«Salvem els dofins! Matem les tonyines!»

 Envasos de cadàvers de tonyines amb el segell "Dolphin Safe" que assegura que els dofins no han estat intencionalment danyats. Els pescadors tan sols han volgut matar les tonyines. D'aquesta manera, els consumidors estan satisfets, la indústria d'explotació animal resulta beneficiada en la seva imatge i el prejudici de l'especisme en surt encara més reforçat.

I encara ens qüestionem sobre quin és el problema de fer campanyes que discriminen entre espècies i que, per tant, no defensen els interessos de tots els animals?

En assaigs anteriors he tractat sobre l'especisme en l'àmbit animalista, i he exposat algunes de les raons per les quals les campanyes animalistes que discriminen entre espècies són moralment inacceptables i contraproduents a la pràctica. No cal estar dotat d'una perspicàcia especial per adonar-se que, en un context social especista com és el nostre, el fet de promoure discriminacions entre espècies significa ignorar injustament una part considerable de les víctimes de l'opressió especista. Fer una campanya a favor dels dofins tindria sentit si solament els dofins fossin discriminats i explotats. Però no és així.

Organitzacions que sense cap inconvenient es diuen "defensors de tots els animals", com és el cas notori d'AnimaNaturalis, promouen activament aquest tipus de campanyes. Un exemple representatiu és la campanya SOS Delfines, els resultats de la qual ja veiem. Quin motiu justifica preocupar-se solament pels dofins quan la resta de no humans són igualment víctimes de l'esclavatge que exercim sobre tots els animals? Ja es tracti d'una preferència merament personal, o d'un prejudici antropocentrista ["els dofins són propers als humans en intel·ligència"] no hi ha cap raó moral que pugui justificar aquestes campanyes.

L'especisme no és menys injust encara que sigui defensat per animalistes. Cada vegada hi ha més persones conscienciades sobre l'especisme, i també n'hi ha que comencen a comprendre que l'especisme tampoc no hauria de ser tolerable quan es tracta de defensar els drets dels individus no humans. Quin sentit té denunciar la injustícia que és discriminar els no humans de la nostra consideració moral alhora que participem i donem suport a campanyes que discriminen injustament entre les pròpies víctimes de la discriminació especista?

Penso que hi hauríem de reflexionar profundament. Reflexionar sobre la moralitat i les conseqüències de les campanyes especistes promogudes per activistes que diuen que explotar uns animals no està bé però que no hi ha cap problema en explotar-ne d'altres. Això és el mateix que promoure que violar dones blanques no està bé però que no hi ha problema en violar dones negres.

Si estem d'acord que tots els animals que senten tenen igual valor moral llavors aquestes campanyes no mereixen la nostra ignorància ni la nostra tolerància sinó solament el nostre rebuig. Ja sigui una campanya exclusiva a favor dels dofins, o a favor dels gossos, o a favor dels primats. L'espècie és irrellevant a nivell moral. Tots els éssers éssers sentents, pel fet mateix de ser sentents, tenen un igual valor intrínsec, i, per tant, mereixen la mateixa consideració i respecte bàsic.

Les campanyes especistes, siguin del tipus que siguin, contradiuen l'ètica bàsica i serveixen per a reforçar encara més el prejudici de l'especisme i perjudicar les víctimes de l'explotació animal.

Hem d'adoptar un enfoc ambientalista?

Aquest assaig pretén argumentar que un enfocament ambientalista sobre el problema de l'explotació animal no és compatible amb una perspectiva vegana. Disposo de diverses raons que donen suport a aquesta postura.

Primer; l'enfocament ambientalista se centra en les activitats més contaminants i perjudicials per al medi ambient. Una d'aquestes activitats és la ramaderia. Ara bé, l'explotació animal no es redueix a la ramaderia i hi ha molts usos d'animals als quals no es pot objectar un impacte ambiental significatiu. Quins perjudicis ambientals tenen, per exemple, la tauromàquia, la pastura tradicional o la tracció a sang o l'apicultura? L'enfocament ambientalista no pot ni tan sols abastar l'ús d'animals en general, que és el focus del veganisme.

Segon; a banda de no abastar tot ús d'animals, l'enfocament ambientalista ni tan sols dirigeix les crítiques a la ramaderia en general sinó específicament a la ramaderia intensiva. La ramaderia extensiva que es practicava al segle XIX no perjudicava el medi ambient. Així, hi ha grups ambientalistes que proposen reformar la ramaderia per disminuir-ne l'impacte ecològic. Els ecologistes, i persones preocupades pel medi ambient en general, continuaran consumint animals mentre continuïn considerant els animals com a recursos per als humans. Mentre mantinguin aquest prejudici, la seva conducta solament es pot dirigir cap a promoure la reforma de l'explotació animal per a reduir-ne l'impacte ambiental.

Tercer; un enfocament ambientalista no qüestiona el prejudici de l'especisme i la dominació humana sobre els animals. Així doncs, en no tocar ni tan sols l'arrel del problema moral en la nostra relació amb els altres animals, ni qüestionar la causa que provoca l'explotació dels animals, l'enfocament ambientalista tan sols serveix per a promoure l'eficiència ecològica de l'explotació animal i substituir un tipus d'ús d'animals per un altre tipus d'ús. Això és a l'extrem oposat del que pretén el veganisme.

Quart; una cosa és informar la gent sobre els efectes mediambientals d'aplicar el veganisme a nivell global —aportant dades que aclareixin els dubtes i responguin a les objeccions que es presentin quan difonem el veganisme. Però una altra cosa molt diferent és pretendre promoure el veganisme posant el focus en el medi ambient. Són dues perspectives diferents. La primera és lícita, en tant que formi part d'un context en què expliquem que és èticament injust fer servir els animals. Però la segona no ho és perquè no fomenta que la gent es qüestioni l'especisme ni comprengui que l'explotació animal és una injustícia en si mateixa, i a més té efectes contraproduents, com ara promoure la reforma ecològica de l'explotació animal.

Cinquè; veganisme és oposar-se a l'ús d'animals per considerar-ho una injustícia. Veganisme no és deixar de consumir productes animals perquè contaminen molt. L'argument de l'impacte ambiental se centra en la ramaderia industrial i no serveix per a rebutjar la majoria d'usos d'animals i a més ignora el valor moral dels animals. És com proposar que rebutgem els camps d'extermini perquè contaminaven molt, com si els humans estiguessin a la mateixa categoria moral que la fusta o el carbó, en comptes d'explicar que no hauríem d'assassinar éssers humans, independentment de la contaminació.

Per aquestes raons podem jutjar que l'enfocament ambientalista és moralment erroni ja que no respecta ni beneficia els interessos dels animals. Per tant, no li hauríem de donar suport. Si reconeixem els animals com a éssers que tenen un valor moral inherent i com a subjectes de drets llavors el problema mediambiental ha de ser afrontat des d'una perspectiva ètica basada en el principi del veganisme i la filosofia dels Drets Animals, en la línia del que ja va proposar el professor Tom Regan fa dècades.

 

Especisme: el fullet original

En aquesta entrada publico la traducció d'un article del doctor Richard D. Ryder en què rememora el manifest original que ell mateix publicà l'any 1970, en el qual, per primera vegada en la història, apareixia el terme especisme.

El text té potser més importància històrica que pròpiament filosòfica, però no hi ha dubte que podem parlar d'un abans i un després, en el camp de l'ètica, a partir de l'aportació de Ryder.

Com es podrà apreciar, Ryder no defineix explícitament el que entén per especisme, sinó que més aviat ho dóna per descomptat o assumeix que els lectors ho entendran de manera intuïtiva.

Quan s'afegirà el terme especisme al diccionari? Suposo que quan la majoria de la gent conegui la paraula, i el seu significat, i se n'estengui l'ús de manera habitual. De moment no és així. Per això és tan important conscienciar sobre l'especisme, perquè a la societat no hi ha consciència sobre aquesta injustícia en la nostra relació amb els altres animals.

 

[Postdata: El 20 de desembre de 2017 fou inclòs el terme oficialment al diccionari de la RAE]

[N. dels T.: Podem trobar, en català, el mot especisme al diccionari de bioètica -en línia-, però no en els diccionaris de referència i d'ús habitual]

Educar sobre l'especisme ajuda, en gran mesura, a prendre consciència sobre la injusta relació que hem establert sobre els altres animals, i aquest és el primer pas fonamental i necessari per poder eradicar-la.

--------------------------------------------------

Especisme: el fullet original

Richard D. Ryder

2010

Les revolucions dels anys 60 contra el racisme, el sexisme i el classisme es van oblidar dels animals nohumanos. Això em preocupava. Tant l'ètica com la política simplement ignoraven per complet els no-humans. Tothom semblava preocupat solament per a reduir els prejudicis contra altres éssers humans. És que no havien sentit parlar de Darwin? Jo també detestava el racisme, el sexisme i el classisme, però per què limitar-se a això?

Com a científic, jo entenia que milers d'altres espècies també patien dolor, por i estrès, igual que nosaltres. Per això ens calia establir un paral·lelisme entre la situació de les altres espècies i la nostra pròpia. Un dia, el 1970, mentre reposava a la banyera, s'em va acudir la idea: ESPECISME.

Ràpidament vaig escriure un fullet i ho vaig fer circular per Oxford. Al no rebre cap rèplica, el vaig reimprimir amb la imatge d'un pobre ximpanzé que havia estat infectat experimentalment amb sífilis. Li vaig demanar permís al meu amic David Wood per afegir el seu nom al fullet i així poder difondre'l per tota la universitat. Llavors sí que vaig rebre algunes respostes. Una d'elles provenia d'un jove estudiant de filosofia anomenat Peter Singer, amb el qual vaig estar contacte durant diversos mesos.

Des de llavors han passat moltes coses.

El pamflet que vaig escriure el 1970 deia el següent:

ESPECISME

 

Des de Darwin, els científics han estat d'acord que no hi ha una diferència essencial entre els humans i els altres animals, des d'un punt de vista biològic. Per què aleshores fem una completa distinció moral entre els dos? Si tots els organismes pertanyem a un continu físic, llavors també hem de formar part d'un continu moral.

El terme "espècie", igual que el terme "raça", no és definible amb precisió. Lleons i tigres poden tenir descendència comuna.

Sota certes condicions de laboratori, aviat serà possible creuar a un goril·la amb un professor de biologia. El seu plançó serà tancat en una gàbia o recolzat en un bressol?

És habitual descriure a l'home de Neandertal com una espècie separada de la nostra, preparada especialment per a sobreviure durant l'era glacial. No obstant això, molts antropòlegs consideren que aquells no-humans practicaven ritus funeraris i posseïen un cervell més gran que el nostre. Suposant que el famós abominable home de les neus [Yeti] resultés ser un darrer supervivent d'aquella espècie, li reconeixeríem drets humans o li implantaríem elèctrodes en el cervell?

Faig servir aquests exemples hipotètics per cridar l'atenció sobre com d'il·lògica és la nostra actual postura moral respecte dels experiments amb altres animals.

Al voltant de cinc milions d'animals no humans, molts d'ells primats com nosaltres, són assassinats cada any, solament al Regne Unit, i el seu nombre continua creixent.

A part del dret a la vida, un altre criteri moral és el sofriment, el patiment que causa el confinament, la por i el tedi, així com el dolor físic.

Si assumim que el sofriment és una funció del sistema nerviós llavors és il·lògic al·legar que els altres animals no pateixen de manera similar a nosaltres. Precisament pel fet que els altres animals tenen un sistema nerviós molt similar al nostre és un dels motius pels quals són estudiats.

Els únics arguments en favor dels experiments sobre animals no humans són: [1] que l'avanç del coneixement justifica cometre qualsevol mal; però realment això és així? i [2] que els beneficis que puguem obtenir per a la nostra espècie justifica maltractar les altres espècies -això seria un argument de pes en el cas que els experiments causessin el mínim sofriment i la probabilitat d'èxit fos molt gran, però fins i tot en aquest cas hi hauria especisme, i a més es tracta d'un argument emocional i no racional.

Si creiem que està malament infligir patiment a animals humans innocents, llavors l'única cosa que té lògica -filogenèticament parlant- és estendre també la nostra consideració als drets elementals dels animals no humans.

No tinguis por d'expressar els teus punts de vista. Posa't en contacte amb polítics, professors, periodistes, sobre aquesta important qüestió moral.

Text original: Speciesism Again: the original leaflet

**************

A continuació exposo una llista bibliogràfica de textos escrits o traduïts al castellà sobre la qüestió de l'especisme. Alguns són articles acadèmics i altres són assajos personals. Tan sols exposo aquells textos que em semblen més instructius i rellevants.

Bibliografia bàsica sobre especisme:

 

- Juan Carlos Martínez Coll; Antropocentrismo [1984]

- Evelyn Pluhar; Especismo: ¿una forma de fanatismo o una postura justificada? [1988]

- David Olivier; ¿Qué es el especismo? [1991]

- Gary Francione; La superioridad humana [1996]

- Peter Singer; Ética más allá de los límites de la especie [1999]

- Luis Pérez García; Especismo: actitudes discriminatorias en función de la especie [2007]

- Fabiola Leyton Donoso; Ética Medio Ambiental: una revisión de la Ética Antropocéntrica [2008]

- Fabiola Leyton Donoso; Literatura básica en torno al especismo y los derechos animales [2010]

- Federico Chaverri Suárez; Antropocentrismo y otras reflexiones [2011]

- Olga Campos Serena; Más allá de una concepción instrumental del valor de los animales: la irracionalidad del paradigma humanista [2011]

- Carmen Velayos Castelo; La frontera animal-humano [2013]

- Maria Jesús Saravia San Martín; Hacia la superación ética del especismo: unidad y esencialidad de todos los seres en la voluntad de vivir schopenhaueriana [2013]

- Igor Sanz; Las especies no existen [2014]

- Micaela Anzoátegui; El problema de la condición de persona aplicada a los animales no humanos; Antropocentrismo especista, subjetividad y derecho [2015]

- Fabiola Leyton Donoso; Bioética frente a los derechos animales: tensión en las fronteras de la filosofía moral [2015]

- Diana Londoño Grisales; La cuestión del reconocimiento de la personalidad jurídica a los animales no humanos [2016]

- Hugo Guillermo Valdivia Barrera;  «Ética animal: bienestar de los animales no humanos contra el especismo contemporáneo» [2016]

- Rafael Vázquez, Ángel Valencia; La creciente importancia de los debates antiespecistas en la teoría política contemporánea: del bienestarismo al abolicionismo [2016]

- Mario Orozco & Rebeca Solano; Malabarismos especistas [2017]

- Rafael Sánchez, María Sánchez; «Antropo (andro) centrismo y especie. Ideología y naturalización del especismo en tiempos liberales» [2017]

Fabiola Leyton Donoso; «Los animales en la bioética. Tensión en las fronteras del antropocentrismo» [2019]

Simbiosi, parasitisme i explotació animal

GRANGES D'ESCLAUS

En algunes ocasions es declara que els humans tenim una "relació simbiòtica" amb els altres animals que explotem, com un intent de justificar aquesta explotació.

Deixant de banda la fal·làcia naturalista que hi ha intrínseca en aquest argument; és cert que la nostra explotació sobre els altres animals seria una relació simbiòtica però és un cas específic de simbiosi.

Hi ha tres tipus bàsics de simbiosi:

1- Mutualisme: tots dos es beneficien voluntàriament.

2- Comensalisme: un es beneficia i l'altre no és perjudicat.    

3- Parasitisme: un es beneficia a costa de perjudicar l'altre.

Crec que podem comprovar que en la nostra relació de "simbiosi" amb els altres animals actuem certament com paràsits dels animals, en tant que n'exercim l'explotació tot consumint la seva llibertat, la seva salut i les seves vides per al nostre benefici.

Biològicament els humans no som organismes paràsits, ja que no estem determinats ni ens cal parasitar altres animals per a viure. És un fet que els humans podem viure saludablement sense explotar els animals. No ens cal emprar els animals per a satisfer les nostres necessitats vitals i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Però fins i tot encara que fóssim biològicament paràsits tampoc estaria bé que actuéssim com a tals. La necessitat no és una justificació moral. Fins i tot si fóssim fisiològicament carnívors continuaria essent igual de mal fet que empréssim altres animals com a menjar. En aquest cas també hauríem de cercar la manera de viure sense explotar altres animals.

No obstant això, no estic assenyalant que el fet mateix de parasitar sigui alguna cosa intrínsecament dolenta des d'un punt de vista moral. El que altres animals facin no es pot jutjar moralment. Tan sols es poden avaluar moralment les accions dels agents morals, és a dir, dels que som responsables dels nostres actes perquè podem controlar conscientment la nostra conducta d'acord a normes i principis ètics.

Quan els humans practiquem la caça considero que actuem com si fóssim depredadors. Aquesta forma de comportar-nos és èticament errònia perquè comporta vulnerar el principi d'igualtat i el respecte pel valor inherent dels animals sentents. No obstant això, el fet mateix de la depredació comesa per animals no humans no es podria jutjar moralment en si, ja que es tracta d'un fet amoral, a causa que en aquest cas no hi ha agents morals implicats en la seva existència.

 

L'estructura de l'opressió especista

 

L'explotació dels animals no humans és en principi un problema de violència cultural. Hem assimilat la creença que els animals existeixen per a servir les necessitats i desitjos humans.

Aquesta violència es basa ideològicament en el prejudici de l'especisme, que exclou els animals de la comunitat moral per no pertànyer a l'espècie humana, i en la cosificació dels animals a través d'una doctrina que afirma que són éssers inferiors que habiten el món per tal de poder ser usats pels humans.

Aquesta mentalitat especista fonamenta tota una dinàmica de violència materialment estructurada contra els animals no humans a través dels costums, l'economia i les institucions socials.

Davant d'aquesta situació hi ha dues conductes bàsiques que podem i hauríem d'adoptar:

    Primer; fomentar l'educació de les persones a través de la crítica sobre l'especisme i l'opressió contra els animals. És impossible pretendre un canvi en la nostra relació amb els altres animals si no hi ha un qüestionament seriós de les nostres creences i els nostres hàbits.

    Segon; animar a la ruptura amb les dinàmiques de consum que donen suport a l'opressió especista als diferents estrats socials —individus, famílies, empreses— mitjançant la difusió educativa del veganisme. Explicar que és injust emprar els animals, i que podem viure saludablement sense fer-los servir, és una activitat fonamental per aconseguir aturar aquesta violència.

La violència contra els animals no és un cas aïllat sinó que és una activitat social que es practica sistemàticament. Els animals són violentats per a servir de menjar, de vestimenta, d'entreteniment, i una altra sèrie de fins per a benefici dels humans que els exploten.

La clau que acaba amb l'opressió sobre els animals és el veganisme.

No sóc un amant dels animals

No em considero un “amant dels animals”.

He sentit un afecte especial personal per alguns animals amb els quals he conviscut en la meva vida privada, però no estimo els animals en general, perquè l'amor és un sentiment particular. Com podria estimar individus que ni tan sols conec? En tot cas, podria dir que intento ser respectuós amb tots els animals perquè el respecte és un deure moral, basat en raons, que no depèn de les nostres preferències personals.

Jo respecto tots els éssers humans, com a persones que són, però no per això sóc un "amant dels humans". És que potser si estic en contra de l'opressió patriarcal sobre les dones vol dir que sóc un "amant de les dones"?

Moltes persones que diuen estimar les dones no les respecten, perquè l'amor no és el mateix que el respecte. L'amor és un afecte personal subjecte a diferents interpretacions subjectives segons cada cas. En canvi, el respecte moral és una obligació objectiva basada en raons.

No em considero un amant dels animals. L'amor no pot fonamentar la igualtat i el respecte per a tots els éssers sentents. L'amor és una preferència afectiva. És un sentiment dirigit cap a determinats individus que no es pot, ni cal, obligar ni forçar. I, a més, en ser una inclinació emocional relativa a cada individu no pot fonamentar la moral; la qual per definició ha de ser universal.

Amb tot, és cert que la paraula amor és polisèmica i pot tenir significats diferents segons el context i el sentit que li doni cada persona.

De fet, jo crec que l'amor no té un significat propi sinó que es fa servir per assenyalar diversos instints i sentiments. Sabem que l'amor cap a una mare és un sentiment diferent de l'amor a la parella, però fem servir la mateixa paraula per referenciar les dues actituds.

En un text fundacional del veganisme, titulat «Veganisme definit», Leslie Cross afirma que el veganisme es fonamenta en l'amor, però, si atenem al context de les seves paraules, no crec que es refereixi a un sentiment d'afecte emotiu, com el que sentiríem per un familiar o un amic, sinó més aviat a una preocupació empàtica per la vida, la llibertat i el benestar dels animals. És cert que alguns autors consideren l'amor en un sentit de consideració moral. Tot i això, no és el sentit habitual del que normalment entenem per amor.

El terme amor sol fer referència a un sentiment d'afecte, encara que alguns autors emprin aquest mot en un sentit moral, com a sinònim del que nosaltres entenem com a respecte o consideració ètica, però aportant-li un aspecte emocional. Leslie Cross apel·la a l'amor en els seus textos per assenyalar el fonament del veganisme, però l'amor a què fa referència seria un amor diferent de l'amor filial o l'amor romàntic, i es tractaria més aviat d'un amor moral, és a dir, un desig que els animals no siguin danyats i se'ls respecti pel que són en si mateixos, i no pel que puguin ser per a nosaltres.

Això no obstant, allò habitual és que el mot amor es refereixi a un simple sentiment d'afecte, que sol ser el seu significat habitual, i que no té relació amb el sentit moral. És a aquest sentit emocional a què em refereixo principalment en aquest assaig.

Si la moral es basés en les emocions que sent cada persona, llavors ni tan sols tindria sentit parlar de moral. Com podríem jutjar si una emoció ens porta a una conducta èticament correcta o incorrecta? Solament ho podem saber mitjançant criteris objectius i universals, és a dir, mitjançant la raó. En cas contrari, si l'emoció fos la base de l'ètica, cauríem en el caprici i l'arbitrarietat del que sentíssim en cada moment. Així, no té sentit parlar de moral si tot es redueix a actuar subjectivament per desitjos particulars.

Sovint s'empra el terme "amant dels animals" en sentit despectiu per desqualificar qualsevol postura que pretengui defensar la inclusió dels animals no humans a la comunitat moral. De la mateixa manera que antigament es deia "amant dels negres" els que eren contraris al racisme. Els que som contraris també a l'especisme hem de rebre sovint desqualificatius provinents tant per part dels partidaris més intransigents de l'opressió especista com per part d'alguns animalistes que encara no han superat el prejudici de l'especisme.

Qualsevol prejudici és compatible amb l'afecte personal. Algú pot sentir afecte, o fins i tot amor, per aquells éssers que considera com a inferiors o com a simples mitjans per als seus fins. Podem sentir un gran afecte per objectes de la nostra propietat, com ara una casa o un automòbil. Per això seria un error creure que el fet de sentir afecte cap a certs individus no humans implica o condueix necessàriament a respectar-los.

He conegut moltes persones que es declaraven amants dels animals i que menjaven animals. Quan deien que estimaven els animals en realitat es referien solament a gossos i/o gats —o només a mamífers i aus en general. El cas és que, encara que deien estimar-los, no els respectaven. No els respectaven perquè no tenien en compte la seva individualitat i els seus interessos al mateix nivell que els propis. Els estimaven igual que estimaven les seves pertinences personals. L'amor no implica respecte encara que tampoc no l'exclogui, òbviament.

A la nostra societat actual, el fet d'"estimar els animals" significa una cosa molt semblant a dir que hom "estima els automòbils". És a dir, la majoria de la gent, a causa del seu prejudici especista, considera que els animals són objectes o recursos que existeixen per al nostre benefici. És un amor cosificador. És el mateix cas que si un masclista digués: «jo estimo les dones». Això no vol dir que les respecti, ja que considera que les dones existeixen per a servir els homes i les fa servir per al seu propi benefici sense tenir en compte la seva voluntat ni els seus interessos propis.

Hi ha una altra raó per la qual l'amor no pot ser un referent moral. Es diu a vegades que no hem de perjudicar els altres animals perquè els estimem, però què passaria si no els estiméssim? Si algú no estima els animals, significaria això que està bé que els esclavitzi o assassini? Per descomptat que no.

La raó per la qual hem de respectar els altres animals s'explica tenint en compte el fet que tenen un valor intrínsec. Això vol dir que els animals són éssers conscients —són individus que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, que no hem de vulnerar per raons instrumentals. Així ho exposa Priscilla Cohn:

 

«En asseverar que els animals tenen un valor inherent vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte a la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Certament, l'amor no ens pot dir res sobre si el que fem està moralment bé o malament. Tampoc no ens ho pot dir l'odi, el fàstic o qualsevol altra emoció.

La idea dels Drets Animals no es basa en el sentiment sinó en les nocions objectives de justícia i respecte per a tots els éssers sentents, independentment de la seva espècie i dels nostres sentiments sobre ells; sense importar si ens resulten simpàtics, bonics o agradables. Pel que fa a ser subjecte de consideració moral, l'únic requisit necessari i suficient és la capacitat de sentir.

Si algú estima els animals em sembla bé. Però si no els estima tampoc no em sembla malament. La qüestió central és que els hem de respectar. Tant si els estimem com si no, hauríem de respectar-los a tots per igual i no donar preferència arbitrària als interessos dels uns davant dels altres, ni tampoc tractar-los com a objectes o recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Res del que s'exposa aquí pretén ser un al·legat contra el sentiment d'amor sinó que es tracta solament d'un aclariment concís: hem de respectar els altres animals com a imperatiu moral i aquesta obligació moral no es basa en l'amor sinó en l'ètica.

 

El principi d'igualtat

L'especisme és una creença assumida i quotidiana a la nostra societat. A gairebé tots ens han educat sobre la base d'aquest prejudici. Tanmateix, també és cert que tenim la capacitat de qüestionar i canviar les creences i els hàbits que ens han estat inculcats. Si ho fem, potser podem veure que l'especisme és una injustícia greu que causa directament bilions de víctimes innocents.

Al llarg de la història s'ha considerat normal tenir en compte solament els individus que eren del nostre mateix grup particular [raça, sexe, nació...] i discriminar els que eren d'un altre grup diferent. Però aquesta manera de pensar és injusta per dues raons fonamentals.

Primer; perquè ni la raça ni el sexe afecten la capacitat de sentir. Aquesta és l'única característica que importa a l'hora de reconèixer que algú és subjecte de consideració moral. Tots els individus amb sistema nerviós centralitzat podem sentir i, per tant, tenim voluntat i interessos propis.

Segon; perquè si apliquem la lògica a la consideració moral aleshores els interessos dels uns han de ser considerats de la mateixa manera que els mateixos interessos dels altres, precisament perquè són els mateixos interessos, encara que apareguin en individus diferents.

La lògica és la base de l'ètica. En realitat, la lògica és la base de tot coneixement, ja que qualsevol cosa sense una base lògica no podria ni ser compresa ni percebuda de cap manera.

El principi moral d'igualtat exigeix que tots els individus, i els seus interessos rellevants, siguin considerats de manera igual –al mateix nivell– perquè són els mateixos interessos encara que es donin en individus diferents. Així ho explica el professor James Rachels:

«Els individus han de ser tractats de la mateixa manera tret que hi hagi una diferència rellevant entre ells que justifiqui una diferència de tracte. [...] Qualsevol diferència entre individus que justifiqui una diferència de tracte depèn del tipus de tractament en qüestió. Una diferència que justifiqui alguna mena de diferència de tracte no necessàriament en justifica una altra.» [James Rachels, Created from Animals; capítol 5]

Les diferències que hi ha entre humans i animals no justifiquen discriminar els animals de la comunitat moral i tractar-los com si fossin coses que solament tenen un valor instrumental en funció dels nostres desitjos i necessitats.

Per exemple, no té rellevància el fet que altres animals no siguin capaços de tenir responsabilitats i obligacions morals, o que no siguin capaços de comprendre què és l'ètica, per a ser reconeguts com a membres de la comunitat moral. Molts altres éssers humans tampoc no són capaços de comprendre la responsabilitat moral i tot i així comprenem que mereixen un respecte bàsic i no ser tractats com a mers recursos. M'estic referint als nadons, a persones amb discapacitat mental, a ancians senils.

Hi ha molts éssers humans que no poden tenir obligacions i tot i així mereixen el mateix respecte que nosaltres, perquè la raó per respectar un individu no té a veure amb les seves capacitats intel·lectives, sinó que està directament relacionat amb la possessió de la capacitat de sentir. Els altres animals experimenten sensacions i tenen interessos. Això és l'únic que importa a l'hora de reconèixer un valor moral. No l'espècie, ni la raça, ni el sexe, ni cap altra característica irrellevant a la capacitat de sentir.

No hi ha cap diferència qualitativa entre éssers humans i els altres animals que justifiqui el fet que els discriminem del mateix respecte moral bàsic que reconeixem els humans.

L'explotació que els humans cometem sobre els animals no humans s'intenta justificar de la mateixa manera que s'ha intentat justificar l'explotació i la matança sobre altres éssers humans; apel·lant que eren diferents de nosaltres perquè no tenien alguna qualitat determinada que no té relació amb el fet de sentir, de tenir consciència i interessos. Aquesta pràctica injustament discriminatòria es basa en allò que altres autors han anomenat com «el principi màfia», és a dir, la discriminació i violència sobre altres individus que no pertanyen al nostre grup social particular.

La mateixa dinàmica es repeteix quan discriminem segons l'espècie. Preferim ignorar que els altres animals senten, pateixen i volen viure; amb l'excusa que són 'inferiors' perquè no són humans o perquè no són tan intel·ligents com nosaltres. Quan actuem així demostrem que no hem après res dels greus errors del passat.

En això consisteix la igualtat en sentit moral: que totes les entitats moralment rellevants que siguin iguals han de ser reconegudes i tractades moralment de manera igual. Així ho explica el professor Tom Regan:

«Aquest principi declara que els desitjos, necessitats, esperances... de diferents individus, quan són d'igual importància per a aquests individus, són d'igual importància o valor sense importar qui siguin els individus: príncep o indigent, geni o idiota, blanc o negre, masculí o femení, humà o animal. Aquest principi d'igualtat d'interessos sembla proporcionar un fonament filosòfic per evitar les més grolleres formes de prejudici, inclosos el racisme, el sexisme i, seguint Ryder i Singer, l'especisme.» [Tom Regan, Drets Animals, Injustícies Humanes, 1980]

Per tant, el principi moral d'igualtat ens exigeix reconèixer com a iguals tots els éssers sentents en el seu valor inherent. Tots els éssers dotats de sensació són individus amb voluntat i interessos propis; són éssers conscients. Això vol dir que valoren la seva pròpia supervivència i benestar. D'aquesta manera, tots els éssers conscients tenen un valor intrínsec.

Si tots els éssers sentents posseeixen igualment un valor inherent llavors mereixen la mateixa consideració moral bàsica; la qual cosa implica, entre altres coses, no fer-los servir com a mers recursos per a satisfer els nostres fins, és a dir, no fer-los servir com a menjar, vestimenta, transport o subjectes forçats d'experimentació o entreteniment. Expressat mitjançant una fórmula kantiana: no tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins.

El principi d'igualtat ens exigeix de la mateixa manera que eradiquem l'estatus de propietat a què hem sotmès els animals. Continuar considerant els no-humans com les nostres propietats suposa supeditar els seus interessos als nostres apel·lant simplement perquè ells no són humans.

Si tots els individus són iguals en tant que individus, llavors discriminar els moralment en funció de l'espècie és tan injust com discriminar sobre la base de la raça. Així doncs, tots els animals mereixen el mateix respecte bàsic, i aquest respecte implica que no fem servir ningú com la nostra propietat, com un mer recurs per a satisfer els nostres desitjos. Hauríem de respectar cada individu com un fi en si mateix i no tractar-lo com un simple mitjà per a una finalitat.

A més, no tenim cap necessitat que ens obligui emprar altres animals. Podem viure perfectament amb una alimentació vegana —sense substàncies d'origen animal i podem satisfer totes les altres necessitats [vestimenta, higiene, lleure...] sense haver d'usar altres animals.

L'explotació que exercim sobre els altres animals no és solament una activitat injustificable, i terriblement perjudicial, sinó que a més és innecessària en qualsevol sentit raonable del terme.

Per a qui vulgui conèixer una explicació més extensa i detallada sobre el principi moral d'igualtat, recomano encaridament la lectura del llibre «Introducció als Drets Animals»

Llenguatge no humà

«Els animals tenen els seus propis sistemes de comunicació amb sons, però nosaltres tampoc som capaços d'entendre'ls. Si fos així, el cant de certs ocells ens hauria de fer fugir, per tractar-se d'un himne territorial; o fins i tot les dones haurien de ser atretes quan els gripaus es posen a cantar, perquè són ritus de festeig.» ~ Robert Zatorre

En diverses ocasions he vist esmentat el filòsof Ludwig Wittgenstein com a exemple d'intel·lectual que afirma que no es poden atribuir significativament estats de consciència a éssers sense llenguatge. Aquesta suposició, però, és doblement incorrecta.

No tinc constància que Wittgenstein sostingués que els animals nohumans no tenen consciència. Almenys en res que jo hagi llegit o estudiat sobre la seva obra. Aquesta pretensió que als animals els manca completament la consciència, en no tenir suposadament llenguatge o pensament conceptual, crec que pertany més aviat a altres pensadors com és el cas de René Descartes, Peter Carruthers, i Daniel Dennet.

A la seva obra «Investigacions Filosòfiques», el filòsof Ludwig Wittgenstein escriu el següent:

«25. A vegades es diu que els animals no parlen perquè els manca la capacitat mental. I això vol dir: «no pensen i per això no parlen». Però: simplement no parlen. O millor: no fan servir el llenguatge —si prescindim de les formes més primitives de llenguatge.— Ordenar, demanar, relatar, xerrar... pertanyen a la nostra història natural tant com caminar, menjar, beure, jugar.»

El que jo interpreto coherentment a partir d'aquestes reflexions concises és que Wittgenstein no comparteix la idea que els altres animals no posseeixin la capacitat de pensar, sinó que simplement considera que ells no tenen capacitat per al llenguatge, en el sentit que la tenim els humans, i per això no ens podem comunicar amb ells, de la mateixa manera que ho fem entre nosaltres. Però no veig res als seus escrits que suggereixi que ell negui la consciència als altres animals.

Entenc que el que Wittgenstein suggereix en el fons és que sense llenguatge no hi pot haver pensament conceptual. El pensament conceptual és un tipus específic de consciència intel·lectiva que s'anomena 'meta-cognició' i que implica la capacitat de comprendre i manejar símbols com a forma de pensar i comunicar les nostres experiències o coneixement sobre la realitat.

Si és així, crec que Wittgenstein s'equivoca en aquest punt. S'equivoca en negar consciència intel·lectiva als altres animals. La capacitat de fer abstraccions mentals no és exclusiva en els éssers humans.

Sabem que els altres animals també pensen i raonen. Ho fan d'acord amb les seves facultats i les pròpies necessitats. Però tenim clares evidències que els animals no humans tenen memòria, capacitat de deducció i fan projectes de futur.

D'altra banda, és evident que assumeix un significat de llenguatge força exclusiu que es refereix a un tipus molt específic —el llenguatge simbòlic— expressat per mitjà de frases sintàctiques, escrites o parlades. No obstant això, sabem que hi ha altres formes de llenguatge, com és el cas del llenguatge gutural [crits, crits, grunyits, xiulets] o del llenguatge corporal [gestos, postures, senyals] que són igualment vàlides i expressives.

Els altres animals tenen el seu llenguatge i expressen emocions i desitjos. Una altra cosa diferent és que nosaltres els puguem entendre o que preferim ignorar-los.

La raó per la qual els altres animals no parlen com nosaltres es deu a la forma de les cordes vocals. No té res a veure amb la seva intel·ligència. Per exemple, si els gossos, els porcs o les vaques tinguessin cordes vocals com les nostres podrien parlar amb nosaltres igual que parla un nen humà de quatre o cinc anys. De fet, són capaços d'entendre i memoritzar diversos centenars de paraules diferents.

El problema de fons potser és determinar a què ens referim quan parlem de consciència. Perquè és clar que hi ha una confusió habitual entre els diferents tipus de consciència: la sensitiva [sentir], la intel·lectiva [pensar/raonar], i la moral [comprendre i assumir l'ètica]. La primera no necessita les altres. És relativament fàcil comprendre que en efecte no cal tenir la capacitat de pensar sobre el dolor –consciència intel·lectiva– per poder sentir dolor –consciència sensitiva. I tota sensació implica, si més no, un grau bàsic de consciència.

La diferència entre sentir i pensar o raonar —entre consciència sensitiva i consciència intel·lectiva— és absolutament fonamental per a comprendre totalment aquesta qüestió. Perquè per experimentar sensacions o tenir interessos no cal alhora generar idees sobre aquestes sensacions. És important no confondre les experiències sensitives amb les idees que podem generar a partir de les sensacions esmentades. Per sentir por no cal posar-se a pensar sobre aquesta sensació de por ni per desitjar protegir la pròpia vida cal poder comprendre el concepte de vida. Així ho explica el neurofisiòleg António Damasio, d'una manera més tècnica, a la seva obra "L'error de Descartes" [capítol 10]:

«Així doncs el dispositiu neuronal mínim capaç de produir subjectivitat requereix escorces sensorials inicials (incloses les somatosensorials), regions d'associació corticals sensorials i motrius, i nuclis subcorticals (especialment el tàlem i els ganglis basals) amb propietats de convergència capaces d'actuar com a conjunts de tercers. Aquest dispositiu neuronal bàsic no requereix llenguatge. La construcció del meta-jo que imagino és estrictament no verbal, una visió esquemàtica dels principals protagonistes des d'una perspectiva externa a tots dos. En efecte, la visió d'aquesta tercera entitat constitueix, ara com ara, un document narratiu no verbal del que els està passant a aquests protagonistes. La narració es pot aconseguir sense llenguatge, emprant les eines representacionals elementals dels sistemes sensorial i motor a l'espai i el temps. No veig cap raó per la qual els animals sense llenguatge no puguin fer aquestes narracions.»

Per a concloure, podem adonar-nos que hi ha característiques —com el llenguatge— que no són humanes, en el sentit d'exclusivament humanes, sinó que són comunes a la majoria dels altres animals. Això ens ajuda a conèixer i comprendre millor la personalitat dels altres animals. La ciència ajuda a demostrar que els arguments especistes que intenten establir un abisme entre nosaltres i la resta d'animals— i que intenten negar el reconeixement de la personalitat dels animals no humans— incorren en una discriminació injustificada.

La ciència parteix de fonaments basats en l'observació objectiva i la deducció lògica, per tant, les conclusions són més fiables que els de qualsevol altre mètode, i a més constantment se sotmeten a revisió.

Per descomptat, el fet que altres animals pensin, o tinguin llenguatge, no és rellevant pel que fa a la consideració moral. L'únic que importa en aquest sentit és que ells senten.

Res del que aquí he exposat afecta o es refereix a la pertinença dels no-humans a la comunitat moral. Però entenc que sí que és rellevant mostrar i difondre que estem plens de prejudicis contra els altres animals i que les evidències ens demostren la irracionalitat de l'especisme.

 

Veganisme perillós

S'ha intentat presentar el veganisme com una cosa perjudicial. Altres moviments de justícia social com el feminisme, el laïcisme o l'escepticisme també són caricaturitzats i distorsionats pels seus contraris, que intenten fer creure que són gairebé el principi de l'apocalipsi.

Fa uns dies al blog Alerta Religión s'exposava una d'aquestes distorsions habituals pròpies de les tendències reaccionàries. En aquesta ocasió l'atac provenia de dirigents religiosos en contra de la igualtat de la dona:

 

«Trobo molt perillós aquest fenomen anomenat feminisme, perquè les organitzacions feministes proclamen una pseudo-llibertat per a les dones que hauria de manifestar-se en primer lloc fora del matrimoni i fora de la família. 

"L'home mira cap enfora, ha de treballar i fer diners, mentre que una dona sempre s'enfoca cap a dins, cap als fills i la llar. Si aquest rol excepcionalment important de la dona és destruït, tot es destruirà com a conseqüència: la família i, si es vol, la pàtria.»

La veritat és que m'ha resultat molt curiós llegir aquesta declaració, ja que m'ha recordat que alguns detractors del veganisme exposen un discurs difamatori i apocalíptic molt semblant per tal de desqualificar-lo. Fins i tot podria reescriure el paràgraf en versió antivegana: 

 

«Trobo molt perillós aquest fenomen anomenat veganisme, perquè les organitzacions veganes proclamen una pseudo-llibertat per als animals [no humans] que hauria de manifestar-se en primer lloc fora de l'ús i la dominació de l'ésser humà. 

"L'home mira cap enfora, ha de treballar i fer diners, mentre que els animals [no humans] sols existeixen perquè en traguem benefici. Si aquest rol excepcionalment important de l'animal [no humano] és destruït, tot es destruirà com a conseqüència: l'economia i, si es vol, la civilització.»

 

El feminisme pretén que les dones deixin de ser discriminades de la plena consideració moral. Ser tractades com a persones i no usades com a objectes. El veganisme pretén el mateix respecte dels animals no humans. El que importa és la sentença, és a dir, el fet de posseir consciència sensitiva i tot el que això implica: subjectivitat, sensacions, emocions, voluntat, interessos. 

Totes les escomeses contra el feminisme i el veganisme són motivades pels mateixos motius: el benefici i la inèrcia de mantenir l’statu quo establert. Els homes es beneficien de mantenir sotmeses les dones o simplement continuen la inèrcia dels prejudicis que els han inculcat. De la mateixa manera, els humans ens beneficiem d'explotar els animals o simplement ho fem per continuar els hàbits que hem adquirit des de la infància.

Veganisme i feminisme són moviments anàlegs. Solament es diferencien en el tipus específic d'opressió que combaten. El feminisme s'oposa a la tradicional dominació patriarcal que els homes han exercit sobre les dones. El veganisme s'oposa a la dominació especista que els humans cometem sobre els altres animals. Tots dos, per igual, es basen en el principi moral d'igualtat i en el concepte ètic del valor intrínsec de l'individu. 

És comprensible que tots els moviments morals sorgits a l'empara de la Il·lustració i que s'oposen a algun dogma profundament arrelat a la societat -ja es tracti de la religió, el pensament màgic, el masclisme, o l'especisme- trobin una forta resistència i reacció contrària a qualsevol intent d’eradicar-lo. Però, davant d'això, solament ens queda continuar persistint i confiant en la racionalitat i el sentit moral que és inherent a tots nosaltres.

 

Justificant l'esclavitud

Aquest text és la traducció d'un article escrit per Robert Higgs, en què exposa els arguments més habituals que es van emprar fa segles per a justificar l'esclavatge sobre éssers humans. Estic segur que a tots aquells que hem discutit alguna vegada sobre l'especisme i l'explotació dels animals totes aquestes excuses ens semblaran increïblement familiars.

***************

DEU RAONS PER A NO ABOLIR L'ESCLAVATGE

 
Robert Higss

L'esclavatge ha existit durant milers d'anys en tota mena de societats i arreu del món. Imaginar la vida social de la humanitat sense l'esclavitud requereix un esforç extraordinari. Però, de tant en tant, alguns excèntrics apareixen per a oposar-s'hi i afirmen que l'esclavatge és una monstruositat moral i que les persones n'han de ser lliures. Aquests individus adopten postures que van des d'expressar civilitzadament el seu desacord fins a actituds agressives i fins i tot violentes.

Quan la gent es va veure en la tessitura d'aportar raons per a oposar-se a la proposta d'abolir l'esclavitud, van sorgir diverses idees. Aquí en trobem exposades deu que he trobat durant les meves lectures:

1. L'esclavatge és natural. Les persones són diferents i, per tant, hem d'assumir que els qui són superiors en certa manera —per exemple, en intel·ligència, moralitat, coneixement, capacitat tecnològica o poder— es converteixin els amos d'aquells que són inferiors. Abraham Lincoln va exposar aquesta idea en un dels seus famosos debats amb el senador Stephen Douglas:

"Hi ha una diferència entre la raça blanca i la raça negra que considero que sempre impedirà a totes dues conviure en condicions d'igualtat social i política. Per tant, mentre romanguin juntes hi haurà un nivell superior i un d'inferior. I com qualsevol altre home, estic a favor que la posició superior sigui mantinguda per la raça blanca."

2. L'esclavatge sempre ha existit. Aquest argument exemplifica la fal·làcia de l'argumetum ad antiquitatem —apel·lar a l'antiguitat o la tradició. Tanmateix, sovint persuadeix la gent, especialment els que tenen una actitud conservadora. Fins i tot els que no són conservadors donen legitimitat a aquest argument sobre la base de la idea —molt de l'estil de Hayek— que encara que no entenguem per què una institució persisteix, el fet que es mantingui en el temps ha de ser degut a una raó que encara no comprenem.

3. Tota societat ha tingut esclavitud. El corol·lari que se segueix d'aquesta idea és que tota societat ha de tenir esclavitud. Per a molta gent, l'omnipresència d'una institució sembla una poderosa evidència que en demostra la necessitat. Potser, tal com molts argumenten, l'esclavitud apareix a totes les societats perquè determinats tipus de treball són tan degradants i sacrificats que ningú lliure no voldrà fer-los voluntàriament. Per això, llevat que tinguem esclaus per a realitzar aquests treballs, ningú no els farà. Segons diu una dita del Vell Sud [N.d.T. Old South: la regió sud-est dels EUA], "algú ha de suportar la càrrega"; i la gent lliure no acceptarà que la facin servir per això.

4. Els esclaus no són capaços de tenir cura de si mateixos. Aquesta idea va ser molt popular als Estats Units a finals del segle XVIII i principis del XIX. Tant George Washington com Thomas Jefferson, que consideraven l'esclavitud com a moralment inacceptable, van continuar tenint esclaus i emprant-los per al seu propi benefici com a "servents" —com preferien anomenar-los. Seria cruel alliberar éssers humans que segurament es veuran abocats, en el millor dels casos, a la pobresa i el patiment.

5. Sense els seus amos, els esclaus es veurien abocats a la mort imminent. Aquesta idea es relaciona amb l'anterior, portada a l'extrem. Fins i tot després que l'esclavatge fos abolit als Estats Units l'any 1865, molta gent va continuar difonent aquesta idea. Periodistes del Nord que viatjaven pel Sud informaven que els negres estaven en procés d'extinció a causa de la seva alta taxa de mortalitat, baixa taxa de natalitat i miserable condició econòmica. Trist però cert: alguns d'aquests observadors van declarar que les persones alliberades era realment incompetents, gandules o immorals per actuar a favor de la seva pròpia supervivència. [Veure el meu llibre: "Competition and Coercion: Blacks in the American Economy, 1865-1914."]

6. Quan la gent és lliure es comporta molt pitjor que quan és esclava. Aquest argument va esdevenir molt popular al Sud durant les dècades anteriors a la Guerra de Secessió. El seu major defensor va ser l'escriptor pro-esclavatge George Fitzhugh. Els títols dels seus llibres parlen per si sols: "Sociologia del Sud, o l'Error d'Una Societat Lliure" [1854] i "Caníbals! o Esclaus sense Propietaris" [1857]. Fitzhugh sembla haver pres moltes de les seves idees de l'escriptor reaccionari i racista escocès Thomas Carlyle. L'expressió "esclau assalariat" té com a referència aquesta visió arcaica. D'acord amb les teories sociològiques, Fitzugh volia estendre l'esclavitud als Estats Units a la classe treballadora de raça blanca, pel seu propi bé!

7. Abolir l'esclavatge provocarà un bany de sang i altres conflictes. Als Estats Units molta gent assumia que els propietaris d'esclaus mai no permetrien que el sistema esclavista fos abolit sense reaccionar violentament per preservar-lo. Per descomptat, quan la Confederació i la Unió es van declarar la guerra -encara que el punt de desacord no era l'abolició de l'esclavitud, sinó la secessió d'onze estats del sud- la conseqüència va ser un bany de sang. Aquests tràgics successos van ser interpretats per molts com una prova que en justificava el rebuig a l'abolició. Òbviament, no eren conscients que, excepte a Haití, l'esclavitud va ser abolida a tot l'hemisferi nord sense violència a gran escala.

8. Sense l'esclavitud, els exesclaus aniran per aquí sense control, robant, violant, matant i causant el caos. Preservar l'ordre social justifica rebutjar l'abolició de l'esclavatge.

9. Tractar d'abolir l'esclavatge és una estúpida utopia i irrealitzable a la pràctica; solament un somiador poca-solta es pot creure o defensar una proposta semblant. La gent seriosa no hauria de malgastar el temps en aquestes idees.

10. Oblidem l'abolició. És molt millor tenir els esclaus ben alimentats, vestits, albergats i ocasionalment entretinguts, així com mantenir les seves ments ocupades dient-los que els espera una vida millor al més enllà. No podem esperar que hi hagi justícia en aquesta vida, però sí que podem, tots, —incloent-hi els esclaus— aspirar una vida de plaer i gaudi al Paradís.

En aquell temps, moltíssima gent va pensar que algun o diversos d'aquests arguments eren fonaments adequats per a oposar-se a l'abolició de l'esclavatge. Però ara sabem que aquests arguments són racionalitzacions i excuses, no pas raons.

Text original en anglès: Ten Reasons Not to Abolish Slavery

***************

Amb la perspectiva que aporta el temps i l'evolució social, ja veiem que tots aquests arguments eren falsos i fal·laços. Sabem que cap excusa justifica esclavitzar altres éssers humans. Ara, aquests mateixos arguments són usats per intentar justificar la nostra dominació sobre els altres animals. No obstant això, cap no té més validesa o credibilitat quan es tracta de l'opressió a què hem sotmès les persones no humanes.

El concepte d'esclavatge no depèn de l'espècie de la víctima, igual que tampoc no depèn de la raça o del sexe. L'esclavatge significa tenir sotmès algú com si fos una propietat nostra. Si és moralment inacceptable que practiquem l'esclavatge sobre altres humans, per què seria acceptable practicar-la sobre els animals? L'espècie és un criteri arbitrari, com ara la raça o el sexe. L'única cosa que importa és si la víctima pot sentir. I això és comú a tots els animals que tenen sistema nerviós i, per tant, capacitat de sentir, és a dir, experimentar sensacions i tenir interessos.

Irònicament, segons hem anat progressant en la consideració moral dels éssers humans, més s'ha anat accentuant la discriminació entre humans i altres animals. En altres èpoques i contextos, aquesta discriminació especista era molt més tènue, en el sentit que s'acceptava socialment que tant humans com animals poguessin ser tractats com a mers recursos. L'esclavatge humà era una institució normal.

Si reconeixem que els animals tenen un valor moral intrínsec aleshores no els hem de tractar com a mers recursos, i vulnerar així els seus interessos per al nostre benefici. En actuar així tractem els animals com si fossin objectes de consum —en lloc de respectar-los com a subjectes que tenen els seus propis interessos— i violem el principi d'igualtat més elemental que ha de regir una conducta moralment racional.

Sabem que l'esclavitud humana podia ser abolida, perquè de fet va ser abolida, encara que molts al seu moment ni tan sols ho van creure possible. Encara resta pendent abolir l'esclavitud a què estan sotmesos els altres animals.