injustícies Humanes, 1980]

Per tant, el principi moral d'igualtat ens exigeix reconèixer com a iguals tots els éssers sentents en el seu valor inherent. Tots els éssers dotats de sensació són individus amb voluntat i interessos propis; són éssers conscients. Això vol dir que valoren la seva pròpia supervivència i benestar. D'aquesta manera, tots els éssers conscients tenen un valor intrínsec.

Si tots els éssers sentents posseeixen igualment un valor inherent llavors mereixen la mateixa consideració moral bàsica; la qual cosa implica, entre altres coses, no fer-los servir com a mers recursos per a satisfer els nostres fins, és a dir, no fer-los servir com a menjar, vestimenta, transport o subjectes forçats d'experimentació o entreteniment. Expressat mitjançant una fórmula kantiana: no tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins.

El principi d'igualtat ens exigeix de la mateixa manera que eradiquem l'estatus de propietat a què hem sotmès els animals. Continuar considerant els no-humans com les nostres propietats suposa supeditar els seus interessos als nostres apel·lant simplement perquè ells no són humans.

Si tots els individus són iguals en tant que individus, llavors discriminar els moralment en funció de l'espècie és tan injust com discriminar sobre la base de la raça. Així doncs, tots els animals mereixen el mateix respecte bàsic, i aquest respecte implica que no fem servir ningú com la nostra propietat, com un mer recurs per a satisfer els nostres desitjos. Hauríem de respectar cada individu com un fi en si mateix i no tractar-lo com un simple mitjà per a una finalitat.

A més, no tenim cap necessitat que ens obligui emprar altres animals. Podem viure perfectament amb una alimentació vegana —sense substàncies d'origen animal i podem satisfer totes les altres necessitats [vestimenta, higiene, lleure...] sense haver d'usar altres animals.

L'explotació que exercim sobre els altres animals no és solament una activitat injustificable, i terriblement perjudicial, sinó que a més és innecessària en qualsevol sentit raonable del terme.

Per a qui vulgui conèixer una explicació més extensa i detallada sobre el principi moral d'igualtat, recomano encaridament la lectura del llibre «Introducció als Drets Animals»