La fal·làcia del punt mitjà

Un dels arguments que més habitualment se solen fer servir per intentar desqualificar el veganisme consisteix en assenyalar que es tracta d'un “extremisme”.

Si bé és cert que el veganisme és una posició radicalment oposada a l'explotació animal no seria correcte qualificar-lo d'“extremista”. Però encara que el veganisme fos una posició extremista això no equival que el sol fet de ser extremista la invalidi d'alguna manera. Vegem per què.

L'intent de desqualificar el veganisme qualificant-lo d'extremista per la seva oposició radicalment oposada a l'explotació animal seria un judici inapropiat principalment per dos motius:

[1] El veganisme no és necessàriament una posició extrema.

[2] El sol fet que una posició sigui extremista no implica necessàriament que sigui equivocada, immoral o perjudicial.

Defensar que els animals mereixen no ser tractats com a objectes i recursos per a fins humans no seria una posició extremista llevat que acceptem que defensar anàlogament que els éssers humans no han de ser tractats com a objectes i recursos resulti ser una posició extremista. Per què a la mateixa consideració moral sobre éssers humans no se la qualifica d'extremista però sí que es qualifica d'aquesta manera quan es tracta d'altres animals? La sola diferència d'espècie no ofereix un criteri justificat. Aquesta diferència de criteri que apel·la a l'espècie és el prejudici que anomenem especisme.

Si considerem que situar-nos totalment en contra de l'assassinat, la tortura, l'esclavitud, la violació sexual... és extremista, llavors l'única postura raonable en aquests casos és precisament ser extremista. Aquests crims solament mereixen un rebuig total. Per què no hauríem d'adoptar el mateix rebuig a aquestes accions quan les víctimes són altres animals sentents, encara que no siguin humans?

L'apel·latiu d'"extremista" atribuït amb connotació pejorativa està basat en realitat en una fal·làcia: la fal·làcia del punt mitjà.

La fal·làcia del punt mitjà afirma que, per decidir qualsevol qüestió, la resposta correcta es troba necessàriament situada a la meitat entre dos punts diferenciats. Però aquest raonament és fal·laç, perquè la veritat o la correcció d'un fet no ha d'estar necessàriament situada en aquest punt intermedi.

Un exemple per il·lustrar la insensatesa d'aquesta fal·làcia del punt mitjà: quan tinguem un conflicte greu amb una altra persona, tenim per un extrem l'opció d'assassinar-lo i en l'altre extrem contrari tenim l'opció de buscar una solució dialogada respectant la seva vida; el terme mitjà seria donar-li una pallissa. Si és cert que "els extrems mai no són bons" llavors allò correcte seria triar fer-li una pallissa. Això és el que resulta d'assumir que el que és correcte ho trobem sempre necessàriament al punt mitjà.

A més a més de tot això, resulta que la posició que afirma que l'extremisme és erroni incorre en una contradicció lògica. Per què? Perquè el rebuig a l'extremisme ja seria una postura extremista. Si la condemna de l'extremisme es converteix en un postulat de base i no accepta la possibilitat que l'extremisme pugui ser una postura bona o correcta, aleshores aquesta condemna és extremista i es contradiria a si mateixa. Així, el rebuig a l'extremisme no se sosté des del punt de vista lògic.

Altres vegades he vist afirmar que el veganisme és extremista perquè s'oposa al "cicle natural de la vida". Però això no té cap sentit. En primer lloc, perquè apel·lar al cicle de la vida o a la natura no equival a una justificació moral. Hi ha animals —a banda dels humans— que maten altres de la seva mateixa espècie, practiquen el canibalisme i forcen sexualment les femelles. Tot això forma part del “cicle de la vida”. Així que donant per vàlid aquest criteri d'apel·lació a la natura es podria justificar tota mena de crims, també contra éssers humans. Aquest argument es basa al seu torn en una altra fal·làcia: la fal·làcia naturalista (2) ["si és natural llavors és bo, correcte o obligat"].

El veganisme no s'oposa ni a la natura ni a la vida. El veganisme tan sols s'oposa que explotem els altres animals; per les mateixes raons morals que el feminisme s'oposa que explotem les dones.

D'altra banda, el veganisme, malgrat que s'oposa com a principi a l'explotació animal, no és necessàriament una posició extremista. De fet, es pot situar entre l'actitud de viure ignorant que els animals són subjectes —i per tant no han de ser tractats com a objectes— i l'actitud de condemnar la vida mateixa pel fet que és impossible viure sense causar alguna mena de dany a altres éssers sentents encara que fos indirectament i sense intenció de fer-ho.

Segons explica l'activista James LaVeck, la fal·làcia del punt mitjà és habitualment usada pels partidaris de l'opressió per intentar fer callar els moviments socials de justícia aliant-se amb aquells que diuen ser "moderats" per reprimir les demandes de qui són titllats d'"extremistes". És una estratègia molt habitual emprada per a promoure reformes superficials i aconseguir que les coses continuïn sent com són.

El veganisme es basa solament en raons i la raó no és extrema. La raó està centrada sobre els fets i la lògica. La filosofia dels Drets Animals és una postura fonamentada en la raó. La idea dels Drets Animals és una conclusió lògica a la qual ens porta comprendre que la nostra manera de comportar-nos ha d'estar supeditada a l'ètica, és a dir, a la consideració moral de tots els éssers conscients; sense discriminacions arbitràries com són el sexe, la raça o l'espècie.

Hom ha de posicionar-se si està a favor de l'explotació animal o en contra. Hem de decidir si volem continuar causant dany innecessari i injustificat a altres animals o si l'aturarem i començarem a respectar-los com mereixen. Hom ha de prendre partit necessàriament per una de les opcions. No hi ha terme intermedi.

Si els sembla extremista proposar que deixem de fer mal als animals innecessàriament llavors ha de ser que estan a l'extrem contrari d'aquesta posició, és a dir, que estan a favor de fer mal als animals sense necessitat ni raó que ho justifiqui.

 

 

Objectivisme i veganisme

En aquesta ocasió m'agradaria parlar d'una filosofia poc coneguda i encara menys entesa. Em refereixo a l'Objectivisme, un sistema filosòfic exposat per Ayn Rand durant el segle XX. És una manera de pensar que s'oposa a moltes creences acceptades socialment i que sempre provoca polèmica. No sóc partidari de l'Objectivisme ni pretenc defensar-lo com a tal. Tot i això, sí que considero que pot ser molt profitós prestar-li almenys una mica d'atenció.

En altres ocasions, he parlat directament o indirectament del pensament de Jeremy Bentham, Peter Singer, Gary Francione i altres pensadors, que tracten la qüestió moral dels animals, sense estar necessàriament d'acord amb moltes de les seves idees i conclusions. Aquesta vegada surto una mica d'aquest àmbit concret per dirigir la mirada cap a una perspectiva més general.

Exposaré una sèrie de punts positius i negatius que, al meu entendre, podem treure d'aquesta filosofia. Sense cap intenció de ser complet ni exhaustiu.

Què hi ha de bo a l'Objectivisme

* Reconeix el principi d'identitat [establert per Parmènides fa 2500 anys a l'Antiga Grècia, encara que recollit posteriorment per altres filòsofs com Aristòtil, de qui Ayn Rand pren aquest principi] com a base de la seva filosofia. En tots els aspectes: ontològic, epistemològic i ètic. Això significa que l'ésser -l'existència- és la realitat que necessàriament reconeixem evident en si mateixa, i que no es pot negar sense caure en contradicció.

* Afirma que l'individu és l'únic ens real, i que tot grup, col·lectiu [ja sigui la raça, la nació, la tribu...] són abstraccions que solament tenen el seu fonament real en els individus que el conformen. Cap individu no ha d'estar obligat a sacrificar la seva vida en benefici dels altres.

* Defensa l'existència de drets morals que suposen una protecció absoluta de l'individu i els seus interessos davant de la ingerència d'altres individus. Tot home té dret a viure la seva pròpia vida tenint com a únic límit el respecte dels drets dels altres.

* S'oposa radicalment a qualsevol forma d'irracionalitat, en particular contra la religió per considerar-la un atac directe a la lògica fonamental i una total contradicció amb el que coneixem de la realitat a través de la raó.

* Posa èmfasi en la importància absoluta que tota relació entre individus ha d'estar basada en la voluntat lliure, l'acord racional i el benefici mutu. Es rebutja rotundament l'ús de la força com a mitjà per a establir relacions d'un individu davant d'altres.

Què hi ha de dolent a l'Objectivisme

* Parteix de la base que tan sols l'ésser humà ja nascut és digne de consideració i respecte. Excloent qualsevol nonat i excloent la resta d'animals que no són humans. Aquest punt de partida és dogmàtic i no té cap explicació racional que ho justifiqui. L'antropocentrisme moral és una discriminació arbitrària, com ho és igualment el racisme, el sexisme, o qualsevol altra similar.

* Té la tendència a realitzar anàlisis i conclusions sobre qüestions complexes a partir de molt poques dades, de manera que sovint comet errors i contradiccions contra les evidències i contra la seva pròpia filosofia.

* Ignora completament qualsevol qüestió que tingui relació amb la conservació del medi ambient com a forma de limitar l'acció de l'individu. Però si tenim en compte que el medi ambient és la base que fa possible la nostra vida, aleshores hauríem de reconèixer que estaríem atemptant contra la vida de tots els individus –humans i no humans– que necessiten aquest medi ambient per a la seva subsistència.

* Rebutja el concepte moral de deure considerant que la causalitat per si mateixa, i el reconeixement de l'individu, és suficient per a establir valors morals. Tanmateix, és més que evident que respectar els drets morals implica un deure moral. Així com altres accions, per exemple: la responsabilitat que contraiem amb les persones que portem el món. Amb la qual cosa aquesta negació del deure com a principi moral resulta absurda.

Quina és la relació directa de l'Objectivisme amb el Veganisme

Hi ha almenys una coincidència molt clara entre les dues filosofies: la radical oposició a l'explotació dels individus. Encara que l'Objectivisme limita la consideració moral als éssers humans nascuts, mentre que el Veganisme abasta tota vida sentent com a mereixedora de respecte.

L'explotació com a activitat immoral, és a dir, emprar individus com a simples mitjans per a aconseguir un fi, ignorant i violant la seva condició de persones. L'explotació dels individus és el mal fonamental contra l'ètica bàsica.

Espero que aquest resum hagi resultat d'interès. En general, animo a conèixer l'Objectivisme, com també animo a conèixer tots els sistemes de pensament que han aparegut al llarg de la història de la Filosofia, sense entrar a valorar la veracitat o utilitat de cadascun. De tots es poden aprendre coses profitoses, especialment dels seus errors.

I també animo que els que se senten identificats i donen suport a l'Objectivisme reconeguin que l'especisme és un fonament irracional de la consideració moral.

La sentença és l'única característica que pot determinar quins éssers han de ser inclosos dins l'àmbit de consideració moral en igualtat de condicions.

 

«Un dret per a tots»

Tractem els animals no humans com solíem tractar els esclaus humans. Hi ha alguna justificació possible per a fer-ho? A aquesta qüestió respon el professor Gary L. Francione

 

 

«Un dret per a tots»

Gary L. Francione

Els animals tenen drets morals? Quin tipus d'estatus legal els hauríem de concedir? Aquest debat s'ha tornat molt confús. Alguns activistes pels drets dels animals mantenen que hem de permetre que els animals tinguin els mateixos drets que gaudeixen els humans. Per descomptat, això és absurd. Hi ha molts drets humans que simplement no són aplicables als no-humans.

M'agradaria proposar una cosa una mica diferent: que una teoria sensata, sensible i coherent sobre els drets dels animals s'hauria de centrar solament en un dret per a tots els animals. Aquest és el dret a no ser tractat com a propietat dels éssers humans.

Permeteu-me explicar per què això té sentit. Actualment, els animals són mercaderies que posseïm de la mateixa manera que posseïm automòbils o mobiliari. Igual que aquestes entitats inanimades de propietat, els animals tenen únicament el valor que nosaltres triem donar-los. Qualsevol interès que un animal tingui representa un cost econòmic que nosaltres podem decidir ignorar.

Tenim lleis que suposadament regulen el tracte que fem de la nostra propietat animal, i que prohibeixen infligir-los un patiment “innecessari”. Aquestes lleis requereixen que col·loquem a un costat de la balança els interessos dels humans i a l'altre els interessos dels animals, a fi d'assegurar que els animals són tractats “humanitàriament”. No obstant això, és una fal·làcia suposar que podem sospesar per una banda els interessos humans, els quals estan protegits per drets en general i pel dret de propietat en particular, i per altra banda els interessos dels animals que, com a propietat, existeixen solament com a mitjans per als fins humans. L'animal en qüestió és sempre un “animal de companyia” o un “animal de laboratori” o un “animal de caça” o un “animal de consum alimentari” o un “animal de circ” o bé alguna altra forma de propietat per la qual l'animal existeix solament per al nostre ús. Prohibim el patiment animal tan sols quan no té benefici econòmic. La balança està desequilibrada des del començament.

Hi ha paral·lelismes amb la institució de l'esclavitud humana. Mentre que tolerem diferents graus d'explotació humana, ja no considerem legítim tractar ningú, independentment de les seves característiques particulars, com a propietat dels altres. En un món profundament dividit pel que fa a qüestions morals, una de les poques normes fermament aprovades per la comunitat internacional és la prohibició de l'esclavitud humana. Algunes formes d'esclavatge són pitjors que d'altres. Tot i així, les prohibim totes —independentment de com siguin d'humanitàries— perquè, en major o menor grau, permeten que s'ignorin els interessos fonamentals dels esclaus si això proporciona un benefici als seus propietaris. Reconeixem que tots els humans han de tenir un dret bàsic: el dret a no ser tractats com a propietats dels altres.

Hi ha cap raó moral sòlida per a no estendre aquest únic dret —el dret a no ser tractat com a propietat— als animals? Expressat d'una altra manera, per què considerem acceptable menjar animals, caçar-los, confinar-los i exhibir-los en circs i zoològics, fer-los servir en experiments o rodeos, en definitiva, tractar-los d'una manera que mai no consideraríem acceptable per a cap humà independentment de com sigui d'“humanitari” el procediment?

La resposta que els animals no tenen alguna característica especial solament posseïda pels humans no tan sols va en contra de la teoria de l'evolució sinó que és completament irrellevant a l'hora de plantejar la qüestió de si és moralment acceptable tractar els no-humans com a mercaderies —de la mateixa manera que les diferències entre humans no servirien per a justificar que es tracti alguns humans com a esclaus. Tampoc no té sentit la resposta que és admissible per als humans explotar els no-humans perquè és “tradicional” o “natural” fer-ho així. Això simplement expressa una conclusió i no constitueix cap argument.

La qüestió i la realitat és que no podem justificar la dominació humana sobre els no-humans excepte si apel·lem a la superstició religiosa centrada en la suposada superioritat espiritual dels humans. Nosaltres hem creat la major part dels nostres “conflictes” amb els animals. Som nosaltres els que portem aquest món a milers de milions d'animals sentents amb el propòsit de matar-los per raons que són sovint frívoles. Després mirem de comprendre la naturalesa de les nostres obligacions morals per a aquests animals. Però portant aquests animals al món per raons que mai no consideraríem apropiades per als humans, ja hem decidit que els animals estan completament fora de l'àmbit de la nostra comunitat moral.

Acceptar que els animals tinguin aquest dret no suposa permetre que les vaques, els pollastres, els porcs i els gossos corrin lliures pels carrers. Nosaltres hem portat aquests animals a aquest món i depenen de nosaltres per a la seva supervivència. Hem de preocupar-nos pels animals que actualment existeixen però hem de deixar de criar-los per a servir-nos de recursos. D'aquesta manera, eliminaríem qualsevol suposat conflicte que tinguem amb ells. Podrem encara tenir conflictes amb animals independents que viuen a la natura, i haurem d'abordar qüestions difícils sobre com aplicar el principi d'igual consideració a humans i animals en aquestes circumstàncies.

Reconèixer drets per als animals significa en realitat acceptar que tenim el deure de no tractar els éssers sentents com a recursos. La qüestió que interessa no és si la vaca hauria i seria capaç de poder demandar el granger per un tracte cruel, sinó en primer lloc per què la vaca és allà.

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF (en espanyol)

TEXT ORIGINAL: «ONE RIGHT FOR ALL» (publicat a la revista www.newscientist.com el 8 d'octubre de 2005):

Altres articles de Gary Francione (en espanyol):

- Animals com a propietat

- La nostra hipocresia

- Esclarint el significat d'un dret

 

La definició de veganisme

Estic segur que la majoria de la gent haurà llegit una definició de veganisme que circula a les xarxes socials i que equivocadament és atribuïda a Donald Watson:

«El veganisme és una filosofia de vida que exclou totes les formes d'explotació i crueltat cap al regne animal. A la pràctica, s'aplica seguint una dieta vegetariana pura i fomenta l'ús d'alternatives per a totes les matèries derivades en part o totalment d'animals.»

Però aquesta atribució és incorrecta perquè Donald Watson mai no la va escriure. No hi ha cap text signat per Donald Watson que contingui aquestes paraules. Donald Watson va encunyar el mot veganisme però mai no el va definir formalment. Tanmateix, Watson sempre el va associar amb el rebuig a l'explotació d'altres animals com es pot veure al primer butlletí de la Vegan Society i també en altres documents posteriors, que sí que contenen les seves paraules.

De fet, segons Nathan Schneider al seu blog Candid Hominid, aquesta definició apareix per primera vegada en una revista de la Vegan Society, publicada l'any 1964, on sembla que es va decidir redefinir el veganisme reduint-lo al seu aspecte pràctic. És a dir, aquesta definició distorsiona el veganisme limitant-lo al fet pràctic d'evitar la participació en l'explotació animal i despullant-lo de la seva base moral. Aquesta ha estat la definició que la mateixa Societat Vegana ha impulsat des de llavors i la més estesa.

He escrit "redefinir" perquè el veganisme es va definir per primera vegada el 1951 per Leslie Cross, aleshores vicepresident de la Vegan Society, en un manifest que deia:

«El mot 'veganisme' significa la doctrina que l'home ha de viure sense explotar els animals.»

Si entenem que l'autor d'aquesta frase es refereix a l'ésser humà quan diu "home", i que per animals es refereix als animals no humans, aleshores considero, per ètica i coherència, que aquí tenim la definició legítima del mot: la definició moral. Aquesta mateixa definició va ser desenvolupada posteriorment per Leslie Cross de la següent manera:

«I això és precisament el que el veganisme vol fer. Vol alliberar els animals: lliures de l'explotació humana, tal com Lincoln, Wilberforce i altres pioners es van proposar alliberar els esclaus humans al segle XIX.

El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Pretén alliberar els animals de l'esclavitud de l'ésser humà i l'ésser humà de l'esclavitud d'una creença falsa: la falsa creença que tenim el dret moral de considerar els animals per als nostres propis fins.»

El mateix Leslie Cross demana explícitament en el seu escrit que respectem el significat del veganisme que es va acordar originalment:

«La paraula "veganisme" té un significat tan simple com precís. Significa: la doctrina que els humans han de viure sense explotar els animals. Com que la qüestió de la definició és tan òbviament important, us demanaré que sigueu tan amables que us comprometeu amb la memòria, de manera que quan fem servir la paraula "veganisme", tots pensem el mateix. El veganisme, doncs, és la doctrina que els humans han de viure sense explotar els animals.»

 

Quan la Vegan Society va decidir alterar la definició, ni Donald Watson ni Leslie Cross ja no eren membres actius de la Vegan Society, i els seus successors no van respectar el llegat que havien heretat. Però crec que el terme veganisme, així com la seva definició, no pertany a la Vegan Society sinó als qui van crear i definir el mot: Donald Watson i Leslie Cross i els altres pioners que van fundar el veganisme. La Vegan Society posterior no té més legitimitat per alterar aquesta definició que la que qualsevol de nosaltres pot tenir. I si cadascú inventem la definició dels mots com vulguem, serà impossible descriure la realitat i comprendre'ns.

Els mots tenen un significat objectiu perquè les persones es puguin entendre. No és una qüestió de "puresa" o de "dogmatisme". És una qüestió bàsica de comprensió. Si cadascú inventa el significat de les paraules, serà impossible comunicar-nos entre nosaltres. Per això hem de respectar el significat dels termes. Si hom no està d'acord amb la definició establerta de veganisme es pot inventar lliurement el seu propi terme i doctrina, com van fer els pioners vegans que no estaven d'acord amb el vegetarianisme que havien assumit fins aleshores.

La definició comunament usada de veganisme ["no consumir productes animals"] es refereix solament a una de les aplicacions del veganisme. Però l'aplicació pràctica del veganisme no es limita al que consumim. Perquè no és compatible amb el veganisme emprar animals no humans de cap manera ni per a cap finalitat.

Si la qüestió es limités al consum llavors podríem dir que som vegans encara que féssim servir gossos o galls per lluitar; o elefants i tigres per fer un circ; o toros per curses d'entreteniment. Tot això podria ser coherent amb no consumir productes d'origen animal “però no ho és en absolut amb el veganisme: l'oposició a l'ús d'animals en qualsevol forma i amb qualsevol finalitat.

El sol fet de no consumir productes animals no és veganisme. Això seria, en tot cas, una aplicació del veganisme a les nostres vides si ve motivat per l'oposició a l'ús d'animals no humans per a satisfer els nostres desitjos.

La redefinició de la Vegan Society és una distorsió del significat que va tenir el veganisme en els seus inicis i la raó de la seva existència: el rebuig de la cosificació animal i el cessament de la dominació humana, tal com la defineix Leslie Cross i acordada entre tots els pioners que van fundar el veganisme, inclòs Donald Watson.

El veganisme com a terme no és un mot com els altres. A diferència de la majoria del que fem servir, el mot veganisme no sorgeix de manera espontània sinó que s'ha creat de manera deliberada i se li ha donat un significat precís. Per tant, emprar-lo en un sentit diferent al que li han assignat els seus fundadors és una vulneració del dret moral de l'autor a respectar la literalitat de la seva obra. I també és una traïció al llegat i al propòsit dels fundadors del veganisme.

El veganisme és un principi moral basat en la idea ètica que tots els éssers sentents mereixen ser considerats com a persones, és a dir, ser respectats sempre com a fins en si mateixos, i mai tractats com a objectes, com a simples mitjans per a un fi. El veganisme consisteix específicament a aplicar aquesta idea moral a la nostra relació amb altres animals.

Per descomptat, el veganisme, en la seva aplicació com a moviment social, també es tracta d'intentar conscienciar tothom de les possibilitats pràctiques que tenim de no participar en l'explotació animal. Però un canvi de comportament no és menys més important que un canvi de mentalitat. Veganisme no vol dir solament impedir que altres animals siguin explotats sinó que no es considerin com a recursos al servei dels nostres desitjos i necessitats.

 

Per què està malament explotar els animals?

 

El veganisme és un principi moral que es defineix en l'oposició i el rebuig a l'explotació dels animals no humans. Òbviament molta gent es pregunta per què els vegans rebutgen aquesta explotació en concret o per què tots en general hauríem de rebutjar aquesta explotació.

Aquest text té com a objectiu ajudar a esclarir: [1] a què ens referim quan parlem d'explotació en un context moral i [2] les raons per les quals és immoral explotar els animals, ja siguin humans o no-humans. Aclareixo per endavant que en aquest assaig en concret al parlar d'animals em refereixo de manera general a tots els animals sense distinció d'espècie, incloent-hi els humans. També he de destacar que parteixo de la base d'haver reconegut que és racionalment injustificable discriminar moralment segons l'espècie.

Podem jutjar de manera intuïtiva que l'explotació dels animals està malament, però sense conèixer les veritables raons que sustenten aquest judici o sense saber explicar en què consisteix específicament l'explotació. Tenim coneixement que l'explotació implica dany, sofriment i mort als animals -la qual cosa va en contra de la seva voluntat i els seus interessos bàsics. No obstant això, com argumentaré aquí, no és el fet de causar dany, sofriment o mort el que converteix l'explotació animal en una cosa immoral en si mateixa.

Explotació significa fer servir un ésser exclusivament com un mitjà per aconseguir un fi, és a dir, com un simple recurs per al nostre benefici. Per exemple, emprem un arbre per tal d'obtenir fusta i fabricar productes: paper, mobles... També fem servir una vaca amb la finalitat d'obtenir llet, carn i altres substàncies. Per això parlem d’"explotació minera", "explotació forestal", "explotació ramadera", entre d’altres. Ara bé, la diferència entre tots dos éssers -arbre i vaca- és que la vaca és sentent (té capacitat de sentir); és un individu perceptivament conscient.

Quan diem que explotem un ésser sentent vol dir que el tractem com si fos un objecte, és a dir, com si no fos un ésser que sent -un ésser que té consciència, voluntat i interessos propis. No el respectem com a subjecte. No tenim en compte el seu consentiment a l'hora d'usar-lo -despreciem els seus interessos fonamentals per a supeditar-los al nostre benefici. Això vol dir que el cosifiquem: tractem un subjecte com si fos un objecte. Aquí tenim la primera raó moral per la qual l'explotació dels animals és èticament inacceptable.

A més, aquesta explotació implica prioritzar els nostres interessos respecte els de l'individu que sotmetem. D'aquesta manera, trenquem el principi moral d'igualtat. Un individu és igual a un altre pel fet de ser-ho i, els interessos bàsics que tingui -com l'interès en viure- són els mateixos interessos bàsics que tenen els altres individus. No hi ha raó, per tant, que justifiqui considerar-los de forma diferent. Aquesta és la segona raó fonamental per la qual l'explotació és immoral.

Un ésser que sent té la capacitat d'experimentar sensacions i posseeix interessos propis. Busca la pròpia conservació, el benestar i el desenvolupament de les seves facultats. És un fi en si mateix. No existeix per a la conservació o benestar d'altres individus sinó que, davant de tot, de la seva pròpia vida i existència. Per això diem que un ésser que sent té un valor inherent que és independent del seu valor instrumental. L'explotació, en aquest cas, succeeix quan no respectem aquest valor inherent i el tractem de manera purament instrumental.

Quan tractem un ésser sentent exclusivament com un mitjà per aconseguir els nostres fins -això vol dir, sense tenir en compte el seu consentiment ni els seus propis interessos- el tractem com si fos una cosa i això suposa violar la seva condició de persona, ja que és un fet científicament reconegut que els animals no humans posseeixen personalitat. Si reconeixem que els animals no són coses, no són objectes, llavors hem d'acceptar que són persones, independentment de la seva espècie.

Quan usem altres animals com a menjar, vestimenta, o com a subjectes forçats d'experimentació o entreteniment, estem exercint l'explotació sobre éssers sentents. Cometem un acte immoral en si mateix; independentment de la manera particular en la què ho fem. El filòsof Arthur Schopenhauer ho explicava d'aquesta manera:

«Quan jo cometo una injustícia sense aniquilar o ferir el cos de l'individu estrany, el component essencial de la injustícia sempre és el mateix i consisteix en que, al cometre la injustícia, obligo l'individu estrany a servir la meva voluntat en lloc de la seva, l’obligo a actuar d'acord amb la meva voluntat en lloc d'actuar d'acord amb la seva. Així doncs, l’obligo que mitjançant els seus actes i el seu treball serveixi als meus fins en comptes seus.» [Metafísica dels costums, 289]

Tanmateix, això no vol dir que usar éssers que senten estigui malament sempre i en qualsevol cas. L'ús d'animals seria acceptable sempre que es complissin dos requisits bàsics fonamentats en reconèixer que els éssers sentents són individus amb voluntat i interessos propis:

[1] Consentiment

[2] Respecte envers els seus interessos bàsics

Perquè hi pugui haver consentiment ha de tractar-se del cas d'un ésser conscient que tingui la capacitat d’adonar-se del que implica el seu ús i de poder comunicar-nos aquest consentiment. Aquesta circumstància només ens és possible a nosaltres en el cas d'éssers humans, a partir de certa edat i desenvolupament mental, amb els quals ens puguem comunicar. La resta d'animals no tenen aquesta capacitat o no ens la poden comunicar.

En tot cas, el fet que no hi pugui haver consentiment explícit per la seva banda fa inacceptable, en ell mateix, qualsevol ús que en fem. Sense consentiment exprés no hi pot haver cap ús moralment acceptable sobre ningú.

El consentiment és un requisit necessari però no suficient. Perquè qualsevol ús que impliqui cosificació o violació dels interessos fonamentals és moralment inacceptable fins i tot encara es faci amb consentiment.

Per tot això, afirmem que l'explotació dels animals és injusta ja que viola la seva condició de subjectes, d'éssers conscients, i perquè trenca el principi d'igualtat.

Fins i tot encara que l'explotació dels animals no impliqués causar algun perjudici o mort a les víctimes -cosa força inusual per no dir gairebé impossible en la pràctica- continuaria essent igual d'injusta. De totes maneres, la realitat és just el contrari. Així, a causa directa de la seva explotació, milions d'animals no humans són coaccionats, agredits i assassinats cada any per a benefici humà.

Els animals, en tant que éssers dotats de sensibilitat, existeixen com a fins en si mateixos, i no com a mitjans per a fins d'altres. La recerca de la pròpia conservació i el propi benestar és el propòsit de cada vida sentent. Els animals existeixen per si mateixos i per a si mateixos, i, per aquesta raó, no és just forçar-los a sacrificar els seus interessos per a benefici d'uns altres o per aconseguir la consecució d'algun ideal. Així ho exposa el professor Tom Regan:

«El nostre error fonamental no rau en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix en veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»

És per tot això que afirmem que és immoral viure a compte de l'explotació d'altres animals.

Afortunadament, avui en dia tenim l'opció de viure sense explotació animal: assumint el veganisme i aplicant-lo en la nostra vida quotidiana. Entenc que, si volem ser justos amb els altres animals, aquesta és la decisió que prendrem.

 

Menjar animals no ens va fer més intel·ligents

 

Un altre argument que se sol emprar per intentar justificar la nostra explotació sobre els altres animals és l'efecte que va tenir el consum de carn a la nostra evolució. S'al·lega que "menjar altres animals va afavorir l'evolució del nostre cervell". 

Analitzarem concisament aquest argument per intentar aclarir-ne la validesa.

No hi ha evidència que menjar animals influís en la nostra evolució

Des del punt de vista científic, no està demostrat que el consum d'animals influís en l'evolució biològica del cervell humà. La teoria que el consum carn va influir en l'evolució humana no està provada com a fet. Fins ara no passa de ser altra cosa que una simple hipòtesi indemostrada.

A més, hi ha altres línies de recerca sobre l'evolució humana que postulen que va ser la interacció social el que va desenvolupar la nostra intel·ligència o que assenyalen que el consum de carn no va tenir una influència rellevant en la nostra evolució —especialment en el desenvolupament del cervell— i que aquest desenvolupament va ser més aviat a causa del consum de carbohidrats; la qual cosa té força més sentit si tenim en compte que el cervell s'alimenta principalment de glucosa i altres nutrients que es troben als vegetals, especialment a la fruita.

Ens trobem, doncs, davant d'un altre mite que circula a l'inconscient col·lectiu com a excusa per a intentar justificar el consum d'animals apel·lant a un suposat benefici que n'hem obtingut. Es tracta d'una excusa similar a la que diu que està bé menjar animals perquè som omnívors o perquè estem situats dins d'una suposada cadena alimentària que ens obliga a menjar animals.

Sembla que es tracta de trobar algun argument que justifiqui l'explotació animal sense importar la veracitat dels fets ni la consistència racional. Sembla que solament pretenen cercar alguna excusa que pugui servir per a defensar el fet que explotem els altres animals.

L'antropocentrisme —igual que qualsevol altre prejudici de tipus irracional— deteriora i perverteix la nostra racionalitat en voler donar per certs uns fets que no han estat comprovats de cap manera, solament per la intenció d'intentar justificar-se a si mateix a posteriori.

El suposat efecte evolutiu del consum de carn és moralment irrellevant

El més important a tenir en compte en tot aquest assumpte és que no és moralment rellevant el fet de menjar animals suposadament va afavorir el desenvolupament de la intel·ligència humana.

Aquest tipus d'arguments que apel·len al benefici que obtenim, encara que fossin certs, no tenen rellevància des del punt de vista ètic.

La moral fa referència a la consideració igual dels interessos de tots els afectats pels nostres actes. La moral racional comença per respectar tots els éssers conscients com a persones i tenir en consideració igualitària els seus interessos.

Menjar-nos a altres individus tan sols perquè ho desitgem o perquè ens produeix plaer, o perquè ens convé, no té res a veure amb la moral sinó que és precisament el contrari a la moral, perquè tractem un ésser conscient com si fos un objecte i no com algú que té interessos adreçats a la seva pròpia conservació i benestar.

A més, si algun suposat benefici que obtinguéssim en consumir carn justifiqués la pràctica de menjar animals no humans llavors igualment també justificaria el fet de menjar éssers humans, que també són animals i estan fets de carn. Però com que estem acostumats a pensar sota el paradigma de l'especisme, passem per alt aquesta conseqüència lògica del criteri que triem per intentar justificar l'explotació animal.

No té res de raonable continuar el que feien els nostres avantpassats solament perquè ells ho fessin o perquè els aportés algun suposat benefici. Nosaltres disposem actualment d'altres maneres d'obtenir els aliments que ens calen sense haver de recórrer a explotar ningú.

El veganisme no va contra l'evolució humana. Al contrari. La nostra evolució com a espècie s'ha desenvolupat per a dotar-nos de moralitat. Així mateix, hem desenvolupat la capacitat biològica de poder viure saludablement menjant solament vegetals. Tenim la capacitat de viure sense usar animals i la intel·ligència per a raonar que és injust tractar els animals com a objectes per als nostres beneficis. Per tant, el veganisme no contradiu l'evolució humana sinó que n'és part.

L'explotació animal és injusta, és perjudicial i innecessària. No hi ha cap raó ni cap excusa que la pugui justificar. Participar-hi suposa causar patiment i mort a altres animals per mer plaer o per la mera inèrcia de seguir un costum que ens van inculcar a la infància.

Tots els arguments usualment esgrimits per a justificar la nostra explotació sobre els animals no humans són irrellevants des d'una perspectiva ètica. Ja es tracti del plaer, o de la tradició, o de la suposada 'superioritat humana'. Res d'això justifica moralment emprar altres individus sense el seu consentiment per al nostre propi benefici.

No hi ha cap argument moral que justifiqui menjar animals o, en general, explotar animals per als nostres propòsits. Tampoc no hi ha cap raó que ens impedeixi triar el veganisme.

Menjar animals no ens va fer més intel·ligents, però sí que ens ha fet més injustos en la nostra relació amb els altres animals. És a les nostres mans remeiar aquesta injustícia.

P.S. 3 de juny de 2018

Recentment es van publicar a la revista Cell uns estudis que apuntaven que el desenvolupament cerebral que es va produir als nostres ancestres directes fa uns quants milions d'anys va estar causat per una mutació genètica. Crec que té més sentit des del punt de vista evolutiu descobrir que el desenvolupament particular de la intel·ligència humana va ser causat per una mutació genètica, davant de la hipòtesi que va ser causat al consum de carn.

 

P.D. [NdT]: Vegeu aquesta article publicat a "La Vanguardia" el gener de 2022 i titulat: "El consum d'animals no va fer l'homo erectus més humà", en el qual es defensa que no pot demostrar-se una relació causal entre el consum de carn i l'evolució d'un cervell més gros o altres trets humans moderns.

 

Veganisme l'any 1947

VEGANISME

11è Congrés de la Unió Vegetariana Internacional (Any 1947) 

 (Text provinent d'un pamflet de la Vegan Society) 

El senyor Donald Watson ha manifestat que els vegans defensen la idea que si volem ser veritables alliberadors dels animals llavors hem de renunciar absolutament a la nostra tradicional i egoista actitud de creure que tenim dret a utilitzar-los per les nostres necessitats. Hem de satisfer les nostres necessitats mitjançant formes que no impliquin fer servir altres animals. 

Al llarg de la història, qualsevol home que s'hagi aixecat contra la crueltat i l'explotació s'ha beneficiat a si mateix tant com a aquells als quals ha alliberat. Així ha estat l'esdevenir del progrés. Per tant, el mateix tipus d'avenços ocorreran si ens enfrontem seriosament a totes les injustícies sobre les que ha estat construïda aquesta civilització. 

Si l'ideal vegà de no-explotació fora adoptat massivament llavors es produiria la major revolució pacífica mai coneguda en la història, abolint les activitats injustes i substituint-les per unes noves i millors tant per als interessos dels éssers humans com per als dels animals. 

Segons el senyor Watson, resulta raonable proclamar el següent: 

1.- Veganisme és establir per primera vegada en la història una relació correcta entre l'ésser humà i els animals. 

2.- Es produiria una gran millora en la nostra salut si adoptem una alimentació basada en els fruits de la terra, evitant tots aquells riscos que provenen de les substàncies d'origen animal. 

3.- El veganisme podria fer desaparèixer la malnutrició i la fam al món. 

4.- El veganisme podria restablir la fertilitat del sòl cultivable. 

Si aquestes afirmacions són correctes llavors podem veure clarament que els nostres majors problemes tenen la seva arrel en l'explotació dels animals. 

L'actual relació entre l'ésser humà i els animals és reprovable. Els homes s'han atribuït a si mateixos el paper d'amos i senyors de tot el que respira, i han portat al món milions d'animals amb el propòsit d'explotar-per al seu benefici i matar-los quan ja no els resulti útil mantenir-los amb vida. 

En relació a l'aspecte psicològic del veganisme, el senyor Watson va declarar que no resulta fàcil comprendre per què els nutricionistes tradicionals han trigat tant a rebutjar la superstició sobre la inexistent necessitat de menjar animals i el que prové d'ells. 

Els vegans disposen fàcilment de sucres, vitamines, greixos, minerals i fibra provinents dels vegetals rics en aquests nutrients. El major error es troba focalitzat en la qüestió de les proteïnes. És significatiu que la llet humana (que serveix per a nodrir l'ésser humà en la seva època de major creixement) amb prou feines conté més d'un dos per cent de proteïnes. Això suggereix que la nostra alimentació no ha d'excedir en percentatge proteic, el qual pot ser perfectament cobert pel consum de vegetals. Per tant, es pot veure clarament que els vegans tenen el mateix risc que els que mengen animals d'obtenir massa proteïnes. 

Solament alguns pocs nutricionistes que no són vegans han intentat viure sense menjar animals, o han tractat d'afrontar el problema científicament, com s'ha de fer. Sense el coneixement que ens aporta la investigació científica això és com intentar flotar en un mar d'errors. 

És altament improbable que el planeta en què vivim pugui produir el que cal per a alimentar a mil milions d'habitants humans d'acord amb els preceptes defensats pels nutricionistes tradicionals. D'altra banda, sent cert que la Gran Bretanya està més densament poblada que l'Índia -i que és un dels països més densament poblats del món- tot i així, en pocs anys podria esdevenir un país exportador de menjar, seguint els mètodes vegans d’agricultura. 

Qualsevol tipus d'alimentació o agricultura que comporti el deteriorament del sòl està condemnat al fracàs, però el veganisme està exempt d'aquest defecte. I sota l'actual sistema, les coses no estan anant bé. 

La nostra actual situació es troba en el risc que sense un canvi cap a una agricultura vegana el terreny cultivable aviat quedarà estèril. 

Tots aquests problemes ocorren a causa que no hem seguit la norma de la reciprocitat. No hi ha raó aparent per la qual els residus d'una comunitat vegana saludable no puguin ser usats de nou, i si tots els sobrants de les plantes fossin retornats a la terra es podria establir una agricultura equilibrada i sana sense explotació animal, sense fer servir animals. 

Text original: «Veganism»

 **************************** 

APUNT: 

Quan Donald Watson assenyalava que era improbable que en la pràctica es pogués alimentar milers de milions d'éssers humans amb les pautes tradicionals establertes no s'equivocava en els càlculs. El que passa és que al realitzar aquesta declaració, el 1947, encara no s'havia estès la industrialització de les granges. Va ser la industrialització el que va permetre estendre el consum de productes animals a preus assequibles en un mercat de demanda format per molts milions de consumidors. Sense la industrialització això no hauria estat possible. Watson no hi comptava en aquells dies, ja que va ser a partir de la dècada dels 50 que es va produir la industrialització de la ramaderia en general. Per tant, la seva anàlisi era molt lúcida dins el context en què se situava. 

 

El patiment de l'explotació

Una forma en què els animals són explotats per a ser convertits en vestimenta es realitza mitjançant un procediment que consisteix a arrencar-los les plomes per tal d'aconseguir material per omplir coixins, edredons, abrics, cobrellits... i moltes altres peces de roba que es comercialitzen i es fan servir quotidianament.

El missatge de les campanyes benestaristes sobre aquesta forma d'explotació animal està totalment exclusivitzat en el patiment que pateixen els animals. Això suggereix que el que seria correcte fora matar els animals abans d'arrencar-los les plomes per tal d'evitar així que pateixin. Recordem que Ingrid Newkirk afirmava explícitament que la seva prioritat era acabar amb el patiment dels animals i no pas amb la seva explotació. Això és anàleg a plantejar que per a violar una dona el correcte seria matar-la abans de ser violada perquè així no pateixi durant la violació.

Però aquest tipus de pràctiques és inacceptable no solament perquè causi patiment sinó perquè els animals tenen altres interessos a més de l'interès per a evitar el patiment. Els animals també tenen un interès a viure i a gaudir de la vida lliures de sotmetiment aliè.

El criteri basat a creure que tan sols importa el patiment és molt problemàtic per diverses raons.

D'una banda, emprar animals no sempre implica necessàriament causar-los patiment de forma deliberada, tot i que sí que és habitual. D'altra banda, si creiem que el patiment és l'únic que importa llavors en el millor dels casos es cercaran maneres de continuar fent servir animals però sense suposadament causar-los patiment o amb menys patiment.

La majoria d'activistes i organitzacions animalistes simplement advoquen per cercar mètodes per a “reduir el patiment”. La postura que mantenen parteix del prejudici de creure que als altres animals solament els importa el dolor i el patiment. I si sols tenim el patiment aleshores és coherent que cerquem maneres de causar menys patiment. I en certa manera és factible considerar, per exemple, que la ramaderia tradicional causés menys patiment que la industrial, encara que totes dues impliquin patiment i dany sobre els animals.

El patiment no és la qüestió. Centrar la crítica en el patiment a l'hora de tractar el problema moral de la nostra relació amb els altres animals tan sols serveix per a motivar lleis que cerquin reduir o evitar aquest patiment però que continuïn legitimant l'ús d'animals no humans. Parlar solament de patiment serveix perquè la gent ignori que els altres animals tenen altres interessos a banda d'evitar el dolor innecessari. Parlar solament de patiment tan sols aconsegueix al final perpetuar i causar més patiment injustificable.

Aquest és l'error de focalitzar la qüestió en el tema del patiment. La qüestió de fons és que els animals no sols tenen un interès per evitar el patiment innecessari sinó també altres interessos igualment importants —com l'interès per continuar existint i per evitar el mal— que són incompatibles amb qualsevol forma d'explotació.

Per tant, el patiment no és pas la qüestió.

La qüestió és la sentença —la capacitat de sentir. El dolor tan sols és una sensació, entre moltes altres, i una part de la totalitat de la sentença. Sentir vol dir que experimentem sensacions i tenim interessos: desitgem viure, evitar el mal i gaudir de la nostra vida. Com nosaltres, els altres animals són éssers conscients.

La qüestió és que usem éssers sentents com a recursos per al nostre benefici sotmesos a la condició de propietat. La qüestió és que hem esclavitzat altres animals aprofitant-nos que podem exercir aquest poder sobre ells i al·legant l'excusa que no són humans.

La qüestió és l'especisme.

La qüestió és que emprem com a recursos altres animals que, igual que nosaltres, senten i volen viure les seves pròpies vides lliures de la submissió. Fem servir persones com si fossin coses —com a simples mitjans per a aconseguir els nostres fins. No els respectem de la mateixa manera que desitgem que ens respectin a nosaltres. Els discriminem solament pel fet de no ser humans.

És clar que fer patir algú de manera injustificada està malament, però si focalitzem l'assumpte solament en aquest aspecte el que promovem indirectament és que l'explotació continuï igual però amb reformes que suposadament aconsegueixin que l'activitat explotadora causi menys patiment.

El consum d'ous és consum d'esclavitud

La veritat sobre els ous de corral

A continuació, voldria exposar alguns dels arguments principals que expliquen per què el consum d'ous —i en general l'ús i el consum d'animals no humans— seria moralment inacceptable.

 

Consumir ous implica infligir dany, patiment i mort als animals sense necessitat ni justificació

Hi ha la creença que si deixem de consumir carn animal llavors ja evitem de participar en qualsevol classe de dany que es faci als animals per les nostres necessitats alimentàries i que no hi ha cap problema moral en el fet de consumir altres productes que provenen dels animals no humans: lactis, ous, mel, llana... Però aquesta idea és errònia.

En el cas concret dels ous, el fet de produir-ne implica de manera habitual causar la mort dels animals que es fan servir, tal com descriptivament relaten els activistes Jenna Torres i Bob Torres:

«Tenint en compte que els animals solen néixer tant mascles com femelles en proporció del 50 per cent, què passa llavors amb el cinquanta per cent de mascles?

En el cas de les gallines, els pollastres mascles són totalment inaprofitables per a l'explotador. Si no poden pondre ous i no poden ser convertits en carn, criar-los suposa una pèrdua de diners, i cap explotador, ja sigui intensiu o extensiu, orgànic o no, està en aquest negoci per a perdre diners fent de la seva granja un refugi per a animals no productius.

Per tant, els pollastres mascle són sovint descartats en néixer i se'ls massacra vius per ser emprats com a proteïna natural, o se'ls llença a les escombraries per tal de deixar-los morir lentament de gana i asfíxia, un acte de crueltat extrema.»

D'altra banda, les lleis que regulen l'explotació animal —el que es coneix com a "Benestar Animal"—, més enllà del seu suposat compliment, tan sols serveixen perquè la gent se senti amb la consciència més tranquil·la a l'hora de consumir productes d'origen animal.

Es publicita que els animals estan "ben cuidats" i que el seu benestar és compatible amb la seva esclavitud i explotació. Però la realitat és que les gallines viuen tota la vida tancades, sense poder desenvolupar una vida normal d'acord amb les seves necessitats i preferències; han estat seleccionades genèticament per afavorir que ponguin ous constantment en perjudici de la seva salut; i quan ja no són rendibles essent vives, són matades per a aprofitar econòmicament els seus cadàvers.

L'existència d'un benestar real dintre l'esclavitud dels animals és un frau empíric: els animals són subjectes a una dominació en què els seus interessos fonamentals [continuar vivint, no patir contra els seus interessos, satisfer les necessitats bàsiques i desenvolupar les seves capacitats] són supeditats i destruïts davant dels interessos dels qui es consideren els seus amos.

Podrem apreciar que el vegetarianisme no suposa en realitat cap diferència per als altres animals. Si volem respectar els animals, l'opció coherent és el veganisme.

A més, una dieta vegana ens aporta tots els nutrients que requereix el nostre organisme per estar sa. No tenim necessitat nutricional d'alimentar-nos a expenses de fer servir altres animals. Per tant, la necessitat no pot servir com a excusa per intentar justificar l'explotació dels animals per a servir d'aliment.

Consumir ous suposa ignorar el respecte bàsic que tots els éssers sentents mereixen

Penso que la qüestió que ens hauríem de plantejar en primer lloc és: per què una gallina és sotmesa a un ésser humà? Això no és natural o espontani. Ha hagut de produir-se alguna mena de dominació prèvia perquè aquesta situació es produeixi. Les gallines no van decidir viure així per pròpia voluntat ni tampoc van donar el seu consentiment.

Potser hi ha casos d'éssers humans que intenten cuidar bé els animals que tenen sota el seu domini. Tot i això, el fet de consumir productes animals, fins i tot encara que suposadament no hagués suposat cap dany físic o psicològic als animals —la qual cosa a la pràctica sol ser més aviat difícil o impossible— resultaria objectable des d'un punt de vista moral, per diverses raons que exposo a continuació.

Per entendre millor per què no hauríem de consumir productes animals, encara que suposadament no impliqués mal, voldria exposar com a analogia el següent exemple:

Imaginem que ens trobem sols en una habitació amb un home, o una dona, profundament adormit. Imaginem que ens atrau físicament, sexualment. Ni tan sols coneixem aquesta persona. Què passaria si decidíssim grapejar-li el cos per obtenir plaer? Estem parlant d'una ingerència sobre el cos que no ha estat consentida i que cometem per a satisfer el nostre plaer. Aquest contacte físic no és un accident o un toc d'atenció —per exemple, per avisar-la d'un perill.

Si finalment ens deixéssim portar per aquest impuls, ens trobaríem davant d'un cas de violació sexual. Aquesta acció és una agressió contra el seu valor com a persona i la seva integritat física. És tractar algú com si fos una cosa i no una persona.

L'ètica no abasta solament la qüestió del que causa mal físicament. Tampoc no fa cap mal físic gaudir mirant fotos de nens nus obtingudes per pederastes; no obstant això, crec que tots desaprovem aquesta conducta, perquè gaudir al preu de vulnerar el respecte bàsic que mereixen les persones no pot ser moralment correcte.

Per què pensem que aquesta qüestió ha de ser diferent quan es tracta d'altres animals; dels seus cossos i dels seus interessos?

Si decidim sostreure els ous d'altres animals per al nostre propi benefici sense el seu consentiment, encara que suposadament no els causéssim un dany físic o psicològic, no incorreríem en un comportament anàleg al de l'exemple exposat anteriorment? Potser no estaríem fent servir el cos d'altres animals com un simple mitjà per als nostres propis fins?

Si entenem que els animals mereixen que els respectem com a individus que tenen els seus propis interessos llavors això implica també respectar allò que procedeixi dels seus cossos [llet, ous] o que hagi estat obtingut amb el seu esforç [nius, formiguers].

L'ètica dels Drets Animals abraça més aspectes morals que no pas solament l'agressió o l'explotació; de la mateixa manera que els Drets Humans tracten sobre el respecte integral cap a cada ésser humà i no sols del problema de l'agressió física o l'esclavatge.

El consum d'ous promou i reforça la idea que els animals existeixen com a recursos per al nostre profit

Si comprenem que els animals no-humans no han d'estar sotmesos a nosaltres, i que els hem de respectar els interessos bàsics, aleshores no hauríem d'establir cap relació de dependència amb ells.

Si ens en fem dependents, els seus interessos sempre seran supeditats als nostres, o els nostres als seus. Això és incompatible amb el principi de la mateixa consideració. Ells haurien de poder viure la pròpia vida en llibertat igual que nosaltres.

Si consumim productes animals —encara que aquests presumptament no haguessin implicat usar o danyar ningú— reforcem la idea que els animals no humans existeixen en aquest món per a servir les nostres necessitats, i així dificultem el progrés cap a un estil de vida i una societat que no depengui de fer servir altres animals.

Si volem evitar fer mal als animals sense necessitat, aleshores l'única opció coherent que podem prendre és evitar el consum d'ous i en general qualsevol producte d'origen animal.

He d'assenyalar que no seria correcte afirmar que les gallines que són emprades per treure'ls els seus ous puguin ser "lliures" d'alguna manera. Tots els animals que són usats a la indústria d'explotació animal són vistos com a recursos econòmics i únicament se'ls té en compte mentre siguin productius. Totes les gallines quan deixen de produir ous acaben a l'escorxador per tal d'aprofitar-ne econòmicament els cadàvers.

Als éssers humans no ens cal menjar animals ni res procedent d'animals per estar sans, forts i ben alimentats. Per tant, no hi ha excusa que justifiqui consumir res que provingui d'altres animals, especialment allò que n'impliqui l'explotació.

En el cas concret que suposadament no hi hagués explotació sinó que ens limitéssim a cuidar uns animals concrets, considero que tampoc no hauríem de consumir res que provingui d'ells. Entenc que aquests ous pertanyen a les gallines i que elles no ens han donat el seu consentiment perquè els hi traiem. A més, a voltes elles mateixes mengen aquests ous per a recuperar el calci que perden a cada posta. Així que les perjudicaríem si els hi traiéssim.

En qualsevol cas, si continuem consumint allò que prové d'animals no humans ajudem a perpetuar la idea, en nosaltres mateixos i en els altres, que ens calen per a viure i que són al món per a satisfer les nostres necessitats o capricis. Com bé assenyala Bob Torres:

«Tenir unes quantes gallines al teu jardí perquè produeixin ous pot ser que no sigui una horrible tortura per als animals, però al tenir-les, cosifiques les gallines, converteixes un ésser sentent en un subjecte la funció principal del qual és satisfer les teves necessitats; és un exemple de dominació humana, d'explotació dels altres per a satisfer els propis interessos.»

Respectar els animals implica necessàriament abandonar-ne l'explotació, i això comença en cadascun de nosaltres adoptant el veganisme.

A Anglaterra s'han comercialitzat ous de gallines rescatades que viuen a santuaris, amb l'excusa que aquestes gallines no són explotades sinó que solament es recullen els ous que deixen. Però per molt bones que siguin les intencions, si el que es defensa és que els animals siguin lliures de la dominació humana, amb aquestes iniciatives el que realment s'aconsegueix és fomentar justament el contrari.

Els altres animals no són coses ni recursos per al nostre consum, sinó que són individus únics amb característiques i interessos propis, és a dir, són persones —persones no humanes.

Amb aquesta explicació no pretenc de cap manera atacar ni jutjar ningú, sinó tan sols fer reflexionar sobre la nostra ancestral relació dominant i esclavista envers els altres animals, així com de la necessitat moral d'abandonar completament aquest tipus de relació.