12 de setembre del 2013

No sóc un amant dels animals


No em considero un “amant dels animals”.

He sentit un afecte especial personal per alguns animals amb els quals he conviscut en la meva vida privada, però no estimo els animals en general, perquè l'amor és un sentiment particular. Com podria estimar individus que ni tan sols conec? En tot cas, podria dir que intento ser respectuós amb tots els animals perquè el respecte és un deure moral, basat en raons, que no depèn de les nostres preferències personals.

Jo respecto tots els éssers humans, com a persones que són, però no per això sóc un "amant dels humans". És que potser si estic en contra de l'opressió patriarcal sobre les dones vol dir que sóc un "amant de les dones"?

Moltes persones que diuen estimar les dones no les respecten, perquè l'amor no és el mateix que el respecte. L'amor és un afecte personal subjecte a diferents interpretacions subjectives segons cada cas. En canvi, el respecte moral és una obligació objectiva basada en raons.

No em considero un amant dels animals. L'amor no pot fonamentar la igualtat i el respecte per a tots els éssers sentents. L'amor és una preferència afectiva. És un sentiment dirigit cap a determinats individus que no es pot, ni cal, obligar ni forçar. I, a més, en ser una inclinació emocional relativa a cada individu no pot fonamentar la moral; la qual per definició ha de ser universal.

Amb tot, és cert que la paraula amor és polisèmica i pot tenir significats diferents segons el context i el sentit que li doni cada persona.

De fet, jo crec que l'amor no té un significat propi sinó que es fa servir per assenyalar diversos instints i sentiments. Sabem que l'amor cap a una mare és un sentiment diferent de l'amor a la parella, però fem servir la mateixa paraula per referenciar les dues actituds.

En un text fundacional del veganisme, titulat «Veganisme definit», Leslie Cross afirma que el veganisme es fonamenta en l'amor, però, si atenem al context de les seves paraules, no crec que es refereixi a un sentiment d'afecte emotiu, com el que sentiríem per un familiar o un amic, sinó més aviat a una preocupació empàtica per la vida, la llibertat i el benestar dels animals. És cert que alguns autors consideren l'amor en un sentit de consideració moral. Tot i això, no és el sentit habitual del que normalment entenem per amor.

El terme amor sol fer referència a un sentiment d'afecte, encara que alguns autors emprin aquest mot en un sentit moral, com a sinònim del que nosaltres entenem com a respecte o consideració ètica, però aportant-li un aspecte emocional. Leslie Cross apel·la a l'amor en els seus textos per assenyalar el fonament del veganisme, però l'amor a què fa referència seria un amor diferent de l'amor filial o l'amor romàntic, i es tractaria més aviat d'un amor moral, és a dir, un desig que els animals no siguin danyats i se'ls respecti pel que són en si mateixos, i no pel que puguin ser per a nosaltres.

Això no obstant, allò habitual és que el mot amor es refereixi a un simple sentiment d'afecte, que sol ser el seu significat habitual, i que no té relació amb el sentit moral. És a aquest sentit emocional a què em refereixo principalment en aquest assaig.

Si la moral es basés en les emocions que sent cada persona, llavors ni tan sols tindria sentit parlar de moral. Com podríem jutjar si una emoció ens porta a una conducta èticament correcta o incorrecta? Solament ho podem saber mitjançant criteris objectius i universals, és a dir, mitjançant la raó. En cas contrari, si l'emoció fos la base de l'ètica, cauríem en el caprici i l'arbitrarietat del que sentíssim en cada moment. Així, no té sentit parlar de moral si tot es redueix a actuar subjectivament per desitjos particulars.

Sovint s'empra el terme "amant dels animals" en sentit despectiu per desqualificar qualsevol postura que pretengui defensar la inclusió dels animals no humans a la comunitat moral. De la mateixa manera que antigament es deia "amant dels negres" els que eren contraris al racisme. Els que som contraris també a l'especisme hem de rebre sovint desqualificatius provinents tant per part dels partidaris més intransigents de l'opressió especista com per part d'alguns animalistes que encara no han superat el prejudici de l'especisme.

Qualsevol prejudici és compatible amb l'afecte personal. Algú pot sentir afecte, o fins i tot amor, per aquells éssers que considera com a inferiors o com a simples mitjans per als seus fins. Podem sentir un gran afecte per objectes de la nostra propietat, com ara una casa o un automòbil. Per això seria un error creure que el fet de sentir afecte cap a certs individus no humans implica o condueix necessàriament a respectar-los.

He conegut moltes persones que es declaraven amants dels animals i que menjaven animals. Quan deien que estimaven els animals en realitat es referien solament a gossos i/o gats —o només a mamífers i aus en general. El cas és que, encara que deien estimar-los, no els respectaven. No els respectaven perquè no tenien en compte la seva individualitat i els seus interessos al mateix nivell que els propis. Els estimaven igual que estimaven les seves pertinences personals. L'amor no implica respecte encara que tampoc no l'exclogui, òbviament.

A la nostra societat actual, el fet d'"estimar els animals" significa una cosa molt semblant a dir que hom "estima els automòbils". És a dir, la majoria de la gent, a causa del seu prejudici especista, considera que els animals són objectes o recursos que existeixen per al nostre benefici. És un amor cosificador. És el mateix cas que si un masclista digués: «jo estimo les dones». Això no vol dir que les respecti, ja que considera que les dones existeixen per a servir els homes i les fa servir per al seu propi benefici sense tenir en compte la seva voluntat ni els seus interessos propis.

Hi ha una altra raó per la qual l'amor no pot ser un referent moral. Es diu a vegades que no hem de perjudicar els altres animals perquè els estimem, però què passaria si no els estiméssim? Si algú no estima els animals, significaria això que està bé que els esclavitzi o assassini? Per descomptat que no.

La raó per la qual hem de respectar els altres animals s'explica tenint en compte el fet que tenen un valor intrínsec. Això vol dir que els animals són éssers conscients —són individus que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, que no hem de vulnerar per raons instrumentals. Així ho exposa Priscilla Cohn:
 
«En asseverar que els animals tenen un valor inherent vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte a la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Certament, l'amor no ens pot dir res sobre si el que fem està moralment bé o malament. Tampoc no ens ho pot dir l'odi, el fàstic o qualsevol altra emoció.

La idea dels Drets Animals no es basa en el sentiment sinó en les nocions objectives de justícia i respecte per a tots els éssers sentents, independentment de la seva espècie i dels nostres sentiments sobre ells; sense importar si ens resulten simpàtics, bonics o agradables. Pel que fa a ser subjecte de consideració moral, l'únic requisit necessari i suficient és la capacitat de sentir.

Si algú estima els animals em sembla bé. Però si no els estima tampoc no em sembla malament. La qüestió central és que els hem de respectar. Tant si els estimem com si no, hauríem de respectar-los a tots per igual i no donar preferència arbitrària als interessos dels uns davant dels altres, ni tampoc tractar-los com a objectes o recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Res del que s'exposa aquí pretén ser un al·legat contra el sentiment d'amor sinó que es tracta solament d'un aclariment concís: hem de respectar els altres animals com a imperatiu moral i aquesta obligació moral no es basa en l'amor sinó en l'ètica.
 

7 de setembre del 2013

El ressorgiment del comerç de pell: per què hem d'aclarir el nostre missatge


Aquest article és la traducció d'un text escrit per l'activista vegana Stevie Schafer, en què explica les nefastes conseqüències que han tingut les campanyes animalistes contra la indústria pelletera i la necessitat de replantejar radicalment la manera d'enfocar la nostra postura com a activistes davant el problema de l'explotació animal. A causa de la rellevància i concisió dels seus arguments he decidit publicar-lo, confiant que ajudi a entendre un dels principals problemes que hi ha al mateix si de l'àmbit animalista. Espero que us resulti interessant.

*************


Després de dècades de campanyes contra la indústria pelletera, la pell ha tornat al comerç de la moda, malgrat els esforços dels defensors dels drets dels animals. Ara es promou la "pell ecològica" o la "pell humanitària" i es menysprea les alternatives sintètiques al·legant que explotar animals és més respectuós que el petroli. Com ha arribat a passar a això?

Objectius. Quins són els nostres objectius?

Per ser just, no li hem posat fàcil a la gent a l'hora de fer-li comprendre què és el que pretenem. Emprem un llenguatge que enfosqueix els nostres motius. Preferim exposar la dicotomia "cruel vs. humanitari" en comptes de demanar "la fi de l'ús d'animals". Els activistes en el moviment consideren una victòria el fet que els animals esclavitzats siguin assassinats en formes menys horribles. És això el que realment cerquem? No hauríem de deixar clar que demanem que cap animal sigui portat al món per ser usat i assassinat? No haurien, totes les persones que defensen els drets dels animals, de demanar la fi de l'ús dels animals i ser vegans?

És evident que el nostre llenguatge és poc clar. Un “vocabulari de motius” és un terme per descriure els lemes i els termes que la gent fa servir per a justificar els seus actes. Respecte d'un moviment social, com són els drets animals, aquest vocabulari explica per què existeix el moviment i per què la gent en forma part.

Els moviments socials depenen del compromís dels seus membres en aconseguir allò que es proposen, i per això és essencial que siguem clars sobre els nostres objectius.

Si el moviment de drets animals busca la fi de l'ús dels animals no humans, això requereix que els seus membres intentin aconseguir-la. Tot i això, amb l'actual llenguatge de "crueltat" i "humanitari" som molt lluny de fer entendre que la nostra finalitat és la fi de l'ús d'animals no humans. Difícilment podrem fer entendre a la gent per què el veganisme és una part essencial dels drets dels animals, si aquesta mateixa gent no desitja la fi de l'ús dels animals.

Cruel i humanitari: com la indústria pelletera fa servir el nostre propi llenguatge

Focalitzant en "la crueltat" de la indústria pelletera, i en les investigacions ocultes, s'ha aconseguit obrir un mercat per a la pell "humanitària". La indústria pelletera ha respost a les objeccions basades en demanar la "fi de la crueltat" i a "aturar l'abús contra els animals" posant a la venda productes que es publiciten amb aquests mateixos lemes.

Els vídeos i les descripcions de la crueltat són, per descomptat, reeixides en provocar respostes emocionals, i per a algunes persones això és motiu suficient per deixar de consumir animals. Tot i això, la manca de consistència en el vocabulari no aporta raons clares per les quals la gent hagi de canviar la seva forma de vida. L'auge de la pell "humanitària" mostra que molta gent ha assimilat el missatge que és important preocupar-se per la manera com els animals no-humans són tractats: "No cal ser vegà! Això és molt extremista. Podem preocupar-nos pels animals i portar la seva pell alhora."

La tendència a focalitzar en el tracte, i no en l'ús, es pot comprovar sobretot als països occidentals. Les enquestes a la Gran Bretanya, els Estats Units i Austràlia mostren que la gent està conscienciada respecte del benestar dels animals no-humans, encara que continua consumint-ne. Un cop més, la gent segueix els termes exposats per les figures prominents de l'àmbit animalista. L'èmfasi en la crueltat ha facilitat l'ús i comercialització del terme "humanitari" per part de la indústria d'explotació animal, que fa servir el llenguatge dels animalistes. Així doncs, algú se sorprèn que la gent no comprengui per què no consumim ous de “gallines criades al camp”?

Sostenibilitat i ecollenguatge

El nou gir de la indústria pelletera també s'apropia del fet que la gent està cada cop més conscienciada respecte de l'impacte ambiental dels materials sintètics. Sovint s'etiqueta el veganisme com a "ecològic" i la indústria pelletera ha entrat en aquest context presentant com a argument que "la indústria de producció de pells té com a objectiu mantenir a llarg termini l'equilibri ecològic".

No ens hauríem de sorprendre que la industrial pelletera faci servir mots com "sostenible", "ecològic" i "verd" per respondre als arguments presentats pels activistes contra l'explotació animal. El fet que qualificatius com a "sostenible" o "ecològic" siguin apropiadament usat per la indústria pelletera demostra la total incompetència dels arguments mediambientals per proporcionar raons clares i consistents en contra del consum de pell.

Hora de canviar el vocabulari

Si la pell ha ressorgit, especialment en la forma de pell "humanitària" i "ecològica" es deu parcialment a errors en el vocabulari que emprem. La indústria pelletera ha estat capaç d'assumir el llenguatge emprat pels animalistes i d'adoptar estratègies que responguin als arguments usats contra ella mateixa.

Si els activistes realment volem assolir la fi de l'ús dels animals no-humans, aleshores ens cal exposar clarament els nostres objectius. Les indústries que fan servir, confinen i assassinen els animals no humans han adoptat el nostre llenguatge i el parlen amb fluïdesa, com si fos la seva llengua materna. Tot i que alguns de nosaltres considerem que el significat dels mots ha estat manipulat i no reflecteix el significat que nosaltres pretenem donar-li. Però potser no és això el que passa quan rebutgem ser clars? No és el que passa quan amaguem els nostres objectius i intentem fer servir un llenguatge més indirecte i atractiu per al públic?

Tenint en compte tot el temps i els diners emprats a les campanyes anti-pell, potser és hora de reflexionar sobre quins són els objectius del nostre moviment i usar un llenguatge que de forma clara i exacta reflecteixi aquests objectius.


*****************


Encara que considero que les observacions de Schafer són encertades, 
també penso que el problema en l'activisme animalista no solament afecta el llenguatge sinó que es tracta d'un error complet d'enfocament.

Les campanyes monotemàtiques, és a dir, centrades en una forma d'explotació especista determinada —o en una determinada espècie d'animals no-humans— són injustes i no tenen cap efectivitat a l'hora d'aconseguir que els humans respectem els interessos dels no-humans.

No hi ha ningú que realment cregui que ens cal emprar altres animals per a poder vestir-nos. Aleshores, per què continua existint la indústria que explota altres animals per a vestimenta? Perquè no és una qüestió de necessitat: és un problema de prejudici. El prejudici especista és el que permet i motiva que això passi. A causa d'aquest prejudici, es considera socialment acceptable explotar altres animals per a satisfer els nostres capricis o per a obtenir un benefici econòmic.

Si ara mateix a la nostra societat no hi ha una explotació institucionalitzada de canibalisme o de pell humana és perquè no n'hi ha una demanda i perquè hi ha un rebuig massiu i generalitzat en contra d'aquesta explotació humana. L'explotació dels animals no s'aturarà mentre no s'aturi la demanda social, i aquesta no deixarà d'existir mentre a la nostra cultura romangui la idea que els altres animals són mitjans per a satisfer fins humans.

Així doncs, mentre no hi hagi prèviament una base social suficient de persones que doni suport a l'abolició de l'ús d'animals no-humans, resultarà impossible aconseguir lleis que protegeixin els interessos d'aquests animals, i continuaran essent considerats com a propietat dels humans.

Per tot això, els activistes no haurien de malgastar el temps i els esforços en campanyes monotemàtiques.

Aconseguir un canvi substancial en aquesta situació requereix com a primer pas una evolució del paradigma moral des de l'actual visió dels no-humans com a recursos dels humans cap a una visió dels no-humans com a persones amb drets. I aquest canvi tan sols es pot assolir a través de l'educació vegana.

L'actual situació dels animals no humans no canviarà mai realment mentre no hi hagi una majoria social de gent que rebutgi, 
a través del veganisme, el seu estatus de propietat.

3 de setembre del 2013

El principi d'igualtat


L'especisme és una creença assumida i quotidiana a la nostra societat. A gairebé tots ens han educat sobre la base d'aquest prejudici. Tanmateix, també és cert que tenim la capacitat de qüestionar i canviar les creences i els hàbits que ens han estat inculcats. Si ho fem, potser podem veure que l'especisme és una injustícia greu que causa directament bilions de víctimes innocents.

Al llarg de la història s'ha considerat normal tenir en compte solament els individus que eren del nostre mateix grup particular [raça, sexe, nació...] i discriminar els que eren d'un altre grup diferent. Però aquesta manera de pensar és injusta per dues raons fonamentals.

Primer; perquè ni la raça ni el sexe afecten la capacitat de sentir. Aquesta és l'única característica que importa a l'hora de reconèixer que algú és subjecte de consideració moral. Tots els individus amb sistema nerviós centralitzat podem sentir i, per tant, tenim voluntat i interessos propis.

Segon; perquè si apliquem la lògica a la consideració moral aleshores els interessos dels uns han de ser considerats de la mateixa manera que els mateixos interessos dels altres, precisament perquè són els mateixos interessos, encara que apareguin en individus diferents.

La lògica és la base de l'ètica. En realitat, la lògica és la base de tot coneixement, ja que qualsevol cosa sense una base lògica no podria ni ser compresa ni percebuda de cap manera.

El principi moral d'igualtat exigeix que tots els individus, i els seus interessos rellevants, siguin considerats de manera igual –al mateix nivell– perquè són els mateixos interessos encara que es donin en individus diferents. Així ho explica el professor James Rachels:

«Els individus han de ser tractats de la mateixa manera tret que hi hagi una diferència rellevant entre ells que justifiqui una diferència de tracte. [...] Qualsevol diferència entre individus que justifiqui una diferència de tracte depèn del tipus de tractament en qüestió. Una diferència que justifiqui alguna mena de diferència de tracte no necessàriament en justifica una altra.» [James Rachels, Created from Animals; capítol 5]

Les diferències que hi ha entre humans i animals no justifiquen discriminar els animals de la comunitat moral i tractar-los com si fossin coses que solament tenen un valor instrumental en funció dels nostres desitjos i necessitats.

Per exemple, no té rellevància el fet que altres animals no siguin capaços de tenir responsabilitats i obligacions morals, o que no siguin capaços de comprendre què és l'ètica, per a ser reconeguts com a membres de la comunitat moral. Molts altres éssers humans tampoc no són capaços de comprendre la responsabilitat moral i tot i així comprenem que mereixen un respecte bàsic i no ser tractats com a mers recursos. M'estic referint als nadons, a persones amb discapacitat mental, a ancians senils.

Hi ha molts éssers humans que no poden tenir obligacions i tot i així mereixen el mateix respecte que nosaltres, perquè la raó per respectar un individu no té a veure amb les seves capacitats intel·lectives, sinó que està directament relacionat amb la possessió de la capacitat de sentir. Els altres animals experimenten sensacions i tenen interessos. Això és l'únic que importa a l'hora de reconèixer un valor moral. No l'espècie, ni la raça, ni el sexe, ni cap altra característica irrellevant a la capacitat de sentir.

No hi ha cap diferència qualitativa entre éssers humans i els altres animals que justifiqui el fet que els discriminem del mateix respecte moral bàsic que reconeixem els humans.

L'explotació que els humans cometem sobre els animals no humans s'intenta justificar de la mateixa manera que s'ha intentat justificar l'explotació i la matança sobre altres éssers humans; apel·lant que eren diferents de nosaltres perquè no tenien alguna qualitat determinada que no té relació amb el fet de sentir, de tenir consciència i interessos. Aquesta pràctica injustament discriminatòria es basa en allò que altres autors han anomenat com «el principi màfia», és a dir, la discriminació i violència sobre altres individus que no pertanyen al nostre grup social particular.

La mateixa dinàmica es repeteix quan discriminem segons l'espècie. Preferim ignorar que els altres animals senten, pateixen i volen viure; amb l'excusa que són 'inferiors' perquè no són humans o perquè no són tan intel·ligents com nosaltres. Quan actuem així demostrem que no hem après res dels greus errors del passat.

En això consisteix la igualtat en sentit moral: que totes les entitats moralment rellevants que siguin iguals han de ser reconegudes i tractades moralment de manera igual. Així ho explica el professor Tom Regan:

«Aquest principi declara que els desitjos, necessitats, esperances... de diferents individus, quan són d'igual importància per a aquests individus, són d'igual importància o valor sense importar qui siguin els individus: príncep o indigent, geni o idiota, blanc o negre, masculí o femení, humà o animal. Aquest principi d'igualtat d'interessos sembla proporcionar un fonament filosòfic per evitar les més grolleres formes de prejudici, inclosos el racisme, el sexisme i, seguint Ryder i Singer, l'especisme.» [Tom Regan, Drets Animals, Injustícies Humanes, 1980]

Per tant, el principi moral d'igualtat ens exigeix reconèixer com a iguals tots els éssers sentents en el seu valor inherent. Tots els éssers dotats de sensació són individus amb voluntat i interessos propis; són éssers conscients. Això vol dir que valoren la seva pròpia supervivència i benestar. D'aquesta manera, tots els éssers conscients tenen un valor intrínsec.

Si tots els éssers sentents posseeixen igualment un valor inherent llavors mereixen la mateixa consideració moral bàsica; la qual cosa implica, entre altres coses, no fer-los servir com a mers recursos per a satisfer els nostres fins, és a dir, no fer-los servir com a menjar, vestimenta, transport o subjectes forçats d'experimentació o entreteniment. Expressat mitjançant una fórmula kantiana: no tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins.

El principi d'igualtat ens exigeix de la mateixa manera que eradiquem l'estatus de propietat a què hem sotmès els animals. Continuar considerant els no-humans com les nostres propietats suposa supeditar els seus interessos als nostres apel·lant simplement perquè ells no són humans.

Si tots els individus són iguals en tant que individus, llavors discriminar els moralment en funció de l'espècie és tan injust com discriminar sobre la base de la raça. Així doncs, tots els animals mereixen el mateix respecte bàsic, i aquest respecte implica que no fem servir ningú com la nostra propietat, com un mer recurs per a satisfer els nostres desitjos. Hauríem de respectar cada individu com un fi en si mateix i no tractar-lo com un simple mitjà per a una finalitat.

A més, no tenim cap necessitat que ens obligui emprar altres animals. Podem viure perfectament amb una alimentació vegana —sense substàncies d'origen animal i podem satisfer totes les altres necessitats [vestimenta, higiene, lleure...] sense haver d'usar altres animals.

L'explotació que exercim sobre els altres animals no és solament una activitat injustificable, i terriblement perjudicial, sinó que a més és innecessària en qualsevol sentit raonable del terme.

Per a qui vulgui conèixer una explicació més extensa i detallada sobre el principi moral d'igualtat, recomano encaridament la lectura del llibre «Introducció als Drets Animals»



10 d’agost del 2013

Llenguatge no humà


«Els animals tenen els seus propis sistemes de comunicació amb sons, però nosaltres tampoc som capaços d'entendre'ls. Si fos així, el cant de certs ocells ens hauria de fer fugir, per tractar-se d'un himne territorial; o fins i tot les dones haurien de ser atretes quan els gripaus es posen a cantar, perquè són ritus de festeig.» ~ Robert Zatorre

En diverses ocasions he vist esmentat el filòsof Ludwig Wittgenstein com a exemple d'intel·lectual que afirma que no es poden atribuir significativament estats de consciència a éssers sense llenguatge. Aquesta suposició, però, és doblement incorrecta.

No tinc constància que Wittgenstein sostingués que els animals nohumans no tenen consciència. Almenys en res que jo hagi llegit o estudiat sobre la seva obra. Aquesta pretensió que als animals els manca completament la consciència, en no tenir suposadament llenguatge o pensament conceptual, crec que pertany més aviat a altres pensadors com és el cas de René Descartes, Peter Carruthers, i Daniel Dennet.

A la seva obra «Investigacions Filosòfiques», el filòsof Ludwig Wittgenstein escriu el següent:

«25. A vegades es diu que els animals no parlen perquè els manca la capacitat mental. I això vol dir: «no pensen i per això no parlen». Però: simplement no parlen. O millor: no fan servir el llenguatge —si prescindim de les formes més primitives de llenguatge.— Ordenar, demanar, relatar, xerrar... pertanyen a la nostra història natural tant com caminar, menjar, beure, jugar.»


El que jo interpreto coherentment a partir d'aquestes reflexions concises és que Wittgenstein no comparteix la idea que els altres animals no posseeixin la capacitat de pensar, sinó que simplement considera que ells no tenen capacitat per al llenguatge, en el sentit que la tenim els humans, i per això no ens podem comunicar amb ells, de la mateixa manera que ho fem entre nosaltres. Però no veig res als seus escrits que suggereixi que ell negui la consciència als altres animals.

Entenc que el que Wittgenstein suggereix en el fons és que sense llenguatge no hi pot haver pensament conceptual. El pensament conceptual és un tipus específic de consciència intel·lectiva que s'anomena 'meta-cognició' i que implica la capacitat de comprendre i manejar símbols com a forma de pensar i comunicar les nostres experiències o coneixement sobre la realitat.

Si és així, crec que Wittgenstein s'equivoca en aquest punt. S'equivoca en negar consciència intel·lectiva als altres animals. La capacitat de fer abstraccions mentals no és exclusiva en els éssers humans.

Sabem que els altres animals també pensen i raonen. Ho fan d'acord amb les seves facultats i les pròpies necessitats. Però tenim clares evidències que els animals no humans tenen memòria, capacitat de deducció i fan projectes de futur.

D'altra banda, és evident que assumeix un significat de llenguatge força exclusiu que es refereix a un tipus molt específic —el llenguatge simbòlic— expressat per mitjà de frases sintàctiques, escrites o parlades. No obstant això, sabem que hi ha altres formes de llenguatge, com és el cas del llenguatge gutural [crits, crits, grunyits, xiulets] o del llenguatge corporal [gestos, postures, senyals] que són igualment vàlides i expressives.

Els altres animals tenen el seu llenguatge i expressen emocions i desitjos. Una altra cosa diferent és que nosaltres els puguem entendre o que preferim ignorar-los.

La raó per la qual els altres animals no parlen com nosaltres es deu a la forma de les cordes vocals. No té res a veure amb la seva intel·ligència. Per exemple, si els gossos, els porcs o les vaques tinguessin cordes vocals com les nostres podrien parlar amb nosaltres igual que parla un nen humà de quatre o cinc anys. De fet, són capaços d'entendre i memoritzar diversos centenars de paraules diferents.

El problema de fons potser és determinar a què ens referim quan parlem de consciència. Perquè és clar que hi ha una confusió habitual entre els diferents tipus de consciència: la sensitiva [sentir], la intel·lectiva [pensar/raonar], i la moral [comprendre i assumir l'ètica]. La primera no necessita les altres. És relativament fàcil comprendre que en efecte no cal tenir la capacitat de pensar sobre el dolor –consciència intel·lectiva– per poder sentir dolor –consciència sensitiva. I tota sensació implica, si més no, un grau bàsic de consciència.

La diferència entre sentir i pensar o raonar —entre consciència sensitiva i consciència intel·lectiva— és absolutament fonamental per a comprendre totalment aquesta qüestió. Perquè per experimentar sensacions o tenir interessos no cal alhora generar idees sobre aquestes sensacions. És important no confondre les experiències sensitives amb les idees que podem generar a partir de les sensacions esmentades. Per sentir por no cal posar-se a pensar sobre aquesta sensació de por ni per desitjar protegir la pròpia vida cal poder comprendre el concepte de vida. Així ho explica el neurofisiòleg António Damasio, d'una manera més tècnica, a la seva obra "L'error de Descartes" [capítol 10]:

«Així doncs el dispositiu neuronal mínim capaç de produir subjectivitat requereix escorces sensorials inicials (incloses les somatosensorials), regions d'associació corticals sensorials i motrius, i nuclis subcorticals (especialment el tàlem i els ganglis basals) amb propietats de convergència capaces d'actuar com a conjunts de tercers. Aquest dispositiu neuronal bàsic no requereix llenguatge. La construcció del meta-jo que imagino és estrictament no verbal, una visió esquemàtica dels principals protagonistes des d'una perspectiva externa a tots dos. En efecte, la visió d'aquesta tercera entitat constitueix, ara com ara, un document narratiu no verbal del que els està passant a aquests protagonistes. La narració es pot aconseguir sense llenguatge, emprant les eines representacionals elementals dels sistemes sensorial i motor a l'espai i el temps. No veig cap raó per la qual els animals sense llenguatge no puguin fer aquestes narracions.»

Per a concloure, podem adonar-nos que hi ha característiques —com el llenguatge— que no són humanes, en el sentit d'exclusivament humanes, sinó que són comunes a la majoria dels altres animals. Això ens ajuda a conèixer i comprendre millor la personalitat dels altres animals. La ciència ajuda a demostrar que els arguments especistes que intenten establir un abisme entre nosaltres i la resta d'animals— i que intenten negar el reconeixement de la personalitat dels animals no humans— incorren en una discriminació injustificada.

La ciència parteix de fonaments basats en l'observació objectiva i la deducció lògica, per tant, les conclusions són més fiables que els de qualsevol altre mètode, i a més constantment se sotmeten a revisió.

Per descomptat, el fet que altres animals pensin, o tinguin llenguatge, no és rellevant pel que fa a la consideració moral. L'únic que importa en aquest sentit és que ells senten.

Res del que aquí he exposat afecta o es refereix a la pertinença dels no-humans a la comunitat moral. Però entenc que sí que és rellevant mostrar i difondre que estem plens de prejudicis contra els altres animals i que les evidències ens demostren la irracionalitat de l'especisme.

 

21 de juliol del 2013

Veganisme perillós


S'ha intentat presentar el veganisme com una cosa perjudicial. Altres moviments de justícia social com el feminisme, el laïcisme o l'escepticisme també són caricaturitzats i distorsionats pels seus contraris, que intenten fer creure que són gairebé el principi de l'apocalipsi.

Fa uns dies al blog Alerta Religión s'exposava una d'aquestes distorsions habituals pròpies de les tendències reaccionàries. En aquesta ocasió l'atac provenia de dirigents religiosos en contra de la igualtat de la dona:

 

«Trobo molt perillós aquest fenomen anomenat feminisme, perquè les organitzacions feministes proclamen una pseudo-llibertat per a les dones que hauria de manifestar-se en primer lloc fora del matrimoni i fora de la família. 

"L'home mira cap enfora, ha de treballar i fer diners, mentre que una dona sempre s'enfoca cap a dins, cap als fills i la llar. Si aquest rol excepcionalment important de la dona és destruït, tot es destruirà com a conseqüència: la família i, si es vol, la pàtria.»


La veritat és que m'ha resultat molt curiós llegir aquesta declaració, ja que m'ha recordat que alguns detractors del veganisme exposen un discurs difamatori i apocalíptic molt semblant per tal de desqualificar-lo. Fins i tot podria reescriure el paràgraf en versió antivegana: 

 

«Trobo molt perillós aquest fenomen anomenat veganisme, perquè les organitzacions veganes proclamen una pseudo-llibertat per als animals [no humans] que hauria de manifestar-se en primer lloc fora de l'ús i la dominació de l'ésser humà. 

"L'home mira cap enfora, ha de treballar i fer diners, mentre que els animals [no humans] sols existeixen perquè en traguem benefici. Si aquest rol excepcionalment important de l'animal [no humano] és destruït, tot es destruirà com a conseqüència: l'economia i, si es vol, la civilització.»

 

El feminisme pretén que les dones deixin de ser discriminades de la plena consideració moral. Ser tractades com a persones i no usades com a objectes. El veganisme pretén el mateix respecte dels animals no humans. El que importa és la sentença, és a dir, el fet de posseir consciència sensitiva i tot el que això implica: subjectivitat, sensacions, emocions, voluntat, interessos. 

Totes les escomeses contra el feminisme i el veganisme són motivades pels mateixos motius: el benefici i la inèrcia de mantenir l’statu quo establert. Els homes es beneficien de mantenir sotmeses les dones o simplement continuen la inèrcia dels prejudicis que els han inculcat. De la mateixa manera, els humans ens beneficiem d'explotar els animals o simplement ho fem per continuar els hàbits que hem adquirit des de la infància.

Veganisme i feminisme són moviments anàlegs. Solament es diferencien en el tipus específic d'opressió que combaten. El feminisme s'oposa a la tradicional dominació patriarcal que els homes han exercit sobre les dones. El veganisme s'oposa a la dominació especista que els humans cometem sobre els altres animals. Tots dos, per igual, es basen en el principi moral d'igualtat i en el concepte ètic del valor intrínsec de l'individu. 

És comprensible que tots els moviments morals sorgits a l'empara de la Il·lustració i que s'oposen a algun dogma profundament arrelat a la societat -ja es tracti de la religió, el pensament màgic, el masclisme, o l'especisme- trobin una forta resistència i reacció contrària a qualsevol intent d’eradicar-lo. Però, davant d'això, solament ens queda continuar persistint i confiant en la racionalitat i el sentit moral que és inherent a tots nosaltres.

 

5 de juliol del 2013

Justificant l'esclavitud


Aquest text és la traducció d'un article escrit per Robert Higgs, en què exposa els arguments més habituals que es van emprar fa segles per a justificar l'esclavatge sobre éssers humans. Estic segur que a tots aquells que hem discutit alguna vegada sobre l'especisme i l'explotació dels animals totes aquestes excuses ens semblaran increïblement familiars.


***************

DEU RAONS PER A NO ABOLIR L'ESCLAVATGE

 
Robert Higss



L'esclavatge ha existit durant milers d'anys en tota mena de societats i arreu del món. Imaginar la vida social de la humanitat sense l'esclavitud requereix un esforç extraordinari. Però, de tant en tant, alguns excèntrics apareixen per a oposar-s'hi i afirmen que l'esclavatge és una monstruositat moral i que les persones n'han de ser lliures. Aquests individus adopten postures que van des d'expressar civilitzadament el seu desacord fins a actituds agressives i fins i tot violentes.

Quan la gent es va veure en la tessitura d'aportar raons per a oposar-se a la proposta d'abolir l'esclavitud, van sorgir diverses idees. Aquí en trobem exposades deu que he trobat durant les meves lectures:

1. L'esclavatge és natural. Les persones són diferents i, per tant, hem d'assumir que els qui són superiors en certa manera —per exemple, en intel·ligència, moralitat, coneixement, capacitat tecnològica o poder— es converteixin els amos d'aquells que són inferiors. Abraham Lincoln va exposar aquesta idea en un dels seus famosos debats amb el senador Stephen Douglas:

"Hi ha una diferència entre la raça blanca i la raça negra que considero que sempre impedirà a totes dues conviure en condicions d'igualtat social i política. Per tant, mentre romanguin juntes hi haurà un nivell superior i un d'inferior. I com qualsevol altre home, estic a favor que la posició superior sigui mantinguda per la raça blanca."

2. L'esclavatge sempre ha existit. Aquest argument exemplifica la fal·làcia de l'argumetum ad antiquitatem —apel·lar a l'antiguitat o la tradició. Tanmateix, sovint persuadeix la gent, especialment els que tenen una actitud conservadora. Fins i tot els que no són conservadors donen legitimitat a aquest argument sobre la base de la idea —molt de l'estil de Hayek— que encara que no entenguem per què una institució persisteix, el fet que es mantingui en el temps ha de ser degut a una raó que encara no comprenem.

3. Tota societat ha tingut esclavitud. El corol·lari que se segueix d'aquesta idea és que tota societat ha de tenir esclavitud. Per a molta gent, l'omnipresència d'una institució sembla una poderosa evidència que en demostra la necessitat. Potser, tal com molts argumenten, l'esclavitud apareix a totes les societats perquè determinats tipus de treball són tan degradants i sacrificats que ningú lliure no voldrà fer-los voluntàriament. Per això, llevat que tinguem esclaus per a realitzar aquests treballs, ningú no els farà. Segons diu una dita del Vell Sud [N.d.T. Old South: la regió sud-est dels EUA], "algú ha de suportar la càrrega"; i la gent lliure no acceptarà que la facin servir per això.

4. Els esclaus no són capaços de tenir cura de si mateixos. Aquesta idea va ser molt popular als Estats Units a finals del segle XVIII i principis del XIX. Tant George Washington com Thomas Jefferson, que consideraven l'esclavitud com a moralment inacceptable, van continuar tenint esclaus i emprant-los per al seu propi benefici com a "servents" —com preferien anomenar-los. Seria cruel alliberar éssers humans que segurament es veuran abocats, en el millor dels casos, a la pobresa i el patiment.

5. Sense els seus amos, els esclaus es veurien abocats a la mort imminent. Aquesta idea es relaciona amb l'anterior, portada a l'extrem. Fins i tot després que l'esclavatge fos abolit als Estats Units l'any 1865, molta gent va continuar difonent aquesta idea. Periodistes del Nord que viatjaven pel Sud informaven que els negres estaven en procés d'extinció a causa de la seva alta taxa de mortalitat, baixa taxa de natalitat i miserable condició econòmica. Trist però cert: alguns d'aquests observadors van declarar que les persones alliberades era realment incompetents, gandules o immorals per actuar a favor de la seva pròpia supervivència. [Veure el meu llibre: "Competition and Coercion: Blacks in the American Economy, 1865-1914."]

6. Quan la gent és lliure es comporta molt pitjor que quan és esclava. Aquest argument va esdevenir molt popular al Sud durant les dècades anteriors a la Guerra de Secessió. El seu major defensor va ser l'escriptor pro-esclavatge George Fitzhugh. Els títols dels seus llibres parlen per si sols: "Sociologia del Sud, o l'Error d'Una Societat Lliure" [1854] i "Caníbals! o Esclaus sense Propietaris" [1857]. Fitzhugh sembla haver pres moltes de les seves idees de l'escriptor reaccionari i racista escocès Thomas Carlyle. L'expressió "esclau assalariat" té com a referència aquesta visió arcaica. D'acord amb les teories sociològiques, Fitzugh volia estendre l'esclavitud als Estats Units a la classe treballadora de raça blanca, pel seu propi bé!

7. Abolir l'esclavatge provocarà un bany de sang i altres conflictes. Als Estats Units molta gent assumia que els propietaris d'esclaus mai no permetrien que el sistema esclavista fos abolit sense reaccionar violentament per preservar-lo. Per descomptat, quan la Confederació i la Unió es van declarar la guerra -encara que el punt de desacord no era l'abolició de l'esclavitud, sinó la secessió d'onze estats del sud- la conseqüència va ser un bany de sang. Aquests tràgics successos van ser interpretats per molts com una prova que en justificava el rebuig a l'abolició. Òbviament, no eren conscients que, excepte a Haití, l'esclavitud va ser abolida a tot l'hemisferi nord sense violència a gran escala.

8. Sense l'esclavitud, els exesclaus aniran per aquí sense control, robant, violant, matant i causant el caos. Preservar l'ordre social justifica rebutjar l'abolició de l'esclavatge.

9. Tractar d'abolir l'esclavatge és una estúpida utopia i irrealitzable a la pràctica; solament un somiador poca-solta es pot creure o defensar una proposta semblant. La gent seriosa no hauria de malgastar el temps en aquestes idees.

10. Oblidem l'abolició. És molt millor tenir els esclaus ben alimentats, vestits, albergats i ocasionalment entretinguts, així com mantenir les seves ments ocupades dient-los que els espera una vida millor al més enllà. No podem esperar que hi hagi justícia en aquesta vida, però sí que podem, tots, —incloent-hi els esclaus— aspirar una vida de plaer i gaudi al Paradís.

En aquell temps, moltíssima gent va pensar que algun o diversos d'aquests arguments eren fonaments adequats per a oposar-se a l'abolició de l'esclavatge. Però ara sabem que aquests arguments són racionalitzacions i excuses, no pas raons.


Text original en anglès: Ten Reasons Not to Abolish Slavery

***************



Amb la perspectiva que aporta el temps i l'evolució social, ja veiem que tots aquests arguments eren falsos i fal·laços. Sabem que cap excusa justifica esclavitzar altres éssers humans. Ara, aquests mateixos arguments són usats per intentar justificar la nostra dominació sobre els altres animals. No obstant això, cap no té més validesa o credibilitat quan es tracta de l'opressió a què hem sotmès les persones no humanes.

El concepte d'esclavatge no depèn de l'espècie de la víctima, igual que tampoc no depèn de la raça o del sexe. L'esclavatge significa tenir sotmès algú com si fos una propietat nostra. Si és moralment inacceptable que practiquem l'esclavatge sobre altres humans, per què seria acceptable practicar-la sobre els animals? L'espècie és un criteri arbitrari, com ara la raça o el sexe. L'única cosa que importa és si la víctima pot sentir. I això és comú a tots els animals que tenen sistema nerviós i, per tant, capacitat de sentir, és a dir, experimentar sensacions i tenir interessos.

Irònicament, segons hem anat progressant en la consideració moral dels éssers humans, més s'ha anat accentuant la discriminació entre humans i altres animals. En altres èpoques i contextos, aquesta discriminació especista era molt més tènue, en el sentit que s'acceptava socialment que tant humans com animals poguessin ser tractats com a mers recursos. L'esclavatge humà era una institució normal.

Si reconeixem que els animals tenen un valor moral intrínsec aleshores no els hem de tractar com a mers recursos, i vulnerar així els seus interessos per al nostre benefici. En actuar així tractem els animals com si fossin objectes de consum —en lloc de respectar-los com a subjectes que tenen els seus propis interessos— i violem el principi d'igualtat més elemental que ha de regir una conducta moralment racional.

Sabem que l'esclavitud humana podia ser abolida, perquè de fet va ser abolida, encara que molts al seu moment ni tan sols ho van creure possible. Encara resta pendent abolir l'esclavitud a què estan sotmesos els altres animals.

 

27 de juny del 2013

Thoreau i la qüestió de l'especisme


Podem reconèixer que, al menys des de Sòcrates, hi ha hagut molts pensadors i filòsofs totalment allunyats de l'àmbit acadèmic. Un dels més interessants i influents de l'època contemporània és Henry David Thoreau. La meva intenció en aquesta nota és mostrar què podríem aprendre del llegat de Thoreau en relació amb el problema de la dominació especista sobre els animals no humans.

Una noció fonamental que trobem en els escrits de Thoreau és l'oposició radical a l'esclavitud dels éssers humans. També estava en contra que l'Estat forcés els seus ciutadans a complir amb el servei militar o a pagar impostos amb els quals després finançava tant l'esclavitud com la guerra. És per això que es considera a Thoreau com un pioner —tant teòric com activista— del moviment llibertari i la desobediència civil; tot i que no hem d'ajustar-nos a cap doctrina concreta per comprendre la universalitat de les nocions morals que trobem en la filosofia de Thoreau.

Considero que la idea central en la filosofia de Thoreau és que no tenim dret a sotmetre a altres individus per al nostre propi benefici. Tan simple com això. A les idees de Thoreau hi ha un encertat equilibri entre llibertat i igualtat, ja que no hi pot haver llibertat legítima si no és la mateixa llibertat per a tots i, així mateix, no pot haver igualtat legítima si no es basa en la llibertat inalienable de viure cadascun la nostra pròpia vida sense estar sotmès als desitjos d'altres. Tot això resumeix en poques paraules el rebuig a l'explotació de persones, i el postulat a favor del valor inherent de cada individu.
El progrés s'aconsegueix en el context moral i en les nostres activitats diàries. Esperar justícia per part de lleis i governants, quan els principis morals no predominen en la pròpia societat civil, és esperar en va. Les lleis simplement recullen els costums més generalitzats o els interessos dels grups més poderosos:
«Jo no m'enfronto amb enemics llunyans sinó amb els de prop que cooperen amb ells i els donen suport, i sense els quals aquests últims serien inofensius. Estem acostumats a dir que les masses no estan preparades, però el progrés és lent perquè la minoria no és millor o més prudent que la majoria. El més important no és que una majoria sigui tan bona com tu, sinó que hi hagi una certa bondat absoluta en algun lloc perquè fermenti tota la massa. Milers de persones estan, en teoria, en contra de l'esclavitud i la guerra, però de fet no fan res per acabar amb elles.»
No obstant això, no ens cal basar-nos exclusivament en l'analogia entre el racisme i l'esclavitud d'éssers humans amb l'especisme i l'explotació dels animals no-humans. Ha quedat constància que Thoreau no era aliè al fet que existia un problema moral en la nostra relació amb els altres animals:
«Al marge de la meva particular costum, no tinc cap dubte que és part del destí de la raça humana, en el seu progrés, gradual, el deixar de consumir animals, de la mateixa manera que les tribus salvatges van deixar de menjar-se entre si quan van entrar en contacte amb altres de més civilitzades.»
Davant la injustícia, el primer pas, el fonamental i decisiu, és el què fem en la nostra vida. Tots i cada un de nosaltres. No esperem que altres solucionin els problemes. Nosaltres som els que hem d'actuar, començant per no participar en la injustícia.

Si ens importen els animals, si reconeixem que posseeixen un valor moral, si realment estem en contra de la violència contra els innocents, llavors no hi ha una altra opció coherent amb aquesta posició que no sigui assumir el veganisme. Tots diem estar en contra de fer mal als animals sense una raó suficient que ho justifiqui, però no hi ha cap raó que pugui justificar moralment el fet d'emprar-los. Així mateix, tots diem estar en contra de danyar innecessàriament els animals, però resulta que l'ús d'animals no es pot qualificar raonablement com a necessari. Així assenyalaria Thoreau:
«El que he de fer és assegurar-me que no em presto a fer el mal que jo mateix condemno.»
Solament quan deixem de consumir i explotar a aquells que diem respectar, podrem creure amb honestedat que estem aconseguint un progrés real en la nostra relació amb els altres animals. Thoreau ens recorda la importància decisiva de les accions que considerem petites:
«El que importa no és que el començament sigui petit; el que es fa bé una vegada, queda ben fet per sempre.»
Thoreau ha estat la inspiració d'importants pensadors i activistes com Henry Salt, Tolstoi, Mohandas Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela, i molts d'altres. Cap resum pot substituir la lectura directa dels seus escrits, i l'esperança que ens inspirin igual com ho van fer amb tots aquells que van ajudar al progrés moral del món:
«Mai no és massa tard per a renunciar als nostres prejudicis. No es pot creure fermament, sense proves, en alguna manera de pensar o de fer, per antiga que sigui. El que avui tothom repeteix i accepta com a veritable, pot esdevenir mentida demà, una simple opinió de fum que alguns van creure que seria un núvol que donaria aigua fertilitzadora per als camps. Tracteu de fer allò que la gent antiga afirma ser impossible de realitzar, i demostreu que sí que podeu. Els fets antics pertanyen a les generacions antigues, i els nous, a la nova generació.»

 

25 de juny del 2013

Chomsky i el raonament moral


M'he trobat unes declaracions de Noam Chomsky que deien el següent:

«La pornografia és la humiliació i la degradació de les dones. Una activitat amb què no vull tenir res a veure. Solament cal mirar les imatges. Les dones són reduïdes a vulgars objectes sexuals. Això no és el que som els éssers humans. Ni tan sols veig que hi hagi res a discutir. Si per a alguns això és erotisme: és el problema. Si ells obtenen satisfacció amb la humiliació de les dones, tenen un problema.»

Davant d'això podríem dir de seguida el següent: allò que has afirmat sense raons, pot ser igualment rebutjat sense raons. Per tant, podríem rebutjar aquestes declaracions legítimament.

Quan algú diu que un tema "ni tan sols s'hauria de discutir" el que vol dir és que ell no vol que es raoni ni que es presentin arguments per aportar. Tan sols vol imposar el punt de vista sense que hi hagi cap discussió ni raonament. Això gairebé sembla alguna mena de feixisme. Com pot ser que un intel·lectual antiautoritari i de prestigi com Chomsky arribi a expressar una declaració com aquesta?

D'altra banda, si fos cert que a la pornografia les dones són reduïdes a objectes, aleshores això implicaria que no se'ls demana el seu consentiment explícit ni tampoc es tenen en compte els seus interessos, però crec que això no passa a la pornografia. Entenc que els qui hi participen ho fan amb ple consentiment i sense que cap dels seus interessos sigui vulnerat. Les dones adultes són conscients dels seus actes i tenen dret a triar lliurement què cal fer amb la seva vida, sempre que no impliqui violar els drets de ningú —ni els d'elles mateixes.

Fins on jo sé, la pornografia consisteix bàsicament a filmar relacions sexuals entre adults i comerciar amb les imatges obtingudes. Relacions que no són diferents del que passa a l'àmbit privat on els adults tenen sexe consentit. Vol dir això que el fet de tenir relacions sexuals amb dones és reduir-les a objectes? No té cap sentit. O potser el problema és el fet de publicar o comerciar aquestes imatges? I per què això hauria de ser un problema si es produeix amb el consentiment d'adults i no implica danyar ningú?

Si algú sosté que en consumir pornografia estaríem cosificant les dones, quina és la diferència en consumir qualsevol altre tipus de cinematografia? De fet, quina diferència moral hi ha entre consumir pornografia i consumir qualsevol altre servei que proveeixin adults de manera consentida i sense vulnerar els drets de ningú? No cosificaríem els participants? La cosificació implica que les persones són tractades com a objectes —s'ignora la voluntat, es vulneren els interessos. Si l'activitat es duu a terme entre adults responsables, i no es viola cap interès, aleshores no hi pot haver cosificació.

A banda d'això, en general tot l'enfocament d'aquesta crítica contra la pornografia em resulta, a més a més, eminentment sexista ja que està focalitzada exclusivament en les dones. Els homes no són 'humiliats i degradats' a la pornografia? Per què? Se'm fa difícil prendre'm seriosament totes aquestes objeccions sense fonament, que semblen estar motivades per algun tipus de puritanisme que considera el sexe com una cosa dolenta en si mateixa —o més concretament el sexe heterosexual.

No veig arguments ni raons per part dels que condemnen així la pornografia. Tan sols veig judicis de valor no raonats. Les declaracions de Chomsky són un exemple entre molts altres que es podrien triar. Fa uns quants anys que intento comprendre per què hi ha persones que condemnen moralment la pornografia. M'interessa conèixer les raons per les quals una activitat determinada implica violar els drets individuals, per així poder evitar-la i rebutjar-la. Però en aquest cas concret, no hi veig raons. Veig prejudicis, emocions, dogmes religiosos... però ni una sola anàlisi argumentada des del punt de vista racional.

Però, que potser no pot passar que en el context de la pornografia succeeixin abusos contra persones? Per descomptat que sí. Com en qualsevol altre àmbit. Els que treballin de cambrers, traductors, policies, infermers, professors... també poden ser abusats pels seus caps o companys de feina. Però això no implica que hi hagi intrínsecament alguna cosa dolenta en les seves activitats.

El fons de l'assumpte no és defensar, o condemnar, la pornografia com a tal. El que em resulta inacceptable és que algú rebutgi o condemni una determinada activitat sense aportar raons i arguments de pes que en justifiquin l'actitud. Aquest és el centre de la qüestió que pretenc denunciar. Perquè quan renunciem a raonar sobre un tema, realment renunciem a la lògica i al diàleg i diem que ens hem de limitar a actuar simplement per desitjos personals i imposar el nostre parer als altres mitjançant la força. Això és ni més ni menys que el principi de la coacció i la violència.

En aquestes mateixes declaracions, Chomsky també afirma que la pornografia seria comparable a l'abús sexual a nens i que, per tant, no hauríem de millorar les condicions de l'abús sinó directament eliminar-lo.

En aquest darrer punt estic totalment d'acord: allò que està malament ha de ser rebutjat i anul·lat; no tolerat ni reformat.

Ara bé: per què la pederàstia és un abús sexual? Perquè es fa sense el consentiment informat i explícit de les persones menors que es veurien implicades en aquests actes. Els infants no poden tenir una comprensió cabal del que fan i prendre una decisió responsable. Encara no tenen la capacitat per entendre i enjudiciar tots els elements i les conseqüències que formen part d'una relació sexual.

Així ho explica el professor Tom Regan al seu assaig «Per què el sexe amb altres animals és una violació dels seus drets», en què argumenta que la raó per la qual el sexe entre nens i adults no és una conducta moralment acceptable és la mateixa per la qual tampoc no és acceptable que tinguem sexe amb altres animals. I, en definitiva, també és la raó per la qual usar-los per als nostres fins és sempre immoral: ells no poden donar el seu consentiment explícit i informat. L'ús d´animals no humans és una violació dels seus drets.

En definitiva, aquesta suposada polèmica sobre la pornografia ha estat merament un exemple mitjançant el qual assenyalar, d'una banda, la necessitat moral de la raó i, de l'altra, que les raons que hi ha per reprovar l'abús contra éssers humans no són diferents, sinó que són les mateixes, que reproven l'abús contra altres animals. Qualsevol ús d'animals no humans és un abús, perquè es fa sense el seu consentiment, contra la seva voluntat i a expenses de vulnerar els interessos bàsics de l'animal.

Considero que qui no accepti aquest criteri ètic universal per a la nostra relació —com a agents morals— amb tots els éssers sentents, i al·legui que els animals no humans han de ser exclosos de la consideració moral pel que fa al respecte bàsic per la seva individualitat i els seus interessos, estaria simplement expressant un prejudici irracional, al que anomenem especisme.

 

22 de juny del 2013

Veganisme és ètica contra l'opressió


«Com qualsevol que hagi estat involucrat en algun tipus d'activisme sap, –diguem el moviment feminista–, una de les primeres tasques és fer que la gent comprengui que viu sota condicions d'opressió i de dominació. No és una cosa òbvia. I qui sap quines formes d'opressió i de dominació estem simplement acceptant ara, sense ni tan sols notar-les.» ~ Noam Chomsky [Sobre l'anarquisme, 1970]

Considero que la següent cita escrita per Rita Hardiman i Bailey W. Jackson descriu correctament el tipus de dinàmica opressora que fonamenta la supremacia dels éssers humans sobre els altres animals:

«L'opressió passa quan un grup social, ja sigui de manera deliberada o inconscient, explota un altre grup per a beneficiar-se'n. L'opressió social es diferencia d'una situació de mera imposició per la força bruta en el fet que succeeix en un sistema tancat on hi ha un control ideològic subjacent, així com una dominació de les institucions i els recursos de la societat, donant com a conseqüència una legitimació social de la condició de privilegi del grup explotador sobre el grup explotat.»

Per a poder comprendre l'origen i l'estructura d'aquesta opressió cal reconèixer que aquesta supremacia s'assenta en la creença especista que els humans estem per sobre dels altres animals —i tenim legitimitat per a explotar-los—. Si no tenim en compte aquesta base ideològica segurament no podrem alliberar els animals de l'esclavitud. O encara pitjor, el més probable és que ajudem a reforçar i mantenir l'opressió.

Com que sembla que gran part els activistes, majoritàriament, no comprenen aquest punt, podem veure que gairebé totes les campanyes que es pretenen a favor dels animals se centren gairebé sempre en els "horrors", els "abusos" i la "crueltat" que pateixen les víctimes de l'esclavitud. Tot allò que engloba en general el concepte de "maltractament animal".

Aquesta forma concreta d'enfocar el problema de l'explotació animal opera dins de la mentalitat de l'antropocentrisme. Quan parlem de "crueltats" o de "maltractaments" insinuem que el problema no és en el fet que usem altres animals sinó que solament es troba en la manera com els usem. Totes les iniciatives animalistes contra la crueltat i el maltractament parteixen de no qüestionar l'especisme i la supremacia humana sobre els altres animals.

La nostra violència contra els animals és continuada i sistemàtica. No obstant això, els mitjans informatius i els grups animalistes la mostren com un fet excepcional —com un fenomen que tan sols passa en casos aïllats, com quan algú apallissa un gos— que solament realitzen certs individus, i no com una estructura organitzada en què tots participem diàriament.

És un fet que actualment la majoria de les organitzacions animalistes són entre les principals promotores de l'especisme. Aquestes organitzacions se centren sols en uns molt determinats animals no humans, de certes espècies, mentre que ignoren completament la resta. Aquestes organitzacions no exigeixen que respectem els altres animals de la mateixa manera que nosaltres hem de ser respectats sinó que en general solament demanen que no explotem a certs animals en formes massa cruels.

Un dels fundadors del veganisme, Donald Watson, va encertar de ple en afirmar, en un comunicat l'any 1947, que el que hem de fer per justícia és renunciar per principi a la nostra tradicional i egocèntrica actitud de creure que tenim dret a emprar altres animals per als nostres fins i que, per tant, hauríem de satisfer les nostres necessitats mitjançant formes que no impliquin l'ús d'altres animals.

L'any 1951, en resposta al problema de com definir el què era el veganisme, la Vegan Society va decidir publicar un breu article en què el vicepresident de llavors, Leslie Cross, aclaria finalment la definició, ideals i objectius del veganisme:

«El propòsit de la nostra associació i el significat de la paraula "veganisme", que fins ara han estat objecte de suposicions i preferències personals, ha estat finalment definit com:
L´objectiu del nostre moviment ha de ser el final de l´explotació dels animals per part de l´home. El mot "veganisme" significarà la doctrina que l'home ha de viure sense explotar altres animals.
El moviment vegà es compromet a si mateix en la recerca de l'objectiu d'acabar amb l'ús d'animals per a alimentació, recursos, treball, caça, experimentació, i tots els altres usos que impliquen l'explotació de la vida animal per part de l'home.»

Cross veia el veganisme com un moviment que "té continuïtat històrica amb el moviment que cercava alliberar els esclaus humans". Per tant, el veganisme significa cercar l'alliberament dels altres animals de la condició de propietat a què els hem sotmès.

Si som fidels a la definició original de veganisme, solament seria vegana aquella persona que s'oposa radicalment a l'explotació animal, és a dir, que considera que mai no hem de tractar els animals com a mitjans per als fins humans. No consumir productes d'origen animal seria una conseqüència necessària per a assumir aquest principi ètic.

En un document posterior, Cross continua a desenvolupar el contingut teòric del veganisme:

«I això és precisament allò que el veganisme vol fer. Vol deixar els animals en llibertat: lliures de l'explotació per part de l'ésser humà, de la mateixa manera que al segle XIX Lincoln, Wilberforce i altres pioners van proposar alliberar els esclaus humans.»
«El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Cerca alliberar els animals del lligam de l'ésser humà, i l'ésser humà del lligam a una creença falsa: la creença falsa que tenim un dret moral a considerar els animals com a mitjans per als nostres propis fins.»


El veganisme no denuncia la crueltat ni els abusos que succeeixen en l'explotació perquè entén que tota forma d'explotació és igualment errònia; i no solament alguns dels episodis o variants. El veganisme no s'oposa tan sols a l'esclavitud “cruel” sinó que pretén abolir la pròpia esclavitud sense importar la manera com es dugui a terme.

El veganisme desafia la creença de la “superioritat humana” sobre els altres animals. El veganisme és, doncs, a l'extrem contrari de la dominació especista sobre els animals no humans. El fonament del veganisme sorgeix del principi ètic bàsic que cap persona ha de viure sotmesa als nostres desitjos i necessitats.

En essència, el veganisme no proposa res de nou que l'abolicionisme de l'esclavitud o el feminisme no hagin postulat en el passat recent respecte dels éssers humans. El veganisme entén que l'opressió tampoc no és justa quan l'exercim sobre persones no humanes.

La controvèrsia de fons en tot aquest assumpte es resumeix en qüestionar per què ens hauríem de preocupar de respectar tan sols aquells individus que són de la nostra espècie. Si el que és rellevant és la individualitat i els interessos comuns que tots compartim, per què posar el límit de consideració moral a l'espècie humana?

La capacitat de sentir no és exclusiva dels éssers humans, sinó que també és una qualitat d'altres animals. Altres animals també són éssers conscients amb interessos propis.

Moltes i molt greus injustícies són comeses per éssers humans contra altres éssers humans. Però si nosaltres mateixos participem activament en l'explotació d'altres animals innocents, aleshores, honestament, en què ens diferenciem dels qui ens oprimeixen?

 

15 de juny del 2013

És el veganisme una posició extremista?


De vegades es diu despectivament que el veganisme és 'extremista'. Què hi ha de veritat en aquesta afirmació? Bé, segons interpretem l'afirmació, pot ser correcta o incorrecta.

Per situar el veganisme com a extremista caldria precisar respecte de quina posició se situa a l'extrem oposat. Si es tracta de la posició que defensa l'explotació animal, aleshores el veganisme és extremista respecte d'aquesta posició. El veganisme es defineix pel seu radical rebuig que tractem els animals com a mitjans per als fins humans. Sota aquesta perspectiva, el veganisme sí que és extremista, però, vol dir això que el veganisme és una cosa dolenta?

Una posició que s'oposa radicalment a l'esclavatge humà és extremista. Aquesta posició és a l'extrem oposat a la posició que defensa l'esclavitud humana. Oposar-se radicalment a l'esclavatge humà vol dir que l'esclavatge humà és del tot inacceptable. Això és extremisme, sens dubte. Això vol dir que oposar-se radicalment a l'esclavitud humana és una cosa dolenta en tant que es tracta una posició extremista?

Suposem per una banda una posició que defensa que està bé fer amb els animals tot allò que ens doni la gana. Crec que hi ha pocs defensors de l'explotació animal que assumeixin aquesta posició. La majoria considera que cal posar límits i regulacions sobre l'ús d'animals. Alhora, suposem per altra banda una posició que defensa que és injust exercir qualsevol dany sobre els animals, fins i tot encara que fos en defensa pròpia o de manera accidental. El veganisme no defensa que qualsevol dany sobre els animals sigui moralment inacceptable. Ni tampoc la filosofia dels Drets Animals ho defensa. Entre els termes plantejats, el veganisme seria una posició intermèdia; no extremista.

En conclusió, el veganisme sí que és extremista si l'entenem com un rebuig radical a l'explotació dels animals, però en això no és més extremista que el rebuig radical a l'explotació dels humans; un rebuig que la gran majoria de la gent afirma assumir. Tot i això, el veganisme no és extremista si l'entenem com una posició intermèdia entre defensar l'ús d'animals i defensar que és inacceptable qualsevol dany sobre els animals.

El veganisme és igual d'extremista que ho pot ser el feminisme o l'humanisme, ja que les dues posicions es fonamenten moralment en el dret fonamental a no ser tractat mai com un objecte, un mer recurs o un esclau.

Així doncs, quan algú pretengui afirmar que el veganisme és 'extremista' seria convenient demanar-li que especifiqui a què fa referència quan fa aquesta afirmació. Potser s'emportarà una sorpresa.
 

Tom Regan, 24 d'abril de 1988