Lògica

 

«Cal assentar la vida en el més segur i demostrable. I no, com fins ara, en el més indeterminable.» ~Friedrich Nietzsche

Les lleis de la lògica són el fonament i l'estructura de la nostra existència, de tota la nostra percepció i coneixement. Ens cal reconèixer-les per a poder raonar correctament, ja que solament raonant correctament podem conèixer la realitat i viure-hi racionalment.

El fonament del que coneixem per ciència és la lògica i l'observació empírica. Però ni la lògica ni l'observació empírica pertanyen a l'estudi de la ciència, sinó que són els necessaris supòsits sobre els quals es construeix la ciència. I si la ciència ens aporta coneixement fiable sobre la veritat ha de ser perquè tant la lògica com l'observació empírica ens mostren prèviament la veritat.

L'ètica racional té com a fonament els fets empírics i la lògica. Les postures irracionals no tenen com a base els fets empírics ni la lògica, sinó que en lloc dels fets anteposen els seus desitjos, emocions i prejudicis. Aquestes postures no respecten la lògica com a criteri sinó que l'empren fraudulentament per intentar justificar, racionalitzar, les seves idees prèvies.

Tota la lògica està basada i deriva partint del principi d'identitat. En el context de l'ètica, complir el principi d'identitat implica que si tots tenim interessos iguals llavors allò just seria que tots aquests interessos han de ser considerats d'igual manera.

D'altra banda, al contrari del que es creu habitualment, la lògica no és un instrument formal. Una altra cosa és que sí es pugui fer servir com a tal. És important no confondre l'ús que se li pugui donar a X amb la naturalesa pròpia d'X. Els éssers sentents també poden ser usats com a eines, i això no vol dir que ho siguin, ja que no ho són. Encara que moltes doctrines diguin que és lícit emprar altres éssers que senten com a simples eines, en aquest assaig argumentaré que aquesta presumpció és lògicament errònia.

Pel que fa a la lògica passa una cosa molt semblant al que consisteix la nostra visió predominant sobre els animals no humans. Estem tan acostumats a veure'ls com a eines per als nostres fins que no ens adonem —i ens costa acceptar el fet— que no són eines. Els altres animals són éssers conscients — són individus que posseeixen identitat i personalitat pròpia. De la mateixa manera, la lògica no és una eina. La lògica és un contingut de coneixement que ens mostra la naturalesa essencial de la realitat.

La lògica té un contingut. La lògica bàsica consisteix en una sèrie de principis que prescriuen les bases d'on parteix el nostre raonament. El fonament de l'ètica racional és la lògica. No solament el seu fonament formal, sinó també el seu contingut. Per exemple, el principi d'identitat ens assenyala que tot ésser sentent desitja persistir en el seu propi ésser, és a dir, que té un interès en conservar la seva pròpia existència. I en efecte, la biologia i l'etologia confirmen aquest punt. Així, un dels principis morals ha de ser, necessàriament, el respecte per l'interès bàsic de tot individu en conservar la seva vida.

No hi ha, doncs, altra manera de respectar algú que respectant-lo com el que és, és a dir, algú —un ésser que posseeix consciència— un subjecte. Això implica que no se l'ha de tractar mai com si fos un objecte, mai se l'ha d'usar com un simple mitjà per a fins d'una altra persona.

Qualsevol teoria que digui que algú pot o ha de ser usat i sacrificat per a benefici d'altres —o per a aconseguir algun ideal— és una teoria que no respecta el valor inherent dels individus. Aquesta teoria viola la lògica, ja que afirma que hem de considerar els subjectes com si fossin objectes. Això és antiracional i per tant, immoral. Això és just el contrari del que defensa el veganisme.

El veganisme està fonamentat en el principi lògic d'identitat, tant en la seva aplicació formal —com a principi d'igual consideració— com en la seva aplicació material: en el seu reconeixement de la personalitat —la condició de persona— de tots els éssers sentents.

Escrivia Paul Valéry:

 

«Entre els homes tan sols hi ha dues relacions: la lògica o la guerra.»

Triem doncs la lògica. Triem el veganisme.

 

Algunes reflexions sobre el "dia sense carn"

PRODUCTES DE L'ESCLAVITUD

Avui s'ha celebrat una campanya a nivell mundial que va començar ara fa uns quants anys. L'anomenen “el dia sense carn”, i és una promoció basada en el vegetarianisme.

Al meu entendre, aquesta campanya és errònia per diverses raons.

    Primera; el vegetarianisme és compatible amb el fet de participar en l'explotació dels animals. La carn no és èticament distingible de la resta de productes d'origen animal. Ja es tracti de lactis, ous, mel, cuir, llana... Tot prové igualment de l'esclavitud a què estan sotmesos bilions d'animals no humans. Si eliminem la carn no eliminem la nostra participació i suport directe a l'esclavitud dels animals —i els causem danys i sofriments sense raó ni necessitat que ho justifiqui.

Una campanya a favor d'"un dia sense carn" no és moralment diferent d'una campanya que promogués "un dia sense violar dones rosses". No hi ha cap raó que justifiqui aquesta discriminació. Que potser solament les dones rosses mereixen respecte o solament elles pateixen el crim de la violació? Que potser solament explotem els altres animals per a obtenir-ne carn? Tampoc.

    Segona; la major part de la campanya del “dia sense carn” es basa en arguments de tipus mediambiental o enfocats a la salut humana. És a dir, res a veure amb conscienciar sobre la injustícia que suposa l'especisme i l'explotació animal. Més aviat reforça la idea que hem d'actuar solament en tant que això ens beneficiï els éssers humans. No promou el respecte moral cap als altres animals, sinó que reforça el nostre antropocentrisme.

    Tercera; el dia sense carn és una excusa perfecta perquè la gent pugui menjar animals la resta de la setmana o la resta de l'any sense càrrec de consciència. Aquesta campanya difon la idea que si no menges carn un dia a la setmana llavors ja fas alguna cosa bona i així la gent no se sent motivada a fer-se vegana sinó tan sols a "reduir" el consum d'animals. És una campanya contra el veganisme en tant que difon la idea que està bé explotar els altres animals de manera moderada.

    Quarta; si comprenem que no hi ha diferència moral ni en la forma ni en el propòsit entre els diferents usos d'animals no humans, aleshores l'única opció èticament coherent seria promoure sempre el veganisme.

Així resumeix aquesta qüestió el professor Gary Francione:

«Hem de deixar clar que el veganisme és la base inequívoca de qualsevol cosa que mereixi ser anomenat un moviment pels “drets animals". Si els “Drets Animals” signifiquen alguna cosa, signifiquen que no podem justificar moralment cap explotació animal; no podem justificar tractar els animals com a recursos per als éssers humans, per més “humanitari” que aquest tracte pugui ser.»

Promoure el vegetarianisme sempre és una mala opció perquè el vegetarianisme afirma explícitament que és acceptable consumir productes que provenen de l'explotació animal mentre no siguin carn. El vegetarianisme dóna suport a l'esclavatge dels animals. El vegetarianisme és, per això, un error.

El vegetarianisme difon la idea enganyosa que la carn és diferent o pitjor que altres productes de l'explotació animal. I no ho és. Tots són igualment rebutjables i podem començar la transició cap al veganisme eliminant de la nostra vida qualsevol d'aquests altres productes.

    Cinquena; no cal aquest tipus de campanyes per a animar la gent a ser vegana. Moltes coses poden ser l'inici que motivi el veganisme a una persona, però explicar a la gent que ha de començar eliminant la carn, en comptes de qualsevol altra cosa, és un criteri arbitrari i que precisament no respecta el camí personal de cadascú cap a l'adopció del veganisme.

Començar la transició cap al veganisme, eliminant primer la carn animal, per després seguir amb la resta de productes animals, és una opció perfectament acceptable, sempre que es tingui clar que no hi ha diferència moral entre aquests productes. Però això no té res a veure amb el vegetarianisme. Cada persona pot sospesar de quina manera li serà més fàcil assolir la transició completa cap al veganisme.

El psicòleg Casey Taft assenyala que promoure el veganisme no solament és l'única opció moralment correcta sinó que també seria la més efectiva per a aconseguir que la gent deixi de participar en l'explotació animal:

«Hem de promoure el veganisme i reforçar els passos cap a aquest objectiu. Eliminar la carn, eliminar els lactis... són passos en la direcció correcta cap al veganisme, i si volem promoure un canvi real hem de recolzar aquests passos tant com puguem. Però això ha de ser vist com a passos cap al veganisme i no com a fins en si mateixos.»

Ja que tenim ganes de dedicar un dia específic a recordar certs temes importants per què no canviem aquest "dia sense carn" pel dia sense explotació animal i mostrem tot allò que comporta i prové de l'ús dels animals, i quines són les respectives alternatives veganes que no impliquen explotar ningú?

Per què no promoure un dilluns vegà en comptes d'un dilluns "sense carn” per animar així la gent a fer la transició cap a una dieta vegana? Sempre en base a arguments ètics i amb l'objectiu definit de motivar la gent que progressivament deixi de participar en l'explotació animal de manera definitiva.

Podem ajudar els animals que són esclavitzats fent una cosa tan senzilla com deixar de participar en la seva explotació. Això implica necessàriament deixar de consumir-los i optar per una alimentació vegana.

 

És oculta l'explotació dels animals?

A la nota d'avui voldria respondre a aquest plantejament que defensa com a legítima i necessària l'activitat d'entrar "ocultament" -sense permís legal ni del propietari- en centres d'explotació animal per a gravar el què hi passa. Per a justificar aquesta pràctica s'argüeix com a excusa la necessitat de documentar la realitat del que succeeix dins d'aquests llocs per a poder mostrar al públic allò que fem als altres animals. Però, a parer meu, aquest plantejament resulta problemàtic per diverses raons.

Reflexionem un moment sobre aquest punt: estaríem d'acord que ens enregistressin en la intimitat de casa nostra, sense el nostre permís, i que després es difonguessin públicament aquestes imatges? És l'única manera de saber amb tota seguretat si fem alguna cosa dolenta. I si estem d'acord amb el fet de gravar sense permís en un recinte privat per després difondre-ho públicament, aleshores, per coherència, també ens hauria de semblar bé que gravin sense permís dins de casa nostra i després difonguin públicament aquestes imatges. Però sabem que l'excusa que hi hagi una mera possibilitat de fer alguna cosa dolenta en l'àmbit privat no és per si mateix un argument vàlid per a vulnerar la privadesa. Si ho fos, estaríem aprovant i justificant el totalitarisme.

D'altra banda, cal realment gravar i mostrar imatges per a saber si als nombrosos llocs on s'exploten animals fan alguna cosa dolenta? No ho és gens si entenem que emprar animals és moralment erroni, sense importar la manera com es faci —si entenem que el que està malament és el fet mateix de fer-los servir per als nostres fins. Aquí rau precisament la immoralitat de l'explotació animal.

Exactament igual que passa en el cas d'éssers humans, és immoral usar qualsevol altre animal sense el seu consentiment explícit. I com que els altres animals no poden en cap cas donar el seu consentiment informat i explícit, resulta que fer-los servir per a qualsevol fi és immoral. El simple fet que un altre individu no sigui humà no és un argument vàlid per excloure'l de la consideració moral bàsica que tota persona mereix. Aquest tipus de discriminació seria el que anomenem especisme.

Crec que si reflexionem podrem veure clarament que no cal posar càmeres dins de granges o escorxadors per a saber què s'hi fa: —exploten animals. Això ho sap tothom. No cal gravar dins d'aquests llocs per a saber el què hi passa.

La qüestió ja no és tant el que es fa als centres d'explotació animal sinó com valorem èticament el que s'hi fa. Per moltes càmeres que es posin, o moltes imatges que es mostrin, res canviarà realment si abans no comprenem que usar els altres animals és una cosa que està malament, sense importar com ho fem. No hi ha cap problema de visibilitat. El problema és com jutgem moralment allò que veiem i sabem que passa.

D'altra banda, tampoc no cal entrar ocultament per a poder documentar el que passa dins d'escorxadors, granges i altres llocs on són esclavitzats animals no humans. De fet, la majoria d'enregistraments sobre explotació animal que estan a la nostra disposició han estat fetes amb el permís dels propietaris esclavistes o realitzats per ells mateixos! Si mirem a pàgines d'Internet podrem veure moltíssims vídeos que han estat gravats amb consentiment. I fins i tot trobarem documentaris que promocionen la seva activitat i on es pot veure explícitament el que els passa als animals no humans abans de ser convertits en cadàvers per a consum humà.

 

Realment, em sembla obvi que el veritable motiu que porta molts activistes a recórrer a les investigacions ocultes és la intenció de fer conèixer incompliments de les lleis que regulen l'explotació animal, amb l'objectiu de denunciar “l'abús” o el "maltractament" que pateixen els animals explotats. Però sense denunciar el fet mateix que siguin explotats —sense importar com ho siguin— que és allò veritablement important i sobre el que s'hauria de conscienciar.

Els centres d'explotació animal ja són periòdicament inspeccionats per funcionaris del govern per veure si compleixen, o no, les lleis que en regulen l'activitat. Però tenint en compte que són lleis esclavistes, no em sembla apropiat que algú que estigui en contra de l'esclavitud dels animals s'hagi de preocupar sobre si aquestes lleis es compleixen o no, per tal de denunciar-ho públicament. Tant si es compleixen com si no, els animals no humans continuen essent igualment explotats, ja que se'ls considera propietat dels humans.

Per acabar, m'agradaria aclarir alguns altres punts importants sobre aquesta qüestió, especialment per a evitar possibles malentesos.

El primer és que la meva argumentació no es basa ni està influïda en allò que les lleis diuen. Els meus arguments es basen completament en raons de tipus moral; en l'ètica. No promoc que la gent incompleixi la llei, ni tampoc que l'obeeixi cegament. Aquest no és el punt que discuteixo aquí. El punt central és si és èticament acceptable entrar sense permís ["ocultament"] en llocs privats amb l'excusa que hi ha la possibilitat que algú hi faci alguna cosa dolenta, perquè en realitat aquesta possibilitat existeix sempre. Així que donar validesa a aquest argument justificaria no respectar la privadesa de ningú en cap cas.

També discuteixo l'argument que cal recórrer a aquest tipus d'investigacions per a documentar el que passa dins dels centres d'explotació i fer visible l'especisme que ens envolta i que està inserit al si de la nostra societat. Jo argumento que no cal. No veig cap raó que justifiqui gravar de manera oculta en llocs on ja tots sabem el què s'hi fa; i en els quals ja es pot aconseguir gravar sense haver de fer-ho de manera oculta.

No m'oposo que es mostri la realitat de l'explotació que pateixen els altres animals per tal de conscienciar la societat, però per a aconseguir això no veig que calgui incórrer en les anomenades investigacions “ocultes”. El que fem als altres animals no és “ocult”. És a la vista de tothom: tan sols cal sortir al carrer, encendre la televisió o entrar a qualsevol botiga d'alimentació o restaurant. L'ús d'animals no humans com a "animals de companyia" [esclaus de companyia] dels humans o com a guies per a persones cegues, també és explotació animal. Per no esmentar zoològics, aquaris o circs o qualsevol espectacle o activitat lúdica en què són emprats. La major part de l'explotació especista és totalment visible! El veritable problema és com valorem i jutgem moralment el fet que usem els animals per als nostres fins.

La realitat de l'explotació animal és davant nostre. Ens envolta per tot arreu. Una altra cosa és que no vulguem veure-la o que no la jutgem correctament. És aquí on entra l'important i imprescindible paper de l'educació, que el simple fet de mostrar imatges de violència no pot suplir per si mateix.

 

Difondre el veganisme: una qüestió primordial

Cada vegada que pensem en com de difícil és promoure el veganisme i els Drets Animals en un món especista, fóra bo recordar com de difícil resulta per als animals que són explotats que no siguem vegans. 

 

Recordem també que l'augment de vegans disminueix el nombre de víctimes de l'explotació animal, i que no hi ha cap altra manera d'acabar amb aquesta explotació que no sigui creant una massa social de gent que s'hi oposi activament, començant per rebutjar la participació en l'ús d'animals no humans. 

 

Recordem primer de tot que estem fent el que és correcte i just. 

 

Els animals que explotem són éssers amb capacitat de sentir; conscients del que els hi passa. 

 

Si ens importen els animals, i ens prenem seriosament els seus interessos, llavors no els farem res que no voldríem que ningú ens fes a nosaltres mateixos. No els utilitzarem com a menjar o vestimenta, ni com a subjectes forçats d'entreteniment o d'experimentació. 

 

Si de veritat ens importen els altres animals llavors farem una cosa tan justa com senzilla: ens farem vegans i difondrem el veganisme amb totes les nostres energies.

 

Un aclariment sobre el maltracte animal

En aquest assaig m'agradaria exposar les raons per les quals considero que l'ús del concepte de maltractament sol ser errat quan l'apliquem als altres animals.

La noció de maltractament animal accepta l'esclavitud animal

    Primer; el concepte de maltractament solament existeix en oposició al de bon tracte. El terme de maltractament no es fa servir en el context específicament humà per a referir-se a violències com l'assassinat, l'esclavitud o la violació sexual; perquè són tipus de relació que no s'accepten, independentment de com es facin. Es parla de maltractament sols en certs comportaments que es donen dins d'una relació consentida lliurement per les dues parts. És a dir, la noció de maltractament qüestiona el tracte amb què s'efectua una determinada relació i no la relació en si mateixa.

    Segon; determinades violències com l'esclavitud, l'assassinat o la violació sexual no es qualifiquen com a maltractaments perquè són actes considerats injustos independentment de com es duguin a terme, és a dir, independentment del tracte que es doni a les víctimes; independentment de les condicions en què es dugui a terme.

    Tercer; la nostra societat assumeix que esclavitzar animals no humans per a benefici humà és una acció acceptable. Ara bé, si dins d'aquest context esclavista acceptat es danyen els animals de manera gratuïta, o més enllà del que es consideri que cal per a exercir aquesta esclavitud, aleshores es considera que aquest tipus de conducta és un maltractament.

    Quart; la noció de maltractament no denuncia que els animals siguin emprats per a fins humans sinó que es fixa exclusivament en el tracte, és a dir, en les condicions en què es fan servir els animals. Així, es considera que està bé criar, comerciar, i menjar animals, però que no està bé fer-ho de manera que se'ls faci patir excessivament; per exemple, tenint-los amuntegats en espais massa petits.

    Cinquè; el concepte de maltractament aplicat a éssers humans tan sols es pot produir dins del context d'una relació consentida. Però la relació actual entre els humans i els altres animals no és consentida: és una relació de dominació esclavista. D'aquesta manera, quan denunciem el maltractament estem acceptant implícitament i no denunciant aquest tipus de relació esclavista.

En el context humà, el maltractament assenyala un punt dolent dins una relació que es considera bona o acceptable; però l'esclavatge no pot ser bo ni acceptable. Per tot això seria erroni parlar de maltractament en referir-nos a una agressió sobre els animals, ja que en procedir així estem acceptant la situació d'esclavitud a què estan sotmesos actualment els animals.

El concepte de maltractament animal reforça l'esclavitud animal

Quan es condemna el maltractament animal, els explotadors troben altres maneres de continuar fent el mateix: continuen esclavitzant els individus no humans però al·legant que ara els provoquen menys patiment. Això no ho farien de manera tan eficient si no fos per l'ajuda d'organitzacions animalistes que els assessoren sobre la manera que consideren correcta d'explotar els animals.

El que està intrínsecament malament en la nostra relació actual amb els altres animals és l'explotació: usar algú exclusivament com a mitjà per a un fi; sense importar com es dugui a terme aquesta explotació.

Tot el que s'anomena maltractament és conseqüència de veure els altres animals com a éssers inferiors als éssers humans, que han d'existir sota el nostre domini i per al nostre propi benefici. Aquesta mentalitat cosificadora és la mateixa que provoca i legitima socialment el fet mateix d'emprar els animals no humans com a mitjans per a les finalitats humanes.

La majoria dels animalistes denuncien el maltractament perquè no reconeixen la immoralitat del mateix fet d'usar els animals. No han reconegut que l'ús d'animals és esclavitud. O, fins i tot si ho han comprès, no assumeixen cap objecció contra això i tan sols volen una esclavitud més humanitària.

Sabem que gairebé tothom està en contra de maltractar els altres animals, però aquesta mateixa gent no està en contra de fer-los servir. Per què? Perquè són dues categories diferents. Una cosa és l'ús d'animals i una altra és el tracte específic que els donem a l'usar-los. El primer es refereix a l'objectiu o la finalitat. El segon es refereix a la manera o la forma. És a dir, la societat no qüestiona que fem sevir els altres animals pel nostre benefici; solament qüestiona la manera com els emprem.

Quan la gent parla de maltractament fa referència al tracte que donem als animals que usem. Es refereix a les condicions en què es duu a terme aquest ús. És a dir, es qüestiona l'espai on estan confinats; el tipus d'aliment que se'ls dóna; el nombre d'hores que se'ls obliga a treballar, la manera com són degollats... Solament es qüestiona la forma concreta en què els animals són esclavitzats, és a dir, el tracte té a veure amb les seves condicions d'esclavitud, i no el fet que siguin esclavitzats.

Si algú digués que està en contra del maltractament als esclaus humans el que diu és que no està en contra de l'esclavitud sinó solament en contra d'una determinada manera de tractar-los. Tenint en compte que els animals no humans són esclaus dels humans, en denunciar el maltractament animal allò que fem és ignorar i reforçar el seu estat d'esclavitud; en comptes de qüestionar i denunciar aquesta esclavitud per ser una injustícia. Per això, el concepte de maltractament animal ajuda a mantenir l'esclavitud a què estan sotmesos els altres animals.

L'error no és solament el maltractament; és l'ús

Quan un ésser humà és assassinat —o violat o esclavitzat— ningú no diu simplement que l'han maltractat, perquè no ens centrem en la manera com hagi estat agredit o abusat, sinó que denunciem el fet mateix que hagi estat emprat per a un fi sense el seu consentiment amb el greuge de violar els interessos bàsics. La immoralitat d'aquests actes no té a veure amb el tracte específic que es doni a les víctimes sinó amb el mateix fet de fer-les servir injustament.

Una cosa és esclavitzar i una altra és el tipus d'esclavitud. Una cosa és assassinar algú i una altra és la manera com es duu a terme l'assassinat. El què és una categoria i el com és una altra categoria diferent. La noció de maltractament es refereix solament a la segona.

Per tot això és pel què entenc que és un error que denunciem el maltractament en referir-nos a la violència contra els animals, perquè en fer-ho tan sols qüestionem les condicions d'esclavitud però no denunciem l'esclavitud mateixa a què estan sotmesos els animals.

Les lleis actuals no protegeixen els animals del 99'99% de les agressions que pateixen cada dia. Al contrari: la legislació afavoreix i promou la violència sistemàtica sobre els animals, començant per la seva esclavitud. El sistema legal serà sempre una eina inútil per a protegir els interessos dels animals fins que no sigui eradicat el paradigma que considera els animals no humans com a propietat dels humans.

Com que no és possible que usem els altres animals de cap manera moralment acceptable, la nostra relació ètica amb ells ha de partir necessàriament de rebutjar-ne l'ús. Això és el que anomenem i volem dir amb el mot veganisme.

 

El nostre error fonamental

GRANGES D'ESCLAUS

«Gairebé tot el que pensem sobre com tractem els animals està malament, i no simplement malament d'una forma menor i col·lateral, sinó fonamentalment malament, de la mateixa manera que, per exemple, el que es pensava sobre els afroamericans a Mississipí a 1820 estava fonamentalment malament. [...] Hauríem de fer un gir dràstic a la manera com pensem sobre els animals; hauríem de començar a acceptar que no tenim cap dret a emprar-los com un mitjà per als nostres fins solament perquè ens convé fer-ho.» Peter Singer [«Alliberament Animal», tercera edició, 2009, apèndix]

La quasi totalitat de les iniciatives que denuncien l'explotació dels animals no humans, i fins i tot aquelles que en demanen l'abolició, se centren a denunciar sistemàticament el "patiment", la "tortura" o la "crueltat" que pateixen els no-humans esclavitzats per nosaltres —els humans.

Tanmateix, la mera existència de patiment, tortura i crueltat a l'explotació animal no és la raó fonamental per la qual podem jutjar moralment que està malament explotar altres animals. La raó és que els altres animals són individus que senten i tenen interessos propis. Ells són éssers conscients; són subjectes, no pas objectes. Són éssers sensibles que valoren la seva pròpia existència i benestar.

Centrar-nos a condemnar el "patiment", la "tortura" o la "crueltat" que pateixen els animals sotmesos a explotació promou la idea que el que hauríem de fer és "reduir el patiment" que els causem, ignorant així l'error fonamental de cosificar individus com a mers recursos per al nostre benefici.

En aquest vídeo es pot veure un exemple de com els animals esclavitzats no han de portar sempre necessàriament una horrible vida de constant i terrible patiment.

[N.delT.] Vídeo no disponible en el web original.

Per descomptat que infligir patiment deliberadament a altres animals sempre està malament quan no es pot justificar d'acord amb els principis ètics, i això és una cosa que passa de manera inherent i sistemàtica a l'explotació animal. Però la pròpia existència de la nostra explotació sobre els animals no està malament en si mateixa perquè causi patiment sinó perquè és una activitat que viola el principi d'igualtat —ja que supedita injustament els interessos dels animals en benefici dels nostres— i també perquè vulnera el valor inherent dels animals —reduint-los a un valor instrumental de mer recurs per a satisfer les necessitats humanes.

Quan un ésser humà és esclavitzat, la raó moral per la qual està malament esclavitzar-lo no té a veure en primer lloc amb el fet que pateixi sinó amb el fet que se l'està forçant a ser una cosa que no és: una cosa. Un individu esclavitzat és tractat com si fos un objecte, és a dir, com si fos un ésser sense voluntat ni interessos propis, o la voluntat i interessos del qual són ignorats pel seu propietari. Aquest és en realitat el nostre error fonamental en la relació que hem establert i institucionalitzat amb els altres animals que no són humans. Així ho explica el professor Tom Regan:

«El nostre error fonamental no rau en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem patiment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix a veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici».

És per això que l'esclavatge sobre éssers humans no pot ser moralment justificat en cap cas i és la mateixa raó per la qual és erroni esclavitzar individus no humans.

D'aquesta manera, una campanya a favor dels Drets Animals hauria de centrar-se a explicar i reivindicar a la societat la idea que tots els animals sentents hauríem de tenir moralment i legalment reconegut, almenys, un dret absolut: el dret a no ser considerats com propietat.

Qualsevol ésser dotat amb la capacitat per sentir posseeix un interès a continuar vivint i en no ser sotmès al caprici dels altres. La seva individualitat i els seus interessos no haurien de ser ignorats i menyspreats pel fet que no siguin humans. Actuar així comportaria cometre una discriminació arbitrària; seria especisme. Discriminar altres individus segons l'espècie a què pertanyin no és més raonable que discriminar-los per pertànyer a una determinada raça o sexe.

Quan es tracta d'éssers humans, per actuar èticament en relació amb ells, sempre partirem de la base fonamental que no els hem d'usar com a mers recursos per a satisfer les nostres necessitats ni tractar-los com si fossin la nostra propietat, mentre que els éssers humans són individus que tenen un interès fonamental a conservar la seva existència i protegir la seva autonomia i integritat i no ser forçats contra la seva voluntat. No hi ha una raó que justifiqui no estendre aquest principi bàsic als altres animals, atès que ells tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres. 

Per a cada ésser sentent, la seva pròpia supervivència i benestar és important i aquest valor intrínsec que té la seva vida individual mereix un obligat respecte moral. No és rellevant quin pugui ser el seu grau d'intel·ligència. No és rellevant tampoc el grau d'utilitat per als humans, o si són capaços de tenir obligacions envers altres. L'únic criteri rellevant per reconèixer un ésser com a subjecte de consideració moral és que pot sentir.  

Així, reconèixer els altres animals com a subjectes de consideració moral implica necessàriament deixar de considerar-los i tractar-los com a propietat —com a objectes/recursos/mercaderies per a fins humans. Aquest principi ètic de conducta és a allò que anomenem veganisme.

 

«Benestar Animal»: Benestar pels que exploten els animals

 

«És important no tergiversar el missatge de la crueltat animal i traduir-lo a vegetarianisme sinó canviar-lo pel consum de carn sense “culpa”, demostrant que hi ha formes humanitàries de produir i menjar carn.» — Coalició Llatinoamericana de Benestar Animal

Hi ha organitzacions que s'autodenominen, davant del públic com a "protectores d'animals", quan en realitat l'objectiu amb què es defineixen és protegir els drets mercantils dels explotadors d'animals. En aquest pla, mantenir els animals en bones condicions no fa sinó contribuir a una millor qualitat dels productes i una millor acceptació de la gent sensibilitzada amb la violència sobre els animals.

Segons explica el professor Gary Francione, les regulacions legals sobre l'explotació a què són sotmesos els animals, no són mesures que serveixin realment per assegurar el benestar dels animals esclavitzats, sinó que solament serveixen per a:

* Proporcionar legitimitat moral a l'activitat explotadora davant d'un públic preocupat per la situació dels animals.

* Millorar l'eficiència econòmica de la indústria d'explotació i controlar la qualitat del producte que es pretén aconseguir.

* Alleujar la nostra consciència respecte del dany i patiment que causem als animals que explotem.

 

Aquesta és la principal raó per la qual les mesures de "protecció animal" o "benestar animal" són inútils per a protegir els interessos dels animals: mentre els animals continuïn essent considerats com a propietat, qualsevol fi que els humans estimin com a "justificat" serà excusa perquè la llei permeti violar els interessos dels no-humans. És a dir, aquestes regulacions solament vetllen, en realitat, pel benestar dels que exploten i consumeixen animals.

 

El concepte de "Benestar Animal" va ser intencionadament creat per a ajudar a fer que l'explotació dels animals es desenvolupi de manera econòmicament eficient i sigui millor acceptada socialment. Això no és cap mena de secret i les proves al respecte són aclaparadores. Aquí no hi ha absolutament res que tingui realment a veure amb promoure el veritable benestar dels animals sinó amb protegir el benestar dels explotadors professionals i dels consumidors dels seus productes. Si realment ens importés el benestar dels animals per si mateixos, i no per obtenir-los, llavors començaríem per no usar-los, per no supeditar els seus interessos per a la nostra diversió o conveniència.

El Benestar Animal és una eina per a millorar la qualitat productiva i l'eficiència econòmica de l'explotació animal, així com la seva acceptació social. La intenció no és en cap cas beneficiar els animals sinó beneficiar-ne l'explotació. L'objectiu del Benestar Animal és aconseguir que aquesta explotació sigui una activitat rendible i que la gent consumeixi productes animals amb la consciència tranquil·la, evitant així que s'inclinin cap al veganisme.

Tant si en són conscients com si no, tots els que donen suport al Benestar Animal afavoreixen els interessos de la indústria de l'explotació animal.

Per a comprendre l'error sobre el qual està assentada la posició benestarista n'hi ha prou amb reflexionar sobre què passaria si fóssim nosaltres els fóssim usats sense el nostre consentiment, vulnerant els nostres interessos bàsics i a expenses de retallar-nos la vida i la llibertat. En aquest cas, no tindríem cap dubte que estaríem essent víctimes d'un crim. I davant d'un crim el que hem de fer és rebutjar-ho i evitar-ho.

Ara, si optem en canvi per difondre altres maneres diferents de cometre aquest mateix crim, llavors el que estaríem fent és participar-hi i som, almenys en part, responsables que es dugui a terme.

La posició del Benestar Animal distreu l'atenció de la nostra empatia per aconseguir que, en comptes de triar deixar d'explotar els animals, optem per opcions d'explotació "compassives i "humanitàries". Tot sigui per mantenir la nostra dominació sobre els animals i donar-li una aparença de moralitat a allò que és merament una conducta egoista que no té en compte els interessos dels animals.

Gairebé tots estaríem d'acord que si es promulguessin lleis que regulen la violació de les dones —per fer-la de forma “compassiva”— o que regulessin la forma “humanitària” de segrestar nens per poder-ne abusar, rebutjaríem rotundament aquestes lleis per ser un instrument per afavorir i legitimar el crim. En canvi, amb les lleis de “benestar animal” que regulen la forma “correcta” d'explotar els animals hi actuem a favor: promovent-ne l'existència o denunciant-ne l'incompliment. Per què? Per especisme.

La injustícia que hi ha en la nostra relació amb els animals no solament la trobem en el tracte o en les condicions, sinó en l'existència mateixa de qualsevol activitat que impliqui emprar algú sense el seu consentiment i sense tenir en compte els interessos propis. La injustícia fonamental no és en la manera com usem els animals sinó en el fet mateix que els fem servir.

Si ho poguessin fer, les víctimes de l'explotació animal no denunciarien la mida de les cel·les o l'incompliment de les lleis injustes que en regulen l'explotació, sinó que reclamarien la seva llibertat i l'abolició de totes les activitats explotadores.

La lògica moral exigeix de nosaltres que evitem tractar els nostres iguals –tots els animals dotats de sensació– com no voldríem que ningú ens tractés a nosaltres. L'ètica implica veganisme, ja que el que és just per als animals no és explotar-los d'una altra manera o consumir una forma diferent d'explotació, sinó simplement no explotar-los de cap manera i no donar suport a la seva explotació.

El que és tradicional, natural, bo i correcte

 

 

«Hi ha moltes pràctiques socials que mereixen desaparèixer, i contra aquestes crítiques és impertinent l'argument que són essencials al mode de viure d'algunes comunitats d'individus. Potser sí que ho són, però llavors molt pitjor per a aquest mode de vida: haurà de canviar essencialment. Respondre a una crítica de pràctiques socials dient coses com “però és que aquesta és la meva manera de viure” és del tot inadequat, tant com seria replicar una crítica de creences argüint “però és que aquesta és la meva creença!” ~ Antonio Valdecantos

Sovint se sent dir: "Hem menjat i explotat animals des de sempre." Sí. I també hem practicat l'esclavitud, el racisme i el masclisme “des de sempre”.

Però fer X des de fa molt de temps no implica que aquest X estigui moralment bé. Solament implica que es fa des de molt de temps enrere.

És un fet que els humans fa milers d'anys que explotem i consumim altres animals. Com també és un fet que esclavitzem i agredim altres humans des de fa milers d'anys. Però que ho haguem fet des de milers d'anys no ho justifica moralment.

Si la tradició fos una raó vàlida per a justificar el fet de cometre mal llavors valdria igualment per a justificar l'esclavatge, la guerra i tota mena de crims que els humans cometem pràcticament des que tenim coneixement històric.

Que un error hagi esdevingut tradicional no el fa legítim. Tan sols vol dir que aquest error s'ha convertit en hàbit consagrat i es continua repetint per inèrcia.

Com bé assenyala la psicòloga Jennifer Delgado:

«L'apel·lació a la tradició és una fal·làcia de la lògica que implica que perquè alguna cosa s'ha fet de certa manera des de fa molt de temps, està bé o és veritable. És a dir, es pensa que el fet que sempre s'hagi fet així és una raó prou contundent per a continuar perpetuant l'hàbit, encara que no coneguem els motius que el van sustentar en un primer moment i si aquests continuen essent vàlids en les circumstàncies actuals.»

Les tradicions canvien. Les tradicions poden canviar. Les tradicions s'han de canviar per ajustar-se a l'ètica. O altrament haurien de desaparèixer.

 

Explotar els animals és una activitat natural? Es podria perfectament dir que sí que és una cosa natural. En molts altres animals veiem comportaments semblants. Ara bé, això significa que està bé que nosaltres actuem d'aquesta manera i que no ho hem d'evitar?

La conducta d'altres animals a la natura seria irrellevant des del punt de vista moral. La seva conducta no és cap model o criteri que cal seguir. Que altres animals actuïn de certa manera no justifica que nosaltres els imitem. De la mateixa manera, el fet que ells no facin certes coses tampoc no significa que nosaltres no les hàgim de fer. Els altres animals no porten roba, però no per això jutgem que portar-la nosaltres estigui malament. Així que parlar del que fan altres animals, o deixin de fer, és absolutament irrellevant. La conducta dels altres animals no és un criteri de conducta moral. Al·legar que està bé menjar animals, o explotar animals, perquè altres animals ho fan no és més assenyat que al·legar que està bé matar humans simplement perquè altres humans ho fan.

Abans de res, cal comprendre que el concepte de natura és una mera convenció. És una noció que hem creat per a diferenciar entre allò que sorgeix espontàniament sense intervenció humana i allò que els humans construïm deliberadament, és a dir, allò artificial. Però si un formiguer és natural, aleshores una fàbrica o un edifici també podrien ser considerats naturals per la mateixa raó.

La distinció entre allò natural i allò artificial és purament convencional i nosaltres la creem arbitràriament. En realitat, no hi ha accions ni objectes que puguin existir fora de la natura. Així que aquest criteri simplement no aclareix res.

La veritat és que tota forma de violència i discriminació injusta practicada pels éssers humans ha estat qualificada com a natural. Ja fos el racisme, el sexisme, l'homofòbia... tota opressió és habitualment qualificada com una cosa natural per part dels qui se'n beneficien, com si es tractés d'un fet espontani que ha aparegut sol i no com una construcció cultural que s'ha forjat al llarg dels segles.

També l'esclavitud sobre éssers humans es va intentar justificar al·legant que era un fenomen natural.

Dir que quelcom és natural no ho fa moralment correcte. Simplement se li afegeix una etiqueta sense gaire sentit. Perquè tot el que passa a la natura es podria qualificar com a natural. I si els éssers humans formem part en efecte de la naturalesa llavors, sota el criteri que allò natural és moral, tot el que fem seria moralment correcte.

Per tant, el sol fet que una determinada conducta sigui natural no vol dir que estiguem obligats a actuar així, ni que sigui una conducta necessària, ni que sigui bona. A més de ser una visió esbiaixada —la fal·làcia naturalista solament es fixa arbitràriament en determinats fets naturals i els converteix irraonablement en criteris morals— això suposa renunciar a l'ètica, a qualsevol justificació racional dels nostres actes.

La naturalesa no pot servir com a criteri moral objectiu per la senzilla raó que la naturalesa és un constructe. Es tracta d'un concepte purament descriptiu i antropocèntric. Anomenem naturalesa aquella part de la realitat que no ha estat transformada per les nostres accions humanes. L'arbre del bosc és natural però la taula que hem fabricat amb la fusta ja no és part de la natura sinó que és artificial. Però potser la humanitat no és part de la naturalesa? De la natura no podem derivar cap criteri de moralitat que ens ajudi a distingir el bé del mal, ja que a la natura estan inclosos tots els elements que existeixen. Quan algú assenyala la “Naturalesa” en realitat solament assenyala un fet particular i no una norma o principi de conducta.

Per tant, allò moralment rellevant no és si la nostra conducta és natural —si s'assembla a allò que altres animals fan— o si és tradicional —si es practica des de fa molt de temps.

El que és rellevant és si el nostre comportament suposa un benefici o un dany als interessos dels individus que senten. El que és rellevant és si els nostres actes estan en consonància amb l'ètica i per tant no violen nocions morals bàsiques com el principi d'igualtat i el valor inherent dels individus i els seus drets morals.

La igualtat és un principi moral. Els principis morals no són entitats que es trobin al terreny empíric dels fets, sinó que es coneixen mitjançant la raó: aplicant la lògica. Nosaltres tenim un interès en què es respecti la nostra vida, i el tenim perquè som éssers sentents, així que solament hem d'aplicar la lògica per a veure que no hi ha raó per la qual no hàgim de respectar aquest mateix interès en els altres individus així com en nosaltres mateixos.

No és rellevant que altres animals no siguin agents morals i no apliquin l'ètica al comportament. El més rellevant és que nosaltres sí que ho som; tenim la capacitat de raonar moralment i adonar-nos que els nostres actes afecten altres animals. Això és el que importa.

Tenim la capacitat racional d'adonar-nos que la nostra conducta discrimina i fa malbé de forma injusta a altres individus que són essencialment iguals a nosaltres —en tant que tenen la capacitat de sentir— i que podem evitar aquest dany escollint una opció que no implica explotar a ningú. Podem viure fent allò que és just triant el veganisme.

«Invocar un criteri de naturalitat en comptes d'un criteri de justícia permet establir totes les injustícies. L'ètica és la cerca del bé. L'única ètica digna d'aquest nom és la que s'aplica a tots els éssers a qui es pot cuidar o fer mal, és a dir, a tots els éssers conscients —sensibles. Això resulta del principi de justícia o d'equitat: la igualtat, per definició, rebutja tota discriminació arbitrària.» Yves Bonnardel

Feminisme i Veganisme

«El feminisme depèn de principis morals dels quals deriva: no pots argüir que les dones són injustament tractades sense disposar de principis que són lògicament previs a la teva reivindicació, i el debat sobre aquests principis no és un debat feminista.» –Janet Radcliffe. 

Durant molts segles s’ha considerat que la dona havia d’estar al servei de l’home; que era una propietat més seva i que en podia disposar lliurement per a satisfer els propis desitjos i interessos. Això és el que s’anomena «patriarcat».

 

Nosaltres sabem que això no està bé, que és moralment inacceptable, tot i que potser molta gent no sàpiga explicar ben bé per què. En aquest escrit pretenc exposar la raó que explicaria aquest judici moral; el qual també fonamenta el refús a qualsevol tipus de submissió similar. 

 

Avui en dia, a gran part del món hem progressat cap a la consideració igualitària de les dones i ja no es considera socialment acceptable el sexisme com a part del paradigma moral establert. No obstant això, el sexisme no s’ha superat completament a nivell global i encara continua essent un problema en determinats indrets del món. 

 

La creença que els altres animals –els animals no humans- existeixen per al nostre benefici té exactament la mateixa estructura ideològica de dominació que la idea que les dones existeixen pel benefici dels homes. 

 

La pròpia idea que algú existeix obligadament per a benefici d’altri és radicalment immoral ja que s’oposa al principi ètic d’igualtat. I és la mateixa creença equivocada que sosté l’explotació dels altres animals per part de l’ésser humà, així com la de molts éssers humans per part d’altres humans. 

 

D’acord amb la nostra consideració d’éssers sentents (que sentim), als animals ens importa la nostra pròpia vida; tenim un interès fonamental en conservar-la i protegir-la del dany i la mort. És per aquesta raó que tenim un valor intrínsec. Hem de ser tractats com a fins i no com a simples mitjans per als fins d’altres. Tenim un valor inherent que no pot ser ignorat ni vulnerat per raons instrumentals. 

 

D’altra banda, els animals que tenim la capacitat de responsabilitzar-nos de la pròpia conducta, que som conscients que els propis actes afecten també als altres, som agents morals i tenim el deure de respectar tots aquells que tenen la capacitat de sentir i que, per tant, tenen interessos. Sense importar cap altra característica que no afecti el fet de tenir interessos, com ara característiques irrellevants com el sexe, la raça, l’orientació sexual o l’espècie. 

 

La raó moral per a respectar el cos d’una dona, els seus interessos i autonomia, no rau en el fet que sigui dona sinó que el motiu fonamental és que és algú: és una persona –un ésser dotat de subjectivitat-. Això comporta que té un valor moral intrínsec –que és independent del valor instrumental que pugui tenir per a altres individus- i que ens obliga racionalment a respectar-lo en si mateix. 

 

Per tant, si ens posicionem en contra de l’explotació i la violència envers les dones, aleshores hem de ser coherents i estar igualment en contra de l’explotació i la violència contra qualsevol ésser conscient. 

 

El que és essencialment erroni en la relació que tenim amb els altres animals és precisament que els considerem i els fem servir com a mitjans per als nostres fins sense el seu consentiment i sense respectar els seus propis interessos. Els tractem com a simples recursos. Això és el que defineix a l’explotació animal. El fet que sistemàticament dominem, sotmetem i coaccionem els altres animals és a causa d’aquesta mentalitat especista que els considera com objectes al nostre servei. 

 

El veganisme és un principi moral que s’oposa a l’explotació dels animals no humans. És un principi basat en l’igual valor inherent de tots els éssers que senten, encara que està focalitzat en l’opressió especista sobre els no-humans; tal i com passa amb el feminisme, que es fonamenta en la igualtat per a tothom, tot i que se centra específicament en les dones. El que pretén el veganisme és abolir l’ús dels no-humans com a recursos i el seu estatus de propietat. 

 

El paradigma moral en el feminisme que assenyala que una persona mai no ha de ser tractada com un objecte –com un simple mitjà per als nostres fins- coincideix amb la idea essencial del veganisme. Aquest principi bàsic és també el fonament de l’ètica de Drets Animals i del moviment que pretén defensar tots els animals i els seus interessos legítims. 

 

Sexisme i especisme són prejudicis equivalents en molts aspectes. A nivell estructural i a nivell moral són idèntics. Solament canvia el sexe per l’espècie. La diferència rellevant entre tots rau en l’aspecte social: el sexisme és qüestionat i refusat per un percentatge molt considerable de la població –que varia en funció del país o nucli social- i és explícitament condemnat per les legislacions de molts països. En canvi, l’especisme és assumit i recolzat per la gran majoria de la població humana de tot el món i, tota la nostra cultura, així com l’ordenament jurídic, és especista. 

 

La nostra relació amb els animals es basa en aquest mateix patró que regeix el masclisme: els cosifiquem i dominem perquè ens serveixin de recursos i eines; ja sigui d’aliment, de vestimenta, d’entreteniment o de qualsevol altra finalitat que considerem beneficiosa per a nosaltres. Els veiem com a “éssers inferiors” i ens creiem en el dret de sotmetre’ls i sacrificar-los. D’aquesta manera, el masclisme i l’antropocentrisme resulten anàlegs –en ambdós casos es pretén justificar una situació opressiva d’un grup sobre un altre apel·lant a una suposada superioritat o inferioritat d’individus respecte d’altres. Com bé explica Anna Charton: 

 

“La connexió entre l’opressió de les dones pel sexisme i l’opressió dels animals per l’especisme és vívida i commovedora. L’especisme s’ha de condemnar perquè, de la mateixa manera que el sexisme opera per a oprimir les dones i impedir que participin plenament en la comunitat moral, l’especisme descansa en criteris irrellevants per excloure els animals de la comunitat moral.” 

 

L’única manera de posar remei a l’opressió que exercim sobre els altres animals és la mateixa que va servir per començar a solucionar el problema del masclisme: conscienciar la societat mitjançant l’activisme educatiu i dur aquest rebuig de l’opressió a la pràctica en les nostres vides. 

 

És el capitalisme el veritable problema?

Hi ha una interpretació sobre el problema en la nostra relació amb els altres animals basada en la idea que hi ha una relació de causalitat entre el capitalisme i l'explotació dels animals —que la causa que explotem altres animals radicaria principalment en el fet que visquem sota un sistema econòmic de tipus capitalista. D'aquesta manera es conclou que no podrem solucionar la injustícia que és l'explotació animal sense acabar amb el capitalisme. En aquesta nota voldria analitzar concisament aquesta idea.

Entenem per capitalisme aquí, a grans trets, un sistema econòmic basat en la propietat privada dels recursos i la gestió a través del lliure mercat. En oposició a sistemes com el socialisme, entès com la propietat dels recursos en mans de l'autoritat pública -l'Estat- i la gestió mitjançant planificació funcionarial.

Penso que la idea que no podem solucionar el problema de l'explotació dels animals sense incloure el rebuig del capitalisme seria una interpretació errònia perquè, en primer lloc, passa per alt el fet que no solament en el capitalisme hem explotat els animals. Aquesta dada evident ja sembla que ens indica amb claredat que la causa que explotem els altres animals no pot ser el capitalisme: l'explotació d'animals existia igualment abans i fora de l'àmbit del capitalisme.

Si en societats que no han viscut sota un sistema capitalista ha existit l'explotació dels animals, això vol dir que el remei a aquesta explotació no pot venir de l'abolició del capitalisme. Si imposem el socialisme, o qualsevol altre sistema econòmic no-capitalista, això no comportaria de cap manera que l'explotació animal desaparegués.

Els animals no humans han estat usats pels humans des de fa milers d'anys —abans que res que s'assemblés al capitalisme existís encara— pel que sembla relativament fàcil d'advertir que la causa que explotem els altres animals no es troba en el capitalisme com a tal.

A parer meu, la causa de l'explotació animal rau en el fet que no reconeixem moralment als altres animals la seva condició de persones. Els cataloguem dins de la categoria d'objectes/recursos/mercaderies. És a dir, considerem que els altres animals són mitjans per a satisfer els nostres fins —ells tan sols tenen un valor instrumental— i neguem que siguin fins en si mateixos —éssers que tenen un valor inherent.

És tracta, doncs, d'un problema moral. Aquesta decisió moral és el que fa que els animals no humans siguin considerats com a propietat dels humans. Però no solament se'ls considera propietat en el sistema capitalista sinó que els animals no humans també són considerats com a propietat dels humans en altres formes diferents d'organització econòmica. Aquí residiria la causa real que no respectem els seus interessos.

Si la causa de l'explotació animal és moral, llavors la solució solament pot venir d'un canvi en la nostra visió moral dels animals. La solució seria, doncs, l'abolició del seu estatus de propietat i, prèviament, de la mentalitat especista que el fonamenta.

Mentre que els animals no humans continuïn essent vistos com a propietat humana no podran tenir drets reconeguts pel nostre sistema legal. Solament quan reconeguem que tot ésser sentent és una persona amb drets estarem en vies de solucionar el greu problema que és l'explotació dels animals —l'ús dels animals no humans com a recursos per a benefici dels humans.

Tan sols quan deixem de considerar els altres animals com la nostra propietat, i sols aleshores, es podrà abolir l'explotació animal. Rebutjar la noció de propietat aplicada als animals comporta també reconèixer que tots els éssers sentents posseeixen un dret moral no ser tractats com a propietat.

Un dret és un concepte moral que implica que un interès ha de ser respectat i que no pot ser vulnerat per una raó diferent de la pròpia protecció del mateix dret. Això vol dir que no podem violar els drets de ningú encara que n'obtinguem algun benefici —ja sigui plaer, diversió o guany econòmic. En principi, els drets subjectius serien compatibles amb l'aplicació del capitalisme. De fet, segons autors com Ayn Rand, el capitalisme solament es pot donar com a conseqüència del respecte pels drets individuals.

¿Que potser per a reconèixer alguna cosa com a injusta no ha de passar primer pel filtre del nostre criteri moral i no és això en gran part conseqüència de l'educació rebuda i de la cultura en la qual creixem? Per no parlar de la més probable existència d'un sentit moral innat.

Si la nostra manera de pensar fos determinada purament per l'estructura econòmica aleshores ni tan sols es podria explicar com és possible que succeeixi que alguns humans jutgem l'explotació animal com a una cosa injusta quan el que passa realment és que tots ens en beneficiem i hem estat immersos des de la infància en la aquesta dinàmica com a explotadors. Si una teoria no pot explicar aquest succés, tan notori i important, crec que aquesta teoria ha de contenir algun error de base.

El plantejament que atribueix el problema solament al sistema econòmic i nega el valor causal de l'educació, la cultura i la mentalitat moral, estaria incorrent en un error de lògica: confon causes i conseqüències. Aquest error ha estat assenyalat fins i tot per intel·lectuals marxistes contraris al capitalisme, com és el mateix Antonio Gramsci, que entenen que la cultura no és un mer producte del sistema econòmic –encara que l'economia hi influeixi decisivament– sinó que el pensament té la seva pròpia dinàmica i ocupa una categoria de causalitat en la manera com actuem, incloent-hi el sistema econòmic. Per tant, consideren que no hi podrà haver revolució social si no hi ha primer una revolució interna del nostre pensament:

«Això vol dir que tota revolució ha estat precedida d'un treball intens de crítica, de penetració cultural, de difusió d'idees a través d'agregats d'éssers humans, primer refractaris i preocupats solament a resoldre dia a dia, hora a hora, el mateix problema econòmic i polític per si mateixos, sense lligams de solidaritat amb els altres que es trobaven en les mateixes condicions.» [Socialisme i cultura; Antonio Gramsci, 1916]

Per tot això, l'enfocament anticapitalista sobre l'explotació dels animals estaria equivocat en la seva anàlisi, i l'explotació animal no seria una causa del capitalisme.

A més, l'enfocament anticapitalista serviria per a fomentar que els animalistes ignorin la importància determinant de l'activisme educatiu. És a dir, si l'explotació animal succeeix suposadament per culpa del sistema capitalista, llavors no serveix de res intentar canviar la mentalitat i les consciències, atès que la causa del problema seria exclusivament estructural —seria un problema originat per l'organització econòmica. Aquesta perspectiva va ser defensada fa temps per Martin Balluch, entre d'altres, i rebatuda pel professor Gary Francione. Equivocar-nos en l'anàlisi de la causa de l'explotació animal comportaria que també ens equivoquem en l'anàlisi de les solucions a aquesta injustícia.

Aquest assaig no pretén enjudiciar el capitalisme com a tal, ja sigui a favor o en contra, sinó que solament pretén assenyalar que el problema en la nostra relació amb els altres animals no té l'arrel en un determinat sistema econòmic sinó en una cosa més precedent i profunda: en la nostra visió moral del món —una visió dominada per la idea que l'ésser humà és un ésser especial i diferent de la resta d'animals i que té legitimitat per emprar-los en benefici seu. Això és: la idea de la “superioritat humana”.

Si de veritat ens prenem seriosament els altres animals llavors els reconeixerem com a persones. I el primer dret més important i fonamental que hem de respectar en una persona és el seu dret a no ser considerada com la nostra propietat: que no la tractem com a un mer recurs o un simple mitjà per als nostres fins. És a dir, que no la sotmetem a explotació.

Això és, en essència, allò que significa veganisme: el rebuig radical a l'explotació dels no-humans.